divendres, 29 de juliol del 2011

Intel·ligència, humor i música: Tim Minchin!

Al Fonti, diletant i racional


Es diu Tim Minchin, canta amb una veu poderosa i toca el piano amb una solvència al·lucinant. Això, per si sol, no el distingeix d'altres músics. Si el recomanem, i aquesta és una feina musictecària de primer ordre, és perquè:

1) No és gens conegut (per les coses molt conegudes ja no calen professionals de la informació)
2) La seva originalitat és inusitada.
3) El seu discurs, el seu to, l'objecte de les seves lletres sembla desmentir la clàssica idea de que totes les cançons són variacions dels mateixos 4 temes universals (amor, desamor, mort, etc.)

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjYJ2y4PojK7avijqLIzrZMZ9TOodUiPfLauR5qUPZBCRmc9kQWaxsX1KU9uha-3beSRjK_UJkLmP4H1WlWDXaf8_V4q0EYT7_M-1H4IdKWQiw20Pmwk0oLc2zZs5kKwp9H4AYk36UvqKkE/s1600/tim-minchin-scream-green_w800_h600_fit.jpg

El millor és que ell, abans de cantar ni asseure's al piano, us presenti la seva pròpia intel·ligència recitant un poema ritmat anomenat "Storm". Després de sentir-lo fer una confessió sobre un dels temes claus del nostre temps (perquè a la gent li sembla pitjor la vida artificial que la natural, i les seves conseqüències en diàlegs de sobretaula) ens sentim menys sols. Va, Tim:



Així que seguirem així, deixarem que sigui ell qui es vagi presentant amb les seves interpretacions on la intel·lilgència, l'humor i la música es donen de la mà com feia temps que no passava. Aquí us pot mostrar un dels temes cabdals en art (perquè la gent atribueix més profunditat a la tristor que a l'alegria? no serà a l'inrevés?) donant música i donant que pensar. Què més es vol? Ah, sí, una miniparòdia insertada sobre Eddie Vedder. Dark Side!



EnllaçTim va nàixer al 75 a Anglaterra. Amb 35 anys ja ha enregistrat ja sis discos, tres DVD's i la seva gira actual el porta a presentar-se arreu del món amb orquestra. Un talent en erupció! Seguim donant-li veu, perquè és la millor presentació. La seva sinceritat és total. Un optimista racional dins l'art. Aquí ens explica perquè no serà mai una estrella del rock and roll com havia somniat, sinó un nerd, un rock and roll nerd.



Continua el propi Tim mostrant-se a si mateix. Seguim aquí el lema d'Stendhal "Muestre, no declare". Doncs aquí va Tim atacant un dels seus temes preferits, la irracionalitat que pretén imposar-se a l'espai col·lectiu, les creences individuals i la seva falta d'autoritat ètica per erigir-se en reguladores de l'ordre comú. "The good book"!



Continua el seu show, barreja de cabaret mig actor, mig cantautor, mig comediant, exhibint les possibilitats que la comunicació amb el públic pot comportar. Aquí va Tim tractant d'explicar qué és un èsser humà, fent-se petit, cada vegada més petit fins arribar al cervell:



Ara la prova és aquesta: encendre la ràdio i deixar qualsevol emissora a l'atzar i sentir el que diuen les lletres. Després demanar un gintònic i tornar a Tim Michin. Podem assistir al seu show sencer gràcies a Internet. Sortirem com el seu públic dels teatres: alegres, millors, remoguts. Necessitem més Tim Minchins. No tot està dit, tot instant és inèdit.

dimecres, 27 de juliol del 2011

El poder de la música al cinema: Komeda & Polanski a Rosemary's Baby


Rosemary despertant d'un estrany somni ...


o quan una melodia es tan consubstancial a la narració cinematogràfica que seria impossible dissociar una de l'altra ...

Reprenem una antiga sèrie d'aquest bloc, recordant una tonada que ja forma part e la història del cinema de terror. Rosemary's baby, una pel·lícula del controvertit director Roman Polansky que es va estrenar l'any 1968 i que encara pot impressionar profundament.

Pot impressionar perquè, justament, no hi ha cap escena especialment terrorífica, ni efectes especials o truculents ... ni ensurts ni personatges estrambòtics, ni tan sols una banda sonora tenebrosa. Aparentment, tot és molt normal, una parella normal que viu en un apartament normal, amb veïns normals.

Tot va bé, normal, fins que Rosemary (Mia Farrow) comença a notar un subtil canvi de comportament en el seu marit (John Cassavetes) i els veïns del costat comencen a intervenir cada vegada més en la vida de la parella fins que la protagonista és conscient de que ha estat utilitzada per la màxima expressió de la malignitat.

Un terror extrem i profund queda reflectit en el rostre de l'actriu Mia Farrow en un dels millors moments de la seva carrera ...



