Bob Dylan en un fotograma de la pel·lícula " Pat Garrett and Billy the Kid", de Sam Peckinpah (1973)
A principis de la dècada dels anys setanta del segle XX, el director nordamericà Sam Peckinpah va voler donar la seva particular visió cinematogràfica sobre una història mítica de l'oest americà: la llegenda de Billy el Nen. Per això va comptar amb uns intèrprets de luxe (Kris Kristofferson, James Coburn, Jason Robards) i també amb una banda sonora excepcional, creada per a l'ocasió per un músic no menys excepcional: Bob Dylan. El músic de Minnesota, no es va limitar a posar només la música a les imatges, sinó que també el podem veure en pantalla, per sempre més, cantant les gestes de Billy el Nen durant la seva fugida impossible. Talment un trobador medieval, però al salvatge oest.
El cantant i actor Kris Kristofferson i el músic Bob Dylan en un altre fotograma de la pel·lícula.
L'ARGUMENT
William Bonney era un jove pistoler conegut popularment com a
"Billy el
Nen". Després de ser condemnat a morir a la forca per nombrosos
delictes, és empresonat al comtat de Lincoln, on ara és sheriff un antic
company d'aventures i delictes: Pat Garrett. Però Billy aconsegueix
escapar-se i fugir
cap a Mèxic. Serà el sheriff Pat Garrett qui legalment s'encarregarà de
perseguir-lo fins a
trobar-lo, "dead or alive".
LA BANDA SONORA
Rudy Wurlitzer, el guionista de la pel·lícula, era amic de Dylan. Ell mateix li va proposar que escrivís un parell de cançons per a la pel·lícula que estaven a punt de rodar. Al director, Sam Peckinpah, el van emocionar tant les primeres composicions de Dylan, que li va encarregar tota la banda sonora i, a més, li va donar un paper a la pel·lícula, un personatge de nom "Alias". Segons la llegenda, company inseparable de Billy el Nen.
Malauradament, ni la pel·lícula ni la banda sonora van tenir bona acollida entre la crítica del moment. En gran part perquè el resultat final anava en contra del mateix director, que es va veure traït pels productors en el muntatge final. Moltes de les composicions de Dylan, algunes enregistrades amb músics mexicans i partint de melodies populars, tampoc no hi van tenir cabuda. No obstant, un dels temes, Knockin' on heavens door, acabaria fent fortuna de manera independent i seria versionat més tard per músics com Eric Clapton o Guns and Roses, entre d'altres, que la farien encara més popular.
Knockin' on heaven's door
Bob Dylan (1973)
Mama, take this badge off of me
I can't use it anymore.
It's gettin' dark, too dark for me to see
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
Mama, put my guns in the ground
I can't shoot them anymore.
That long black cloud is comin' down
I feel like I'm knockin' on heaven's door.
Knock, knock, knockin' on heaven's door
L'any 1988, va arribar a les nostres pantalles una nova versió de la història de Billy el Nen, amb el títol Young guns (Arma joven). Tot i que l'interès cinematogràfic d'aquesta està a anys llum de la pel·lícula de Peckinpah, només us vull explicar que el grup Bon Jovi va editar un àlbum titulat Blaze of glory (1990) inspirat íntegrament en aquesta nova versió del mite. Un dels temes, Blood money, el van dedicar a Bob Dylan, evocant la banda sonora de Pat Garrett and Billy the Kid. A mi sempre m'ha agradat cantar-la perquè m'he pogut fer la interessant amb l'armònica (petites confessions d'una bibliotecària amb ànima de cantant country, entre d'altres estils).
Blood money
Jon Bon Jovi (1990)
Hey Patty Garrett that's what I used to call you
They tell me you want me but I hear they've got you
They made you a lawman with a badge made of silver
They paid you some money to sell them my blood
But you say this ain't about me, this ain't about you
Or the good and the bad times we've both been through
When the lines between brothers and justice have changed
You do what you've got to cause you can't walk away
I wonder what would have happened
If you were the killer
And I was the hero
Would things be the same
Or would I have traded
Your life for my own life
Would I have paid
Your debts in your place
Blood money
That's what I call it
'Cause money for blood ain't no fair exchange
Blood money
Bought and then sold you
But your conscience is all you can take to your grave
Cors: Carol Hunter, Donna Weiss, Priscilla Jones, Byron Berline, Terry Paul i Brenda Patterson
Guitarra de 12 cordes: Carol Hunter
Violí: Buron Berline
Banjo: Jolly Roger
Bateria: Jim Keltner
Harmònium: Carl Fortina
Flautes: Gary Foster
Cellos: Fred Katz i Ted Michel
LES LLETRES
Billy 1
There's guns across the river aimin' at ya
Lawman on your trail, he'd like to catch ya
Bounty hunters, too, they'd like to catch ya
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Dealin' cards 'til dawn in the hacienda
Up to boot hill they'd like to send ya
Billy, don't you turn your back on me
Playin' around with some sweet señorita
Into her dark hallway she will lead ya
In the shadows of the mesa she will greet ya
Billy, you're so far away from home
Billy 4
There's guns across the river about to pound you
There's a lawman on your trail, like to sorround you
Bounty hunters are dancin' all around you
Billy, they don't like you to be so free
Campin' out all night on the veranda
Walking in the streets down by the hacienda
Up to boot hill they'd like to send you
Billy, don't you turn your back on me
There's mills inside the minds of crazy faces
Bullet holes and rifles in their cases
There is always one more notchin' for more aces
Billy, and you're playing all alone.
