El Festival de Flamenc de Catalunya a la Biblioteca de Cornellà

Els companys de la Biblioteca Central de Cornellà ens tornen a avisar d'una activitat musictecària fèrtil: la seva col·laboració amb el 29è Festival Flamenc de Catalunya. Ja ens han explicat les seves activitats en anteriors ocasions, aquí.

Continuant amb la feina iniciada el 2011, tornem a realitzar una nova activitat relacionada amb el flamec i us enviem informació sobre el 29è Festival Flamenc de Catalunya que es realitzarà del 4 de maig al 3 de juny a nostre municipi.

L'acte que es realitzarà a la Biblioteca Central de Cornellà i la informació és la següent:
Nom: Sobre los cantes de Málaga, el portarà a terme el "cantaor" Ricardo Peñuela i estarà acompanyat a la guitarra per Juan Antonio Ruiz ,del grup D'Aena."El cantaor, gran conocedor de esos cantes, hará un completo recorrido por los cantes malagueñeros desde los verdiales hastas la malagueñas, pasando por los cantes abandolaos, jabegote, de Ronda, cantes del Piyayo, etc."



Lloc: Biblioteca Central de Cornellà, sala Raimon Llort.
Dia: 11 de maig
Hora: 19h.

Ricardo Peñuela es un cantaor malagueño nascut a Benamargosa, encara que resideix a l'Hospitalet des de 1962. La seva afició pel flamenc el porta a fer-se professional, guanyant grans premis en concursos importants, així com a relalitzar actuacions amb les grans figures del flamenc.

Aquí el podeu sentir, per malagenyes:

Entre d'altres, té els següents premis:

1er. Premi de saetas al primer concurs en Catalunya Radio Miramar Barcelona (1963). 1er. Premi al primer concurs de Cante Flamenco a Badalona (1964). Primera Misa Flamenca celebrada a Cornellà (1965). 1er. Premi de Tarantas al Festival Internacional del Cante de Las Minas a La Unión, Murcia (1978). Premi especial a la Murciana al mateix festival (1979). 1er. Premi de Mineras a la Cas Regional Murcia y Albacete de Barcelona (1976). 1er. Premi de Tarantas (1977) y de Cartageneras (1978) al mateix concurs.

Premis més recents:

1er. Premi de Tarantas de Linares al Concurso Cantes Mineros a Barcelona (2005). 1er. Premi Concurs Alcaparra Flamenca a Terrassa (2005)

No us ho perdeu!

Marianne Faithfull: la maduresa d'una deessa

Article del musictecari Arnold Layne, que ja ha col·laborat amb l'AMPLI anteriorment, aquí. Es va publicar abans al Bibarnabloc, aquí.

Faithfull, Marianne. Easy Come Easy Go. France: Naïve, p. 2008

Porto mesos descobrint i rescatant discos signats per dones. La “culpa” la té un original i molt recomanable llibre publicat l’any passat, Mujer y música, on el periodista musical Toni Castarnado ens apropa de manera amena i instructiva a 144 intèrprets femenines de música popular (jazz, rock, soul, blues, cantautores…) i a un disc representatiu de cadascuna d’elles.

El recent Easy Come Easy Go (2008) és el disc escollit pel capítol dedicat a la veterana Marianne Faithfull, elecció que pot sobtar algú, que potser optaria pel trencador Broken English (1979), impregnat d’esperit punk, o pel jazzístic i colpidor Strange Weather (1987), però la veritat és que la cantant londinenca està vivint una època d’esplendorosa maduresa que cal reivindicar, i més ara que s’ha confirmat la seva presència en el proper Primavera Sound.

Retrocedim, però, al 1964: Andrew Loog Oldham, l’extravagant mànager de The Rolling Stones (una banda que aleshores només tocava versions), tanca en una cuina Mick Jagger i Keith Richards i els diu que no poden sortir fins que no hagin compost una cançó. Així neix “As Tears Go By”, però com que la troben massa tova per a ells (tot i que posteriorment sí que la interpretaran), Oldham proposa que la gravi una criatura de disset anys d’aspecte innocent i enlluernadora bellesa que acaba de contractar, Marianne Faithfull. Amb la veu d’aquesta, esdevé un èxit planetari i una de les cançons emblemàtiques d’aquella dècada.

Convertida en icona del Swinging London, Marianne encadena uns quants triomfs amb més perles de pop tenyit de folk i quedarà vinculada per sempre a The Rolling Stones: serà la xicota de Mick Jagger, escriurà la cançó “Sister Morphine”, que interpretaran ells, i inspirarà al cantant la lletra de “Sympathy for the Devil” al fer-li llegir El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov.

