Cap a la fi de les àrees musicals a la biblioteca pública? : un debat obert. Capítol 2

Médiathèque musicale de Paris

Debat : Resposta a Frédéric Lemaire :

La música (la "discoteca") és soluble a la biblioteca ?

per Gilles Pierret

No tindré evidentment crítiques fonamentals a fer a l'anàlisi de F. Lemaire sobre el lloc de la música a la biblioteca, els elements del qual són bastant ben coneguts, i generalment, compartits pels professionals : aïllament dels discothécaires, ignorats pels responsables d'equipament poc sensibilitzats per la qüestió de la música a la biblioteca, sigui per «atavisme» literari o per manca de formació, cultura «monosuport» basada només en el disc, etc. ... Em sembla tanmateix que cal relativitzar certs aspectes. Dir per exemple que, sovint, la creació d'una discoteca «s'assembla més a l'afegitó d'un membre que a un empelt plenament encertat » sembla la formula, i com tota fórmula, no informa de forma exacta sobre la diversitat de les situacions.
Allò seria degut a l'emergència "recent" de la música a la biblioteca - però que es remunta, amb tot, a més de quaranta anys: fins i tot si se sap que només la meitat de les aproximadament 3.000 biblioteques municipals posseeixen col·leccions de documents sonors (ni tan sols parlo d'espai, les estadístiques ministerials retenen com a criteri la possessió d'al menys 500 documents) s'ha imposat no obstant, la creació d'una tercera secció dedicada a la música en la majoria d'equipaments de certa importància.
Però, com el diu molt justament Frédéric Lemaire, mentre les estadístiques de préstec eren favorables (de vegades fins al punt de servir de «locomotora» al conjunt de l'equipament), no s'ha plantejat (o poc) la qüestió. Afirmar per tant que ens hem extraviat no deixa de ser un anàlisi a posteriori. Seria més just contextualitzar-ho en una perspectiva històrica. Però això no és el més essencial.

Que les bases del model discoteca de préstec, que ha funcionat perfectament fins ara, sigui avui sacsejat per - simplificant - la crisi del disc o dels suports, sembla un fet que no es pot discutir. Estic doncs plenament d'acord amb Frédéric Lemaire en dir que no és la musica qui és en crisi («les problemàtiques vinculades al llibre i a la música en biblioteca són en fet els mateixos... »), i que cal doncs orientar-se cap a un treball de revalorització de les músiques, per una «Multiplicitat d'accions de comunicació i d'animació». Certament. Es tracta sense cap dubte de la via a seguir, però això és més fàcil de dir que de fer. En principi, perquè encara és massa aviat per afirmar que tot allò serà possible «així que es resoldran els obstacles legals als préstecs/comunicacions a distància»... Certament, però a més de que això encara és lluny de ser el cas, la marxa cap a la «biblioteca virtual» planteja no obstant d'altres problemes, començant pel futur de la destinació del lloc-biblioteca i de la missió de socialització dels nostres equipaments. I si es veia venir que el lloc de les col·leccions musicals aniria disminuint, sorprén una mica llegir a continuació un text l'essència del qual es refereix a ... la integració de dites col·leccions al si de la biblioteca! Aquestes propostes són una resposta a la crisi actual i han de ser considerades com les bases d'un nou model, o es tracta simplement de mesures de transició en espera d'un altre cosa que està inventar? Sense ser massa sever sobre aquesta (aparent?) contradicció, que és una mica la de tots nosaltres ... es pot, de tota manera, plantejar la qüestió.

Discutiré, doncs, més aviat, sobre el mètode i les modalitats.

Per parlar molt francament, primer de tot, la barreja dels suports, el veïnatge de continguts, no és, en realitat nou del tot - un recorda que la Bpi [Bibliothèque Publique d'Information] n'havia fet el seu credo als anys... setanta i, posteriorment, moltes BM [biblioteques municipals] - encara que la formula aquí sigui una mica renovada. El que [Lemaire] aplica a la música (es pot defensar, per què no, a qualsevol altra cosa. Però llavors, com dir que res ja no justifica el reservar un lloc a part per a la música i reivindicar al mateix temps el manteniment de competències específiques que serien requerides per «la importància de la música en tant que tal» o la «particular perícia» que s'en demana? mentre que, en aquest sistema organitzatiu, les competències i coneixements es posen en el mateix plà (es tracti de literatura, de cinema, o d'art o d'altra cosa), la voluntat de «continuar amb un centre organitzador on es té en compte la importància de la música» apareix com una acrobàcia poc coherent i, geni i figura fins la sepultura, se'ns diu que « la denominació bibliotecari musical no és tabú i ja resulta familiar»! En aquest cas, caldria també crear un bibliotecari de cinema, d'arts, etc.

