diumenge, 16 novembre de 2014

Una història del jazz en 3 hores i una guia del jazz clàssic



The Entertainer by Scott Joplin on Grooveshark

Dins el cicle Dimensió Jazz que estem realitzant a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot, una de les activitats que hem programat ha estat un recorregut per la història del jazz que hem dividit en 2 sessions:

Una història del jazz (I): del ragtime al bebop
Una història del jazz (II): del cool a la fusió

Les dues sessions van anar a càrrec de Teresa Torres Villaseca, professora de música i historiadora de l'art, amb qui hem comptat en altres cicles musicals que hem realitzat a la biblioteca.

Us deixem un resum visual del desenvolupament de les sessions:

Una història del jazz (I): del ragtime al bebop. 
Finalment, el bebop no es va donar en aquesta sessió i es va deixar per a la següent. Aquí teniu l'audició:




  
 Foto Sessió 1: 30/10/14.


Com a material complementari de la sessió, vam realitzar aquesta guia sobre el jazz clàssic de la sèrie "Guies per llegir i escoltar". Aquesta sèrie de guies relaciona els llibres amb els cd's de l'artista o del gènere, que es troben a la biblioteca. La guia s'acompanya també d'una llista de reproducció a Spotify a la qual es pot accedir a través d'un codi QR. 









Una història del jazz (I): del cool a la fusió. 
Es va començar amb el bebop fins arribar al jazz contemporani de la mà de Wynton Marsalis.





Foto Sessió 2: 06/11/14.



dimarts, 11 novembre de 2014

L'iPunt del Tricentenari 11 : Novembre. L'aportació musictecària




L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6l'iPunt 7, l'iPunt 8, l'iPunt 9 i l'iPunt 10 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent a l'onzè tram històric:


1989-2014 - Dels Jocs Olimpics a la Gran Crisi


1. Albert Plà Veintegenarios
El 1997 es publica aquest fals directe de l’Albert Pla i els seus companys. Un joc d’amics sublim que pretén fer conya de tota la falsedat i l’hipocresia de l’industria discogràfica i del negoci dels fans....entre altres moltes coses. El tema triat però va més enllà, i parla de d’immobilisme i conformisme inherent en molts joves, convertits ja en vells per la pressió de la societat actual que te en la manipulació d’aquests una victòria per sostenir el capitalisme. Benvinguts a avui!  Jaume Vilarrubí

2. Mayte Martín Contigo aprendí 
El 1996 es publica un dels millors discos a jazz, de boleros, de flamenc, de vida a la fi i al cap, del nostre país. Una metàfora cultural i social que posa al dia els llegats dels Paco Candel i Gato Pérez, en les mans de l’immortal Tete Montoliu i la veu i la passió d’una jove Mayte Martín: “Contigo aprendí que existen nuevas y mejores emociones”. Jaume Vilarrubí

3. Alva Noto & Ryuichi Sakamoto Attack/Transition 
2007... “Attack Transition” d’Alva Noto i Ryuichi Sakamoto. Qui s’allunya de tal manera que pugui saber res del seu temps? Tothom té la sensació de viure temps convulsos, de forma que quan intentem retratar-lo busquem el caos. El millor és callar i deixar que la musica es coli a la nostra sensibilitat sense veus ni lliçons. Aquí Alva Noto i Ryuichi Sakamoto fan una Altamira editada al 2007 com podria estar a Saturno o al segle III a.C.  Julian Figueres

4. U_mä  Escarabats
També 2007, però ara des de la vil·la de Gràcia, el projecte conjunt de Pau Vallvé amb Maria Coma abans de la publicació del primer treball de la Maria sota el seu propi nom. Pop experimental, paisatges sonors tan dolços com inquietants. Cau la pluja tòxica sobre els escarabats i el mar gris s'emporta la ciutat. Visca el progrés mundial! Josep Lluís Villanueva

5. Rage Against The Machine  Wake Up
Wake Up és un homenatge als personatges més emblemàtics de la lluita contra el racisme als Estats Units, però també és una crítica ferotge contra el FBI i el que fou el seu director (J. Edgar Hoover), que va impulsar una política repressiva contra el moviment nacionalista negre. La cançó acusa sense contemplacions al govern dels Estats Units d’haver organitzat els assassinats de Malcolm X i Martin Luther King. Joan Puchades

6. John Zorn Ujaku
 1990... Ujaku, John Zorn. Contràriament al que suposava el sentit comú, el fet de disposar de sistemes per amplificar la música cada vegada més potents no faria que puguéssim interpretar més suau i amb més subtilesa. Quedava inaugurada l’època de l’estrèpit, d’allò que la tècnica permetia. D’entre el soroll destaca un compositor prolífic, intens, agosarat, mai trascendent. John Zorn, fa cridar, saltar, obrir les orelles. I els anys 90 queden, tot just començar, completament nus.  Julian Figueres

7. George Crumb & Warsaw Boy's Choir Mundus Canis
1998... Qui continua seguint als compositors del temps present? L’època gloriosa de la clàssica ja ha estat fixada i és reproduïa amb gran estrèpit de subvencions mentre s’estén una hermètica capa de silenci sobre el compositor contemporani. George Crumb és viu encara i pensa i escriu partitures precioses, mai previsibles, mai conformades. Als 72 anys va composar aquesta partitura de guitarra i percussió per un món de gossos, però pràcticament per ningú. Julian Figueres 


