La nostra companya Núria Silvestre, de la Biblioteca Municipal de Manlleu (Osona) ens fa arribar una original proposta per a l'hora del conte.
Dissabte, 10 de maig de 2008, a la Biblioteca Municipal de Manlleu es va realitzar una Hora del conte per a infants amb música en directe. La sessió, titulada Hi havia una vegada el jazz..., va anar a càrrec dels músics osonencs Edna Sey i Enric Puigdesens. Va consistir en un breu repàs de la història del jazz, gènere molt desconegut pel públic infantil. Amb l'ajut d'un titella de Louis Armstrong, l'Edna va cantar un duet amb el titella que va fer moure tot el públic.
També van explicar què és el blues, i per a l'ocasió van preparar una versió en blues del conte de la Caputxeta vermella. No hi van faltar algunes referències als estàndards jazzístics i a la fusió més actual del jazz amb ritmes pop-rock. Tot i la dificultat d'explicar als nens què és tot això del jazz, es va aconseguir transmetre quins són els ritmes bàsics del gènere i tothom va cantar i ballar una estona.
A l'Ampli tenim una especial debilitat per la música afroamericana ... el Blues, el Jazz, el Rythm&Blues, el Soul, el Funk ...
Considerem que aquest tipus d'iniciatives són molt necessàries per apropar aquesta extraordinaria i dissortadament minoritaria música als infants. El pop estandard de consum massiu prové directament d'aquestes profundes arrels ... i l'original sol ser gairebé sempre molt superior a la còpia.
Des de la biblioteca també podem contribuïr a formar l'esperit crític musical des de ben aviat amb activitats lúdiques tradicionalment associades a la biblioteca com l'hora del conte.
La nostra enhorabona doncs als companys de Manlleu.
Inaugurem una nova sèrie dedicada a aquells músics penjats en els dos sentits de la paraula: penjats per la seva excentricitat musical i penjats perquè van aconseguir un reconeixement minoritari de, també, 4 penjats que van saber valorar actituds i propostes originals, en alguns casos, massa avançades per l’època en què es produïen. Autenticitat esbojarrada, música per a maníacs i inadaptats, explosions sonores primitives. Tots ells van tenir algun fugaç moment de glòria que es va esvair ràpidament per perdre’s en el cel de les estrelles del rock. Cometes musicals o, millor, meteorits provinents del planeta Hercólobus.
Bad Music For Bad People vol reconèixer aquests músics, rescatar-los de l’oblit perquè esdevinguin els vostres col·legues i els vostres mestres espirituals. Deixa el llibre de Bucay que t’estiguis llegint, agafa una guitarra i comença a cridar amb tota la teva ànima. Si ells ho van fer, tu també pots fer-ho. Així de fàcil i alliberador.
El primer dels nostres salvatges amics és l’ Hasil Adkins, també conegut amb el sobrenom de “The Haze” i d’Elvis Hasil Adkins per als seus fidels i fanàtics seguidors, que el consideraven el veritable Rei del rock i no el que cantava Love Me Tender. Perquè Hasil, de fet, va inventar el rockabilly i, alhora, el psychobilly i, alhora també, el drunkabilly i el chickenbilly…. Sí amics, i tot això ell sol, sense banda i de manera autodidacta, aprenent pel seu compte a tocar la guitarra, la bateria i l’harmònica [i sense el Youtube, que eren els anys 50 i internet encara era un projecte].
Hasil va néixer a Boone County, West Virginia el 29 d’abril de 1937 i va morir atropellat un 25 d’abril de l’any 2005, també a West Virginia d’on, de fet, mai va sortir. L’any 1955, el jove Haze escoltant un tema del Hank Williams per la ràdio té una revelació: Chuck Berry, Jerry Lee, Eddie Cochran, Gene Vincent i el propi Hank, feien la seva música tots sols, sense banda. Així que ell, Hasil Adkins, també podia fer-ho. Dit i fet, el nostre amic comença a reproduir la música que més li agradava, el rock’n’roll, amb objectes de la vida cotidiana que tenia al seu abast. Més tard, quan aconsegueix instruments de veritat, i obté el so salvatge i bestial que el caracteritza, esdevé imparable. Va escriure 7000 cançons i les va gravar ell mateix amb un equip més que rudimentari. L’Ed Wood de la música?
