Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta plàstica musical. Ordena per data Mostra totes les entrades
Es mostren les entrades ordenades per rellevància per a la consulta plàstica musical. Ordena per data Mostra totes les entrades

dimecres, 22 de febrer del 2012

Plàstica musical -7: Reid Miles, el geni invisible de Blue note

Enllaç
Continuem la sèrie plàstica musical, que pretén oferir materials per valorar també aquelles obres del disseny que van acompanyar (i impulsar) l'estètica musical de les obres musicals que arropaven. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.

Una a una, són aquestes:

1. Mark Ryden album covers
2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes
3. Peter Savlle, dissenyant la new wave
4. Giger, de de l'abisme
5. Storm Thorgerson, fascinació i enigma
6. Roger Dean, paisatges al·lucinats

Aquest capítol, el seté, aborda la història d'una de les millors sèries de portades de tots els temps: les portades de la discogràfica Blue Note. Aquesta discogràfica és la més emblemàtica de quantes van difondre el jazz a partir dels 40. Després, clar, no podem obviar Prestige, Riverside, Impulse, Atlàntic... Blue Note, però ha acabat erigint-se quasi en un estil, en un tipus de jazz que va del swing al hard, un signe de distinció.


Blue Note comença la seva producció el 1939, amb el tema Boggie Woogie Stomp i Albert Simmons. Aquesta grabació auroral perdura i està aquí, saltimbanqui i feliç abans de la guerra i com anterior al propi jazz. Des del començament van mostrar cura i dedicació a tot el que acompanyava els discos.

Però no va ser fins a mitjans dels 50 (al 56!) que van contractar al dissenyador Reid Miles, un geni del gust i la tipografia, que va aconseguir com a còmplice el fotògraf Francis Wolff. Els dos donarien un toc modern i un aire directe, clar, a les portades aconseguint que el comprador entrés a l'ambient del disc i del músic abans d'escoltar-lo. La seva imprompta, estilitzant, elegant i distingida.










Les fotografies de Francis Wolff sempre eren significatives i les treballava usant la técnica bicolor. Partint del blanc i negre, el blanc podia tornar-se blau, groc, carn. JORDI HURTADO. La creativitat tipogràfica també és digne de menció: la capacitat d'inventar lletres de Reid Miles sembla obra d'una empresa de tipògrafs i no d'un sol home. Sense remetre's a la imaginació, a la sordidesa, a cultura il·lustre... Només espai net per la imatge, per la cara o l'instrument del músic.

A més, cada una d'aquestes imatges fa justicia a la música que serveix, està a la seva alçada en gust, equilibri, modernitat.







Francis Wolff, productor musical a més de fotògraf, sabia captar els moments, els angles significatius que revelaven la personalitat del músic i la seva música. És a dir, que era ell qui triava la fotografia, feia alguns retocs de color, i després Reid Miles composava la portada. Quedava així desterrada l'il·lustració, que havia caracteritzat les primeres portades del jazz.







Us oferim un ventall de portades significatives del segell, però us animem a viatjar a través d'Internet per empapar-vos d'aquesta màgia pels ulls. N'hi ha d'exhaustives, per exemple, en aquesta pàgina o aquesta.













Hi ha un llibre que resum aquesta història: està aquí. Us recordem també que cada un d'aquests discos és una meravella de llibertat i gràcia. Blue Note és un continent de bellesa, ple i a la nostra disposició. Trobareu centenars de discos a Spotify, aquí. Les biblioteques públiques també us ofereixen un catàleg enorme d'aquests discos eterns.

dimecres, 23 de desembre del 2009

La música a la biblioteca pública: un estudi troncal


"Muestre, no declare" Stendhal



El bloc AMPLI va iniciar les seves publicacions amb l'objectiu d'abordar i compartir tot allò que fa referència a les àrees musicals de les biblioteques públiques.
Dos anys després, el treball cooperatiu dels musictecaris ha generat quasi 400 posts. En ells s'han tractat desenes de qüestions vinculades a la música (aspectes legals, propostes de dinamització, criteris per a la selecció de materials, elements de debats, experiències internacionals...).


