Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música de ball. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música de ball. Mostrar tots els missatges

dijous, 21 d’agost del 2014

Bob Wills & His Texas Playboys : honor al Rei del Western Swing!

Descobrir un nou gènere musical és obrir les portes d'entrada a un nou món i, de tant en tant, aquests nous mons resulten estar plens d'autèntiques delícies. Quan va nàixer aquest bloc de bibliotecaris musicals els propòsits eren diversos, però un dels més clars va ser precisament el de difondre els descobriments musicals més interessants que anem fent. Entendre la música com un enorme continent ple de sorpreses. Només fent una ullada als descriptors que ajuden a recuperar els articles de l'AMPLI s'hi pot trobar qualsevol tipus de música, de qualsevol època o lloc i presentada des de diferents punts de vista personals o professionals. Doble intenció: trobar i compartir. Musictecaris actuant com a simples i persistents mecanismes sinàptics que entenen aquest art, aquesta expressió bàsica, com un dels recursos més valuosos que tenim per treure-li el suc a la vida. 

Avui ens acostem al Western Swing, una música d'alta qualitat artística i a la vegada tan fresca, sincera i divertida que la fa màgica, eterna i universal. Un altre regal sonor de la cultura popular més autèntica. 


Bob Wills i els seus Playboys de Texas 


Per anar aclarint la terminologia direm que la música Western pròpiament dita neix com una forma de la música folklòrica dels USA per i per a gent establerta a l'Oest del país i les praderies canadenques. Directament relacionada amb les antigues balades angleses, escoceses i de folk irlandès, la música Western celebrava la vida del cowboy de les àmplies praderies de l'Oest d'Amèrica del Nord, amb una rellevant influència també de la música mexicana del Sud-Oest del país. La música Western comparteix arrels similars a la música hillbilly o folk dels Apalatxes, desenvolupada en les muntanyes Apalatxes, separada però paral·lela al gènere western. La indústria musical de mitjans del segle XX, va unir els dos conceptes sota el nom de Country & Western per passar més endavant a ser coneguda simplement com música Country.


Els Playboys, de festa major 

El Western Swing s'origina a final dels anys 1920 als territoris del Sud-Oest dels Estats Units com una evolució de la música de les string bands, bandes d'instruments de corda populars, quan aquestes van rebre la influència dels nous mitjans (ràdio, jukebox, etc) en una cultura popular relativament aïllada. Alguns autors atribueixen al nostre protagonista d'avui, el violinista Bob Wills, a l'oest de Texas, l'inici de la fusió del folklore granger amb el blues i el jazz. En l'època de major popularitat de l'estil (anys 1935-1945), les bandes més famoses van ser Bob Wills and The Texas Playboys, The Light Crust Doughboys, Milton Brown and His Musical Brownies y Spade Cooley and His Orchestra.


Bàsicament es tracta de música de ball, la qual cosa marca la principal diferència entre aquest estil i les formes de folklore de l'Est dels USA com per exemple el hillbilly, i també principal motiu pel qual es va convertir en un estil molt popular entre la classe treballadora blanca que va omplir multitud de sales i clubs de Texas, Oklahoma i Califòrnia durant els anys 1930 i 1940 fins que l'impost federal especial sobre clubs nocturns de 1944 les va portar al declivi. 



El moviment va ser, paral·lelament, una derivació del mateix jazz, ja que les bandes de Western Swing estaven molt més relacionades en el seu concepte musical amb Benny Goodman, Tommy Dorsey, i altres, que amb els grups de hillbilly amb els que els executius de les discogràfiques i els mitjans els solien comparar a causa de la seva instrumentació i influencies. De fet, la majoria dels membres d'aquestes bandes, havien tocat anteriorment en grups de swing o de jazz tradicional. Per a alguns, però, la influència més sorprenent és la de l'anomenat Gypsy jazz de Django Reindhart, Stephane Grappelli  i altres grans músics, un estil nascut als anys 30 als voltants de Paris. 

La música interpretada per les bandes de Western Swing era realment una harmònica amalgama de música rural, hillbilly, polka, dixieland i blues, barrejada amb swing,  interpretada per una string band combinada amb saxòfons, bateries i, de forma característica, steel guitars. 
El so distintiu del gènere, l'aportava l'electrificació dels instruments de corda, i especialment de la Lap Steel Guitar, instrument derivat de la tècnica hawaiana anomenada slack key. 

