.
bahia de Göçek, la mar Egea
Tal vegada és un tòpic, però hi ha part de veritat: el poder cultural i mediàtic de la música anglòfona és tan gran, que moltes vegades eclipsa injustament fins i tot la que ens és més pròpia ... o propera. En tot cas, un no és partidari de les exclusions sinó més aviat de les sumes, tot és susceptible d'enriquir-nos en un o altre sentit. En qualsevol gènere musical o àrea geogràfica podem trobar músiques que ens poden donar molt plaer. Llàstima de tants pre-judicis estètics i culturals que ens priven d'experimentar sensacions desconegudes.
Coneixem la nostra música?, realment la valorem? quins són els nostres fonaments musicals? ... personalment adoro el pop anglès, la psicodèlia, el blues del Delta i de Chicago, el jazz en les seves múltiples expressions, que dir del R&B, el funk, la música caribenya i antillana, la història sencera del Rock !!! ... però la passió per tota aquest música profunda i divertida, enrrollada i meravellosa, no m'ha tancat els sentits a ni el cor a altres músiques, algunes més difícils (música clàssica de la India) i altres més immediates (amor físic, la cançó de l'estiu ...) ; potser per això des de petit, sempre he vibrat i m'he emocionat absoluta i bojament amb infinitat de músiques que m'activen un altre tipus de connexions sensibles i que, amb el temps, he comprovat que, efectivament, tenen una cosa en comú: la matriu mediterrània. I una cosa que sempre m'ha semblat absurda és la mútua negació que alguns troben entre ambdós mons musicals, simplement absurda.
Apreciacions subjectives apart ... existeix tal cosa? es pot parlar de música mediterrània?
... jo crec que sí, de la mateixa manera que es pot parlar de música afroamericana quan volem encabir el blues, el jazz, el R&B etc. D'alguna manera, intentem trobar aquell antecessor del qual provenen una espectacular diversitat de balls, d'instruments de corda i percussió, de melodies i tonades, de ritmes i sonoritats... aquells factors comuns que, a poc que escoltem, es fan evidents de seguida.
El flamenc, la canzone, el ρεμπέτικο ... músiques que van i venen d'una a l'altra banda de la mar del mig de la terra, com àmfores plenes de vi o d'oli, dins vaixells fenicis.
Músiques amb gust a ρετσίνα i a pa amb oli , músiques amb forma de xiprer, amb color de cal i buguenvíl·lea, amb l'olor dels ports que vas deixant enrere ...
capvespre a Μεγίστη, la mar Egea
Si, definitivament, la música mediterrània existeix malgrat que molt poques vegades ha estat treballada i promocionada pel màrqueting de les multinacionals discogràfiques. Algú ha decidit que aquesta música no interessa als joves perquè és música local, no pas música "universal" de consum massiu i internacional, territori ocupat tradicionalment en ampla majoria per artistes angloamericans. Realment són tan bons com per ocupar el 80% dels mass media? ...
Així, en bona part per causa d'aquest ... control amb una certa ferum colonial, artistes enormes com Roberto Murolo (Nàpols), Γιώργος Νταλάρας [Iorgos Dalaras] (Grècia) o Mercan Dede (Turquia) o Rabih Abou-Khalil (Líban) , per citar només alguns casos flagrants, són pràcticament ignorats fora del seu àmbit territorial. Una llàstima, insisteixo, al meu entendre, però també una oportunitat per als musictecaris per ajudar a omplir i superar aquesta trist mancança cultural ...
La Discoteca d'Ampli, multiforme i polièdrica com ella sola, intentarà avui obrir alguns portes convidant als lectors d'aquest bloc a deixar-se seduir per una sonoritat que prové directament dels nostres ancestres i, per tant, una sonoritat integrada en la nostra naturalesa més íntima.
Per descomptat, es pot escollir entre infinitat d'artistes igualment representatius d'aquesta sensibilitat o d'aquesta altra manera de crear i interpretar música al marge dels cànons habituals, però crec que tinc un deute particular amb la nostra convidada d'avui des de fa molts anys, en concret des de que em va hipnotitzar en un recital a l'antic Teatre Lliure de la vila de Gràcia, a finals dels 70, a un metre de distància i acompanyada per Lautaro Rosas. Hi ha moments en que la potencia expressiva d'un artista resulta demolidora i ens deixa senyal per sempre. Hi ha un altre motiu per escollir-la a ella per parlar de la música mediterrània, perquè com la Maria del Mar, la mar també és dona.
