Educar el talent: el Mètode Suzuki

L'home és un fill del seu entorn. Shinichi Suzuki.

El passat dijous 8 de maig, la Biblioteca Montbau va oferir una xerrada amb la Núria Cervantes, presidenta de l'Associació del Mètode Suzuki de Catalunya que va explicar als assistents en què consisteix aquest mètode d'aprenentatge musical. Des de l'AMPLI també us el volem donar a conéixer.


El Mètode Suzuki, també conegut amb el nom de l'Educació del Talent, és un mètode d'ensenyament desenvolupat per Shinichi Suzuki, pedagog, humanista i músic, nascut al Japó l'any 1898.

El mètode d'ensenyament del Dr. Suzuki reposa sobre la idea que ell anomena de la llengua materna. El Dr. Suzuki observà que tots els infants aprenen a parlar la pròpia llengua amb gran exactitud i reproduint els accents locals. Els nens estan envoltats pels sons de la seva llengua des del naixement i pensà que si estiguessin envoltats d'una manera idèntica dels sons musicals, desenvoluparien una habilitat extraordinària en música.

La idea del Dr. Suzuki no és tan sols un mètode d'educació, sinó també una filosofia fonamentada en el respecte a l'infant com a individu i sobre el concepte que l'habilitat s'aprèn i no és heretada. Per a Suzuki, el talent no és res més que el desenvolupament de les capacitats presents en cada infant.

Els punts en què es fonamenta aquest mètode d'aprenentatge són els següents:

1) Començar l'aprenentatge de petits
Els nens i les nenes poden començar a una edat més precoç (al voltant dels 3 o 4 anys) de la jutjada adeqüada pels educadors tradicionals. El ritme de progrés és dictat pel nen i no per l'edat o d'altres factors. Aquest ritme no és per força el del seu company més brillant. Si en aquesta qüestió l'infant és acceptat i estimulat, però no forçat, en sortirà més equilibrat i engrandit, sense comptar l'habilitat musical que així haurà desenvolupat.

2) Grup i individualitat
Tots els alumnes reben una classe individual cada setmana però també reben classes de grup cada quinze dies. Amb la classe particular es treballa més l'evolució interior del nen mentre que les classes de grup, workshops i concerts ajuden als nens a afirmar-se en presència dels altres i a acostumar-se a treballar en equip.

3) Importància de l'audició i la repetició
A l'Educació del Talent es posa l'accent en la repetició. Els infants escolten i reescolten els enregistraments i toquen les seves peces moltes vegades. El nombre de repeticions que un infant necessita al llarg de l'aprenentatge és desconegut i variable d'un nen a l'altre. Aquest sistema de treball, facilitarà al nen la integració del ritme, de la melodia i l'assimilació de les dificultats.

4) Desenvolupar la capacitat de recordar i concentrar-se
Un dels avantatges d'aquest programa és que estimula el desenvolupament de la memòria. Des del començament,els infants aprenen a memoritzar i reproduir els ritmes i melodies gràcies a l'escolta. No se'ls demana pas saber solfeig per reproduir. El nen anirà incorporant progressivament al seu repertori peces més llargues, al igual que incorpora noves paraules al seu vocabulari. Ningú espera que un nen sàpiga llegir abans d'ensenyar-li a parlar.

5) El paper dels pares
El pare o la mare han d'assistir a les lliçons del seu fill/a. El professor comptarà amb ells per exercir un paper molt actiu en l'aprenentatge ja que hauran de continuar a casa la lliçó començada a classe. Els pares i mares tenen el paper primordial de crear un bon entorn musical, fer escoltar al nen bona música enregistrada i portar-lo sovint a concerts.

6) El mestre
El mestre forma part de l'entorn d'aprenentatge i ha de tenir una actitud amorosa d'ajut i d'ànim vers el nen. Per fer-ho és necessari que hagi comprés que el Mètode Suzuki no és un simple mètode d'ensenyament a partir d'uns quaderns d'exercicis. Aquest mètode requereix del professor que hagi assimilat tant la filosofia com les precises tècniques pedagògiques.

7) Sensibilitat i experiència emocional
El Mètode procura una experiència emocional regular a través de jocs de grup, els concerts i els petits recitals amb la finalitat d'estimular la sensibilitat del nen i arribar a coneixer-se millor.

