Dames Perilloses del Rock, S.L.: Un Final

[Foto: Lydia Lunch]

Voy a explicarles señores jueces.... Tengo ante mí innumerables órbitas de ojos; líneas circulares de manos puestas en las rodillas, de pies descalzos descansando en la piedra, de pupilas fijas de donde mana la mirada, de bocas cerradas donde el silencio madura un juicio. Tengo ante mí audiencias de piedra. Maté a aquel hombre con un cuchillo, dentro de la bañera, con ayuda de mi miserable amante que ni siquiera era capaz de sujetarle los pies. Ya conocéis mi historia: no hay ninguno de vosotros que no la haya repetido veinte veces al acabar la copiosa comida, acompañada del bostezo de las sirvientas, ni una de vuestras mujeres que no haya soñado ser alguna vez Clitemnestra.
Marguerite Yourcenar. Clitemnestra o el crimen.

Tercera i última part de les Dames Perilloses del Rock, una sèrie per la qual han desfilat les següents dominatrix:

1a Part: Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland.

2a Part: Diamanda Galás, Nico, Marianne Faithfull, The Runaways, Joan Jett, Suzi Quatro, Courtney Love, Tere Desechable i Las Furias.

En aquest tercer capítol, les protagonistes són un bon grapat de gates salvatges que haguessin convertit a James Brown, a Ike Turner i a Chuck Berry en escolanets. Endavant noies, trinxeu-los a tots!:


LE BUTCHERETTES:
Mexicanes, feministes i carnisseres. Butcherettes significa "carnisseres" i carnissera és la que talla la carn i, per a aquest parell, "tallar la carn" significa "mutilar l'opressió". Teri i Auryn tenen les coses clares: les lletres beuen de la influència directa de les bandes Riot Grrrls i el seu so s'apropa perillosament a Dresden Dolls, Fiery Furnaces, White Stripes i Mates of State.
Sanguinaries i despietades, han editat aquest any el seu primer disc, un EP titulat Kiss & Kill . Punk rock feminista des de Jalisco. Sí senyores!


http://www.myspace.com/lebutcherettes



POISON IVY - THE CRAMPS:
Kirsty Wallace es va convertir en Poison Ivy quan va passar de nena a dona guitarrista de The Cramps. Filla de treballador d'una central nuclear, probablement deu la seva anormalitat i proverbial rebeldia a la contaminació radioactiva dels seus gens. Va conèixer a Lux Interior quan feia auto-stop i, així va ser com tots dos van descobrir que estaven fets l'un per l'altre, que compartien les mateixes aficions: el rock'and'roll, els discos de vinil i el LSD. Una història d'amor que es consuma amb la creació de The Cramps l'any 1975. The Cramps és un dels engendres més salvatges i anàrquics del garatge-punk; són uns arquèolegs del rock més primitiu, reivindicadors de bèsties pardes semioblidades (The Sonics), de figures obscures o perifèriques del rhythm'n'blues i d'altres antiherois del rock i la subcultura dels anys 50 i 60. Rockabilly voodoo psychokiller que gràcies als inquietants riffs de Poison Ivy, a l'excèntrica forma de cantar de Lux Interior i a la seva actitut adrenalínica, han convertit a The Cramps en una banda llegendària per als seguidors del psychobilly i la sèrie B.
He estat un monstre tota la meva vida. Una marginada, una rebel. Poison Ivy.




