Nicolas reflexiona sobre la recomanació musical a la biblioteca considerant els nous usos socials i els recursos tecnològics dels digital natives, generació dels joves nascuts amb internet (després de 1985). Després d'un exhaustiu repàs per les actuals eines de recomanació i obtenció de música, es planteja la incorporació de l'usuari, amb la seva contribució, també com a nou agent actiu de la biblioteca. La biblioteca com a media social.
Una vegada més, els nostres col·legues francesos ens enriqueixen amb la seva aposta per l'adaptació de la biblioteca al món digital. És un motiu d'agraïment; compartim decididament aquesta òptica.
Excepte la paraula “tabú”, Pearl Harbor, Lilo i Stitch, en Magnum, en Higgins i companyia, i la visió del paradís a la terra… són poques les coses que coneixia de Hawaii. I encara sé menys coses de la música de les illes. Per això, avui que els Amplis no hi són i a mi m'ha tocat treballar tot el dia, aprofito per parlar-vos d’un dels cantants més coneguts de l’arxipèlag: Israel Kamakawiwo’ole. (I de pas, li retrem homenatge, doncs el dia 26 daquest mes farà 11 anys que es va morir).
Israel Kamakawiwo’ole, conegut com a Iz, va néixer a l’illa d’Oahu, a l’arxipèlag de Hawai’i el 1959 i des de petit ja va començar a tocar qualsevol instrument musical, però finalment va triar l’ukelele per acompanyar les seves cançons. De jove, vivint ja a les afores de Honolulu, es va ajuntar amb altres músics (Louis "Moon" Kauakahi, Sam Gray i Jerome Coco) i amb el seu germà Skippy va crear el grup Makaha Sons of Ni’ihau, que va ser força conegut a Hawai’i i als Estats Units durant la dècada dels ’80. Encara avui en actiu (aquest any han editat el seu darrer disc Meyoheyo hero). Al 1990, Iz va començar la seva carrera en solitari (col•laborant un parell de vegades amb el seu grup d’orígen) i va editar el seu primer disc Ka`Ano`I. Al 1993 es va posar a la venda Facing future, el seu disc més conegut, on incloïa una versió de "Somewhere Over the Rainbow/What a Wonderful World" i altres temes com "Hawai‘i 78", "White Sandy Beach of Hawai‘i", "Maui Hawaiian Sup'pa Man", i "Kaulana Kawaihae". El mix “Somewhere... / What a wonderful world” va ser la seva cançó més popular (i ha estat usada en diverses pel•lícules i series de televisió). Aquesta cançó (veu suau, acompanyada per l’ukelele i “customitzada” al seu estil) reflecteix força bé la innocència infantil amb que Iz veia el món on vivia i la convertí en un himne pel seu món, deia, “ple d’amor i esperança”. Segurament si tots els musictecaris del món visquéssim a Hawaii tindríem aquesta mateixa visió! : )
Hawaii '78
Va publicar uns altres 4 discs (Mountain Apple Company, discogràfica independient de Hawai) fins a la seva mort el 26 de juny de 1997, degut a un problema respiratori (Iz pesava més de 300 quilos i durant molt anys va patir diverses afeccions respiratòries i va haver de ser hospitalitzat per aquest motiu).
Iz formava part per una minoria que només té avantpassats hawaians, i a banda dels nombrosos premis que va rebre com a cantant a Hawai i als Estats Units era molt valorat pel seu amor a la terra i per la lluita pro-hawaiana. Les lletres de les seves cançons sovint parlen de la seva cultura i dels seus valors, i formava part del moviment independentista de Hawai (Hawai va ser annexat a Estats Units al 1898 i es va convertir en un estat oficial al 1959... a la Wikipèdia trobareu la història de l’arxipèlag, batejat com a Illes Sandwitch pel Capità Cook...).
