dimecres, 17 setembre de 2014

L'iPunt del Tricentenari 9 : Setembre. L'aportació musictecària





L’iPunt del Tricentenari és una iniciativa que consisteix en una col·lecció de 12 punts de llibre interactius amb una mostra literària del 1714 fins a l’actualitat i una banda sonora que contextualitza, acompanya, interpreta i estableix ponts entre la música de cada època i l’actual. L’objectiu és convertir una selecció commemorativa de la literatura catalana de 1714 fins a l’actualitat, en una porta d’accés de continguts musicals diversos. S’inclouran  obres  representatives dels diferents períodes, en trams de 25 a 50 anys, fins a hipotètiques bandes sonores que acompanyen  les lectures o seleccions de temes actuals que connecten amb el context històric de cada moment. La selecció musical es fruït de la col·laboració del músic Rafel Plana amb un equip de musictecaris de l'associació AMPLI .

També s’imprimiran 30.000 exemplars dels  i-punts que es difondran des de les 10 biblioteques públiques participants  en el projecte #Ensolfa : Biblioteca Pública de Tarragona, Biblioteca Xavier Benguerel de Barcelona, Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, Biblioteca Pública de Lleida, Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella, Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, Biblioteca  Salvador Allende de Girona, Biblioteca Pública de Banyoles, Biblioteca Vallcarca-Els Penitents de Barcelona.

Després dels articles dedicats a l'iPunt 1, l'iPunt 2,  l'iPunt 3, l'iPunt 4, l'iPunt 5, l'iPunt 6l'iPunt 7 i l'iPunt 8  presentem els fonaments de la selecció musical corresponent al novè tram històric.

1939-1964     Franco





- 1944.  A night in tunisia   Charlie Parker / Dizzy Gillespie
Si això no és la fundació d’una nova música que vingui Cage i calli. Sortit de l’àmbit segellat del blues, dels salons de música pautada, del paper del músic com a mer lector i somriure, Parker i Gillespie presenten la seva imaginació al servei d’unes músiques que són negres com podien ser liles. En la música popular immediatament posterior a la 2a guerra mundial no hi havia res tan lliure, tan fora de focus, tan arriscat com passar aquestes nits a Tunisia.

- 1957.  Agon   Igor Stravinsky
El compositor més revolucionari dels ballets és més que l’autor de La Consagració de la Primavera o L’Ocell de Foc. La seva vida va ser longeva i no va incloure mai un sol pas que no fos endavant, artísticament parlant. L’any 54 ja coquetejava harmonies inaudites amb una soltura que enriquia les orelles contemporànies d’un sol cop, com encara ho fa ara. Agon, és un dels ballets que marca una època, i també el seu canvi.

- 1963.  Monodie   Olivier Messiaen
S’escrivia Rayuela, els Beatles ja eixamplaven el seu kitsch, el cinema i la tele inundarien la cultura de masses, i un home davant del seu orgue continuava escrivint partitures silencioses, o místiques o ornitològiques. Quasi com si no li hagués tocat el segle XX, ni Europa. Aquesta petita peça té una concentració tan sublim que entra a la nostra intimitat.  

Julian Figueres 


- 1941.  Discusión (foxtrot instrumental)  Bonet de San Pedro
El nostre Django Reindhart mallorquí, va ser un músic molt popular als anys 40 i principalment als 50 al nostre país, quan la música de les orquestres de ball era una de les poques coses que donaven alegria en uns anys molt difícils. Un d'aquells moments en que la música es mostra com un aliment imprescindible.
Bonet es va fer famós cantant cançons alegres i divertides com 'Bajo el cielo de Palma' o 'Rascayú', cançons que els nostres pares i avis coneixen bé. La meva sorpresa va ser quan vaig descobrir també en ell a un excepcional guitarrista de jazz, enamorat de la música americana i el jazz manouche, que va importar sons i ritmes moderns quan encara eren pràcticament desconeguts aquí. 

- 1947.  En Pasapoga (boogie-woogie)  Lolita Garrido 
La valenciana Lolita Garrido va nàixer a Manises el 1928 i es va traslladar a Madrid als 17 anys, on molt aviat va destacar com a cantant solista d'orquestres ball degut principalment al swing que imprimia a les seves interpretacions, característica que la feia única i molt apreciada. El 1947 va enregistrar 'La televisión' un sorprenent tema que va passar desapercebut en el seu moment, ja que les emissions televisives no van començar a Espanya fins 9 anys després. Juntament amb altres dones com Rina Celi, Mary Merche o las Hermanas Russell, Lolita va ser una de les pioneres en enregistrar boogie-woogie cantat al país.
Pasapoga era una de les més famoses sales de ball a Madrid, on ella solia cantar. Aquest 'bugui-bugui' n'és un homenatge, acompanyada aquí per la orquestra de Luís Rovira i el seu cantant José Castro. 