El conjunt d'aquests escrits és més divers que un llibre tradicional: és una plataforma documental que incorpora vídeos, enllaços, presentacions de diapositives, música... A més, és consultable lliurement des de qualsevol llar, està estructurat i indexat, és interrogable i admet comentaris. El fet és que -ara per ara- aquest gruix documental constitueix l'anàlisi més completa que hi ha sobre la matèria a les biblioteques públiques catalanes.

En un moment com l'actual, de necessària evolució i impuls tant de les àrees musicals com de la figura del musictecari, confiem en que tot aquest esforç d'estudi i publicació serveixi al col·lectiu. Donat que la seva pròpia envergadura pot fer perdre de vista el bosc, ens animem a mostrar l'estructura arborescent que fa crèixer de manera espontània aquest bloc.

Aquest post ofereix, per tant, una ordenació del material d'estudi de les àrees musicals de les biblioteques públiques del nostre temps. Un arbre amb 4 grans branques.



1) ESTAT DE LA QÜESTIÓ

1.1) OBERTURA: Què passa al món de la música avui?

Estudiar les àrees musicals exigeix primerament atendre a l'estat de la qüestió musical en general. La música ha esdevingut la pedra de xoc d'un canvi d'usos en relació al consum cultural. Després vindrà el llibre digital, que també afectarà a les biblioteques, però aquí ens ocupem de la música. Què està passant ara? Què podrà passar demà? Què són les net labels? Què és la música digital? Aquests 6 posts contenen molts dels elements claus del present i del futur de la música.

1.2) LA MÚSICA A LA BIBLIOTECA PÚBLICA: elements de debat


Centrem el debat ja a la biblioteca pública, on la música havia tingut un paper tradicionalment doble: atractora de públic jove i responsable del creixement de les estadístiques de préstec. Ara el segon rol ja no existeix i el primer no és tan clar. Ara, doncs, cal ocupar-se de la música com s'ha fet amb la literatura, com una art que cal incentivar i promoure des dels centres públics. Als següents 9 posts hi ha els elements suficients de debat que estan sobre la taula dels musictecaris d'arreu del món. Pros, contres, riscs, oportunitats, possibilitats...


2) L'ÀREA MUSICAL


Al segon apartat d'aquest estudi entrem ja a les àrees musicals de les biblioteques i analitzem els seus pilars fonamentals: el professionals i els recursos documentals. Els serveis s'analitzaran al punt següent.

2.1) EL PROFESSIONAL: el musictecari

Partim de la peça clau d'aquest entramat: el professional que s'ocupa de l'àrea musical, el bibliotecari musical que desenvolupa la col·lecció, la difon, ofereix activitats formatives, assesora, ofereix informació especialitzada, genera continguts originals... i tot això amb criteris merament artístics (no pas econòmics o comercials). Un perfil professional que cal impulsar per a que les àrees musicals comencin a adaptar-se a la conjuntura present. Aquests 5 posts són reflexions entorn d'aquesta figura professional.



2.2) LES COL·LECCIONS


El debat sobre les col·leccions s'ha centrat en dos eixos: la caiguda del format CD i la fi del boom de préstec. Conjuntures. Però hi ha molts punts d'anàlisi fèrtil que s'aborden als següents posts. Les col·leccions actuals són equilibrades, han estat desenvolupades amb criteris artístics i generalistes i són plenament vigents. A aquests 5 posts hi ha eines pels seu desenvolupament, per la generació de material complementari.


3) LES POSSIBILITATS DE L'ÀREA


Finalment, què es pot fer a les àrees musicals. Quin és el marc legal que regula el seu servei? Quins recursos es poden s'ofereixen arreu? Quins serveis s'estan desenvolupant?

3.1) MARC LEGAL

La Llei de Propietat Intel·lectual és la norma que regula l'explotació de les obres musicals. És, per tant, el marc de possibilitats que disposa la biblioteca pública per treballar la música a partir de les obres mateixes. Hi ha moltes oportunitats, molts camps de batalla oberts i legals, moltes possibilitats d'acord entre les societats de gestió i les institucions públiques, moltes vies alternatives. Aquests posts aprofondeixen en aquests temes.