Maria del Mar Bonet va sentir ja des de molt jove que no es trobava còmoda amb els clixés del pop, cosa que molts dels que admiràvem el seu talent vam lamentar en un principi. Existeix un rar enregistrament* , molt difícil de trobar, on canta la magnífica Jo em donaria a qui em volgués acompanyada pels Om, el llegendari grup de rock progressiu liderat per Toti Soler i Jordi Sabatés que també va crear el so del mític Diòptria de Pau Riba. En aquesta cançó es pot endevinar l'altra carrera musical que podria haver seguit la Bonet, i que de ben segur l'hauria projectat molt més enllà de la buida i ofensiva etiqueta "world".
De fet, ben d'hora va trobar el seu camí expressiu, una elecció que amb la perspectiva del temps s'ha demostrat encertada. En el seu cas, la seva naturalesa illenca segurament ha resultat determinant.
Maria del Mar Bonet
Amb els anys, Maria del Mar ha esdevingut un nom de referència quan es parla de música mediterrània i les col·laboracions amb altres músics de la mar nostra han sigut nombroses, constants i fecundes; permeteu-me, encara, explicar aquí una altra petita anècdota.
Una tarda d'estiu a Barcelona, faltaven només un parell de dies (o tal vegada era el dia abans?) per a la inauguració dels Jocs Olímpics del '92 i jo estava amb un amic a "La Vinateria" una petita taverna del barri gòtic que no sé si encara existeix ... quan va aparèixer la Maria del Mar acompanyada ni més ni menys que pel conegut (gràcies a Hollywood, aquest sí) músic grec Mikis Teodorakis, un home molt alt i gran en persona. Van seure tots dos, just a una tauleta del costat, de tal manera que vaig escoltar la seva conversa tant si volia com si no... bé, reconec que com a admirador dels dos, potser si que vaig pujar una mica la intensitat del radar ;D . Pel que semblava, es coneixien de feia poc i ella li explicava amb orgull coses de la música i els vins i els menjars de casa nostra. Poc després, vaig tornar a veure a Teodorakis per la tele, participant en l'espectacle d'inauguració dels Jocs i, un any després, la Maria del Mar va publicar El·las: Maria del Mar Bonet canta M. Teodorakis. I dos anys més tard, el que presentem avui:
Maria del Mar Bonet Salmaia (Ariola, 1995)
Salmaia: mescla d'aigua dolça i salada. Des d'aquesta "salmaia" de cançons, vull agrair especialment la idea d'Omar Zülfü Livaneli que els Països de la Mediterrània formen el "sisè continent" ... jo també ho penso i per la meva admiració a la seva obra i la sort d'haver pogut cantar junts a la Plaça del Rei l'estiu de l'any '94, he inclòs les seves cançons Merhabà, Lemliy Ley, Cirak Araniyor, i Yigidim Aslanim dins d'aquest disc.
Amb elles es troben cançons, també, d'Eivissa, l'Alguer, Grècia, Nàpols, Turquia i Sicília, així com l'acompanyament tunisenc de Fethi Zghonda i l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis, format per ell mateix i per Jelloul Jelassí, Mohamed Mabrouk i Taoufik Zghonda. ja fa uns quinze anys que col·laborem junts en alguns recitals i discs. No intento definir la meva Mediterrània en els meus discos. Hi ha tanta riquesa musical en aquest "continent" ! Però sempre intent aproximar-m'hi, conèixer-lo més i cantar-lo.
[ del text de Maria del Mar en el fullet d'acompanyament del disc]
Els altres músics que participen en l'enregistrament són: Feliu Gasull, Javier Mas, Toti Soler, Dimitri Psonis, Stephen de Swardt, Jordi Gaspar, Enric Canada, Fèlix Llepas, Jaume Cortadellas, Enric Llobell, Mark Friedhoff, Pere Bardagí, Margarida Arnal, Philippe Vallet i Francesc Capella.
Aquest àlbum de cançons és un exponent tan bo com qualsevol altre entre els molts que ha dedicat a la recuperació, adaptació i divulgació de diverses procedències i tradicions, un enregistrament que conté molts dels elements distintius d'aquesta música que podem anomenar com mediterrània ja amb naturalitat, i que m'agradaria destacar i compartir amb vosaltres per mitjà de cinc d'elles.