A finals dels seixanta començarà una llarga temporada a l’infern per a ella: addicció a l’heroïna, pèrdua de la custòdia del seu fill, intents de suïcidi, morts violentes d’éssers propers, una època vivint al carrer, fracassats intents de rehabilitació… Anirà reapareixent i gravant discos de forma intermitent però la seva recuperació no arribarà fins als noranta, quan ho explicarà tot a les seves fascinants memòries, on mostrarà, a més, una àmplia cultura, sentit de l’humor i fina intel·ligència.

La seva veu actual, rasposa com un paper de vidre, reflecteix una vida al costat de l’abisme i, a la vegada, transmet la serenitat i la saviesa d’una veritable supervivent. Tres discos magnífics corroboren la teoria que és ara, ja venerable àvia, quan està vivint la millor etapa de la seva trajectòria musical. El primer és Before the Poison (2005), amb temes escrits especialment per a ella per dos dels seus admiradors, PJ Harvey i Nick Cave; l’últim, Horses and High Heels (2011), on ha viatjat a Nova Orléans i ha tornat a compondre cançons d’alçada. Enmig, Easy Come Easy Go, el disc que Marianne Faithfull sempre havia desitjat fer.

I que seria realitat al 2008, després de superar un càncer i de triomfar com actriu de cinema en protagonitzar Irina Palm i en papers secundaris com el de mare de Marie Antoniette a la pel·lícula de Sofia Coppola, especialment adient degut a la seva ascendència aristocràtica: el besoncle de Marianne Faithfull era el baró Leopold von Sacher-Masoch, l’autor de la novel·la Venus in Furs, origen del terme “masoquista”. (Cal assenyalar que als seixanta ja havia conegut un gran èxit com actriu teatral interpretant Txèkhov i Shakespeare, i havia aparegut en alguns films de Jean-Luc Godard).

Pel disc, va triar un grapat de cançons que li poguessin resultar autobiogràfiques, encara que fossin d’autors, èpoques i estils diversos (des de Billie Holiday a The Decemberists, de Dolly Parton a Espers, de Smokey Robinson a Randy Newman…), se les va gravar en un cedé, les va estar escoltant durant mesos i les va interioritzar fins al punt de fer-se-les seves.

Amb la direcció del mag del so Hal Willner i un elenc de músics extraordinaris, com Marc Ribot i Greg Cohen (habituals de Tom Waits) o Jim White (Dirty Three), el disc es va gravar en poques sessions i pràcticament en directe, amb col·laboracions puntuals de gent com Rufus Wainwright, Chan Marshall (Cat Power), Antony o el seu vell amic Keith Richards. Els següents vídeos pertanyen a les sessions de gravació i podem comprovar que ben emparada es troba Marianne:

Easy Come Easy Go, que també disposa d’una versió més llarga, porta el subtítol “Songs for Music Lovers”. Cançons per a amants de la música. D’això es tracta, oi?

Music Spy Club - Ignacio Julià

El proper 27 d'abril, a les 19 h., tindrà lloc una sessió especial del Music Spy Club del trimestre amb el gran IGNACIO JULIÀ. Podeu veure anteriors edicions aquí.

Com sabeu, el Music Spy Club és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics que busca descobrir gèneres, músics, compositors, tendències. La fórmula és senzilla: es punxa i comenta 10 peces singulars que ofereixen alguna llum inèdita sobre la música o sobre algun tipus de música. Aquest és flyer, apte per asmàtics, del trimestre:

Aquest divendres, comptarem, com ja hem anunciat, amb Ignacio Julià, un dels principals col·laboradors de la biblioteca (ja ens ha visitat en 5 ocasions).Periodista apassionat del cine underground idela música rock, el 1985 funda la ja històrica i encara punyent revista Ruta 66. Ha publicat una desena de llibres, incloent-hi lesbiografies autoritzades de Velvet Underground i Sonic Youth, així com títols sobreJohn Lennon, The Clash, Bruce Springsteen, Ramones o Neil Young. Ha col·laboraten nombrosos mitjans de comunicació i, des de 1997, produeix programes musicalsper a BTV (República 2230, Pop-Lab). El seu últim llibre és una antologiaesclaridora, «Pulp-Rock: Artículos y entrevistas, 1982-2004>.

US HI ESPEREM!!!

--------------------------------------------------------------------------------------------------------

El trimestre es completarà amb una sessió especial sobre el Primavera Sound. Serà el 18 de maig, a les 19 h. Aquest festival té un dels cartells més impressionants de l'escena pop mundial. Orientar-se no es fàcil. Dos dels artífex de la revista MondoSonoro ens visitaran per ajudar-nos a descobrir artistes i concerts ocults al centenar llarg de propostes.