3.2) EXPERIÈNCIES INTERNACIONALS

Seguint aquesta anàlisi, ens aturem ara sobre aquelles experiències internacionals de les quals l'AMPLI se n'ha fet ressó. Hi ha serveis webs, treballs amb la música lliure de drets, experiències de web 2.0, exemples de blocs... Una panoràmica oberta i en creixement. La situació és la mateixa a les biblioteques musicals del primer món. Els serveis digitals són transversals, internacionals. Aquesta quinzena de posts mostra exemples d'experiències que poden ser útils per traçar el nou model àrea que necessita la biblioteca pública.

3.3) EXPERIÈNCIES PROPERES


Al llarg d'aquests dos anys, l'AMPLI ha recollit i difós tota mena d'activitats vinculades al món de la música organitzades per les biblioteques públiques catalanes. També aquí s'està intentant treballar la música amb serveis originals, novedosos. Trobades amb crítics musicals, miniconcerts, seleccions temàtiques vinculades a festivals... Us oferim uns 20 exemples ressenyats al bloc:

3.4) RECURSOS:

Quines altres institucions estan treballant la música generant materials pràctics? Quina informació pot ser útil per fer guies especialitzades? Quines biblioteques estan difonent gèneres musicals concrets (com el blues, la música negra, el flamenc...)? Com obtenir els recursos per oferir un servei d'informació musical? Com complementar les col·leccions de les biblioteques? Què fer amb les col·leccions de música lliure (de drets)? Aquesta vintena d'entrades tracta aquestes qüestions amb exemples concrets.



4) PROPOSTES PER A UN NOU MODEL


Després d'aquests primers tres passos (context, recursos i serveis), finalment arribem a la incògnita, però també al risc. Cal oferir noves idees, dibuixar un nou model. El pla de biblioteques de Barcelona acaba el seu recorregut al 2010 i es prepararà un nou document, que esperem que consideri l'estudi aquí presentat. Podem arriscar algunes idees, alguns camps de treball, algunes línies d'acció concretes? Sí. Ho estem fent. El bloc AMPLI, amb l'empenta dels companys musictecaris que aglutina, està mostrant alguns exemples.

4.1) INNOVANT LES ÀREES

Com si es tractés d'incorporar línies de treball innovadores en relació a la música, aquests posts presenten una bateria d'idees per generar nous usos i serveis a les biblioteques públiques. Vist un a un, cada objectiu és un servei que amaga un munt de treball, un bocí d'ambició, una via de participació dels usuaris. Vistos en conjunt s'albira una forma nova, una nova experiència de la música a la biblioteca. Són 5 escales plenes de suggeriments.

4.2) EXEMPLES TEMÀTICS

Part de les idees que s'estan oferint des del bloc són pràctiques. També es va crear per això, per generar i servir materials ja fets, desenvolupats i publicats. Tot el contingut del bloc es reutilitzable. El copy/paste és una de les apostes cooperatives d'aquest bloc, i segurament de la xarxa mundial blogger. Incloem, al final d'aquest estudi, una desena de les sèries desenvolupades a l'AMPLI que poden servir pel muntatge d'exposicions, activitats, maletes temàtiques, racons virtuals, blocs, clubs d'audició/lectura...


5) CONCLUSIONS


Quan la filòsofa Hannah Arendt va tornar a Alemania va veure com uns contertulis li discutien que Hitler hagués envaït Polònia. Eren èpoques analògiques. Arendt palesa la seva impotència davant la impossibilitat de fonamentar els seus coneixements; no es podia anar a parlar amb la gent carregant una enciclopèdia a les esquenes. Ara són temps digitals. Internet és la màxima enciclopèdia concebuda i realitzada per la humanitat, una eina excepcional per obtenir i compartir informació. Ara la podem dur sota el braç, gràcies a un petit dispositiu electrònic.

Això és part del que pretén aquest bloc, i l'estudi informe que s'hi desenvolupa. Que tota la informació relativa la música i les biblioteques públiques càpiga sota el braç de qualsevol professional. Que els canvis a les àrees musicals puguin fonamentar-se gràcies a les quatre grans branques que formen aquest estudi i que s'han mostrat a aquest post.