Els temes sobre els que escriu “The Haze” no podem dir que siguin del gust de la societat de l’època: pollastres, noies a les que vol assassinar i entrepans de mantega de cacauet. De fet, deu ser l’únic músic de la història que compta amb una llarga llista de cançons dedicades als pollatres, i es que Hasil, admirava l’inventor del Kentucky Friend Chicken, el coronel Harland Sanders. La seva col·leció de chicken songs és la següent: Chicken Walk Chicken Hunch Chicken Hop Chicken Run Chicken Wobble Cookin' Chicken Chicken Flop Chicken Hop Chicken Shake Chicken Blues Pick That Chicken Chicken Twist Chicken on the Bone
Hasil sempre actuava a prop de casa seva, per West Virginia, i en poques ocasions va compartir l'escenari. Sembla ser que els Southern Culture on the Skids van ser dels pocs privilegiats.
La discografia del nostre chicken man està editada per Norton Records, segell que, com ells mateixos es defineixen, és a label specialized in Wild Rock. Aquesta discogràfica i alguns grups dels anys 80, com ara els The Cramps, van reivindicar l'Hasil com a veritable pare fundador del psychobilly. El seu moment de glòria efímera havia arribat.
Us convidem a descobrir aquest músic cavernícola i us encoratgem a aconseguir algun dels seus discos per a la vostra preciada discoteca psicòtica.
Durant el llarg cap de setmana del passat primer de maig vam tenir ocasió de visitar aquesta moderna i fantàstica biblioteca pública, molt propera a la ciutat de Bordeaux, que coneixiem ja per ser una de les pioneres en la distribució de música digital des de la pròpia sala.
El sistema escollit per aquesta mediateca ha estat el proposat per l'associació de música lliure Dogmazic els quals, al mateix temps, han desenvolupat el projecte Automazic : una tecnologia per posar el seu catàleg a l'abast del públic a través d'un terminal/estació de servei instal·lat a l'espai música de la biblioteca.
L'usuari pot escoltar de forma autònoma, i mitjançant una atractiva pantalla tàctil, els continguts musicals sota llicencies lliures, sel·leccionats previament pels bibliotecaris musicals del centre, així com descarregar-se lliurement els temes escollits a la seva clau USB o un CD (ens van comentar que pràcticament ningú ho fa en suport cd).
Es posa una especial incidència en la música local de tots els gèneres, així com informació de concerts i seguiment de la vida musical del seu entorn. Periòdicament, els bibliotecaris musicals hi posen playlists específiques amb les seves recomanacions. Encara no fa mig any de la posada en marxa d'aquest servei i encara és prematur extreure conclusions del seu rendiment però Sylvette Peignon, responsable de l'espai música de la mediateca, ens va comentar que ara per ara té un éxit i un ús considerable.
Podeu completar la informació sobre el sistema en la presentació de la pròpia Sylvette als Rencontres celebrats a Toulouse a través d'aquest enllaç.
Recomanem una visita a la website de la Médiathèque de Gradignan on trobareu tota la informació sobre la mediateca i podreu veure una molt bona galeria fotogràfica que, tot i així, no fa justícia a la bellesa d'aquest espai públic.
Salutacions i agraïments a Sylvette Peignon, Sophie (de la Médiathèque) i Eric Aouanès (president de l'associació Dogmazic.net) pel seu acolliment i amabilitat. .
AMPLI es va reunir dissabte 10 de maig amb l'agitador cultural Mike Ibáñez. El punt de trobada, el Bar La Violeta, triat per ell mateix, oferia diversos encants per la conversa: una ambient trempador, una taula rodona i bones tapes.