- 1955.  When it's sleepy time down south (slow blues)   Louis Armstrong & His All Stars 
El gran Satchmo només va tocar un dia a Barcelona. Un esdeveniment llegendari i molt important en la història musical de la ciutat. Pops i la seva orquestra  van oferir 3 concerts, al Windsor Palace de la Diagonal de Barcelona, el dia 23 de desembre del 1955.  Entre les moltes anècdotes d'aquell dia, destaca la de que tots els trompetistes de ciutat i comarques van assistir als concerts i els més afortunats van tenir l'oportunitat d'examinar la prodigiosa trompeta de Louis. No era perquè si. La majoria d'intèrprets d'aquest instrument creien que necessàriament havia d'haver alguna explicació 'material' per a que Armstrong aconseguís aquell so únic, tan poderós i net. Però no, la trompeta era una bona trompeta normal i corrent. El poder d'aquell home excepcional estava dintre del seu cap, el seu cor i en uns llavis curtits pel blues més genuí.  L'enregistrament original dels concerts està publicat en CD, en una edició preciosa amb abundant informació i material gràfic original, i es pot trobar a les nostres biblioteques, però no està a la plataforma Spotify. El tema escollit és el primer que van interpretar a Barcelona. Aquesta versió és de la mateixa banda i el mateix any, i també en directe, al Crescendo Club a Hollywood.

Josep Lluís Villanueva 







- 1958.  Everything Happens to Me   Chet Baker 
Fou enregistrada per primer cop  per l'Orquestra de Tommy Dorsey amb Frank Sinatra. Sinatra la tornaria a gravar anys més tard amb el Quartet de Cordes de Hollywood. Chet Baker va realitzar aquesta seva meravellosa versió que fou inclosa en l’emblemàtic àlbum It could happen to you.

- 1960.   Non, je ne regrette rien  Edith Piaf 
Non, je ne regrette rien és una cançó de l’any 1956 que ha esdevingut tot una clàssic de la cançó francesa. La seva lletra fou escrita per  Michel Vaucaire i la seva música composada per Charles Dumont, tot i que la seva versió més popular és la que l’Edith Piaf va interpretar l’any 1960. La cantant va dedicar aquesta interpretació a la Legió estrangera francesa, la qual s’havia oposat al govern algerià instaurat per De Gaulle, motiu pel qual els seus caps foren jutjats i empresonats i la resta d’oficials foren assignats a altres formacions. Els legionaris van marxar cantant el Non, je ne regrette rien, que així es va convertir en un símbol de la Legió Estrangera.

- 1954.   That's All Right   Elvis Presley & The Blue Moon Boys 
That's All Right, és un tema que Arthur Crudup  va composar l’any 1946 sota el títol That's All Right, Mama.  Elvis Presley & The Blue Moon Boys van convertir-la en el seu primer senzill l’any 1954. La versió d’Elvis fou inclosa com a single en Blue moon Kentucky, amb una etiqueta. L’any 2004, fou inclosa en la posició No. 112 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps de la revista Rolling Stone.

Joan Puchades




The Guns Of Navarone  The Specials 
La segona guerra mundial (1939-1945) marca una nova dimensió mundial. 
El cinema sovint ha begut d’aquests fets per elaborar un discurs força maniqueista però alhora èpic. Algunes bandes sonores son indefectiblement associades a aquestes pel·lícules com Els canons de Navarone, aquí versionada a ritme d’Ska pels britànics The Specials.

Enola Gay  The Hillbilly Moon Explosion 
Durant 1945 el govern nord-americà ordena llançar la bomba atòmica sobre les poblacions de Nagasaki i Hiroshima. Enola Gay va ser el bombardes B-29 que va deixar anar la primera bomba sobre Hiroshima . 
El 1980 el grup britànic Orchestral Manouvres in the Dark llançava la seva cançó més popular amb el mateix nom. Aquesta es una magnífica versió del grup suïs de rockabilly The Hillbilly moon explosion. 

Setze Jutges  Dodó Escolà
La dècada dels seixanta va viure l’eclosió de la nova cançó amb la formació dels Setze jutges, un moviment amb consciència social i cultural que va marcar l’inici d’una nova època dins el poc distret panorama musical català. 
Dodó escola va ser un intèrpret d’Artesa de Segre que acostumava a integrar l’humor dins les seves cançons. Podem escoltar aquest tema que porta per títol precisament: Setze jutges.