Amb l'evolució del gènere a través de les següents dècades, es van introduir també elements propis del Bebop jazz. L'enfocament de la música de les bandes de Western Swing es diferenciava en molts aspectes del de les big bands de jazz de la seva època, i no només pel que fa a la influència folk. Tendien a usar ritmes de baix molt sincopats i el paper dels arranjaments era també molt diferent, ja que la majoria no eren grans lectors de partitura; finalment, les improvisacions solien tenir un caràcter més col·lectiu, a l'estil del que era usual en les bandes de Hot jazz. 

Bob i el jazz

El Western Swing va arribar a ser extremadament popular a l'Oest en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, i es va estendre per la Costa Oest dels Estats Units durant la guerra. A principi dels anys 40, les emissions radiofòniques dels Light Crust Doughboys es difonien en 170 emissores diferents del sud i sud-oest, i eren escoltades per milions de oients. Des del 1934 al 1943, Bob Wills and The Texas Playboys van tocar cada nit al "Cain s Ballroom" de Tulsa, reunint aforaments de fins a 6,000 persones, concerts que eren emesos cada dia per l'emissora KVOO-AM. Existia a més un extens circuit de locals i sales de ball que gaudien de gran èxit. Al "Venice Pier Ballroom" tocava regularment un grup liderat per Jimmy Wakely, en el qual estava també el violinista Spade Cooley, que li succeiria com a líder de la banda. Milers d'aficionats al ball acudien tots els dissabtes a les seves sesions. Quan Bob Wills va tocar en el mateix local durant tres nits, abans de desfer la seva banda per incorporar-se a l'exèrcit durant la guerra, es van formar cues de més de 15,000 persones. Davant el risc que l'estructura del local col·lapsés pel pes dels espectadors, la policia va suspendre la venda de tiquets a les 11 pm. Altres fonts indiquen que van arribar a entrar al local 8.600 persones. D'acord amb les fonts disponibles, no eren inusuals les multituds de diversos milers de persones  en les sessions de ball de Western Swing a l'àrea de Los Angeles. 


El 1944 es va establir una taxa específica del 30% per als "dancing nightclubs". Tot i que el tipus es va reduir posteriorment al 20%, la majoria dels locals de ball van tancar les portes o van penjar el cartell de "No Dancing Allowed" (No està permès ballar). El baterista de jazz Max Roach considera que aquest impost va ser realment la causa de la desaparició de les sales de ball, ja que se superposava a les pròpies taxes locals, cosa que va fer inviable el manteniment de la major part dels locals. 

Encara que la major part de les bandes van desaparèixer a finals de la dècada de 1950, el Western Swing va exercir una gran influència en el rockabilly i el rock and roll. La música de Bill Haley al començament dels anys 1950, es cataloga amb freqüència com western swing i la seva banda, entre 1948 i 1949, es deia "Bill Haley and The 4 Aces of Western Swing". Músics com Willie Nelson, Waylon Jennings i Asleep at the Wheel van contribuïr a convertir Austin (Texas) en un important centre de Western Swing a començament dels 70s. En aquesta ciutat se celebra anualment el South by Southwest Festival. També el grup Commander Cody and The Lost Planet Airmen han exercit un paper clau en aquesta revitalització. Fins i tot hi ha una publicació, Western Swing Monthly, dirigida expressament als músics i aficionats al gènere. En la seva pel·lícula del 1982, Honkytonk Man, Clint Eastwood  fa trobar-se al seu protagonista amb Bob Wills (interpretat per Johnny Gimble, un dels Texas Playboy originals), mentre està gravant en un estudi. 

El 2011, el Parlament de Texas va adoptar una resolució designant al Western Swing com a símbol de l'estat, "State Music of Texas"



Bob Wills 

Bob i el seu violí

El nom de Bob Wills anirà sempre associat amb el Western Swing. Tot i que no va ser l'únic creador del gènere, Bob el va popularitzar i va canviar les seves normes. En aquest procés, de fet, va canviar les normes de la música popular. Bob Wills and The Texas Playboys van ser una orquestra de ball amb una secció de corda d'estil country que tant tocaven cançons pop com temes de jazz. La seva música va expandir i esborrar les barreres entre gèneres. Va ser també un dels músics més famosos i apreciats del seu temps; durant els anys 40 la banda era una de les més populars del país i els músics integrants dels Playboys eren dels millors d'aquella època. La seva popularitat va anar declinant quan ho va fer també el Western Swing, però la seva influència és enorme. Des dels primers honky tonkers fins als revivalistes contemporanis, generacions d'artistes country així com alguns musics de rock i jazz li han un deute significatiu. 

