dijous, 23 d’abril de 2020

Discos confinables - 9


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.






Bobby Bare Jr’s Young Criminals Starvation League

The Longest Meow  (Bloodshot, 2006)

Encreuaments entre Wilco i Clem Snide, salvatges descàrregues de rock, country solemne, humor, aromes pop, una versió dels Pixies... tot això i més en onze apassionants cançons gravades en un sol dia a Nashville amb l’ajuda de membres de My Morning Jacket i Lambchop, entre d’altres. Sens dubte, un dels discos de la temporada i una veu, la de Bobby Bare Jr., a tenir molt en compte a partir d’ara.





Primal Scream

Riot City Blues  (Sony, 2006)

Ara que el rock torna a estar de moda, els britànics abandonen l’electrònica i recuperen la disfressa de Rolling Stones amb el previsible resultat: no falten les cançons-himne que embogiran els assistents a festivals estiuencs, detalls psicodèlics marca de la casa i apreciables col·laboracions (Will Sergeant, de Echo & The Bunnymen, Warren Ellis, dels Bad Seeds...). It’s only mainstream but I like it. O no?



The Handsome Family

Last Days Of Wonder  (Loose, 2006)

Els que pensaven que la fórmula musical del matrimoni Sparks (de patrons escassament variables) s’esgotaria aviat no podien estar més equivocats. Al setè disc en estudi el seu peculiar country d’essències gòtiques desborda de creativitat. Les tètriques històries del mig oest nord-americà que escriu ella (Rennie) i musica ell (Brett) continuen enganxant-nos. I la família d’adeptes creixent.





Dave Alvin

West Of The West  (Yep Roc, 2006)

Motor de la llegendària banda de rock’n’roll The Blasters i pioner en solitari del moviment que ara anomenem americana, el talentós Dave Alvin presenta un àlbum d’exquisides versions que és un sentit homenatge a la seva terra, Califòrnia. 13 cançons d’autors californians (des de la Creedence i The Beach Boys fins a Jackson Browne i Tom Waits) que brillen a les seves mans com el sol de l’oest.



Herman Dune

Giant  (Source Etc, 2006)

Si hi ha un disc que no ha parat de rebre elogis durant les últimes setmanes és aquest. I no n’hi ha per menys. Herman Dune enlluernen amb unes cançons fresques i candoroses (que tant beuen del Jonathan Richman de Rockin’ and Romance com dels Belle & Sebastian de If You’re Feeling Sinister), amb deliciosos cors femenins i, fins i tot, algun toc balcànic. Infal·lible per a alegrar-vos el dia.





Graham Parker

Don’t Tell Columbus  (Houston Party, 2007)

Després del trepidant Songs Of No Consequence (2005), nova diana de l’àcid retratista de les misèries humanes, nova ració de rock, pop, soul i tonades dylanianes: els vells fans del britànic el tindran de disc de capçalera durant unes quantes setmanes. I els neòfits, després de l’agradable sorpresa, correran, és d’esperar, a conèixer les obres mestres que Parker va signar als anys setanta.



Brian Wilson

That Lucky Old Sun  (Capitol, 2008)

No n’hi havia prou amb la gravació al 2004 del mític Smile (compost fa 40 anys, però) ni amb esplèndids concerts com el del Poble Espanyol (amb una banda meravellosa i un repertori excels). Calia una prova de la recuperació del supervivent del clan Wilson i del seu descomunal talent i ja la tenim: moltes cançons de That Lucky Old Sun semblen tocades per una mà divina, com als millors temps.





Los Soberanos

¡Fiesta Sin Fin!  (Elefant, 2008)

El títol és prou eloqüent: aquests curtits músics barcelonins busquen bàsicament una cosa, diversió (ho saben tots els que han gaudit dels seus hilarants concerts). Apassionats de la música dels seixanta, reten homenatge a l’època “ye-yé” amb trepidants adaptacions de Los Brincos, Los Huracanes, Los Supersónicos i d’altres (fins tot Rafael!) i amb quatre temes propis, que no hi desentonen gens.



Peter Case

Let Us Now Praise Sleepy John  (Yep Roc Records, 2007)

Molt lluny queden els seus esplendoros discos de power pop al davant de Nerves i Plimsouls. Ara, Case es dedica a reivindicar les arrels més pures de la música nordamericana. Aquí, homenatja un bluesman poc conegut, Sleepy John Estes, amb deu composicions pròpies i una versió, només amb la seva expressiva veu i una guitarra (i ajudes puntuals, com la del portentós Richard Thompson). Punyent.





Joy Division

The Best Of  (London, 2008)

Oportunista recopilació del grup de Manchester, ara que està al caure la biopic sobre Ian Curtis, Control. El primer CD ens recorda uns quants clàssics imprescindibles. El segon CD (aparegut fa un temps amb el títol de Complete BBC Recordings) inclou les dues mítiques sessions del 1979 al programa de John Peel. Trenta anys després, segueixen cremant-te amb gel el cor i l’ànima.


Gnarls Barkley - The Odd Couple | Lanzamientos | Discogs

Gnarls Barkley

The Odd Couple  (Warner, 2008)

L’estranya parella ataca de nou: Danger Mouse desbordant d’idees als controls i Cee-Lo Green recordant-nos les daurades grans veus del soul. Aquest cop no trobareu cap súper hit com “Crazy” ni cap versió marciana dels Violent Femmes, com al seu celebrat debut del 2006, però sí un grapat de cançons exuberants que els confirma com una de les més grates anomalies de la música actual.




T Bone Burnett* - Tooth Of Crime (2008, Slipcase, CD) | Discogs

T Bone Burnett

Tooth Of Crime  (Nonesuch, 2008)

Després de l’excel·lent The True False Identity, que fa dos anys va tornar a posar en el mapa un músic al que (com a Ry Cooder o Tom Waits) s’ha de donar de menjar a part, apareix aquesta obra fosca i inquietant, resultat fascinador d’un vell encàrrec de Sam Sheppard per una obra teatral, on acompanyen Burnett músics de la mida de Marc Ribot o Jim Keltner. A David Lynch segur que li encanta.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...