Jaume Vilarrubí


Espinàs    Vàlius 
Espinàs ha estat a tot arreu. Ja sigui recorrent la geografia catalana o voltant pel món de la cultura, on també ha conreat la música. Membre fundador dels "Setze Jutges", va popularitzar l'obra de George Brassens en català i va publicar un disc, "Espinàs canta Brassens". "Vàlius" són un duet de guitarra i bateria que practiquen un pop asilvestrat i cridat on no falten els canvis de ritme. Tenen dos discos "Escola" i "Fam". També fan una versió del "Diguem no" de Raimon. 

 Ay Pena Penita Pena   Lidia Damunt 
Als anys cinquanta la "copla" feia furor i les folclòriques, que representaven la puresa racial i la decència de la dona espanyola, arrasaven. L'huracà Lola Flores va popularitzar "Ay pena penita pena" dels omnipresents compositors Quintero/León/Quiroga. Unes décades deprés, Lidia Damunt, una dona que hagués sigut classificada com a "desafecta" pel règim franquista, s'atreveix amb una versió rockera d'aquest popular tema, inclós al seu últim disc, "Gramola". 

 Envidia    Jaime L. Pantaleón
El bolero també va triomfar durant els anys 40 i 50. Antonio Machín va ser un dels vocalistes més importants d'aquesta època. Entre moltes altres cançons va popularitzar "Envidia", composta el 1957 pels germans García Segura. "La ley del sí" suposa el debut en solitari de Jaime Pantaleón, membre   "12twelve" i "Cuzo" entre molts altres grups. En aquest disc, Pantaleón porta al seu terreny, boleros, tangos i ranxeras. Hi ha ritmes arrastrats i mandrosos on gronxar-se i melodies somiadores. 

Lidia Noguerol




Franco cantant amb  Millán-Astray  i altres militars




divendres, 12 setembre de 2014

Fira Del Llibre Prohibit de Llagostera. La banda sonora de la censura

Canta Mazoni a "El crit" que : "Tots els passos endavant sempre han sigut violents/Les paraules amb sentit sempre han sortit d'un crit/El que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit". Aquesta cançó també es vàlida per parlar de llibres. Moltes obres que avui són clàssics de la literatura universal, quan van ser publicades van patir la censura o van ser prohibides. 


Cartell de la Fira 

Aquest diumenge 14 de setembre de 2014, podreu veure molts d'aquest llibres prohibits, juntament amb molts d'altres, a la Fira Del Llibre Prohibit, la primera que es fa a Europa. Se celebrarà a Llagostera -impulsada per l'espai de llibres usats Can Toni de les Eugues- i totes les biblioteques de Catalunya hi participaran amb diferents actes i exposicions. 

Exposició a la Biblioteca Just M. Casero (Girona)

Els musictecaris també hem col·laborat amb la Fira, perquè la música també ha estat prohibida. La Montse Vila l'organitzadora del sarau, ens va demanar un cop demà en la recerca de cançons i música prohibida, perquè "volíem un acte festiu a la Fira. I un concert ho és. I pensem que l'esdeveniment de la Fira, lligat sobretot a les prohibicions, pot ser engrescador per a la gent jove, que de fet són un públic que pretenem, que ens encantaria poder captar. I quan la Filmoteca ens va comunicar que el cicle "Cinema & Biblioteques" d'enguany el farien sobre llibres i autors prohibits, en motiu de la nostra fira, ja ho vam acabar de veure clar: la música també hi havia de ser present".



L'organitzadora de la Fira. Montse Vila

Els musictecaris també ho vam veure clar i després d'un breu "brainstorming" i unes primeres cançons -"L'estaca del Llach", "La cançó d'amor i de guerra (Els soldats de l'ideal), que van fer el musical al Victòria", "Hi ha la de Sud-Àfrica que cantaven els bòers contra els anglesos!", "I el Boris Vian i el seu Le déserteur"-; i de trobar que la Fira era una "gran idea, tant la dels llibres, com la de la música!", "el tema és megainteresant i dóna per molt", els van fer arribar: 

-Un petit recull de premsa digital (i els comentaris que va suscitar): 

"Aquí n'hi ha unes quantes amb petits comentaris": 

Canciones Prohibidas

"Les del musical Per tu ploro":





"Música degenerada I"



"I aquesta guia de la Biblioteca Vapor Vell: La censura a la música".

Laura Ensesa, cantant i una de les organitzadores del concert de cloenda, juntament amb Carme Lleixà, professora de l'escola de música de Llagostera, ens comenta "que del material que ens vau passar, el que vam utilitzar més va ser l'enllaç del programa  "Canciones prohibidas" de Luis Lapuente, de Radio 5, i després alguna altra cançó de les que ens vau citar. Pel concert tenim els mitjans que tenim, però donarem el millor. Algunes cançons les cantaré jo i m'acompanyarà la Carme. El que també hem fet, com ja t'he dit per adaptar-nos als recursos que tenim, en comptes de cantar el tema prohibit, en farem una altra del mateix autor. Especialment pel concert, també hem creat  el Cor Participatiu de Llagostera, que dirigirà la Carme Lleixà. La Carme s'ha encarregat de cercar i de triar totes les obres de música clàssica. També ha elaborat una línia del temps amb el repertori del concert, una mostra en forma de cronologia de la música prohibida que va de la clàssica a la moderna, fins arribar als nostres dies. La podreu visitar al Casino Llagosterenc i també consultar-la en línia." I també clicant aquí.