Bob Wills era un inconformista, i el seu esperit va infondre a la música popular americana del segle XX un toc rebel i virtuós. 

Finalitzem l'homenatge dedicat a aquests artistes extraordinaris amb un parell de delicioses actuacions i una selecció del millor del seu llegat musical des de la plataforma Spotify..


Ida Red

Deep Water 

dijous, 9 de desembre del 2010

La Discoteca d'AMPLI, LVIII: Una historia... / Orquestra Plateria


Per primera vegada en aquesta sèrie dedicada als discos que han significat alguna cosa especial a la nostra vida, la presentació de l'àlbum va a càrrec de dos dels redactors d'aquest bloc. Un experiment interessant per veure les diverses emocions que desperta una mateixa obra en persones diferents.



Una historia... és el tercer disc de l'Orquestra Plateria, gravat en directe a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona el 1981 ara fa pràcticament 30 anys, o dit d'altra manera fa tres dècades!
La gravació va anar a càrrec de Manor Mobile Studio de Londres i es en aquest disc quan per fi trobem temes propis entre els que destaca el que dóna nom al disc, l'autoria del qual recau en un jove mestre Josep Mª Bardagí.


amb un clic, imatges a gran definició



El temps transcorregut, així com la seva no-edició mai en cd, l'han convertit en emblemàtic d'una orquestra i d'una època, a mig camí entre els sons llatins i de festa major dels setanta i a l'espera de la modernitat artificiosa de les caixes de ritmes dels vuitanta, que estaven a la volta de la cantonada.

Imatge de la Plateria al festival Canet Roc del 1977, el de la pluja i del fang, de l'Ocaña, de l'Astarot Universd'herba i del descontrol total.


L'altra història de la Plateria es la del grup, la d'una banda que s'estrena la nit de cap d'any del 1974 al llegendari Zeleste del carrer Plateria de Barcelona. Curiosament a partir d'una idea de tres figures cabdals de la música catalana: Jaume Sisa, Gato Pérez , i l'Albert Batiste. La proposta era fàcil, muntar una orquestra per la festa de cap d'any que interpretés la música d'envelat que ells sentien de petits. L'actuació ambientada i decorada per la gent del Rrollo enmascarado, va vestir la vetllada d'una imatge d'avantguarda i d'un aire underground que va acabar generant una gran demanda en tot tipus d'actes reivindicatius i festes varies. Així poc a poc es va anar fent amb un nom i un estatus que ha perdurat llargament fins avui en dia.


imatges a gran definició


El disc es una contagiosa i vitalista invitació a la berbena, a la festa, al ballar i al riure. L'orquestra ataca per igual tot tipus de ritmes i balls.
Amb aires nord-americans, ens porten amb energia des d'un rock'n'roll (Mujer cruel) a un Charleston (Charles Bix), i d'un Swing (Swing 39 de Django Reinhardt) a un jazz suau amb el seductor Vals for Debbie de Bill Evans.
Els ritmes llatins, autèntica bandera del grup, esclaten fogosament amb Miedo al Cha-Cha-Cha, Cachita i Ábreme la Puerta. En alguns casos observem la força de la percussió i la influència que desprès encara serà mes pausible de Fania, en ocasions no crec que sigui gens agosarat parlar d'una autèntica Fania All Stars Catalana, tant per concepció com per interpretació.
Les lentes també tindran el seu moment per deixar pas als arrambaments a la pista de ball amb Puerco Mundo, un trist i depressiu bolero composat i interpretat, com sempre amb inspiració, per un malenconiós i inconfusible Manel Joseph.

Manel Joseph
La riquesa del disc es certifica amb dos temes propis Canvi d'Actitud i Una historia.
Observem que a la carpeta del disc, on hi ha la relació de cançons contingudes, hi consta també quin tipus de música es: bolero, rumba, etc...jo crec que el que pretén es facilitar l'ús del disc en festes, el que no fa més que confirmar la veritable intenció festivo-lúdica del grup, així el punxadiscos de torn sempre podria accedir ràpidament al tipus de cançó que demanés l'ambient en cada moment.

