El Govern ha declarat el 2015 l'Any de les Biblioteques, una commemoració dels 100 anys de biblioteca pública catalana. En paraules de la Carme Fenoll, que com a cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat presidirà el Consell Assessor d'aquest esdeveniment, "l’Any de les Biblioteques vol situar aquest equipament cultural bàsic en els nuclis dels debats sobre les polítiques culturals. Així, mitjançant una programació imaginativa i atractiva es vol difondre el paper de les biblioteques com a espai viu, que acull i expressa la màxima diversitat. Però més enllà d’aquesta agenda especialment plena, cal aprofitar la commemoració per iniciar nous projectes que perdurin i que esdevinguin el llegat de l’any de les biblioteques. L’excepcionalitat no ha de venir tant per la quantitat d’esdeveniments, com pel punt d’inflexió que implica iniciar noves estratègies, nous serveis."
I
Entre els projectes que coneixem fins ara per aquest proper any, des del punt de vista musictecari en destacaríem dos: l'e-biblio i el catàleg únic. L'e-biblio és una plataforma de descàrrega d’ebooks per a biblioteques que segons la presentació que en va fer la pròpia Carme Fenoll "se centrarà de moment en la compra de llibres de ficció, amb la voluntat de lluitar contra la pirateria. Les biblioteques poden captar usuaris cap a una lectura digital legal, per bé que gratuïta i ser un revulsiu en aquest canvi de paradigma”
Durant el 2015, fruit d'un acord entre el Govern i la Diputació de Barcelona es treballarà en la creació d’un únic catàleg de biblioteques públiques, disponible a partir del primer semestre de 2016. Mentrestant i en el primer semestre de 2015 es posarà en funcionament una passarel·la tecnològica que permeti la consulta simultània dels actuals catàlegs de les biblioteques públiques que gestionen ambdues institucions, el catàleg Aladí de la Diputació i l’Argus del Departament de Cultura.
Sembla doncs un bon moment per resumir l'estat de la qüestió i presentar apertures en el que sembla una missió encara més complexa: començar a perfilar, estratègica i definitivament, el nou paper de la música dins la biblioteca pública així com integrar la realitat digital també en el servei musical de la biblioteca.
Les dades del darrer informe publicat pel Baròmetre de la cultura confirmen les d'anys anteriors: la música ocupa un lloc molt destacat en el consum cultural de la població al nostre país. Òbviament, la biblioteca pública també hauria de ser conseqüent amb aquest fet.
Les dades del darrer informe publicat pel Baròmetre de la cultura confirmen les d'anys anteriors: la música ocupa un lloc molt destacat en el consum cultural de la població al nostre país. Òbviament, la biblioteca pública també hauria de ser conseqüent amb aquest fet.
I
Fins ara, la selecció dels documents existents a les biblioteques ha estat un dels elements més valuosos de la professió bibliotecària. La col·lecció sempre ha constituït en si mateixa una prescripció cultural professional. La biblioteca, el bibliotecari, ofereix al ciutadà un filtratge qualitatiu de documents que, des de la revolució digital i de les TIC, probablement ara és més important que mai. La clau resideix, en aquest moment de canvis profunds, en trobar la millor manera d'oferir aquest servei. Fent una analogia amb el món del llibre, però, les diferències que observem amb el de l'enregistrament sonor són prou notables per entendre que cal plantejar la qüestió d'una perspectiva també diferent.
En l'àmbit de la col·lecció física, els llibres adquirits per a les biblioteques sempre han tingut un abast concret: predomini pràcticament absolut de l'edició nacional-estatal i majoritàriament en llengua castellana i catalana. Els enregistraments sonors, en canvi, no han estat mai limitats per aquests factors. La música és un llenguatge universal no subjecte als mateixos paràmetres de consum que el llibre. La selecció dels documents musicals considerats més apropiats per a les biblioteques està molt condicionada per dos aspectes contradictoris: d'una banda l'àmbit de selecció és molt més ampli, milers i milers d'àlbums de totes les èpoques i gèneres publicats literalment a tot el món que exigeixen un filtratge encara més acurat i complex quan, al mateix temps, la seva adquisició comercial resulta cada dia més difícil i moltes vegades senzillament impossible.
De tota manera, sembla evident el que apunta el veterà llibreter Oriol Serrano (Les Punxes) en una recent i lúcida entrevista: "El llibre [de paper] està abocat a ser un objecte no residual, però molt menys important del que havia arribat a ser. Els llibres digitals no han acabat de quallar, tot i que cada cop se'n vendran més. Però el canvi d'hàbits propiciat per internet ha vingut per quedar-se. Tot això evolucionarà d'una manera que no ens podem ni imaginar." Aquesta afirmació, certament, val també pels CDs.
