dijous, 2 d’abril de 2020

Discos inconfinables - 3


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa.




Bill Fay

Life is People  (Dead Oceans, 2012)

Jeff Tweedy, que sempre ha reivindicat la figura de Bill Fay, és un dels artífex de la recuperació del cantautor britànic, autor de dues extraordinàries obres de culte (Bill Fay, de 1970, i Time of the Last Persecution, de 1971) i desaparegut de l’escena més de trenta anys! A vegades (com a la lectura que fa de “Jesus, etc.” de Wilco) només necessita un piano i la veu per eriçar-nos la pell. Un tresor, quedeu avisats.





Dirty Three

Toward the Low Sun  (Drag City, 2012)

El trio de rock instrumental australià reprèn la seva inclassificable proposta (post-rock?, free-jazz?... música lliure). L’embogit violí de Warren Ellis, la imaginativa guitarra de Mick Turner, la precisa bateria de Jim White, més els teclats dels dos primers, han facturat un nou fascinant disc que sembla tenir propietats pictòriques... alternant paisatges melancòlics amb tempestes elèctriques.




Lidia Damunt

Vigila el fuego  (Austrohúngaro, 2012)

La música nord-americana d’arrels continua sent la base del tercer disc en solitari de Lidia Damunt (inclou valent versió del “Sweet Dreams” de Patsy Cline), però els barcelonesos Hidrogenesse aporten noves dimensions a l’obra de l’ex Hello Cuca amb una àmplia gamma de detalls que realcen un nou lot de magnífiques cançons (“Lengua de lava”, “Somos islas mágicas”...). Feliç conjunció de talents.





Andre Williams & The Sadies

Night & Day  (Yep Roc, 2012)

Amb 75 anys!, Andre Williams continua donant guerra: un viscós plat de blues, garatge, country i rock, a càrrec del sorneguer rei del vici acompanyat de la millor banda de bar del món, The Sadies (ja va signar amb ells el més campestre Red Dirt fa tretze anys). Sota la direcció de Jon Spencer, el vell sàtir ens llança una nova bona tanda de pedrades, com la fulminant “One-Eyed Jack”. Incombustible!



Neil Young & Crazy Horse
Psychedelic Pill  (Reprise, 2012)
Ha tornat a passar. La unió del vell Young amb els seus amics del cavall boig encén una guspira que esdevé un huracà. Amb so gloriós i cançons addictives, Psychedelic Pill farà les delícies de tots els que tinguin a un altar Rust Never Sleeps o Ragged Glory. Alguns temes són llarguíssims (27 minuts el tall inicial!), però t’atrapen d’una manera que desitjaries que no acabessin mai. Paraula!






Dr. John

Locked Down  (Nonesuch, 2012)

Beneït Dan Auerbach! L’home de The Black Keys és responsable d’haver esperonat el sorneguer Mac Rebennack (Dr. John) per fer-li gravar el seu millor disc en dècades. Auerbach ha reclutat una tremenda banda i tots junts amb el bruixot de Nova Orleans han compost i gravat una desena de cançons que recuperen l’excitació dels seus treballs de fa quaranta anys, tot i sonar perfectament contemporanis.




Jack White

Blunderbuss  (Popstock!, 2012)

El debut en solitari de la meitat de The White Stripes no porta gaires sorpreses, però tampoc cap decepció. A Blunderbuss trobareu tot el que podíeu esperar de l’home que ha decidit no vestir més els colors de l’Athletic: la veu gemegant, els riffs de guitarra contundents, l’amor pel blues i els sons dels seixanta i setanta i, sobretot, l’encert a l’hora de treure’s del barret melodies memorables.






The Cramps

File Under Sacred Music: Early Singles 1978-1981  (Munster, 2012)

Paladejar un darrere l’altre tots els excitants primers singles de The Cramps, a més de resultar un festí, serveix per constatar: primer, que, amb el seu psicòtic i personal rescat del rock’n’roll primigeni i els sons garatgers, van obrir una via que transitarien moltes bandes essencials, amants del costat salvatge; i segon, que gràcies a Lux i Ivy les nostres vides han estat molt menys avorrides.