MÚSICA PROHIBIDA - PLAYLIST



Fires com la de Llagostera recorden que tota autoritat és sospitosa i que almenys aquest diumenge, està PROHIBIT PROHIBIR. Podeu consultar el programa de la Fira del Llibre Prohibit aquí. 

            Al llibre "Ser realistas. Pedid lo imposible"  trobareu el logo/pintada original del maig francès. 



dimarts, 9 setembre de 2014

Ritmes fora de ritme - 1

El ritme és el 50% de la música. Arrisquem aquest percentatge suposant que l'altre 50% és l'harmonia. A la música popular els clixés harmònics són quasi omnipresents: cadències, vamps, codes i seqüències marcades per la tradició dels estils i la comoditat dels compositors. Al ritme li passa el mateix, està ple de clixés, de patrons, de formes. Busqueu qualsevol disc a l'atzar. 

Fora del swing, del pop, del rock, del blues, de la bossa, del afro... hi ha altres possibilitats d'obrir el ritme. Farem una primera i petita cala en tres possibilitats.

1) no disposar de bateria i que tampoc els altres instruments tractin de fixar un patró. Comencem suaus, amb un exemple curiós del jazz. El Jimmy Giuffre Trio, un dels experiments més elegants i subtils del gènere. Sense un bateria fent el cha-cha-chachà típic del swing, el sentit intern d'aquests músics (Jim Hall a la guitarra y Buddy Clark al baix) fa que la peça camini de forma íntima. 




2) disposar d'un bateria però que enriqueixi les formes rítmiques que estan a dintre de la música. Posem a Jim Black, un dels bateristes més lliures de la història. Els seus discos estan arreu, però els seus directes són una cosa seria, entre el nen i el savi, entre l'entremaliat i el dosificador científic. Amb ell al costat la cançó no serà mai igual. No hi ha una original!




3) composar des de la imaginació rítmica. El grup Za! és l'aventura musical més original, portàtil i extrema que coneixem per aquí. Dotats d'una imaginació desbordant i d'una passió en directe al·lucinant les seves peces són un calidoscopi de possibilitats rítmiques no sotmeses a escola ni tradició.


És un primer tast, però si a algú li interessa (hi ha algú allà afora?) continuarem oferint altres exemples. Una expo virtual de ritmes fora de ritme! 
Continuarà! 

dijous, 21 agost de 2014

Bob Wills & His Texas Playboys : honor al Rei del Western Swing!

Descobrir un nou gènere musical és obrir les portes d'entrada a un nou món i, de tant en tant, aquests nous mons resulten estar plens d'autèntiques delícies. Quan va nàixer aquest bloc de bibliotecaris musicals els propòsits eren diversos, però un dels més clars va ser precisament el de difondre els descobriments musicals més interessants que anem fent. Entendre la música com un enorme continent ple de sorpreses. Només fent una ullada als descriptors que ajuden a recuperar els articles de l'AMPLI s'hi pot trobar qualsevol tipus de música, de qualsevol època o lloc i presentada des de diferents punts de vista personals o professionals. Doble intenció: trobar i compartir. Musictecaris actuant com a simples i persistents mecanismes sinàptics que entenen aquest art, aquesta expressió bàsica, com un dels recursos més valuosos que tenim per treure-li el suc a la vida. 

Avui ens acostem al Western Swing, una música d'alta qualitat artística i a la vegada tan fresca, sincera i divertida que la fa màgica, eterna i universal. Un altre regal sonor de la cultura popular més autèntica. 


Bob Wills i els seus Playboys de Texas 


Per anar aclarint la terminologia direm que la música Western pròpiament dita neix com una forma de la música folklòrica dels USA per i per a gent establerta a l'Oest del país i les praderies canadenques. Directament relacionada amb les antigues balades angleses, escoceses i de folk irlandès, la música Western celebrava la vida del cowboy de les àmplies praderies de l'Oest d'Amèrica del Nord, amb una rellevant influència també de la música mexicana del Sud-Oest del país. La música Western comparteix arrels similars a la música hillbilly o folk dels Apalatxes, desenvolupada en les muntanyes Apalatxes, separada però paral·lela al gènere western. La indústria musical de mitjans del segle XX, va unir els dos conceptes sota el nom de Country & Western per passar més endavant a ser coneguda simplement com música Country.