8. Freddie Mercury & Montserrat Caballé Ensueño 
Al recordar les Olimpíades un cop més, dona la sensació que tot va ser com un somni d’una nit d’estiu: on es va gaudí intensament i on la merda es va amagar sota l’estora del replà de casa, un oasis, un parèntesis, una pausa al vídeo. La Caballé i Mercury, signen una evocadora i dolça interpretació, una dolça anestesia. Jaume Vilarrubí

9. Mariona Sagarra & Joan Saura La paciència 
2009.  El recentment desaparegut Joan Saura, pioner del rock progressiu a Barcelona i amb una llarga carrera entre la música electrònica d'avantguarda i la experimentació, mestre del sampler i de la improvisació musical (Rambla, Blay Tritono, Koniec, Orquestra del Caos, Araki, Les Anciens, Trio Local, Pole Pole ...) interactuant amb la veu i la poesia de Mariona Sagarra.  Josep Lluís Villanueva

10. Manic Street Preachers A design for life 
Libraries gave us power..., així comença aquest single de la banda del País de Gales, una cançó que desprèn escepticisme i derrota, però també un xic d’aquest emprenyament  que de vegades ajuda a tirar endavant. En una dècada que al vell continent no va estar gaire propicia per  la reivindicació, els Preachers van mantenir la seva actitud contestatària i una forta politització. Joan Puchades 

11. Joan Albert Amargós Northern Concerto I: Allegro giusto
L'any 2008 l'extraordinari compositor, director, pianista i clarinetista barceloní va rebre el premi Grammy en la categoria de 'música clàssica contemporània' amb aquesta obra per a flauta dolça i orquestra simfònica. Una delícia per als esperits musicals més exigents. Josep Lluís Villanueva

12. Wu-Tang Clan Bring Da Ruckus
Aquest col·lectiu de MC's i Dj's de Staten Island, va elaborar un pla per dominar el mercat discogràfic i fer-se ric. Ho van aconseguir amb el seu primer disc "Enter the Wu-Tang Clan - 36 Chambers" (1993). Samplers d'antigues pel·lícules de kung-fu, mestres dels escacs, ambient cinematogràfic i beats amb molta grapa, van ser les claus de l'èxit d'aquest grup de hip-hop. Lidia Noguerol 

13. Fugazi  Blueprint 
Respecte per Ian McKaye, Dischord i tota l'escena punk, hardcore i post-hardcore de Washington DC. El segell discogràfic Dischord va demostra que la indústria cinemàtica podia regir-se per una altra ètica, molt més honesta. Aquesta cançó prové de l'àlbum "Repeater" (1990). És díficil escollir una cançó d'aquest disco. Proveu a trobar-hi una cançó dolenta.  Lidia Noguerol 

14. Mazoni  La promesa
"Sacrifiqueu la princesa" (2014) ha suposat el gir cap a l'electrònica  de Jaume Pla. "La promesa" va ser escollida com a single, però llançada com a maxi amb dues remescles. Una anava a càrrec de "The Suicide of the Western Culture", duet d'electrònica que destaca per com fan servir el soroll. A la seva remescla han optat per quedar-se amb l'estrevet i les cordes de la cançó de la cançó original, per fer-ne una versió més rugosa. Lidia Noguerol 

15. Obrint Pas  La flama 
Musicalment mai m’acabaren de seduir, tot i així els considero una banda imprescindible, d’aquestes que de no existir algú l’hauria d’haver inventat. I, per sobre de tot, les seves cançons ajudaren a molts joves a sentir que formaven part d’alguna cosa que transcendia de la foscor d’un lloc i un període concrets. Joan Puchades 


La Gran Estafa 
Fèlix Millet rebent la Creu de Sant Jordi de mans de Jordi Pujol  el 1999

dijous, 6 novembre de 2014

Homenatge a Teresa Rovira



L’àngel blanc

Passen els anys i em commou el vertigen del temps a través del mirall. Quan comença la consciència d’un mateix? En quin moment un nen entén que pensa coses? Un dia descobrim que som el que es belluga dins el cap i el que ens fa mal quan quelcom passa i aquell enorme i petit món que hi ha per tot arreu.

Sortir del nucli que ens empara i viatjar. I els cercles que ens envolten són més grans cada vegada, de la cambra dolça fins a una aula, el pati, la solitud estranya ... quin mestre? I quins companys acolliran de cor, pors i silencis?  Així és que poc a poc l’existència es manifesta, ens entenem sentint, pensant coses i fent-les, creient que som algú, els amos d’una vida.
Aprendre i ensenyar-nos que estem fets per sobreviure, per portar a passejar una il·lusió, per fer l’amor, per riure. Fins que, per terra, vençuts per la ignorància un dia, creiem que no podrem, que no serà possible resistir un altre cop per sempre.

Qui es va inventar que hi ha fades i àngels?  ...  segurament algú que jo ja coneixia fa un bon grapat de milions d’anys. Una entitat que viu calmosa i divertida, volant per qualsevol racó de l’univers, trobant conversa amb qui potser busca sentits sense saber que no caldria, que vol  ser ocell per veure-ho tot de lluny, distret, inofensivament distant de tota cosa. I amb gest suau, una veu blanca i un somriure i tot, de sobte, tot, torna a ser blau, com abans, quan entenia el so de la llet tèbia.

Era com jo, menuda, el primer sentiment d’una complicitat primària. De blanc, i el cabell ros i blanc, i la veu blanca en una sala enorme, una solemnitat que fa el record encara més lluent. La Teresa estava allà, en un contrast amable enmig d’un escenari valquirià, flanquejada per dues presències imponents, Rosalia Guilleumas i Mercè Rossell, custodiant un temple antic de fusta i lletres que ens fa memòria de qui som. Què pot intimidar si no, a qui tot just acaba d’arribar al món cruixent del silenci, de les parets folrades amb una olor que és de vernís i pensament? La primera impressió va ser tan colpidora que va canviar la meva percepció d’un temps que imaginava incert. De sobte el món semblava mític com els somnis.