El vídeo que us adjunto és Somewhere over the rainwow. Inclou imatges del funeral de Kamakawiwo'ole... però no patiu, a Hawaii fins i tot els funerals són macos! Mireu-lo i quan s’acabi busqueu un mirall per veure la cara de felicitat que se us ha quedat.
Ja hem arribat al desè lliurament setmanal de la Discoteca d'AMPLI, amb un lleuger retard per causa de la vaga dels transportistes. En aquesta ocasió s'uneixen les sensibilitats del Director Wilkins i en Gambita.
1) Aka Moon.Elohim (Carbon 7, 1997).
Elohim comença abruptament, i així comença aquesta recomanació. Ni hola: prems el play i ja està allà la banda impulsant el ritme constant, com si els músics vinguessin tocant des de fa hores i tu només acabessis de connectar-te. Ja està allà la bateria matxacona, el baix obstinat, la entranya mètrica, les melodies pròpies de serps d’algun paradís. Sona ara, mentre s’escriu això: ... ha passat un quart d'hora i continua "Ghandji", el primer track, que dura més de 18 minuts, sense que defalleixi el ritme, amb percussions, rius harmònics, pujades i baixades de tensió... I el tema acaba com ha començat, bruscament, com si el tècnic hagués pitjat l’stop mentre ells seguien.
Ara que ja sona la segona peça del disc, i una veu humana i dolça es converteix en una nova serp melòdica trenant-se entre el saxo i la guitarra, podem passar a les presentacions. Lectors d’AMPLI, Aka Moon és una banda belga mítica i desconeguda, creadora d’una música que té tant d’avant-garde com de trance com de worldjazz. Música inequívocament generada pel nostre temps. El nom ve d’una tribu de pigmeus centreafricans, els akas, amb qui van conviure els seus membres fundadors (el saxofonista Fabrizio Cassol, el bateria Stèphane Galland i el baixista Michel Hatzigeorgiou). Els tres músics van estudiar la música dels akas, la seva estructura, el seu sentit dintre la tribu. Fruit d’aquesta impressió, i del seu propi talent, va sorgir una de les aventures musicals més fèrtils de la música contemporània: 15 discos en 16 anys, i un sentit comunitari, lliure i obert de la màgia sonora que anomenem música.
Músics incansables, originals i curiosos, els membres d’AKA Moon s’han aliat amb molts altres músics per concretar els seus projectes: homenatges a guitarres llegendàries (inclòs l’immortal Paco de Lucia), música per ballets i incursions ben digerides d'africanisme aplicat. La seva pàgina web inclou un apartat de Filosofia de la seva música, que els col·loca ben a prop d’altres col·lectius sociomusicals de conjuntura marginal, com ara l’M-Base. El líder d’aquesta banda líder es Fabrizio Cassol, saxofonista i compositor de quasi tots els temes, i primer intèrpret de l’Aulochrome, un saxo soprano doble!
Elohim és un disc llarg, elèctric, que requereix diverses escoltes, que fa viatjar l’oient cap a zones mentals indòmites. Al sentir-ho no s'és un consumidor, no un (des)enamorat, no un professional musictecari o cambrer, ni algú de la teva edat (quina sigui): s'és només una persona, del s. XXI, sola davant del meravellós perill d’una música que intenta sondejar-te.
Director Wilkins
2) Grand Funk Railroad.Live the 1971 Tour (Capitol, 2002).
Publicat fa sis anys a partir de màsters recuperats de les sinistres catacombes discogràfiques, aquest disc en directe testimonia el moment clau de la carrera del grup de Flint (Michigan). El power trio que formaven Mark Farner a la veu, la guitarra i l'orgue, Mel Schacher al baix i la percussió i Don Brewer a la bateria i els cors.
Ahh, Detroit Detroit: la indústria de l'automòbil, els MC5, els Stooges, la Motown... i Grand Funk Railroad: un dels clars precedents del que després seria anomenat heavy metal. És curiós comprovar com a començaments dels 70 era natural ser quelcom semblant a un creuament entre un hippie i un heavy, molt abans que s'iniciés la grotesca vampirització característica de les modes i es parlés del metal com a estil un pas més enllà del rock.