Els Playboys, de festa major 

El Western Swing s'origina a final dels anys 1920 als territoris del Sud-Oest dels Estats Units com una evolució de la música de les string bands, bandes d'instruments de corda populars, quan aquestes van rebre la influència dels nous mitjans (ràdio, jukebox, etc) en una cultura popular relativament aïllada. Alguns autors atribueixen al nostre protagonista d'avui, el violinista Bob Wills, a l'oest de Texas, l'inici de la fusió del folklore granger amb el blues i el jazz. En l'època de major popularitat de l'estil (anys 1935-1945), les bandes més famoses van ser Bob Wills and The Texas Playboys, The Light Crust Doughboys, Milton Brown and His Musical Brownies y Spade Cooley and His Orchestra.


Bàsicament es tracta de música de ball, la qual cosa marca la principal diferència entre aquest estil i les formes de folklore de l'Est dels USA com per exemple el hillbilly, i també principal motiu pel qual es va convertir en un estil molt popular entre la classe treballadora blanca que va omplir multitud de sales i clubs de Texas, Oklahoma i Califòrnia durant els anys 1930 i 1940 fins que l'impost federal especial sobre clubs nocturns de 1944 les va portar al declivi. 



El moviment va ser, paral·lelament, una derivació del mateix jazz, ja que les bandes de Western Swing estaven molt més relacionades en el seu concepte musical amb Benny Goodman, Tommy Dorsey, i altres, que amb els grups de hillbilly amb els que els executius de les discogràfiques i els mitjans els solien comparar a causa de la seva instrumentació i influencies. De fet, la majoria dels membres d'aquestes bandes, havien tocat anteriorment en grups de swing o de jazz tradicional. Per a alguns, però, la influència més sorprenent és la de l'anomenat Gypsy jazz de Django Reindhart, Stephane Grappelli  i altres grans músics, un estil nascut als anys 30 als voltants de Paris. 

La música interpretada per les bandes de Western Swing era realment una harmònica amalgama de música rural, hillbilly, polka, dixieland i blues, barrejada amb swing,  interpretada per una string band combinada amb saxòfons, bateries i, de forma característica, steel guitars. 
El so distintiu del gènere, l'aportava l'electrificació dels instruments de corda, i especialment de la Lap Steel Guitar, instrument derivat de la tècnica hawaiana anomenada slack key. 

Amb l'evolució del gènere a través de les següents dècades, es van introduir també elements propis del Bebop jazz. L'enfocament de la música de les bandes de Western Swing es diferenciava en molts aspectes del de les big bands de jazz de la seva època, i no només pel que fa a la influència folk. Tendien a usar ritmes de baix molt sincopats i el paper dels arranjaments era també molt diferent, ja que la majoria no eren grans lectors de partitura; finalment, les improvisacions solien tenir un caràcter més col·lectiu, a l'estil del que era usual en les bandes de Hot jazz

Bob i el jazz

El Western Swing va arribar a ser extremadament popular a l'Oest en els anys anteriors a la Segona Guerra Mundial, i es va estendre per la Costa Oest dels Estats Units durant la guerra. A principi dels anys 40, les emissions radiofòniques dels Light Crust Doughboys es difonien en 170 emissores diferents del sud i sud-oest, i eren escoltades per milions de oients. Des del 1934 al 1943, Bob Wills and The Texas Playboys van tocar cada nit al "Cain s Ballroom" de Tulsa, reunint aforaments de fins a 6,000 persones, concerts que eren emesos cada dia per l'emissora KVOO-AM. Existia a més un extens circuit de locals i sales de ball que gaudien de gran èxit. Al "Venice Pier Ballroom" tocava regularment un grup liderat per Jimmy Wakely, en el qual estava també el violinista Spade Cooley, que li succeiria com a líder de la banda. Milers d'aficionats al ball acudien tots els dissabtes a les seves sesions. Quan Bob Wills va tocar en el mateix local durant tres nits, abans de desfer la seva banda per incorporar-se a l'exèrcit durant la guerra, es van formar cues de més de 15,000 persones. Davant el risc que l'estructura del local col·lapsés pel pes dels espectadors, la policia va suspendre la venda de tiquets a les 11 pm. Altres fonts indiquen que van arribar a entrar al local 8.600 persones. D'acord amb les fonts disponibles, no eren inusuals les multituds de diversos milers de persones  en les sessions de ball de Western Swing a l'àrea de Los Angeles. 