No recordo exactament quan va arribar a mi aquest disc, recordo que el vaig comprar en una fira del disc de Montjuïc juntament amb un altre d'un grup molt divertit que es deia Pere Flipat i que encara conservo. Si que recordo amb moltíssim carinyo els envelats de festa major del meu poble, en meravelloses i estrellades nits d'estiu embolcades per la marinada. Per a mi, els sons d'aquesta Plateria més primigènia em transporten a aquells temps on no es ballava amb l'oïda sinó amb el cor, i els peus marxaven cap aquí i cap allà incontrolables.
Aquest disc respira festa pels quatre costats, una festa a vegades innocent i divertida altres picant i entremaliada. L'excel·lència de tots els músics que han anat passant pel grup amb els anys l'han convertit en el que és, un dels millors grups de ball del món capaços d'interpretar-ho tot amb un segell inconfusible on, si rasquem, trobem molt de latin jazz. O potser tant sols m'ho ha semblat a mi, però m'agrada pensar així.

Jaume Vilarrubí Prats


Per primera vegada a la xarxa, una selecció en streaming de temes d'aquest disc.
Enjoy!




1981: si m'escoltes un moment, jo t'explicaré una història ...

Al febrer havia hagut ni més ni menys que un cop d'estat.
Durant una nit, llarguíssima, vam experimentar el terror de la ressurecció de la dictadura de Franco, un malsón que tot just començàvem a espolsar de la nostra vida com qui s'espolsa un tel de cendra i caspa que l'ha cobert durant anys.

Alguns de nosaltres encara vam passar una por suplementària: el terror del noi de 20 anys obligat a jugar durant un any a soldadets i guerres (ja una bona putada en si mateixa) que de sobte experimenta que la cosa no va en broma quan el fan fer la motxilla de campanya, li donen munició de veritat i una capsa amb menjar! ... Por, molta por a no tornar mai més a casa, a que em féssin disparar contra algú, a que algú em disparés a mi ...
Durant aquella nit angoixant, el franquisme sense Franco va establir ben clarament quins eren els límits de la democràcia espanyola que tot just acabava de néixer. I ja mai més res va ser com molts ho haviem imaginat. L'eufòria per la conquesta de la llibertat deixava pas a un progressiu i amarg sentiment de desencís per la consciència de que els que havien guanyat la guerra civil no estàven disposats a renunciar als seus privilegis. En tot cas, només acceptaven compartir certes parcel·les de poder polític (i només polític: ni judicial ni econòmic) per tal de ser acceptats a la comunitat internacional. Un moment essencial per entendre les claus de la nostra història actual.

Per sort, però, la cosa no va passar d'aquella nit i vam poder desfer la motxilla, ens van fer tornar la munició i aquella terrorífica capsa amb menjar amb la inoblidable llegenda: "Ración Nº 5". Així que, al setembre, els militars em van deixar tornar a casa després d'un any delirant vestit de caki al desert murcià, i jo també recuperava la llibertat. I aquells dies eren els dies de la Mercè, la Festa Major de Barcelona.
Les festes i els balls populars al carrer, als pobles, als barris, des de ja feia uns anys, eren la veritable salsa dels anys de la famosa transició, una de les manifestacions més espontànies i evidents de la llibertat que anàvem conquerint en totes les facetes de la vida. La música de ball prenia ara una nova dimensió.
Durant la dictadura, la música de ball va ser el refugi on generacions de joves posaven a prova les restriccions i la vigilància de la moral catòlica més integrista així com la delirant Ley de vagos y maleantes (substituida després per la patètica Ley sobre peligrosidad social).
El saló de ball era el lloc on trobar una parella, desafiant tímidament les estrictes normes de conducta sota la vigilància, real o psicològica, del règim. Els dijous i els caps de setmana les orquestres de ball donaven forma als sentiments i portaven una mica de color a les vides d'un temps molt fosc. Sales històriques com La paloma o La gavina azul (la sala de ball on, ballant, es van coneixer els meus pares) a Barcelona, orquestres mítiques com la Maravella, o les dirigides per mestres com Bonet de San Pedro, amb veus solistes com Antonio Machín, Lorenzo González o Ramon Calduch acollien i emitien melodies i ritmes per on deixar anar cos i ànima.
Tot dintre d'una enravenada professionalitat que, massa sovint, s'enyora avui en moltes de les orquestres de ball de les festes majors. La música en viu és cara, i molt cara si es contracten bones orquestres ... Tant és així que, paulatinament, són cada vegada més nombrosos els pobles o els barris que substitueixen l'orquestra de ball per la disco-mòbil en les seves festes populars. Qüestió de gustos canviants i de pressupost minvants. Si es tracta de fer el màxim desplegament de decibels per animar al personal amb els èxits de moda segurament tant se val ... però l'Orquestra Plateria era un altra cosa, i encara avui la voldria veure a la plaça major del meu poble.