En l'àmbit digital, la tendència sembla clara en el cas del llibre: adquisició de llicències per al préstec d'eBooks com un servei més de la biblioteca. Cal valorar com positiva la decisió d'iniciar definitivament aquest camí també al nostre país. Era ja gairebé urgent integrar a les biblioteques els nous hàbits de lectura. Som conscients, però, de les limitacions actuals: qualsevol plataforma editorial que ofereix aquest servei presenta, òbviament, el "seu" catàleg, amb la qual cosa el filtratge professional queda ubicat dins un reduït subconjunt x de títols els drets dels quals són propietat d'una determinada empresa. Sembla assenyat, doncs, començar a oferir aquest servei d'una manera progressiva amb una oferta de llibres [per exemple, la literatura de ficció] que pugui ser suficientment atractiva tant pels lectors habituals d'eBooks com per facilitar-ne l'entrada a aquest món als lectors del llibre tradicional.
En el cas dels enregistraments sonors, però i com veurem, no es recomanable emprendre un camí similar.
La primera explosió digital significativa en el món de la música es va produir aquí a principis del segle XXI amb el boom de la descàrrega massiva de fitxers musicals, legal o il·legalment, deixant en coma permanent la poderosa indústria musical fins al punt de liquidar per sempre els models que havien funcionat des del seu naixement. En aquest blog podeu trobar nombrosos articles analitzant aquest fenomen. La segona ha estat molt menys espectacular però més efectiva i es diu streaming, o escolta online en temps real, sense descàrrega.
Naturalment, la clau de l'estabilitat, ara i en tot moment, tant en les obres escrites com en la música o el vídeo, resideix en la propietat dels drets d'autor i aquest fet ha determinat la curiosa evolució de la música digital des dels seus inicis fins ara. Repassant-la, en podem destacar 5 noms : MP3, Napster, Internet Archive, iTunes i Spotify, probablement els agents que millor van llegir els nous temps en cada moment : fitxers musicals comprimits que faciliten la seva transmissió per la xarxa, plataformes digitals online per compartir aquests fitxers, plataformes de música de domini públic o en copyleft, venda legal d'aquests fitxers (el pervers 1 cançó = 1 euro) amb els seus corresponents dispositius mòbils (el genial iPod) i, finalment, 'la música com l'aigua', l'escolta legal a la carta sense necessitat d'acumular fitxers en els nostres dispositius, gratuïta o per abonament mensual.
Aquest model, l'streaming musical, conté actualment suficients elements com per considerar-lo definitivament estable i amb perspectives de consolidació generalitzada al nostre país. En poc temps, el seu nombre d'usuaris ha anat creixent de forma progressiva i constant gràcies a la seva comoditat i, en alguns casos, també a una estratègia comercial intel·ligent. Si bé la plataforma Deezer (francesa i juntament amb Ezmo, Imeem o Grooveshark, una de les pioneres d'aquest model) és la més utilitzada a França, a la resta del món s'imposen altres com la sueca Spotify (disponible a 55 països) o la nord-americana Pandora (només als USA). Està per veure com actuarà Google, qui ha anunciat una nova plataforma musical en streaming, exclusivament de pagament, a través de Youtube, però del qual encara no hi ha notícies de quan sortirà al mercat ni amb quines característiques.
Atesa la forta implantació de la plataforma Spotify al nostre país, val la pena analitzar-ne els possibles motius. El 2014 la companyia ha obtingut beneficis per primera vegada i ha ampliat la quantitat i qualitat del seu servei de forma notable. Progressivament, ha anat adquirint els catàlegs dels artistes més rellevants que encara es resistien i, al mateix temps, incorporen de manera àgil un alt percentatge de les principals novetats discogràfiques. La seva interfície està en constant renovació, potenciant la música social, la participació dels usuaris per crear llistes temàtiques compartibles en les xarxes socials (les famoses playlist) així com la recomanació automàtica, un servei que millora de forma exponencial la pertinència de les seleccions musicals proposades. Un altre dels aspectes més interessants i que apunten per on poden anar els trets: el valor afegit que suposa la connexió amb la impressionant base de dades All Music, oferint la biografia, discografia i fotografies dels artistes que hi conté així com els artistes relacionats.
Com a principals punts febles: el discutible benefici, quan aquest existeix, que reben els músics, la caòtica recuperació de la informació, on artistes i obres no estan normalitzats de cap manera i els resultats d'una recerca es presenten de forma deficient, i la impossibilitat d'obtenir dades d'us, només l'empresa coneix i explota les dades de consum. Considerant en conjunt tots aquests aspectes, sembla raonable l'atenció que ja fa uns anys que aquesta plataforma ha despertat progressivament també en la biblioteca pública. Així, hem vist com s'ha anat incrementant el nombre de biblioteques o xarxes bibliotecàries que en fan ús regular per tal de recomanar música als seus usuaris en tota mena d'espais a la xarxa: blogs, xarxes socials o websites.
