dilluns, 23 març de 2015

Trencant l'escena: les dones al punk

Durant el mes de març les Biblioteques de Barcelona han organitzat un cicle anomenat Dones de música: dives, rebels i transgressores. Una meravella! Es presenta així:

"Al llarg de la història de la música, les dones han tingut un paper sempre actiu però sovint silenciat per les convencions socials, que atorgaven més protagonisme als homes.Amb l'eclosió de la música popular i, més concretament, amb l'arribada del pop i del rock, les dones conquisten l'escenari i es fan visibles al món.

Aquest cicle vol reconèixer l'aportació de les dones a la música des de diferents perspectives i cultures musicals, tot observant la feminitat construïda per les dones en aquest àmbit."


Hem preparat aquesta guia per acompanyar les sessions:

 

La sessió que us presentem es diu Trencant l'escena: les dones al punk. 

A principis dels 80 les dones van entrar el punk per a revitalitzar-lo d'una manera prodigiosa. Aquesta música, on l'actitud era més important que l'harmonia, era una plataforma brutal per a enderrocar moltes de les convencions socials, culturals i estètiques que encotillaven el món de les dones i la feminitat. D'entre elles, unes quantes heroïnes destacaren per la seva aptitud carismàtica. Us oferim un recorregut per aquest viatge sense manies.
A càrrec de Nagore García, investigadora feminista, doctoranda al programa de Psicologia Social de la UAB.

Divendres 27 de març, a les 19h.
A la Biblioteca Vapor Vell
Ptge. Vapor Vell, 1.

Entrada lliure.
Aforament limitat.
Sala d'actes de la biblioteca (4a planta).



dissabte, 21 març de 2015

Concert mistu-mistu a la biblioteca Agustí Centelles de Barcelona


Els límits de la música a la biblioteca pública passen a dependre cada vegada més de la imaginació i la creativitat dels bibliotecaris musicals.  Alberto Torres, responsable de l'àrea de música de la biblioteca Esquerra de l'Eixample Agustí Centelles de Barcelona, comparteix amb nosaltres la darrera performance musictecària. Una proposta que hem trobat simplement genial.


Dijous 19 de març, 20.45h del vespre. Falten 15 minuts per tancar la biblioteca i, com és habitual, per megafonia fem l’avís de tancament. Però avui per acabar no escoltarem un CD. A la planta de ficció, en l’espai de sofàs que hi ha davant les revistes, en mistu-mistu s’enfunda la guitarra elèctrica, connecta el seu petit ampli a piles i comença a tocar “Ós cavall”. 

Ràpidament el so de les cordes i la seva veu inunda les quatre plantes de la biblioteca. Alguns estudiants de les plantes superiors treuen el cap per la barana amb gest de sorpresa i mentre van marxant, els usuaris es converteixen en espectadors inesperats d’aquest concert improvisat.


Mistu-mistu és el projecte personal de Miquel Sospedra, baixista de gran rodatge en l’escena catalana que ha tocat amb bandes com Mazoni, Sanjosex o Refree. Abans de prestar-se generosament a participar en aquesta experiència, ja havia col·laborat amb nosaltres en el butlletí de l’àrea de música IMPERDIBLES, recomanant un dels seus discos favorits.

Un dels nostres objectius, a més de crear una col·lecció atractiva i treballar la prescripció i difusió musical amb butlletins i el nostre perfil d’Spotify, és promocionar la música en directe i els nous valors locals. Ja fa temps que col·laborem en la difusió del cicle CPQS (Concertsperquesí) que organitza el Centre Cívic Urgell, a la planta baixa del nostre edifici. I el següent pas que ens quedava era crear un projecte per apropar els músics a l’interior de la biblioteca.

Sempre hem donat molta importància a la música de tancament. Perquè aquells 15 minuts en els què la gent comença a recollir és l’estona ideal per sentir les novetats o els àlbums que ens semblen atractius i establir punts de connexió amb esdeveniments de l’actualitat musical (concerts, festivals, efemèrides, etc.). Amb aquesta premissa se’ns va ocórrer pensar què passaria si en comptes de tancar amb un CD fos un artista qui tanqués la biblioteca tocant en viu. Res d’un concert convencional, en un auditori separat, fora d’horari i amb una difusió molt anticipada. La nostra proposta és un recital fresc i inesperat, al bell mig de la biblioteca i abans de tancar, que demostri el nostre amor i compromís per la música en directe.

