El 75è aniversari del segell "Blue Note" a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents

 

La història de Blue Note Records és la història d'Alfred Lion i Francis Wolff, dos jueus alemanys que en la dècada dels anys trenta del segle passat, van emigrar a Nova York i van convertir en professió el seu amor pel jazz negre nord-americà.

Alfred Lion i Francis Wolff

A través de la cerca d'una identificació visual i sonora, van fer de Blue Note un segell caracteritzat pel jazz d'avantguarda amb una presentació moderna i artística de les portades dels seus discos.

Disseny: Reid Miles. Foto: Francis Wolff. 

Blue Note Records, fundada l'any 1939, ha exercit un paper vital en el desenvolupament del jazz durant mes de 70 anys, amb obres d'alguns dels més grans músics de jazz de la història com John Coltrane, Miles Davis, Thelonious Monk, Art Blakey, Wayne Shorter, Freddie Hubbard, Herbie Hancock, Taj Mahal i molts altres.

A la Biblioteca Vallcarca i els Penitents M. Antonieta Cot hem volgut celebrar el 75è aniversari de la discogràfica a través de:

- AUDICIÓ I XERRADA el dijous 20 d'octubre:  "75 anys del Segell Blue Note" a càrrec de Manuel Recio, periodista musical i autor del bloc La música es mi amante. Aquesta activitat s'inclou dins el cicle "Dimensió Jazz " que la Biblioteca Vallcarca i els Penitents desenvolupa durant a els mesos d'octubre i novembre i que s'emmarca dins el programa que Biblioteques de Barcelona dedica al 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. 

Manuel Recio: 75 anys del Segell Blue Note

- GUIA DE LECTURA I ESCOLTA "75è aniversari del segell Blue Note: Una història del jazz modern." Una selecció dels millors àlbums editats per la discogràfica, que és troben a la biblioteca, amb enllaços a Spotify dels discos recollits. A més a més, a la guia s'ha incorporat un codi QR que el vincula amb una playlist a Spotify. Els discs seleccionats a la guia també els hem exposat a l'entrada de la biblioteca davant el taulell de préstec.  

- UNA PLAYLIST A SPOTIFY amb més de 300 temes seleccionats curosament dels millors àlbums del segell. La selecció s'ha fet a partir de les valoracions dels crítics de jazz i de la consulta del web Allmusic .

Les diferents etapes de la discogràfica queden reflectides. De la sobresaturació d'èxits dels anys 50's i 60's es passa a la crisi creativa que va patir la discogràfica des de finals dels 70 fins a finals dels 90, on el nombre de gravacions de qualitat es redueix i la varietat d'estils és fa més freqüent.

En els últims anys, artistes com Wynton Marsalis, Norah Jones, St Germain, Al Green, Joe Lovano, l'extraordinari Ambrose Akinmusire o d'altres de reconegut prestigi fora del món del jazz com Suzane Vega o Elvis Costello, han revifat el prestigi del segell.

Plàstica musical -7: Reid Miles, el geni invisible de Blue note

Continuem la sèrie plàstica musical, que pretén oferir materials per valorar també aquelles obres del disseny que van acompanyar (i impulsar) l'estètica musical de les obres musicals que arropaven. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.

Una a una, són aquestes:

1. Mark Ryden album covers
2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes
3. Peter Savlle, dissenyant la new wave
4. Giger, de de l'abisme
5. Storm Thorgerson, fascinació i enigma
6. Roger Dean, paisatges al·lucinats

Aquest capítol, el seté, aborda la història d'una de les millors sèries de portades de tots els temps: les portades de la discogràfica Blue Note. Aquesta discogràfica és la més emblemàtica de quantes van difondre el jazz a partir dels 40. Després, clar, no podem obviar Prestige, Riverside, Impulse, Atlàntic... Blue Note, però ha acabat erigint-se quasi en un estil, en un tipus de jazz que va del swing al hard, un signe de distinció.


Blue Note comença la seva producció el 1939, amb el tema Boggie Woogie Stomp i Albert Simmons. Aquesta grabació auroral perdura i està aquí, saltimbanqui i feliç abans de la guerra i com anterior al propi jazz. Des del començament van mostrar cura i dedicació a tot el que acompanyava els discos.

Però no va ser fins a mitjans dels 50 (al 56!) que van contractar al dissenyador Reid Miles, un geni del gust i la tipografia, que va aconseguir com a còmplice el fotògraf Francis Wolff. Els dos donarien un toc modern i un aire directe, clar, a les portades aconseguint que el comprador entrés a l'ambient del disc i del músic abans d'escoltar-lo. La seva imprompta, estilitzant, elegant i distingida.










Les fotografies de Francis Wolff sempre eren significatives i les treballava usant la técnica bicolor. Partint del blanc i negre, el blanc podia tornar-se blau, groc, carn. JORDI HURTADO. La creativitat tipogràfica també és digne de menció: la capacitat d'inventar lletres de Reid Miles sembla obra d'una empresa de tipògrafs i no d'un sol home. Sense remetre's a la imaginació, a la sordidesa, a cultura il·lustre... Només espai net per la imatge, per la cara o l'instrument del músic.

A més, cada una d'aquestes imatges fa justicia a la música que serveix, està a la seva alçada en gust, equilibri, modernitat.







Francis Wolff, productor musical a més de fotògraf, sabia captar els moments, els angles significatius que revelaven la personalitat del músic i la seva música. És a dir, que era ell qui triava la fotografia, feia alguns retocs de color, i després Reid Miles composava la portada. Quedava així desterrada l'il·lustració, que havia caracteritzat les primeres portades del jazz.







Us oferim un ventall de portades significatives del segell, però us animem a viatjar a través d'Internet per empapar-vos d'aquesta màgia pels ulls. N'hi ha d'exhaustives, per exemple, en aquesta pàgina o aquesta.













Hi ha un llibre que resum aquesta història: està aquí. Us recordem també que cada un d'aquests discos és una meravella de llibertat i gràcia. Blue Note és un continent de bellesa, ple i a la nostra disposició. Trobareu centenars de discos a Spotify, aquí. Les biblioteques públiques també us ofereixen un catàleg enorme d'aquests discos eterns.