Els Grand Funk Railroad són una de les grans i desconegudes bandes del rock de tots els temps: el rock entès com a energia, instint i savoir faire. Avui, quan encara sonen frescos i potents malgrat les de vegades massa extenses digressions instrumentals de l'època, precisament aquest CD documenta la triomfant gira de 1971 -omplien estadis de fervorosos creients en el poder del rock- i recull temes enregistrats a diferents localitzacions dels EUA. Tan boig es tornava el personal amb ells que van omplir tres nits consecutives el Shea Stadium de Nova York i alhora van batre el rècord de venda d'entrades col·locant tot l'aforament -unes 55.000 localitats- en només 71 hores i superant la marca que posseïen els sempre reverenciats sense mesura Beatles en el mateix estadi, els quals set anys abans havien aconseguit vendre totes les entrades en una setmana, o sia, 168 hores. El rècord dels Grand Funk al Shea Stadium no ha estat superat encara. Per ningú. D'aquest concert del 9 de juliol de 1971 és el vídeo de Closer To Home:
També hem trobat un parell de pistes del disc: Are You Ready, del concert de Chicago i Paranoid, del concert de Detroit.
Amb el pas dels anys, sona a ironia del destí que una banda que va exhibir sense complexos un èxit proporcional a la seva trempera i honestedat avui hagi quedat en poca cosa més que un rar exotisme del passat per a una part gens minoritària del públic. Malgrat això, hi ha alguns discos de Grand Funk Railroad que sobreviuen amb gran dignitat a diverses biblioteques públiques de Catalunya.
El futur és inevitable però -musictecaris o no- si per un cas esteu cavil·lant com completar la vostra col·lecció de rock amb un enregistrament d'aquells que en podem dir històrics, no l'errareu amb el CD que conté els bits i els hits d'una de les gires més espectaculars de tota la història de la música popular: Live the 1971 Tour.
Volem compartir amb vosaltres un parell de vídeos estranys que hem descobert a Youtube, el primer és Paco de Lucía i el segon Steve Vai...
Alguns dels comentaris -com veureu, moderats- impregnats de perplexitat de companys i companyes musictecaris en veure i sentir aquests inèdits Paco i Steve:
"Inclús he pensat que era una mica xxxx, però no volia ferir els teus sentiments"
"És molt estrany, fan una mena d'improvisacions, una espècie de free avant-rumba. Potser van trompes?"
"No havia vist mai fer el pringat a Steve Vai... M'ho volia negar a mi mateix... I lo de Paco... Xxxxx..."
Què hi ha de veritat en tot això? Què els passa a en Paco i l'Steve? Res, tranquils. Es tracta d'un fenomen anomenat shredding o shred que s'ha difós per mitjà de llocs web com Youtube no sense quedar exempt de les típiques polèmiques a l'entorn dels drets d'autor, algunes d'elles motivades per l'escàs sentit de l'humor d'alguns artistes "afectats" per aquestes paròdies.
Val a dir que l'accepció original de shred fa referència als guitarristes que fan un ús gairebé pirotècnic de la seva perícia instrumental.
Què voleu que us digui: he passat grans estones partint-me de riure amb aquests vídeos i prenent el pèl a alguns musictecaris. Aquí en teniu un altre d'un Pastorius una mica, com a mínim, espès. Que riure és bo per a la salut, nassos!
Normalment, quan les persones estan tristes, no fan res. Es limiten a plorar. Però quan la seva tristesa es converteix en indignació, és quan poden fer canviar les coses. Malcolm X.
Aquest any es celebren els vint anys de l’edició del millor disc de la història del hip hop, It Takes a Nation of Million to Hold Us Back dels Public Enemy amb el què s’inicia també el rap combatiu o political rap. Corre l’any 1988, Ronald Reagan és president dels USA, època de conservadurisme radical, episodis racistes, política exterior imperialista, política interior repressiva i discriminatòria… Temps dolents per a les classes menys afavorides i per a tot el que no és home, blanc, heterosexual, cristià i amb recursos econòmics suficients per no ser catalogat de desgraciat o de culpable de la seva situació.