Sense mitjans i amb la bona fe d’en mistu-mistu hem encetat aquest nou projecte al qual confiem donar continuïtat i que, al marge d’una experiència interessant per a la biblioteca i els lectors-espectadors, pot tenir un valor promocional per als músics.  




divendres, 20 març de 2015

Fa-Fa-Fa-Fa-Fashion : GiModa a les Biblioteques de Girona

Els llibres també estan sotmesos als dictats de la moda. Actualment sembla que escriure un llibre ja no té massa interés. Com a mínim s'ha de publicar una trilogia. Pel que fa als temes, el softporn vestit de cuir de "Les cinquanta ombres de Grey" ha fustigat amb força el món editorial, com en el seu moment ho van fer la novel·la negra que venia del fred i la novel·la històrica. Alguns llibres només seran una tendència, però les biblioteques, com els clàssics, sembla que perduraran. Segurament per la seva capacitat d'adaptar-se als nous temps. Seguint el conegut vers de Foix, "M'exalta el nou i m'enamora el vell", les Biblioteques de Girona s'han sumat a la Setmana de la moda de Girona (GiModa) amb una guia de lectura que va de l'alta costura al prêt-à-porter i on hi podreu trobar llibres, pel·lícules, blocs i música que parlen de moda. 

Cartell i dates

La música i la moda fa temps que van de bracet i sovint s'han intercanviat els papers: la moda ha pujat a l'escenari i la música ha desfilat per la passarel·la. En ocasions un sastre o una modista han vestit un gènere musical. La dissenyadora Vivienne Westwood venia les seves creacions a la botiga SEX, propietat de la seva parella, Malcom McLaren, que també era el mànager dels Sex Pistols. McClaren va portar el punk a Anglaterra i Westwood el va vestir. 

"Personality Crisis" és el que tenien els NYD abans que McLaren els vestís de roig comunista

També s'han fet cançons per desvertir-se, dedicades a la roba interior o a d'altres peces de roba. En trobareu unes quantes a la playlist que acompanya el recull. 


dijous, 12 març de 2015

Yacine Belahcene al Music Spy Club!

El proper 20 de març, a les 19 h., torna el Music Spy Club a la Biblioteca Vapor Vell. Alegria! 

Com sabeu, el MUSIC SPY CLUB és una trobada singular amb músics, crítics i agitadors artístics. La seva fórmula és senzilla: l’espia punxa i comenta 10 peces publicades durant els últims 12 mesos. Un espai de descoberta ideal per a musicòmans sense manies que vulguin conèixer propostes artístiques recents. El nostre espia de gener serà l'inefable YACINE BELAHCENE.




Aquest músic catalano/algerià va ser conegut primerament gràcies a la banda Cheb Balowski, de la que n’era el cantant. Ara, amb The Oriental Groove, continua fent confluir de forma natural les músiques d’arrel. Són ja 9 discos els que avalen la seva estètica i la seva capacitat de moure i commoure


Aquí teniu una mostra de la seva calidoscòpia musical per obrir boca:


Aquesta és la imatge del cicle complet:



----------------------

Les properes dates:

SANTI CARRILLO (Rockelux) – 17 d’abril, 19 h.
Què podem dir de qui dirigeix una de les revistes de música més influents del país des de 1987? Quasi trenta anys sentint i percutint música des de Rockdelux són un bagatge impressionant per un dels periodistes més indòmits del panorama crític actual, un pou de referències musicals que val la pena sondejar.

DJ COCO (Especial Primavera Sound) – 15 de maig, 19 h.
DJ de referència de l’indie, ha estat l’escalfador de nits històriques a quasi totes les sales de Barcelona: New York, Pop Bar, Zeleste. És DJ resident del Nitsa Club. És un dels col·laboradors fixes i carismàtics del Primavera Sound, que clausura cada any amb una sessió festiva que el dia ja clareja. Un observador privilegia dels budells d’aquest festival.

JAVIER BLÁNQUEZ (Especial Sónar) – 12 de juny, 19 h.

Ha col·laborat amb El Mundo, Rockdelux i Go Mag, entre d'altres, on ha desenvolupat una tasca de crítica i divulgació de música electrònica sense desentendre's de la resta de músiques. Va coordinar el ja històric llibre Loops: una història de la música electrònica, així com Teen Spirit: de viaje por el pop independiente

dimarts, 10 març de 2015

Ovidi i l'amarg sabor de la decepció



20 anys després de la seva mort, el 10 de març del 1995, sembla que finalment la figura i el llegat de l'Ovidi comencen a ser respectats. I jo que me'n alegro mentre que, al mateix temps, m'envaeix la mateixa sensació d'escepticisme que a ell el va envair quan tots ens vam creure que allò de la regeneració social de l'any 78 anava de veritat. La naturalesa humana és la que és.

