Sònar 2008

Els passats 19, 20 i 21 de juny el Sònar va tornar a Barcelona per 15è any consecutiu. La música electrònica, avançada en diuen, va envaïr Barcelona: el Raval i les seus habituals: CCCB, Macba, Centre d’Art Santa Mònica, l’Auditori, la Fira Gran Via. Aquest any, celebrant el seu centenari s’hi va afegir el Palau de la Música Catalana.
Més de 81.000 persones s’hi van passar i l’organització ja ha estrenat sucursals a Tokio i a Sao Paulo.
A banda de la música, el festival inclou art multimèdia en totes les seves facetes: el CCCB acull una Fira Tecnològica (on es poden conèixer les últimes novetats de les principals empreses dedicades a l’equipament pels djs i artistes de música electrònica), la secció Sònarcinema, Sònarmàtica (àrea multimèdia que dedica un monogràfic a una ciutat: Berlín, aquest any, i inclou creacions de disseny gràfic, NetArt i instal.lacions). A banda, diverses exposicions, revistes, llibres i una fira discogràfica completen el programa.

Aquest any una de les temàtiques del festival ha estat el que s’ha anomenat “factor femení” (un terme absurd creat per separar coses universals -com la música- en masculí i femení per poder conciliar-les després reconeixent la part masculina de les dones i la femenina dels homes! Quina feinada!!), que només vol dir que enguany hi ha una presencia important d’artistes-dones al festival. (Si, encara hi ha algú que es sorprèn que les dones facin música i creu que és un aspecte a remarcar!). Si vols llegir un article sobre el “factor femení” del Sònar d’enguany, punxa aquí.

Si voleu llegir un article de Nando Curz, d’El Periódico (i col•laborador del Music Spy Club de la Biblioteca Vapor Vell) avaluant el Sònar i de com s’està convertint d’un festival per conèixer el futur de la música electrònica a un festival d’entreteniment més, podeu punxar aquí.

El que segueix és una selecció d’alguns dels grups, artistes, djs que van passar-se pel Sònar. De tots ells a les biblioteques s’hi pot trobar (o si podrà trobar aviat), algun cd...

No he inclòs vídeos dels directes degut a la mala qualitat del so. Si en voleu, internet n'és ple!

CAMILLE
Després de col•laborar amb Nouvelle Vage (versionant en clau bossanova clàssics del punks i new wave) Camille ha tornat a editar en solitari: Music Hole (EMI, 2008), un disc a capella experimental, on deixa anar la seva veu fins allà on la vulgui portar, jugant, pujant i baixant, anant i venint i creant tots els sons, textures i ritmes que li ve de gust. El disc és en anglès, aquest cop, per poder experimentar (diu) amb sons nous.
El concert de Camille va ser al Palau de la Música, seu, per primera vegada, del Sònar. La seva teatral posada en escena va anar acompanyada de 7 músics, amb la veu, les mans i els peus i un piano com a únics instruments. Raro? Si, però aclamada per tot els Palau.
Podeu veure el vídeo de "Gospel with no Lord":


CAMPING
Un altre dels grups catalans (de Granollers) al Sònar. Camping va presentar el seu tercer treball discogràfic: Politics in love (Pupilo, 2007), una aposta pel rock avanguardista, força més dur, contundent i tèrbol que els seus anteriors discs. Amb megàfon inclòs a l’escenari del Sònar.
El seu single és "Battle", i aquí teniu el videoclip:


DJ ÁNGEL MOLINA
El millor dj espanyol (segons varies revistes) va tornar al Sònar, a punxar el seu darrer Wax Sessions III (Sonarmusic, 2006), entre concert i concert. Conegut per les seves mescles de hard techno, als àlbums Wax Session hi cap tota una mostra d’electrònica: industrial, techno-pop, dub...
(No hi ha cap tall d’audio ni video per la mala qualitat que us comentava. Rastregeu el Youtube i trobareu alguna cosa...)