El 1944 es va establir una taxa específica del 30% per als "dancing nightclubs". Tot i que el tipus es va reduir posteriorment al 20%, la majoria dels locals de ball van tancar les portes o van penjar el cartell de "No Dancing Allowed" (No està permès ballar). El baterista de jazz Max Roach considera que aquest impost va ser realment la causa de la desaparició de les sales de ball, ja que se superposava a les pròpies taxes locals, cosa que va fer inviable el manteniment de la major part dels locals. 

Encara que la major part de les bandes van desaparèixer a finals de la dècada de 1950, el Western Swing va exercir una gran influència en el rockabilly i el rock and roll. La música de Bill Haley al començament dels anys 1950, es cataloga amb freqüència com western swing i la seva banda, entre 1948 i 1949, es deia "Bill Haley and The 4 Aces of Western Swing". Músics com Willie Nelson, Waylon Jennings i Asleep at the Wheel van contribuïr a convertir Austin (Texas) en un important centre de Western Swing a començament dels 70s. En aquesta ciutat se celebra anualment el South by Southwest Festival. També el grup Commander Cody and The Lost Planet Airmen han exercit un paper clau en aquesta revitalització. Fins i tot hi ha una publicació, Western Swing Monthly, dirigida expressament als músics i aficionats al gènere. En la seva pel·lícula del 1982, Honkytonk Man, Clint Eastwood  fa trobar-se al seu protagonista amb Bob Wills (interpretat per Johnny Gimble, un dels Texas Playboy originals), mentre està gravant en un estudi. 

El 2011, el Parlament de Texas va adoptar una resolució designant al Western Swing com a símbol de l'estat, "State Music of Texas"



Bob Wills 

Bob i el seu violí

El nom de Bob Wills anirà sempre associat amb el Western Swing. Tot i que no va ser l'únic creador del gènere, Bob el va popularitzar i va canviar les seves normes. En aquest procés, de fet, va canviar les normes de la música popular. Bob Wills and The Texas Playboys van ser una orquestra de ball amb una secció de corda d'estil country que tant tocaven cançons pop com temes de jazz. La seva música va expandir i esborrar les barreres entre gèneres. Va ser també un dels músics més famosos i apreciats del seu temps; durant els anys 40 la banda era una de les més populars del país i els músics integrants dels Playboys eren dels millors d'aquella època. La seva popularitat va anar declinant quan ho va fer també el Western Swing, però la seva influència és enorme. Des dels primers honky tonkers fins als revivalistes contemporanis, generacions d'artistes country així com alguns musics de rock i jazz li han un deute significatiu. 

Bob Wills era un inconformista, i el seu esperit va infondre a la música popular americana del segle XX un toc rebel i virtuós. 

Finalitzem l'homenatge dedicat a aquests artistes extraordinaris amb un parell de delicioses actuacions i una selecció del millor del seu llegat musical des de la plataforma Spotify..


Ida Red

Deep Water 

dimecres, 20 agost de 2014

Destil·lant Dansa. El Pont Major balla

Si la Biblioteca Salvador Allende estarà #ensolfa al setembre, la Biblioteca Just M. Casero ha estat #endansa. La Casero l'ha ballat perquè el Centre Cívic Pont Major - Sala Regàs, ha estat "Destil·lant Dansa". Abans de convertir-se en centre cívic, la Sala Regàs era una de les diferents destil·leries que es podien trobar al barri de Pont Major, situat al nord de Girona. 
Centre Cívic Pont Major 

"Destil·lant Dansa" té dues vessants diferents. D'una banda és un projecte que neix amb la voluntat d'adreçar-se als grups de dansa amateurs, semi-professionals o professionals de la ciutat per oferir-los l'espai i la infrastructura necessària on presentar peces de dansa de petit format i d'uns quinze o vint minuts de durada, on tots els estils són benvinguts. I de l'altra és un projecte d'intervenció comunitària que es basa en la convicció que la dansa ha de ser i pot ser un instrument a l'abast de tothom. 


Biblioteca Just M. Casero 

 I de l'altra, "Destil·lant Dansa" evoluciona més enllà de la proposta escènica i s'adreça al barri de Pont Major. Durant el curs s'ha dut a terme un treball d'intervenció social amb diferents grups del barri, principalment dones i joves. A través de la dansa, el moviment i l'expressió corporal, s'han dissenyat accions concretes amb l'objectiu de treballar aspectes com: la promoció de la salut global, l'autoconeixement, l'autoestima, l'expressió i la gestió de les emocions, el descobriment i el cultiu del potencial creatiu. L'objectiu complementari del projecte és que les dues línies d'acció (l'escènica i la social) estiguin en retroalimentació constant. Per tal d'aconseguir la interacció de les dues línies del projecte, es va decidir que els mateixos ballarins que organitzaven els espectacles, s'encarreguessin de les sessions formatives. I per implicar als grups formatius, se'ls va convidar als espectacles com a públic i com a ballarins.  Itzà. Estudi de Dansa i Espai al Cos, són els coordinadors de l'espai. 


