És un diumenge de primavera. Al llarg de la setmana has vist com pedregava i la gent mirava amb melanconia aquest fenomen des dels portals. També ha sortit el sol amb molta força i t'has passejat per la platja. T'has refugiat en un café perquè plovia inesperadament. I ja és diumenge: recapacites i delires pensant en les altres vides que t'esperen amagades a qualsevol cantonada. Per exemple, un dia rebràs una trucada d'Istanbul, d'algú que podria estar celebrant la fi del món -potser dins del wc d'una sala de jocs de mala mort- i et trucaria per compartir la seva fosca alegria.
Ara el teu deliri podria ser real: algú et truca des d'Istanbul i està bramant al capdavant d'una de les bandes més desbandades de la història. És Tom Waits, monstre tendre i apassionat. El guitarrista és inoblidablement Marc Ribot. L'any és el 88, probablement ja havies nascut. Et truquen... l'agafes?
El diumenge queda marcat per l'última nota greu -vagament apocalíptica- del solo de saxo.
El diumenge sembla un carrousel sense fregar.
El diumenge, de sobte, deixa de ser el Dia del Sol.
1 comentari:
Mmmmmmmmmmmmm Tom Waits ... (sigh)
Publica un comentari a l'entrada