Bob Mould

Silver Age  (Merge, 2012)

Per fi, un disc de Bob Mould a l’alçada de les seves millors obres, i això és molt ja que estem parlant de l’home que va liderar els essencials Hüsker Dü als vuitanta i els enyorats Sugar als noranta. Amb un bastiment sònic aclaparador (l’implacable Jon Wurster, de Superchunk, seu a la bateria), Silver Age recupera tota la fúria i el vigor melòdic en una desena de cançons radiants.






Ty Segall

Twins  (Drag City, 2012)

Atenció a Ty Segall, artista revelació de la temporada segons la revista anglesa Uncut, que col·loca entre els millors de la collita del 2012 els tres discos que el californià va signar l’any passat (sí, a més, és un noi prolífic). A l’electrocutant Twins, un terbolí de píndoles de garatge-rock i psicodèlia punk, podem esbrinar perquè se’l considera l’hereu del tristament desaparegut Jay Reatard.

dimecres, 1 d’abril de 2020

El bosc - Nou podcast musical al Bibarnabloc


El Bosc és un espai en el qual el temps s’atura i els sentits funcionen de manera diferent. És allà on podem descobrir coses sobre nosaltres mateixos i l’espai que ens envolta. És un lloc ideal per a respirar i meditar, mirar cap endins i cap enfora. Ens ha semblat una bona imatge per descriure la idiosincràsia del podcast musical que avui volem compartir amb tots vosaltres. Ens hi hem endinsat sense direcció concreta: avui parlem i escoltem electrònica, demà jazz dels anys 50 i passat demà folk finlandès. Potser convidem altres prescriptors que no provinguin d’un àmbit acadèmic. Potser sou vosaltres!
En aquest primer programa us presentem una selecció de cançons d’electrònica contemplativa que fan pensar en l’ambient i en mons imaginats. Tots han estat produïts per artistes molt poc coneguts, d’aquests que es mouen al bosc de nit, quan ningú els mira.
Valen molt la pena, ja ho veureu. Esperem que us agradi.
El trobareu aquí

dilluns, 30 de març de 2020

Discos inconfinables - 2

El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí va la segona entrega!



Low

Invisible Way / (Sub Pop, 2013)

El que hauríem donat per presenciar la connexió de dues figures essencials del rock del segle XXI com són Jeff Tweedy i Alan Sparhawk a les sessions del nou disc de Low! L’home de Wilco se n’ha encarregat de la producció i el resultat és una altra torbadora col·lecció de cançons de monumental bellesa, on han guanyat espai les guitarres acústiques, els teclats i l’angelical veu de Mimi Parker.







Edwyn Collins

Understated  (AED, 2013)

“I’m so happy to be alive” canta l’escocès al seu nou disc. I nosaltres no ens podem estar de brindar per ell, per la seva increïble recuperació (després de dos infarts cerebrals) i per les esplendoroses dosis de soul, pop i aclucades d’ull a The Velvet Underground que fan del seu vuitè disc en solitari el més proper en esperit i so a Orange Juice, la banda amb què va revolucionar el pop fa 30 anys.




Ron Sexsmith

Forever Endeavour  (Cooking Vinyl, 2013)

Després de l’absurd intent de jugar a la lliga mainstream amb el seu anterior disc, Ron Sexsmith torna a confiar la producció a Mitchell Froom i l’encerta de ple. Cantant cada dia millor i vestint sàviament cada una de les noves peces (fins i tot amb secció de cordes i vents), el canadenc lliura el seu treball més ric i delectable: pop lluminós, apropaments al folk o el soul... tot superb.