Pels qui no el coneixeu, Mike Ibañezés un periodista freak-lance. Autor d'un dels assajos més extrems publicats mai a Espanya (Pop Control), és un expert en cultura psicotrònica i conspiranoica. Inicia la seva activitat com a disc jockey al programa La Rosa de Vietnam (1983) a Ràdio 3, i es desenvolupa durant els anys daurats de Radio PICA amb programes com El Caos (versió psicotrònica de "El Caso"), M&M: Moonlight & Muzak, o els especials d'estiu Marxa i Tirus, tots ells veritable ràdio creativa on es combinaven seleccions musicals amb relats originals i experiments sonors analògics. Col·labora puntualment amb Fonti i Francesc Díaz i Melis, al programa Costa Barbara de Contrabanda FM , fet que produia una radiomutació generadora d'un subpugrama anomenat Costa Brava, denominació amb futura fortuna per a tot tipus de locals conspiranoics. Dins d'aquest espai radiofònic es remarcable la difusió urbi et orbi de mites de l'underground cañí com Cecilio o Toni & Susi.Col·laboracions sòniques regulars amb Nad Spiro: escolteu el Fightclubbing o el darrer Tinta Invisible, ambdós a Vapor Vell i altres biblioteques.Coeditor de la llegendària Futura Ediciones, juntament amb Alicia Escuer i Paco Peiró, el 1995 publica Zap, un assaig demolidor sobre TV (avui llibre de culte que, afortunadament, es va adquirir en el seu moment -i podem trobar- a la xarxa de biblioteques de la província de Barcelona) entre altres títols.Molts elements atractius, singulars i originals per passar una vetllada repassant el panorama sociomusical actual en clau conspiranoica.La conversa - fluctuant, digressiva i espontània - és irreproduïble íntegrament aquí, però us en fem cinc cèntims del que hi ha enregistrat a un, ja històric, MiniDisk. És el testimoni d'una tarda parlant de música, des d'una altra perspectiva:
... la música del CD Fightclubbing va arribar al Vapor Vell de la seva pròpia mà. Hi ha manipulacions sonores, micropercussions, passatges subliminals. La seva impulsora principal, Rosa Arruti, manté la vida musical d'aquest projecte radicalment electrònic a festivals com el LEM, o a l'Antic Teatre...
... a la pregunta "Algú conspirarà contra nosaltres?" Respon: ...potser Teddy Baustista, que ja conspirava quan era músic. L'SGAE, un tema en si mateix que es va desenvolupar informalment. Segons Mike s'observen les pràctiques monopolístiques d'una empresa privada, amb una xarxa de "comercials" que ofereixen "protecció". Es comenta l'existència d'una web anomenada EXGAE, de membres afectats per l'SGAE...
... "El reglamento del Hotel Sherry Netherland de NY prevé que tal como pasó en el Titanic una orquesta deberá tocar música ligera durante los ataques atómicos". Aquesta insinuació provoca que el Mike faci el seu playlist sobre la fi del món, i els demés ens hi afegim:
Playlist 2537-A Los Bitels de Cadiz. La loteria (Café Creme. Unlimited citations) Sun Ra. Nuclear War Marvin Gaye. Nuclear Juice Herbie Hancock. Chemical Residue
[Tall de la cinta... amb comentaris dispersos sobre el crim d'Alcàsser i l'oli de colza]
... Ràdio Contrabanda fa més una vintena d'anys que funciona com a ràdio "lliure". Allà, al programa Costa Bárbara, Mike col·laborava amb Fonti i van difondre, entre d'altres, a Cecilio (Link!!!). Ràdio Pica, una altra emissora històrica, continua en actiu tot i haver cedit la meïtat del seu horari d'emissió a Ràdio Gladys...
... es constatable diàriament l'enorme poder de seducció, manipulació i commoció que té la veu humana. La ràdio és el seu primer exponent (Antonio Herrero, Orson Welles, Jose Ma. García...). És preocupant el fet que no neixi ràdio nova. Atenció al perill que s'abraona sobre Ràdio 3; potser la ràdio a través d'Internet és ja una de les vies de futur d'aquest medi...