Shinichi Suzuki pensava que el seu mètode serviria per fer nèixer i desenvolupar qualitats humanes. Estava convençut que l'art i la música contribuïen a fer dels éssers humans millors persones.

Jo també ho crec.



Concert del Sr. Suzuki i alumnes als anys 70. La qualitat de la imatge no es gaire bona però l'ambient sonor és màgic.

El 1961, el mestre violoncel·lista Pau Casals, va anar al Japó. Va quedar profundament impressionat per la interpretació de quatre-cents infants Suzuki al Bunkyo Kokaido de Tokyo. Després d'aquest concert, va felicitar el Dr. Suzuki i va fer les següents consideracions: “Senyores i senyors, he assistit a una de les escenes més emotives que hom pot veure. —Potser és la música que salvarà el món.”

Bibwebzine, un bloc col·lectiu de 'tecaris i altres

Avui ens ha arribat la notícia del recent naixement d'un nou biblio bloc col·lectiu al qual saludem i desitgem llarga vida: Le bibwebzine dels nostres col·legues occitans.
Un bloc que combina l'expressió en francès i occità, el nostre aranès.

Ens volem fer ressó d'uns dels seus primers posts: la notícia del petit speech en català escoltat per primera vegada en la història del Parlament francès, dintre d'una reivindicació col·lectiva de les llengües minoritàries a França, per a la seva legalització com a llengües també pròpies de la Republique.

mardi 13 mai 2008

Sur les bancs de l'Assemblée

Bocin chausit de la sesilha dau 7 de mai, risolier mas pas tant que quò… se ne’n passa sus las banchas de l’Amassada…

Morceau choisi de la séance du 7 mai, drôle mais pas tant que ça… il s’en passe sur les bancs de l’Assemblée…

M. le président Je vous prie de conclure, mon cher collègue.

M. Daniel Mach Ne passons pas à côté de cette opportunité quasi historique de donner aux langues régionales toute leur place dans notre société.
Pour finir sur une note d’humour, madame la ministre,… (Monsieur Daniel Mach s’exprime en catalan).

M. le président Monsieur Mach, je vous rappelle qu’il est interdit de s’exprimer dans l’hémicycle dans une langue autre que la langue française. (et ce que vous venez de dire ne sera pas retenu dans le rapport de séance ndrl)

M. Victorin Lurel C’est dommage !

M. François Calvet Au moins, on l’a entendue !

M. Daniel Mach C’est vrai, aussi je traduis : « Les Catalans sont fiers, honnêtes et paisibles. Leur langue est un droit et ils savent où sont leurs devoirs ».
(Applaudissements sur les bancs du groupe de l’Union pour un mouvement populaire et sur de nombreux bancs du groupe socialiste, radical, citoyen et divers gauche.)

M. François Bayrou On aurait le droit de parler anglais et pas catalan ? On parle comme on veut !

M. le président Non ! Et vous n’avez pas la parole.

M. François Bayrou Je la prends !

Lengas minorisadas, avançadas?