Els meus ho saben bé, la Teresa va arribar en el moment precís, potser el més important, i a ella dec en bona part el que he estat després. I molt probablement ella no ho sap, ni potser ho entendrà si ho llegeix ara. O potser sí que ho sap, potser sempre m’ha recordat igual que el primer dia, com jo, prescindint del temps que ha anat passant per sobre. Em va donar la mà i em va ensenyar un camí on poder ser bastant lliure. I aprendre i treballar pensant que aquest treball també podia ser, si no un amic, almenys un bon company de viatge. 

No hauria imaginat ser mai bibliotecari però, als meus 22 anys, una dona molt fina d’ulls gegants, llavors als seus 63, em fascinava d’una manera molt nova i sorprenent. Sense adonar-me’n gairebé, deixant-me portar tranquil pel magnetisme, molt aviat no tindria cap dubte de quin seria el meu destí professional, que començava en aquell moment. Sofisticada i natural alhora, -i guapa, sí senyor- la recordo entrant, ho notava de lluny perquè l’aire canviava de color i de sobte vibrava alguna cosa dintre meu. Els senyals per dins eren prou clars, un fenomen harmònic encaixant un trencaclosques.

Deixeu-me pintar una mica més aquell paisatge i el moment, perquè tot ha canviat tant des d’aleshores que semblaria estar vivint una altra era però, per a mi llavors, també un nou planeta.

1982. Som dins la Central de Populars, una petita dependència, una senzilla unitat dins l’enorme laberint gòtic de la Biblioteca de Catalunya on, no fa molt, la Teresa n’és la cap i jo he de preparar des de zero la col·lecció de la futura biblioteca d’Aiguafreda. Allà hi viu la veterana Maria Paz buscant una vegada més al fonedís ‘Gonsáleeeees!‘ mentre el ‘més que veterà’ subaltern amaga el tros de caliquenyo, apagat dins la butxaca de la bata, sorgint de no se sap  on. En aquell racó del fons hi habita la Montserrat Prat, parapetada rera un milió de fitxes, catalogant el món sota un arrissat hereu dels anys 60. I orbitant el llegendari moble-cedulari  d’aspecte juràssic que impressiona tothom que s’hi apropa, la Núria Ferrer, amb l’enyorada Humi, després la meva companya de feina més antiga. I, finalment, dins una estança oculta, la Mercè Gasch custodiant implacable els pressupostos i més enllà la Marga, secretària de tot en un món petit inoblidable. Els recordo a tots ells com a molt bons companys, tots em van ajudar i em sentia estimat.
Però la Teresa em va donar en aquell moment el que només alguns poden donar: una confiança en mi mateix que no he perdut mai més. Va ser molt poc després dels primers dies que vaig saber qui era, el seu origen i el seu passat d’exili a França, la seva vocació bibliotecària, els seus valors republicans... però jo em sentia connectat del tot a ella, sense saber ben bé per què. Potser perquè de nois, en aquell temps, n’hi havia ben pocs en el món bibliotecari, potser perquè la Teresa veia en mi un xic de l’aire nou que ella volia introduir durant el seu mandat... Potser sense perquè.

Recordar sol ser un fet benèvol, tendim a oblidar les males experiències de forma racional, però jo no en recordo cap amb ella. Mireu, si no: la Teresa un dia va venir volant damunt una catifa amb un carregament de cava i un altre carregament de taps de cava, uns taps que no eren taps de suro, eren de xocolata, i farcits de marc de cava. I duia també un estri metàl·lic que no havia vist mai, un obridor especial per ampolles de cava amb tap rebel ... amb forma d’ampolla de cava. I sabeu què? Un llevataps daurat que guardo des de llavors i m’ha salvat la vida mil vegades.

La Teresa ens mostrava el vestit blanc de la República. Ens recordava el passat i ens obria el futur. Em sentia molt afortunat d’estar al seu costat i de gaudir del seu afecte, d’aprendre sempre alguna cosa nova quan parlava, de veure que em volia tal qual, tal com jo era, sense ribots, somrient i lleugera. Un dia d’aquells, inesperadament, em va regalar un llibre, el seu pare recordava els pitjors moments de la vida en aquell llibre, el terror de l’exili amb sicaris de Franco trepitjant-los els talons, destruint el món al seu pas. Una dedicatòria per a mi, amb la seva lletra inconfusible, circular i molt petita obria el llibre. El cor encara avui em va més de pressa quan ho penso. La Teresa, però, va sobreviure, va tornar a casa i ara estava allà, inundant de llum una estança fosca, senzillament recordant que el món no és gris com la cendra.

Sabia que l’enyoraria molt quan finalment hagués d’anar a Aiguafreda a treballar. Però llavors em va animar a entrar a l’Escola de Biblioteconomia i no m’ho vaig pensar gens. Aquell fet va ser determinant. Allà, a l’Escola, vaig trobar-hi la Montserrat Massip, la Núria Mulé, l’Imma Sala, el Santi Subirats, la Lluïsa Núñez, la Isabel Soler... alguns dels meus millors amics per sempre i entre ells, casualitat, la Joana Comas i la Montserrat Suárez, dues nebodes de la Teresa i, més encara, també era allà la Tona Barceló, la meva companya durant més de mitja vida i mare dels meus fills. I un món tan sorprenent com màgic. Qui m’havia de dir a mi que riuria tant i tan a gust, tant dins com fora de les aules, i que viuria alguns dels episodis més excitants que recordo? La imatge estàndard encara era la del monyo i la severitat, el sssssshhhh! Ritual mirant per sobre unes ulleres a mig nas ... una imatge encarcarada i mongívola que encara es podia respirar però que s’extingia juntament amb tota una època.