... Mike Ibáñez es confessa radiòpata: conserva centenars d'hores de ràdio grabades en casset amb partes de Ràdio Nacional (sobre el crim d'Alcàsser), amb el Butanito arengant sobre una històrica derrota del Madrid... El crim d'Alcàssser ens porta a la fascinació del crim en algunes cançons. Mike ens fa alguns suggeriments per un playlist criminal:
Playlist 2537-B The Beatles, Helter Skelter, escoltada obsessivament (al dret i al revés, cercant missatges ocults) Charles Manson, Mechanical Man Kaka de Luxe, Rosario Rolling Stones. Too much blood Siniestro Total, Bailaré sobre tu tumba Intronautas, Barbie debe morir Depressing Claim, Doble asesinato Shock Treatment, Sangre fresca Screaming Lord Sutch, Jack The Ripper
[Un altre tall de la cinta... serveixen més tapes]
... hi ha una banda japonesa, Acid Mothers Temple, que van pel món, entre d'altres, amb el xiringuito del Japanese New Music Festival. Un dels shows més freaks que s'han vist mai a BCN. Un espectacle amb sis projectes, amb "La balanguera" com a leiv-motif, executat per uns japonesos virtuosos dels seus instruments. Hiperrecomanat!...
... Els japonesos menjen gossos de manera habitual. Hi ha una llegenda sobre Demis Roussos al respecte, però ens quedem amb el seu passat com a vocalista de l'Aphrodite's Child, una banda amb Vangelis...
... existeixen mites culinaris, paràmetres culturals. Un dels mites més estranys: la Vagina Dentata, un organ genital provist de dents que es menja altres organs... Això va inspirar el músic Jordi Valls per una de les bandes més originals del panorama català: VAGINA DENTATA ORGAN. Els mites, sempre perillosos: "¿Val més el pél de Chapman que el de Lennon?"... ... Internet (un invent que feia desconfiar Mike al principi, donat que es tracta d'una eina del Pentàgon) ha sigut acceptat per la societat civil. És una dels camins de difusió de la música. Gary Glitter, no va veure el potencial de control que això tenia... Watch this...
Fins aquí la cinta i els nostres records de la vetllada. Mil gràcies al Mike, amb les seves ulleres es veuen-escolten coses necessàriament curioses. Continuarà?
P.D.2537.: El propi Mike Ibáñez ens envia un article pel bloc, la descoberta d'una visió psicotrònica dels Beatles. La conversa continua a l'AMPLI. HISTÒRIA SAGRADA DE LA MÚSICA Capítol 2537-B. David A. Noebel: Trashical Histery Tour
“La música dels Beatles, així com d’altres ritmes aparentment innocus escoltats quotidianament pels nois americans, formen part en realitat d’un pla sistemàtic per convertir a tota una generació de joves americans en malalts mentals i emotivament inestables, amb objecte d’hipnotitzar la joventut americana i preparar-la per una futura submissió i pel control d’elements subversius”. Communism, Hypnotism and The Beatles, Reverend David A. Noebel. Un dels rock writers de culte, el Lester Bangs mongoloïd, és, sense cap mena de dubtes, el Reverend David A. Noebel. Membre de la Anti-Communist Youth University, i pastor i degà de la Christian Crusade, Noebel és un referent inevitable per tothom que vulgui informació sobre què passà realment la dècada crucial dels 60, i què s’amaga al rerafons de The Beatles. Dos veritables musts delirants publicats des de Tulsa, Oklahoma, per la Christian Crusade Publications, posaran les coses a puesto. 1965: Communism, Hypnotism and The Beatles: an Analysis of Communist Use of Music (The Communist Master Music Plan), on aborda The Beatles, i 1966: Rhythm, Riots and Revolution, on, a més de seguir amb la seva dèria sobre el poder de la música i el seu us pels comunistes, el rentat de cervell, etc., també destriparà a Bob Dylan –que surt a la coberta i té capítol propi: “Prince of Rock ‘n’ Folk”-, i també li fot mà a tot el poti poti de la cançó protestant –o protesta-, cantautors i cantautistes: Phil Ochs, Pete Seeger, Joan Baez, etc.), abastant les dues obres allò que ell veia com Conspiració Total per degenerar i cretinitzar la mutxatxada yanki: el rock ‘n’ roll (adreçat als estudiants d’ensenyament mitjà de les high schools, els instituts) i la folk music, (adreçada als estudiants de colleges, universitaris).