Logo

Enguany, s'han programat tres nits de "Destil·lant Dansa", totes amb l'entrada gratuïta. El programa d'aquestes nits consistia en tres o quatre actuacions de grups, més una activitat final de dansa col·lectiva. La darrera sessió va incloure, a més, l'exhibició de dos dels grups dels tallers formatius.  


-Divendres 31 de gener


Públic assistent


Kinnara - Fusió tribal
Impàs Dansa - Cop de Puny

Cop de peu

Art Movement - Break Dance

Head Spin

Roda de dansa africana amb Fabrice Hoffman

Donant voltes


-Divendres 28 de març

Danscapacitats - Ballavida
Poeti Maohi - Danses de la Polinèsia
Capoeira Canigó - Roda da Capoeira
Con Tacón Flamenco - Flamenc
Roda da Rio Abierto amb Maria Pineda


-Divendres 30 de maig


Sold Out



Kebira Qantara - Dansa del ventre

Art Movement - Break Dance

Bboys & Flygirls

Nahla - Dansa Oriental Creativa

Verd maragda

Mar González - Dansa Odissi de la Índia i Fusió Tribal
Honey - Dansa Contemporània
Sònia Vilarroya - Sessió conjunta de Zumba

La Biblioteca Just Manel Casero ha volgut col·laborar amb "Destil·lant Dansa" perquè pensa que aquest projecte li permetra arribar a més col·lectius del barri i alhora podrà endegar noves propostes relacionades amb el fons musical de la biblioteca. Per a la primera edició de "Destil·lant Dansa", la biblioteca ha preparat diferents propostes. 
Entrada de la biblioteca


Per a la primera sessió va preparar una selecció de fons musical.


Exposició de fons

Per a la segona sessió, es va passar la pel·lícula Beat Street a un grup de joves del barri. 



                                                    Trailer

I per a la última sessió va preparar un punt de llibre que contenia la música que s'havia utilitzat per les sessions de dansa. Podeu escoltar -i ballar- la playlist aquí


Per marcar el pas i les pàgines


L'any que ve, més. 


Convocatòria oberta

dilluns, 18 agost de 2014

Agraw : el portal de la cultura Amazigh


noia berber 
(ca. 1900) 

L'evolució del món, especialment a partir de l'aparició d'internet,  ens ha portat cap a un principi de segle XXI on la tendència a la uniformitat sembla evident. Una de les conseqüències és la progressiva i ràpida desaparició de les cultures minoritàries, una tragèdia comparable a la desaparició constant d'espècies vegetals i animals. Si desapareix la diversitat biològica desapareix la vida. Si desapareix la diversitat cultural desapareix la cultura mateixa. En aquest sentit, ignorar, menystenir o directament exterminar cultures minoritàries, algunes d'elles més que mil·lenàries,  és simplement una irresponsabilitat amb conseqüències devastadores.

Sempre hem sentit dir que la intolerància es cura viatjant. Gràcies també a internet tenim la oportunitat d'aturar aquesta tendència uniformitzant i una oportunitat per revertir-la. Podem accedir cada dia més a una informació preciosa sobre altres cultures, properes o molt llunyanes, de les quals no en sabem pràcticament res, i enriquir-nos com a persones dignes del segle XXI ampliant el nostre coneixement sobre la dimensió de la naturalesa humana a través de les seves manifestacions artístiques, els seus costums i maneres de viure, pensar i sentir.

Presentem avui als lectors de l'AMPLI, a través d'un portal web, una aproximació als amazigh o berbers, una d'aquestes antiquíssimes cultures de la que en tenim notícia documentada des del segle X a.C..



Els amazigh o berbers són un poble del nord de l'Àfrica. Tradicionalment han parlat les llengües de la branca berber de la família afroasiàtica. La paraula berber que sovint s'usa per a referir-se a aquest poble prové de la paraula llatina barbarus (bàrbar), mentre que el poble mateix s'autoanomena amazigh (persona lliure). Malgrat que històricament han circulat moltes teories sobre el seu origen, actualment, gràcies al fet que les restes arqueològiques del nord d'Àfrica són abundants i de gran qualitat, es pot afirmar que els amazics estan presents en el territori on es troben avui des de la més remota antiguitat. Per tant, se'ls considera la població autòctona del nord d'Àfrica.

Habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles i Sus) i a Algèria (Cabília, Aurès, Mzab i Ahaggar), però també a Tunísia (illa de Jerba, Matmata i altres zones del sud), Líbia (majoritàriament al djebel Nefussa), Egipte (oasi de Siwa), Mali (nord-oest), Níger (nord-oest), i algunes tribus molt limitades a Mauritània (rodalies de Nouakchott), el Txad i Burkina Faso.