occitan

Lo dimecres 7 de mai, i’a ‘gut ‘n’eveniment istorique a l’Amassada Nacionala francesa : los deputats eran convidats (direm que certans d’entre ilhs avian, despuei d’annadas, beucòp luchat per zo obtener…) a parlar, bargassar, desbatre, de la plaça de las lengas dichas, ‘peladas " de França ", daus còps " minoritarias " o sovent " regionalas " (dise, personalament, " minorisadas "), de las chausas de far, de las leis de votar per las parar. L’endeman, lo 8 de mai, i’avia, coma sabetz, de comemoracions nacionalas au niveu locau, çò qu’a fach que de nombros deputats son pas demorats a l’Amassada per lo desbat, qu’avia luech apres las questions au governament. Mas n’i’avia, totparier… E an dich de chausas plan interessantas, facia a ‘na ministra de la Cultura, Cristina Albanel (d’origina tolosana), per lo mens dubitativa davant las perpausicions avançadas…
Doas perpausicions principalas, que son las mesmas despuei d’annadas :
-d’en prumier : modificar l’article 2 de la Constitucion que ditz " La langue de la République est le français. " per li ajostar " … dans le respect des langues régionales qui font partie de notre patrimoine"… (França es lo sole pais d’Europa d’aver ‘n’article tant restrictiu per sa(s) lenga(s) )
-d’en segond : ratifiar la Charta Europeana de las Lengas Regionalas e Minoritarias (França es lo darrier pais d’Europa de pas l’aver ratifiada…)
Mai de 20 depustats son, per mai de tres oras, montats a la tribuna far l’elògia de lor cultura, de lor lenga, mai de la diversitat culturala francesa, nocion en perdicion…
Qu’era un desbat sens votason, qu’es a dire que ren se li es decidat (per lo moment), mas qu’era lo prumier dau genre dins la Cinquesma Respublica…
Auei, lo dimarç 13 de mai, qu’es lo torn dau Senat de reçaubre un desbat sus ‘quela question… de visar a las 4 oras dau ser sus la chadena dau Senat .
A mesura que la coneissença de las lengas de França ven pita, la damanda dau pòple e sa motivacion de las parar, son enveja de las aprener, son interest de las coneisser e de las auvir venen mai beus… Las chausas serian pas d’engueras fotudas alora ? Saubriatz ?
Mas l’Estat frances contunha de creire que balhar a las lengas dau teritori la plaça que ‘las meriten bota en perilh l’unitat de la Respublica… E lo discors de la ministra Albanel, a la fin de la sesilha, era ben a ‘queu imatge, per resumar : las lengas regionalas qu’es ben, mas comptatz pas de tròp sus n’autres per las botar au mesme reng que nòstra lenga vertadiera, lo frances… paradoxau, coma totjorn !
De segre…

L'integralitat de la sesilha de legir aqui

Deu anys sense La Veu

Frank Sinatra
cantant i actor
(New Jersey, December 12 1915 - Los Angeles, May 14 1998)















El recordem avui en un dels seus (i nostres) temes favorits Body and Soul

Hazard Records (Barcelona): pioners de la Música Lliure

És motiu d'un cert orgull local poder presentar avui a l'Ampli la discogràfica Hazard Records una iniciativa que es va avançar bastants anys al seu temps.
Molt millor que qualsevol introducció nostra, parla el seu manifest de 1999:

..................... MANIFEST
El cert és que:

1º) La propietat intel·lectual, a més de ser un robatori (com qualsevol propietat, ja ho deia Proudhon), també és una ABUS, un VERGONYA i una eina de CENSURA.

2º) Les entitats recaptatòries dels drets d'autor, d'afiliació obligatòria (a Espanya, la SGAE), no defensen pas els drets del creador sino els dels propietaris de l'obra (o potser d'altres interessos més obscurs). Aquestes entitats són una ESTAFA.

3º) Els discs són massa cars. El seu preu és un ESCANDOL, sense cap mena de relació amb el seu cost real.

És per això que engeguem el segell HAZARD RECORDS amb les següents condicions:

A) HAZARD RECORDS editarà discs en CD-R (compatible amb tots els reproductors de CD). En fer-los sobre comanda, eliminem els costos fixos. Això permet realitzar tirades curtes sense encarir els discs. És una forma de treball molt semblant a la dels segells de cassettes dels anys 80.
B) Els discs de HAZARD RECORDS seràn BARATS. De moment, mirarem de mantenir un preu de, com a molt, 6 €.
C) Els discs de HAZARD RECORDS volen ser de DOMINI PÚBLIC, és a dir, lliures de COPYRIGHT. Això val en tots dos sentits: ni ens preocupa la hipotètica procedència legal del contingut dels nostres discs ni posarem mai en questió la seva futura utilització en en altres contextos (agraïrem, això sí, ser citats). Avisem però que, pel mateix motiu que no ens preocupa la legalitat dels nostres discs, no podem respondre per les terceres persones que creguin tenir drets sobre les idees contigudes en ells, ni pels jutges que hagin de decidir sobre el particular.
D) Per tot això, assumim que els circuits habituals de distribució seràn refractaris als nostres discs. Ara per ara hom pot demanar-los per correu o e-mail. També els farem accesibles gratuitamente a internet, en format MP3.

Barcelona, 1999

Amb internet, Hazard ha pasat de discogràfica a netlabel i tota la seva música es pot descarregar gratuitament i integra des de la web a través de Internet Archive , organització que properament serà objecte d'un anàlisi en aquest bloc.