Són:

JOAN S. LUNA

Fa més de 15 anys que es dedica ala crítica musical. És cap de redacció de la revista MondoSonoro. Vaescriure el capítol dedicat al hardcore a Teen Spirit: de viaje por elpop independiente. Ha col·laborat amb Rockdelux, Time Out, Riff Raff, Play, l’Avui,El Mundo, entre altres. Exerceix regularment de DJ a sales catalanes.Escriu també sobre còmic, manga i animació japonesa. Ha publicat el llibre Loscolores del underground, centrat en el món del surrealisme pop.

XAVI SÁNCHEZ PONS

Xavi SánchezPons és una de les firmes destacades per entendre la crítica musicalindependent. La seva trajectòria s’inicià anys enrera dins el món dels fanzinesi de la ràdio, culminant en un decisiu paper a la revista MondoSonoro. Al llard dels anys, ha exercit també com a jurat anombrosos concursos musicals com l’Altaveu Frontera, l’Ampli, el FEA Festival ol’Emergenza.

Henry Cow : els nou funerals del Rei Ciutadà

Henry Cow

Henry Cow van ser un grup de rock fundat el 1968 pels multi-instrumentistes Fred Frith i Tim Hodgkinson a la Universitat de Cambridge. La seva inherent actitud anti-comercial els va mantenir fora del negoci de la música dominant, cosa que els va permetre experimentar al seu aire. El critic Myles Boisen va escriure, "el seu so era tan volàtil i agosarat que van tenir pocs imitadors, encara que van inspirar a molts als dos costats de l'Atlàntic amb un a barreja d'espontaneïtat, estructures intricades, filosofia i humor que ha perdurat i transcendit l'etiqueta "rock progressiu".

El seu primer enregistrament va ser l'àlbum Legend , també conegut com Leg End, que es va enregistrar i publicar l'estiu del 1973 per la discogràfica Virgin. Un treball virtuós, creatiu i arriscat, amb un so completament original que combina inspirades improvisacions amb complexes construccions harmòniques.

Aquests són els músics del disc:

Geoff Leigh: Saxes, flute, Clarinet, Recorder, and Voice

Tim Hodgkinson: Organ, Piano, Alto Sax, Clarinet, and Voice

John Greaves: Bass, Piano, Whistle and Voice

Fred Frith: Guitars, Violin, Viola, Piano, and Voice

Chris Cutler: Drums, Toys, Piano, Whistle and Voice

... com a curiositat comentarem que l'enginyer de so va ser un molt jove Mike Oldfield

Henry Cow - Legend

L'àlbum és majoritàriament instrumental però es tanca amb un tema vocal cantat per tots els membres del grup, una intel·ligent crítica al cinisme del sistema capitalista:

The Nine Funerals of The Citizen King

Down beneath the spectacle of free

No one ever let you see

The Citizen King

Ruling the fantastic architecture of the burning cities

Where we buy and sell...

That the Snark was a Boojum all can tell

But a rose is a rose is a rose

Said the Mama of Dada as long ago as 1919

You make arrangements with the guard

Halfway round the exercise yard

To sugar the pill

Disguising the enormous double-time the king pays to Wordsworth

More than you or I could reasonably forfeit the while...

Double-time the king pays to Wordsworth

More than you or I could reasonably buy...

If we live, we live to tread on dead kings

Or else we'll work to live to buy the things we multiply

Until they fill the ordered universe

Henry Cow a All Music Guide: http://www.allmusic.com/artist/p4475

.

eXo: The Silver Tape, el playlist de Mike Ibáñez al Music Spy Club del 23.03.2012

El 16 d’agost de 1977 va morir Elvis Presley.

Un dia abans, el 15 d’agost de 1977 es capta el que s’ha anomena Senyal WOW: la senyal d’origen extraterrestre més forta captada mai des del projecte SETI.

(Conspiranoics del món: poseu-vos a treballar, doncs des d’aquest moment música i vida extraterrestre queden estretament lligats...)

Aquell mateix any es va posar en òrbita el Voyager amb el que es coneix com Golden Record el Disc d’or: un enregistrament fonogràfic amb diferents sons de la terra (sons naturals i música), destinat a qualsevol remitent de l’espai que el pugui trobar.
Una ullada a l’enllaç i veureu que entre la música inclosa està Beethoven, Mozart, Stravinsky, cants indígenes diversos i com, a nota “actual” en Chuck Berry.

La missió del playlist de Mike Ibáñez, a 23 de març de 2012, ha estat crear eXo, un programa d’arradio amb una selecció de música que modernitzi el contingut del disc d’or.
Amb la música emesa a eXo gravarem una “Silver Tape”, La Cinta Platejada, que posarem en òrbita en una nova sonda espacial -si trobem finançament-, cinta destinada a sonar a qualsevol radiocasset de qualsevol nau espacial tunejada que pugui topar amb la sonda...

