dimarts, 28 d’abril del 2015
Difusió musical a les biblioteques de L'Hospitalet de Llobregat i Badalona
divendres, 18 de juny del 2010
Creuant el pont: el so d'Istanbul
existeixen les fronteres musicals?
El documental que proposem avui és un treball magnífic en molts sentits: el cinematogràfic, perquè és una realització molt fresca i acurada que manté l'atenció constantment ; el social perquè suposa una contribució extraordinària a l'aproximació entre les persones i el musical perquè ... ja ho veureu, conté una banda sonora extraordinària, la diversitat i la qualitat és impressionant i molt sorprenent per a qui -com jo fins fa molt poc- mai hi havia parat prou atenció.
Sinopsi: Mentre componia la banda sonora de "Contra la paret" a Istanbul, Alexander Hacke, membre de la banda avantguardista alemanya "Einstürzende Neubauten" durant més de 20 anys, va descobrir la ciutat i la seva música. Es va proposar capturar la diversitat musical d'Istanbul perquè se sentís a Occident, des dels sons electrònics més moderns, passant pel rock i l'hip-hop, fins a la música àrab més clàssica. Fatih Akin, el director de "Contra la paret", el va acompanyar al seu recorregut amb la seva càmera i va filmar l'escena musical d'una ciutat els habitants de la qual estimen la música. La base d'Alexander Hacke va ser el venerable Büyük Londra Oteli (Gran Hotel de Londres) al barri de Beyoglu, potser el punt més europeu de Turquia. A partir d'allà, va recórrer un món estrany, contradictori, seductor i ple de vida, recollint impressions i enregistraments, empès pel fort corrent d'aquesta enorme i multifacética ciutat. Però no existeix la banda sonora ni la pel·lícula que faci justícia a la diversitat i la força que generen les impressions visuals i musicals d'aquesta ciutat.
Aquí podeu veure en streaming la versió subtitulada en espanyol:
Aquest post és la continuació del dedicat a la música mediterrània i el seu epíleg: una reflexió sobre els pre-judicis culturals (habitualment fonamentats en el desconeixement i la categorització del món a base de tòpics superficials), un agraïment a internet per possibilitar la comunicació entre gent allunyada, així com l'accés a músiques a les que abans difícilment s'hi podia accedir i, finalment, una apologia de la civilització mediterrània.
Us proposem obrir les portes a tot un univers musical per descobrir; aquesta vegada es tracta d'una inversió de 90 minuts que passen volant, diversió garantida.
.
dissabte, 9 d’agost del 2008
La Discoteca d'Ampli, XVII: Massimo Ranieri
Nasco il 3 maggio 1951 nel quartiere popolare di Santa Lucia a Napoli, più precisamente in via del Palonetto, da papà Umberto, operaio dell’Italsider, e mamma Giuseppina. Nato in una famiglia numerosa, sono il quinto di otto figli, già da piccolo comincio a svolgere ogni tipo di mestiere dando il mio piccolo contributo. Vinaio, garzone, fruttivendolo, guarda macchine, barista, strillone di giornali... tra un "mestiere" ed un altro, arrotondo la giornata cantando nei ristoranti e per i vicoli della mia città.
Així es presenta aquest formidable artista napolità a la seva web.
Al nostre país encara hi ha qui el recorda perquè va participar en molts dels festivals de cançó llavors anomenada lleugera (?) dels anys '60 i '70 i va tenir bastant èxit a França, Alemanya i Espanya.
També va fer moltes pel·lícules; aquí podeu llegir la seva trajectòria.
La veritat, jo ja no pensava en ell quan, en la recerca d'enregistraments de les diferents interpretacions del repertori tradicional napolità, vaig trobar casualment un disc extraordinari on canta una selecció d'aquestes antigues cançons. Aquest:
Seguint el fil, vaig descobrir que no era, ni de bon troç, el seu primer treball amb la música napolitana com a matèria.
Ja al 1972 va apareixer 'O surdato 'nnamorato, amb 11 cançons clàssiques entre les que destaca la seva versió de 'O sole mio.