Un escenari quotidià esdevenint lentament, implacable, un entorn claustrofòbic i obscur sense una possible sortida ... el llegendari Edifici Dakota, davant el Central Park de Nova York, acull una història glacial ...



... i el centre d'aquest post ... la cançó que aporta l'element més gèlid i pavorós a partir d'una melodia innocent i dolça, taral·lejada per la veueta de la pròpia Mia Farrow ... un efecte que posteriorment ha estat utilitzat en altres pel·lícules de temàtica similar. Una tonada senzilla, una angoixant ... cançó de bressol ... que posa els pels de punta per què dins la seva aparent innocència, amaga un terror subliminal gràcies als subtils arranjaments harmònics de la partitura del compositor polonès Krzysztof Komeda

imatges i música formant un tot poderós que fa estremir l'ànima




... per als més oberts a noves coses ... aquí teniu la lectura d'aquest tema a càrrec del formidable Mike Patton amb el seu grup Fantomas ...





el cartell




el trailer original de 1968


Escolto aquesta cançó de bressol i se'm continua posant la pell de gallina ...


dilluns, 25 de juliol del 2011

Billie Holiday , balades per amants





Billie Holiday
Lady Day

Eleanora Fagan, Baltimore, 7 d'abril 1915 - Nova York, 17 de juliol 1959


Poques vegades una artista ha estat tan admirada per la seva capacitat d'expressar els aguts sentiments del dolor que comporta l'amor. Una veu que penetra directament dins l'ànima de qualsevol que l'escolti. És un efecte immediat, universal i etern. Billie ens sedueix amb facilitat perquè el que escoltem prové directament de les profonditats del seu cor, tal com raja, amb un talent natural per l'art d'emocionar a través de la música. Billie és el blues més descarnat i sofisticat a l'hora, sempre envoltada de músics extraordinaris que l'embolcallen suaument i l'admiren completament, tant com ella a ells. Els enregistraments de Billie són un llegat impagable, un regal de i per a la sensibilitat humana.

Us presentem una sel·lecció dels seus temes més apassionats i romàntics per escoltar en streaming, integrament i sense interrupcions. Prop de vuitanta minuts amb la seva companyia dolça, sofisticada i sempre torturada per la intensitat de l'amor. Les balades de Billie, les seves balades per amants ...





Article sobre Billie a Viquipedia
Article a All Music Guide (en anglès)
Billie Holiday a les biblioteques catalanes: catàleg Aladí i catàleg Argus
.

diumenge, 24 de juliol del 2011

El vídeo el diumenge: Round Midnight


L'èsser sensible que protagonitza aquest vídeo de l'any 65 és Wes Montgomery, un dels millors guitarristes de jazz de la història si no el millor. Wes, el jazzman tímid.

La seva naturalitat interpretativa i vital és total: allunyat de la pose, de la clàssica àura maleïda i drogadicta dels primers jazzmen, fugint de qualsevol afectació a la manera de Chet Baker, evitant tota trascendència intel·lectual, senzillament se seia i tocava la guitarra amb una facilitat, amb un swing i una claredat que desarmen.



La seva tècnica única (només utilitzava el dit gros de la mà dreta, recurs aprés per suavitzar el seu to i fer front a les queixes dels veïns quan practicava) sembla portar-lo a desenvolupar un llenguatge aparentment senzill però que sembla seguir aquestes paraules de Borges: "Al principio, todo escritor es barroco, vanidosamente barroco, y al cabo de los años puede lograr, si son favorables los astros, no la sencillez, que no es nada, sino la modesta y secreta complejidad".

El vídeo té una realització preciosa i l'encant d'una realitat impossible -irreal- generat pel blanc i negre. En ell, la banda de Wes Montgomery interpreta la gran balada jazzística, Round Midnight, una de les màgiques creacions de Thelonius Monk: una balada jazz, on l'harmonia i el flow suren com una despreocupada nit d'estiu. Aquesta és la partitura immortal, segons va quedar escrita al mític Real Book:




El vídeo passa com una exhalació lenta, si és que això és possible. Es produeix la clàssica suspensió de la temporalitat, amb una calma tan natural que els nostres cervells no arriben a ser conscients de la causa. Les estranyes llums confereixen una aire d'estranyesa, com de boite a una extraterra mansa, com una ciència ficció dòcil. Però ni ciència ni ficció: art contemporani, la música popular arribant als seus punts més àlgids de màgia sensible.



Youtube, aquesta plataforma que fa 7 anys no podíem ni imaginar, ens permet passar un diumenge sencer veient vídeos de l'any 65, amb la companyia d'un artista elegant i suau que va morir massa jove. Els diumenges del 2011 ja no són només del 2011.

Link de Round Mignight a Spotify: Wes Montgomery – Round Midnight
Link de Wes Montgomery a Spotify (quasi tota la discografia completa!): Wes Montgomery
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...