pura Plateria


L'any 1981, quan es va publicar Una historia ... , segurament era la millor orquestra que es podia tenir en qualsevol envelat. Així que en aquelles Festes de la Mercè allà estava, com no, la gent de la orquesta de plata y oro amb la seva desbordant cantidad de sabor.
Jo, que mai he ballat res de res, els adorava perquè m'emplenaven d'alegria i bones vibracions. Ells ja ens havien regalat dos àlbums excel·lents, incrementant la dignitat un gènere tan bàsic i necessari com la música de ball. Sense apartar-se gens de l'ortodòxia, la Plateria aportava una estranya sofisticació molt nova, un bon gust afegit que provenia de l'amor per altres components musicals i extramusicals, aliens a la tradició d'aquesta música elemental.
Músics exquisits, sincers, creatius, divertits i enrrollats que, en incloure composicions pròpies, en aquest tercer àlbum ens mostren una faceta nova que amplia el concepte de mera orquestra de ball. És un àlbum de la Plateria, divertit i explosiu com sempre (quin solo extraordinari d'Emili Baleriola, fent homenatge al swing de la guitarra de Django Reindhart!), però aquesta vegada no es limiten a interpretar expressivament el repertori clàssic del ball de saló i de verbena, sinó que hi ha alguna intenció per donar un pas endavant.
Potser inspirats en el toc identitari de la Fania, el sentiment lúdic s'enriqueix amb un component més personal. Es pot escoltar en diverses parts del disc però trobem alguna cosa especial en la cançó que li dóna títol i la seva precedent.

'La vida me ha ido enseñando,
me han contado muchos cuentos
pero nadie me ha explicado
como se olvida por dentro.'

(Puerco mundo)

El bolero acostuma a ser un gènere passional i dramàtic, tendent a una exageració que, de vegades, pot resultar paròdica, però en el tema Puerco Mundo, el bolero d'en Manel Joseph, es pot apreciar un dolor sincer i devastador. Un bolero es balla arrambat a la parella de ball; una ànima trencada per l'adéu en mans de l'amant que s'en va o en braços d'un acompanyant en la tristesa. Rematant el set, Una historia... , la rumba puertorra de J.M. Bardagí, projecta una demolidora sensació de solitud que acaba per potenciar l'efecte del tema anterior. Tot plegat, i sense esperar-ho en un disc per ballar, i enregistrat en directe, ens arriba un sentiment molt intens i emocionant, poc habitual en la música de ball.

És possible que no tinguès res a veure però ... de la mateixa manera que el cop d'Estat havia escapçat una alegria innocent, plena d'esperança en els nous temps, el tercer disc de la Plateria sóna també més madur en aquest sentit, com si també haguès perdut certa innocència. Opino que el disc és molt bo. A l'excel·lència en les interpretacions i la varietat del repertori s'afegeix aquest toc d'autor que l'enriqueix molt. És una llàstima que passés tan desapercebut en el seu moment, entre els hits de Pedro Navaja (al 2n disc) i Ligia Elena (al 4rt).

El cas és que en aquest àlbum hi ha quatre o cinc cançons que em van acompanyar com una poderosa banda sonora durant aquells temps de retorn a la vida normal, amb totes les seves conseqüències, i que ja formen part de la meva història. No era una època fàcil, jo també havia de construir una història i també havia perdut la innocència.

el rar single promocional de l'àlbum

Despedim aquest tribut a la Plateria amb un vídeo pujat pel propi Manel Joseph, amb un fragment de l'actuació de l'Orquestra a les Festes de la Mercè en l'època en que va apareixer l'LP Una historia...



Música per cantar, música per escoltar, música per ballar ...
El poder de la música és enorme i sorprenent.
Segurament no podriem viure sense música.



Josep Lluís Villanueva Fontanella


web oficial de l'orquestra: http://www.orquestraplateria.com

.

dimarts, 9 de desembre del 2008

Buffetlibre, un projecte musical revolucionari i... barceloní!



Human League: The Things That Dreams Are Made Of per Joe And Will Ask (UK) (Remix). Buffetlibre Rewind.


Dos noms: Marc Constantí i Miguel Sánchez.

Una afició: Consultar, non stop, blocs i més blocs musicals amb MP3 disponibles per a descàrrega.

Una idea: crear un lloc de descàrrega legal de MP3.

Miguel i Marc són amics, són de Barcelona, i socis en un projecte innovador conegut com a BuffetlibreDJs, el primer lloc de descàrrega legal i gratuïta a Espanya en la línia de dos blocs tan coneguts com el nord-americà Discobelle i el suec Bigstereo.