Chris Stamey

Lovesick Blues  (Yep Roc, 2013)

Mestre del pop en majúscules, doctorat a les més exquisides universitats (les de The Byrds, Zombies, Raspberries...), després de dirigir l’any passat els concerts d’homenatge a Big Star i de ressuscitar The DBs amb un disc extraordinari, Chris Stamey treu nou treball en solitari, més íntim que de costum, però precís com sempre a l’hora de signar píndoles infalibles (com la sublim “You n Me n XTC”).




The Drones

I See Seaweed  (MGM, 2013)

Sembla que The Drones ens increpin des del seu cinquè elapé: “Recordeu quan el rock’n’roll podia ser sinònim de perill, ràbia, cruesa, tensió...?, recordeu “Gimme Danger” de The Stooges?, enyoreu el Nick Cave dels vuitanta? Doncs aquí ens teniu”. I és que aquesta banda australiana sap transitar amb convicció per aquests paratges, retorçar el blues i desfermar el soroll i la fúria. Sobretot la fúria.




Thalia Zedek Band

Via  (Thrill Jockey, 2013)

Mentre esperem que la recent reunió de Come cristal·litzi en un nou disc i tornem a gaudir de l’aliança de les excelses guitarres de Chris Brokaw i Thalia Zedek, aquesta demostra que es manté en plena forma i ens colpeix amb la seva passional veu i els seus dibuixos d’espirals amb les sis cordes, aquí sàviament acompanyats de piano, viola i una contundent percussió. Pura poesia del desassossec.




Pere Ubu

Lady from Shanghai  (Fire Records, 2013)

De segur que no li ha anat malament a David Thomas, flagel de pusil·lànimes, passar una temporada reinterpretant en disc i en directe el magne The Modern Dance (1978), obra clau del post-punk. El nou material com a Pere Ubu, Lady from Shanghai (hello, Orson Welles!), demostra que el seu rock patafísic segueix ben viu i eficaç. Peces com “Free White” o l’apassionant “Mandy” en donen fe.




Scout Niblett

It’s Up to Emma  (Drag City, 2014)

L’amiga britànica de Will Oldham i Steve Albini segueix menyspreant els additius i els colorants. No els necessita amb una veu que sap expressar tan bé la dolçor com la ràbia. Sense arribar al minimalisme d’anteriors ocasions, el nou disc de Scout Niblett sona visceralment cru (la seca percussió intimida...), però no exempt de cert sentit de l’humor (mireu el vídeo de la magnífica “Gun”).




Ryley Walker

Primrose Green  (Dead Oceans, 2015)

La repercussió que ha obtingut la recent reedició d’Astral Weeks, immortal obra mestra i monument a la llibertat creativa que va gravar Van Morrison el 1968, ens hauria d’empènyer a la recerca d’artistes actuals que es moguin, com l’irlandès a la seva època daurada, seguint només el propi instint i desdenyant els corrents que imposa l’actualitat. Una de les meves apostes és un jove cantautor de Xicago que ja va avisar del seu potencial amb el seu enlluernador debut All Kinds Of You (la portada del qual evocava irremissiblement a Nick Drake) però que ha donat un pas de gegant amb el seu segon treball, Primrose Green. Ryley Walker destaca com a guitarrista destre i imaginatiu, seguidor de Bert Jansch i l’escola folk britànica i de John Fahey (Walker porta tatuat al braç un dibuix pertanyent a la portada d’un disc d’aquest, The Dance Of Death & Other Plantation Favorites: no amaga quins són els seus mestres), i com a cantant versàtil que sap passar del xiuxiueig al volcà (és fàcil pensar en Tim Buckley o John Martyn en escoltar-lo). A més, es rodeja d’extraordinaris músics de jazz als quals convida a improvisar (com Van Morrison durant les seves setmanes astrals) amb fascinants resultats. La seva breu però incendiària actuació al BAM va ser reveladora: estem davant d’un artista d’enorme magnitud. És difícil entendre que un disc tan exuberant i exquisit com Primrose Green hagi passat pel 2015 pràcticament desapercebut (excepte per a la revista britànica Uncut, que l’ha col·locat entre els cinc millors de l’any), però mai serà tard per descobrir una obra absolutament atemporal, com aquelles en les quals s’emmiralla.

dijous, 26 de març de 2020

Discos inconfinables - 1


El nostre company musictecari Arnold Layne va recomanar discos durant uns quants any a l'enyorada Butxaca. Ara està recopilant les seves ressenyes per compartir-les amb tots, aprofitant que la nostra atenció necessita concentrar-se de tant en tant en la bellesa. Aquí van els primers 10!