Les conclusions d'aquest estudi són necessàriament obertes, dinàmiques, estan permanentment en procés de desenvolupament. Sabem que és moment d'evolució, de renovació del model d'àrea musical. Sabem que hi ha professionals musictecaris amb el bagatge, el coneixement i l'impuls necessari per afrontar aquesta renovació. Disposem d'aquest estudi que constitueix el marc d'anàlisi d'aquesta aposta.

La prolífica redacció d’aquest bloc ens ha fet conèixer el fèrtil i agitat estat de la qüestió. La conjuntura és tal que, més que una època de canvis, podem parlar d’un canvi d’època. L’estudi de propostes teòriques ens mostra que el tema és prou dinàmic i complex com per generar corrents d’opinió, debats, i fins i tot professionals visionaris. Els casos pràctics són més escassos, ens maneguem en un terreny experimental on tota innovació és aire fresc.

Els canvis que es poden generar són imprescindibles per tal que les àrees de música de les biblioteques que s’estan creant ara no naixin ja obsoletes. La prioritat no està relacionada amb el tipus de col·lecció, que les biblioteques han desenvolupat de forma coherent durant anys, i que defensem activament des del col·lectiu musictecari. El més prioritari és la innovació relacionada amb usos i serveis, i amb la relació de l’usuari amb aquesta col·lecció.

La tecnologia actual permet canviar el model oferint tota mena de serveis impensables fa 5 anys. Segurament ara ignorem quines seran les possibilitats tecnològiques d’aquí 10 anys, com seran els myspace’s del futur, com s’aconseguirà la música i a quin preu. El que sembla clar és que Internet hi estarà implicat, que la indústria continuarà adaptant-se per legalitzar els usos (com ara amb Spotify), i que segurament el format serà el mer transport d’una informació digital. Així que, entre tant, cal intentar que la biblioteca estigui present en aquests àmbits del terreny de joc.

També sembla clar que Internet cada vegada ofereix informació més especialitzada, amb un volum que una sola biblioteca no pot assumir. El treball de la biblioteca, que no pot competir amb aquest fenomen, es pot centrar en:

  • Generar els seus propis recursos únics: la filmació d’activitats, treballar la col·lecció local històrica, treballar l’underground (com les maquetes), la creació amateur, les músiques menys recolzades... en definitiva, generar el seu patrimoni.
  • Fomentar el treball cooperatiu entre les àrees musicals de les biblioteques. Els temps digitals fan que treballar repetint aïlladament processos sigui absurd. Aquest treball podria plasmar-se en blocs, activitats, exposicions itinerants, en tot un seguit de poderosos recursos compartits que puguin enriquir la xarxa.
  • Contribuir a la informació web, utilitzant els mitjans col·laboratius que ja funcionen arreu (metadades, buidats, links...). Hi ha moltes plataformes web a les que contribuïr, des de la wikipèdia al myspace.
  • Personalitzar i especialitzar l'atenció: cal enfortir el perfil professional especialitzat, el bibliotecari musical o musictecari, aquell professional que centra el seu desenvolupament laboral en la música. Internet és fàcilment tendenciós; hi ha interessos privats, editorials, discogràfics, intel·lectuals. Només un prescriptor desinteressat, des d’un centre que només es regeix per interessos artístics, com una biblioteca, pot ser un referent neutre.
  • També sembla que no es podrà concebre un servei d’informació virtual o físic sense que la participació dels usuaris interessats sigui un element clau del mateix. La complicitat amb el centre és un dels punts crítics d’aquesta especialització.

La biblioteca, en fi, pot ser la cruïlla entre els segells discogràfics, el periodisme musical, els afeccionats, els músics i les sales de concerts. Internet ja ha escurçat les distàncies entre productors i consumidors. Sembla natural que la biblioteca faci el mateix paper en la seva vessant presencial. És necessari que tingui aquest valor, en els dos sentits de la paraula.

