Demà, dijous dia 20, s'inaugura a Barcelona la primera edició del Festival de Música Jardins Palau Reial Pedralbes. Fins al dia 8 de juliol hi actuaran els artistes Lana del Rey (substituint a darrera hora a Natalie Cole), Antony and the Johnsons, Julio Iglesias, Josep Carreras, Crosby, Stills & Nash, Earth, Wine and Fire i Roger Hodgson.
Amb motiu d'aquest Festival de música, a la Biblioteca Clarà hem elaborat una guia amb el llistat de cds disponibles i cds que hem adquirit per a l'ocasió. La podeu consultar aquí.
Podeu també escoltar la playlist que hem elaborat a Spotify
Han passat 5 escorredissos anys des del segon article que vaig publicar a l'AMPLI de la sèrie Bad Music For Bad People. Una sèrie que volia rendre tributa músics cavernícoles i salvatges, a l'altra banda del mirall de la sofisticació o la genialitat. Músics amb èxit fugaç, en el millor dels casos, que van viure ràpid, van morir musicalment aviat i van deixar un cadàver més dement que bonic. Sense ells, el rock and roll no et faria bullir la sang per a reivindicar l'abolició de l'orxata. La lluita continua gràcies al seu llegat!
Els dos primers protagonistes de la sèrie van ser Johnny "cara d'àngel" Burnette i Hasil "chickenbilly" Adkins. Una perla del rockabilly el primer, pata negra de l'excentricitat rocker el segon. Per no perdre el fil d'aquesta sèrie més immunda que Divine i els Marbles junts, avui profanaré la tomba del garatge-surf, per parlar-te de The Trashmen. Potser el nom no et diu res però segur que, en algun lamentable episodi de la teva vida nocturna, has emulat insconscientement al seu bateria i cantant Steve Wahrer quan has escoltat aquesta cançó:
Com has pogut observar, Steve Wahrer fa playback i balla tot sol sense l'acompanyament de la banda, i es que el pressupost del programa American Bandstand, que va emetre la seva actuació, no donava per pagar el billet a la resta de membres. La imaginació (sense complexes) al poder!
Surfin' Bird va ser un hit de l'any 1964 amb lletra disfuncional, tornada encomanadissa acompanyada de grunyits i esbufecs dignes de l'homínid més pallús. Un antidepressiu natural (i animal) que t'encomana altes dosis de bogeria a través del seu mantra Pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-pa-ooma-mow-mow. Impossible no sucumbir al poder de l'ocell surfer.
El temaes va convertir en un dels himnes teenager més populars de la dècada dels 60 juntament amb Louie Louie de The Kingsmen. Els seus creadors van passar de ser una banda que amenitzava les festes dels instituts de Minneapolis, a la fama i la glòria de 5 anys sent els amos dels tocates de centenars de joves. The Trashmen van editar un grapat de singles, un LP, alguns temes propis i moltes versions. Un llegat a les antípodes del que se suposa que ha de ser una discografia seriosa. Sense anar més lluny, Surfin' Bird és una mena de plagi resultant de fusionar dos temes d'una banda de rhythm and blues i doo woop de Los Angeles: The Rivingtons, que l'any 1962 va treure el seu únic àlbum titulat Doin' The Birdon es trobaven dos singles Papa Oom Mow Mow i The Bird's the Word:
THE RIVINGTONS. Papa Oom Mow Mow
THE RIVINGTONS. The Bird's the Word.
(Per cert, et recomano efusivament l'escolta dels Rivingtons, a Spotify trobaràs un parell d'excel·lents recopilatoris).
Els nostres amics de Minnesota neixen oficialment com a Trashmen l'agost de 1962, nom que agafaran prestat d'un tema del cantant local Tony Kay-Ray, Trashman's Blues i el seu repertori es nodreix bàsicament de versions de clàssics del rock and roll com Little Richard, Jerry Lee Lewis o Buddy Holly. Composen aquesta formació original:
Tony Andreason, guitarra i veu
Steve Wahrer, bateria i veu
Dal Winslow, guitarra rítmica i cors
Don Woody, baixista que mesos després seria substituït per Bob Reed.
