divendres, 7 de juny del 2013

Música i poesia a França #2 : La légende de la nonne

Benvinguts i benvingudes als Vasos Comunicants dedicats a la poesia francesa cantada. Cada mes presentem una cançó, proposada per Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM Això ens permet descobrir els textos, les melodies, els poetes, els compositors i els intèrprets del repertori francès

I, a la vegada, els companys de Mediamus fan el mateix amb el repertori de poesia catalana cantada. Un intercanvi de coneixements que esperem que sigui interessant i profitós per ambdues bandes.


En aquesta ocasió, presentem un poema d'un dels grans entre els grans, Victor Hugo musicat per Georges Brassens: La légende de la nonne (La llegenda de la monja), una cançó inclosa al seu àlbum Je me suis fait tout petit (1956).


La cançó explica la llegenda d'una donzella espanyola, Padilla de Flor, originària del poble d'Alanje (Extremadura), que, poc després de prendre els hàbits de novícia en un convent de Toledo, cedeix als "encants" d'un bandit i li proposa una cita nocturna. Déu, com a càstig, fulmina amb un llamp els dos amants. Es tracta d'un poema irònic i anticlerical: Víctor Hugo es mofa d'aquesta història religiosa i moralista que tenia per objectiu apartar els i les joves de les temptacions de l'amor físic. 

Venez, vous dont l'oeil étincelle,
Pour entendre une histoire encor,
Approchez: je vous dirai celle
De doá Padilla del Flor.
Elle était d'Alanje, où s'entassent
Les collines et les halliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

Il est des filles à Grenade,
Il en est à Séville aussi,
Qui, pour la moindre sérénade,
À l'amour demandent merci;
Il en est que d'abord embrassent,
Le soir, de hardis cavaliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

Ce n'est pas sur ce ton frivole
Qu'il faut parler de Padilla,
Car jamais prunelle espagnole
D'un feu plus chaste ne brilla;
Elle fuyait ceux qui pourchassent
Les filles ous les peupliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

(...)

Elle prit le voile à Tolède,
Au grand soupir des gens du lieu,
Comme si, quand on n'est pas laide,
On avait droit d'épouser Dieu.
Peu s'en fallut que ne pleurassent
Les soudards et les écoliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

(...)

Or, la belle à peine cloïtrée,
Amour en son coeur s'installa.
Un fier brigand de la contrée
Vint alors et dit: Me voilà!
Quelquefois les brigands surpassent
En audace les chevaliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

Il était laid: les traits austères,
La main plus rude que le gant;
Mais l'amour a bien des mystères,
Et la nonne aima le brigand.
On voit des biches qui remplacent
Leurs beaux cerfs par des sangliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

(...)

La nonne osa, dit la chronique,
Au brigand par l'enfer conduit,
Aux pieds de sainte Véronique
Donner un rendez-vous la nuit,
À l'heure où les corbeaux croassent,
Volant dans l'ombre par milliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

(...)

Or quand, dans la nef descendue,
La nonne appela le bandit,
Au lieu de la voix attendue,
C'est la foudre qui répondit.
Dieu voulu que ses coups frappassent
Les amants par Satan liés.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

(...)

Cette histoire de la novice,
Saint Ildefonse, abbé, voulut
Qu'afin de préserver du vice
Les vierges qui font leur salut,
Les prieures la racontassent
Dans tous les couvents réguliers.
-Enfants, voici des boeufs qui passent,
Cachez vos rouges tabliers!

Veniu, que els ulls us brillen,
a escoltar una nova història.
Aproveu-vos, que us explicaré
la de Doña Padilla de Flor.
Era d'Alange, una terra
de turons i de mates.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!

Hi ha algunes noies a Granada,
i a la ciutat de Sevilla també
que, per qualsevol serenata,
sucumbeixen a l'amor.
N'hi ha que de bones a primeres abracen,
de nit, els ardits cavallers.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!

Però no és pas d'aquesta manera vana
que parlem de Padilla,
car mai cap donzella espanyola
no ha brillat amb foc més pur.
Fugí dels nois que persegueixen
les noies entre els àlbers.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!



Va prendre l'hàbit a Toledo,
amb gran pena dels nois de la contrada,
com si només les noies lletges
tinguessin el dret de casar-se amb Déu.
Poc va faltar perquè ploressin també
els soldats i els col·legials.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!



Ai las! A la bella, a penes enclaustrada,
l'amor en son cor s'instal·la.
Un fer bandit de la contrada
se li apropa i diu: sóc jo!
De vegades els brivalls superen
en audàcia als cavallers.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!

Era lleig, de trets austers,
la mà més rude que no el guant,
però l'amor té molts misteris:
i a la monja li agrada el bandit.
Així com hi ha femelles que reemplacen
els seus cérvols per senglars.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!



Diu la crònica que la monja es va atrevir
conduïda per l'infern, a donar-li una cita
al bandit, una nit,
als peus de la imatge de Santa Verònica,
a l'hora que els corbs rauquen
volant cap a la foscor.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!



Però, ai las! Mentre baixava per la nau
la monja cridà al bandit
i, en lloc de la veu esperada,
fou un llamp qui va respondre
enviat per Déu per castigar
els amants units per Satanàs.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!



Aquesta història de la novícia,
Sant Ildefons, abat, va voler que,
a fi de preservar del vici
a les verges que busquen la salvació,
els priors l'expliquéssin
en tots els convents.
- Nois, que passen els bous,
amagueu-vos els davantals rojos!




Són diversos els artistes francesos -i també italians- que han interpretat i versionat la cançó: BarbaraRenaud,  Thomas FersenGigliola CinquettiFausto Amode.

I a Mediamus:"Cançó de Na Ruixa Mantells" : la poésie chantée catalane #2

1 comentari:

brotcath ha dit...

Bonjour amis catalans !

Magnifique texte, magnifique chanson, une de mes préférées de Brassens :)

N'est-ce pas une tarentelle ?

Catherine

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...