Després d’aquests veritables tours de force psicotrònics, i tot i sent per exemple Rhythm, Riots and Revolution qualificada d’una manera obertament maliciosa com “una peça de basura paranoïca i racista col.locada com ‘text cristià’”, lo reverend seguí amb la seva inabastable tasca i amb la seva biblioteca musical de culte. L’any següent, 1967, va diseccionar una altra faceta del negoci: Columbia Records: Home of the Marxist Ministrels, ampliat l’any 1974 amb The Marxists Minstrels: A Handbook on Communist Subversion of Music. I també, ja als 70, va deixar per la posteritat dos obres cabdals per l’anàlisi del fenòmen beatle: The Beatles: A Study in Drugs, Sex and Revolution (1971), o un del llibres que, diuen, influïren a Mark David Chapman: The Legacy of John Lennon: Charming or Harming a Generation (1972). D’això se’n diu beatlemania –o millor, beatlepatia-, i no bajanades com pagar una pasta per una torrada babejada pel Maca o per un pel de pixa de John Lennon a una subhasta de miserabilia rock a una Fira Tardà per tarats. Reverend Noebel…PRESENT!"
No és fàcil trobar, en l’àmbit bibliotecari, exemples de col·laboracions amb associacions que tenen com a finalitat la divulgació de la música. La Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet i la Societat de Blues de Barcelona van decidir endegar, a la tardor del 2006, un experiment musictecari que es concretava en crear una secció especialitzada en blues i música afroamericana a la biblioteca i en la programació regular d’activitats per donar a conèixer i difondre aquest gènere musical.
La Societat de Blues de Barcelona (SBB) es va crear el febrer del 2005 per iniciativa de músics i aficionats amb el desig de promoure i difondre el blues a través de l’organització de concerts, programacions musicals, jams sessions, cicles, festivals, etc. Des de l’inici de la seva activitat, van creure en la necessitat de comptar amb un centre de documentació de blues, fet que els va endur a contactar amb la Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet de LLobregat que va acollir bé la idea de crear una secció especialitzada en blues a la seva àrea d’audiovisuals.
La tardor del 2006, coincidint amb la primera edició del Cicle Hospitalet Blues & Boogie, la biblioteca fa la presentació oficial del Fons de Blues amb la programació d’un concert a càrrec del prestigiós pianista Lluís Coloma i l’harmonicista Joan Pau Cumellas.
El Fons de Blues de la Tecla Sala es composa de discografia, bibliografia, videoteca, publicacions especialitzades i cartellisme, a l’abast de músics, docents, estudiants, aficionats i, en general, de qualsevol persona interessada en el gènere. Actualment integren el fons aproximandament 1000 documents audiovisuals, dels quals el 95% són cd’s i maquetes; la resta, són vídeos editats i gravacions de concerts, procedents, la major part, del Cicle Hospitalet Blues & Boogie i del Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, programador habitual de concerts de blues.
Ens comenta Jordi Puig, responsable de la secció, que cada any incorporen al fons uns 50 cd’s i adquireixen tots els llibres editats a Espanya sobre blues i música afroamericana. La Biblioteca rep i guarda, també, els números de les revistes Jaç, Cuadernos de Jazz, Living blues (americana) i la revista de la pròpia SBB .
La difusió del Fons es realitza a dos nivells. Per una banda, la biblioteca edita guies de lectura i fulls de novetats amb les noves adquisicions. Fins el moment, s’han editat dues guies: Blues a les biblioteques i Geografia del blues. Per altra banda, es porten a terme activitats com ara concerts, exposicions i presentacions de llibres. La relació d’activitats programades fins ara per la Biblioteca i la SBB són les següents:
Any 2006:
Novembre - Concert de presentació de la secció a càrrec de Lluís Coloma i Joan Pau Cumellas. Novembre - Exposició Blues: il·lustracions i dibuixos, de R.M. Guera, dibuixant serbi. Novembre: Cicle de conferències per a batxillerat "Aproximació al blues", amb audició de música en directe a càrrec de Lluís Coloma i Joan Pau Cumellas. Desembre: Conferència "Vinyetes de blues" a càrrec del periodista Manolo López Poy.
Any 2007:
Maig - Presentació del llibre d'Elisenda Rosselló Donde el Mississippi sonríe amb concert inclòs. Novembre - Exposició de fotografies Imatges de blues, de Jordi Vidal, cap de fotografia de la revista Guitarra total. Desembre - Lectura de poemes dels usuaris intercalats amb música blues en viu.