Abans de finalitzar l'any, el combo viatja fins les platges de Balboa on veuen tocar a Dick Dale i The Chantays que els encomanen la febre per un nou so que causava furor entre els joves californians: el Surf. A Minneapolis ningú no havia sentit parlar d'aquest nou moviment que esdevindria tot un fenòmen social i que musicalment tindria com a senya d'identitat l'efecte reverb de les guitarres.
L'any 1963 graven la seva primera demo amb l'instrumental Malaguena, que no és altra que una adaptació surf del sisè moviment de la Suite Andalucía composada per Ernesto Lecuona l'any 1933, i una versió curta del Surfin' Bird.
Un parell d'emissions nocturnes a la ràdio local converteixen l'ocell surfer en un èxit inesperat: la tirada inicial de 1.000 còpies s'esgota en tres dies i en deu es venen 50.000 còpies en tot el país, entrant en el Top-30 de deu estats. La banda havia trobat un so que els definia i els feia únics. Les guitarres reverberades al màxim gràcies a la utilització d'uns amplificadors Fender Showman; el so sec de la bateria que va marcant els canvis de ritme i, sobretot, la veu aspra d'Steve que, segons la llegenda, es va arribar a posar morat, per falta d'aire, a l'hora d'emetre els grunyits troglodites i gritar el famós pa-pa-pa-pa-ooma-mow-mow.
El triomf els anima a gravar el seu primer LP que va resultar un àlbum rodó. És l'any 1964 i la promoció del disc els porta a Veneçuela, on el Surfin' Bird arriba al número 1, destronant als Beatles, i on els seus temes són versionats per Los Supersónicos, una de les primeres bandes de rock del país.
Al LP li segueixen l'edició de 5 singles, 3 dels quals tenen a ocells com a protagonistes:
Cançons fresques, sense complicacions, que volen alegrar la vida i arrossegar-te a ballar fins a morir. Com aquesta, Tube City, una de les meves preferides i que sempre que l'escolto m'imagino com a heroïna d'una pel·li de sèrie B, conduïnt un cotxe en una persecució implacable. Càmera, acció!:
Ai, però la felicitat i l'èxit són efímers... 1964 és també l'any de l'efervescència Beatles i The Trashmen comença a perdre el favor del públic. La gent continua anant als seus concerts, però les vendes dels seus singles no responen a les expectatives de George Garret, el seu productor. El març de 1964 graven 10 temes per al que havia de ser el seu segon àlbum que portaria el nom de On The Move. El màster queda en mans de George Garret que, finalment, decideix no editar-lo. Passaran 25 anys fins que el segell independent Sundazed es faci amb els drets i l'editi l'any 1990 sota el títol de Great Lost Album!, amb l'afegit de quatre temes gravats l'any 66 totalment inèdits. En aquest disc trobem alguns temes com Talk about love que beuen directament del so merseybeat, amb òrgan Farfisa inclòs. Al còctel de garatge-surf i rock and roll se li havia afegit unes gotes de beat.
Després de la mala passada que els va jugar George Garrett, el grup decideix provar sort amb petits segells de Texas i Chicago que els editen un parell de singles que passen sense pena ni glòria. Durant l'any 1966 i 1967 es converteixen en músics d'estudi, acompanyant a artistes locals, viuen de la renda del seu explosiu Surfin' Bird i dels bolos que van fent al llarg de la geografia americana. En només un any arribarien a tocar en 289 locals diferents. D'aquests anys de carretera i manta queda testimoni en el disc Live Bird 65-67, editat per Sundazed l'any 1990. Pots tastar-lo a la web del segell.
Els components de Trashmen es van acabar separant tot i que, ocasionalment, assajaven junts. L'any 1984 un grup de fans, entre els que hi havien músics i editors de fanzines, van aconseguir reunir-los en un concert que iniciaria retrobades periòdiques en els escenaris fins l'any 1989, que Steve Wahrer va morir de càncer. Des del 2007 The Trashmen continuen surfejant pels escenaris de forma més continuada: sense anar més lluny, el passat febrer van tocar al festival Rockin' Race de Torremolinos fent embogir al personal, que tenia molt clar que Bird it's the word!
