dijous, 16 d’abril de 2020

Discos inconfinables - 7


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.




The Twilight Singers

She Loves You  (One Little Indian, 2004)

Sembla que cada mes arriba a la redacció un nou disc de versions. Si són tan bons com aquest, que n’arribin cada setmana!... Amb la seva banda actual (i l’estimable col·laboració de Mark Lanegan), Greg Dulli (líder dels desapareguts Afghan Whigs), apassionat i melodramàtic com sempre, s’apropia amb molta classe de conegudes peces de Billie Holiday, John Coltrane, Gershwin, Marvin Gaye o Björk.





Mother Superior

13 Violets  (Fargo, 2004)

Amb un combinat explosiu de blues, soul i hard-rock, aquest trio californià reprèn l’herència de grans bandes com Led Zeppelin, Free, Grand Funk Railroad, ZZ Top o The Rolling Stones, però sense imitar ningú. El seu sisè disc, produït per Wayne Kramer (MC5), va carregat de grans cançons i resulta tan imprescindible, pels amants del rock, com l’anterior, el sensacional Sin (2002), que va produir Henry Rollins. Realment, superiors.



The Silos

When The Telephone Rings (Dualtone, 2004)

Una nova dosi d’honestedat brutal a càrrec de la banda de Walter Salas-Humara. Han passat uns quants anys des que van facturar obres tan rodones com Cuba (1987) o The Silos (1990), però en el nou disc demostren trobar-se en magnífica forma, fidels al seu peculiar so, entre elèctric i acústic, i fidels al seu temperament, entre malenconiós i rabiós. No és un telèfon que sona, és un cor que palpita.





Nick Cave & The Bad Seeds

Abattoir Blues / The Lyre Of Orpheus  (Mute, 2004)

Punt d’inflexió per a Nick Cave & The Bad Seeds? El temps ho dirà: en aquest doble àlbum fan un repàs dels estils que han practicat en 20 anys de carrera (des de la seva faceta més enèrgica fins la més reposada), a la vegada que introdueixen noves sonoritats. Es troba a faltar la guitarra del desertor Blixa Bargeld, però la incorporació als teclats de James Johnston (Gallon Drunk) és tot un encert.




They Might Be Giants

The Spine  (Cooking Vinyl, 2004)

El duet de Massachusetts de nom quixotesc continua, després de vint anys de carrera, amb el seu singular pop d’excèntrica factura (a vegades se’ls ha emparentat amb The Residents o XTC). Del balanç d’aquest The Spine en surten mitja dotzena de temes rodons i una resta més aviat discreta, i és que potser, més que no pas gegants, són constructors de delirants molins de vent amb forma de cançó.





Los Lobos

The Ride  (Hollywood Records, 2004)

No és estrany que músics de la talla de Tom Waits, Elvis Costello o Rubén Blades participin gustosament en l’últim disc de la banda de David Hidalgo: experimentant a partir de les arrels de la música americana i els sons de la frontera, Los Lobos porten ja una colla de discos apassionants plens de troballes. I aquest The Ride (de múltiples sabors, tot i que amb predomini del blues) no n’és una excepció.



Q And Not U

Power  (Dischord, 2004)

Tot i que al segell de Ian MacKaye porten més de 20 anys reivindicant Gang of Four, el cert és que poques propostes havien sortit de Dischord tan destinades al ball com la del tercer disc dels heterodoxos Q And Not U, un disc hedonista i intel·ligent, amb lletres políticament combatives i ganes de diversió, on es donen la mà Prince i Fugazi. Està clar: tenen poder. De convicció. I de seducció.





Chuck Prophet

Age of Miracles  (New West, 2004)

Després del celebrat No Other Love (2002), que va enlluernar fins i tot Lucinda Williams (que el va reclamar com a teloner), l’ex Green On Red segueix creixent com a creador de cançons i com a intèrpret. El seu setè disc en solitari està ple de memorables melodies, a cada una de les quals vesteix de manera diferent (pop, hip hop, rock d’arrels, soul... impossible avorrir-se) i certament encisadora.



Lou Barlow

Emoh  (Domino, 2005)

Primera obra que signa amb el seu nom un dels músics més importants del rock alternatiu dels noranta (membre dels primers Dinosaur Jr., líder dels indispensables Sebadoh...). Barlow es presenta ara abraçant de ple la causa folk i es declara fan de Devendra Banhart, tot i que el seu pols melòdic l’apropa també a cantautors pop com Elliott Smith. Varien les formes, però el talent continua intacte.





The BellRays

Raw Collection, Vol. 1 & Vol. 2  (Bittersweet, 2005)

Doble CD que permet fer un repàs dels deu anys de carrera d’aquesta banda californiana, ajuntant singles i cançons que hi havien aparegut de forma dispersa (com ara entusiastes versions de The Saints, Chuck Berry o Cheap Trick, però sobretot incendiari material propi). 90 minuts d’energia punk i passió soul, amb la portentosa veu de Lisa Kekaula al davant. Això no és una dona, és un huracà.

Cap comentari:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...