Track: Don’t Belive the Hype. Àlbum: It Takes a Nation... (1988).
Aquest és l’ambient social i polític del què sorgeix el segon àlbum de Public Enemy, una bomba de potència inaudita fins el moment, que casa a la perfecció el hardcore i el rap i que conté unes lletres incendiàries que planten cara, sense complexes, a la societat americana blanca i conservadora. És el moment de cridar I'm Black and I'm Proud, de recuperar el missatge de Malcolm X i reivindicar el Black Power, de fer sentir, de nou, la veu de la comunitat afroamericana.
Abans de repassar els noms més importants dels MC i dels grups més representatius del què va ser i és l’escena rap compromesa políticament als Estats Units, us faig cinc cèntims dels seus orígens i de les seves influències:
ANYS 60's: Malcolm X i els Black Panthers:
Malcolm X: líder polític i ideològic, fundador de la Nació de l’Islam (NOI) i de l’Organització de la Unitat-Afroamericana. D’idees socialistes, recolçava el Black Power, defensava l’orgull de ser negre, la creació d’un estat independent negre i la política de la identitat. La seva evolució ideològica el va convertir en un activista pels drets humans de totes les races i a cercar la unitat negre transcontinental. L’any 1965, va morir assassinat mentre donava una conferència.
Black Panthers Party: Organització política afroamericana fundada l’any 1966 per Huey P. Newton, Bobby Seale i David Hilliard a Oakland, Califòrnia. Influenciats per les idees de Malcolm X, defensaven els drets dels afroamericans i reivindicaven tracte igualitari, el fi de la brutalitat policial i denunciaven els problemes que patia la comunitat negre (racisme, falta d’educació i recursos, atur). Per a més informació, consulteu el web: http://www.blackpanther.org/
Anys 70's - 80's: Gil Scott Heron i els pares del rap:
Gil Scott-Heron va néixer a Chicago l’1 d’abril de 1949. Poeta, músic i activista afroamericà, es considera un dels pares fundadors del rap. Scott-Heron musicava els seus poemes i el seu primer àlbum era un conjunt de lectures musicades del seu llibre Small Talk at 125th and Lenox (1970). Temes com The Revolution Will Not Be Televised, que podeu sentir tot seguit, anticipen el rap, el rhythm and poetry, la forma d’expressió dels músics del carrer que organitzaran, durant els anys 70, les block parties il·legals. The Revolution Will Not Be Televised, ens convida a tancar el televisor i sortir al carrer, però a banda del missatge polític, és un dels temes que més va influenciar a tota una generació de MCs i el disc, on està inclosa, una de les obres mestres del soul-jazz.
Arriba l'any 1979 i un grup de disco-funk, The Fatback Band, edita el que es considera el primer rap de la història, el single King Tim III (Personality Jock), que tot seguit podeu sentir:
Poc després i també al 1979, els Sugarhill Gang editen el famós Rapper's Delight, tema que obrirà al rap les portes de les emisores de ràdio comercials. El gran públic comença a conèixer la cultura hip hop.
Pel que fa als orígens del rap polític, a més del Gil Scott-Heron, trobem dos noms clau: Grandmaster Flash & the Furious Five, que l’any 1982 editen The Message, el primer single amb conciència social que parla sobre les dificultats de viure al ghetto. I el gran DJ, originari del Sud del Bronx, Afrika Bambaataa que també el 1982, edita el single Planet Rock, tema clau en la història del rap i on el creador de la Universal Zulu Nation deixa al descobert les seves idees més properes a un concepte humanista de la vida.
