Salmaia: el perquè i el com d'un post musictecari

Cavil·lant
Per motius nombrosos i diversos, que hem analitzat amb especial interès en aquest bloc, la música està vivint un moment molt preocupant a la biblioteca pública. La qüestió ha trascendit la simple caiguda de préstecs de cds i la irrupció de la música digital, tan atractiva per als musictecaris com per l'usuari i tan desconcertant per a la majoria de responsables de direcció de xarxes de biblioteques o de les biblioteques pròpiament dites.
La qüestió, quan ja no és tan senzill presentar indicadors d'èxit com ho era el dispensar cds a carretades similar a un supermercat d'autoservei gratuït, és saber què pretenen fer ara amb la música els nostres directors i responsables diversos de la gestió dels serveis bibliotecaris. No tinc bones sensacions. Em preocupa pensar que no ho saben o no ho tenen gens clar, o el que és pitjor, com no es troba cap model (ni escandinau ni de cap tipus) que poder copiar amb garanties i sense córrer cap risc, senzillament s'acabi per abandonar la música com si es tractés d'una cosa del passat. Un servei que ja no interessa proporcionar des de la biblioteca ja que els discos ja no "surten" en préstec com abans i no hi ha cap equivalent "digital" que ho pugui substituir. Una fosca tendència de la que avui ja podem trobar nombrosos indicis ben coneguts per tot professional bibliotecari. Davant aquesta sospita, i com bibliotecari musical, em costa sentir-me arrossegat per una inèrcia que considero una petita gran catàstrofe cultural per a la societat destinatària del nostre treball. Com en aquest, i altres llocs, ja hem exposat una i altre vegada les diferents possibilitats d'evolució de les àrees i els serveis musicals a oferir ara a la biblioteca, no cal insistir. Els documents estan a l'AMPLI i són fàcilment recuperables i en bona part vigents. Aquestes línies pretenen ser una petita il·lustració del que es pot fer sense necessitat de grans inversions ni ortopèdiques metodologies.
Només cal una petita il·lusió per donar sentit al que fem cada dia. A la feina i fora d'ella. Tothom té alguna cosa que oferir i els bibliotecaris no som ni estàtues majestàtiques, ni pous de coneixement sense fi, ni robots dispensadors, ni setciències arrogants. Som treballadors d'un servei públic que volem digne i de qualitat.
Amb aquesta mentalitat he entès sempre tant la col·lecció de documents musicals com el fonamental paper pedagògic que, al meu entendre, hem d'assumir com a musictecaris. Estic convençut que la cultura musical a la nostra societat és molt precària i que aquest també és un indicador de la salut d'un poble civilitzat. És potser molt pretensiós intentar millorar això en la mida de les nostres possibilitats? A mi em sembla molt lícit i molt interessant enfocar així la música des de la biblioteca.
Per això existeix l'AMPLI, el bloc i el col·lectiu que dintre de poc existirà també com a Associació professional oberta, per compartir recursos i aprofitar els treballs i les experiències d'altres companys tant del país com d'altres llocs. La cooperació lliure i feta amb il·lusió i convenciment dona uns fruits espectaculars. Poc a poc, sense més pressupost que l'amor per la música, un grapat de bibliotecaris i altres amics hem anat contribuint a enriquir aquest espai web amb tota mena de músiques, gustos, opinions, reflexions, experiències, reportatges, proves ... per tal de mantenir viu l'esperit de la música a la biblioteca: la música SI que te lloc a la biblioteca, i molt. Contràriament al que pensen alguns, NO hem arribat tard a res, i tal com altres col·legues han manifestat: la música sempre ha format part de la vida de la gent, és inconcebible imaginar una biblioteca pública sense música.

I amb tot això al cap, i molt de mar als ulls i després de mesos sense escriure res original per al bloc, he pensat en la mar mediterrània i totes les seves músiques, que són les nostres i que mereixen una digna consideració, i he tornat a pensar en totes les músiques amagades en les col·leccions de les nostres biblioteques. En cds rebregats i amb una trista pinta demodé. Quanta música desconeguda i fascinant abandonada i plena de pols als prestatges ... I quantes possibilitats de donar-los vida i satisfacció als nostres usuaris. Decidit, avui provaré endinsar-me en un disc que em serveixi de model per parlar de la música mediterrània intentant transmetre una mica de l'emoció que a mi em proporciona, qui sap si algú hi trobarà alguna sensació nova?

El nostre post de cada dia
Com fer per il·lustrar l'article amb la música de l' àlbum? Aquest disc jo no el tenia en CD, ni estava a Spotify, ni al Deezer, ni a l'e-mule, ni als torrents de Pirate Bay ... carai ; després de molt buscar, finalment vaig trobar el bloc d'un fan que l'havia pujat al Rapidshare; un cop descarregat, vaig descobrir que els arxius mp3 tenien un so entre suficient i deficient, utilitzable només com a últim recurs. Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa ... no haviem quedat que Tothom s'ho baixa Tot d'internet? ... doncs no sembla tan fàcil ... suposant que Tothom te ordinadors i adsl ...
Al final, vaig buscar al catàleg Aladí de les biblioteques de les comarques barcelonines i ... sí, allà estava el CD, a un munt de biblioteques. Content de que així fos, el vaig anar a buscar en préstec (me'l deixen un mes sencer) i em van donar la desitjada galeteta sonora dins d'una funda transparent de plàstic groguenc que contenia part del quadernet d'acompanyament original, seriosament atrotinat, inconvenient que he pogut pal·liar, també en part gràcies a que les lletres d'aquest àlbum estan a internet, no pas així els crèdits. La pel·lícula ha acabat quan he passat el CD al meu ordinador personal (i a continuació a l'iPod), he pujat a la web Grooveshark els 5 temes escollits i he copiat el codi html per incrustar en aquest post els widgets que la pròpia web ha generat.

La conclusió d'aquest experiment és clara i afegeix un altre element a la reflexió: de veritat podem abandonar les col·leccions de CDs de les biblioteques? ...
.