diumenge, 24 d’abril de 2011

El vídeo del diumenge: Atzucac


La música popular manega aparentment elements senzills. Les diferències evidents sovint es troben en les formes. La sinceritat que converteix en únic a l'èsser que les transporta. La capacitat d'enllumenar zones inexplorades. L'aventura de la sensibilitat més enllà de la seva acollida, dels seus oïents, de les regles, de les caselles. La capacitat de catalitzar sense desdibuixar-se.

Sota una cabra hi ha un cornut
escanyolit sense banyes
estabornit tot somicant,
qui sap on les hi han serrades.

Fora de focus, però, les referències es van perdent. I l'excès de focus (per exemple, Internet) amenaça amb cegar-ho tot. Però encara està ell, l'intercessor sense bruixola. Sol, o dins un escàs arxipèlag o potser està ell, o ell. Només similar a sí mateix o al seu germà o al seu doble o al seu Mr. Hyde. Atrapat a un atzucac inconfusible.

Oh, déu meu,
torna el vent boig
ombra de fang, trucs de cucanya.
deix d'hora blava i no és l'estiu,
ungles brutes, mots i torraines, sang...

Posseïdor d'una veu superdotada i d'una sensibilitat sense frens, Adrià/Josep Puntí no aterra quan se l'espera sinó quan passa. És autor de bona part de les millors lletres i cançons escrites mai en català, però continua trepitjant els escenaris com si la fi del món o del seu món l'hagués de trobar en combustió i despertant la rialleta minusvalidadora.

tot és tou
un pelegrí atacant la verge en un desert,
un tuareg tocant la flauta a soles,
atrofiat pels mots.

Va ser el mortal cantant, prim i delirant, d'Umpah-pah, l'esperança antiestètica enmig d'una generació mediàtica crescuda a base de prioritzar valors extramusicals als artístics. Allà es va quedar per molta gent. Però la seva vida pòstuma i transpersonal continua portada per un vent boig.

Torna el vent boig, torna el vent boig
torna el vent...
nius de serpents, cucs fent la becaina,
ulles de puça tot filant el fi
un escorpí ben boig, sense el fibló
és ben mort, oh....

Avui diumenge, passada la festa ritual, la festa pactada, previsible, l'orgull col·lectiu, agraeixes l'aparició d'un individu fora d'hordes, l'actuació d'algú que no saps per on sortirà, si podrà mirar-te als ulls, si obrirà una distància o t'unirà inesperadament, si imitarà ancestralment un animal o es quedarà pensant mentre canta. Un artista més enllà de la sempre censora vergonya col·lectiva. Un pintor signant desastre...

un pintor signant desastre, pessimista amb ull,
un tuareg tocant la flauta a soles,
atrofiat pels mots.
Torna el vent boig, el vent boig,
torna'l ben boig...



Continuaria cantant encara que no hi hagués ningú al davant. Hi ha artistes que no saben quin dia cau el diumenge, però són conscients d'estar obrint sarna allà on la foscor no és una pose. Que la distància amb la flama sigui propicia per la vida pràctica i per l'artística.


3 comentaris:

Lórien ha dit...

Puntí. Un altre d'aquests artistes de qui preferiria només conèixer les seves cançons ... ahí lo dejo.

Anònim ha dit...

Jo tinc entrada, actua al maig a Luz de GAs!!!

Director Wilkins ha dit...

Envia'ns una crònica musictecària!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...