Playing around with some sweet señorita
Into her dark chamber she will greet you
In the shadows of the mesa she will lead you
Billy, and you're going all alone.
They say that Pat Garrett's got your number
So sleep with one eye open, when you wander
If every little sound just might be thunder
Thunder from the barrel of his gun.
There's always another stranger sneaking glances
Some trigger-happy fool willing to take chances
Some old whore from San Pedro'll make advances
Advances on your spirit and your soul.
The businessmen from Taos, they want you to go down
So they've hired mister Garrett, he'll force you to slow down
Billy, don't it make you feel so low down
To be hunted by the man who was your friend.
So hang on to your woman, if you got one
Remember in El Paso once you shot one
I'll be in Santa Fe about one
Billy, you've been running for so long.
Gypsy queens will play your grand finale
Way down in some Tularosa alley
Maybe in the Rio Pecos Valley
Billy, you're so far away from home
Billy, you're so far away from home
Fa uns mesos, la Biblioteca Clarà va rebre per part de la Biblioteca Vila de Gràcia una important i interessant donació de cds d'òpera que han fet possible l'ampliació i enriquiment del nostre Centre d'Interès en aquest gènere. Aquests documents havien estat donats a la biblioteca del barri de Gràcia, fa uns anys, per una usuària qui molt amablement va voler posar-los a l'abast de tothom. No sabem el nom d'aquesta persona i, per tant, no en podem fer menció. En qualsevol cas, moltíssimes gràcies.
Després de fer la selecció del material, la catalogació i tot el procés pertinent, tot el lot musical ja està disponible des d'aquest mes de gener. Exposats al vestíbul de la biblioteca, els cd venen acompanyats d'una guia que pretén aportar la informació més rellevant d'aquests enregistraments, molts d'ells documents interessantíssims per als amants del gènere operístic.
Aquí teniu el darrer butlletí de novetats de música (i cinema) disponibles a la biblioteca Vapor Vell. Com sempre podeu punxar damunt dels títols de cada document i us enllaçarà al catàleg de les biblioteques de Barcelona... i podeu clicar sobre l'icone de l'Spotify i escoltar l'àlbum des de casa.
... i si no teniu temps o ganes de mirar-vos el butlletí i provar d'escoltar el que us cridi l'atenció, només us en recomano un: Red, yellow & blue (Warp, 2008) dels Born Ruffians. Un disc que vaig descobrir aquí! : )
... i si no teniu temps o ganes, o no teniu Spotify, si us plau, només mireu aquest vídeo!
Ha començat un nou any, i no serà l'últim així que caldrà progressar. Per això busquem un vídeo que il·lumini els primers dies de l'any, i que ho faci amb alegria, amb imaginació, sense bloqueigs produïts per la vergonya, la circumscripció a fòrmules o trucs. No, creativitat i humor i llibertat compartida.
Qui millor que els grans Sparks, una de les bandes més inclassificables del pop electrònic americà. Fins i tot això de pop electrònic els hi queda com un pijama petit. És una banda quasi totalment desconeguda aquí, o sigui que el musictecari escalfa les mans difusores.
La banda és una creació dels germans Ron i Russel Mael, cantant i teclista respectivament, creadors infatigables i responsables de bona part de les millors paròdies musicals de les últimes dècades. La seva carrera, quasi sempre en carreteres secundàries, és una font d'influències posteriors. Se'ls considera els pares de la new wave i del glam rock, però sense la trascendència (la pose) d'aquests.
La seva discografia ja abasta 40 anys, que els hi hem d'agraïr un per un, com si haguessin acompanyat un travessia bíblica pel dessert convencional. Aquí va la seva carrera:
La seva música és sempre ballable i els sintetitzadors, així com la veu de Russell i són al capdavant. La seva actitut ha estat sempre entre sarcàstica i irreverent. Són protagonistes, també, d'una de les fites més estranyes i heroiques del món de la musica. L'any 2008 van tocar, durant 20 dies els seus 20 discos de forma consecutiva. El dia 21, van presentar l'encara inèdit disc 21è: The Seduction of Ingmar Bergman
Davant la impossibilitat de quedar-nos amb un sol vídeo, i amb el desig de que el 2012 ens porti vitalitat creativa, us oferim 3 vídeos d'aquests grans freaks de la música.
1) Mickey Mouse:
2) Aquesta ciutat no es prou gran pels dos:
3) La dolce vita:
A la xarxa de biblioteques trobareu 5 discos, aquí. A Spotify, més de 20. Aquí.