Sigui en la forma clàssica (suports físics) o virtual, es presenti en préstec o en escolta en el lloc, en línia o no, la construcció i el desenvolupament d'una oferta de continguts musicals avui resulta molt més difícil. El risc que veig en la solució proposada és que banalitzant-la, posant-la en el mateix aspecte que d'altres disciplines, ens arrisquem a sacrificar la música o, almenys, a reduir-la a un àmbit del saber com qualsevol altre. Si aquesta posició es pot defensar filosòficament, és justament el que poso en dubte, reprenent les paraules de Michel Sineux, sovint citades, però més vigents que mai, quan deia : «No hi ha prou música a la biblioteca».

La «liberalització» de la discoteca (però també de les altres seccions !) és una condició prèvia ; es té tot a guanyar, ens diu F. Lemaire ; això afavoriria fins i tot la reflexió sobre les evolucions futures. L'impacte d'aquesta elecció sobre l'organització general de la biblioteca és evident i pot jugar, en efecte, un paper motor en un projecte coherent d'equip, a condició de pensar aquest nou espai obert en termes de sociabilitat - un aspecte essencial de la qüestió. Però a més de que això no és necessàriament possible arreu, redefinir els missions i els objectius, com les polítiques d'adquisició, s'ha de poder fer sigui quina sigui la distribució de l'espai. Vegi per exemple Viroflay, que no ha optat per aquesta redisposició teòrica dels espais proposat a Issy-les-Moulineaux, però ha aconseguit clarament, airejant i facilitant la circulació, afavorir el pas d'un espai a l'altre de manera natural. Hi ha una liberalització ben real, sense aplicar però aquest mètode.

Com el que la qüestió de la plaça de la música a la biblioteca no és més que una qüestió
d'organitzazció de les col·leccions en l'espai, encara que es tracti d'un element essencial.

Cal evidentment, veure més enllà. Sense tenir la pretensió de respondre-hi, obrim algunes pistes:

* Tractant-se precisament abans que res, de l'oferta física, desenvolupem l'oferta multi-suports : llibres, publicacions periòdiques , dvd musicals, partitures - potser més encara- que són massa sovint insuficientment presents encara a molts establiments, integrant igualment els nous
recursos, a través d'una oferta desmaterialitzada que queda per construir. Continuem militant - encara que pugui semblar utòpic - per a la creació de verdaderes mediateques musicals públiques regionals, sobre el model de la Médiathèque musicale de Paris (MMP) o al menys el desenvolupament d'espais musicals dignes d'aquest nom a tots els establiments de certa importància.

* Treballem per al desenvolupament de la conservació de les col·leccions de vinils, però també de CDs, l'inventari de les quals s'ha de fer a nivell de cada regió, condició prèvia a l'establiment de polítiques de conservació compartida, seguint l'exemple iniciat a Midi-Pyrénées ; digitalitzem els fons destacables en un marc normalitzat, en l'òptica de l'establiment d'un catàleg col·lectiu nacional; desenvolupem les perspectives que pot oferir la valoració d'aquestes col·leccions patrimonials en les activitats de mediació, programant sessions d'escolta comentades adreçades a públics no necessàriament melòmans o especialistes.

* Organitzem els recursos i posem més les nostres competències al servei dels usuaris, de informacions a distància (Bibliosésame).

* Cooperem més amb les biblioteques de centres d'ensenyament musical (escoles de música, conservatoris) treballant per establir ctàlegs col·lectius i desenvolupant accions comunes; treballem per l'acostament entre biblioteques especialitzades i lectura pública, «superant les separacions entre música escrita i música gravada, entre pràctica musical i cultura musical » (Michel Melot).

*Desenvolupem les col·laboracions.

Library 10, Helsinky

Hi ha suficients motius, es pot veure, perquè la musica conservi un lloc específic al si de la
biblioteca, però si volem posar en funcionament totes aquestes possibilitats, és essencial preservar i desenvolupar les competències que s'han guanyat els bibliotecaris musicals.
La música és en primera línia en la configuració de la biblioteca de demà: aquesta és a la vegada la seva feblesa, ja que és més vulnerable als trastorns que el document imprès, però és també la seva força, ja que pot constituir un formidable terreny d'experiències.

No renunciem a l'especificitat de la biblioteca musical, que hem aconseguit, a força d'energia a
imposar-se mal que bé (fins i tot si no és arreu), no perdem el benefici de les nostres competències, les quals no s'han pogut desenvolupar més que gràcies a l'establiment de cursos de formació professional encaridament defensats i que han ensenyat el seu valor i la seva adequació amb les problemàtiques de les col·leccions així com les dels serveis al públic

Cal reservar un lloc més ambiciós per a la música a la biblioteca, que no té del tot la vocació de ser tractada en el mateix pla que els altres àmbits del coneixement.
Per què, avui, amb el pretext de la crisi actual, hauria de ser abandonat aquest principi que hem defensat des de fa gairebé mig segle?


Document original del debat: http://www.acim.asso.fr/IMG/pdf/2009_07_Bulletin_ACIM_05.pdf
Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella

.