Per contra, la descàrrega i acumulació d’arxius musicals, la ‘possessió’ d’arxius musicals en els nostres ordinadors personals o dispositius mòbils va caient en desús tan ràpidament com va créixer. En conseqüència, no te sentit aplicar el model de compra de llicències temporals d’accés a fitxers musicals a alguna plataforma amb un fons suficientment atractiu, a la manera del que es fa amb l’e-Book. De fet, des de l’aparició de la música digital, molt poques biblioteques al món van optar per aquest sistema, i en tot cas ho han fet en l’àmbit de la promoció de la música local.
Però el rol de la música a la biblioteca ja no pot quedar limitat al préstec tradicional de CDs o la creació i distribució de playlists i més playlists a Spotify, de les quals en tenim molt poques possibilitats de conèixer si realment desperten l'interès de l'usuari ... Pensem-hi, què pot fer que la selecció proposada per una biblioteca destaqui entre els milers de playlists que la pròpia plataforma ofereix?
Definitivament, el futur de la música a la biblioteca passa per oferir un servei públic musical el més integral possible, amb tendència a assumir un rol cada vegada més pedagògic, ajudant a la formació en el coneixement de la història de la música, la formació d'un gust musical i un esperit crític així com facilitar-ne el gaudiment i la pràctica activa.
Una tendència lògica que s’ha vist plasmada durant el 2014 en el principal congrès sobre música a la biblioteca pública que se celebra al món: els Rencontres Nationales des Bibliothécaires Musicaux.
Naturalment, emprendre un servei així d'ambiciós està molt subjecte a la importància estratègica que els responsables dels equipaments hi confereixin a la música com a factor cultural de primer ordre a l'hora de decidir-se a impulsar i desenvolupar projectes musicals de forma permanent o eventual, tant en el si de la biblioteca com a internet. El repte pot ser veritablement excitant. El disseny (o re-disseny) dels espais dedicats a la música dins els nous o vells equipaments haurien d’estar també en consonància amb el nou temps. La complicitat dels agents musicals de l’entorn de la biblioteca (escoles, músics, associacions i entitats de caràcter musical o locals musicals) resulta òbviament essencial. Simplificant: cada equipament hauria de tendir a ser, de forma natural i progressiva, el centre de la vida musical del poble o del barri on està ubicat. Pocs exemples poden ser més inspiradors que el de la famosa Biblioteca 10 de Helsinki, un model de biblioteca, de filosofia cultural i de civisme al qual hauríem de voler aspirar sense complexes.
II
Treballar en xarxa aporta molts avantatges, els recursos generats per una biblioteca poden ser utilitzats per les altres biblioteques de la zona o de tot el país; l’economia cooperativa i la generositat és beneficiosa per a tothom. Cal, però, entendre que les iniciatives (recursos, activitats, ressenyes, exposicions, recomanacions, etc. ) solen respondre a realitats concretes, és a dir, a equipaments on les circumstàncies ho afavoreixen (un regidor de cultura sensibilitzat, un bibliotecari, un usuari, o un equip expert en un tema i generós en la seva naturalesa, un equipament ben dotat, un entorn social actiu ...). Són aquestes iniciatives les que tenen sentit i les que solen tenir èxit. Els serveis centrals haurien de captar-les àgilment i projectar-les de manera ben visible a tota la xarxa de biblioteques per tal de que puguin ser aprofitades per qualsevol altre equipament.
Un dels elements que donen més consistència al concepte “biblioteques en xarxa” és el catàleg col·lectiu online, un recurs orgànic i nuclear que adquireix nou protagonisme ara. Està per veure com es desenvoluparà el projecte de fusió dels dos principals catàlegs catalans, Aladí (en aquest moment 229 biblioteques dins la província de Barcelona) i Argus (150 biblioteques de la resta del país) que en una primera fase constarà en una passarel·la i l’any que ve en la unificació pròpiament dita. Un treball molt complex que desitgem estigui a l’alçada de la riquesa documental que hi conté. El que ens fa diferents a Google i, per tant, ens dona una de les claus del nostre valor professional és la qualitat i la normalització de les dades i les metadades i, en conseqüència, en la pertinència en la recuperació de la informació. És d’esperar que la fusió dels dos catàlegs iguali o millori l’alta qualitat que actualment presenten per separat.
