2016, la collita interior: Flex-Able

Ha passat un altre any, i mesurat amb cronòmetre és exactament un any menys també. Sabem que fer amb les hores, els dies, les setmanes, però els anys són excessius i els anem passant sense més resistència. Fas la vista enrera, has sentit moltíssima música al llarg del 2016. Molta clàssica, molta lírica, més melodia i menys rítmica. Tens una sensació nova de virginitat, has aprés a sentir millor la música i per això has tornat a sentir discos que feia anys, dècades, que no senties. I ves a saber com vas caure a Flex-Able.

Que no és del 2016? Qui ho diu? La música no és de quan va naìxer. Tu tenies 10 anys quan aquest disc va sortir, i 16 quan vas saber d'ell i et vas comprar el vinil. Mai havies sentit res així, i encara ara et sorprén aquesta llibertat, aquesta barreja d'alegria i extravagància. També la llibertat s'ensenya, i si no s'escamoteja. Aquí va venir la meva primera lliçó i aquest any encara l'estava acabant d'aprendre. Encara se'ns posen els pels de punta quan comença el deliri. Donat que ja ho sabem ens lliguem a la cadira on sentirem el disc per què les sirenes de la bogeria no ens sedueixin irremissiblement... 

No entenies res, i això ja era una meravella que agraïes: la música no calia comprendre-la. Al contrari del que recomana Spinoza en relació a la política ("Ni reir ni lamentar: comprender"), la música es per riure o plorar o tot alhora. L'estètica popular pot ser tan ample com la ment d'un alienat, com una al·lucinació col·lectiva. Al mateix disc, dos cançons després... 

Vam sentir aquest disc fa 20 anys. Ara, al 2016, sentint-lo ens sentim. Sentim com ha passat el temps per nosaltres, ens recordem a l'habitació, desitjant ser guitarristes, pregant a divinitats inexistents no tocar un cliché rere altra i invocàvem l'imaginació amb aquestes cançons que tocàvem amb una guitarra imaginària pujats d'empeus al llit. 

Ell continua pujat al llit, com acabeu de veure. I nosaltres també, utilitzant l'innocència per viure, com volia Jesús Lizano. Nosaltres, a la meïtat de la nostra hipotètica longevitat, encara acomiadem el disc amb por. Sonaven aquests acords, lents, beethovenians, estranyíssims, provinents d'un món més vigoròs i divers que per una agulla de vinil arribava a la meva habitació i encara ara puja al Carmel:

Un any menys per nosaltres, un any més per aquest disc. La trobada amb extraterrestres no és més rara que amb altres terrestres. Queda una pedra de rosseta, aquest disc, que viatja amb el temps i arriba igual de fresc, i jove, i desconcertant al 2016 pels quatre que encara el senten. 

Flex-able, Steve Vai. 

El vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball

L'ocell ha tornat a cantar aquest matí, a les 6:10. Ell què sap quina cosa és un diumenge. El cant t'acompanya quasi humanament. Bon dia, piolín. La seva innocència et sembla preciosa i decideixes escoltar-lo amb atenció.

Immòvil, al llit, segueixes les seves curioses variacions. Allarga una frase, l'interromp abruptament, tempteja diferents notes. No facis literatura: no està buscant, troba. Sovint sembla que hi hagi més d'un ocell.

El grabes:

El sol és el mateix pet tots dos: una bendició. Així que, animat, també comences a cantussejar distretament. No hi ha lletra en això que cantes, i ho trobes natural. Saps que la majoria de la música no està lligada a paraules, ni a cap predeterminació. És l'insondable música instrumental, expulsada dels àmbits majoritaris del pop i del rock. Només alguns casos particulars, i la música electrònica, sovint exploradora.

L'ocell és instrumental. Quina frase més imperfecta. Però aquest matí ja et serveix per aventurar-te a una altra perspectiva musical. La hipòtesi d'una història de la música popular sense cantants. Una música que expressés sense orientació verbal.

Busques al teu cap algun intercessor, algú que hagi decidit tancar la boca (malgrat que sabria obrir-la) i preocupar-se de la emoció musical per sí mateixa. El trobes: és ell. Un virtuòs de la guitarra, habilitat que potser ha enfosquit un fet palmari: els seus àlbums sempre amaguen joies compositives.

El vídeo no té res de l'altre món, ni cal. La música és més que suficient, et convé recordar-ho. Només és gent tocant, desertors de les paraules. Té tres parts:

1) Improvisació orquestral: Entra l'orquestra, en ple trerrabastall percussiu. Després ell, dirigint com ho faria l'ocellet si l'obeís el món. Des del principi perceps el sentit lúdic i intens de la seva música.

2) Al minut 3:01 entra Kill the Guy with The Ball, i descobreixes ritmes i mètriques inutilitzades al pop i al rock durant dècades, però que són una festa, una festa rítmica.

3) Al minut 4:40 comença una altra festa: harmònica. Es diu The God Eaters. Relaxada i melòdica. Original. Sense gènere! Hi ha mil escales, mil colors harmònics, al món sonor. Ell les va explorant amb curiositat, com un nen-ocell de fusta, electricitat i sensibilitat. Què et fa sentir aquesta música que no et diu el que has de sentir?

Han estat 6 minuts 38 segons. I ara creus estar en silenci. Però no. Només és que no hi ha paraules.

Però la muntanya és plena de vida bullent. Un escenari sonor. La multiplicitat i varietat del món són una evidència. Tot suma (mamífers, ovípars, mecanismes) dins l'orquestra viva. L'obra ha començat avui a les 6:10, amb aquest petit ocell de diumenge. Calles, per sentir-la.

Shreds a Youtube: humor low-cost

Volem compartir amb vosaltres un parell de vídeos estranys que hem descobert a Youtube, el primer és Paco de Lucía i el segon Steve Vai...





Alguns dels comentaris -com veureu, moderats- impregnats de perplexitat de companys i companyes musictecaris en veure i sentir aquests inèdits Paco i Steve:

"Inclús he pensat que era una mica xxxx, però no volia ferir els teus sentiments"

"És molt estrany, fan una mena d'improvisacions, una espècie de free avant-rumba. Potser van trompes?"

"No havia vist mai fer el pringat a Steve Vai... M'ho volia negar a mi mateix... I lo de Paco... Xxxxx..."

Què hi ha de veritat en tot això? Què els passa a en Paco i l'Steve? Res, tranquils. Es tracta d'un fenomen anomenat shredding o shred que s'ha difós per mitjà de llocs web com Youtube no sense quedar exempt de les típiques polèmiques a l'entorn dels drets d'autor, algunes d'elles motivades per l'escàs sentit de l'humor d'alguns artistes "afectats" per aquestes paròdies.

Val a dir que l'accepció original de shred fa referència als guitarristes que fan un ús gairebé pirotècnic de la seva perícia instrumental.

Què voleu que us digui: he passat grans estones partint-me de riure amb aquests vídeos i prenent el pèl a alguns musictecaris. Aquí en teniu un altre d'un Pastorius una mica, com a mínim, espès. Que riure és bo per a la salut, nassos!