Us preguntareu com s'aconsegueix oferir MP3 de descàrrega gratuïta de grups tan coneguts com CUT COPY, THE GO! TEAM o THE RUMBLE STRIPS. Fàcil: les discogràfiques cedeixen un tema, els músics també. Tots surten guanyant: per a les discogràfiques suposa la promoció dels seus grups; per als músics, suposa arribar a un públic més ample que acabarà omplint els seus concerts, font principal d'ingressos.

Buffetlibre és només un blog de descàrrega gratuïta?Buffetlibre és més que un blog de descàrrega de MP3. Buffetlibre es formula a través de dos projectes: el projecte Batidora i el projecte Rewind:



Projecte Batidora:
Es posen cançons cedides per artistes escollits a disposició de qualsevol persona disposada a remesclar-les.
Els grups s'inscriuen, envien les pistes i els productors les reben. Un cop fetes les remescles, es lliuren a Buffetlibre que les posa a disposició dels usuaris en descàrrega gratuïta. L'objectiu: exercir d'intermediaris.


Remescla del tema Je Veux Te Voir de Yelle per 2 Rounded (Argentina). Buffetlibre Batidora.



Projecte Rewind:
Miguel i Marc van tenir la idea de demanar a artistes del seu gust si els podien cedir de forma desinteressada una cançó amb una única condició: hauria de ser una versió d'una cançó dels anys vuitanta. La resposta va ser massiva. Fins ara, més de 120 MP3 estan ja disponibles per a lliure descàrrega.
Aquest projecte no genera tots els tràmits que comercialment s'haurien de realitzar: pagar a l'artista original, al que fa la versió, cobrar pel cd, etc. Amb el Projecte Rewind ningú treu benefici econòmic directe i és totalment legal.


Els Sidechains versionejant el Into the Groove de Madonna. Buffetlibre Rewind.



I amb tot això, quin negoci fan el Miguel i el Marc?
Batidora i Rewind tenen una naturalesa no comercial; per tal de mantenir la legalitat dels projectes, el web Buffetlibre no ha de tenir publicitat. Els beneficis que treuen el Miguel i el Marc són indirectes: els bolos com a DJs. Buffetlibre publicita els artistes però indirectament també publicita als seus caps pensants que, a hores d'ara, han aconseguit una gran popularitat internacional com a DJs.
Buffetlibre DJs han aconseguit fer-se un nom gràcies, sobretot, a les seves sessions Verbena Selected distribuïdes en format MP3. El seu quart volum va arribar a ser número 1 en descàrregues des de blogs, segons els càlculs d'Elbo (el principal portal de mp3blogs).



Projecció internacional:
Buffetlibre s'expressa en anglès i només el 15% de les visites a la pàgina es realitzen des d'Espanya. El percentatge d'artistes espanyols que col·laboren és encara més petit ja que les discogràfiques no volen cedir cançons. Tot i així, artistes emergents com Requesters, Sidechains o The Amplid es serveixen de Buffetlibre per projectar-se més enllà de les nostres fronteres.

http://www.buffetlibredjs.net/
http://www.myspace.com/buffetlibre
http://buffetlibre.blogspot.com/




Missatge de Miss Danger als lectors i oients d'aquest post:

dilluns, 7 de juliol del 2008

La Discoteca d'AMPLI, XIII: Hermeto Pascoal i Earth, Wind & Fire

Aquesta és la tretzena edició de la Discoteca d'Ampli, l'aparador de recomanacions d'aquest bloc. Aquesta setmana és el torn del Director Wilkins i Gambita.

1) Hermeto Pascoal
. Eu E Eles (Radio Mec, 1999).

Aquest és un disc d’Hermeto Pascoal, un músic nascut l’any 36 a una minúscula aldea amazònica d’un petit estat –Alagoas- del nordest de Brasil. És albí (com tots els seus germans), quasi nan, autodidacta, mig cec, virtuós de desenes d'instruments, barbut, compositor terrenal i místic alhora. Però aquest video supera qualsevol presentació:



Posseïdor d’una energia i un carisma excepcionals, ha girat per tot el món amb bandes espectaculars. Els seus concerts són una berbena còsmica agrícola. Ha arribat a fer en directe solos de barba, música amb porcs (un a sota de cada braç), improvisacions amb el so directe del carrer (un micro a les afores de la sala recollia l'ambient del trànsit i la música reaccionava). Us oferim una nova mostra videogràfica, ara de la seva època de pioner del jazzrock. No es veu molt bé, però sí recull la intensitat d’Hermeto tocant el saxo soprano.