Stanley Kubrick també va sucumbir al grall primitiu de l'ocell surfer en una de les seqüències més memorables de la seva filmografia, que serveix per acomiadar-me. Una sinestèsia visual i sonora on sarcasme i horror es barregen a ritme de surf. És a Full Metal Jaquet (1987) i l'ocell és un helicòpter dels marines nord-americans:
- Trobaràs el primer LP del grup, Surfin' Bird, reeditat per Charly Records l'any 2011, a la biblioteca Vallcarca i els Penitents.També el pots escoltar a Spotify.
Al febrer d’aquest any ja us anunciàvem la primera sessió d’El Gramòfon, d’una nova activitat que organitzava la Biblioteca Casa de Cultura Joan Ruiz i Calonja de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). Podeu llegir la noticia clicant aquest enllaç.
Es tractava d’una activitat de difusió musical de la mà de músics locals de la zona del Vallès: el convidat havia de seleccionar, comentar i fer-los escoltar 10 temes que, d’una manera o altra, han marcat la seva vida personal i/o musical, incloent un parell de temes propis i alguna recomanació d’actualitat.
Des de Santa Eulàlia de Ronçana volen donar prioritat a la música local, del municipi i de la comarca, i per això van començar convidant a Sergi Ambròs, cantant del grup De cara a la pared, de Santa Eulàlia.
Per aquesta segona edició contaran amb la complicitat de Miqui Puig, veí de la comarca.
La segona sessió serà aquest dijous dia 20, a les 20:00h.
En Miqui Puig, també va ser el convidat del Music Spy Club de la biblioteca Vapor Vell de Barcelona, el passat 14 de desembre, on també li demanàvem 10 temes que l'haguessin marcat com a persona i/o músic.
Podreu comparar la tria que farà a Santa Eulàlia amb el que va triar per Vapor Vell:
Directament des del món dels records preciosos , la companya Bea Garcés, de la Biblioteca Armand Cardona de Vilanova i la Geltrú comparteix amb els lectors de l'AMPLI les seves vivències de la música en directe.
Veient les entrades de Lo Jaume i l’Esther Suriñach no m’he pogut resistir a escriure aquesta petita crònica.
Quan tenia 13-14 anys a Catalunya es vivia la primera explosió del rock en català i per l’estadi de futbol de la meva ciutat, Vilanova i la Geltrú, van passar grups com Sau o Sopa de Cabra. Recordo haver aconseguit que els meus pares em deixessin anar al concert d’aquests últims a destrossar-me la gola cridant: “Bona nit malparits!!!!!”
Poc després, a segon de B.U.P, vaig intentar que em toquessin unes entrades per al concert dels britànics Suede, que van venir a presentar el seu primer àlbum, a principis dels anys ’90 en el moment àlgid del denominat brit pop.
Però el concert que més recordo va ser el juliol de 1993 a l’Estadi Olímpic de Montjuïc: Guns ‘n’ Roses, telojenat pels odiosos Suicidal Tendencies i un solitari Bryan May. Més endavant vaig saber que a la resta de la gira els grups que els acompanyaven eren Faith No More i Soundgarden, que més endavant es van convertir en dos pilars de les meves referències musicals.
Guns N' Roses
En aquella època jo i la meva millor amiga érem molt fans de les malles de l’Axl Rose i els riffs de l’Slash. En quant varem saber que vindrien a Barcelona varem començar a fer plans emocionades fins que els meus pares, en un atac de sobreprotecció, em van denegar el permís per anar-hi. Desil·lusió màxima!
Però no em vaig donar per vençuda i junt amb la meva còmplice varem maquinar un pla maquiavèl·lic per burlar la seguretat dels meus captors. Varem inventar un concurs de ràdio i vaig amenaçar als meus pares: si em tocaven les entrades em deixarien anar...endevineu qui va aconseguir dues entrades pel concert, no?
Mai oblidaré l’emoció del moment...i sobretot el fet que el meu pare ens va acompanyar al concert, condició sine qua non que van posar els meus pares, i es va haver d’empassar el nostre histerisme, pujar-nos a coll per veure millor i suportar les empentes de més de 20.000 persones.