EL GUINCHO
www.myspace.com/elguincho
El bateria canari, afincat a Barcelona, va tocar en diversos grups abans de llançar-se amb Folias (DC / Luv Luv, 2006). Ara ha tret (i arrassa dins l’underground) Alegranza (Discoteca Oéano, 2007): música de samplers mesclada amb música tropical i ritmes africans, comparable a Panda bear o Animal collective...
El Guincho va tocar mà a mà amb Ryan McPhun de The Ruby Suns, tant cançons d’Alegranza com de Sea Lions (Memphis Industries, 2008), dels Ruby Suns.
Aquí teniu "Antillas", la segona cançó del disc:


FIRST AID KIT
http://www.myspace.com/firstaidkitmusic
Agnès Aran i Carles Querol són First aid kid, un duo de pop electrònic dolç i cristal·lí fet a Barcelona. Es van donar a conèixer amb First (Closer, 2006) i ara presenten el seu segon disc: Plaits (Closer, 2008). Els beats que són la base per la veu dolça d’ella, als directes es transformen en una bateria real.
Aquí teniu el vídeo de "Truth can hurt":


GOLDFRAPP
http://www.myspace.com/goldfrapp
Allison Goldfrapp i companyia (Will Gregory) han deixat de banda el dance-pop-glam i els sintetitzadors dels tres anteriors discos per treure’n un altre Seventh Tree (Mute, 2008), amb aires folks, calmat, guitarres acústiques i cordes. Un canvi que no calia (sóc fan de Supernature), i sembla que els assistents al concert del Sònar tampoc els hi va fer el pes: arpes, flautes i violins no van poder contra els antics hits, tipus "Oh la la la!!"
Vídeo: "Clowns"


HERCULES AND LOVE AFFAIR
http://www.myspace.com/herculesandloveaffair
Hercules and love affaire (DFA /EMI, 2008) és el disc del grup homònim (o seria al revés?) dirigit pel dj de NY Andy Butler. Música disco que enganxa, electro-disco, diuen. Si n’heu sentit a parlar serà per la col•laboració d’Antony Hegarty (Antony and the Johnsons) en 4 dels 10 temes del disc, on (oh! sorpresa) no és llepa les ferides amb la seva veu i melodies malenconioses i depriments (això no té perquè ser dolent, encara que ho sembli!), sinó que ens mostra la seva faceta més lúdica posant veu a temes ballables. Per cert: Antony no fa els bolos en directe al Sònar!
El vídeo de "Blind", un dels seus hits:


JUSTICE
El duet francès, hereus del so electro de Daft Punk (realment sonen a Daft Punk!), van editar Cross (Ed Banger Records, 2007), disc de música dance amb una forta influència rock. El seu hit “We are your friends” és una remescla de l’original “Never be alone” de Simian. Segur que l’heu sentit alguna vegada. Per si els mosques... aquí el teniu.


KALABRESE
Kalabrese (el suís Sascha Winkler) i la seva Rumpelorchester van presentar el Rumpelzirkus (Muve, 2007), una fusió de house amb orquestra de vents que sona a soul setantero, a funk. Apte per a no-electrònics.
Des de la setmana passada jo en sóc fan, escolteu el Rumpelzirkus amb la calma i ja m'ho direu. Un tema recomanat (no per mi): "Lose my chair".


MATMOS
http://www.brainwashed.com/matmos/
Coneguts i recordats com el duo de djs de San Francisco que van col•laborar amb la Björk en un parell de discos i en la seva gira del Vespertine al Liceu, i que es dediquen a fer música techno experimental a partir de sons d’intervencions quirúrgiques i liposuccions. Retallant i enganxant sons creant capes de textures, llums, colors. Un collage fet amb bisturí. (A Chance to Cut Is a Chance to Cure. Matador, 2001).
El seu barrer i setè àlbum és Supreme Ballon (Matador, 2008), i una de les seves cançons "Rainbow flag":


M.I.A.
http://www.myspace.com/mia
Finalment M.I.A. (Arular. XL, 2005 i Kala. XL, 2007), la funky hiphopera festivalera ha cancel•lat la seva actuació al Sònar i, de moment, els seus primers concerts de la gira per Europa per problemes de salut. Els fans perden l’oportunitat de deixar-se anar amb la barreja de sons…

MISS KITTIN
http://www.misskittin.com/
www.myspace.com/kittinmusic
Repeteix al Sònar (la sessió del 2005 està editada a Live at Sònar, EMI, 2006) la dj i vocalista francesa que punxa de tot: house, pop electrònic, dub propi i aliè... El seu darrer àlbum d’estudi editat en el seu propi segell: Batbox (Nobody's Bizzness, 2007)

NEON NEON
http://www.myspace.com/neonx2
Neon Neon està format per un dels tandems que més funcionen darrerament: cantant de grup indie (Gruff Rhys de Super Furry Animals) i artista de música electrònica (Boom Bip http://www.myspace.com/boombip). I presenten el seu primer àlbum: Stainless Style (London Lex, 2008) i es podria definir com a synthpop vuitantero. Sintetitzadors amb ritmes hip hop i r&b… Un disc disco, en la línia d’Hercules and love affaire: electrònica retro, actualitzada.
El vídeo: "I lust u".