Perquè entre Aiguafreda i l’Escola volaven uns dies frenètics que duraven normalment més de 24 hores, la formació barrejada amb feina i diversió intensa. Em veig a mi mateix encara fascinat per l’aixopluc de llibertat que la Teresa em feia sentir quan la podia veure en les enyorades trobades mensuals de les bibliotecàries de la Xarxa. Sí. M’agradaven molt aquelles trobades. Allà un dia em va presentar l’Assumpta Estivill, professora que jo mai vaig tenir a l’Escola, després d’explicar els rudiments de l’ISBD. I allà, en aquella sala noble de la Biblioteca de Catalunya, vaig entendre fins a quin punt la Teresa havia entrat dins el meu cor per quedar-s’hi quan em sentia personalment ofès per la manera en què alguns companys criticaven intencionadament la seva gestió o les seves decisions.

Uns mesos abans que la Teresa acabés la seva etapa professional a la Xarxa de Populars em va trucar a Aiguafreda per comunicar-me que volia que m’incorporés a l’equip de la Biblioteca de Sant Pau de Barcelona que, durant els anys de transició de la dictadura a la democràcia, havia estat el centre on s’experimentaven les principals innovacions en la biblioteconomia del moment i en les quals la Teresa va tenir un rol molt actiu. Aquell trasllat també va ser clau en la meva vida. Encara que fos per poc temps ja, la tornava a tenir a prop. Ara la veig anant a prendre un cafè a la Granja Aliberas amb la seva Carme Ribé i els vestits de punt i la poderosa fragilitat d’aquella imatge menuda i blanca que per a mi és reflex de les coses que més aprecio en la condició humana.

I se’n va anar a casa i ens va deixar allà més preparats per afrontar canvis encara més grans que havien de venir. I jo l’he enyorada sempre i l’he estimada encara més amb els anys, i he anat entenent millor la seva transcendència en la meva vida, el seu testimoni d’humanitat, civilització i coratge, així com el seu llegat professional.

Guardaré sempre per a mi l’emoció d’un dia especial quan, ja retirada, a finals dels anys 80 ens va convidar a dinar a la vella casa dels pares, la casa d’Horta. La Pepa Agramunt, la Joana Comas, la Teresa Pagès, la Joana Vives, l’Eugènia Serra i jo, alguns dels seus amics bibliotecaris més joves, vam compartir uns records d’infantesa i de primera joventut i l’absència dels llibres que els soldats s’havien emportat.

I guardaré sempre per a mi l’emoció de cadascuna de les visites al seu pis del carrer Muntaner i la impressió de les seves paraules, breus i contundents als seus 94, donant el 1er Premi a la Innovació a les biblioteques públiques que porta el seu nom, precedint una explosió càlida de respecte i reconeixement de tot el col·lectiu bibliotecari del nostre país.

Per a mi la seva veu menuda i el somriure divertit com de bombolles de cava, i els ulls enormes d’àngel blanc ...
  
Josep Lluís Villanueva Fontanella
a Barcelona, abril del 2014



[Text publicat originalment el 4 de Novembre de 2014 en el suplement Recull de records de Teresa Rovira del número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a Teresa Rovira]


Amb la Teresa al seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, el dia 29 de maig d'aquest any.
Va ser  l'última vegada que vam estar junts.
La foto la va fer la Joana Comas amb qui sempre l'anava a visitar, comentant la jugada, parlant de com anava canviant el món …


divendres, 24 octubre de 2014

El 75è aniversari del segell "Blue Note" a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents



La història de Blue Note Records és la història d'Alfred Lion i Francis Wolff, dos jueus alemanys que en la dècada dels anys trenta del segle passat, van emigrar a Nova York i van convertir en professió el seu amor pel jazz negre nord-americà.
Alfred Lion i Francis Wolff

A través de la cerca d'una identificació visual i sonora, van fer de Blue Note un segell caracteritzat pel jazz d'avantguarda amb una presentació moderna i artística de les portades dels seus discos.

Disseny: Reid Miles. Foto: Francis Wolff. 

Blue Note Records, fundada l'any 1939, ha exercit un paper vital en el desenvolupament del jazz durant mes de 70 anys, amb obres d'alguns dels més grans músics de jazz de la història com John Coltrane, Miles Davis, Thelonious Monk, Art Blakey, Wayne Shorter, Freddie Hubbard, Herbie Hancock, Taj Mahal i molts altres.

A la Biblioteca Vallcarca i els Penitents M. Antonieta Cot hem volgut celebrar el 75è aniversari de la discogràfica a través de:

- AUDICIÓ I XERRADA el dijous 20 d'octubre:  "75 anys del Segell Blue Note" a càrrec de Manuel Recio, periodista musical i autor del bloc La música es mi amante. Aquesta activitat s'inclou dins el cicle "Dimensió Jazz " que la Biblioteca Vallcarca i els Penitents desenvolupa durant a els mesos d'octubre i novembre i que s'emmarca dins el programa que Biblioteques de Barcelona dedica al 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona


Manuel Recio: 75 anys del Segell Blue Note




- GUIA DE LECTURA I ESCOLTA "75è aniversari del segell Blue Note: Una història del jazz modern." Una selecció dels millors àlbums editats per la discogràfica, que és troben a la biblioteca, amb enllaços a Spotify dels discos recollits. A més a més, a la guia s'ha incorporat un codi QR que el vincula amb una playlist a Spotify. Els discs seleccionats a la guia també els hem exposat a l'entrada de la biblioteca davant el taulell de préstec.  