El 1974 publica Napulammore, l'enregistrament en directe d'un concert al Teatro Valle de Roma, emès per TV, amb 15 clàssics més com Te voglio bene assaje o Funiculi Funicula.
L'any 1980 ens dóna Passa lu tiempo e lu munno s'avota amb 12 cançons precioses com Maria Marí, 'O marenariello o I'te vurria vasà, entre altres joies de la canzone partenopea.
El disc que us presentem avui es tracta en realitat de la suma de dos àlbums apareguts amb el nou segle: Oggi o dimane (2001) i Nun è acqua (2003) els quals, juntament amb Accussì Grande (2005), conformen una formidable trilogia amb els grans clàssics de la música de les seves arrels i que el consagren definitivament dins la història de la canzone italiana.
No és fàcil de trobar en CD... tal vegada en alguns carrers de Nàpols ..., però no és tant complicat escoltar-lo en mp3 en alguns llocs d'internet.
Massimo és fill d'una humil família nombrosa de Santa Lucia, un popular i antic barri mariner de la històrica ciutat de Nàpols, una ciutat bellíssima damunt la mar i al peu del Vesubi i, com bona part del sud de la península italiana, castigada des de sempre per la pobresa i, terriblement avui, també pel crim organitzat.
La permanent convivència entre tots aquests factors contradictoris, bellesa i misèria, lluminositat i foscor, esperança i fatalisme, vida i mort ... dóna als napolitans un caràcter fortament passional que es reflexa totalment en el seu art.
A Nàpols, la gent canta com respira. La música no és qualsevol entreteniment, la música és la vida mateixa. Pocs napolitans del quartiere Santa Lucia tenen la seva fama, però segurament, pocs tenen el seu talent.
Massimo Ranieri porta dins la sang unes cançons que daten de més de 200 anys i, gràcies a la seva veu i la seva sensibilitat, ens regala una lectura senzillament perfecta.
Als primers anys del segle XXI, afortunadament, ja estava molt assumit el llegat multicolor de la nostra cultura mediterrània. Els elements turcs, fenicis, tunisians, grecs, balears, provençals, marroquins, egipcis ... es fusionen de forma natural en els treballs de molts músics; Ranieri incorpora les pinzellades justes a aquestes velles cançons de manera que encara ens semblen més profundes.
Us presentem com a il·lustració un vídeo de 1969 a la RAI, la tele institucional italiana; un jove Massimo canta la canzone més famosa de totes. Un extraordinari clàssic que sempre està en perill de ser soterrat pel tòpic.
S'han fet innombrables versions i forma part del repertori d'estandards més recorreguts per tota mena d'artistes. Segurament, aquesta és una de les millors interpretacions que mai he escoltat d'una de les cançons que, per més típica que sigui i ves a saber per quin atàvic motiu, més m'emocionen qual l'escolto.
Santa Lucia + Caruso + Elvis + Beatles = Massimo Ranieri
O Sole mio
- Che bella cosa na jurnata 'e sole,
- n'aria serena doppo na tempesta!
- Pe' ll'aria fresca pare gia' na festa...
- Che bella cosa na jurnata 'e sole.
A l'AMPLI trobareu molta més informació sobre aquesta música fascinant dins la sèrie Canzone napoletana uno (a Roberto Murolo), due (a Renato Carosone) e ... tre (a Pino Daniele).
Aquest article dedicat a Massimo Ranieri forma part d'aquesta sèrie sorgida d'una voluntat per difondre el que considerem un veritable tresor musical de gran valor: el repertori tradicional de la música napolitana. Una música que recull la sensibilitat de la cultura mediterrània des de fa molts segles, revisada i treballada constantment per molts artistes, i que sovint queda arraconada per la potència mediàtica del món anglòfon.
.
dijous, 19 de juny del 2008
Grans ciutats de la música: Lisboa, 1a part
... què te Lisboa que la fa tan especial?
La nostra amiga de Banyoles ens dona algunes claus.