Allà va:

1

ROCKETS

Anastasis
Àlbum: Plasteroid, 1979

Els Rockets, un grup francès de synth-pop vuitantero, que es presentava disfressat com la noia de l’anunci de Neutrex Futura, rapats i pintats de platejat... són la primera opció del playlist:

2

A FLOCK OF SEAGULLS

I ran
Àlbum: A Flock of seagulls, 1982

A flock of seagulls va prendre el seu nom de Toiler on the sea, una cançó dels Stranglers, que inclou versos com aquests:

And when we reached the land
We went aground on the rocks
Became a wreck in the sand
Became a home for a flock
We ventured overland
Fought with the aliens
The young ones used their hands
Pointed the way to a flock
A flock of seagulls!
A flock of seagulls!

I I ran és la primera cançó documentada que parla d’una abducció...

I walked along the avenue
I never thought I'd meet a girl like you
Meet a girl like you

With auburn hair and tawny eyes
The kind of eyes that hypnotize me through
Hypnotize me through

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
I couldn't get away

A cloud appears above your head
A beam of light comes shining down on you
Shining down on you

The cloud is moving nearer still
Aurora Borealis comes in view
Aurora comes in view

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
I couldn't get away

Reached out a hand to touch your face
You're slowly disappearing from my view
Appearing from my view

Reached out a hand to try again
I'm floating in a beam of light with you
A beam of light with you

And I ran, I ran so far away
I just ran, I ran all night and day
And I ran, I ran so far away
I just ran, I couldn't get away

3URI GELLER

Velvet space
Àlbum: Uri Geller, 1974

Uri Geller, després de doblegar moltes culleres va editar un disc que duia el seu mateix nom. A mi, escoltar-lo em fa por...

4
LEFTFIELD & AFRIKA BAMBAATTA
Afrika Shox
Àlbum. Rhythm and stealth, 1999

Podria haver triat a Sun Ra, originari de Saturn i vingut a la terra per salvar-nos a través de la música... però va triar Afrika Bambaatta, acompanyat del duo electrònic Leftfield, i el seu vídeo Afrika Shox, dirigit per Chris Cunningham

5

JANELLE MONAE
Sir Greendown / Cold War
Àlbum: The Archandroid, 2010

Janelle Monae, una de els joves veus més poderoses que sonen darrerament, va editar The Archandroid sota la identitat del seu alter-ego Cindi Mayweather, un androide de l’any 2719.

Sense comentaris...

En Mike ens va triar un parell de cançons Sir Greendown (lenta, exòtica) i Cold War (més canyera), que il·lustren un projecte frustrat de Dalí (un altre exraterrestre) amb Disney...

Punxeu l'enllaç per veure el vídeo.

6

NAD SPIRO

Gborel
Àlbum: Atomic Spy, 2012

Nad Spiro i els seus glitch electrònics, sonen a comunicació alien. Apta per la nostra banda sonora! Aquí podreu escoltar alguns dels seu cds...

7

PAMELA STONEBROOKE
Experiencer
Àlbum: The Intergalactic Diva, 2005

Pamela Stonebrooke és una cantant de jazz lleuger que no sortia a Allmusic. Si la busqueu a Google trobareu poques entrades que parlin de la seva música... És mala senyal... i ella ho sabia. Potser per això va decidir fer públic els seus contactes sexuals amb un alien, un reptilià per ser més precisos, durant diversos anys seguits. Ara si: milers de resultats parlant del tema!!
Aqui en teniu un exemple sucós.

Ara que tornava a estar de moda, va treure un nou disc de títol fabulós...

8

LOS KIYOS

Que va, que va, que va
Àlbum: Rumba espacial, 1978

Los Kiyos tampoc sortien a Allmusic. I tot i que els seu productor es volgués sumar al carro de l’space rock tan de moda als ’70, els Kiyos i la seva rumba espacial (una rumba de tota la vida amb quatre “efectes espacials” i alguna referència a “Encuentros en la cuarta fase”!!) segueixen sense ser-hi mencionats.

Això si, la portada del disc és imperdible!


... és clar que per imperdible: millor aquesta portada d’un disc de “muñeiras” amb aires galàctics...

9
DROIDS
The Force (part 1)
Àlbum: Star peace, 1978

Què va passar a França a finals dels ’70? No ho sé... però el rollo galàctic sembla que arrasava (s’acabava d’estrenar Star Wars, tindrà alguna cosa a veure?): els Droids,un altre grup synth-popero intergalàctic feien de les seves.

Algunes observacions sobre el vídeo:

a) clavats als Rockets de qui us parlàvem en començar
b) la rossa del “ballet” podria haver estat inclosa perfectament aquí!,
c) ha continuat passant alguna cosa galàctica a França: va començar amb els Rockets i els Droids... i va evolucionar fins aquests altres.

