Hi ha moltes formes de treballar i difondre la música. Fa dos anys que aquest bloc proposa i comparteix alguns exemples per que siguin usats i amplificats per les biblioteques. Podem parlar de:
Una de les històries amagades dintre de la història de la música és la de cada instrument i els seus instrumentistes. La música està plena d'enginys prodigiosos: violins, guitarres, fagots, trompetes, pianos... Cadascun és una història en si mateixa. Una història tècnica (tots els passos que van permetre la seva construcció i perfeccionament) i una història artística (totes les possibilitats musicals explorades a través d'ell). Hi ha tantes idees a desenvolupar com instruments. En aquest post volem posar com a exemple un dels instruments que travessa la música -tots els seus gèneres- oferint el seu timbre càlid, ple, inconfusible: el piano. Ho farem amb dos perspectives, seguint l'instrument des del punt de vista de la construcció i també oferint una perspectiva singular dels seus instrumentistes.
1) L'instrumentEl piano és una evolució feliç de diferents instruments de corda. Ningú li negarà el seu aspecte de cítara (la primitiva guitarra) o d'arpa. El seu cordatge és una citara/arpa instal·lada a una caixa horitzontal.
La seva evolució, detallada, està a la wikipèdia. Així que és citable i utilitzable per tothom. No ens detindrem gaire aquí, doncs. Només val la pena esmentar alguns dels seus embrions bàsics, no tots perquè la família musical es ramifica amb profusió:
- Els instruments de transició.La història podria ser aquesta. L'instrument seminal és la
cítara ja coneguda al sudest asiàtic el 3000 a.C. La llegenda diu que Nerò veia cremar-se Roma tocant el llaüt, un cosí germà petit de la cítara. Allà estava ja la corda percutida.
De la cítara passem al
monocordi, instrument de plena implantació a la grècia antiga. Es sap que Pitàgoras l'utilitzà pels seus estudis harmònics. El monocori és aquest instrument amb una sola corda que es tocava sovint amb una ploma d'ànec.
Durant seglex s'experimenta amb diverses evolucions d'aquest instrument: el
salteri, el
clavecí. Decenes de construccions que tenen la seva traslació a diferents cultures, com vam mostrar amb els instruments de la Índia en aquest
llarg i fèrtil article.
A partir del segle XII es comença a instal·lar un dispositiu entre les cordes i els dits: les tecles. Així comença el
clavicordi, que percutia les cordes amb unes pestanyes metàl·liques. El so resultant, per tant, també era metàl·lic. És el so que, juntament amb l'orgue, molts melòmans identifiquen amb el barroc. El so d'una època.
Una evolució del clavicordi és l'
harpsicordi on les cordes eren tocades per unes pues articulades. El seu so també era molt percutiu, metàl·lic. El seu teclat sovint era doble. Ja tenia traces estètiques del futur piano i, com el clavicordi, aprofitava les fustes lliures per ornaments paisatjístics:
A finals del segle XVII (la data que ha passat a l'història és 1695), un luthier italià anomenat
Bartolomeu Cristòfori instal·la unes tecles de fusta, amb un sistema de permet graduar el sol de fort (forte) a suau (piano). El
forte-piano, que ha passat a la història com a piano. Encara es conserven alguns dels 20 pianos que Cristòfori va construir al llarg de la seva vida. Aquí teniu un de 1722:
El piano ha acompanyat, doncs, l'eclosió de la música clàssica. Bach ja el va conèixer. Des del segle XVIII el piano ha experimentat moltes millores tècniques: es coneixen millors fustes, s'encorda amb millors materials, el mecanisme és més precís, s'han perfeccionat els pedals... Però el piano és el mateix instrument.
La caixa gran del
piano de cua li permetia ser sentit en grans ambients, cosa que no passa amb la guitarra acústica o espanyola. Per això abunden els concerts per a piano i orquestra i gairebé no n'hi ha per a
guitarra i orquestra. El volum de l'orquestra ensordeix la guitarra.
El
piano vertical o de paret, va ser construït el 1795.
Steinway el modernitza definitivament a mitjans del segle XIX. Des de llavors el piano vertical ha experimentat diverses millores tècniques, però és el mateix i ha esdevingut el piano domèstic per excel·lència.
2) Els pianistes
Un instrument, més enllà de la perspectiva mobiliària, és una màquina de sons. L'evolució del piano, també ha estat l'evolució d'un tipus de so musical. El seu timbre, dolç, ampli, profund, ha permés la composició de grans concerts i repertoris d'una fondaria estètica inusitada.
La fundació simbòlica de la composició per piano data de 1732 i són les 12 sonates de
Lodovico Giustini. Gràcies a la seva composició, el fortepiano sortia del taller i abraçava les possibilitats artístiques. Sentim una interpretació de la primera sonata de Giustini, interpretada amb un fortepiano de Cristòforo tal com se sentiria en l'època en que va ser composoda:
Molts compositors del barroc comencen incorporar-lo al seu repertori de suites, fugues, sontes... No podem oblidar l'última peça de Bach,
de la qual ja us n'hem parlat. Ja al periode clàssic trobem els primers compositors que destaquen pel seu virtuosisme principal amb aquest instrument.
