Nasco il 3 maggio 1951 nel quartiere popolare di Santa Lucia a Napoli, più precisamente in via del Palonetto, da papà Umberto, operaio dell’Italsider, e mamma Giuseppina. Nato in una famiglia numerosa, sono il quinto di otto figli, già da piccolo comincio a svolgere ogni tipo di mestiere dando il mio piccolo contributo. Vinaio, garzone, fruttivendolo, guarda macchine, barista, strillone di giornali... tra un "mestiere" ed un altro, arrotondo la giornata cantando nei ristoranti e per i vicoli della mia città.
Així es presenta aquest formidable artista napolità a la seva web.
Al nostre país encara hi ha qui el recorda perquè va participar en molts dels festivals de cançó llavors anomenada lleugera (?) dels anys '60 i '70 i va tenir bastant èxit a França, Alemanya i Espanya.
En aquella època era un cantant prim, guapo, amb molt bona veu i molt simpàtic. Les noies italianes cridaven a l'estil de les britàniques quan Massimo sortia a l'escenari.També va fer moltes pel·lícules; aquí podeu llegir la seva trajectòria.
Però, com tants altres grans cantants italians dels 60... va desaparèixer progressivament dels medis de comunicació de fora del seu país.
La veritat, jo ja no pensava en ell quan, en la recerca d'enregistraments de les diferents interpretacions del repertori tradicional napolità, vaig trobar casualment un disc extraordinari on canta una selecció d'aquestes antigues cançons. Aquest:
Massimo Ranieri Ranieri canta Napoli (MSI Music / Sony, 2004)
Seguint el fil, vaig descobrir que no era, ni de bon troç, el seu primer treball amb la música napolitana com a matèria.
Ja al 1972 va apareixer 'O surdato 'nnamorato, amb 11 cançons clàssiques entre les que destaca la seva versió de 'O sole mio.
El 1974 publica Napulammore, l'enregistrament en directe d'un concert al Teatro Valle de Roma, emès per TV, amb 15 clàssics més com Te voglio bene assaje o Funiculi Funicula.
L'any 1980 ens dóna Passa lu tiempo e lu munno s'avota amb 12 cançons precioses com Maria Marí, 'O marenariello o I'te vurria vasà, entre altres joies de la canzone partenopea.
El disc que us presentem avui es tracta en realitat de la suma de dos àlbums apareguts amb el nou segle: Oggi o dimane (2001) i Nun è acqua (2003) els quals, juntament amb Accussì Grande (2005), conformen una formidable trilogia amb els grans clàssics de la música de les seves arrels i que el consagren definitivament dins la història de la canzone italiana.
No és fàcil de trobar en CD... tal vegada en alguns carrers de Nàpols ..., però no és tant complicat escoltar-lo en mp3 en alguns llocs d'internet.
Massimo és fill d'una humil família nombrosa de Santa Lucia, un popular i antic barri mariner de la històrica ciutat de Nàpols, una ciutat bellíssima damunt la mar i al peu del Vesubi i, com bona part del sud de la península italiana, castigada des de sempre per la pobresa i, terriblement avui, també pel crim organitzat.
La permanent convivència entre tots aquests factors contradictoris, bellesa i misèria, lluminositat i foscor, esperança i fatalisme, vida i mort ... dóna als napolitans un caràcter fortament passional que es reflexa totalment en el seu art.
A Nàpols, la gent canta com respira. La música no és qualsevol entreteniment, la música és la vida mateixa. Pocs napolitans del quartiere Santa Lucia tenen la seva fama, però segurament, pocs tenen el seu talent.
Massimo Ranieri porta dins la sang unes cançons que daten de més de 200 anys i, gràcies a la seva veu i la seva sensibilitat, ens regala una lectura senzillament perfecta.Als primers anys del segle XXI, afortunadament, ja estava molt assumit el llegat multicolor de la nostra cultura mediterrània. Els elements turcs, fenicis, tunisians, grecs, balears, provençals, marroquins, egipcis ... es fusionen de forma natural en els treballs de molts músics; Ranieri incorpora les pinzellades justes a aquestes velles cançons de manera que encara ens semblen més profundes.
Us presentem com a il·lustració un vídeo de 1969 a la RAI, la tele institucional italiana; un jove Massimo canta la canzone més famosa de totes. Un extraordinari clàssic que sempre està en perill de ser soterrat pel tòpic.
S'han fet innombrables versions i forma part del repertori d'estandards més recorreguts per tota mena d'artistes. Segurament, aquesta és una de les millors interpretacions que mai he escoltat d'una de les cançons que, per més típica que sigui i ves a saber per quin atàvic motiu, més m'emocionen qual l'escolto.
Santa Lucia + Caruso + Elvis + Beatles = Massimo Ranieri cantant en directe, efectivament,
O Sole mio
- Che bella cosa na jurnata 'e sole,
- n'aria serena doppo na tempesta!
- Pe' ll'aria fresca pare gia' na festa...
- Che bella cosa na jurnata 'e sole.
barri de Santa Lucia
(clic a la imatge per veure el vídeo)
A l'AMPLI trobareu molta més informació sobre aquesta música fascinant dins la sèrie Canzone napoletana uno (a Roberto Murolo), due (a Renato Carosone) e ... tre (a Pino Daniele).
Aquest article dedicat a Massimo Ranieri forma part d'aquesta sèrie sorgida d'una voluntat per difondre el que considerem un veritable tresor musical de gran valor: el repertori tradicional de la música napolitana. Una música que recull la sensibilitat de la cultura mediterrània des de fa molts segles, revisada i treballada constantment per molts artistes, i que sovint queda arraconada per la potència mediàtica del món anglòfon.
.