Una recent campanya portuguesa proposava que Lisboa entrés a la llista de Rècords Guinness com a ciutat amb més cançons dedicades. No sé si finalment la iniciativa ha tingut èxit, però no hi ha dubte que la capital lusitana podria batre de llarg aquest rècord. No només per la quantitat de cançons dedicades (l'últim cas més conegut és el de Madredeus: els dos treballs discogràfics més recents del grup estan dedicats íntegrament a Lisboa), sinó també per haver creat un gènere musical propi: el fado, la cançó de Lisboa.
Madredeus Moro en Lisboa
Fado, del llatí fatum, és sinònim de destí inevitable, de fatalitat. A partir del segle XIX, als barris de Lisboa aquesta paraula comença a estar lligada a la cançó de taberna, la cançó més tradicional. El fado com a gènere musical neix a la ciutat de Lisboa, als barris de carrers antics i estrets d'Alfama i Mouraria i, al llarg del segle XX, esdevindrà la cançó nacional del país.
La formació més clàssica per interpretar un fado és el trio: un cantant o una cantant, un violista (guitarra espanyola) i un guitarra (guitarra portuguesa). Com en el cas dels palos del flamenc, hi ha molts fados-tipus, sobre els quals els compositors i intèrprets fan les seves variacions. Els més antics són el fado menor, el fado corrido i el fado mouraria. Tot i que la temàtica de les lletres vagi sempre molt lligada al sentiment de saudade, tristesa i fatalitat, també s'han escrit al llarg de la seva història, per tal d'equilibrar una mica, alguns fados alegres i plens d'ironia.
Maria Severa (1820-1846)
Els musicòlegs no es posen d'acord encara en el tema dels orígens del fado, però la majoria parla de síntesi de totes les influències que afectaren la ciutat de Lisboa al llarg dels segles, tant d'Europa com de les antigues colònies africanes i americanes. La primera fadista coneguda és Maria Severa i la seva vida ha esdevingut llegenda i mite fundacional en la història del fado lisboeta. Tant és així que, com en el cas del primer film sonor nordamericà, "El cantant de jazz", el primer film sonor portuguès està també dedicat al a música: A Severa (1931), del director Leitão de Barros, ens explica la vida d'aquesta primera fadista.
De les tabernes i les cases de fado als escenaris de tot el món, el fado ha esdevingut, al llarg del segle XX, una de les músiques urbanes populars més conegudes internacionalment, especialment gràcies a la veu de la cantant de fados més reconeguda a nivell internacional, Amalia Rodrigues.
Un CD de fados interpretats per Amalia Rodrigues no hauria de faltar en cap mediateca pública. D'entre els molts reculls que hi ha, en destaco un: O melhor de Amalia, volums I i II, EMI-Valentim de Carvalho (1985). És un recopilatori fet a partir de bons enregistraments d'estudi i acompanyat de breus comentaris molt interessants sobre cada cançó.
Amalia Rodrigues interpreta el fado Estranha forma de vida.
Alguns altres noms imprescindibles del fado de la vella generació: Alfredo Marceneiro, Hermínia Silva, Maria Teresa de Noronha, Berta Cardoso, Argentina Santos.
Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado ... continuarà
O fado, pintura de José Malhoa (1910)
divendres, 28 de març del 2008
Canzone Napoletana ... tre
cantant i guitarrista (Napule, 19 Marzo 1955)

Músic autodidacta, comença la seva carrera partint de la canzone tradicional i tocant el baix elèctric l'any 1975 dins el grup de rock progressiu Napoli Centrale abans d'emprendre una llarga trajectòria en solitari de la qual ara en fa 30 anys des del LP Terra mia (1978), el primer d'una sèrie de 22 àlbums d'estudi i 5 en directe.
La gent de Nàpols (l'oro di Napoli segons De Sica) estima la música i als seus músics, en sap les lletres de les cançons i canta amb ells.
Pino Daniele va reunir més de 200.000 paisans a la Piazza del Plebiscito l'any 1981, un espectacle de comunió molt emocionant entre el poble i el seu músic.
Aqui podreu veure un petit reportatge d'aquest esdeveniment impressionant.
L'artista apareix carregat al màxim d'energia fins la punta dels dits, recordant per moments la potència del millor Jimi Hendrix.