- UNA PLAYLIST A SPOTIFY amb més de 300 temes seleccionats curosament dels millors àlbums del segell. La selecció s'ha fet a partir de les valoracions dels crítics de jazz i de la consulta del web Allmusic .
Les diferents etapes de la discogràfica queden reflectides. De la sobresaturació d'èxits dels anys 50's i 60's es passa a la crisi creativa que va patir la discogràfica des de finals dels 70 fins a finals dels 90, on el nombre de gravacions de qualitat es redueix i la varietat d'estils és fa més freqüent.
En els últims anys, artistes com Wynton Marsalis, Norah Jones, St Germain, Al Green, Joe Lovano, l'extraordinari Ambrose Akinmusire o d'altres de reconegut prestigi fora del món del jazz com Suzane Vega o Elvis Costello, han revifat el prestigi del segell.






dijous, 23 octubre de 2014

John McLaughlin: guia per l'obra d'un guitarrista excepcional




Tenint en compte que l'enorme nombre d'àlbums on ha participat com a acompanyant, col·laborador o líder -preciós testimoni del seu caràcter positiu i espiritual- el genial guitarrista anglès John McLaughlin va accedir de bon grat a la petició de la revista anglesa Uncut  per reflexionar sobre el seu llegat, seleccionant els 9 discos més significatius de la seva llarga carrera. Tot i que el seu cor sempre ha estat amb el jazz, també ha fet incursions en el rock, el flamenco, el blues i la música india i ha tocat amb un variat grup de musics que inclouen a Miles Davis, Paco de Lucía, Jack Bruce, Carlos Santana i Jimi Hendrix. Una llegenda viva de la música del nostre temps. Us deixem amb les seves paraules.


Jack Bruce    Things we like 
1968 

Cap al 1964, jo tocava amb Jack Bruce i Ginger Baker a la Graham Bond Organisation però en un moment donat, gràcies a que em resultava fàcil llegir música, vaig esdevenir músic de sessió als estudis i vaig gravar amb Engelbert Humperdink, Petula Clark, Tom Jones, Dionne Warwick i The Four Tops. Vaig fer alguna cosa d'interessant, però la feina als estudis de gravació era mortal i a finals del 1968 ja no en podia més. Vaig ser molt feliç participant en aquest Things we like, perquè Jack i jo tornàvem a tocar junts uns anys després. Tot i que ell ja tocava amb els Cream, aquest àlbum sona més aviat com una mena de free a l'estil de Sony Rollins.


***

Extrapolation
1969

Em vaig traslladar a Bèlgica l'estiu del 1968 quan no em vaig veure en cor de tornar a agafar mai més una feina com a músic de sessió. De manera que vaig tornar a ser pobre una vegada més, però feliç. Hi ha alguna cosa en aquest disc, potser perquè va ser la meva primera ... tenia la oportunitat d'enregistrar la meva pròpia música, quin privilegi! Especialment quan ho veig avui, què no hi ha indústria de gravació per al jazz. Jo tenia una banda de jazz a Londres amb Dave Holland - de fet, en aquella època vivíem junts- John Surman i Tony Oxley amb la que tocàvem tota la meva música, però llavors, l'estiu del 1968 Dave va ser convidat per Miles Davis per tocar amb ell i, naturalment, ens va deixar. Estàvem entusiasmats. Vull dir, tots els jazzmen anglesos de l'època estàvem realment entusiasmats -un dels nostres tocant amb Miles! Jo vaig tornar a Londres al novembre per enregistrar aquest Extrapolation, amb Brian Odgers en el lloc de  Dave. El decembre m'en vaig anar , i quan l'àlbum va sortir jo ja estava a Nova York. 


***

Miles Davis     Bitches Brew 
1970

Traslladant-se als USA per tocar amb The Tony Williams Lifetime. John aviat es va trobar gravant amb el seu heroi en un grapat d'àlbums seminals. És significatiu que en Bitches Brew, un dels àlbums més importants en la història del jazz, un dels talls porta com a títol simplement...  'John McLaughlin'. 

Em van presentar a Miles el mateix dia que vaig arribar a Nova York i al dia següent ja estava amb ell a l'estudi gravant In a silent way, va ser increïble. M'havien fotocopiat la part de piano per a que toqués, però a Miles no li agradava com sonava i em va fer parar després d'alguns intents. Vaig dir: 'és una partitura de piano, jo no llegeixo les partitures de piano'. Ell va dir [veu ronca]: 'toca com si no sabéssis tocar la guitarra' . Típica petició ridícula de Miles ... ;-))) així que vaig passar de tots els acords i vaig tocar en Mi i a ell li va agradar. Vaig estar molt a prop de Miles, va començar a trucar-me i convidar-me a casa seva i cada vegada que jo no estava tocant amb Tony estava tocant amb Miles. Tenia el millor dels dos móns. 
En aquella època Miles escoltava més a James Brown que qualsevol cosa de jazz, volia integrar més elements de R&B i Funk en el seu so, cosa que és perfecta per a la guitarra. Vam començar a fer Bitches Brew, jo portava mig any al seu costat i ell estava realment evolucionant. Vam anar a l'estudi i des del principi vaig veure clar que ell no sabia el que volia fer, només sabia el que no volia fer. No volia fer res que s'assemblés al que ja havia fet, inclòs In a silent way. Així que tot el disc va ser completament experimental. 




