La discoteca d'AMPLI, IX: De La Rosa i Willie Hutch

Aquesta setmana Magnum i Gambita ens presenten dos discos dels quals només poden dir meravelles. És el novè lliurament de la Discoteca d'AMPLI, que us ofereix cada setmana un parell de referències discogràfiques seleccionades amb esperit musictecari per inspirar nous camins o, simplement, conèixer allò que no sabíem que ens agradaria conèixer.

1) Julio de la Rosa. M. O. S.

M.O.S. (Everlasting, 2004) és el primer disc en solitari de Julio De La Rosa, el que va ser cantant, guitarra i compositor d'El Hombre Burbuja, que es va dissoldre al seu últim concert al FIB’02, després del seu tercer treball, La paz está en las matemáticas, i sense haver aconseguit mai el reconeixement que es mereixia dins del rock independent! Al seu Myspace, però, anuncia un concert del grup pel dia de la música... Tot torna.

Després d’alguns anys de silenci, havent viatjat des de Sevilla fins a Nova York, Julio De La Rosa torna amb M.O.S., un àlbum de 12 temes i 45 minuts. Autoproduït totalment, grabat en directe (la majoria de les cançons) amb una guitarra, baix i bateria, continua la línia d’El hombre burbuja (inclou Braille, segunda parte; la primera Braille està al primer disc d’EBH editat al ‘99), això és: cançons per destripar l’ànima poc a poc. Com a mi m’agraden. Cançons amb lletres inquietants d’amor, de desamor més aviat, incomunicació, frustració, derrota i venjança. Plenes de ràbia, dures i viscerals. Sembla que De La Rosa hagi escrit les cançons per fer net dins seu, però l’únic que ha aconseguit és fer-se més mal...

No sé qui, parlant del disc diu: “Una vez más, De La Rosa ha sabido descubrirme lugares dentro de mí que no sabía que existieran.” Mira: el mateix que vaig dir a la ressenya d’El Columpio asesino!





Julio De La Rosa, és un dels membres de Fantasma 3 (juntament amb Pau Roca de La Habitación Roja i Sergio Vinadé d’El Niño Gusano i de Tachenko).
A més, composa bandes sonores (del curtmetratge Necesidades, de Paco Baños, Siete Vírgenes, de Alberto Rodríguez, etc).

El disseny gràfic i les il•lustracions del llibret són de Miguel Brieva, dibuixant de còmics i autor de la revista Dinero.

Si voleu llegir una entrevista curta de De La Rosa, sobre el seu retorn i sobre M.O.S. cliqueu aquí...

Magnum


2) Willie Hutch. The Mack.

Quasi per accident: gràcies al suggeriment fet sobre ell pel mànager de les Sisters Love, que havien d'aparèixer en el film. Així es com Willie McKinley Hutchinson, més conegut pel nom artístic de Willie Hutch, aconseguí enregistrar la banda sonora de la pel·lícula The Mack, un llargmetratge de blaxplotation, gènere híbrid entre la música i el cinema del qual parlarem més a fons en un proper article. Es tracta d'un corrent cinematogràfic que va tenir el seu apogeu durant els 70 als EUA a l'entorn de quatre preceptes bàsics:

a) Heroi o heroïna afroamericà.

b) Dolents molt dolents que solen estar relacionats amb les màfies de la droga.

c) Argument previsible i poc original i abús de la violència i l'acció.

d) Una excel·lent -molt sovint infinitament més brillant que no el resultat fílmic- banda sonora a nom de figures com Curtis Mayfield amb la BSO de Superfly, Isaac Hayes amb Shaft, Marvin Gaye amb Trouble Man, Quincy Jones amb Dollars, Edwin Starr amb Hell Up in Harlem o Willie Hutch amb Foxy Brown o The Mack.

Hutch era un lletrista, compositor, guitarrista, productor i cantant que havia debutat el 1964 en un petit segell anomenat Soul City Records amb el single Love Has Put Me Down i que després faria carrera a la Motown des de finals del 60 escrivint hits per als Jackson Five o Diana Ross, fent de productor i publicant discos al seu nom. La gran oportunitat de la seva trajectòria arriba amb The Mack l'any 1973, un disc que no desmereix la categoria de clàssic del s. XX. Es tracta de la banda sonora original de la pel·lícula amb el mateix nom i de la qual es varen extreure els dos singles que foren els dos únics Top 20 a les llistes de R&B del cantant d'origen californià: Slick i Brothers Gonna Work It Out.

Malauradament, encara no el trobem a cap biblioteca pública de Catalunya i ens costarà força si el demanem a una botiga de discos perquè és d'importació. Malgrat tot, també cal remarcar que potser no tant si, en contra de la nostra voluntat, ens veiem abocats a obtenir una còpia d'aquesta obra mestra per altres canals o conductes.

Gambita