NORTHERN STATE
http://www.myspace.com/northernstate
Les tres raperes de Nova York (Hesta Prynn, Spero i Sprout, es diuen) van actuar gairebé a les 6 de la tarda al Sònar Village, una hora poc apropiada per un concert de hip hop, però això no va ser un obstacle per posar-se el públic a la butxaca, amb els seus ritmes alegres i power-poperos.
El seu darrer (i tercer) disc, produït en part per AdRock dels Beastie Boys (potser per això sona la meitat a Beastie Boys) és Can I keep this pen? (Ipecac, 2007) i si consulteu el seu myspace, podreu sentir com sonen...

ROISIN MURPHY
Quan es va separar de l’altra meitat de l’electrònic Moloko , la irlandesa Roisin Murphy va editar el seu primer àlbum en solitari Ruby Blue (Echo Records, 2005). Escrit i produït per Matthew Herbert, un altre dels visitants d’alguna edició anterior del Sònar, (i amb qui vaig tenir l’honor de passar una estona al backsatge fa un parell d'anys. Tot i que jo no sabia qui era ell!). A finals del 2007 edita el segon: Overpowered (EMI, 2007). El seu single també és "Overpowered":


THE FIELD
http://www.myspace.com/thefieldsthlm
L’esperat suec Axel Willner, acompanyat d’un parell de músics (instruments electrònics, baix i bateria), va punxar la tarda de dissabte al Sònar Village. El seu àlbum From here we go sublime (Kompakt, 2007) és house minimalista, trance elegant i melodies pop, bases samplejades i “maquejades” i reconstruides fins a tornar irreconeixible la melodia original. Un exemple del seu darrer disc: "A paw in my face", amb un sampler de "Hello" de Lionel Ritchie:


THE PINKER TONES
www.thepinkertones.com/
Wild Animals (Outstandng, 2008) és el quart disc del grup de Barcelona. Música eclèctica que sona a pop, soul, bossa, swing i psicodèlia…
Aquí està el vídeo de "Happy everywhere":


YELLE
http://www.yelle.fr/
La cantant de pop francesa es va donar a conèixer amb Pop-Up (Source Etc., 2007) un disc techno ballable, fresc i fàcilment accessible, lletres incisives, llums i colorins, molt dins l’ona M.I.A.
Aquí teniu el seu hit “Je veux te voir” (anteriorment titulat “Short dick Cuizi”, amb això ja us imagineu l’argument).


... i més. No hem dit res de Leila, Deepchord, Richie Hawtin, Nisei, Diplo, Yazoo, etc... us deixem que els busqueu als seus Myspaces... o que pregunteu al/la vostre/a musictecari/ària de referència!

Bandes Sonores a la Biblioteca Xavier Benguerel

La Biblioteca Xavier Benguerel, al districte de Sant Martí de Barcelona, a l'igual que d'altres biblioteques de la ciutat ha especilitzat la seva col·lecció musical. Com la secció general, centrada en cinema, la col·lecció de música està dedicada, en part, a les bandes sonores.

Us fem cinc cèntims de l'especialització musical i d’alguns dels problemes que ens trobem en el dia a dia.

L'especialització de cinema està diferenciada de la resta del fons general. A la seccció hi tenim tots aquells documents que d'una manera o altra tracte de cine: llibres, revistes, DVDs i CDs en un espai d’uns 70 metres quadrats. Els documents estan identificats amb un pictograma que representa una càmara de cinema.