Una remor de fons dona pas a un salteri, cordes metàl·liques percutides amb varetes de metall que introdueixen un ritme fresc, alegre i misteriós a base de cordes dobles, trinant nervioses, que prepara l'entrada d'una veu que ens saluda salpicant aigua salada; en un minut ens trobem ja navegant en mig de la mar, a tota vela!
Al record d'ulisses que ensenyà a la terra
la passió primera de fer-se a la mar.
al jardí d'escuma que envolta el viatge,
cada cop que l'home torna a navegar.
al vaixell que passa amb la vela estesa,
la sola bandera que ha tingut la mar.
al cel de gavines coronant les barques,
cada cop que tornen: hola! merhaba!
al dofí que muda la rancor per dansa,
i quan veu la barca corre a saludar.
a la pau que deixa un temps de bonança
a la mar cansada: hola! merhaba!
a la veu salada que va dir a la terra:
tu ets la meva filla, no ho oblidis mai.
al país que encara obre la frontera
a la mar mestissa: hola! merhaba!
En aquest vídeo de l'any 2003, la Mediterrània es vesteix de llarg. Versió catalana de Bir demet Yasemen del gran Zeki Müren atenció a l'espectacular solo d'arxillaüt del mestre Xavier Mas
La Serenata
(Voce'e notte)
(Eduardo Nicolardi - Ernesto de Curtis)
Versió d'una canzone napoletana clàssica. La pasione es desferma en el tema universal de l'amor inabastable amb un poema bellíssim i el so de la mandolina, aquí amb la sonoritat de l'arxillaüt i la bandurria.
Si et desperta una veu de matinada,
mentre t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta, si vols pots escoltar-la
sense renou: tu fes que encara dorms.
No has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meva,
la que et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol país tenint un sol llenguatge.
Si la veu que duu la matinada
desperta l'altre, tu no tremolis, vida,
digues que va sense nom la serenata,
fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots dir-li així: qui canta sense mida
o està embogit o es mort de gelosia;
la nit s'apiadi del desesperat.
La veu va sola i un cant a tu què et fa?
Tots dos ens equivocàrem
(Isidor Marí - Zülfü Livaneli)
Ja des de les primeres notes ens n'anem a l'altra banda de la mar, un exotisme que resulta tan proper que per un moment despareix la distància estètica o cultural. Poema d'un eivissenc, cantat per una mallorquina sobre una música d'un turc interpretada per músics de Tunisia i Catalunya.
El so és extraordinari, net, virtuós, contundent, compacte, atenció especial a la pandereta i la flauta, fent justícia a la potència dramàtica del poema i la veu angoixada de Maria del Mar.
El mar aproximant dues vides, dues realitats, per després separar-les ...
Com més llunyana, més bella,
terra desig i record.
Quan ja siguis impossible,
de tan bella m'hauràs mort.
Tu sempre em seràs esquiva,
jo per sempre seré teu, adéu.
Tots dos ens equivocàrem,
tots dos vàrem perdre el nord.
Tu quan a pams et venies,
jo quan deixava el teu port.
Ara els dos a la deriva
paguem l'error i ens sap greu.
Diuen que el somni s'abasta
quan el desig és prou fort.
Fossis tu tal com podies,
jo no voldria més sort.
Pogués veure't lliure i viva,
llavors sí que em fóra lleu l'adéu.
Per Hipòcrates
(Albert García - Popular grega)
Estem entre un parell d'amics en una taverna portuària d'una petita illa cíclada o jònica, sota una parra, amb un got d'ouzo amb aigua damunt una taula amb estovalles d'hule quadriculades amb blau i blanc.
Un d'ells ens explica el seu episodi amb el metge del poble de l'illa (més gran) del costat mentre un altre tonteja distret amb el seu baglamà.
Un parell d'estrofes sintetitzen tranquil·lament tota la filosofia mediterrània, mentre la vida brilla amb el so del buzuki .
Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:
-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.
-Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi pecat mortal.
Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.
El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.
