En aquesta xerrada sentirem històries i composicions
que van torçar el rumb de la vida musical de Florència. Compartirà temes que li
van obrir el cap i el cor ja sigui perquè li van aportar tècnica o perquè van
moure els fils de la creativitat. En aquesta sessió, la música arribada des de
Buenos Aires, després d'una gira per Japó, també donarà exemples pràctics de
com i per què aquestes músiques són influències i parts fonamentals de la seva
obra.
El treball de Florència Ruiz està dedicat a la
composició de cançons. Els seus discos han estat editats a Argentina i també al
Japó, Mèxic i NY. Va compondre músiques per a pel·lícules i per FUJI TV (Japó).
Ha fet 6 discos d'estudi: Centro (2000), Cuerpo (2003), Correr (2005), Fogón (remixes,
versions 2006), Mayor (2007), Ese impulso superior (2008)
en col·laboració amb Ariel Minimal, Luz de noche (2011) amb la
participació de 24 músics entre els quals es destaquen Hugo Fatturuso i Jaques
Morelenbaum. En 2014 realitza MA un treball que recopila 15
anys d'enregistraments, de discos i de compartir. El 2015 grava el seu disc en
solitari 7 cartas invisibles. En 2016 va enregistrat Parte al
costat del teclista i compositor Mono Fontana, el primer disc del duo. Mono
Fontana ha participat de la banda de Luis Alberto Spinetta i va ser un dels
seus col·laboradors més propers.
La Biblioteca Poblenou-Manuel Arranz té part del seu fons especialitzat en cultura popular i tradicional, una temàtica entretinguda i una mica difícil de definir, perquè què és cultura popular? Ara no hi entrarem, però ens va portar a una reflexió profunda, per acotar quin era el nostre àmbit documental. A grans trets vam decidir que ens centraríem en cultura popular i tradicional preferentment de l’àmbit cultural català, també recollim alguna cosa de les Balears i el País Valencià i de la resta d’Espanya. També alguns textos teòrics, assajos i reflexions d’autors com Bienve Moya o Manuel Delgado.
Ara us tornem a escriure per passar-vos el playlist del FIMPT, el Festival Internacional de Música Popular i Tradicional de Vilanova i la Geltrú d'enguany, que anem seguint i acompanyant cada temporada. Aquí el teniu!
"Els Moisés Moisés van irrompre a Barcelona com arribats d’un altre planeta, realitzant una música imprevisible, personal i que entroncava quasi miraculosament amb coses que s’estaven fent fora d’Espanya. La seva música era avantguardista i popular alhora, i hi tenien cabuda gèneres dispars como el funky, el jazz, la música mexicana o breus descàrregues més o menys free. S’ha de remarcar que el treball de Moisés Moisés era original fins i tot en relació a la música d’avantguarda que es feia a la ciutat." Germán Lázaro
A finals dels 80's alguns vam tenir la sort d'assistir als concerts d'un dels grups més interessants que ha donat la ciutat de Barcelona. Un grup de vida tan fulgurant com curta, tan curta que no van tenir temps d'enregistrar cap àlbum, només una maqueta que va circular en K7 distribuïda per la promotora Otras Músicas, que acollia excel·lents músics de l'escena més inquieta i creativa del moment. Gent com Enric Cervera, Xavier Maristany, Eduard Altaba, Koniec ... i els nostres convidats d'avui, els inoblidables Moisés Moisés, el trio incandescent format originalment per Oriol Perucho (Perucho's, Tropopausa, Koniec) a la bateria i percussió, Pep Pascual als saxos i clarinets i el prematurament desaparegut Conrado T. Costa a la guitarra elèctrica.
Posteriorment per l'alineació de la banda van passar també Jordi Golmayo i Quicu Samsó a la bateria i Eduard Altaba al baix elèctric.