Wolfang Amadeus Mozart va fer seu aquest instrument, incorporant-lo a la instrumentació clàssica. Els seus concerts per a piano i orquestra són un exemple magnífic del definitiu paper principal del piano a la música. No us perdeu la direcció i interpretació de Friedrich Gulda (una polivalència difícil de trobar), amb el primer moviment del Concert per a Piano i Orquestra número 20:
El piano ja està perfectament integrat a l'orquestra al món clàssic. Ha arribat ja a les grans sales de concert. Després de Mozart, i sempre seguint els cims artístics del piano, trobem una nova fita instrumental: les
sonates de Beethoven. El piano sortia ara de la placidesa cantabile de les suites, o al paper solista d'un concert. L'instrument era una extensió més del torrent emocional d'un compositor, una eina autònoma i expressiva en si mateixa. Us mostrem la sonata número 21, quina partitura hem vist
aquí. Us oferim una interpretació lluminosa de Daniel Baremboin:
El piano va esdevenir ja l'instrument emblemàtic del romanticisme, plenament integrat als palaus de l'aristocràcia europea. El seu prestigi artístic el feia imprescindible en tot àmbit musical. La seva sonoritat estava lligada al sentiment arrebat del romanticisme. El compositor més representatiu de la vocació pianística és
Chopin, que va arribar a cotes viscerals inusitades. De les múltiples versions que ofereix la xarxa de la Fantasia-Impromptu de Chopin, us oferim aquesta clara i intensa interpretació de Jung Lin, del 2007:
I per rematar l'etapa "culta" no podem deixar de citar
el 3er Concert per a Piano i Orquestra de Rachmaninoff, considerat per molts el màxim exponent del virtusosisme amb aquest instrument. La tècnica pianística portada a un límit íntim, ja que els recursos que utilitza no són exhibicionistes. Us oferim una interpretació magnífica de
Horowitz, dirigit per Zubin Mehta:
El piano estava aquí ja plenament instal·lat als salons aristocràtics. No continuarem afegint nous noms clàssics, que n'hi ha (Liszt, Debussy, Ravel, Schoenberg, Satie, Bartok... dediquen al piano bona part de la seva producció), perquè aquí la nostra història del piano entra en una fase sorprenent. Un nou gir de la història de la música popular fa que el piano sigui usat per altres finalitats menys sofisticades. Van ser uns negres americans qui el van treure dels salons, i de les cases, i el van fer saltar als clubs nocturns.
No afegim més que el primer nom,
Art Tatum, un dels més grans instrumentistes de tots els temps i de tots els gèneres., aclamat per Rachmaninoff i el propi Horowitz. Us el mostrem en un fragment de documental presentat per Chick Corea. El piano, present als bars musicals, entre altres instruments com la batería, el contrabaix, el saxo, entre les copes, el fum i l'amor:
I encara un pas més, perquè el piano acabaria omplint d'alegria les nits, les improvisacions, el carrer. El piano fora de tot àmbit selecte, barrejant l'esprit saltimbanqui de Mozart, el caràcter ballable de les suites amb el swing, unint les exploracions de les fugues, dels divertimentos, amb les improvisacions... El piano apte (i més que apte: magnífic) per musicar la vida a les ciutats, la vida quotidiana, la festa. El piano, per sempre popular amb el gran
Earl "Fatha" Hines.
A partir d'ell, i malgrat que ens trobem amb grans estilitstes i artistes del piano (de
Bill Evans a
Keith Jarret, de
Herbie Hancock a
Brad Mehldau, passant pel gran
Cecil Taylor), el piano esdevé un instrument clàssic al món del jazz, del folklore, de tota la música viva. L'últim pas, l'havia donat un dels millors compositors de jazz de tots els temps:
Thelonious Monk. Monk va desenvolupar una carrera artística incomparablement lliure, singular. El seu estil és únic. Juga amb el piano amb una soltura i una lúdica intel·ligència inèdita. Buscant les arestes, la frase aguda, la interpretació que fuig de l'automatisme i de la costum. Però sense perdre mai el swing. Monk, finalment, el cim d'una història particular del piano:
Amb Monk culmina, des d'aquesta perspectiva, la trajectoria del piano que va començar a les sales del barroc. No tenim coneixença de cap evolució interpretativa o estètica posterior. Les performances com les del inefable Jodorowski o de Dalí destruint pianos són això, performances. No és música. Però sempre hi ha escletxes de nova llum: un dels grans artistes catalans de tots els temps,
Carles Santos, és el millor exponent d'una avantguarda pianística internacional. Intèrpret virtuós, ha creat moltes de les millors escenes teatrals amb un piano. Coneixedor profund de Bach, la seva obra sempre viu a fora de les esglèsies. Acabem l'article, doncs, pujats al seu piano:
Fins aquí ja tenim tota una exposició en marxa, que va des dels orígens de la corda percutida a Grècia i Roma, passa pel bressol de la música occidental, atravessa la millor música clàssica europea i aterra a l'amèrica convulsa i popular del segle XX. Un passeig històric particular seguint el rastre estètic d'un instrument.
I després, després... Després comença una altra història, que és la del piano elèctric, el teclat i el sintetitzador, el hammod, el wurlitzer... Aquests instruments ja no són de corda percutida, com el piano, i han generat tota una música molt lligada al pop-rock i a l'amplicació. Ja ens ocuparem d'ells en una futura ocasió.