Tex Perkins & The Dark Horses

Tunnel At The End Of The Light  (Dark Horse Records, 2015)

Una joia semioculta. La signa Tex Perkins, veuarra de The Beasts of Bourbon. Lluny de la ferocitat d’aquests, amb The Dark Horses l’elegant crooner australià ens evoca els Triffids més intimistes o les primeres obres de Mark Lanegan en solitari. Proveu a deixar-vos bressolar per la majestuosa “They Shoot Horses, Don't They?” (sí, com la novel·la d’Horace McCoy) i no voldreu sortir d’aquest túnel.




Desaparecidos

Payola  (Epitaph, 2015)

Al nostre estimat i infatigable Conor Oberst (ànima de Bright Eyes, membre de Monsters of Folk…) se li ha despertat la seva vena més punkrockera i ha decidit fer reaparèixer els seus Desaparecidos, banda de durada fugaç amb què va gravar un altre aguerrit elapé el 2002. Irrebatibles himnes com “The Underground Man” faran les delícies dels seguidors de Cloud Nothings o dels Hüsker Dü més lírics.




Dayna Kurtz

Rise and Fall  (M.C. Records, 2015)

Després d’una sèrie de discos on la cantant de New Jersey s’expressava a través de material aliè, l’autora de l’eterna “Love Gets In The Way” ha tornat a compondre les seves pròpies cançons. I amb excel·lents resultats. La tremenda força de la seva veu segueix remetent-nos a titans com Nina Simone o Jeff Buckley. Es nota, també, l’empremta de Mavis Staples, amb qui ha estat de gira. Una delícia.




Nathaniel Rateliff & The Night Sweats

Nathaniel Rateliff & The Night Sweats  (Stax, 2015)

Difícil destacar entre tants revivalistes del soul, però el nou projecte de Nathaniel Rateliff (abans cantant de folk) i la seva vigorosa banda no s’alinea amb altres revisions complaents del gènere. Entre cadències pròpies de Sam Cooke, percussions contundents i la volcànica gola de l’home de Missouri, trobem una fúria latent. El single “S.O.B.”, amb empenta de l’escola Isley Brothers, és definitori.




Elvis Costello

Unfaithful Music & Soundtrack Album  (UMe, 2015)

Recopilat pel mateix autor i concebut com a “banda sonora” de les memòries que acaba de publicar (Unfaithful Music & Disappearing Ink), no és un greatest hits (encara que no faltin “Alison”, “Oliver’s Army” o “I Want You”) sinó un apassionant recorregut per la seva brillant i proteica carrera, que funciona com una suite. Un plaer per als seus seguidors, una fascinant porta d’entrada per al neòfit.




Rokia Traoré

Né So  (Nonesuch, 2016)

Mentre PJ Harvey ocupa totes les portades, no ens hem d’oblidar d’una altra amiga de John Parish, productor de totes dues, la maliana Rokia Traoré, que porta divuit anys i sis discos demostrant que la fusió entre sons africans i occidentals pot donar fruits molts saborosos. La continuació del sensacional Beautiful Africa (2013), amb versió inclosa del clàssic “Strange Fruit”, n’és una nova prova.




The I Don’t Cares

Wild Stab  (Dry Wood Music, 2016)

No importa que la reunió dels seus Replacements fos tan fugaç. No importa que els extraordinaris discos de Paul Westeberg en solitari siguin, any darrere any, ignorats per mitjans i aficionats. El que importa són les cançons, i en aquest projecte a mitges amb la seva amiga Juliana Hatfield, l’huracà de Minnesota en va sobrat, com de costum: més píndoles irresistibles amb el seu segell característic.