El seu catàleg d'artistes és, al nostre entendre, una bona mostra dels artistes d'avantguarda de Barcelona i conté destacats noms d'aquesta escena tals com: Alfredo Costa Monteiro, Anki Toner, Albert Giménez, Oriol Perucho o Victor Nubla entre molts altres.

Un espai especialment recomanat per l'Ampli tant pel seu valor històric com per la qualitat dels seus continguts i per tractar-se de músics del nostre àmbit.

Us presentem una selecció de cinc temes. Music for free minds.



.

La discoteca d'AMPLI, VI: Jimmy Smith i Level 42

Back at the Chicken Shack (1960) + Midnight Special (1960)

Diuen que la música amansa les feres i potser, per això, els dies que més necessito relaxar-me i fer un reset en el meu sistema nerviós és quan em poso determinats músics de jazz en el reproductor de cd’s o en el meu tocata (sí, encara tinc i compro vinils). Tanco els ulls, em poso còmode i començo a gaudir imaginant el que sento: que si ara entra el saxo, que si ara el piano… i visualitzo als músics com si els tingués davant meu.

Un d’aquests músics és Miles Davis i, concretament, el seu àlbum Kind of Blue exerceix en mi sorprenents efectes terapèutics. Altre músic que m’agrada sentir és Jimmy Smith, el rei de l’òrgan Hammond.

Jimmy Smith va començar a tocar l’òrgan Hammond a principis dels anys 50 i entra a la nòmina del prestigiós segell Blue Note l’any 1956. A partir d’aquest moment, el músic i la discogràfica mantindran una intensa relació musical que els portarà a gravar trenta dos àlbums en set anys.

D’aquest fructífer període comprés entre els anys 1956 i el 1963 pertanyen els dos discos que us recomano avui: Back at the Chicken Shack (1960) i Midnight Special (1960). Tots dos àlbums gravats durant la mateixa sessió i amb els mateixos músics:



Jimmy Smith (orgue Hammond)
Stanley Turrentine (saxo tenor)
Kenny Burrell (guitarra)
Donald Bailey (bateria)

Un quartet de luxe que desenvolupa amb aquests dos discos l’híbrid meravellós del soul jazz que el moviment mod, a Anglaterra, adoptaria com a un dels gèneres musicals que no podia faltar a cap allnighter. Vint anys després, els grups britànics de l’acid jazz el reinventarien i reivindicarien.

Simplement cool.

A la Biblioteca Vapor Vell podeu trobar un article interessant sobre aquest músic aparegut a Cuadernos de Jazz, l'any 2004:

Jimmy Smith, el maestro supremo del Hammond B3
Autors: M. Hennesey
Revista: Cuadernos de jazz, ISSN 1134-7457, Nº. 85, 2004 , pags. 46-49

Els dos discos que us recomano, els trobareu a la Biblioteca Montbau de Barcelona.


Track: Jumpin' the blues. Àlbum: Midnight Special


Miss D

Level 42. A Physical Presence (1985).

Els Level 42, practicants d'un jazz/funk/rock a l'europea publicaren l'any 1985 aquest espectacular doble LP en directe del qual hem extret i col·locat un breu apunt instrumental per escoltar aquí mateix.

La banda britànica -encara en actiu després d'una etapa de dissolució entre 1994 i 2001- pot ser considerada un dels darrers vestigis de l'efervescent escena funk del Regne Unit durant els 70 i 80. Una bona mostra d'aquesta època daurada la tenim en el recopilatori de Soul Jazz Records British Hustle: The Sound of British Jazz-Funk 1974-1982. Dissortadament, són tots dos CD que no trobem encara a cap biblioteca pública de Catalunya. De fet, són difícils de trobar a qualsevol botiga de discos que no sigui estrangera. Però no patiu, no costen tant de trobar en altres llocs.

Com solia passar abans de l'adveniment de l'era dels MP3, després de vendre més de 31 milions de discos, la banda va començar a mostrar signes de defalliment: el seu estil original s'havia descolorit força sota els efectes d'una dècada llarga de concessions comercials, fins al punt que les lletres del grup van arribar a ser qualificades de "les més tontetes i insulses del pop britànic". Això era cap al 1994 i l'etapa dels grans èxits s'havia acabat.