Esperem que aquest bloc contribueixi a aquesta evolució.


dimarts, 14 d’abril del 2009

One year of love: un any de pràctica blogger


"- Què va fer que vostè aconseguís el seu extraordinari estil?
-Tocar durant molts anys a clubs baratos per una dotzena de persones i no pensar que estava equivocat”


El trompetista
Erik Truffaz a un periodista del canal Mezzo (19/1/09)



El 6 de febrer del 2008, fa poc més d’un any, es publicava el primer post del bloc AMPLI, amb aquest manifest. Un any després, i amb més de 32.000 visites en un any -un mitjana de 90 visites diàries- els membres fundadors del grup Ampli volem compartir amb vosaltres algunes consideracions sobre l’experiència d’aquest any. Les agrupem en set punts:

1) ELS PROPÒSITS DE L'AMPLI

El bloc naixia amb la voluntat de ser un espai de cooperació dels bibliotecaris musicals principalment de la xarxa, però també obert a altres límits tan geogràfics, institucionals o professionals. Aquest grup de musictecaris s’havia format amb dos objectius clars:


Objectiu 1. Crear un espai web per compartir recursos relacionats amb la música i les biblioteques.

La idea era disposar d’un espai cooperatiu on compartir:

· Selecció i difusió de Música –digital- Lliure dels nostres músics
· Discografies selectives sobre temes/èpoques/artistes/corrents
· Recomanacions de novetats discogràfiques, de webs, blocs, myspaces d'artistes locals -o no- i vídeos
· Articles sobre música i biblioteca (originals o traduccions)
· Enquestes i entrevistes als companys per recollir iniciatives, crítiques, propostes...
· Continguts més específics i/o personals sobre la vida professional musictecària (reflexions professionals i/o melòmanes)
· Blocs de biblioteques i/o de companys musictecaris, reunits amb enllaços
· Fluxos RSS de notícies sobre música i actualitat musical a les biblioteques
· Propostes d'escolta musical setmanals o mensuals: playlists, audicions comentades
· Convocatòries per trobades o debats de bibliotecaris musicals, actes de les trobades
· Organització o difusió de conferències, cursets, cursos
· Recomanacions i ressenyes de concerts i/o actes musicals

A falta d’un espai institucional que ho permetés, el grup va decidir llençar-se al món blogger, a l'actual adreça: http://www.musictecaris.org/




Objectiu 2. Treballar per la projecció de les àrees musicals de les biblioteques públiques i de la figura del musictecari.

Un dels seus primers passos va ser usar el neologisme musictecari per designar al bibliotecari musical. D’aquesta manera es donava un pas simbòlic important per identificar i potenciar aquesta figura clau de les àrees musicals i del món del consum musical en general.

A més, el grup pretenia recollir propostes innovadores d’organització de les àrees musicals, recollir bones pràctiques i treballar per la projecció mediàtica de les àrees musicals (diaris, revistes, ràdio, tv...). Trobareu un excel·lent resum aquí.

El grup ha condensat al bloc el recull d’aquestes experiències. Fruit del treball de recopilació s’han realitzat i compartit propostes innovadores com el projecte de remodelació de l’àrea musical de la biblioteca Vapor Vell que podeu veure al final d’aquesta presentació.
També ha explicat la seva feina a programes de ràdio, i a activistes culturals de diversa índole.



2) EL BLOC: POSSIBILITATS DE L'EINA

El format de bloc s’ha estès per tota la xarxa afavorint la creació d’espais d’informació específica i actualitzada amb la possible participació dels lectors. És una eina senzilla aparentment, però que -a diferència d’una web- no té una estructura de continguts sempre evident. El format convida a consultar-lo com un diari temàtic. Després d’un any treballant-hi intensament hem detectat algunes possibilitats i limitacions de l’eina.

Possibilitats:

- És fàcilment manegable, amb uns mínims rudiments tothom pot ser un blogger. Una feliç conseqüència de les eines incontrolades de la xarxa.
- Malgrat que no disposa d’un sistema d’estructuració estàndard, un bloc resulta estructurable utilitzant un altre bloc com a pont.
- Els seus continguts són indexables pels propis creadors del bloc. No permet l’aparició de folksonomies però no és una eina que haguem trobat imprescindible per l’objectiu del bloc.
- Permet insertar players, widgets
- Es pot oferir actualització –sindicació- mitjançant RSS
- Permet la cerca dintre del propi bloc
- Permet crear un frame pràctic: es pot inserir informacions paral·leles d’utilitat (els índexs, les categories, els blocs relacionats, els índex de consulta, dades sobre l’origen de les connexions recents...)