Les bandes sonores (BSO) són aproximadament el 13% del total d’enregistraments sonors de la biblioteca. A l’hora de fer-ne la selecció, apliquem fonamentalment dos criteris: d’una banda, adquirir la BSO de pel•lícules que ja tenim –o preveiem tenir– a la biblioteca; de l’altra, BSO de pel•lícules que, per la seva significació o la del seu compositor, entenem que cal tenir-les independentment de si disposem o no del DVD.
La selecció es fa sobretot a partir de revistes i webs especialitzades en cinema. Tot i així, hi ha BSO de difícil localització: a banda de les descatalogades, n’hi ha algunes que només es poden aconseguir important-les, i d’altres no sempre entren dins els circuits dels distribuïdors amb què treballem. També es dóna el cas de BSO que només s’han comercialitzat de manera parcial, en reculls de l’obra del compositor en qüestió.

Darrerament, seguint l’exemple d’altres biblioteques que avisen l’usuari de la disponibilitat de la novel•la en què s’ha basat una pel•lícula, hem senyalitzat els CDs i els DVDs amb recordatoris que informen l’usuari que disposem de la BSO corresponent a d'aquell DVD (o a l’inrevés). Intentem aprofitar l’èxit del DVD per potenciar els altres dos tipus de documents.

Pel que fa al tractament documental, com qualsevol altra biblioteca municipal que gestioni un fons especialitzat amb eines documentals pensades per a un fons general, un cop la secció creix per damunt d’un determinat nombre de documents, la indexació i la classificació esdevenen insuficients en alguns aspectes. Així, l’encapçalament "música de pel•lícules" no ens facil•lita la feina, i trobem a faltar maneres de donar més informació, como ara el gènere.

Això ens porta a tractar quins hàbits i problemes detectem en els nostres usuaris a l’hora de cercar les BSO. I potser el problema estrella és el que suposen les variants de títol de les BSO: North by Northwest (Con la muerte en los talones) o Some Like It Hot (Con faldas a lo loco) són dos exemples clàssics, però no aïllats, i la cosa encara s’ha complicat més ara que finalment comencem a disposar de variants en català. Feliçment, des dels serveis centrals s’ha decidit afegir entrades secundàries de títol corresponents al títol d’estrena en castellà o català quan aquest no coincideix amb el títol del document. El problema, doncs, te solució sempre i quan l’usuari consulti el catàleg.

També rebem altres consultes referides al compositor, al gènere o fins i tot al director de la pel•lícula, tot i que són poc habituals. En aquests casos –sobretot quan l’usuari demana música d’un gènere cinematogràfic– el catàleg ens és de poc ajut, i hem de recórrer a altres fonts (el fons bibliogràfic especialitzat ajuda molt), sovint a Internet.

I aquí s’acaba el nostre resum. Si heu llegit fins aquí és que sou gent molt amable i civilitzada, de manera que no dubteu a fer-nos arribar qualsevol dubte o suggeriment. Serà un plaer.
L’equip de la Biblioteca Xavier Benguerel

Això no és música! - 2

Aquesta és la 2a part d’una sèrie que començà aquí, mostrant el simbòlic pas de la sensibilitat musical clàssica a la romàntica. Una ruptura sensacional que inaugurava un món ben particular: aquell en que la música convenia sentir-la més d’una vegada (abans de Beethoven difícilment existia aquesta oportunitat, i els compositors creaven en consonància). Començava la -potser efímera- aventura de la música no immediata, sinó disposada a arribar a fondàries insospitades en successives escoltes.

Continuem així aquest viatge amb dos noves, abruptes i significatives irrupcions del crit “Això no és música!”, que assenyalen la dolorosa aparició d’una nova forma d’experiència emocional i expressiva d’aquest art.

3) Pas del món clàssic/romàntic, a la modernitat.

Es tracta de L’ESCÀNDOL MÉS GRAN DE LA HISTORIA DE LA MÚSICA. Es va produir el 29 de maig de 1913 al Théâtre des Champs-Élysées de Paris, amb l’estrena de La Consagració de la Primavera, el ballet d’Igor Stravinsky.

La nit semblava tranquil•la. Primer s’interpretaven algunes peces de Chopin: romanticisme arravatat i elegant, un tipus de passió ja admès i digerit per l’època. El títol de l’obra a estrenar, amb connotacions naturals, no feia preveure el que passaria. Però tot va ser molt ràpid (pensem que aquesta obra dura poc més de 30 minuts). Tan bon punt començà la música van aparèixer els primers xiulets, les primeres protestes que, progressivament, esdevingueren violentes manifestacions del públic: crits, amenaces, imprecacions.