Altres moments que han marcat el meu currículum de directes han estat veure els Tool, banda de referència del metal més progressiu, a la sala Razzmatazz de Barcelona el 2006 o el concert de Björk al Sònar del 2003.
Els meus últims concerts han estat de grups més assequibles com Manel o Els amics de les arts, que també he gaudit com només es pot gaudir de les primeres vegades. I la llista de primeres vegades amb artistes que per un motiu o altre encara no he pogut veure en directe també es llarga. Alguns que em venen al cap ara mateix son P.J.Harvey, Pearl Jam, Nick Cave o Mark Lannegan però n’hi ha més...molts més...
Ja us podem oferir els fanzines resultants de les sessions d'urban Sketching. Pels qui no hagueu sentit mai a parlar d'això, l’Urban Sketching és una forma de dibuix urbà, espontani i sobre el terreny. Amb l’ajuda d’una llibreta el dibuixant esbossa cantonades, persones, fragments d’edificis: la novel•la urbana. Les biblioteques us proposen un seguit de tallers per aprendre i mostrar una faceta concreta d’aquest art aparentment casual: l’sketching amb motius musicals. Músics al carrer, guitarristes al metro, DJ’s i bandes es converteixen en objectes artístics per aquestes polaroids de manufactura humana.
Ja està disponible el butlletí +Música! amb les novetats de música del mes de juny a la Biblioteca Vapor Vell.
És juny i escric des de Barcelona, per tant m’agradaria recomanar-vos algun dels músics que seran aquest cap de setmana al Sonar!
D’entre les novetats de música electrònica, en tenim 4 que estaran al festival:
Bruna
Segons el festival:
“Durant el dia bRUNA passa les hores envoltat de llibres de jurisprudència, sentències de les corts i arxius amb casos pendents; pero a la nit abandona els hàbits per manufacturar enlluernadores gemmes de pop electrònic amb capes de cordes, sintetitzadors reverberants i puntuals frasejats vocals. El català acaba de publicar el seu segon assalt, “Thence”, una col·lecció de tracks emotius i melòdics perfectes per posar banda sonora als vespres a la platja o a al bullici nocturn de Barcelona. La seva aproximació oberta li permet recollir el millor del house francès, l’indie pop i la música clàssica i passar-los pel filtre del seu propi so. Hi ha una alegria de viure en el que fa que apel·la a diferents generacions, des dels més petits de la casa fins als més madurs.”
Seran al Sonar de dia al SonarDrôme, el divendres 14 a les 18:50
Darkstar
“Darkstar faran la seva primera actuació a Sónar per presentar el seu nou àlbum, "News From Nowhere", que veurà la llum a Warp a principis de febrer. Darkstar són un trio britànic format per Aiden Whalley, James Buttery i James Young, que es va forjar al voltant de les ja llegendàries nits dubstep de FWD. L'èxit generalitzat que va suposar "Aidy’s Girl Is a Computer" (que va escalar molt amunt en les llistes de The Guardian i Pitchfork) encara ressona a la blogosfera, però Darkstar no han deixat de mirar cap endavant, refinant el seu so fins convertir-lo en alguna cosa completament a part.”
Seran al Sonar de dia al Sonar Hall, dissabte 15, a les 19:30
Jamie Lidell
“Home multifacètic i aventurer, capaç de barrejar a Al Green amb Aphex Twin, cantant de veu esplèndida o amant d'experimentar amb tot tipus de màquines i andròmines,Jamie Lidell torna a Sónar després de les seves visites amb Super_Collider, el seu projecte en solitari o al capdavant del supergrup Mostly Robot l'any passat. Pel 20è Aniversari del festival Lidell presenta un nou disc homònim, publicat com sempre a Warp, en el qual torna a barrejar com ningú soul, IDM, funk i música de ball. Sobre l'escenari és capaç de cantar una balada a capella, construir intrincades joies a base de loops amb sabor a electro o marcar-se un beatbox per deixar a l'audiència amb la boca oberta. Tot un entertainer amb classe y ampli coneixement.”