Després d'anys de silenci, avui tenim la sort de veure publicat un preciós document que fa justícia al valor artístic de la producció d'aquesta banda. Un cofre acurada i artesanalment editat per La Olla Exprés que conté un CD amb la maqueta original i una selecció de temes enregistrats en les seves actuacions en directe + un llibret amb una història molt documentada del grup amb testimonis de l'època + un DVD amb més de 200 documents adjunts (vídeos, àudios, fotos, premsa, partitures, el disc en mp3, i el llibret en pdf ).
Un magnífic i costós treball de documentació musical que els musictecaris de l'Associació AMPLI no podem més que celebrar amb agraïment i admiració.
Aquests són alguns fragments dels continguts del llibret:
Fa més de vint anys dels Moisés. Un record llunyà. No vam gravar cap disc. En repassar el material d’arxiu (“bolos”, TV) sorprèn com érem de contundents. Era una època bipolar d’eufòria i desànim, com una muntanya russa; però en un moment de reedicions i de descàrregues, el que fèiem crec que agradarà, tant com m’ha agradat a mi. Oriol Perucho (ex Moisés Moisés)
Moisés Moisés és el nom amb què finalment ha passat a la posteritat un dels grups més fascinants que va donar Barcelona en el darrer quart del segle XX. Altres grups neixen, creixen i arriben a un punt màxim en la seva evolució; Moisés Moisés, en canvi, van començar estant ja quasi bé a dalt de tot a nivell d’idees i creativitat. A començaments de 1988 [...] en uns pocs mesos, s’havien convertit en una referència ineludible per a qualsevol que estigués interessat en les coses mes originals i creatives que s’estaven cuinant aleshores en aquesta banda del planeta. Dins la frenètica activitat que duran els mesos següents, val la pena recordar-los convertits en els teloners de l’actuació que va servir com a presentació barcelonina en solitari del saxofonista i actor John Lurie: o també, i tal i com la llegenda els situa, dins d’una festa de «Los 40 Principales» al Palau Municipal dels Esports de Montjuïc, on van ésser l’únic grup que no va fer servir playback i on van triomfar davant de milers d’adolescents que semblava que competissin a veure quina cridava més. Francesc Díaz i Melis (Fan) La irrupció de Moisés Moisés va ser como un llampec de rauxa en l’estereotipada Barcelona musical de finals dels 80 i primers 90. Vaig tenir la sort d’enxampar alguns dels seus directes, i recordo l’impacte que em va causar, més enllà del seu inclassificable humor i la seva actitud llibertària, el doll imparable de la seva imaginació efervescent que corria riu avall escolant-se per tota mena de terrenys aurals. La fatalitat, però, es va endur el Conrado T. Costa abans que tinguessin temps de publicar un disc.Per a mi, l’aparició d’aquest disc de Moisés Moisés és una notícia bomba. I penso que, en general, el millor elogi que se’n pot fer és constatar l’atemporalitat d’una música que, vint anys després, continua il•luminant com un llampec de rauxa el panorama de la nostra música popular. Karles Torra (analista musical) M’agradaven molt Moisés Moisés en directe. Els veia sol, i de vegades hi portava amics interessats en altres sonoritats, en altres estils, però igual de curiosos amb tot el que es fes damunt d’un escenari musical. “Anita Miasma’ se pasa al bondage” es va convertir a finals dels anys vuitanta en una mena de hit emocional, i “En el tejado” és una de les meves peces preferides tant de Moisés Moisés com de tot el que podia escoltar aleshores. Quim Casas (crític) Sempre recordaré en Conrado, aquell Art Garfunkel (més “guapo”, això sí) de les músiques que vivien en el risc durant aquella dècada del 80 en què tots naufragàvem en barres de bar convertides en illes plenes de solitud. No oblidaré mai el somni d’en Conrado, aquell grup inquiet pel qual desfilaren bona part dels millors supervivents dels 70 (Pep Pascual, Eduard