dimarts, 24 de juny de 2008

Això no és música! - 1

Aquesta sèrie pretén mostrar vuit punts d’inflexió de la passió musical humana. Ho farem a través d’exemples paradigmàtics, aquells en que els espectadors (i no només la crítica o els propis músics) van sentir que alguna cosa estava passant i seguint una inèrcia reactiva van exclamar: això no és música!. Veurem què era:

1) Final del món clàssic / naixement del romanticisme.

Estem a Viena, és el 2 d’abril del 1800. El Burgtheater es prepara per acollir l’estrena de la Primera Simfonia de Beethoven. L’orquestra reduïda (cordes, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos trompes, dos trompetes i percussió) comença a sonar. A les butaques bona part dels espectadors s’inquieten. Quan acaba el primer moviment molta gent, superant l’extrem protocol de l’educació de l’època, s’alça indignada i abandona el teatre. El que està sonant desagrada i violenta les oïdes. Públic i crítica fustiguen l’encara jove compositor.

L’explicació tècnica: no s’ha partit de la tonalitat principal, sinó d’una tensió. Per al pensament clàssic una simfonia en Do Major havia de començar en Do Major, i no en DO7 (que és una tensió cap al FA). Un minúscul tecnicisme que palesa un detall gran, un dels límits de l’estètica dominant de tot el món clàssic. Una traducció emocional d’aquesta explicació ens porta a dir que encara no s’havia acceptat mai que la música no partís de la calma. Resultat: el teatre mig buit, escàndol als cercles musicals i crítiques ferotges a la falta d’equilibri harmònic de Beethoven. Això és el que van escoltar:





01 Beethoven - 1er mov.wma - Beethoven


Al sentir-ho, ara, no experimentem cap violència interior. Al contrari, fins i tot ens envaeix una certa pau preindustrial (d’un món sense electricitat, cotxes, calefaccions centrals), i una innocent alegria. Costa assumir el que va passar. I potser ens costa també acceptar la fèrtil insinuació de que nosaltres, en la mateixa tessitura, potser també ens aixecaríem.

Les obres de Beethoven van protagonitzar escàndols posteriors més sonats, però destaquem el de la Primera Simfonia pel seu valor tan simbòlic com real. És la primera vegada a la història que aflora un sentiment apassionat, romàntic – no governat ni estructurat per cap ordre preestablert - a la música. Ludwig van Beethoven és un tità que encarna i impulsa en sí mateix (i a costa de sí mateix) un desplaçament de la sensibilitat humana, i per això inaugura aquesta sèrie.


2) El primer outsider

Abans, a un món més oprimit/opressor artísticament com era el del renaixement musical, havia aparegut la primera figura outsider, el primer artista estrany conegut de la historia d’aquesta art: Carlo Gesualdo.

Gesualdo, contemporani de Claudio Monteverdi, va transitar només 37 anys per aquesta terra gravitatòria, entre 1566 i 1613. Trenta-set anys convulsos, plens d’assassinats (va matar la seva dona i el seu amant), de morts (la dels seus fills), d’extremes pràctiques masoquistes (va morir al curs d’una flagel·lació). No considerem que els detalls personals hagin d’entrar forçosament a la descripció d’un músic, però creiem que els que s’exposen aquí són prou representatius com per revelar les dificultats d’un esperit com el seu al marc del renaixement.

Però també va trobar facilitats determinants: Carlo Gesualdo era príncep de Venosa i la seva família tenia bons contactes amb la cúpula religiosa. Aquesta doble condició (noble i vinculat a l’església) el va permetre desenvolupar una obra sense censures i que creixia segons el fruit de la seva inspiració, de la seva necessitat expressiva, i no per l’encàrrec d’un noble auspiciador.

La seva obra és doncs la conseqüència d’una sensibilitat lliure, que tria la seva forma i els seus temes, i es composa principalment de madrigals (obres d’entre tres i sis veus trenades, sobre textos seculars) i unes poques obres sacres. A continuació trobareu un dels seus Responsoris de l’Obscuritat:



Sicut ovis ad occisionem - Carlo Gesualdo - Hilliard Ensemble


La seva harmonia provocava malestar. No es concebia que una música destinada a usos sagrats (la Setmana Santa, en aquest cas) generés passions poc pies. Hom hi veia violència, erotisme, excessiu dramatisme. L’obra de Carlo Gesualdo, com la del seu coetani Monteverdi, va encarnar el primer dolor evolutiu de la música. En mig d’una època que encara no separava harmonia de melodia aconseguí generar un primer expressionisme, una música que servia como diria Pollock: “no tant per il·lustrar, com per expressar”. Ara, quan la sentim, els budells resten al seu lloc. Però la peça és breu i si l'escoltem una i altra vegada potser alguna cosa començarà a passar a les nostres vísceres.

“L’això no és música!” continuarà... La següent entrega descriurà el brutal pas del món romàntic a la modernitat. Entre tant, podeu consultar les obres comentades a les biblioteques públiques del vostre entorn. Beethoven hi serà amb seguretat, però potser caldrà insistir amb el primer home lliure de la música, Carlo Gesualdo.

Director Wilkins

1 comentari:

Miss Danger ha dit...

Me gusta mucho la idea que inspira esta serie; siempre se aprende más de los outsiders que de los que se limitan a hacer lo que conviene a otros. Que los espíritus de Beethoven, Gesualdo y la Bruja Avería nos acompañen siempre.
Zenks por esta lección acelerada de historia y teoría de la música.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...