L'escepticisme de veure com de ràpid, i fàcil, és canviar les conviccions quan es tasta el poder, per més ridícul que aquest sigui. Llavors, els principis canvien i els vells amics incòmodes ... fan nosa.

Hi ha gent que fa nosa perquè es nega a combregar amb rodes de molí, perquè parla sense embuts, perquè no renuncia a ser lliure, sigui quin sigui el preu de la llibertat. I el preu, normalment, és car. Molt car.

Avui, per sort, l'Ovidi és una figura reivindicada per la seva tendresa i honestedat, per la seva força, pel seu valor artístic i la seva profunditat. Tot l'any 2015 se celebren tota classe de sentits homenatges que el recorden i que miren de compensar una mica el que és una vergonya col·lectiva.

Una vergonya que el periodista valencià Vicent Partal resumeix bé:   "Si la vida d'una persona és l'espill de la vida d'un país, la vida tan injusta que va haver de viure Ovidi Montllor ens retorna la pitjor imatge de nosaltres mateixos. Som un país capaç de coses excelses, és cert, però també sabem ser un país de miserables que deixa el govern de les nostres coses a mediocres sense escrúpols." 

La meva contribució a aquesta memòria és la del germà petit que admira al gran i, amb el pas dels anys, va desxifrant les claus del que li deia entre bromes i jocs.

En Toti Soler, el seu íntim amic i alter ego artístic, acostuma a citar sempre el mateix vers quan parla de l'Ovidi ... poca ventura, amic, en l'aventura ... Un vers que pertany a una de les seves darreres cançons


                                                             Que et sembla, Toti?

La cançó és una conversa amb el seu amic i company d'ofici.
Des del 1980 fins la seva mort cap discogràfica va voler publicar cap treball de l'Ovidi. El seu nom va desapareixer de les agències de contractació d'espectacles. Per a éll, treballar, va esdevenir pràcticament impossible. Un fet que, pavorosament, l'Ovidi havia previst molt aviat ...  "m'aïllaran dient que m'he aïllat", deia en la seva 'Autocrítica i crítica', del 1979.

L'Ovidi, profundament decebut, ferit pel càncer i perdent la veu acceleradament, sent que ha arribat el moment de plegar, tornar cap a casa assumint que no hi ha res a fer, que l'eco del seu treball, la seva obra, sempre sincera i sempre crítica, i justament per aquests motius, no arriba mai.  Sense el mínim retorn del que es projecta, l'existència es fa cada cop més feixuga i difícil de suportar...

Què et sembla si tornàrem cap a casa?
Per més que ens esperem, no ens torna l'eco.
Sense ell se'ns va morint el fet de viure:
A mi la veu, i a tu els dits de la música.
Poca ventura, amic, en l'aventura
de ser-ne conseqüents i esperar l'eco.

Poca ventura, amic, en l'aventura de ser-ne conseqüents i esperar l'eco. No hem reeixit en l'aventura de ser tal com som, de dir les coses pel seu nom i sentir-nos acompanyats per aquest fet. Res, silenci.

Tornem a casa ja,
i fem memòria.
Ella ens ensenyarà
vuit o nou coses.
I cartes que no lliguen.
I potser, roses.

Busquem entre els records per mirar de comfortar-nos una mica. Mirar d'entendre que hem fet malament i quines són les coses de les quals ens podem sentir sempre orgullosos.

Què et sembla, aprofitar, camí de casa,
i seure'ns en un bar, un pèl simpàtic,
fer-nos dos whiskys, i fumar la calma,
i cantar per nosaltres com si res.
Fer-li explicar el què a la guitarra,
i somriure contents per tan gran fet.

Però abans de plegar, sabent ja que és la última vegada, fem-la grossa, sense embuts, a sac, deixem-nos anar i disfrutem-ho  ... i després ? ... que podem fer després, qui serem?

Què et sembla, si sortint del bar simpàtic,
ens llencéssim de cap, cap a les Rambles,
i ens deixéssim portar pel seu riu,
com gossos amansits i sense puces,
i ens confonem, i ens confortem amb tot
fins al límit del mar, i ens tornem peixos?

deixar de ser un mateix, domesticat, despersonalitzat, passar pel tub per no passar gana?

No per donar peixet,
tot el contrari:
per renunciar a ser
uns peixopalos.
Amb cartes que no lliguen.
I sense roses.

Allò que mai no hem fet: seguir el corrent, com bons xaiets, riure les gràcies, ser inofensius, porucs i pràctics, si senyor, té la raó senyor, vosté és un senyor ... i gaudir la mel de l'èxit i l'amor fàcil, canviar de personalitat, renunciar a mirar-se al mirall?