10

PERRY BOTKIN, JR.
Quark –TV BSO Main title, 1977
(Banda sonora de la sèrie de televisió, estrenada a Espanya amb el títol Quark: la escoba espacial)

Quark, la escoba espacial, era una sèrie de televisió, la idea original de la qual girava entorn de les peripècies de la tripulació d’una nau d’escombraries espacial.

Aquí en tenim els crèdits inicials:

Malgrat que a Espanya es van emetre pocs capítols, n’hi va haver prou per causar danys cerebrals irreparables a tots els infants que la van veure. (Vosaltres mateixos podeu decidir si veieu els capítols sencers que podeu trobar penjats a internet...).


Gràcies a aquests danys, però, ara podem gaudir d’aquest playlist per a extraterrestres que ens ha seleccionat en Mike Ibàñez ... a qui agraïm i li desitgem una vida plena de d’abduccions i reptilianes voluptuoses.

Moto Clúa , amic majestic

Aquest és un disc molt especial.

Efectivament, Moto Clúa és Ía Clúa, el d' Ía i Batiste, un dels pioners del rock al nostre país. Ía va morir als 60 anys el passat 14 de setembre del 2011 i em va saber molt greu, com sempre que mor un músic d'aquells que, d'una manera o altra, posen banda sonora a la nostra vida i formen part de la nostra història sentimental.

Aquest duet va publicar dos discos: Un gran dia (1972) i Chichonera's Cat (1975) , dos àlbums de molt bon rock progressiu, excel·lents músics, molt bones veus, bones composicions amb bones lletres, originals i creatives, boges, divertides i sensibles ... interpretades amb força i alegria surrealista. Amb el meu amic Josep Castàn, jo escoltava aquests dos LPs una i altra vegada a casa seva amb el pickup de la seva germana gran, o al meu primer tocata estereo (de segona mà) a casa meva. Ens agradava molt tocar la guitarra i apreníem junts, ens ensenyàvem mútuament acords nous. Ell amb la seva acústica i jo amb la meva espanyola, emulant als Ía i Batiste i intentàvem treure i cantar les seves cançons.

Ia i Batiste

Després d'un eufòric 1976 celebrant calladament la mort de Franco, l'any 1977 va ser com una explosió de llibertat atronadora. Molt especialment a la ciutat de Barcelona, la gent va prendre la Llibertat amb les seves mans. Els franquistes estaven amagats sota les escombraries i els nous polítics 'demòcrates' encara no els havien substituït. D'alguna manera, aquí no manava ningú. Només d'aquesta manera s'expliquen manifestacions culturals com les Jornades Llibertàries, impensables ni abans ni després.

No us perdeu aquest article a l'AMPLI recordant aquell any fascinant.

Però el 1978 va començar un penós i patètic període conegut com 'la transición' i més tard com 'el desencanto' ... un pacte polític entre els vells i els nous amos, com cantava l'Ovidi, ens mostrava que la flamant democràcia naixia tutelada i amarada de franquisme, enteniem que la noció de llibertat que havíem gaudit el 1977 mai més la tornaríem a gaudir. Un any de ressaca terrible després d'un any efervescent irrepetible. Barcelona sencera semblava estar amb ressaca. Els colors del 1977 s'esmorteïen a les places de la vila de Gràcia o pels carrerons del Gòtic i el Born tan sols un any després. La contaminació semblava més fastigosa que mai, la pudor i la grisor que creiem haver espolsat tornava a caure damunt nostre com un destí inexorable d'avorriment i muermo sense massa esperança. Els canutos de xocolata i herba havien simbolitzat també el perfum de la llibertat i cada vegada en corria més però, al mateix temps i molt de pressa, també hi havia més gent jove pujant al cavall. L'heroïna començava a fer estralls al mateix temps que els nous polítics començaven a tastar el gust del poder. Senzillament, estàvem passant per un pont inestable i bellugadís que no sabíem cap on anava però que, en tot cas, no s'assemblava gens al lloc que alguns havíem imaginat.

I dintre d'aquest context ..., el 1978 en Ía Clúa va publicar aquest LP ... l’àlbum Amic majestic sota el nom de Moto Clúa, rememorant l’època daurada del ciclomotor català, als anys 50’ quan florien marques tan emblemàtiques com Rabassa (Derbi), Sanglas, Ossa, Montesa o la pròpia Clúa (no m’estranyaria gens que en Ía fos família d’aquests darrers fabricants). Aquest és un dels models clàssics, observeu el dibuix de la coberta del disc:

Clúa Sport, 175 cc, 1957

Per més que hi penso, no aconsegueixo recordar el dia ni el lloc on vaig comprar aquest LP, aquest objecte veritablement excepcional. En Castàn també el tenia, és clar. I encara ens vam trobar alguna vegada amb les guitarres cantant alguna de les cançons del disc, en recordo una en especial que ens agradava a tots dos:

ara recolzat en la noria infinita

d'una Barcelona plena de fum i gent ...