Limitacions:

- No hi ha dipòsit propi dels blocs (podcast, doc...). Es depèn de players i dipòsits externs, l'estabilitat dels quals no es pot garantir. L’actualització, per tant, no és molt fàcil ni assegurable.
- El recull estadístic no és molt profund. Tenim algunes dades flagrants generals (número de visites), però no es disposa de les dades de consulta sobre cada post
- No es disposa d’un servei d’alerta de nous comentaris, de manera que cal anar revisant tots els posts antics a la cerca de novetats. Per fer-ho cal activar la opció de moderar els missatges.


- No hi ha opció per seguir els posts d'un blogger en concret (per exemple, seguir tots els de Miss Danger, o de Fonti...).
- Cal conèixer html perquè el resultat sigui agraït. Si no, els errors resulten incomprensibles i la presentació poc acurada.
- Lentitud exasperant o bloqueig en el cas d’inserir molts widgets creant un nou post.




3) EL CONTINGUT

S’han publicat 244 posts en un any. Una mitjana de 2 posts cada 3 dies. Si es descompten dies festius i èpoques vacacionals aquest ritme de publicació resulta especialment viu, l’esforç propi de l’inici d’un projecte molt estimulant.

El contingut es podia recuperar gràcies als seus índexs però amb l’acumulació de posts i de dies no era fàcil veure (com a la taxonomia corporativa d’una web) quines eren les categories que vertebraven el treball del bloc. Per això, es van establir categories utilitzant un truc blogger: crear un bloc paral·lel que indexa el bloc principal. Això ha estructurat l’ingent contingut del bloc en 10 categories clares, que expliquen millor que res l’abast de l’espai cooperatiu que l’AMPLI representa. Són:


Assaig i reflexió professional
Congressos i Institucions
Cursos i presentacions musictecàries
Difusió musical a Biblioteques
Formació musical
La Discoteca d'Ampli
Monografies i Reportatges
Recursos musictecaris
Sèries temàtiques
Sobre el Col·lectiu AMPLI

De totes aquestes categories ens agradaria ressaltar algunes publicacions d’especial interès:

- S’han recopilat, traduït i publicat nombroses reflexions professionals sobre l’estat de la música i les àrees musicals de les biblioteques. Aquí!

- S’han iniciat sèries que es poden explotar fàcilment com a centres d’interès de les biblioteques públiques d’arreu. Entre elles destaquem: Plàstica Musical ,
La música de les ciutats (Nàpols, Lisboa, Canadà...), Això no és música!, La Discoteca d'Ampli (més de 30 entrades!)

- S’han recopilat més de 25 experiències de difusió musical a les biblioteques
- S’han descrit fins a 40 recursos musictecaris
- S’han realitzat entrevistes properes a músics locals

4) LA RESPOSTA

Bona part de les 32.000 consultes que ha registrat el bloc en aquest primer any de vida provenen de Google, i la seva potent indexació dels continguts del bloc.

Però s’han fet molts esforços de difusió dintre del col·lectiu professional de bibliotecaris, a qui va principalment dirigit aquest espai. S’ha fet arribar un resum mensual a la llista del BibCat, i s’ha publicitat el bloc altres fòrums professionals.

A més, repetidament s’han fet crides per incentivar la col·laboració musictecària. Aquestes crides han estat virtuals (post a post, mail a mail) o presencials, en les presentacions que ha realitzat el col·lectiu. Com s’ha detallat al punt 1, un dels principals objectius del bloc és la cooperació: la insistència en la cerca de complicitat i col·laboració musictecària ha estat, i és, prioritària.

El resultat d’aquest treball ha estat:

- Un relatiu silenci dels professionals de les biblioteques. El col·lectiu és nombrós i, percentualment, el número de col·laboracions ha estat escàs.
- S’ha trobat un còmplice ressò als blocs/mirall de col·legues professionals francesos.
- S’han descobert musictecaris arrauxats com la
Marta, de Banyoles, que demostra que l’empenta pot generar una eina senzilla (com el mateix bloc de la mediateca de Banyoles) que provoca sinèrgies fèrtils per tothom, i com la Mont de la Biblioteca Fort Pienc. Zenks!
- S’ha obtingut la col·laboració puntual de companys
Francesc Candel, Xavier Benguerel... la xarxa musictecària en lenta expansió.
- S’han registrat alguns comentaris extra, de gent que ha consultat el bloc i ha generat un espai d’opinió dinàmic.