De peix no ho hem provat. Sempre fent d'homes...
Seríem peix de passa, poques conyes!
O peix músic. Seríem! No estaríem.
Li podríem cantar al rei Neptú.
I festejar a més d'una sirena,
i transmutar, sense dir-ho a ningú.

I un cop fet això, què? desar les eines, oblidar l'ànima? deixar ja d'existir ? 

Després tot xano-xano,
cap a casa,
tu deixes el bastó i jo l'espasa.
I anem d'oros i copes,
amb reis i asos,
i dos cavalls per córrer,
si el joc no és bo.



l'adéu 


Josep Lluís



divendres, 27 febrer de 2015

Black Music Festival' 15 : Jazzmaica. The Gramophone All Stars

No és la primera vegada que coincidim amb The Gramophone All Stars. La seva versió de "Color him father", inclosa en el seu darrer treball, Jazzmaica, també va formar part del nostre repàs de l'any passat, "Les nostres cançons 2014". Ara els retrobem a la guia per llegir i escoltar que les Biblioteques de Girona han elaborat en motiu de l'actuació dels bisbalencs al Black Music Festival. Els Gramophone tocaran el 28/02 a les 21h a l'Auditori de Girona. Uns dies després, el 02/03 a les 19.30h,  Genís Bou, el director musical de Jazzmaica presentarà la projecció del documental sobre el disc a l'Espai Marfà. Jazzmaica busca el punt de trobada entre la música afroamericana dels seixanta i els ritmes jamaicans, a partir de hits del soul, el funk o el rhythm & blues. 



La guia de Jazzmaica de les Biblioteques de Girona, repassa la discografia dels Gramophone, conté una playlist amb les cançons originals versionades a "Jazzmaica" , recupera uns altres bisbalencs tocats pels ritmes jamaicans, els pioners Komando Moriles i repassa breument els origens de la música jamaicana. També conté una petita bibliografia, on destaca i es reivindica el llibre "Bass Culture. La historia del reggae", traduïda per fi al castellà i publicada l'any passat per Antonio Machado Libros en una acurada edició. Cada capítol del llibre porta per títol el d'una cançó significativa del període que s'explica. La guia també ha recollit la majoria d'aquestes cançons en una playlist


dimecres, 25 febrer de 2015

La Biblioteca d'Ampli # 19 : El canon del jazz


Amplifiquem notícia publicada a Una Mar de Lletres , el blog dels companys de la Biblioteca Armand Cardona Torandell, de Vilanova i la Geltrú.



 Ted Gioia (Palo Alto, 1957) és músic, compositor, crític, historiador, professor, pianista i productor de jazz. Es va criar a Califòrnia, i va començar a fer classes de jazz a la Universitat de Stanford abans fins i tot de llicenciar-se. Obligat a abandonar la seva vocació de pianista a causa d’una primerenca artritis, Ted Gioa es va revelar fa molt de temps com a un dels historiadors i crítics més prestigiosos del jazz. Després de la seva Historia del jazz i Blues: la música del Delta del Mississippi, ambdues disponibles a les biblioteques municipals de la ciutat, avui us presentem El canon del jazz. Els 250 temes imprescindibles.

Hi ha una sèrie de temes “clàssics”, els estàndards del jazz, que vostè ha xiulat, taral·lejat o fins i tot tocat més d’una vegada, potser sense saber el títol ni el compositor, ni la història que tenen al darrere. I, encara que sí conegui qui i com van compondre “Milestones” o “Blue Moon” o “St. Louis Blues”, podria dir quins han estat els seus intèrprets més destres, les millors gravacions d’aquest tema o en què bandes sonores famoses apareix?
Ted Giolia


Totes aquestes dades i més, juntament amb anècdotes sucoses, opinions, una mica de crítica i fins i tot alguns rumors, conté aquest llibre torrencial, tota una ostentació d’erudició, amor al gènere i capacitat narrativa de Ted Gioia, que aquesta vegada es concentra en el repertori clàssic del jazz.

Gioia traça un recorregut exhaustiu pels millors temes, aprofundint en anècdotes, fets, compositors, interpretacions, etc. vinculades a cada peça, que, a més, apareix acompanyada d’una llista amb els seus millors enregistraments.
En resum, estem davant d’una obra que serveix com a introducció per als nous aficionats, alhora que es converteix en una guia per a fans i intèrprets i en obra de referència per a estudiants i professors.




Aquí teniu una Playlist a la plataforma Spotify amb aquests 250 temes imprescindibles:


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...