Aquelles cançons semblaven escrites per mi i cantades especialment per a mi, pels meus sentiments, per aquell moment concret de la meva vida, una barreja surrealista d'imatges absurdes i depressives en front d'un present i un futur que no m'agradava gens ni mica com estava anant, un deliri que barrejava la realitat amb els somnis, una contradicció ambulant, una angoixa intensa que mai he oblidat. I allà estava l'amic majestic, cantant dintre meu, cantant-me a cau d'orella, amb una tristesa críptica que jo entenia perfectament ...

Ombres de la nit

es tornen clar mirall

reflexe de la por ...

Cançons molt íntimes i tancades, un clima musical que encara ara, 34 anys després, sacseja una part important dels meus records. És un so molt compacte i urbà, fruit del bon fer d’un grapat de grans músics barcelonins que, en aquell moment, també constituïen el grup d’acompanyament de Joan Manuel Serrat. De fet, el disc està produït pel propi Serrat i el mestre Josep Maria Bardagí.

Sempre m’ha agradat la veu d’en Ía, el seu registre tan agut i la seva manera de cantar, però és en aquest àlbum on apareix més rica i expressiva. I ara, tants anys després, entenc que Moto Clúa va saber captar de forma màgica un moment molt concret de la nostra història, de la ciutat i de tota una generació que veia com acabava un món, el món de la utopia i la psicodèlia, de la lluita per les llibertats, entrant en un món interior, més hermètic i opressiu, de pors i angoixes íntimes.

Tot plegat, un àlbum veritablement excel·lent... però també un disc absolutament maleït.

Viatge al fetixtisme ...

Si bé no recordo el moment de l’adquisició, si que recordo moltes coses de la resta de la història: la de vegades que el vaig arribar a punxar al tocata, la de vegades que cantava aquestes cançons mentre conduïa el mini del meu pare, la d’hores amb la guitarra ... i el dia de la seva presentació, un diumenge a la tarda en un teatre de la Vila de Gràcia... El teatre era petit, quin era?, però tampoc estava ple ... quins temps més estranys ... quin desastre. Recordo aquell concert com un dels millors que he vist mai. Músics collonuts, bones cançons i surrealisme a tope. Moto Clúa va interpretar tot el disc amb un posada en escena imaginativa i amb un toc d’humor molt personal. I a partir d’aquell concert ... adéu Moto Clúa per sempre més ...

Un mal dia em va donar per vendre uns quants dels meus LPs a una botiga del carrer Tallers de Barcelona, una tonteria de grans dimensions que mai m’he perdonat. Efectivament, aquest va ser un dels discos que vaig malvendre per un plat de llenties. Crec que va ser de seguida que me’n vaig penedir, aquelles cançons havien calat molt endins i les trobava a faltar. Naturalment, quan el vaig voler recuperar, no en quedava ni un exemplar enlloc. Suposo que en el moment de la seva publicació, se’n deurien vendre poquíssimes còpies. Començava una absència musical que encara ara em persegueix. Si, perquè a finals dels 80’s vaig tornar a veure aquest disc, i si, era el meu mateix exemplar, el vaig reconèixer per una marca que solia posar als meus LPs ... estava allà, a la mateixa botiga del carrer Tallers, exposat a fora, a l’aparador i en demanaven 5.000 peles , que en aquell moment tenien el valor que ara tindrien uns 100 euros. Vaig estar rondant per allà, amunt i avall del carrer Tallers, neguitós, emprenyat, dubitatiu, era un dilema que m’enfrontava a mi mateix.

Allò era un abús, estaven demanant molts diners per un disc de segona mà que jo havia venut per un preu ridícul i que, a més, ves a saber en quines condicions estaria. Aquell botiguer coneixia el seu ofici i jo em moria de ràbia. Eren molts diners per un disc, es clar, però estava entrant en el món del col·leccionisme i del fetitxisme, on els preus tenen una altra dimensió. En realitat, el dilema no era tant pels diners exagerats sinó que, d’alguna manera, em negava a mi mateix el plaer de recuperar-lo, m’estava castigant a mi mateix per haver fet l’idiotada de malvendre’l. Cada vegada que passava per aquell aparador, mirava si encara hi era, però no va durar gaire temps.