Als 10 minuts la música gairebé no era audible pel terrabastall que hi havia a la platea i a les llotges: els crits i els cops es barrejaven amb eufòriques manifestacions d’adhesió. Bona part del públic considerava que allò era un atac a l’art i a la seva sensibilitat. També contribuïa a l’escàndol l’agosarada coreografia de Nijinsky (que, sense manies, anava en consonància amb el tema de la música) en una societat conservadora com era la parisenca de principis del s. XX. L’argument també era fort: el sacrifici ritual de la jove verge d’una tribu, executat lentament per celebrar -ballant fins la seva mort- l’arribada de la primavera. Però això, com la vestimenta del ballet, són només aspectes externs a la música.

El segon acte de l’obra es va fer amb intervenció de les forces de seguretat, per garantir la integritat dels músics i de part del públic. Forma part també de la història de la música el valor i la serenitat de Pierre Monteaux, el director de l’orquestra, que aconseguí conduir-la fins al final (només un any abans s’havia enfonsat el Titanic, amb aquells músics tocant amb l’aigua al coll...). Els espectadors van començar a barallar-se entre ells; els detractors atacaven als qui apreciaven l’actuació; Maurice Ravel va estar a punt de ser apallissat per aplaudir, insultat amb crits de “porc jueu!”; hi va haver nombrosos intents de linxament. Camille Saint-Saëns, en canvi, cridava consignes en contra de la música. Les cròniques també recorden que Debussy va quedar pacíficament estupefacte.

Sergei Diaghilev, l’auspiciador de l’obra, va sortir a l’escenari per demanar calma als espectadors, però era impossible sentir-lo. L’insultaren i atacaren amb tot el que tenien a les mans. Per evitar més mals provinents de la foscor, Diaghilev va ordenar encendre els flashos de llum del teatre, però el públic va rebre aquesta acció com un incentiu per a la seva agressivitat i el desastre fou ja incontenible. Les cròniques descriuen d’una veritable batalla campal en la que van participar inclús les dames, a cops de puny. Es van arrencar i llençar butaques a l’escenari i es concertaren dols a mort, duts a terme l’endemà.

Al final, el teatre va començar a incendiar-se. Es produïren caòtics tumults pels carrers de les rodalies. Stravinsky, Diaghilev i Nijinsky van haver d’escapar amb escorta per la porta del darrera del teatre, fugint cap al Bosc de Bologne, esperant que la fúria de la multitud es dispersés. Imagineu l'ambient en dies posteriors als diaris, les tertúlies, als fòrums...

Què havia passat? La música jugava a una certa ambigüitat tonal, amb molts efectes dissonants. L’obra abundava en elements rítmics i percussius, salvatges, sovint obsessius. Curiosament la partitura quasi prescindeix d’instruments d’aquest tipus -llevat d’uns timbals- i és tota l’orquestra la que és utilitzada com a gegantí instrument de percussió. Stravinsky, que llavors tenia 31 anys, va utilitzar canvis constants de mesura, registres indòmits dels instruments (la cèlebre melodia del fagot...); el compositor afirmava haver escrit sense sistema, apel•lant només a allò que ell escoltava, i transcrivint-ho.

Posem-nos en la pell d’aquells parisencs indòmits i escoltem l’obra:

N’hi ha per tant? Què hi ha al darrera d’aquesta increïble reacció dels espectadors?... Doncs el pas del món clàssic/romàntic al modern; el pas del refinament i l’exquisidesa dels ambients de la música culta a un nou llenguatge pagà, d’un caràcter ètnic i una actitud intensa i única que obria un nou món; l'existència d’una música que generava un tipus d’experiències que fins el moment no es consideraven nobles i que conduïa a uns estats de consciència que es censuraven.

El crit ”Això no és música!” va ressonar fortament, i més violentament que en tota la història anterior i posterior a aquesta estrena, i fins i tot de boca de compositors com Saint-Saëns. I per què? El cert és que aquest escàndol no és només històric per la seva bogeria. No ho és tampoc perquè representi un pas endavant del llenguatge musical, com ara Beethoven o Gesualdo. Ho és principalment perquè allò que representa mostra per primera vegada una fractura: una sensibilitat que anomenem “moderna”, que no ha sigut digerida ni superada. Avui, encara, uns es fascinen i altres s’horroritzen escoltant obres anàlogues a La Consagració de la Primavera (i fins i tot la mateixa persona reacciona diferent en funció de l’estat d’ànim o l’hora del dia). De manera que aquest escàndol ha esdevingut la primera estació d’una escissió entre la sensibilitat clàssica i la sensibilitat moderna que encara és viva a la nostra estètica/ànima/experiència musical.