***

Miles Davis  A tribute to Jack Johnson
1971

Miles em va dir, a mi i a un munt de gent, que aquest era, de lluny eh?, el seu àlbum favorit de tots els que havia fet. Quan estàvem a l'estudi, Miles solia apareixer amb un got de café en una bossa de paper marró. Treia el got de la bossa, en feia trossos, n'escrivia alguns acords i partíem d'aquell punt. Amb Jack Johnson no tenia ni el paper de la bossa! . Teniem un riff -funk realment ràpid, l'encantava aquell riff. Estàvem a l'estudi i Miles es va posar a parlar amb [el productor] Teo Macero. Vint minuts després jo m'estava aborrint i em vaig posar a tocar una cosa que després va acabar sent el tema de la Mahavishnu  The Dance of Maya. Vaig començar-ho com un R&B shuffle , els altres es van incorporar al ritme i vam lligar alguna cosa. Miles va entrar literalment corrent a l'estudi, la llum vermella estava encesa i va estar tocant al menys un quart d'hora. Mai el vaig escoltar tocar com aquella vegada. Es va disparar. 



***

The Mahavishnu Orchestra    The Inner Mountain Flame
1971 

McLaughlin va emprendre el seu propi camí amb aquest quintet de jazz/rock que va obtenir molt èxit i que va ser de gran influència per a molts músics del moment, integrant a Billy Cobham. Jan Hammer, Jerry Goodman i Rick Laird. La guitarra Gibson SG de doble màstil i una imatge hindú i blanca identifiquen al John d'aquells anys. La música era un torrent desbordant de creativitat i virtuosisme col·lectiu.




Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.

***

Carlos Santana & Mahavishnu John McLaughlin 
Love Devotion Surrender
1973 

Durant la primera gira per California amb la Mahavishnu vaig conèixer a Carlos Santana i ens vam fer molt bons amics. Un dia vaig somiar que estva tocant amb ell i li vaig comentar a Clive Davis, de CBS (la mateixa descogràfica dels dos guitarristes). Aquest va trobar que era una bona idea i ho vam posar en marxa fent una gira junts. En acabar aquesta gira, les friccions en el si de la Mahavishnu van fer impossible la continuïtat del grup. Jan i Jerry van arribar al punt de no voler parlar amb mi. mai vaig saber la causa ... tal vegada perquè jo estava en ple viatge meditatiu, jo tenia el meu guru. Però mai vaig imposar res als meus músics, tothom era lliure de fer el que volgués. Jo estava molt involucrat en la meva investigació espiritual personal, cosa que continua avui dia, ja que per a mi aquest és el sentit de la vida. Així docs, vam rescindir el contracte a finals del 1973 i la Mahavishnu original va acabar. Amb Carlos, però, mantenim una amistat de més de 40 anys. 



***

Shakti with John McLaughlin
1976

Estava aprofundint en les tradicions de la India, filosòficament, meditativament, espriritualment,  com ho vulguis dir. Ja portava temps escoltant i experimentant amb la música de la India i em vaig realment enamorar d'ella. Al 1971 havia tocat amb Zakir Hussain (tabla) a San Francisco amb la meva guitarra acústica i havia estat una experiència increïble. Aquest noi és un geni. Però mentre tant, vaig conéixer a L. Shankar, el violinista, a través d'un altre amic a la Costa Est. Vam començar a tocar junts, improvisant a casa, i sis mesos després li vaig dir: "hauriem de tocar junts amb Zakir Hussein" , i aquest va ser el naixement de Shakti, el 1973 i vam començar a  donar petits concerts paral·lelament als grans concerts amb la segona formació de la Mahavishnu, la qual m'encantava, però la vaig haver de deixar, ja que la música amb Shakti significava un repte musical i espiritual per a mi. El 1975 vam tocar a NovaYork i el concert va ser enregistrat i posteriorment publicat com el primer LP de Shakti. La gent em preguntava, la discogràfica, el meu manager, tothom, "que estàs fent tocant amb l'acústica assegut en una catifa tocant amb aquests indis? Estàs boig o que?" I , per descomptat, tots ho estàvem una mica,  però un ha de seguir el seu instint i ser sincer amb un mateix.



***

John McLaughlin, Al Dimeola, Paco de Lucía
Passion, Grace & Fire
1983

Els tres monstres de la guitarra acústica en equip enregistrant àlbums en directe mega-venuts i en gires mundials sense fi. Aquest és un dels àlbums favorits de McLaughlin. 

En realitat, jo volia ser un guitarrista de flamenc abans de que el jazz em captivés. Estant a Paris la tardor del 1978 vaig escoltar Paco de Lucía a la ràdio i vaig pensar: "jo he de tocar amb aquest tio" . El vaig trucar a Madrid, ens varem trobar i vam tocar junts. llavors vaig cridar al meu vell amic Larry Coryell proposant-li fer un trio de guitarres. Vam fer una gira per Europa que va tenir tant èxit que vam haver de repetir-la. A finals del 1979 Larry tenia problemes personals que afectaven realment la música, així que en el seu lloc va entrar Al Dimeola i va ser genial. 




* * *

John Mclaughlin & The 4th Dimension
Now Here This
2012

He tingut un bon nombre de grans bandes als 80 i als 90 però després de dos o tres anys, ja saps, els camins divergeixen. És com els matrimonis, la gent es divorcia, i això no vol dir que la gent ja no s'agradi l'una a l'altra, només és que la gent es mou, la gent canvia... Ara he tornat a tocar la guitarra elèctrica. Vaig evolucionar molt ràpidament des del 1995 tocant amb The 4th Dimension. Aquesta banda és per a mi com  un híbrid de cadascuna de les experiències que he tingut a través de tots aquests anys. Per a mi, aquesta és la banda més gran i probablement també la meva última banda.