Altaba, Oriol Perucho, Quicu Samsó, Jordi Golmayo) i que es va dir Moisés Moisés. Una espècie de refugi per al risc i les ganes d’allunyar-se d’aquell adotzenament “ochentero” tan artificial i cosmètic. Ja m’havia oblidat de la seva música, que aquest disc m’ha tornat com aquella ampolla amb missatge que en Conrado enviava al mar, des d’aquelles roques on ens va deixar l’agost del 91. Ha trigat un temps però ha valgut la pena comprovar com aquells somniadors tenien els peus a terra, sobrevolaven els avions platejats i feien campana de les escoles de calor. Ells escrivien diferent, construïen d’una altra forma, vivien fent dels dies una aventura constant. Conrado i els seus Moisés Moisés eren lluitadors, gent que ara, en el dia d’avui, ens ajudarien a eixamplar els horitzons i a trobar respostes davant de tanta mediocritat, rendició i desencís. No sabeu com us trobem a faltar. Jordi Turtós (periodista musical – espècie en vies d’extinció)
Tot sovint, en aquest bloc musictecari, ens prenem la llibertat d'escriure articles sense massa sentit professional ni musical. Només responen a fílies, fòbies, obessions i altres passions que tenim els i les autores d'aquest espai. Això que segueix s'amotlla perfectament a aquesta definció. L'he titulat Naufragis, tot i que també es podria dir ... Mujeres desesperadas.
...
No sé si existeix cap recull temàtic de cançons marineres que parlin de naufragis, dones que esperen a la platja i mariners que s'enamoren a cada port. Jo he seleccionat les que a mi més m'han agradat al llarg dels anys. Aquest recull de naufragis amorosos recorre tres oceans, amb les seves músiques corresponents: el nostre mediterrani, les costes atlàntiques i també un bocí de l'oceà índic.
1) Les princeses sovint les trobem esperant el seu amor veritable tancades a la torre més alta del castell. Algunes, en canvi, es marceixen prop del mar, esperant un mariner que mai no ha de tornar.
Quina tristesa tan dolça / Que suave é a tristeza
dibuixen els teus ulls; / Que sai desse teu olhar
en aquest rostre de princesa / Desse rosto de princesa
cansat de contemplar el mar. / Cansado de olhar o mar
Quina bellesa, mar endins: / Lá ao longe que beleza
el sol es pon i neix la lluna. / Põe-se o sol nasce o luar
Però ni tan sols així la princesa / Mas nem por isso a princesa
aparta els ulls del mar. / Deixa de olhar o mar
Suave triseza és el títol d'aquesta cançó i la torbareu a l'àlbum Um amor infinito,
de Madredeus (2004). A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
2) Les dones que embogeixen a la platja esperant el retorn del seu amor, també són tot un clàssic d'aquest gènere (si és que existeix un gènere tal).
Del mediterrani, un poema de Miquel Costa i Llobera cantat per Maria del Mar Bonet, Cançó de na Ruixa Mantells. La trobareu als àlbums Jardí tancat (1981), Coreografies (1990)i El cor del temps (1997).
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
Descalça i coberta de roba esquinçada,
corria salvatge, botant pels esculls;
i encara era bella sa testa colrada,
la flor de sos ulls.
Així tota sola, ran ran de les ones,
ja en temps de bonança, ja en temps de maror,
anava la trista cantant per estones
l'estranya cançó.
"La mar jo avorria, més ja l'estim ara,
des que hi té l'estatge l'amor que em fugí.
No tenc en la terra ni pare ni mare,
més ell és aquí!"
Coreografia de Nacho Duato per la Cançó de na Ruixa Mantells
3)De les costes lusitanes, la veu d'Amalia Rodrigues per il·lustrar una altra història de desvari.
Les velles de la platja diuen que no tornaràs. / Dizem as velhas da praia, que não voltas:
Són boges! Estan boges! / São loucas! São loucas!
Jo sé, amor meu, / Eu sei, meu amor,
que ni tan sols vas arribar a marxar, / Que nem chegaste a partir,
perquè tot, al meu voltant, / Pois tudo, em meu redor,
em diu que sempre ets amb mi. / Me diz qu'estás sempre comigo.
En el vent que llança sorra contra els vidres, / No vento que lança areia nos vidros;
en l'aigua que canta, en el foc que s'apaga; / Na água que canta, no fogo mortiço;
en la tebior del llit i en la buidor dels bancs. / No calor do leito, nos bancos vazios;
Dins del meu pit, et porto sempre. / Dentro do meu peito, estás sempre comigo.
La cançó és Barco negro. I ha estat interpretada per moltes fadistes des d'Amalia Rodrigues. Una de les versions millor enregistrades és la que us he insertat aquí.
Pertany a l'àlbum que va editar Blue Note l'any 1998: Art of Amalia.
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
4)Més que naufragis, algunes cultures del mar, com l'irlandesa, han patit separacions massives, les migracions a l'altra banda de l'oceà. Potser aquesta cançó que ha esdevingut molt popular és una de les més emblemàtiques. A les costes de l'illa més celta, una dona espera.
I si tornes a l'època que moren les flors / And if you come, when all the flowers are dying
i ja sóc morta, tan morta com estaré, / And I am dead, as dead I well may be em trobaràs al lloc on seré enterrada / You'll come and find the place where I am lying i de genolls, diràs una pregària per mi. / And kneel and say an "Ave" there for me.
I et sentiré, tot i els teus passos silenciosos. / And I shall hear, tho' soft you tread above me I tots els meus somnis seran càlids i més dolços. / And all my dreams will warm and sweeter be Si no dubtes a dir-me que m'estimes, / If you'll not fail to tell me that you love me podré dormir en pau fins que vinguis amb mi. / I'll simply sleep in peace until you come to me.
La cançó, Danny boy, la podeu trobar en qualsevol recull de música irlandesa. Recomano especialment que l'escolteu en la veu de Mary O'hara.
5)Tornem a l'atlàntic lusità de la mà de Carminho i la seva versió del popular fado Meu amor marinheiro. En aquests versos, la veu femenina ja no espera en silenci ...
Estic gelosa / Tenho ciúmes,
de les verdes onades de la mar / Das verdes ondas do mar
que tossudes, et volen besar /Que teimam em querer beijar
el cos quan desafies les marees. / teu corpo erguido às marés.
Estic gelsoa /Tenho ciúmes
del vent que em traeix. / Do vento que me atraiçoa
Que et besa a proa / Que vem beijar-te na proa
i fuig per la coberta. / E foge pelo convés.
Oh, amor meu, mariner, / Ó meu "amor marinheiro"
(...)
no miris les estrelles / Não olhes para as estrelas
perquè et podrien robar / Porque elas podem roubar
el verd dels teus ulls, / O verde que há nos teus olhos
els teus ulls, color de mar. / Teus olhos, da côr do mar.
Malauradament, encara no podem trobar cap treball de Carminho en cap biblioteca pública de Catalunya. Però sí que hi trobarem aquesta cançó interpretada per Amalia Rodrigues, Maria Bethânia o Cristina Branco, entre d'altres.
6) Heus aquí Cristina Branco cantant un altre fado dedicat als amors mariners, Meu amor é marinheiro. La veu femenina accepta que el seu amor ha de ser lliure. Les seves arrels no les troba a terra ferma, sinó en les corrents dels rius, dels vents i dels mars.
El meu amor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. / E mora no alto mar
Els seus braços són com el vent: / Seus braços são como o vento
ningú no els pot amarrar. / Ninguém os pode amarrar
El meu a mor em diu que tinc /Meu amor disse que eu tinha
un gust de melangia a la boca. / Na boca um gosto a saudade
I uns cabells d'on neixen / E uns cabelos onde nascem
els vents i la llibertat. /Os ventos e a liberdade
El meu a mor és mariner / Meu amor é marinheiro
i viu a alta mar. /E mora no alto mar
El cor que neix lliure / Coraçâo que nasceu livre
no es pot apresar. / Não se pode acorrentar
Aquesta cançó la trobareu al disc Live (2006) de Cristina Branco.
I a les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
7)I finalment, un petit canvi en la història clàssica d'Ulisses i Penèlope. Misía canta una versió no oficial del mite: Penèlope es cansa d'esperar i, a diferència de totes les veus anteriors, ja no espera quieta el retorn del seu amor del mar.
Penèlope teixeix a prop del moll. / Penélope costura junto ao molhe
Pregunta per Ulissses als mariners. / Pergunta por Ulisses aos marujos
Ningú en sap res. / Nenhum ouviu falar
Ninguí no l'ha vist al mar. / Ninguém o viu no mar
Penèlope demana comptes als astres, / Penélope pede contas aos astros
envia missatges xifrats als màstils / Manda recados cifrados nos mastros
i encén lluernes amb l'oli més pur; / E acende luzernas do mais puro azeite
es vesteix del blanc més cast / E veste-se de branco casto
i sense cap ornament. / Sem nenhum enfeite
Ulisses va tornar cansat i envellit. / Ulisses chegou cansado e velho
Però Penèlope ja no l'estava esperant. /Penélope não estava à sua espera
L'havien perdut, / Tornou-se uma esquecida
buscant odissees. / Em busca de Odisseias
Ulisses també està perdut: / Ulisses está perdido
ja no té qui li cusi els mitjons. / Não tem quem lhe coza as meias.
La cançó es diu Penelope, un poema homònim de Carlos Tê interpretat per Mísia
i recollit en el seu àlbum Tanto menos tanto mais (1998).
A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
8) I els homes? Els cors mariners senten alguna vegada nostàlgia dels amors que deixen als ports? Potser en algunes havaneres ... Però us deixaré amb una bella i antiga cançó irlandesa, encara més exòtica ...
Molt lluny, a l'altra banda de l'oceà, / Far away across the ocean, sota una estrella índia, /underneath an Indian star hi viu una petita donzella d'ulls foscos, / Dwells a dusky little (dark eyed lovely) maiden a la costa de Malabar. / on the coast of Malabar
Al port on vam ancorar/ In the harbour, where we anchored, encara la veig tímida i dolça, / I can see her shy and sweet amb un ram de roses vermelles/With a bunch of wine-red roses i les ones salvatges mullant-li els peus. / and the wild waves at her feet
Adéu, a la meva petita reina d'ulls foscos, /Fare thee well, my little dark eyed queen adéu, a la meva estrella índia./ fare thee well, my Indian star En el meu cor viuràs per sempre,/In my heart you'll live forever a la costa de Malabar. / on the coast of Malabar
Els meus pensaments retornen sempre/ And my thoughts keep ever turning a aquella riba tan llunyana/ to that far-off distant shore i a la noia d'ulls foscos que m'estimava,/ And to that dark eyed girl who loved me, però que no veuré mai més./ but I'll see her never more
Coast of Malabar interpretada per Ry Cooder a l'àlbum dels Chieftains, The long black veil (1995). A les biblioteques públiques: Argus i Aladí.
Al principi dels anys vuitanta , en plena explosió del punk i la new wave, l'emissora de capçalera era la mítica Radio 3, amb programes llegendaris com Tiempos Modernos (Manolo Ferreras) ,Flor de pasión(Juan de Pablos) , Diario pop (Jesús Ordovás) o el meu preferit: Sólo para ellas del gran Diego A. Manrique [cal dir que 'ellas' eren les cançons ;-) ] .
El programa de Diego era el més eclèctic i variat en gèneres i gustos i, normalment, sempre m'agradaven la majoria de cançons que programava. Sovint punxava novetats discogràfiques molt interessants, com per exemple ... aquest disc:
Cambrers (Ànec, 1981)
Em va cridar l'atenció la seva originalitat i vaig gravar en una cinta cassette el que quedava de programa, en total tenia 2 cançons i mitja d'aquest àlbum, crec.