Mark Eitzel

Hey Mr. Ferryman  (Merge, 2017)

N’hi ha prou amb punxar el disc uns segons per adonar-nos de quant trobàvem a faltar la veu profunda i xiuxiuejant de l’antic líder dels fabulosos American Music Club. Després d’anys sense notícies seves, aquí el tenim amb un dels seus millors treballs. Sense abandonar el seu estil tan especial que combina sàviament rock, folk i jazz, Eitzel sona més lluminós que de costum (l’ex Suede Bernard Butler produeix el disc).





Garland Jeffreys

14 Steps to Harlem  (Luna Park, 2017)

Tercer elapé del bard de Brooklyn des que va reaparèixer amb el sensacional The King Of Between (2011). Rock, soul, reggae, blues, sentits homenatges a Joe Strummer, John Lennon o Lou Reed (Laurie Anderson, la vídua del seu amic, col·labora en el tema que tanca el disc)... res allunyat de les obres que el van fer gran als setanta. Ja seria hora que algun promotor s’animés a portar-lo per aquí…





Alejandro Escovedo

Burn Something Beautiful  (Fantasy, 2017)

L’estimat cantautor texà demostra el seu pletòric estat de forma (també als seus directes) amb aquesta nova vibrant col·lecció de cançons a cor obert. Sovint rodejat de bons admiradors, l’acompanyen aquesta vegada Peter Buck i Scott McCaughey (R.E.M., Young Fresh Fellows...), que han escrit a mitges amb Escovedo totes les cançons i han produït el disc. Un disc preciós que crema.

divendres, 13 de març de 2020

La saga Newman, una família de músics de pel·lícula


El nostre còmplice musictecari Arnold Layne ha fet una exposició especial a la Biblioteca Vapor Vell. La exposició d'una familia de músics! Els Newman! Ens la presenta així:

"A la darrera edició dels premis Oscar, dos cosins germans competien per la mateixa estatueta, la de millor banda sonora: Randy Newman (amb Historia de un matrimonio) i Thomas Newman (amb 1917). Casualitat? Doncs, no tanta, ja que si investiguem descobrim que pertanyen a una família que suma més de 90 nominacions als Oscar!..."



dimecres, 4 de març de 2020

PAVVLA al Music Spy Club

El MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El proper 20 de març, a les 19 h. ens trobarem amb l'inclassificable PAVVLA 



PAVVLA – 20 de març, 19 h.
secretly hoping you catch me looking» és el seu segon disc, publicat a finals de 2018. El seu disc de debut,Creatures, la va posicionar com una de les propostes més originals del país. Ha girat per tota Espanya i l’estranger. Si hi ha una artista emergent, que ja està exclatant, una supernova en marxa, aquesta és PAVVLA.










Properes dates...



CARLA – 17 d’abril, 19 h.
CARLA és l'alter ego de la vigatana Carla Serrat, ho ha tornat a fer. Tres anys després de sorprendre públic i crítica amb el debut, Night Thoughts (Sones, 2016), va tornar el 2019 amb un nou disc sota el braçKill a Feeling (Great Canyon Records), Una joia synth-pop intimista.

MARC AYZA – 15 de maig, 19 h.
Baterista de jazz amb una ja llarga trajectòria, Marc Ayza ha treballat amb músics com Perico Sambeat,  Javier Colina, Steve Kuhn, Greg Osby, Wallace Roney, Esperanza Spalding, Jason Lindner, Antonio Hart, Jesse Davis, Mulgrew Milles.. i molts més músics tant de l’escena del Jazz del Hip Hop. També lidera els seus propis projectes com Marc Ayza GroupMarc Ayza TrioBeat'a'Boom (con Dj Helios) o BUM Collective.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...