Sevasdà
(Albert García - Popular turca)
Estudiants turques ballant i cantant en el sopar de graduació del batxillerat, Istambul 30 de Maig del 2010
Atenció a aquesta peça, deixeu-vos seduir per aquesta delícia turca. Un groove mediterrani fascinant a base de corda, pandereta i tambor. El solo central de flauta ens convida a deixar-nos anar i ballar damunt la taula plena de plats, ampolles i gots. El següent solo, curtet, el fan les percussions i, finalment, el solo de salteri ens acaba d'embriagar completament, emplenant-nos d'un fort sentiment mediterrani, intens, alegre i vital.
Ganes tenia de venir
i repetir que volia
viure com si cada dia
fos l'últim jorn de la vida.
I la vida, així, va enamorant-se de mi.
A Elif, a l'altra banda de la mar
.
bahia de Göçek, la mar Egea Tal vegada és un tòpic, però hi ha part de veritat: el poder cultural i mediàtic de la música anglòfona és tan gran, que moltes vegades eclipsa injustament fins i tot la que ens és més pròpia ... o propera. En tot cas, un no és partidari de les exclusions sinó més aviat de les sumes, tot és susceptible d'enriquir-nos en un o altre sentit. En qualsevol gènere musical o àrea geogràfica podem trobar músiques que ens poden donar molt plaer. Llàstima de tants pre-judicis estètics i culturals que ens priven d'experimentar sensacions desconegudes.
Apreciacions subjectives apart ... existeix tal cosa? es pot parlar de música mediterrània?
... jo crec que sí, de la mateixa manera que es pot parlar de música afroamericana quan volem encabir el blues, el jazz, el R&B etc. D'alguna manera, intentem trobar aquell antecessor del qual provenen una espectacular diversitat de balls, d'instruments de corda i percussió, de melodies i tonades, de ritmes i sonoritats... aquells factors comuns que, a poc que escoltem, es fan evidents de seguida.
El flamenc, la canzone, el ρεμπέτικο ... músiques que van i venen d'una a l'altra banda de la mar del mig de la terra, com àmfores plenes de vi o d'oli, dins vaixells fenicis.
Músiques amb gust a ρετσίνα i a pa amb oli , músiques amb forma de xiprer, amb color de cal i buguenvíl·lea, amb l'olor dels ports que vas deixant enrere ...
capvespre a Μεγίστη, la mar EgeaAixí, en bona part per causa d'aquest ... control amb una certa ferum colonial, artistes enormes com Roberto Murolo (Nàpols), Γιώργος Νταλάρας [Iorgos Dalaras] (Grècia) o Mercan Dede (Turquia) o Rabih Abou-Khalil (Líban) , per citar només alguns casos flagrants, són pràcticament ignorats fora del seu àmbit territorial. Una llàstima, insisteixo, al meu entendre, però també una oportunitat per als musictecaris per ajudar a omplir i superar aquesta trist mancança cultural ...
La Discoteca d'Ampli, multiforme i polièdrica com ella sola, intentarà avui obrir alguns portes convidant als lectors d'aquest bloc a deixar-se seduir per una sonoritat que prové directament dels nostres ancestres i, per tant, una sonoritat integrada en la nostra naturalesa més íntima.
Per descomptat, es pot escollir entre infinitat d'artistes igualment representatius d'aquesta sensibilitat o d'aquesta altra manera de crear i interpretar música al marge dels cànons habituals, però crec que tinc un deute particular amb la nostra convidada d'avui des de fa molts anys, en concret des de que em va hipnotitzar en un recital a l'antic Teatre Lliure de la vila de Gràcia, a finals dels 70, a un metre de distància i acompanyada per Lautaro Rosas. Hi ha moments en que la potencia expressiva d'un artista resulta demolidora i ens deixa senyal per sempre. Hi ha un altre motiu per escollir-la a ella per parlar de la música mediterrània, perquè com la Maria del Mar, la mar també és dona.
Maria del Mar Bonet va sentir ja des de molt jove que no es trobava còmoda amb els clixés del pop, cosa que molts dels que admiràvem el seu talent vam lamentar en un principi. Existeix un rar enregistrament* , molt difícil de trobar, on canta la magnífica Jo em donaria a qui em volgués acompanyada pels Om, el llegendari grup de rock progressiu liderat per Toti Soler i Jordi Sabatés que també va crear el so del mític Diòptria de Pau Riba. En aquesta cançó es pot endevinar l'altra carrera musical que podria haver seguit la Bonet, i que de ben segur l'hauria projectat molt més enllà de la buida i ofensiva etiqueta "world".