Aquesta entrada continua una sèrie que ja té 66 entregues, es tracta de discos que tenen alguna rellevància estètica, cultural i que considerem carn de col·lecció musictecària. Aliment per l'atenció musical i per la difusió professional. Podeu consultar totes les entregues aquí.
Avui presentem un disc al·lucinat: Space is the Place, enregistrat entre el 19 i el 20 d'octubre de 1972 a Chicago per Sun Raand His Intergalactic Solar Arkestra.
Creadors originals d'una època en que bona part de la música negra trobava noves formes per la música popular (del funk al soul, del jazz a l'avantgarde), Sun Ra va generar un cocktail de símbols completament al·lucinants on es barrejava la ciència ficció, el zen, la vida a l'espai, la càbala, el freakisme, les èpoques ampuloses dels faraons, la numerologia, el nacionalisme racial, els rosacreus i colorisme lisèrgic tenien un sentit. 35 anys de carrera musical, i més de 40 discos, això ho mostren. D'aquí que una breu passejada per les seves portades de la seva discografia aporti una informació extraordinària a l'imaginari d'aquest artista únic. Agua va!
El disc que ens ocupa són tres. Res és el que sembla amb Sun Ra. La idea principal la va apuntar amb un disc, la va desenvolupar amb una pel·lícula i la va acompanyar amb una banda sonora. El primer és aquest:
El va gravar, segons la seva costum, tota una comunitat de músics sense paracaigudes:
Sun Ra - Piano (2), Farfisa Professional = space organ (1,3,4,5)
Amb un tema principal ple de mantres i tantres i polirritmies i una orquestració fora de qualsevol manual, escola i consell estàndard, el disc es va obrint pas dintre la nostra ment com un visitant estrany que al final es va reproduïnt per bipartició ràpidament i acaba en una invasió total de la nostra sensibilitat. Aquí teniu el disc complet en una playlist, via Grooveshark:
Influint a bona part de la música arriscada i trance del nostre present, com ara Steve Coleman, George Clinton, MC5...
Donat que res és clar, ni recte, ni sona igual (sembla que el disc canvïi en cada reproducció), Sun Ra va multiplicar el material anomenat Space is the place. El segon document amb el mateix nom és una pel·lícula (filmada el 1972 i publicada el 1974), amb guió i protagonisme del propi Sun Ra.
La pel·lícula és un deliri magnífic on el poder racial, les naus interestelars, els combats a la Terra, els mass media, i la fraternitat còsmica arribant a un nivell de representació bèstia que ocupa 82 minuts. Nostradamus no podria haver-ho predit. Attenti:
El tercer Space is the place és la banda sonora del film, enregistrada el 1972 a San Francisco, amb temes completament diferents del primer disc, però amb un resultat extraodinari, igualment imprescindible.
Són, com sempre, un col·lectiu enorme. Aquest, con Sun Ra, toca més de 7 instruments i lidera amb el seu casc transhistòric aquesta comunitat d'inventors.
En aquesta banda sonora podeu sentir una de les peces més enigmàtiques, complexes i representatives d'aquest artista sempre en fuga. Es diu "Mysterious Crystal" i l'haureu de sentir comprant el disc. També hi ha altres peces més obertes, gospelianes, que ells mateixos van interpretar en directe, com ara:
Però també el trobareu a Spotify, aquí. I també està ben representat a les biblioteques públiques, aquí.
Continuem una sèrie d'articles sobre grans creadors de portades de discos, amb la idea de generar un material per una exposició polièdrica sobre aquesta aspecte fonamental en la presentació d'una obra. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.
La sèries continua amb un il·lustrador, dissenyador i arquitecte britànic nascut al 1944. Es tracta de ROGER DEAN, un home que combinant totes les seves facetes va saber construir uns paisatges i uns edificis somniats que conformen una realitat entre futurista i costumbrista, entre al·lucinada i desitjada.
El seu treball, sempre lligat a la il·lustració, va arrencar l'any 68, amb la portada d'un disc guitarrero que gairebé ningú ha sentit i val la pena. La segona filera d'un món explosiu que ja és història. És Gun, de The Gun. La portada és aquesta:
Aquesta portada és la sortida a una carrera amb més de 40 anys de portades. Les que li van donar fama mundial són les lligades a la banda de rock progressiu YES, amb qui va col·laborar tan estretament que la seva imaginació està lligada inexorablement a la imatge d'aquesta banda i la seva música. Us oferim, en primera instància, un recull del seu treball per Yes.
Aquestes no són totes les portades que va fer per Yes. Cal comptar un munt de recopilatoris i caixes, a més de -com no!- tots els llibres, interiors de discos, contraportades, on les seves il·lustracions s'allargaven i complementaven.
Cal tenir en compte que el seu treball com a il·lustrador ha estat tan influïdor que fins i tot es va usar per la creació del món natural de la pel·lícula Avatar. Aquesta és una línia estètica curiosa: el món imaginat esdevé el món desitjable per un futur on el progrés arracona allò natural.
Acabem amb un recull de portades, per altres bandes. Un món per no aclucar els ulls: