dilluns, 27 d’abril de 2020

Discos inconfinables - i 10


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.




Neal Casal

Roots & Wings  (Fargo, 2009)

Comença a sonar el nou disc del nord-americà i el sol entra radiant en cada racó de casa vostra. Els esperits de Gram Parsons, Roy Orbison (escolteu, per exemple, “Hereby the Sea”) i el Neil Young de “Harvest” treuen el cap en unes composicions brillants, d’arranjaments precisos i preciosos, conduïdes per una veu cada dia més dolça. Ho prediu el títol, Roots and Wings: alimenteu-vos d’arrels i voleu cap al cel.







Tony Allen

Secret Agent  (World Circuit, 2009)

Tancada l’aventura amb The Good, the Bad & the Queen, el bateria més famós d’Àfrica (mà dreta de Fela Kuti durant els anys d’eclosió de l’afrobeat) torna eufòric, amb una frescor i una empenta dignes d’algú que comença i no d’un sexagenari com ell. Tota l’energia i els ritmes trepidants que vam gaudir en la magnífica recopilació de Tony Allen que Vampisoul va editar fa dos anys, estan aquí de nou.



The Low Anthem

Oh My God, Charlie Darwin  (Bella Union, 2009)

Excel·lent disc amb què deixaran de ser el secret millor guardat de Providence, Rhode Island. Un viatge pel gospel, el folk confessional, el blues d’harmòniques feridores, amb ressons de Tom Waits o Nick Cave, dels Low d’Alan Sparkhawk, del rock de Bruce Springsteen (“Champion Angel”). Tot sentiment, en veu baixa i en veu alta, gràcies a la privilegiada gola de Ben Knox Miller. Poseu-hi les antenes.





Magnolia Electric Co.

Josephine  (Secretly Canadian, 2009)

Gravat a Chicago a l’estudi de l’infal·lible Steve Albini, amb tota la banda tocant en directe, Josephine ens mostra el prolífic Jason Molina en plena forma (la seva veu sona millor que mai), amb les allargades ombres dels mestres Neil Young i Will Oldham planejant com sempre per les seves cançons, malenconioses i punyents. Un nou apassionat capítol en la trajectòria d’aquest petit gran músic.



Health

Get Color  (City Slang, 2009)

Es diuen Health, “salut”, però fan música malaltissa. Les veus etèries aixafades per capes de soroll ens remeten a les bandes de shoegazing, però les seves recerques sonores estan més a prop d’inquiets transgressors com Liars o Xiu Xiu. El segon assalt de la banda de Los Angeles (el seu debut data del 2007) és tota una invitació al plaer a través del dolor. Experiència saludable? L’oient decideix.





Willard Grant Conspiracy

Papers Covers Stone  (Glitterhouse, 2009)

A Robert Fisher li ha desaparegut la poblada barba d’ermità però no la profunda veu ni la capacitat per crear magnífiques cançons de to ombrívol i arranjaments rics i subtils alhora. A més, aquí s’atreveix a fer una espectral versió de Tom Waits i a reclutar el gran Steve Wynn com a membre de la banda (escolteu com la guitarra d’aquest pren foc a temes memorables com “Preparing for the Fall”).



Elvis Costello

National Ransom  (Hear Music, 2010)

El britànic torna a coronar-se rei d’Amèrica amb una obra espectacular. Des d’un ric ventall d’estils (country, power pop, jazz…), signa sensibles balades que posen la pell de gallina i rabiosos cops de puny contra la mesquinesa del món actual. Hi col·laboren músics de la talla de Marc Ribot o T Bone Burnett (novament com a productor) i vells camarades de The Attractions. Un disc de 10 pel 2010.





Triple Hex

Triple Hex  (Thigh High Records, 2010)

Oblideu-vos d’una vegada dels putos Strokes… Els autèntics portadors del llegat de Velvet, Stooges i la Nova York de finals dels setanta els trobareu en bandes com aquest trio de Brooklyn. Al primer elapé de Triple Hex, produït per l’infal·lible Matt Verta-Ray (Speedball Baby, Heavy Trash), hi trobareu cançons fresques i intenses, de so simple però contundent. Electricitat amb tensió real, ja!



Varis Autors

Be Yourself: A Tribute to Graham Nash’s Songs for Beginners  (Grass Roots, 2010)

Bonic homenatge. Una reinterpretació del primer disc en solitari de l’home de The Hollies i Crosby, Stills, Nash & Young, Songs for Beginners (1971), a càrrec d’importants noms de l’escena folk actual com Bonnie ‘Prince’ Billy (cantant en castellà!), Vetiver o Alela Diane, que aporten nous matisos a les belles cançons que Nash va compondre després de trencar sentimentalment amb Joni Mitchell.




Johnny Cash

American VI: Ain’t No Grave  (American Recordings, 2010)

Nova entrega de les ja mítiques gravacions de Cash amb Rick Rubin. L’alè de la mort (que s’acabava d’emportar June Carter i no tardaria en visitar l’home de negre) planeja des de la inicial declaració (“no hi ha tomba que pugui mantenir-me sota terra”) fins el comiat amb una tonada hawaiana, passant per la versió del magnífic tema del seu amic Kris Kristofferson, “For the good times”. Escruixidor.


Joe Henry - Reverie (2011, CD) | Discogs

Joe Henry

Reverie  (Anti, 2011)

Nova mostra del talent d’un artista únic. Partint del jazz, el folk, el soul i el blues, Joe Henry ha creat un gènere propi, una música elegant i lliure que sembla suspesa en el temps i en l’espai. Reverie, un d’aquells discos que creix i creix a cada escolta, ens depara sublims peces com “Odetta”, “Sticks & Stones” o “Deathbed Version”, que ja podem considerar futurs clàssics. Màgia en la pols.




The Black Keys - El Camino | Lanzamientos | Discogs

The Black Keys

El Camino  (Nonesuch, 2011)

L’adaptació del blues-rock al segle XXI que fa el duo d’Ohio arriba a la cota més alta amb aquest calidoscòpic El Camino: “Little Black Submarines” és el seu “Starway to Heaven”, “Sister” recorda els ZZ Top en clau pop, hi ha moments Motown, pedrades omplepistes... Sí, sonen més rics i més concisos que mai, en gran part gràcies a Danger Mouse, que dirigeix de nou amb audaç mà mestra la gravació.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...