De fet, ben d'hora va trobar el seu camí expressiu, una elecció que amb la perspectiva del temps s'ha demostrat encertada. En el seu cas, la seva naturalesa illenca segurament ha resultat determinant.
Maria del Mar BonetAmb els anys, Maria del Mar ha esdevingut un nom de referència quan es parla de música mediterrània i les col·laboracions amb altres músics de la mar nostra han sigut nombroses, constants i fecundes; permeteu-me, encara, explicar aquí una altra petita anècdota.
Una tarda d'estiu a Barcelona, faltaven només un parell de dies (o tal vegada era el dia abans?) per a la inauguració dels Jocs Olímpics del '92 i jo estava amb un amic a "La Vinateria" una petita taverna del barri gòtic que no sé si encara existeix ... quan va aparèixer la Maria del Mar acompanyada ni més ni menys que pel conegut (gràcies a Hollywood, aquest sí) músic grec Mikis Teodorakis, un home molt alt i gran en persona. Van seure tots dos, just a una tauleta del costat, de tal manera que vaig escoltar la seva conversa tant si volia com si no... bé, reconec que com a admirador dels dos, potser si que vaig pujar una mica la intensitat del radar ;D . Pel que semblava, es coneixien de feia poc i ella li explicava amb orgull coses de la música i els vins i els menjars de casa nostra. Poc després, vaig tornar a veure a Teodorakis per la tele, participant en l'espectacle d'inauguració dels Jocs i, un any després, la Maria del Mar va publicar El·las: Maria del Mar Bonet canta M. Teodorakis. I dos anys més tard, el que presentem avui:
Maria del Mar Bonet Salmaia (Ariola, 1995)Salmaia: mescla d'aigua dolça i salada. Des d'aquesta "salmaia" de cançons, vull agrair especialment la idea d'Omar Zülfü Livaneli que els Països de la Mediterrània formen el "sisè continent" ... jo també ho penso i per la meva admiració a la seva obra i la sort d'haver pogut cantar junts a la Plaça del Rei l'estiu de l'any '94, he inclòs les seves cançons Merhabà, Lemliy Ley, Cirak Araniyor, i Yigidim Aslanim dins d'aquest disc.
Amb elles es troben cançons, també, d'Eivissa, l'Alguer, Grècia, Nàpols, Turquia i Sicília, així com l'acompanyament tunisenc de Fethi Zghonda i l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis, format per ell mateix i per Jelloul Jelassí, Mohamed Mabrouk i Taoufik Zghonda. ja fa uns quinze anys que col·laborem junts en alguns recitals i discs. No intento definir la meva Mediterrània en els meus discos. Hi ha tanta riquesa musical en aquest "continent" ! Però sempre intent aproximar-m'hi, conèixer-lo més i cantar-lo.
[ del text de Maria del Mar en el fullet d'acompanyament del disc]
Els altres músics que participen en l'enregistrament són: Feliu Gasull, Javier Mas, Toti Soler, Dimitri Psonis, Stephen de Swardt, Jordi Gaspar, Enric Canada, Fèlix Llepas, Jaume Cortadellas, Enric Llobell, Mark Friedhoff, Pere Bardagí, Margarida Arnal, Philippe Vallet i Francesc Capella.
Aquest àlbum de cançons és un exponent tan bo com qualsevol altre entre els molts que ha dedicat a la recuperació, adaptació i divulgació de diverses procedències i tradicions, un enregistrament que conté molts dels elements distintius d'aquesta música que podem anomenar com mediterrània ja amb naturalitat, i que m'agradaria destacar i compartir amb vosaltres per mitjà de cinc d'elles.
Una remor de fons dona pas a un salteri, cordes metàl·liques percutides amb varetes de metall que introdueixen un ritme fresc, alegre i misteriós a base de cordes dobles, trinant nervioses, que prepara l'entrada d'una veu que ens saluda salpicant aigua salada; en un minut ens trobem ja navegant en mig de la mar, a tota vela!
