Corria l’any 1998 i un tendre Magnum passejava pels carrers de Barcelona. Va agafar una de les revistes de música i tendències gratuïtes que llavors hi havia per totes les botigues i la ressenya d’un nou cd li va cridar poderosament l’atenció. El va comprar al carrer Tallers i des de llavors és un dels pocs discs que s’ha salvat als successius canvis de pis que ha patit.El disc era Breaking god’s heart de Hefner.
(Després d’anys d’escoltar-lo, quan internet ja estava aquí i a tot arreu, vaig decidir buscar Hefner a internet per entendre les lletres... Abans no hi havia Wikipedia i la primera pàgina que em va sortir, plena de conilletes, no era apta per ser vista en llocs públics.)
I l’any passat, gairebé 10 anys després, es va reeditar en un doble cd que incloïa les cares b i altres gravacions (en la majoria dels casos primeres gravacions) que no es van fer servir anteriorment.
Hefner són Darren Hayman (veu / guitarra), Anthony Harding (bateria), John Morrison (baix) i Jack Hayter (guitarra, teclats... i que es va incorporar al grup després de Breaking God’s heart). Establerts a Londres i junts, més o menys, des del 1992, després d’enregistrar el single “Better fiend” (Boogle Wonderland, 1997), van signar per Too Pure (http://www.toopure.com/) i al 1998 van editar Breaking god’s heart.
Un disc indie-pop-rock de guitarra i bateria amb cançons entusiastes, triomfals i... mmmmmm... com es diu “pegadizas” en català?: "The sweetnes lies within", "The sad witch" i l’estupenda "Love will destroy us in the end" –no em digueu que el títol no és real com la vida mateixa!?- i balades tristes, agredolces, meloses, lentes fins a dir prou i allargassades fins al punt que poden arribar a pesar, amb pocs instruments i que deixen sentir massa(?) la veu despullada del cantant (a mi m’entusiasmen, però reconec que la veu de falset, “brett-andersoniana”, de Hayman costa): "The librarian" (un noi enamorat d’una bibliotecaria esquerpa que no és que el rebutgi, és que ni tan sols es deu haver adonat que existeix!), "Another better friend", "A Hymn For The Postal Service" (que inaugura la serie, continuada en els següents àlbums, de Hymns personals), o la meva preferida i decadent "Tactile" (un noi fastiguejat de la desidia de la seva amant).
Les lletres pròpies de joves decebuts de la vida, de l’amor, del sexe i de les relacions, perplexos, angoixats, enfadats. Tot mig amarg, sovint, però sempre amb ironia, enfotent-se. El tema que podeu escoltar aquí sota, "Love will destroy us in the end", parla d’això: d’aquesta decepció vital, de la poca fe en l’amor, del fastigueig de les relacions d’una nit. (Pugeu el volum):
La següent és "The Librarian", més calmada, i on es pot sentir la veu desangelada del cantant...
Malgrat la bona acollida que va tenir el disc quan va sortir al mercat, els nombrosos concerts que van fer i que van aparèixer a les llistes que es solen fer al gener d’entre els millors de l’any, ells continuen dient que aquest primer disc és el menys reeixit, el més brut, el més poc treballat de tots, el menys interessant i del que n’estan menys satisfets.
Per què serà que jo penso al revés?
Després de Breaking God’s heart, Hefner va treure alguns àlbums més:
al ’99 The Fidelity Wars (Beggars Too Pure, 1999). Hayman va escriure els temes d’aquests dos primers discos quan ho havia deixat amb la seva xicota… potser per això sonen mig tristos;
al 2000 Boxing Hefner (Too Pure Beggars Blanket, 2000): una recopilació de cançons no editades abans i algunes gravacions en directes;
al 2000 també We love the city (Too Pure, 2000): escrit expressament per editar-se amb més instrumentació i millors arranjaments, no com els anteriors en els que es van anar escrivint les cançons, espontàniament, sense pensar en formar cap àlbum i més alegres (Darren Hayman i la seva ex es van reconciliar i fins al moment encara estan junts…);
al 2001 Dead media (Too Pure, 2001): diferent als anteriors, tirant cap a electrònic... i decepcionant pels que ens agradaven els primers.
Hefner es va dissoldre, després i , tot i que Hayman i Hayter han estat aquest mes de juny en diversos concerts tocant temes de Hefner, han repetit massa vegades que no es tornarien a ajuntar com a grup (si no és amb la formació original!).
Per la seva banda, Darren Hayman ha anat traient discos en solitari des del 2005, que sonen com si fossin la continuació de Dead media.
Si us heu quedat amb ganes d’escoltar més i no els trobem per internet, a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona o al catàleg col·lectiu del SLP de la Generalitat les podeu aconseguir.
Una curiositat: Hayman és el que fa tot l’artwork dels cds. Fan dels còmics i mig il·lustrador, totes les portades i il·lustracions són seves. A la seva web (http://www.hefnet.com/) les podeu veure totes. I també les lletres i tots els detalls sobre com va anar l'enregistrament dels àlbums. Per si us he despertat la curiositat.