Tot seguit podeu sentir el Rapper’s Delight, The Message i Planet Rock:
I ara, donem un pas més en aquesta breu trajectòria pel rap polític. Com comentàvem a l'inici, els Public Enemy inauguren aquesta corrent amb el It Takes a Nation of Million to Hold Us Back. Tot el disc reivindica, protesta, manifesta i exigeix, ja no és només un tema aïllat dins un àlbum. Estem davant d'una declaració de principis, d'una forma nova d'entendre el rap com a vehicle de protesta dels més desfavorits, de fer sentir la veu dels que viuen a Harlem, al Bronx o a qualsevol indret dels Estats Units amb majoria blanca. En aquest sentit, Public Enemy fan seva l'actitud punk i a partir d'aquest moment, altres grups i Mcs s'afegiran al carro. I no són pocs. A continuació us presentem alguns d'aquests rapers, ben allunyats del gangsta rap de l'actualitat que ha popularitzat lletres sobre sexe, noies i drogues. Aquí teniu una mostra que també existeix el rap amb consciència, a vegades contundent i a vegades més a prop del funk-soul melòdic, però mai frívol. Les temàtiques van des de la dura realitat del jove negre que viu més temps del compte al carrer fins a crítiques contra l'actual govern de Bush.
2PAC (Tupac Shakur) Icone indiscutible de la cultura hip hop. El raper per excel·lència. Durant la seva curta vida (va morir assassinat amb només 25 anys) va esdevenir també actor, productor i poeta. Originari de Harlem, els seus pares militaven al Partit de les Panteres Negres així com altres membres de la seva família. Amb només 20 anys va editar el seu primer àlbum, 2Pacalypse Now influenciat per Public Enemy i KRS-One. La violència policial cap als negres, les dificultats de viure i sortir del ghetto i els problemes en general de la comunitat afroamericana a les grans ciutats, van ser els temes claus del disc que no desapareixerien en posteriors àlbums. Va morir assassinat l’any 1996 en circumstàncies encara no del tot aclarides. Sens dubte un dels MC’s més influents de la història del rap.
ARRESTED DEVELOPMENT Col·lectiu de músics fundat a finals dels anys 80 per l’MC Speech i DJ Headliner que barregen el rap, el soul, el blues i el funk amb marcades influencies d’Sly and the Family Stone. Les seves lletres són compromeses social i políticament però sempre amb un to optimista, positiu, i menys combatiu que els pares del political rap, Public Enemy. El seu primer àlbum, 3Years, 5Months and 2Days in the Life Off va vendre 4 milions de còpies. Es van separar l’any 1996 però van tornar a reunir-se el 2003.
Track: People Everdyday. Àlbum: 3 Years, 5 Months & 2 Days in the Life Of... Chrysalis, 1992.
BOOGIE DOWN PRODUCTIONS Boogie Down Productions va ser un grup de hip-hop format originalment per KRS-One, D Nice i DJ Scott La Rock i és, juntament amb Public Enemy, un dels pioners del rap hardcore i polític. Els components de BDP canviaven constantment, només KRS-One va ser l’únic que es va mantenir fins que l’any 1993 va començar la seva carrera en solitari, moment què el grup es va disoldre definitivament. BDP van ser, també, els pioners en fusionar el raggamuffin amb el rap. En el tema que tot seguit sentireu, My Philosophy, el grup posa de relleu les seves idees del què hauria de ser un hip hop socialment compromés.
Track: My Philosophy. Àlbum: By All Means Necessary (1988)
THE COUP Aquesta banda, que va néixer a principis dels anys 90, és una de les formacions més compromeses amb la lluita política i propera, ideològicament, al marxisme. Les seves referències musicals són Public Enemy, KRS-One i The Disposable Heroes of Hipoprisy. El seu so que, incialment, utilitzava el sampler com a principal recurs, va anar incorporant clares influències de músics com Prince, Stevie Wonder o tot el P-Funk. El grup Rage Against The Machine es van declarar fans seus i van comptar amb ells en alguna de les seves actuacions.