No havia sentit parlar mai d'ell, tot i que el fantàstic Brossa d'ahir (1977) d'en Pep Laguarda i els Tapineria , que havia sortit uns anys abans, era -i és- un dels meus discos favorits de tots els temps.
En Pep Laguarda , en Remigi Palmero i en Bustamante van ser segurament els tres artistes valencians més interessants del moment.
De fet, l'esmentat Brossa...d'en Pep, l' Humitat relativa (1979) d'en Remigi [disc considerat una de les obres mestres de la música moderna en català i espanyola en les votacions de la revista Enderrock o la revista Efe Eme] i aquest Cambrers conformen la trilogia natural d'un excel·lent rock mediterrani en la transició des dels darres temps hippies fins als més moderns temps de la new wave.
Tots tres, realment, traspuen la llum, el color i la salabror mediterrània, tant en la composició, com en l'ambientació instrumental com en el textos. Tres àlbums absolutament deliciosos i recomanables de punta a punta, i si pot ser escoltant-los un darrera l'altre per ordre cronològic, molt millor. Tots tres són especials, tots tres són discos originals i diferents. Una música adulta i naïf a l'hora .. molts potser recordaran els dibuixos i els còmix d'aquesta època del també valencià Javier Mariscal ... a mi em suggerien un univers poètic molt similar.
Cambrers és el que conté més elements dels nous temps, una new vave a-la-mediterrània veritablement original gràcies a la seva aportació lírica, una veu al marge dels cànons dels '80 i una concepció molt personal del pop.
He pujat l'àlbum sencer a la plataforma Grooveshark per tal de que el podeu escoltar en streaming sempre que us vingui de gust.
Juli Balanzà va signar aquest el seu primer treball, com a Bustamante, i així va seguir signant els seus següents treballs fins l'èxit del fenomen OT amb un altre Bustamante (David) qui, naturalment, no té res a veure amb l'original però que ha esdevingut molt més famós.
Paco PeiróLa madrugada eterna: antes y después del ambient
Barcelona : Futura Ediciones, 1996 (Colección Zanzíbar nº 3) 315 p. ISBN: 84-89381-03-8
Els musictecaris volem pensar que la música és una mica més que un simple objecte de consum. Considerem que la música és cultura i forma part d'un context cultural enriquidor.
Veiem l'àrea musical de la biblioteca pública com un espai on conviuen tota classe de documents: enregistraments sonors, recursos d'autoaprenentatge, enregistraments vídeo, llibres, recursos digitals, partitures, recursos-referencia de la vida musical (local i no local), música en línia, recursos pedagògics per a l'escola, revistes especialitzades, difusió de temàtica musical, classes i conferències, agenda de concerts ...
I, dins aquest context professional, aquesta que encetem avui podria ser una nova sèrie d'articles dedicats a recomanacions musicals: els llibres sobre música. Segurament, mai com ara havíem tingut a l'abast tanta bibliografia musical. El dèficit respecte als llibres publicats en anglès o francès encara és considerable, però no hem de passar per alt que darrerament podem trobar un bon nombre de textos que poden completar la nostra curiositat o la nostra formació musical.
Benvinguts a La Biblioteca d'Ampli, la fascinant literatura de la música, els llibres que tot melòman voldria llegir.