***

Bonus track: 

Els més mitòmans de la guitarra extra-terrenal tenen ara l'oportunitat d'escoltar també aquesta jam session de 25 minuts entre Jimi Hendrix, John McLaughlin i Dave Holland. Una veritable raresa, enregistrada als legendaris estudis Record Plant de Nova York , el 25 de Març del 1969 : https://www.youtube.com/watch?v=9lcjivCDdqs

***

Discografia completa de John a la Wikipedia

El 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona a les Biblioteques de la ciutat


El 46è Festival Internacional de Jazz de Barcelona va arrencar el 10 d'octubre i omplirà de jazz la ciutat, fins el 30 de novembre.
Per primer cop, les Biblioteques de Barcelona ens afegim a la seva programació amb dos cicles d'activitats:

ENTRE BASTIDORS: Músics participants en el Festival que visitaran les biblioteques per explicar la seva manera d'entendre el jazz, el record de notables efemèrides, la reivindicació del Cd com a suport o l'entrada en el gènere jazzístic dels més petits, acompanyats del saxo de Llibert Fortuny, un dels grans músics del nostre país. "Entre Bastidors" es tradueix en un total de 7 activitats i una exposició titulada "Ceedeephilia: l'últim embalatge del jazz", una col·lecció de cd's amb embalatges curiosos i remarcables d'algunes de les grans obres del jazz contemporani. Aquesta exposició l'ha cedit el crític de jazz Enrique Turpin i es podrà visitar a la Biblioteca Jaume Fuster del 29 d'octubre al 18 de novembre.

  Llibert Fortuny

DIMENSIÓ JAZZ: Cicle d'audicions i xerrades a la Biblioteca Vallcarca i els Penitents-M. Antonieta Cot que, des d'una mirada polièdrica, ofereix un recorregut per les diverses transformacions que ha experimentat el jazz al llarg de la seva història. El programa consta de 7 activitats a través de les quals es fa un repàs als noms i els episodis clau que han fet del jazz un dels gèneres musicals més rics i fascinants.


 Audició a la biblioteca, 2013: Marc Myers, crític de jazz.



El programa complet amb els cicles d'activitats a les Biblioteques de Barcelona:



El Festival de Jazz de Barcelona ens inclou dins la seva programació: "Jazz a la Biblioteca".

dilluns, 13 octubre de 2014

L'iPunt del Tricentenari 10 : Octubre. L'aportació musictecària


L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6l'iPunt 7, l'iPunt 8 i l'iPunt 9 presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric:


1964-1989  Fi de la dictadura i transició

Els autors d'aquestes seleccions musicals van néixer dins aquest període en dècades diferents. Així, per primera vegada en aquesta sèrie, la música que s'hi va crear incideix de forma directa en les seves vides. La selecció esdevé pràcticament impossible en quant es descarten necessàriament centenars de cançons tan o més rellevants que les escollides. Algunes cançons que es presenten en aquesta nova llista, doncs, poden tenir un poder diferent al simplement artístic o històric ... la música es converteix en element biològic. 


1. Con el sudor de tu frente    Joaquín Carbonell
Feia poc que Franco havia mort i els cantautors van assumir un rol molt important ajudant a cohesionar les ànsies de llibertat. Els concerts de Labordeta, Raimon, Lluís Llach, Manuel Gerena, Oskorri o Luís Pastor eren autèntiques demostracions de força popular. L'aragonès Joaquín Carbonell formava part d'aquests cantants i el seu primer àlbum Con la ayuda de todos, acompanyat per Toti Soler i La Rondalla de la Costa, va ser un dels discos més interessants, frescos i desconeguts d'aquell moment històric però no està dins el catàleg de la plataforma Spotify. La cançó escollida és l'única d'elles que hi he trobat, tot i que es tracta d'una versió actual que es troba dins una recopilació de cançons al voltant del moviment llibertari. "Pascual, Pascual, tú a lo tuyo ... que es trabajar" Josep Lluís Villanueva

2. Preguntas por Puerto Montt    Víctor Jara
La chanson francesa dels anys 60 va ser la gran inspiració per a la nova cançó catalana, però va ser la contundència dels cantants sud americans dels anys 70 (Violeta Parra, Quilapayún, Silvio Rodriguez, Daniel Viglietti ...) la que va proporcionar una energia fonamental en el combat contra les dictadures. Amb les seves cançons, la seva sensibilitat i força, l'enyorat Víctor Jara va assolir un nivell encara més alt i, com la figura del Che Guevara, l'obra de Víctor és ja patrimoni de la humanitat. Josep Lluís Villanueva

3. Suite Bergamasque: Clair de lune, No. 3 (Snowflakes are dancing)   Isao Tomita
Aquesta ingràvida versió de Clair de lune de Debussy, interpretada per l’intrèpid japonès Isao Tomita el 1974 seria extraordinàriament popular per a moltes generacions del nostre país doncs fou la banda sonora del programa Planeta imaginari realitzat per Televisió Espanyola per al circuit català durant 1983-1986. De moment la millor manera de viatjar en el temps continua sent la música. Jaume Vilarrubí