Track: Pimps. Àlbum: Genocide & Juices (1994)
THE DISPOSABLE HEROES OF HIPHOPRISY Dos músics d’un col·lectiu de jazz d’avantgarda de la ciutat de San Francisco, van crear l’any 1990 aquest grup de hip hop influenciat per Gil Scott-Heron i Arrested Development. Les seves lletres criticaven sobretot el racisme, l’homofòbia i la misogínia que eren present en les lletres del gangsta rap. En conseqüència, no va ser un grup molt popular dins l’audiència afroamericana del hip hop. L’any 2004 es van separar. El tema que just sentireu, Television: The Drug of the Nation, rendeix homenatge al The Revolution Will Not Be Televised de Gil Scott-Heron.
Track: Television, the Drug of the Nation. Àlbum: Hypocrisy Is the Greatest Luxuy (1992)
IMMORTAL TECHNIQUE Felipe Coronel, conegut amb el sobrenom artístic d’Immortal Technique, va néixer a Lima (Perú) l’any 1978 però els seus pares es van traslladar a Harlem quan tenia dos anys. A més d’MC, Immortal Technique és activista polític i la major part de les seves cançons es centren en la injustícia social, la pobresa marginal de les grans ciutats, la censura dels mitjans de comunicació i les desigualtats econòmiques dintre i fóra dels EEUU (sobretot a Sud-Amèrica). Les seves idees són properes al marxisme, treballa amb menors reclosos en reformatoris i s’identifica amb el 9/11 Truth Movement, grup d’investigació format per ciutadans que pretén oferir versions alternatives a la versió oficial sobre els esdeveniments de l'11 de setembre de 2001.
Vídeo del tema: Point Of No Return. Àlbum: Revolutionary, Vol 2 (2003).
KRS-One Lawrence Krisna Parker, alter ego de KRS-One, va néixer un 20 d’agost de l’any 1965 al barri del Bronx. D’origen jamaicà, KRS-One és una figura important dins la comunitat hip hop i és considerat un dels millors MC. Va ser el component principal del grup Boogie Down Productions fins que al 1993 va començar la seva carrera en solitari. El tema Free Mumia és una dura crítica al sistema que va empresonar a Mumia Abu-Jamal.
Track: Free Mumia. Àlbum: KRS-One. (1995)
MOS DEF Mos Def és el pseudònim de Dante Terrell Smith, nascut a Brooklyn l’any 1973. Músic, però també actor, les lletres de les seves cançons sovint són dures crítiques socials i polítiques. Una mostra va ser la gravació del tema Katrina Clap on acusava directament l'administració Bush de la seva negligència abans i durant el desastre provocat per l’huracà Katrina a la ciutat de Nova Orleans. Al següent link trobareu una notícia sobre la detenció de Mos Def per part de la polícia durant el transcurs dels Premis MTV de l’any 2006, precisament per interpretar aquest polèmic tema davant el Radio City Music Hall de NY: http://rwor.org/a/062/mosdef-es.html. Mos Def manté que Al-Qaeda no va ser responsable del 9/11, parla del racisme que pateixen encara els afroamericans i critica el govern Bush. Pel que fa a la seva faceta més musical, destaquem la seva participació en el grup Black Jack Johnson, amb membres de Living Colour, Bad Brains i Parliament/Funkadelic.
PARIS Paris va néixer com a Oscar Jackson a Califòrnia l’any 1967. És un dels rapers amb un discurs més polititzat i radical. Es declara proper a les Panteres Negres i a la Nació de l’Islam, tot i que no milita en cap dels dos grups. Influenciat per les idees marxistes, va fundar el segell Guerrilla Funk per editar els músics afroamericans amb idees polítiques d’esquerres, entre d’ells Public Enemy, Kam, MC Ren i les Conscious Daughters. Participa també en un projecte contrainformatiu nomenat Guerrilla News. Qui ha dit que l’esquerra no existeix als Estats Units?
Track: The Days of Old. Àlbum: Sleeping With the Enemy (1992).