Però a mitjans dels 80, ja amb uns quants hits a l'esquena i encara amb la formació original integrada per Mark King al baix i la veu -gran estrella de l'slap i excepcional baixista-, Mike Lindup als teclats i cors, Boon Gould a la guitarra i Philip Gould a la bateria, Level 42 van fer una demostració de força amb un doble en directe que és l'autoretrat d'una autèntica presència física en el punt culminant de la seva carrera.


Gambita

La Biblioteca Pública de Tarragona i la col·lecció local de música

La Núria Gondolbeu Solé, responsable de l'Àrea d'Audiovisuals de la Biblioteca Pública de Tarragona, ens comenta sobre el treball que realitzen amb la col·lecció local de música:

Ja fa uns anys que a la Biblioteca mirem de dinamitzant la Secció Audiovisual des de la vessant de la música i el cinema. Pel que fa a la música, vam crear la secció “La Música i els músics de Tarragona” que recull la producció musical feta a casa nostra. A través del Dipòsit Legal i en col·laboració amb l'Associació de Músics de Tarragona (AMT) aquest fons discogràfic vol ser un aparador per donar a conèixer la música feta aquí.

La col·laboració amb l’AMT també ens ha portat a organitzar activitats en motiu del Dia Internacional de la Música (juny), però també n’hem organitzat d’altres que ens acosten a d’altres estils musicals: òpera, jazz, poesia musicada.... Sempre amb la voluntat d’acostar i fer gaudir la música als usuaris.

La Biblioteca també ha elaborat una Guia de la secció de música tarragonina que, segons ens comenta la Núria, actualitzaran en breu amb les darreres novetats.

Podeu consultar la Guia a l'enllaç: http://www20.gencat.cat/docs/Biblioteques/BP_Tarragona/Documents/Noticies/musics.pdf

Gen musical: fantasia ... o realitat?

Llegit, per avís del nostre amic Ricardo García Mataix, matemàtic a la ciutat de València, dins la revista d'actualitat científica World Science el passat 30 d'abril de 2008:

Els gens musicals podrien sortir a la llum

Kristiina Pulli i els seus col·legues de la Universitat de Helsinki han publicat a la revista Journal of Medical Genetics les conclusions del primer estudi sistemàtic en la recerca dels gens que afecten el talent musical, a partir de l'anàlisi de 234 finlandesos de 15 famílies amb, al menys, un antecedent de músic.

Dites conclusions suggereixen que la capacitat musical pot ser parcialment genètica i compartir arrels evolutives amb el llenguatge.

Aquest treball seria un primer pas cap a la revelació del paper de la música dins la funció cerebral humana, l'evolució humana i la seva relació amb el llenguatge tot i que, segons les seves paraules, caldran estudis més amplis per clarificar-ho.

Els investigadors relaten el descubriment de proves "significatives" per a una associació entre l'aptitud musical i una petita regiò del Cromosoma 4. Els gens humans es troben dins aproximadament 24 cromosomes diferents.
El fragment d'ADN en qüestió compren aproximadament 50 gens i, dintre d'ells, es troba un de particular interés conegut com netrin receptor UNC5C precursor. Aquest gen, escriuen, es relaciona amb mol·lécules que governen el desenvolupament de cel·lules cerebrals i les seves interconnexions. Les mutacions d'aquest gen estan també lligades indirectament a defectes en el processament de temps i to.
També hi ha evidencies de que algunes d'aquestes mutacions estan relacionades amb disfuncions dislexiques, suggerint possibles unions entre la música i el llenguatge.

Els científics han sospitat durant molt de temps que la música podria tenir arrels genètiques.
La música és un tret antic i universal travessant totes les societats humanes. La no tant infreqüent aparició de famílies de músics com el famós clan dels Bach, també suggereix una base genètica, apunten Pulli i els seus col·legues, encara que altres factors puguin explicar tal fenomen.

El seu estudi, afegeixen, tot i ser massa petit per a ser definitiu, és un punt de partida per a poder posteriorment fer el mapa, aïllar i caracteritzar els gens que predisposen l'aptitud musical.

Més detalls i informació en l'article original en anglès.

Una petita introducció als fonaments materials del fet musical en aquest interessant clip de National Geographic sobre la ubicació neuronal de la música dins el cervell.

El cervell dels músics: genètica o ambient?
(4 min., dobl. esp.)