4. Farewell Angelina   Joan Baez
Juntament amb els cantautors francesos i sud-americans, els cantants folk dels Estats Units van ser el tercer element clau en el cocktail cultural que va contribuir de forma essencial en la presa de consciència per la lluita pels drets humans als anys 60 i 70 i a la lluita antifeixista al nostre país. Sense l'aportació de figures gegants com Woody Guthrie, Pete Seeger, Johnny Cash, Bob Dylan i Joan Baez no es pot entendre la segona meitat dels segle XX. Aquesta cançó de Dylan interpretada per Baez conté freqüències sonores que pertanyen a la història sentimental de varies generacions. Josep Lluís Villanueva

5. Abracadabra    Alaska  
¿Qué tiene esta bola que a todo el mundo le mola? Doncs tenia frases inolvidables com "Viva el mal, viva el capital!" o "Me importa un vatio" i personatges com els Electroduendes i la Bruja Avería. I no oblidem seccions com el "Librovisor" o "El noticiario". Les cançons de la seva banda sonora van ser unes de les primeres que em van molar prou per aprende-me-les. Lidia Noguerol

6. Who are the brain police?    Frank Zappa & The Mothers of Invention
Quan va sorgir el primer disc conceptual de la història (Freak out, l’any 66) semblava impossible però la idea era clara: llibertat no seria una circumstància, és una eina. Aquesta sembla ser la consigna artística de Frank Zappa a cada frase: aquesta, i la in-transcendència. No es tracta tant fer allò que es pot com poder allò que es fa. La policia no és només la que et segueix a les manis, és la del cervell, la que fon el chrome dels teus cassets. I, sempre, amb insubornable alegria d’un artista d’enlloc. Julian Figueres

7. Welcome to the machine     Pink Floyd
Resulta que la industrialització no lliuraria a l’home del treball, sinó que el faria més depenent. Resulta que els mitjans de comunicació no diversificarien l’estètica, sinó que crearien modes uniformes. Resulta que la vida el progrés portaria a una superpoblació que exigia convertir la terra en una factoria, els animals en un mer recurs i la natura un decorat. De tot això, en plens anys 70, semblava anar aquesta cançó. Però han passat els anys i convé sentir-la i callar. Julian Figueres

8. El Senyor de les pedres    Sangtraït
Els de La Jonquera van ser l'únic grup de la primera fornada de grups del rock català que m'agradava, perquè eren heavies. A partir d'ells, vaig anar enrere fins arribar a Black Sabbath.  Lidia Noguerol


9. Freedom for choice    Devo
La música popular va ser un èxit de masses tan bestial (sobre tot gràcies a la tele), que misteriosament els artistes eren guapos, i vestien de forma molona i servien consignes de gràcies i desgràcies. Com a una classe de l’institut, però amb micros i vídeos. Però de cop i volta van sorgir els nerds, els empollons de la classe, que també podien parlar d’altres coses, i es comportaven com si no existissin els pòsters. En aquesta cançó s’apunta una hipòtesi troncal de la posmodernitat: quan ens demanessin triar, escolliríem el més populista. Julian Figueres

10. A Margalida    Joan Isaac
Joan Isaac va aconseguir el que sens dubte fou el seu tema més conegut amb aquest imponent i sensible homenatge a Salvador Puig Antich, focalitzat en la figura de la seva parella Margalida, en el moment que fou cruelment assassinat per l’estat franquista. La peça s’inclou en LP Viure, publicat l’ant 1977 per Ariola. D’aquells temes que fan rajar els ulls. Jaume Vilarrubí

11. El darrer adéu    Pere Tapies
Dins l’àlbum Si fa sol editat el 1975 per Edigsa (disc anterior a 400 pendons, on s’inclouria la popular La moto) ens trobem amb una petita joia que porta per títol Al darrer adéu, un tema que amb molta poètica condensa el millor d’un tipus d’humor popular, agre, i transdictatorial i que va eclosionar amb La Trinca, però que aquí l’autor vilanoví el fa lluir d’alló més bé. Una coda a la mort amb l’únic final possible...va per tots vostès!. Jaume Vilarrubí

12. Moscú está helado  Esplendor Geométrico
El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlín i va començar el principi del final del comunisme. La Unió Soviètica no cauria fins el 1991, però tot i això, he escollit els ritmes industrials d'aquesta cançó per parlar d'una època que ja ha passat. Lidia Noguerol 

13. Fight the power     Public Enemy
Durant molts anys, sobre tot a la dècada dels 80, la població negra dels Estats Units va estar un dels pocs col·lectius reivindicatius del país. El rap es va convertir en el gènere musical més contestatari i els Public Enemy, la banda més subversiva del moment. A Fight the power expressaven amb claredat la seva oposició al capitalisme salvatge i als poders fàctics. Joan Puchades

14. Cims i abismes     Pep Laguarda & Tapineria 
L’any 1977 es va publicar Brossa d’ahir, disc dels valencians Pep Laguarda i Tapineria, que contenia la cançó “Cims i abismes”, que per a molta gent encara és una de les composicions més belles que mai s’han escrit en la nostra llengua. Joan Puchades

15. Walls come tumbling down     The Style Council
Corren els anys 80 a Anglaterra. El govern del país està en mans d’una Margaret Thatcher disposada a implantar la seva teoria dels 2 terços (segons ella, per a que 2/3 de la població visqui bé, un terç del ciutadans ha de sobreviure en la precarietat). Llavors, Paul Weller ja posava el crit en el cel contra les polítiques tiràniques der la dama de ferro, i feia cançons com aquesta, que esdevenien himnes per la classe obrera més jove del país. Joan Puchades



L'alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván amb l'actriu Susana Estrada
1978

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...