5) PROJECCIÓ I COL·LABORACIONS DEL COL·LECTIU

5.1) La biblio/discografia musical bàsica, eina i realitat

El grup ha participat en la realització d’aquesta eina per a les biblioteques públiques. El treball ha estat laboriós i apassionat.

Creiem que el contingut final podrà ser útil per les biblioteques. Lamentem profundament, però, que l’edició tingui un error fonamental: els índexs són incorrectes i impossibiliten la cerca d'informació. Confiem que es faci una edició corregida.

Mentrestant, es pot temptejar el seu contingut aquí.


5.2 ) Sobre la projecció del col·lectiu en l’àmbit formatiu

En relació a la projecció/formació musictecària en que ha col·laborat l'Ampli, destaquem:

- la presència a l’Escola d’Hivern, on es va fer la presentació que trobareu aquí. I que va tenir repercussió en la seva publicació a l’ACIM.
- el curs de música digital que va ser presentat arreu de Catalunya
- el curs de selecció de música a una biblioteca pública
- La participació a fòrums musicals




6) TWITTER FORM

Seguint l’estil concís del
twitter
, els musictecaris us ofereixen la seva pinzellada d’un any hardcore.

Gambita:

El petit Ampli ha fet un anyet. D'aquí a ben poc deixarà de menjar papilles i començarem a donar-li bistecs. Trossejadets, és clar. Post favorit: Ismael Kamawiwo'ole.


Magnum:

Un any de descoberta musictecaria i musical en tots els sentits: cada post, cada conversa, cada projecte nou, cada idea... 1.000 o 1.000.000 de portes plenes de música que s'obren o es poden obrir darrera de les quals en trobes unes altres 1.000...


Miss Danger:

Any iniciàtic, musictecàriament parlant. 365 dies d’aprenentatge, intercanvi, treball cooperatiu i desenvolupament musicofílic. Col·lectivització d’idees i coneixements. I’m Satisfied.


Fonti:

Utopia, utopia sempre, si no hi ha utopia res no canvia. From summer of love to one year of love, pas a pas, poc a poc camí de l'utopia. Post favorit: tots, un per un, un post és un pas.


Director Wilkins:

Any de fecundació i captures musictecàries, de projecció i silencis professionals. Corrent alterna i continua. Inoblidable i amb ganes de més. Post favorit: Els deutes del rei.




7) APERTURES PER UN SEGON ANY

Arribem a l'últim punt d'aquesta reflexió i de la vostra admirable paciència. Ho fem apuntant algunes apertures bloggeres que ens proposem per aquest segon any d'empenta musictecària:

- Estudi de la plataforma web idònia, la vida més enllà del Blogspot
- Estudi de la possibilitat de disposar d’un dipòsit legal pels documents
- Treballar la formació tècnica i temàtica dels musictecaris
- Conèixer experiències musictecàries forànies
- Realitzar un catàleg de serveis musicals per a les biblioteques públiques
- Continuar la captura i complicitat de més col·legues musictecaris

Leidis, llentelmen, gràcies per la vostra atenció al llarg d'aquest any. És l'hora del just agraïment:
One year of love is better than a lifetime alone!






dilluns, 19 de juliol del 2010

Història particular del piano



Hi ha moltes formes de treballar i difondre la música. Fa dos anys que aquest bloc proposa i comparteix alguns exemples per que siguin usats i amplificats per les biblioteques. Podem parlar de:



Una de les històries amagades dintre de la història de la música és la de cada instrument i els seus instrumentistes. La música està plena d'enginys prodigiosos: violins, guitarres, fagots, trompetes, pianos... Cadascun és una història en si mateixa. Una història tècnica (tots els passos que van permetre la seva construcció i perfeccionament) i una història artística (totes les possibilitats musicals explorades a través d'ell). Hi ha tantes idees a desenvolupar com instruments. En aquest post volem posar com a exemple un dels instruments que travessa la música -tots els seus gèneres- oferint el seu timbre càlid, ple, inconfusible: el piano. Ho farem amb dos perspectives, seguint l'instrument des del punt de vista de la construcció i també oferint una perspectiva singular dels seus instrumentistes.