El seu talent i la seva música (que abasta tots els corrents i estils com la bossa, el forró, el free jazz, el baion, la música clàssica, el tango... amb una extraordinària unitat estètica) l’ha fet enregistrar amb Duke Pearson, John McLaughlin, Sérgio Mendes, Gil Evans, Miles Davis (de qui va ser instrumentista i compositor), Airto Moreira, la Filharmònica de Berlin... Als 11 anys ja tocava en directe; als 14 ja era professional. Però ell continua vivint en una casa de camp a la selva, aïllada, a la qual hi viatgen els millors músics del món a compartir experiències musicals amb Hermeto. Aquí el trobareu tocant la guitarra a casa seva, el seu senzill laboratori de música natural:



Músic prolífic, es pot dir d’ell que, més que un músic és una música. Ha escrit i enregistrat més de 3000 cançons. Una de les obres més singulars i precioses de la història de la música té la seva autoria: el Calendari do Som, 366 composicions, una per cada dia de l’any -bixest-, que va trigar 1 any en compondre (en feia una cada dia). Un tòtem casolà i viu. Encara no us l’he mostrat tocant el piano?



Us podríem recomanar qualsevol disc seu. A mi em regira el cor Eu e Eles, perquè és el primer que vaig sentir i se’m va il•luminar el menjador i el somriure. En aquest disc Hermeto ho toca tot ell. I fa sonar, atenció: piano, pandeiro, flauta, triangle, pandero, simbomba, bomba de gas, fiscorn, garrafa de plàstic, campanes, guitarra, melòdica, veu, baquetes, bambús, fluger horn, ninots, aigua, cafetera, saxo tenor i soprano, una ceba, acordió, una maquina de costura, un ànec, ampolles, tubs d’higiene bucal, una regadora... Un munt d’objectes que per ell no són rareses: els té a casa seva, al seu voltant, d’on emana la seva obra. Un mestre del casolanisme tan virtuós com sensible i excèntric.

Amb Eu E Eles qualsevol casa sembla més habitable, l’ambient es torna misteriós i festiu simultàniament, i (si te’n faltava) t’entra una filantropia carnal, oberta, fraterna, impersonal. Hi ha simfonies d’aigua, percussions minimals, melodies per dançar descalç. El tema "Capelinha & Lembranças" té una harmonia insondable gravada amb 4 fliscorns. La “Miscelània Vanguardiosa”, és obra d’algú angelical: algú que apareix al món de la música com una cara de Bélmez bondadosa.

Exagero? Mireu-lo imitant animals al Zoo amb la comunicació pròpia d'un bruixot:



Hi ha una inoblidable explicació de les seves experiències amb animals al final d’aquesta entrevista.

Qualsevol disc seu no és com el del costat. Compreu a cegues, però amb les orelles i el cor ben obert. Potser és que Hermeto traspassa la humanitat, el segle, la condició de músic. Potser la seva música ja ha arribat a ser com la pluja: ningú plou, senzillament plou.

Director Wilkins


2) Earth, Wind & Fire. That's the Way of the World: Alive in '75 (Columbia, 2002).

Una petita ressenya dels clàssics Earth, Wind & Fire en directe. És un nou cas a la Discoteca de "troballa" discogràfica.

Sembla que algú va tornar a trobar enregistraments inèdits... en aquest cas de la gira triomfal del 1975, un moment en què la banda es trobava segurament en el punt culminant de la seva trajectòria. Parlem doncs dels millors moments d'una de les formacions cabdals de la música afroamericana dels darrers 40 anys.

"The key opened the door to a broader consciousness, an awareness on black history - from ancient Egypt to Selma, Alabama - and an awareness of self. That awareness said categories were arbitrary. Categories must fall. Jazz doesn't have to be restricted to small clubs in Greenwich Village. Pop doesn't have to exclude jazz. Rhythm-and-blues is jazz 's twin brother; rhythm-and-blues is pop's twin sister. The family of music is based on unity, on sharing, on harmonious vibrations of love. The essential beat is the heartbeat of the Creator, and that beat is universal."

Que seria en traducció automàtica arranjada:

"La clau obria la porta a una consciència més ampla, una consciència sobre història negra - des d'Egipte antic fins a Selma, Alabama - i una consciència de propi. Aquella consciència deia que les categories eren arbitràries. Les categories han de caure. El jazz no s'ha de restringir a clubs petits a Greenwich Village. El pop no ha d'excloure jazz. Ritme-i-blues és jazz 'germà idèntic de s; ritme-i-blues és la idèntica germana de pop. La família de música es basa en unió, compartint, sobre vibracions harmonioses d'amor. El batec essencial és lel batec del cor del Creador, i aquell batec és universal."