Un catàleg col·lectiu de totes les biblioteques catalanes, potent i dotat de les possibilitats tecnològiques actuals, obre també noves possibilitats de serveis musicals. Com comentàvem al principi, la selecció musical, la col·lecció total de discos continguda en el conjunt de biblioteques és en si mateixa la nostra prescripció com a bibliotecaris, una col·lecció construïda durant gairebé 30 anys amb criteris de qualitat, diversitat i proporcionalitat. El catàleg col·lectiu online és la porta d’entrada del món al nostre fons documental ... físic.
Cal que sigui només físic? ... I perquè no també en streaming? Considerant els factors apuntats anteriorment, aquesta sembla una opció ben interessant.
Partint de que existeix la possibilitat real d’accedir gratuïtament a gran quantitat de música gràcies a aquest sistema, sembla lògic simplement utilitzar-ho. Com? : senzillament incorporant un camp al registre bibliogràfic del document. Res de nou en realitat, actualment molts registres bibliogràfics ja contenen vincles directes a llocs d’internet, per exemple a la web del autor o de l’obra a través d’aquest camp.
La idea, però, és tan simple com sorprenentment innovadora: l’usuari del catàleg col·lectiu accedeix per primera vegada directament a la música proposada per les biblioteques. Cada àlbum accessible en streaming te una adreça URL corresponent a la plataforma on s’allotja que passaria a formar part del registre bibliogràfic. En aquest moment ja es podrien utilitzar plataformes com Spotify, Deezer, Bandcamp o Youtube. En el cas de la plataforma Spotify, l’usuari ha de tenir un compte (gratuït o de pagament), en les altres no és necessari. Només amb les plataformes esmentades ja es pot enriquir de forma espectacular el nostre catàleg col·lectiu oferint un salt molt significatiu cap a una nova utilitat del mateix. Tecnològicament no presenta entrebancs i el cost en recursos humans o econòmics és pràcticament zero, el rendiment és, per tant i lògicament, sempre positiu. Podríem finalitzar aquesta proposta recordant que totes les grans bases de dades musicals serioses (All Music, Pitchfork, BBC Music, etc.) ja ofereixen aquest mateix servei des de fa anys.
Certament, costa trobar-hi arguments de pes en contra, que és possible que n’hi hagi i que seria desitjable que s’exposessin també en els comentaris d’aquest article al blog o en qualsevol altre fòrum de debat. Ara per ara, no obstant, aquests arguments semblarien més relacionats amb la relativa vistositat mediàtica d’aquesta innovació que no pas d’un altre tipus. En tot cas, innovacions ara tan assimilades com la incorporació als registres bibliogràfics d'imatges de les cobertes dels documents, o els propis enllaços a les webs d’autors, o els resums de les editorials es van anar produint de forma tan silenciosa com efectiva, fins al punt que el que crida l’atenció ara és trobar un registre bibliogràfic sense imatges o enllaços d’enriquiment.
I ja finalitzant, l’Any de les Biblioteques pot representar també la oportunitat de recuperar una antiga iniciativa molt interessant per bé que molt més complexa i ambiciosa : El Portal de la Música Catalana.
En un curs per a bibliotecaris musicals impartit pel Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra (GTM) celebrat el novembre del 2009, vam tenir l’oportunitat de conèixer el treball que s’estava realitzant ja en aquell moment en aquest sentit: la base de dades de la música catalana, un projecte molt brillant amb l’objectiu de reunir tota la producció musical del país, amb continguts i amb eines tecnològiques per buscar i recomanar la música. Desconeixem els motius i el moment en el qual el projecte es va aturar.
El GTM , dirigit per Xavier Serra, és una institució capdavantera a nivell mundial en la innovació de la tecnologia musical, sistemes de recuperació de la informació musical i la seva interacció entre bases de dades, aplicacions i usuaris. Pel que vàrem poder veure del projecte ja al 2009 de la mà de l’Òscar Celma, es tractava d’una plataforma francament espectacular. No ens costa imaginar com ho seria ara mateix ... Biografies, discografies, imatges, vídeos, música en streaming, artistes relacionats, recomanacions automàtiques pertinents ... Tenim aquesta sort i sembla poc explicable no aprofitar-ho.
És un bon moment per plantejar de nou el projecte com una iniciativa de la biblioteca pública catalana, aportant les possibilitats d’explotació d’aquesta eina des de la nostra posició estratègica com agents culturals. Posar-lo en marxa de nou amb les possibilitats actuals suposaria un notable increment del prestigi cultural del nostre país, així com dotar al ciutadà d’una valuosa eina pel seu enriquiment.
La cultura musical és un dels signes més distintius del nivell cívic d’una societat i la biblioteca pública ha de ser un dels seus actius més potents. Està en les nostres mans.
Josep Lluís Villanueva Fontanella
Gener del 2015
