Seleccions Rare, Groove, & tururut I: The bossa nova exciting jazz samba rhythms

Iniciem una sèrie de posts sobre selectes i singulars recopilacions de música dels anys 50, 60, i 70, més o menys rara i més o menys difosa, feta en estranyes edicions i segurament adreçades a minories. Afegim que la gran majoria es troben també descatalogades físicament.

Petits tresors que conformen la cara B de la nostra discografia.


The bossa nova exciting jazz samba rhythms

Compilació feta pel segell Rare Groove Recordings, especialitzat en jazz i easy listening llatí entre els anys '50 i els '70, feta pel DJ Philippe Renault jr. i composta per 6 cds amb 6 estimulants caràtules d'un entranyable i eròtic aire als anys setanta.

Les compilacions van ser produïdes entre els anys 2000 i 2002

No hi ha dubte que el magnetisme de les caràtules es irresistible alhora que suggereix un so del tot acolorit en convergència amb el que ens ofereix cada cd, no descobrirem en aquestes alçades la misteriosa màgia de la Bossa nova.

Figures de l'alçada de Roberto Menescal, Charlie Byrd, Lalo Schifrin, Edu Lobo, Jorge Ben, Toots Thielmans, Elis Regina, Ella Fitzgerald, Marcos Valle, Joao Gilberto, Wander Wanderley, Eumir Deodato, Sergio Mendes, Astrud Gilberto, Baden Powell, Laurindo Almeida, Stan Getz, Milt Jackson, Tamba trio, Quincy Jones, Hugo Montenero, i es clar, també Jobim, entre molts altres, desfilen per les 20 pistes triades per a cada disc.

La selecció es una mostra molt variada que descriuen aquest moment en que el jazz va relaxar la samba per convertir-la en bossa nova (tot i la excitació que presumeix el títol).

Fins i tot al vol. 6, Elvis Presley ho prova amb: Bossa nova, baby.

Del primer al cinquè vol. apareixen amb aquest subtítol: The rare tunes collections, en canvi el sisé es un especial de temes extrets de bandes sonores: From rare original Soundtracks.

Al youtube hi trobareu força exemples. 

Una manera genial de deixar-se emportar per l'esperit brasiler, i pels qui encara no ho han fet, entrar dins un univers sonor màgic on transitar feliçment.

Lo Jaume.

La Discoteca d'Ampli, XXXV: Tom Jobim

He pensat començar la 35a edició de la Discoteca explicant-vos un acudit basat en fets reals. Diu així:

Dos estudiants es troben i un li diu a l'altre:

- Ui, m'acabo de matricular a Xinès I.

- Ah, molt bé, jo he tret un notable a Representació i processament del coneixement.

- M'he baixat uns MP3 a l'iPod d'un tal Jobim.

- Qui?

- Em sona que és francès. Jobim, no?

- No, aquest era Chopin, el que era francès.

Al que anava a respondre el truquen pel mòbil. Respon l'altre:

- Chopin, nen, Chopin.

I l'altre, amb el telèfon a l'orella mentre parla amb algú:

- Que... vols anar de shopping ara?

- No home noo...

Acaba la trucada i ensenya l'iPod a l'altre.

- Mira, aquí ho diu: Jobim - Desafinado.

- Ahhh... doncs pel títol deu ser espanyol, oi? És que no el conec...

Antônio Carlos Brasileiro de Almeida Jobim va néixer a Rio de Janeiro el 25 de gener de 1927 en el si d'una família més o menys benestant. La seva infantesa no fou del tot feliç perquè els seus pares es separaren quan ell tenia tres anys i el seu pare morí en una clínica per malalts mentals quan en tenia vuit. Tanmateix, Jobim digué en més d'una ocasió que "els meus records d'infantesa són de platges netes i cel blau". Descobrí el piano a casa i, més endavant, començà els estudis d'arquitectura. A 20 anys decideix que es dedicarà plenament a la música i aparca per sempre l'arquitectura. En els seus inicis tocarà a clubs i estudis de gravació i l'any 56 tindrà l'ocasió de col·laborar per primera vegada amb Vinícius de Moraes, amb el qual enregistrarà la banda sonora de l'obra teatral Orfeu da Conceiçao, que tres anys més tard esdevindrà la pel·lícula Orfeu negro.

A partir d'aquí Jobim no deixarà de col·laborar amb altres grans músics i es convertirà en l'estrella de la música brasilera i una figura molt popular per les seves composicions, tot i que no sempre dins el seu propi país s'acabaran d'entendre les seves llargues estades a l'estranger, sobretot als EUA.

Se'm fa molt díficil triar només un disc o un moment de la seva carrera perquè haver de triar entre les seves col·laboracions amb Frank Sinatra, Stan Getz, Elis Regina, Claus Ogerman, Sergio Mendes, Chico Buarque i tants altres enormes artistes és una tasca per a tots els realment interessats. Jobim va deixar empremta arreu.

Alguns dels discos de Jobim que m'emportaria a una illa deserta -però amb corrent elèctric i equip de so- són aquests:

La Veu era un gran admirador i amic de Jobim. Aquest disc de minutatge escàs és una obra mestra amb arranjaments i direcció del mestre Claus Ogerman.

El disc s'enregistrà el 1967 i poc després ambdós apareixerien en un programa d'una televisió dels EUA, tot i que aleshores la bossa nova ja no era una novetat sinó un estil consolidat i un gran negoci per a les grans discogràfiques.

Aquí sota podeu veure un fragment del programa que dic. Té un parell de moments divertits. Quan Sinatra parla d'un nou beat i sembla que digui més aviat Barselona que no pas bossa nova. I tot seguit encén una cigarreta i es posa a fumar amb un posat del tot Sinatra:

Una altra col·laboració indefugible és amb la magnífica Elis Regina (Elis & Tom, 1974), una de les meves debilitats musicals:

Vaja, ens hi podríem estar hores, el millor serà que vosaltres mateixos aneu descobrint al vostre ritme -com els nois de l'acudit- l'univers de Jobim, un dels grans de la música del s. XX.

Salut i bona setmana!