Mike Flowers PopsWonderwall(1996)
"La madrugada eterna es un viaje sin prejuicios por el pasado, el presente y el ¿futuro? del fenómeno musical más prolífico de esta década, descrito de manera crítica y subjetiva. Paco Peiró nos guía por el sugerente territorio fronterizo donde los pioneros de una forma rupturística de entender la música (el rock alemán, Brian Eno , el techno de Detroit...) quebraron los esquemas impuestos por la ortodoxia, ya fuera del rock, del pop o de la música de vanguardia. Deambulamos por un presente ( The Orb, Aphex Twin, Black Dog...) que ha reciclado consciente o inconscientemente parte del legado original, colándose por las brechas abiertas y descubriendo, en el mejor de los casos - cuando ya todo parecía estar hecho -, nuevos e insólitos caminos. También nos habla el autor del futuro que se deja entrever hoy y que parece augurar una rígida ortodoxia, funcional y conformista, una vez digeridas viejas y recientes innovaciones. La madrugada eterna es, pues, un apasionante texto de arqueología musical, apto para todos los públicos, que recorre los vestigios, las pruebas y los indicios no de un género, sino de una actitud ante la música." (de la solapa de la coberta de l'edició original)
Un extraordinari document, avui descatalogat i definitivament desaparegut del mercat que podeu, no obstant, trobar fàcilment a 40 de les biblioteques públiques de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
Llibreries musicals recomanades:
Librería Lenoir (www.lenoir.es, Barcelona. Especialitzats en rock, pop, jazz i blues)
Un dels musictecaris de guardia d'aquesta setmana inicia la temporada d'estiu de la Discoteca d'Ampli amb un document històric:
Chants de la Guerre d'Espagne Le Chant du Monde LP: 1963 (LDX 4279) CD: 1996 (LDX 274 1034)
Cobla de Barcelona Choeur et Orchestre direction: Gustavo Pittaluga et Rodolfo Halffter
1. Himno de Riego 2. Los cuatro generales 3. Somos los soldados vascos 4. Ya sabes mi paradero 5. La sardana de les monges 6. Que será 7. La santa espina 8. El paso del Ebro 9. El tren blindado 10. Fuerte de San Cristobal 11. Marineros 12. El trágala 13. El pendón morado 14. El segadors
Je me souviens d’un air qu’on ne pouvait entendre Sans que le cœur battît et le sang fût en feu Sans que le feu reprît comme un cœur sous la cendre Et l’on savait enfin pourquoi le ciel est bleu.
Louis Aragon sobre "La santa espina"
Feia poc que havia mort Franco ... però seguien prohibides les mateixes coses que ho estaven mentre era viu. Naturalment molts llibres, però també molts discos. Sobretot, discos com aquest: una col·lecció de les cançons que cantaven els seus enemics durant aquella guerra tan llarga i brutal.
el bombardeig sobre Gernika
A principis de 1976, però, ja era més fàcil que aquests documents clandestins arribessin cada vegada a més gent. Per exemple, a estudiants de batxillerat, com jo mateix aleshores. Recordo perfectament al company de classe que me'l va passar juntament amb un misteriòs single, sense cap etiqueta distintiva, que contenia la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià a la cara A, i la proclamació de l'afeitat d'Alcalá-Zamora en forma d'autonomia catalana, a la cara B.
L'emoció i l'adrenalina mentre portava aquell compromès material a casa va ser inferior, però, a la que vaig sentir mentre escoltava aquestes cançons.
Realment eren, i són, cançons molt poderoses.
Poques vegades unes cançons transmeten tan vívidament, tan fidelment, tan cruament, uns paisatges plens de pols, de sang i d'esperança. És música fredament dramàtica. Potser perquè provenen de l'èpica dels perdedors i dels vells idealistes.
Combatent de les Brigades Internacionals
El so també hi fa molt, es clar. Són gravacions a 78 revolucions per minut amb la sensació realista que sempre aporten aquest tipus d'enregistraments primitiva i deliciosament analògics.
Les emocions, però, són fruit de les històries que contenen i l'intens sentiment en les interpretacions de músics que no dubten en aportar el seu art per ajudar de la millor manera de la que és capaç un artista: posant la seva vida en cada nota.
Durant molts anys haviem escoltat mil i una vegada les històries i les músiques dels guanyadors.
Finalment, els fills dels que havien patit aquell horror podiem escoltar també l'altra versió del mateix drama.
Camí de l'exili
El segell francès Le Chant du Monde ho va fer possible recollint i publicant aquests vells enregistraments que havien estat ocults durant anys.
Woody Guthrie també cantava algunes d'aquestes cançons que ara podem escoltar en aquest extraordinari disc recopilatori d'un dels grans de la música Folk:
Woody Guthrie This land is your land Discmedi, 2006