1) L'instrument

El piano és una evolució feliç de diferents instruments de corda. Ningú li negarà el seu aspecte de cítara (la primitiva guitarra) o d'arpa. El seu cordatge és una citara/arpa instal·lada a una caixa horitzontal.


La seva evolució, detallada, està a la wikipèdia. Així que és citable i utilitzable per tothom. No ens detindrem gaire aquí, doncs. Només val la pena esmentar alguns dels seus embrions bàsics, no tots perquè la família musical es ramifica amb profusió:

- Els instruments de transició.

La història podria ser aquesta. L'instrument seminal és la cítara ja coneguda al sudest asiàtic el 3000 a.C. La llegenda diu que Nerò veia cremar-se Roma tocant el llaüt, un cosí germà petit de la cítara. Allà estava ja la corda percutida.

De la cítara passem al monocordi, instrument de plena implantació a la grècia antiga. Es sap que Pitàgoras l'utilitzà pels seus estudis harmònics. El monocori és aquest instrument amb una sola corda que es tocava sovint amb una ploma d'ànec.


Durant seglex s'experimenta amb diverses evolucions d'aquest instrument: el salteri, el clavecí. Decenes de construccions que tenen la seva traslació a diferents cultures, com vam mostrar amb els instruments de la Índia en aquest llarg i fèrtil article.

A partir del segle XII es comença a instal·lar un dispositiu entre les cordes i els dits: les tecles. Així comença el clavicordi, que percutia les cordes amb unes pestanyes metàl·liques. El so resultant, per tant, també era metàl·lic. És el so que, juntament amb l'orgue, molts melòmans identifiquen amb el barroc. El so d'una època.



Una evolució del clavicordi és l'harpsicordi on les cordes eren tocades per unes pues articulades. El seu so també era molt percutiu, metàl·lic. El seu teclat sovint era doble. Ja tenia traces estètiques del futur piano i, com el clavicordi, aprofitava les fustes lliures per ornaments paisatjístics:



A finals del segle XVII (la data que ha passat a l'història és 1695), un luthier italià anomenat Bartolomeu Cristòfori instal·la unes tecles de fusta, amb un sistema de permet graduar el sol de fort (forte) a suau (piano). El forte-piano, que ha passat a la història com a piano. Encara es conserven alguns dels 20 pianos que Cristòfori va construir al llarg de la seva vida. Aquí teniu un de 1722:





- els pianos actuals: verticals i de cua

El piano ha acompanyat, doncs, l'eclosió de la música clàssica. Bach ja el va conèixer. Des del segle XVIII el piano ha experimentat moltes millores tècniques: es coneixen millors fustes, s'encorda amb millors materials, el mecanisme és més precís, s'han perfeccionat els pedals... Però el piano és el mateix instrument.

La caixa gran del piano de cua li permetia ser sentit en grans ambients, cosa que no passa amb la guitarra acústica o espanyola. Per això abunden els concerts per a piano i orquestra i gairebé no n'hi ha per a guitarra i orquestra. El volum de l'orquestra ensordeix la guitarra.

El piano vertical o de paret, va ser construït el 1795. Steinway el modernitza definitivament a mitjans del segle XIX. Des de llavors el piano vertical ha experimentat diverses millores tècniques, però és el mateix i ha esdevingut el piano domèstic per excel·lència.



2) Els pianistes


Un instrument, més enllà de la perspectiva mobiliària, és una màquina de sons. L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. El seu timbre, dolç, ampli, profund, ha permés la composició de grans concerts i repertoris d'una fondaria estètica inusitada.

La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:



Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach, de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument. Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:




El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:



El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:



I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:



El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.

No afegim més que el primer nom, Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:



I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran Earl "Fatha" Hines.




A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de Bill Evans a Keith Jarret, de Herbie Hancock a Brad Mehldau, passant pel gran Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps: Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:



Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps, Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:






Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.

I després, després... Després comença una altra història, que és la del piano elèctric, el teclat i el sintetitzador, el hammod, el wurlitzer... Aquests instruments ja no són de corda percutida, com el piano, i han generat tota una música molt lligada al pop-rock i a l'amplicació. Ja ens ocuparem d'ells en una futura ocasió.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...