I així van seguir passant els anys sense poder escoltar aquelles cançons, fins que a meitat dels 90’s, el meu amic Francesc Díaz i Melis em va confessar que si, que ell també havia comprat l’Amic majestic, i que – naturalment – encara el guardava. Me’n va fer una còpia en una cinta de cassette, la que ara mateix estic escoltant amb el mateix plaer de sempre, un so orgànic i urbà, tancat i compacte, carregat de significat. Bona part del martiri quedava alleujat, ara ja podia tornar a escoltar, però la història encara no havia acabat, el record de la coberta em pertorbava, el poder d’aquell objecte encara era fort. Ho vaig comprovar quan, fa uns tres anys, una vegada més vaig tornar a localitzar el disc: ara estava a un altra botiga clàssica al carrer Riera baixa i, si, continuava sent el meu exemplar ... allà estava, desafiant-me de nou, amagat en un buc, presumint ara des d’una etiqueta que deia: 150 euros... El fenomen interior es va repetir, i també es va repetir la meva conclusió: no, no el puc comprar. Decisió que em va perseguir setmanes, fins que vaig tornar, embogit, amb els diners a la mà disposat a acabar amb el malson. Però ja era massa tard ... simplement ja no hi era.

No vull ni pensar quant en demanaran ara que en Ía ja no hi és. Pel motiu que sigui, el disc mai ha estat reeditat en CD, ni en cap altre format, la qual cosa el converteix en un martiri pel fetitxista, un veritable i definitiu item de culte pels fans del rock progressiu del país, i un objecte cada vegada més preuat pel col·leccionista. En definitiva: la maledicció continúa, aquest enregistrament sembla tenir vida pròpia, treu el cap de tant en tant i continúa esvaïnt-se relliscós, com ha fet sempre, i probablement seguirà mantenint-se ocult al gran escenari .

Qui sap si algun dia tornarà a aparèixer al meu camí ... l'amic majestic em va acompanyat al larg de la meva vida i tinc la sensació que la història encara no ha acabat ....

 Carrer Tallers, Barcelona

L'àlbum Amic majestic es va enregistrar a Barcelona durant els mesos de novembre i desembre del 1977 amb els següents músics:

Jordi Clúa
Francis Rabassa
Josep Mª Duran
Josep MªBardagí
Jaume Francesch
Joan Olivé
Serrahima
Lluís Sedó
Ricard Roda
Manel Joseph
Jordi Porta
Xavier Patricio 'Gato' Pérez
Vicky Herreros
Anna Barraquer
Isla Clúa

i aquests són els títols de les cançons:

El dia ha nascut
No és més que el plor
Reflexes
Ombres
Balada
Es Mahón
Majestic friend
Posterior
Ombres de la nit
Ciutat
Ciutat reprise

Finalment, el gener del 2014, el disc sencer va apareixer al Youtube. Per primera vega es podia escoltar aquest àlbum sencer online!

Altres documents a la xarxa

Cíclicament, des de que existeix internet, em dedico a buscar tot el que exixteix sota l'epígraf 'amic majestic' normalment amb molt pocs resultats. A partir, però, de la mort d'en Ía han aparegut alguns més, on s'esmenta de passada l'existència d'aquest treball. En destaco 2 d'especials:

• Un post al bloc Tot de Pop que connecta amb el mateix esperit d'aquest que esteu llegint ara a l'AMPLI, i on podreu veure 3 fotografies de la coberta original.

• Entrevista amb Ía Clúa a càrrec del veterà periodista i locutor radiofònic Albert Malla al seu programa Cocodril Club

Tot el temps que ara vius

és fred, és tòxic, imaginat.

Pot ser còfia o pot ser gelat de merengo

o és bullofa reventada al teu pit de celofana

majestic friend, amic majestic

PS 
Com  intuia ...  l'amic majestic va tornar a casa a la seva manera desprès d'anys de penitència. 
La tardor de 2014, uns trenta i pico anys desprès, el meu bon amic Jordi Soley, me'l va portar per sorpresa. Éll coneixia aquesta història que heu pogut llegir més amunt i, secretament, va activar el seu extraordinari talent de caçador d'items discogràfics especialment difícils fins que _finalment_ el va trincar. 
Un altre exemplar, però. Un exemplar completament nou, precintat i que incloia, a més, el full promocional d'Ariola per a Djs i radiofonistes de l'època. No cal que descrigui ara el que vaig sentir, ni la cara de satisfacció del meu amic veient com havia fet feliç al seu. 

Finalment, el vell LP està en un lloc d'honor a la sala on escolto música a casa. El cercle s'ha tancat de la millor manera possible.


PPS
Per a malalts com jo, comentar ara que a la fabulosa web Discogs, veig avui que hi ha 3 exemplars a la venda per un preu mitjà de 35 € ... 

* * *

Aquest post està dedicat a:

Josep Castàn Uñó, Mercè Gaja Lázaro, Francesc Díaz i Melis, Ricardo García Mataix i Jordi Soley




.