I com parlar de blues sense sentir-ne res seria poc musictecari, sentiu aquest tema d'un dels meus bluesman preferits, el gran Muddy Waters:
Un nou batch de recomanacions, casualment del 2002. Aquesta coincidència la propicien Magnum i el Director Wilkins. Veritablement, qualcuno l’ha mai ascoltata?… 1) ESG, Step Off. Soul Jazz, 2002
Cap a mitjans dels ’70 una mare de South Bronx estava preocupada perquè les seves filles adolescents passaven massa temps lliure al carrer. Es va gastar tots els diners que tenia en alguns instrument i els hi va donar. El gasto no va arribar per poder pagar cap classe de música així que elles van anar fent. S’inspiraven en James Brown, la Motown i la música llatina. Es van presentar a un concurs de música que no van guanyar però algú amb una petita discogràfica les va descobrir i els hi va editar un disc. A partir d’aquí la historia continua i la podreu llegir per internet si busqueu.
ESG, al principi, eren Maria Scroggins (congas, veu), Renee Scroggins (guitarra, veu), i Valerie Scroggins (bateria), Deborah (baix, veu) i Leroy Glover (baix). La formació va anar canviant amb altes i baixes de les germanes fins que finalment es van afegir Nicole i Chistelle, les petites... Si mireu el catàleg de la xarxa de Biblioteques els seus discs estan a la secció de punk. Elles deien que no venien de l’escena punk del moment, ni s’incloïen en cap gènere, elles, deien, només volien tocar la seva pròpia música sense etiquetes i fer-se riques.
La seva música però tira més cap al soul jazz. Crea un so polirrítmic potent però amb una estructura simple que s’omple amb les seves veus, la percussió i el baix i la guitarra. Els seus hits, que podeu trobar a per Internet (heu provat http://www.imeem.com/?), són “Dance”, “Moody”, “UFO”. La música de ESG va ser “samplejada” per força músics: TLC, Wu-Tang Clan, Beastie Boys, Liars, etc... Al 1992, ESG va treure un EP titulat Sample Credits Don't Pay Our Bills. Diu molt d’elles!
El disc que us recomano aquesta setmana és Step off, sorgit arrel de la incorporació de les germanes petites Chistelle (guitarra) i Nicole (baix) i després d’onze anys de silenci (tret del recopilatori A South Bronx Story, 2000).
Us adjunto un parell de temes: Talk it, atenció amb la percusió, i It’s not me, la manera més flipant de dir que no, només amb un baix i la veu! Brutal!
Resulta tan difícil parlar del disc 1995 com intentar definir el vermell en termes d’un altre color. Va ser el disc de debut d’Screaming Headless Torsos, una banda de música esbojarrada, indescriptiblement funky-rock, que no es podia haver fet sinó al moment en que es va fer: ara. Aquesta banda està liderada pel guitarrista-compositor, David “Fuze” Fiuczyinski, segurament el guitarra amb una “veu” menys convencional del panorama rock dels últims 10 anys. S’afegeixen als seus desplegaments inaudits una secció rítmica bèstia: el bateria, la percussió i el baix generen un efecte de tracció animal, com si un pop gegant volgués conquerir el món humà i cridés al seu exercit de pops colpejant aquests instruments. A més, hi ha un vocalista, Dean Bowman, tan negre, imaginatiu, elegant, agressiu i funky com digne d’estudi sobre les possibilitats de la veu humana en un ambient de llibertat creativa (la banda es diu “Screaming” per ell...). 1995, va sortir aquell any, i ens va deixar amb cara de I-això-d’on-ha-sortit?. Però la seva reedició del 2002 està millorada i ampliada, i inclou aquesta frapant versió de Little Wing de Hendrix. Flipeu, i digue-me si després de Hendrix i Zappa no és potser l’única guitarra nova que podem escoltar: Ara que ja intuïu l’aire que es respira amb els torsos descapçats, podeu endinsar-vos amb aquest video en directe del tema Word to Herb. 1995 són 67 minuts de funk, rock, alegria de viure, estètica de crooner delirant, ritme de possessió ritual i un sentit de la llibertat estètica que fa venir ganes d’obrir les finestres, fer-li petons als escombriaires, llençar confetti al mig de les conferències i dir-li als elefants que els estimem. Screaming Headless Torsos és una banda indiscutiblement original, genialota, que ha canviat el signe de la música més boja del món, i que roman desconeguda, sense promoció: és carn de difusió de biblioteca pública musictecària. Aquesta és la seva web.