Al record d'ulisses que ensenyà a la terra
la passió primera de fer-se a la mar.
al jardí d'escuma que envolta el viatge,
cada cop que l'home torna a navegar.
al vaixell que passa amb la vela estesa,
la sola bandera que ha tingut la mar.
al cel de gavines coronant les barques,
cada cop que tornen: hola! merhaba!
al dofí que muda la rancor per dansa,
i quan veu la barca corre a saludar.
a la pau que deixa un temps de bonança
a la mar cansada: hola! merhaba!
a la veu salada que va dir a la terra:
tu ets la meva filla, no ho oblidis mai.
al país que encara obre la frontera
a la mar mestissa: hola! merhaba!
En aquest vídeo de l'any 2003, la Mediterrània es vesteix de llarg. Versió catalana de Bir demet Yasemen del gran Zeki Müren atenció a l'espectacular solo d'arxillaüt del mestre Xavier Mas
La Serenata
(Voce'e notte)
(Eduardo Nicolardi - Ernesto de Curtis)
Versió d'una canzone napoletana clàssica. La pasione es desferma en el tema universal de l'amor inabastable amb un poema bellíssim i el so de la mandolina, aquí amb la sonoritat de l'arxillaüt i la bandurria.
Si et desperta una veu de matinada,
mentre t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta, si vols pots escoltar-la
sense renou: tu fes que encara dorms.
No has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meva,
la que et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol país tenint un sol llenguatge.
Si la veu que duu la matinada
desperta l'altre, tu no tremolis, vida,
digues que va sense nom la serenata,
fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.
Pots dir-li així: qui canta sense mida
o està embogit o es mort de gelosia;
la nit s'apiadi del desesperat.
La veu va sola i un cant a tu què et fa?
Tots dos ens equivocàrem
(Isidor Marí - Zülfü Livaneli)
Ja des de les primeres notes ens n'anem a l'altra banda de la mar, un exotisme que resulta tan proper que per un moment despareix la distància estètica o cultural. Poema d'un eivissenc, cantat per una mallorquina sobre una música d'un turc interpretada per músics de Tunisia i Catalunya.
El so és extraordinari, net, virtuós, contundent, compacte, atenció especial a la pandereta i la flauta, fent justícia a la potència dramàtica del poema i la veu angoixada de Maria del Mar.
El mar aproximant dues vides, dues realitats, per després separar-les ...
Com més llunyana, més bella,
terra desig i record.
Quan ja siguis impossible,
de tan bella m'hauràs mort.
Tu sempre em seràs esquiva,
jo per sempre seré teu, adéu.
Tots dos ens equivocàrem,
tots dos vàrem perdre el nord.
Tu quan a pams et venies,
jo quan deixava el teu port.
Ara els dos a la deriva
paguem l'error i ens sap greu.
Diuen que el somni s'abasta
quan el desig és prou fort.
Fossis tu tal com podies,
jo no voldria més sort.
Pogués veure't lliure i viva,
llavors sí que em fóra lleu l'adéu.
Per Hipòcrates
(Albert García - Popular grega)
Estem entre un parell d'amics en una taverna portuària d'una petita illa cíclada o jònica, sota una parra, amb un got d'ouzo amb aigua damunt una taula amb estovalles d'hule quadriculades amb blau i blanc.
Un d'ells ens explica el seu episodi amb el metge del poble de l'illa (més gran) del costat mentre un altre tonteja distret amb el seu baglamà.
Un parell d'estrofes sintetitzen tranquil·lament tota la filosofia mediterrània, mentre la vida brilla amb el so del buzuki .
Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:
-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.
-Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi pecat mortal.
Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.
El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.
Sevasdà
(Albert García - Popular turca)
Estudiants turques ballant i cantant en el sopar de graduació del batxillerat, Istambul 30 de Maig del 2010Atenció a aquesta peça, deixeu-vos seduir per aquesta delícia turca. Un groove mediterrani fascinant a base de corda, pandereta i tambor. El solo central de flauta ens convida a deixar-nos anar i ballar damunt la taula plena de plats, ampolles i gots. El següent solo, curtet, el fan les percussions i, finalment, el solo de salteri ens acaba d'embriagar completament, emplenant-nos d'un fort sentiment mediterrani, intens, alegre i vital.
Ganes tenia de venir
i repetir que volia
viure com si cada dia
fos l'últim jorn de la vida.
I la vida, així, va enamorant-se de mi.
A Elif, a l'altra banda de la mar
.
1 comentari:
El que jo dic: Η φωνή μας από τη θάλασσα ... la veu de la mar nostra ;-D
Publica un comentari a l'entrada