Potser no hem sortit encara d’aquell teatre.


4) Aparició del surrealisme: objectes d’interpretació inaudits i inspiracions més enllà de la realitat.

Poc després l’Això no és música! va afectar Erik Satie (França, 1866-1925), amic d’Stravinsky, experimentador polivalent i precursor del serialisme. L’escàndol té la seva arrel al surrealisme.

A la França de finals dels anys 10 les avantguardes ja estaven germinant de forma invertebrada a tots els camps artístics: a l’incipient cinema, a la literatura, a la pintura... però no a la música (Breton odiava la música, un detall que no s’ha valorat prou). Erik Satie, després d’una vida atzarosa -havia estat pianista de cabaret durant molts anys- va entrar en contacte amb aquest grup d’artistes que generaren la penúltima revolució artística: Picasso, Tzara, Cocteau, Breton, Braque...

El 18 de maig de 1917, a Paris (ben a prop de l’escenari de l’estrena de La Consagració de la Primavera, quatre anys anterior), el Teatre Châtelet es preparava per l’estrena d’una obra-ballet de Satie, anomenada Parade. El guió de Parade el va escriure Jean Cocteau, l’escenografia i el disseny dels vestits dels ballarins és de Picasso i la coreografia és de Léonide Massine. El tema: tres grups d’artistes de circ intenten atraure al públic del teatre per seguir un espectacle a l’exterior. Satie volia simbolitzar amb aquesta obra l’esperit modern de la dansa. La música incorporava sorolls de màquines de escriure, que s’intercalaven a la partitura, així com unes espectaculars sirenes i efectes amb ampolles de llet. Els elements absurds, surrealistes i abstractes van atraure a molts compositors però van enfurismar a bona part del públic.

Curiosament, també hi participà Sergei Diaghilev, l’extravagant empresari mecenes, que estava al darrera de tot. La brega no va arribar a més violència que la verbal i alguns desperfectes al teatre, que també es va dividir en admiradors fanàtics i adversaris acèrrims. En dies posteriors es va organitzar una sonada manifestació en favor de la música clàssica pels carrers de Paris.



Aquesta és la música de l’escàndol. I aquí trobareu la partitura completa. Els incidents devien afectar el caràcter bohemi de Satie: va estar una setmana a la presó per insults a un crític que havia menyspreat Parade, però finalment va ser posat en llibertat gràcies a la intervenció – diguem-ne econòmica - de la Princesa Edmond de Polignac. (La nota publicada era: "Senyor i benvolgut amic. Vostè no és només un cul, és un cul sense música. Firmat: Erik Satie.")

Satie no va deixar mai entrar ningú al seu estudi d’Arcueil. Al morir es van trobar, entre d’altres coses: un munt d'abrics de vellut, centenars de fotos de castells medievals i una col•lecció de 100 paraigües. Objectes triats i admirats. Ja s’ha apuntat que Satie havia fet fins i tot de pianista de cabaret per guanyar-se la vida. Serà casual tot això? Serà casual que col•leccionés secretament aquestes coses, que estigués tan en contacte amb la vida noctàmbula qui va introduir objectes quotidians a la música?... Ara, la presència de rentadores, maquines d’escriure o bidets ja és un fet habitual, sovint més relacionat amb aspectes còmics.

Però, i el surrealisme, va calar a la música? Queda encara alguna guspira de surrealisme a la música actual (a la música, no a la seva imatge)?


Fins aquí la 2a entrega. Ja es veu que aquesta sèrie no vol ser una reflexió musical: és només el punt de partida per a una possible reflexió, només el gest d'apuntar un problema que cal pensar a partir d’aquí. Però vol ser especialment un mostrari per una possible exposició a les biblioteques públiques. La sèrie continuarà d’aquí uns dies, esperant també la col•laboració dels companys musictecaris en la cerca de moments simbòlics de l’Això no és música!.