Compositor influenciat pel blues en els seus inicis, ha anat incorporant a la seva música elements molt diversos, la bossa, el jazz-rock, la música àrab, la rumba, el madrigal... sempre amb una personalitat única i distintiva gràcies a la seva veu, aguda i penetrant, i el seu virtuosisme a la guitarra.
A continuació podeu veure un número de l'extraordinari concert que va oferir a la TV l'any 1983 acompanyat pel seu quintet clàssic dels 80, amb el qual s'ha tornat a reunir molts anys després per fer una gira celebrant l'esmentat 30è anniversari professional.
Aqui trobareu la seva discografia i abundant informació sobre éll: Schizzea.it
Al llarg de la seva carrera, Pino ha col·laborat amb grans músics com Wayne Shorter, Billy Cobham, Chick Corea, Al Dimeola, Don Cherry, Gato Barbieri, Luciano Pavarotti, Pat Metheny, Peter Erskine, Steve Gadd i molts altres.
Però despedirem aquesta sèrie dedicada a la canzone napoletana amb una meravellosa interpretació en solitari acompanyat només per unes llunyanes figures de piano elèctric i com no, de la seva gent, amb la cançó que ens ha anat conduint per aquesta ciutat fascinant.
La veu i la guitarra de Pino Daniele.
Napule è...
divendres, 21 de març del 2008
Canzone Napoletana ... due
compositor, director d'orquestra, cantant, pianista i pintor
(Napule, 3 gennaio 1920 - Roma, 20 maggio 2001)
Un dels músics napolitans més coneguts al nostre país i un dels més divertits.
Creatiu i innovador, va esdevenir una figura essencial, insuflant energia i ganes de tornar a viure en un moment molt dur per a una població castigada per la guerra.
Acompanyat de la seva orquestra, els seus arranjaments, que incorporaven amb naturalitat el swing americà a la tradició napolitana, van ser de gran influència en la música popular.
Carosone va abandonar la música per la pintura l'any 1960.
La gent començava a cicatritzar ferides i començava un altra època.
La seva teràpia musical havia fet la seva funció ... quan tocava fer-la.
La seva obra queda com una recepta màgica per a qualsevol.
Aquest clip és Carosone en estat pur:
l'AMPLI recomana aquesta website dedicada al mestre, aquest genial dottore,
... i, com no, una píndola de les seves:
Pilla't una pastilla o com diuen els napolitans: Pigliate'na Pastiglia
Amb tots vostès... el gran Renato Carosone !
dimarts, 11 de març del 2008
Canzone Napoletana ... uno
Des de l'AMPLI anirem visitant poc a poc aquestes ciutats intentant esbrinar què les fa tan especials.
Napule è mille culure...
Roberto Murolo, Renato Carosone i Pino Daniele
Roberto Murolo
cantant i guitarrista (Napule, 19 gennaio 1912 - Napule, 13 marzo 2003).
Segurament el més apreciat dels interprets de la canzone tradicional, Murolo va editar el 1965 la celebrada Napoletana, una antologia de 12 àlbums sobre la cançó partenopea des del segle XIII fins al XX, realitzada entre 1959 i 1963 juntament amb el mestre Eduardo Caliendo.
Es tracta d’una selecció de cançons que conformen un tresor musical de gran valor.Roberto Murolo ens passeja per la densa història de la Mediterrània a través d’unes cançons fascinants, la seva veu, coneguda com la veu de Nàpols, i un exquisit i senzill acompanyament de guitarra.
En el seu 50è anniversari de carrera artística, la RAI li va dedicar un programa especial per on van passar destacades personalitats de la música napolitana.
Aquest clip recull la part final del programa on Murolo canta acompanyat de Consiglia Licciardi i tot el públic assistent, entre el qual veiem a Renato Carosone i Lucio Dalla, una de les cançons més emotives de la canzone tradicional : 'O Marenariello.
Aqui podeu escoltar una petita mostra de cinc cançons enregistrades molt abans, entre 1937 i 1952, on trobem crues versions d'algunes de les joies posteriorment tallades amb perfecció a l'antologia.
Article a la wikipedia: http://it.wikipedia.org/wiki/Roberto_Murolo