El vídeo del diumenge: Bo Diddley Jungle Sound

Bo Diddley & The Duchess

Simplement per recordar-lo, perquè sempre transmet la mateixa alegria i la mateixa trempera excitant. Al vídeo d'avui el podeu veure en acció en un dels seus millors moments.

No perdeu detall de tota la coreografia: ...  pura màgia, la vibració de la jungla! Enjoy !

I per rematar el vídeo us deixem amb el retrat que el periodista Fernando Navarro va publicar al diari El País, en el moment de la seva mort:

Bo Diddley fue inimitable. Pocas veces un músico ha merecido tanto un calificativo de tal envergadura en el mundo del rock'n'roll como este cantante y guitarrista nacido en Mississippi, que apenas alcanzó la repercusión de otros compañeros de época, y que ha muerto a la edad de 79 años en su residencia de Florida a consecuencia de un fallo cardíaco, el segundo en pocos meses.

Fue un auténtico pionero. Inventó su propio nombre, se inventó su guitarra pero sobre todo inventó un sonido, el que ayudó a definir el rock'n'roll tal y como hoy lo conocemos, el mismo que llena ahora la imaginería popular de eternos sueños adolescentes y desinhibidos, y el mismo que sacó a bailar a negros y blancos, mujeres y hombres, a un espacio compartido por primera vez en la historia del siglo XX.

Bo Diddley realmente se llamaba Elias Mac Daniels pero pronto en la escuela decidió tener su propio nombre artístico, que tomó de una guitarra de origen africano. Los sonidos de ese continente más el propio devenir urbano en EE UU serían los que marcarían su vida. En Chicago, una de las mecas del blues, Diddley empezó tocando en esquinas y garitos de poca monta, pero sin éxito. Lo suyo no era el blues de primera generación. Tampoco lo clásico. Excéntrico e independiente, se hizo fabricar una guitarra rectangular que terminó convirtiéndose en todo un símbolo.

Lo que este guitarrista versátil ofrecía era algo distinto, único e imperecedero, que él mismo llamó jungle sound (sonido de la jungla), y aprendido según sus palabras de tocar el violín de chaval con unos dedos demasiado grandes. Una especie de latido eléctrico, que liberaba el cuerpo y la mente con la misma fuerza. Insistentes fraseos y poderosas distorsiones acompañados de un verbo escurridizo y provocador, que dejaba con las faldas en la cabeza a la sociedad puritana de Estados Unidos, mientras los jóvenes de medio país, ellos y ellas, rompían el molde y desgastaban las suelas de sus zapatos con la misma emoción inocente con la que pedían su sitio en los nuevos tiempos. Temas como "Bo Diddley", "Hey Good Looking", "Mona" o "I'm a Man" revosaban de ese espíritu.


Referencia absoluta


Sin embargo, este rhythm and blues primigenio y exuberante alcanzó aún más repercusión entre los suyos. Al poco de sacar sus primeros sencillos, Bo Diddley se conviertió en referencia absoluta de todo lo que estaba por venir. La rebelión juvenil que protagonizó Elvis Presley y el resto de alumnos de la clase del 55 contó con sus ritmos de la selva. Chuck Berry colaboró con él más que con ninguno y Buddy Holly interpretó sus canciones para llevarlas a un mercado más amplio. Poco después la conocida British Invasion (Invasión Británica), que revolvió con más ímpetu si cabe las cosas en los sesenta, escribió su nombre con letras mayúsculas. Los Rolling Stones le adoraban, los Animals le dedicaron una de sus mejores composiciones y el autobús mágico de los Who llevaba su gasolina.

La estela no se apagó con el tiempo. Eric Clapton, tan receptivo a las buenas influencias, hizo por sonar como él en los Yardbirds y en solitario. Bruce Springsteen también le rindió tributo en su obra maestra, Born To Run, al incluir la canción "She's the one", que se ha convertido en una de las mejores interpretaciones en directo del músico que más corazones arrebata sobre un escenario. Los Pretenders hicieron lo propio con "Cuban Slide". Incluso el punk se rindió a la sacudida de sus riffs. La mejor banda de aquel movimiento, The Clash, giró con él por EE UU en 1979. Más tarde llegó el nuevo rock norteamericano y grupos del underground como Long Ryders recuperaron sus sonidos.

Una lista interminable. Su ritmo sincopado y vicioso ha sido posiblemente el más copiado de la historia del rock. Y seguirá así hasta que exista alguien con ganas agarrar una guitarra y producir sonidos excitantes, que celebren sin reservas la liberación individual y colectiva. El rock'n'roll siempre estará en deuda con Bo Diddley.

Web oficial de l'artista : http://www.bodiddley.com/

Bo a la Viquipèdia : http://ca.wikipedia.org/wiki/Bo_Diddley