El vídeo del diumenge: Misty, d'Errol Garner, interpretat per Ella Fitzgerald

"Play, Misty for me". Aquesta era la petició que l'obsessiva Evelyn Draper (Jessica Walters) li demanava cada nit al locutor de ràdio Dave Garland (Clint Eastwood) a la primera pel·lícula que Clint Eastwood va dirigir.
El film, realitzat l'any 1971, es titula també Play Misty For Me, però traduïda surrealísticament al castellà per Escalofrío en la noche. Si encara no l'heu vist, aneu ràpidament a la biblioteca pública més propera i agafeu-lo en préstec. Aquesta història de suspens, bogeria, desig i obsessions malsanes us farà passar una molt bona estona patint i gaudint al mateix temps. Clint Eastwood, a més, com a bon melòman, rendeix el seu petit homenatge als disc-jockeys radiofònics i escull com a catalitzador del malson del seu personatge un tema d'Errol Garner, el Misty, que tot seguit podeu sentir:



Garner va gravar l'any 1954 aquest tema que es convertiria en un dels standards de jazz més populars gràcies a la lletra de Johnny Burke. El vídeo del diumenge d'avui us presenta la veu prodigiosa de l'Ella Fitzgerald interpretant el Misty... for you:

La Discoteca d'AMPLI, XII: Spacemen 3 i Sister Rosetta Tharpe

La dotzena entrega de la Discoteca d'AMPLI és conseqüència de la passió recomanadora de Miss Danger i el Director Wilkins. Aliment per les orelles i les àrees musicals.

1)SPACEMEN 3. Playing With Fire (1989)

Queremos retomar las posibilidades que dan dos acordes, hacer lo que hacía John Lee Hooker, un material muy cercano a ciertas músicas tribales africanas. El rock & roll psicodélico y primitivo está a un paso de todo eso. En esa línea indescifrable nos movemos nosotros.

Spacemen 3 (Ruta 66, 1991)

Sonabé, el bloc de la música de l'Alt Empordà

Una de les coses que van fer néixer aquest bloc, i una de les que més alegries ens dóna, és anar descobrint i coneixent als altres companys musictecaris que tracten de donar vida a les col·leccions de música de les nostres biblioteques.

Ens agrada la música i ens agrada donar-la a conèixer des d'aquest equipament públic que, a més, és el nostre lloc de treball.

L'experiència dels altres companys és fonamental. Les propostes i solucions que ja han demostrat la seva utilitat també poden ser útils per als demés.
Compartint tots sortim guanyant. La tecnologia ens permet fer coses que mai abans havíem imaginat en aquest sentit. La pròpia idea de web 2.0 és compartir activament i el bloc és una de les eines que més resultat estan donant en el nostre àmbit professional.

Núria Bassagañas, companya musictecària a la Biblioteca de Figueres comenta amb nosaltres la seva feina a l'hora que ens dóna notícia d'un nou bloc musical que ens complau presentar-vos.

... a Figueres fa temps que estem treballant el tema de la música local... especialment pel que fa als enregistraments. El passat dissabte vàrem treure una guia, la primera!, que ofereix les adquisicions més recents en aquest tema.

guia - Upload a Document to Scribd

Read this document on Scribd: guia

A l'hora que estem fent difusió de la guia i del seu material també hem posat en marxa el bloc Sonabé dedicat (com no !!!) a la música de l'Alt Empordà, amb l'objectiu d'anar combinant les entrades relacionades amb música actual com rescatar grups o enregistraments que ja formen part de la nostra història.


Felicitats doncs i... llarga vida al Sonabé !

Això no és música! - 1

Aquesta sèrie pretén mostrar vuit punts d’inflexió de la passió musical humana. Ho farem a través d’exemples paradigmàtics, aquells en que els espectadors (i no només la crítica o els propis músics) van sentir que alguna cosa estava passant i seguint una inèrcia reactiva van exclamar: això no és música!. Veurem què era:

1) Final del món clàssic / naixement del romanticisme.