TALIB KWELI Talib Kweli Green, va néixer l’any 1975 a Brooklyn i és un dels rapers afroamericans més importants dins l’escena hip hop underground. Va formar parella musical amb Mos Def durant un temps fins que cadascun d'ells va començar la seva respectiva carrera en solitari. Tot i que la producció dels seus temes ha anat evolucionant cap a un rap més comercial, les lletres de les seves cançons tenen continguts socials i polítics.
Track: Eat To Live . Àlbum: Eardrum (2007)
Per acabar aquesta aproximació al rap polític, us deixo amb una de les cançons que més m'agraden de Public Enemy, tot un himne, un crit de guerra de la comunitat afroamericana que també podem compartir els "rostres pàlids" d'ànima negra. El passat Primavera Sound, vaig tenir la sort de poder cantar i ballar Fight the Power, un dels moments inoblidables de la meva vida musical. Gran concert al Primavera el que va donar un dels grans grups de la història de la música popular. No us talleu i quan poseu el play, aixequeu el puny i comenceu a ballar:
La nostra amiga i companya Marta Bramon, apassionada fan de la música de Lisboa, ens convida a conèixer un dels seus músics més apreciats.
foto: web oficial de Helder Moutinho
El passat diumenge 8 de juny, degut a un canvi d'última hora en la programació del concert de cloenda de la Setmana Cultural "Portugal Convida" a Barcelona, vam tenir el privilegi d'assistir a un petit i inusual concert de Helder Moutinho, un dels nous fadistes de referència a Portugal.
Petit, perquè va ser breu (uns 50 minuts), i perquè el repertori es va basar sobretot en fados molt populars. I inusual per ser a l'aire lliure i a mitja tarda, quan allò més típic és que el fado es toqui i es canti en un lloc tancat i quan ja és més de nit que de dia.
Helder Moutinho forma part d'una de les nissagues més destacades dels últims anys en la història musical de Lisboa. És el segon de tres germans dedicats a la cançó lisboeta. Només cal dir que el germà més gran és Camané, de qui es va dir un dia que era el successor en masculí d'Amalia Rodrigues.
Helder Moutinho, a banda d'interpretar fados, és també mànager de molts cantants de la nova generació com Mafalda Arnauth o Joana Amendoeria, i també de veteranes com la immensa Argentina Santos; a més de ser un prolífic lletrista.
Helder Moutinho anava acompanyat a Barcelona de músics també reconeguts en el món del fado, en una formació cada vegada més típica: una guitarra portuguesa, una guitarra espanyola i un baix. El repertori el va basar sobretot en temes populars, com "Lisboa à noite", que va cantar amb una convidada que no podia faltar, Névoa, la cantant de fados catalana més coneguda. Potser la interpretació que jo destacaria més seria la de la cançó "Ao velho cantor", un fado menor deliciosament cantat, a pesar del so una mica descontrolat i del murmuri dels cotxes i de la gent.
Helder Moutinho Ao velho cantor
I ara només queda esperar el concert del propi Camané, juntament amb Mariza i el gran Carlos de Carmo, el juliol al Festival de la Porta Ferrada. Un esdeveniment de luxe pels amants del fado.
És el bloc d'un miniespai radiofònic (dissabtes de 12.24 a 12.30 i diumenges de 21.24 a 21.30) a RNE Radio 5, on cada setmana es recomanen un o dos grups o cantants francesos, siguin actuals o més antics.
Així, hi trobem una llarga i molt variada llista alfabètica d'artistes amb article propi dintre del bloc, juntament amb artistes pendents de tenir-ne. Es tracta d'articles molt complets i atractius, amb moltes referències i escollides lletres de cançons amb la traducció al castellà.
Absolutament recomanat per a gourmets i amants de la música dels nostres veïns del Nord.
Com a mostra, un caramel pop trobat en el post corresponent al passat 26 de maig: la cantant Olivia Ruiz