(font: Viquipèdia)

Rarament són nòmades —llevat de grups com els tuareg—, habiten generalment en cases de tipus mediterrani amb terrassa i, els de l'interior, en tendes de planta quadrangular. L'estructura social es basa en la família patriarcal; organitzats en cabiles, són governats per un consell d'ancians (gama'a) i regits per una llei pròpia (qanun) o conjunt de tradicions orals. Són de religió musulmana, deformada sovint per supersticions locals o barrejada amb restes de paganisme. La poligàmia hi és poc corrent. La majoria de berbers són musulmans sunnites, per bé que hi ha hagut tradicionalment minories jueves, i sedentaris, excepte els tuaregs. Estan presents a la regió des de la prehistòria. A partir del segle XI van començar a assimilar-se als àrabs.

La llengua berber o tamazight és un conjunt de parlars del nord d'Àfrica. El guanche de les Canàries n'és un d'ells. La parlen uns 12 milions de persones. Al començament s'escrivia amb un alfabet (abjad) propi, el tifinagh, derivat de l'antic libi-púnic, i conservat pels tuaregs. Aquest va ser gradualment substituït (però mai no del tot) per, primer i durant poc temps, l'alfabet llatí i, després, per l'alfabet àrab. Al segle XX s'ha recuperat l'alfabet llatí, tot i que ara hi ha una revifalla del tifinagh.


alfabet tifinagh 

Encara que la llengua oficial a l'escola sigui l'àrab, al carrer es parla una barreja d'àrab i amazigh. El fet que els berbers visquin en zones aïllades entre elles, la forta arabització lingüística i cultural de moltes àrees tradicionalment berbers, i que alguns d'ells siguin nòmades (els tuaregs), ha afavorit la dispersió dels dialectes del berber. Amb la islamització dels berbers i la invasió de tribus àrabs, el berber ha hagut de competir amb desigualtat amb l'àrab. Car, l'àrab clàssic, com a llengua de l'Alcorà, es considerava una llengua sagrada. A més a més, després de la independència dels països del nord d'Àfrica, l'àrab fou adoptat com a llengua d'estat, però el berber continuà marginat. Actualment, el berber s'estudia a 300 escoles, sobretot de les zones berberòfones, i existeixen noticiaris televisius parlats en les tres varietats marroquines. Des del 2011 és llengua oficial al Marroc.


Agraw : el portal dedicat a la Cultura Amazigh


Agraw és una fantàstica porta d'entrada (en anglès) al món dels berbers: abundants articles (notícies, arts i cultura, història i civilització, societat, entrevistes, retrats) vídeos (clips, concerts, pel·lícules, documentals), fotografies (festivals i esdeveniments, teatre, ciutats i llocs, artesania) i ... música. La secció de música està ordenada per les diferents àrees geogràfiques (Rif, Kabilia, Sous, Alt Atlas, Atlas, Chawi, Tuareg, Canàries, Libia)  i dintre de cada una hi trobem els principals artistes amb una selecció d'enregistraments que es poden escoltar sencers en streaming. Des d'intèrprets de música tradicional fins a cantants o grups moderns que mantenen ben viva la seva identitat musical.

Us deixem amb un dels millors: el grup Tinariwen, tuaregs de Mali.





dimecres, 6 agost de 2014

Música a la fresca al jardí de la BJSV (...i dos)

Eva Rosa 


Les vesprades del divendres 11 i 25 de Juliol, el jardí de la biblioteca Josep Soler Vidal es va convertir en un auditori per acollir aquestes dos magnífiques experiències.


Sessió de DJ a càrrec d’Eva Rosa
Aquesta es la Playlist de 25 temes que va punxar l'Eva Rosa: Sonidosdelreves a la BJSV juliol 2014



I l'Eva ens va conduir pel més suggerent del panorama independent dels darrers mesos guiada pel seu fi instint, i nosaltres que confiem amb ella i ens deixem endur.

Recordeu que aquí us podeu descarregar els podcasts d'El sonido de las montañas al revés



Concert de guitarra Fingerstyle i harpguitar a càrrec de Cristóbal Pérez
Cristóbal ens va regalar una tarda nit plena d'acords suaus i generosos, deixant caure les seves melodies amb bon humor i guanyant-se la complicitats dels assistents, que ben bé eren de totes les edats.






La guitarra arpa es un instrument que acostuma a tenir 6 cordes més altres 4 o 10 per als baixos, si bé no es massa conegut molta gent com en Cristòbal intentar divulgar el seu us i el seu só.





L'espai infantil també hi va ser present durant l'audició.
L'any que ve, en tindrem més!


Lo Jaume i Maite Pinteño


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...