Estem a Viena, és el 2 d’abril del 1800. El Burgtheater es prepara per acollir l’estrena de la Primera Simfonia de Beethoven. L’orquestra reduïda (cordes, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, dos trompes, dos trompetes i percussió) comença a sonar. A les butaques bona part dels espectadors s’inquieten. Quan acaba el primer moviment molta gent, superant l’extrem protocol de l’educació de l’època, s’alça indignada i abandona el teatre. El que està sonant desagrada i violenta les oïdes. Públic i crítica fustiguen l’encara jove compositor.

L’explicació tècnica: no s’ha partit de la tonalitat principal, sinó d’una tensió. Per al pensament clàssic una simfonia en Do Major havia de començar en Do Major, i no en DO7 (que és una tensió cap al FA). Un minúscul tecnicisme que palesa un detall gran, un dels límits de l’estètica dominant de tot el món clàssic. Una traducció emocional d’aquesta explicació ens porta a dir que encara no s’havia acceptat mai que la música no partís de la calma. Resultat: el teatre mig buit, escàndol als cercles musicals i crítiques ferotges a la falta d’equilibri harmònic de Beethoven. Això és el que van escoltar:





Al sentir-ho, ara, no experimentem cap violència interior. Al contrari, fins i tot ens envaeix una certa pau preindustrial (d’un món sense electricitat, cotxes, calefaccions centrals), i una innocent alegria. Costa assumir el que va passar. I potser ens costa també acceptar la fèrtil insinuació de que nosaltres, en la mateixa tessitura, potser també ens aixecaríem.

Les obres de Beethoven van protagonitzar escàndols posteriors més sonats, però destaquem el de la Primera Simfonia pel seu valor tan simbòlic com real. És la primera vegada a la història que aflora un sentiment apassionat, romàntic – no governat ni estructurat per cap ordre preestablert - a la música. Ludwig van Beethoven és un tità que encarna i impulsa en sí mateix (i a costa de sí mateix) un desplaçament de la sensibilitat humana, i per això inaugura aquesta sèrie.


2) El primer outsider

Abans, a un món més oprimit/opressor artísticament com era el del renaixement musical, havia aparegut la primera figura outsider, el primer artista estrany conegut de la historia d’aquesta art: Carlo Gesualdo.

Gesualdo, contemporani de Claudio Monteverdi, va transitar només 37 anys per aquesta terra gravitatòria, entre 1566 i 1613. Trenta-set anys convulsos, plens d’assassinats (va matar la seva dona i el seu amant), de morts (la dels seus fills), d’extremes pràctiques masoquistes (va morir al curs d’una flagel·lació). No considerem que els detalls personals hagin d’entrar forçosament a la descripció d’un músic, però creiem que els que s’exposen aquí són prou representatius com per revelar les dificultats d’un esperit com el seu al marc del renaixement.

Però també va trobar facilitats determinants: Carlo Gesualdo era príncep de Venosa i la seva família tenia bons contactes amb la cúpula religiosa. Aquesta doble condició (noble i vinculat a l’església) el va permetre desenvolupar una obra sense censures i que creixia segons el fruit de la seva inspiració, de la seva necessitat expressiva, i no per l’encàrrec d’un noble auspiciador.

La seva obra és doncs la conseqüència d’una sensibilitat lliure, que tria la seva forma i els seus temes, i es composa principalment de madrigals (obres d’entre tres i sis veus trenades, sobre textos seculars) i unes poques obres sacres. A continuació trobareu un dels seus Responsoris de l’Obscuritat:



La seva harmonia provocava malestar. No es concebia que una música destinada a usos sagrats (la Setmana Santa, en aquest cas) generés passions poc pies. Hom hi veia violència, erotisme, excessiu dramatisme. L’obra de Carlo Gesualdo, com la del seu coetani Monteverdi, va encarnar el primer dolor evolutiu de la música. En mig d’una època que encara no separava harmonia de melodia aconseguí generar un primer expressionisme, una música que servia como diria Pollock: “no tant per il·lustrar, com per expressar”. Ara, quan la sentim, els budells resten al seu lloc. Però la peça és breu i si l'escoltem una i altra vegada potser alguna cosa començarà a passar a les nostres vísceres.

“L’això no és música!” continuarà... La següent entrega descriurà el brutal pas del món romàntic a la modernitat. Entre tant, podeu consultar les obres comentades a les biblioteques públiques del vostre entorn. Beethoven hi serà amb seguretat, però potser caldrà insistir amb el primer home lliure de la música, Carlo Gesualdo.

Director Wilkins