Poesia i música a França #6: Pauvre Rutebeuf

Vasos comunicants - novembre 2013

Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Rutebeuf és un poeta medieval francès (1230-1285). La seva obra és molt diversa i va trencar amb la tradició de la poesia trobadoresca. També va ser un dels primers poetes en parlar en primera persona de les misèries i dificultats de la seva vida. 

Leo Ferré va adaptar un dels seus poemes, "El plany de Rutebeuf" (La complainte de Rutebeuf) per a ser cantat en una cançó amb el títol "Pobre Rutebuf" (Pauvre Rutebeuf), els anys cinquanta. La cançó, a part de Leo Ferré, l'han cantada diversos artistes a França.

Com que a Leo Ferré ja el vam escoltar el mes passat, us deixo amb una interpretació de Joan Baez.

Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Ce sont amis que vent me porte Et il ventait devant ma porte Les emporta Avec le temps qu'arbre défeuille Quand il ne reste en branche feuille Qui n'aille à terre Avec pauvreté qui m'atterre Qui de partout me fait la guerre Au temps d'hiver Ne convient pas que vous raconte Comment je me suis mis à honte En quelle manière Que sont mes amis devenus Que j'avais de si près tenus Et tant aimés Ils ont été trop clairsemés Je crois le vent les a ôtés L'amour est morte Le mal ne sait pas seul venir Tout ce qui m'était à venir M'est advenu Pauvre sens et pauvre mémoire M'a Dieu donné, le roi de gloire Et pauvre rente Et droit au cul quand bise vente Le vent me vient, le vent m'évente L'amour est morte Ce sont amis que vent emporte Et il ventait devant ma porte Les emporta.

Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. Aquests són els amics que el vent em porta. I el vent que bufa a la porta de casa se'ls emporta. Com en l'estació que l'arbre es desfulla, quan ja no resta en branca cap fulla i totes són a terra, amb la pobresa que m'aclapara i d'arreu em fan la guerra. A l'hivern no és pas convenient que us expliqui com me n'avergonyeixo i de quina manera. Què se n'ha fet dels meus amics, amics que tenia ben presos a mi i que tant estimava. Estan tots ben escampats crec que el vent se'ls ha endut ben lluny. L'amor és mort. El mal no sol pas venir sol i tot el que havia de venir ja ha passat. Pobres sentits i pobra memòria m'ha donat Déu, el rei gloriós, i pobres rendes. Dret al cul quan bufa el vent, quan bufa el vent, em venta ben lluny. L'amor és mort, així són els amics que el vent s'emporta i el vent que bufa davant la porta se'ls emporta.

I a Mediamus: Veles e vents : la poésie chantée catalane #7

Música i poesia a França #5: Le pont Mirabeau, Leo Ferré

Vasos comunicants - octubre 2013

Nicolas Blondeau, bibliotecari de la Médiathèque du Grand Dole i membre de l'ACIM ens proposa un nou poema musicat.

Le Pont Mirabeau és un dels ponts que creua el riu Sena, a París. I també és el títol d'un poema de Guillaume Apollinaire (1880-1918), un dels poetes d'avantguarda de principis del segle XX: cubista, futurista, dadaista, i precursor del surrealisme. Actualment, un dels poetes més populars de França.

Leo Ferré el va musicar per a l'àlbum Léo Ferré chante les Poètes (1986)

 

Sous le Mirabeau coule la Seine Et nos amours Faut-il qu'il m'en souvienne La joie venait toujours après la peine Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure Les mains dans les mains restons face à face Tandis que sous Le pont de nos bras passe Des éternels regards l'onde si lasse Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure L'amour s'en va comme cette eau courante L'amour s'en va Comme la vie est lente Et comme l'Espérance est violente Vienne la nuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure Passent les jours et passent les semaines Ni temps passé Ni les amours reviennent Sous le pont Mirabeau coule la Seine Vienne la vuit sonne l'heure Les jours s'en vont je demeure

Sota el pont de Mirabeau passa la Sena i els nostres amors. Sort que tinc memòria: després de la pena sempre ve la joia. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. Les mans a les mans, restem cara a cara mentre sota el pont dels nostres braços passa l'onada cansada de les eternes mirades. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. L'amor se'n va com l'aigua que corre. L'amor se'n va a poc a poc com la vida, com l'esperança violenta. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo. Passen els dies i les setmanes. Ni passa el temps ni els amors tornen Sota el pont de Mirabeau flueix la Sena. Arriba la nit, ja és l'hora. Els dies passen i jo em quedo.

I a Mediamus: Voleu que vos la cante? : la poésie chantée catalane #6