És un fragment extret del llibret que acompanya l'edició en CD de That's the Way of the World: Alive in '75, una bona mostra de les de les reflexions espirituals i filosòfiques i prestacions en directe del grup durant la seva època més dolça: crítica i públic els mostraven el seu màxim suport, un dels no excessivament freqüents casos d'unanimitat total entre ambdós actors del panorama musical.

Certament, un bon disc per engrandir la vostra col·lecció de CD. A més, sembla que és factible actualment adquirir-lo per uns 7 o 8 euros a qualsevol botiga de discos més o menys potent.

Us he deixat una mostra del directe (Shining Star) i una aparició televisiva també de 1975 dels Earth, Wind & Fire perquè... qui no ha ballat algun cop encara que sigui mentida cap èxit seu?






Gambita

divendres, 4 d’abril del 2008

La discoteca d'AMPLI, I : Pau Riba & Perucho's i Gossip


L'ha udita mai qualcuno?


1) Pau Riba & Perucho’s Astarot Universdherba (G3G, 1998)


Enregistrat en directe al festival Canet Roc de 1977, va ser publicat pel segell G3G l’any 1998. Es tracta d’un document únic (34 minuts) en el qual per primera i última vegada trobem la col·laboració entre el rapsoda Pau Riba (en un dels millors moments de la seva carrera), el grup Perucho’s en formació de trio (saxo alt, saxo tenor i bateria) i la defensiva reacció in crescendo de l’enfangat públic assistent al festival (entre els quals es trobava qui escriu). Un poema tràgic que, envoltat del free sense concessions dels Perucho’s, forma part dels mites de l’avantguarda musical catalana.


La presentació del CD en una llauna de conserva, també va suposar un repte avantguardista per a l’ofici del musictecari a l’hora d’ubicar-lo dins la col·lecció de discos de les 60 biblioteques de la Xarxa que el van rebre. Idea per a treball d’estudiant de biblioteconomia: “estudi de les diferents solucions musictecàries davant el disc Astarot...”.

Propietat de la foto i més informació sobre aquest disc i altres de relacionats a:

http://spanishprogressiverock.blogspot.com/


L’AMPLI te previst presentar properament una extens informe / entrevista exclusiva amb Oriol Perucho, antic bateria dels Perucho’s i altres formacions així com autor de diversos àlbums al seu nom.

Fonti




2) Gossip Standing in the way of control (Kill Rock Stars, 2006)

Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.


Al marge de consideracions formals totalment subjectives i alienes al fet musical, he de dir que Gossip és una banda de difícil classificació. Com ja ens tenen acostumats, a Standing in the way of control, el seu tercer disc, conjuguen el garage punk, el soul, la música de ball i el pop. Sense marques ni cicatrius, sense artificis ni produccions màgiques, Gossip és un projectil de punk-soul fresc, directe i amb caràcter. Avui mateix, 1 d’abril, surt al mercat el seu quart àlbum, un concert gravat a Liverpool el 9 de juliol de 2007. Live in Liverpool recull tots els seus grans èxits en directe i els augura un present i un futur ple de Festivals i seguidors incondicionals.

Dues dades interessants sobre l’Standing: la primera és que està produït per Guy Picciotto (membre de Fugazi i productor també de Blonde Redhead); la segona, és que al llibret del CD llegeixo els agraïments del grup a tota una sèrie d’amics/músics, com ara la Kim Gordon / Sonic Youth, Les George Leningrad, We Are Wolves, The Hidden Cameras i Le Tigre. “Dime con quién andas...”. Sí, senyora, el refrany li va al pél al trio calavera. No m’estranya que la Gordon, abella-mare de la colmena foxcore, els hagi donat la seva benedicció ni que el Picciotto estigui darrera de l’artefacte. Tot encaixa perfectament. Ara només faltaria que la Virginie Despentes, en el cas d’animar-se a fer la segona part de Baise-Moi, els inclogués a la banda sonora. Per cert, per a una millor degustació del disc, recomano sentir-lo després de llegir Teoría King Kong, l’últim tret literari de l’escriptora francesa. Com si es tractés de la cigarreta que t’encens “després de”, Standing in the way of control, et sabrà a glòria celestial.

Per a incondicionals de les pel·lis de John Waters i els fans de Bellrays, Bikini Kill, Le Tigre i Sleater Keany. Bon profit.

Miss Danger


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...