La nostra amiga i companya Mer Moreno, estretament relacionada amb el col·lectiu Ampli, ens fa arribar una apassionada crònica del concert d'un dels seus ídols, el genial Bobby McFerrin.
Deu existeix. És negre, va néixer a Nova York, i es diu Bobby. Bobby McFerrin. Divendres 9 de maig va estar a Barcelona, i als qui vam poder pagar els preus abusius del Palau de la Música, ens va apropar al cel.
Escoltar-lo és una experiència trascendent, no només per la seva habilitat de produir sons (musicals i onomatopèiecs, colpejant-se el cos o retorçant la llengua), sinó per la capacitat d'integrar el públic en l'espectacle. I és que tots, dins de les nostres limitacions, podem fer música. És l'art més atàvica, la que connecta més directament amb les emocions. I sembla que en McFerrin sigui molt conscient que la música és un acte inherentment humà.
Tot i que disposa d'una dotzena de CDs, en solitari o en col.laboracions amb altres talents (són conegudes les seves cooperacions amb el pianista Chick Corea o el violoncel.lista Yo Yo Ma) la veritable experiència és escoltar-lo en directe. Sembla increïble els sons que un cos humà ben entrenat pot arribar a produir. I com amb una bona direcció qualsevol dels espectadors pot oferir una base rítmica sobre la que ell improvisa.
Per a algú que s'ha passat la vida explorant i innovant, està condemnat a que se'l recordi fonamentalment pel "Don't worry be happy", una peça concebuda i gravada pràcticament alhora. Es tracta d'algú amb una sòlida formació clàssica (és director d'orquestra!), que no es va conformar a explotar la veta de l'èxit comercial i ha optat per una trajectòria personalíssima i coherent amb les seves ànsies d'experimentar.
Mal que li pesi, la majoria del públic el relaciona d'immediat amb aquesta cançó, que per pura demanda popular té una secció dedicada a la web de l'artista . Si la visiteu, no us perdeu la secció anomenada "Sing and play with Bobby", accessible clicant sobre el cercle marró, on podreu superposar les pistes sonores (totes generades per la laringe prodigiosa de McFerrin) al vostre gust, fins a obtenir una peça rodona. Exactament com es va fer amb "DWBH". A destacar la notació musical que acompanya cada pista; al cap i a la fi, es tracta d'un gran divulgador...
Com ell mateix diu a la seva web: "Em molesta una mica perquè és la idea que molta gent té de mi. Em molesta que no es rendeixin a peces com les de Circlesongs. "Què has fet? No hem sentit res de tu" i jo els dic que és perquè no heu estat escoltant. No heu seguit altres coses que m'agrada fer. Però tinc un nucli de fans que saben el que poden esperar de mi. Esperar coses noves, noves experiències, independentment de què sigui jazz o clàssic o qualsevol altra cosa."
Circlesongs n'és un excel.lent exemple: un àlbum que conté 8 peces improvisades junt amb altres 12 veus, que parteix de "...la creença de què una de les formes més directes de pregar i meditar és cantant, i que cantar en comunitat té un poder excepcional. Poses a gent a cantar dins una habitació, i immediatament s'enderroquen les fronteres - els credos, el gènere, l'edat i la raça, tot."
Val la pena obrir el cor i obrir les orelles... només es pot esperar coses bones d'algú que no sols va composar i cantar "I'm my own walk man" ("Sóc el meu propi walkman", dins l'àlbum The Voice), sinó que també ho demostra, per exemple a:
A continuació, l'evidència que la veu és un instrument de corda:
A youtube trobareu multitud d'altres vídeos, entre ells l'Ave Maria on el públic participa... exploreu, feu-li l'honor de ser descobert, i feu-vos el regal de descobrir-lo.