Serà al Sona de dia, al SonarVillage, el divendres 14 a les 19:30
Raime
“Lents però molt segurs, Joe Andrews i Tom Halstead han anat construint un discurs absolutament únic, que poc té a veure amb cap dels seus contemporanis (en tot cas potser només amb Demdike Stare) i que ja no conserva pràcticament res del dubstep al que se'ls va associar en els seus inicis. Cada vegada més despullats de ritmes i melodies identificables a les quals agafar-se, el seu primer LP oficial, “Quarter Turns Into a Living Line”, avança entre boires industrials, freqüències pertorbadores, dub en coma i ambients de terror gòtic. Un discurs mostra tot el seu potencial amb el seu nou show audiovisual, una successió d'imatges d'hipnòtica parsimònia i fosca bellesa que van molt més enllà de les típiques imatges de suport. El concert ideal abans de l'actuació de Kraftwerk a Sónar de Nit.”
Seran al Sónar de Nit, al SonarClub, el divendres 14 a les 22:00
Recordeu que des del nostre butlletí teniu enllaços a l’Spotify per sentir amb calma com sonen i enllaços al nostre catàleg per conèixer la disponibilitat dels seus cds a les biblioteques de Barcelona.
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets? Als vuit anys jo ja volia ser igual que la Maria del Mar, la bibliotecària de la meva ciutat, anys més tard vaig treballar amb ella. Sóc de la promoció de la UB del 96, des de llavors he treballat en tot el que he trobat i amb tots els contractes possibles, el camí a la feina actual va ser llarg i dificultós, però m’ha servit per valorar la sort que he tingut de poder acabar treballant en allò que de veritat m’agrada. Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? L’atenció al públic, és una sorpresa contínua mai saps amb el que et trobaràs quan s’obre la porta, si al final de la setmana fas una valoració t’adones que et compensa la gent que has conegut i el que has aprés. Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? No sé si es pot dir divertida (potser l’usuari implicat no estaria d’acord), però és de les poques que encara no he oblidat: Era la primera setmana de feina de la guàrdia de seguretat que hi ha ara a la biblioteca a on treballo, va sortir a mitja tarda un moment, i de sobte li va caure una bossa del cel, quan la va obrir es va trobar amb un títol de la Taschen: “60's: all-american ads” de 959 pàgines, quasi la mata, pobreta. Es va indagar qui havia estat, i van trobar l’usuari, explicà que l’havia llençat perquè el número 6 li parlava, era el mateix usuari que renyava a la bibliotecària de referència perquè cada vegada que passava pel seu costat les lletres, del llibre que llegia, fugien corrents de la pàgina. El van sancionar amb uns mesos sense venir a la biblioteca, però aquí no va acabar: a la setmana següent me’l vaig trobar quan anàvem de compres amb la meva germana, que havia vingut a passar el cap de setmana, ell que em veu, deixa tirat el carret de la compra enmig de la carretera i surt corrents cap a mi: “Senyoreta, senyoreta! Que m’ha de deixar tornar a la biblioteca! Que jo no puc viure sense anar-hi!” la cara de la meva germana era un poema, se li va acabar dir que la biblioteca semblava molt avorrida. Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? A les reunions que he assistit, tant de la biblioteca com les de la central del territori, jo els veig bé, sí que hi ha els comentaris típics: de com ens ho podem fer?, quan s’arreglarà això?, però també ha servit per a trobar camins diferents, noves propostes i alternatives. Els bibliotecaris estan acostumats a sobreviure amb poqueta cosa, a fer-ho tot ells... sobretot els de pobles petitets, així que tot això no ens ve de nou. Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem prou preparats per aquest repte? Els bibliotecaris de la pública sempre hem assumit aquest paper, molts dels nostres usuaris venen amb les idees clares, però n’hi ha un gran nombre que necessiten que els recomanis i els guiïs per tota l’oferta que hi ha al mercat cultural. Preparats ho estem, però mai va malament una ajuda, sempre és bo compartir experiències amb d’altres col·lectius, i amb el nostre també, per suposat. Seguint aquest fil, la prescripció apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, sembla ser la especialització y la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser? És curiós, he fet un curs de prescripció aquest any, i una de les conclusions a les que vaig arribar sens dubte, ha estat a la necessitat que hi ha d’especialització i cooperació, tothom no pot saber de tot. A les biblioteques petites és necessari conèixer una mica de tot, en grans com la que jo treballo és possible que el personal s’especialitzi, i a part de tenir en compte en quina secció cada professional treballa, caldria potenciar també els interessos i coneixements que tenen i aprofitar-los. Hi ha biblioteques que això ho estan treballant i compartint amb la resta de professionals a través de blogs, i d’altres eines, però falta més cooperació entre administracions. De tota manera crec que a on no poden arribar les administracions ho fan els seus professionals a través d’eines com grups de treball, un exemple a tenir en compte són els del COBDC. Des de la teva experiència personal a Lleida ciutat, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen? No trobo que hagin canviat en aquests temps, el que sí han fet ha estat disminuir. Al llarg d’aquests anys he detectat diferents “tipus” d’usuaris:
“l’emocionat”: Descobreix la biblioteca, al llarg d’uns mesos el veus entrar i sortir amb tota la música possible, i tens clar que el que fa és arribar a casa i copiar-ho, perquè no li dona temps a escoltar cinc cd’s cada dia. Aquest usuari al cap d’un temps, quan ja s’ho ha repassat tot, desapareix.
“el dels clàssics”: A les biblioteques tenim un gran fons adquirit durant molts anys i que no s’ha fet malbé, ja que n’hi ha menys usuaris interessats, però els que ho són venen a buscar coses molt concretes i especialitzades que els costa trobar.
“músiques del món”: Els usuaris eren principalment immigrants que cercaven grups/sons del seu país d’origen, són els que més han disminuït.
“a veure què trobo”: Generalment els agrada un tipus de música: pop, jazz, bandes sonores i pregunten si hi ha aquest o aquell grup, però s’emporten el que troben, en molts casos són persones d’una edat que no tenen el costum de cercar música a través d’altres canals.
El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? M’agrada el terme i comparteixo l’opinió, no han de ser incompatibles, és com els llibres, es pot llegir en paper i en e-book. El futur no és el que hi ha ara, l’estem començant a intuir i no podem posar fre a la innovació tecnològica, ens hem d’adaptar, “el com” és la qüestió a respondre. Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? Tota la vida hem compartit, jo recordo intercanviar-nos els cassetes amb els companys de classe i també gravar les cançons de la ràdio, ara intercanviem recomanacions als nostres perfils de les xarxes socials, això com a usuaris. Com a professionals s’ha de buscar un camí per a poder-ho fer, és com tot, si la societat ho està fent no podem ignorar-ho, però no crec que sigui feina dels bibliotecaris en particular decidir com, si no dels serveis centrals, ja que són moltes les qüestions a resoldre començant pels drets d’autor. I cal trobar la manera, s’està buscant? Necessitem una resposta ja, que ens estem perdent una eina fantàstica. Escoltes música regularment? Quin és el darrer disc que t'ha emocionat? Sóc poc d’emocions jo, sóc més aviat de dèries, que em donen per èpoques. Si repasso el meu mp4, es troba la “banda sonora de la meva vida”. La música dels anys 80, que és la que ballo més a gust: Radio Futura, A-Ha, Madonna, Queen,Tina. La sarsuela i per dir-ho d’alguna manera els “clàssics espanyols”: Manolo Escobar, les ranxeres de la Rocío Durcal, en Vicente Fernández, que era el que s’escoltava a casa quan jo era petita. Les bandes sonores del cinema i la televisió: els últims cd’s els de “Doctor Who”, m’agrada anar-hi quan hi ha algun concert orquestral. I concerts en directe: aquí ja tiro més cap a la música de Fangoria, las Nancys Rubias, la Terremoto de Alcorcón i d’altres grups en el que a més de la música, l’espectacle visual és un afegit important. Però al meu voltant, estic rodejada de família i amics bojos per la música, s’escolta de tot.