NINA HAGEN:

Crec que el qualificatiu que ha rebut sempre de "reina del punk" és una mica desproporcionat. La influència de la Nina Hagen en el rock no ha estat tan important ni significativa com, per exemple, la de Siouxsie Sioux i no diguem la de Patti Smith. Però el cocktail d'òpera punk que es va treure de la màniga em sembla original i arriscat. Nina Hagen és una cantant amb personalitat, a un pas de la sobreactuació però amb una veu prodigiosa i una forma d'interpetar singular que deixa entreveure un gran sentit de l'humor. Dels seus discos destaquem un parell: el Fearless (1983), produït per Giorgio Moroder i on trobem el genial New York New York, i el In Ekstasy (1983) on apareix una versió del My Way a l'alçada de la que va fer el Syd Vicious. A les seves lletres, la Nina escriu sobre tres temes constants: l'esoterisme, la política (és una activista d'esquerres) i la defensa dels drets dels animals. La seva activitat musical l'ha compaginat amb aparicions al cinema i a la televisió alemanya (on darrerament parlava d'ovnis).




MIKA MIKO:
Los Angeles és un monstre i d'un monstre només podia néixer Mika Miko, quintet de punk girls que han pres el relleu, amb pols ferm i responsable, a Bikini Kill, reines mare de les 90's Riot Grrrls. De directe explosiu i amb una de les dues cantants "pirrada" pels telèfons, que utilitza en comptes del micròfon, Mika Miko són la gran promesa del punk. Han tret dos discos fins ara: C.Y.S.L.A.B.F. (Kill Rock Stars, 2006) i l'EP 666 (Post Present Medium, 2007). El segell Sub Pop les té en el punt de mira i acaba d'editar el seu darrer single titulat Sex Jazz (2008). Esperem que Mika Miko tornin al pogo el lloc que es mereix dintre i fóra dels escenaris. Van per bon camí.





ALICE ARMANDARIZ - THE BAGS i PATRICIA MORRISON - THE BAGS, THE SISTERS OF MERCY, THE DAMNED:
De Los Angeles també eren THE BAGS, una de les bandes que va liderar l'escena punk californiana dels setanta juntament amb THE GERMS i BLACK FLAG. Alice a la veu i Patricia Morrison al baix no sortien corrents de l'escenari quan les coses es posaven lletges entre el públic. Ben al contrari, Alice Bag en acció deixava anar tota la seva ràbia acumulada convertint els seus concerts en una catarsi d'inadaptats on es podia trobar el Tom Waits donant-li pel pèl a un altre freak de torn. The Bags ni tan sols van publicar un àlbum, només van editar singles, el més famós Survive. Un cop desfeta la banda, Alice va formar part de Castration Squad i Patricia Morrison va passar per diferents formacions: The Gun Club, The Sisters of Mercy i the Damned.
El punk és el psicoanàlisi de la gent pobre. L'art, la música o el crim són només algunes de les opcions possibles per a tots aquells que hem de lluitar contra els efectes d'una infància pudrida. Alice Bag.




TEXAS TERRI:

Digna hereva de la Wendy O. Williams, la Texas Terri és una bèstia punk que ha merescut el sobrenom de "la Iggy Pop femenina". Porta damunt els escenaris des de l'any 1985, donant guerra, provocant, suant la samarreta (que s'acaba treient) i posant els motors dels seus seguidors a 11.000 revolucions. Aquesta texana i els músics que l'acompanyen fan un rock ultrapotent amb la mirada fixada en el punk de Detroit via MC5 i The Stooges. I tan és així el seu deute pels veterans del punk que en el seu darrer disc, Your Lips...My Ass!... va comptar amb la col·laboració de Wayne Kramer (MC5), Marc Diamond (Dwarves) i Cherie Currie (The Runaways). Fa unes setmanes va estar tocant a la sala KGB però és una habitual de l'underground barceloní. No us la perdeu, no oblidareu fàcilment el seu directe morbós, escatològic, canyero i... divertit!



THE SLITS:

Innocents criatures... Vegeu, vegeu com se les gastaven:


Les Slits en acció l'any 1978, quan La Fura dels Baus encara no era ni tans sols un projecte.

Hi havia una vegada una noia malaguenya que es deia Paloma Romero i que es moria d'avorriment en l'Espanya del No-do. Era l'any 1972 i va decidir marxar a Londres a cercar fortuna o, si més no, a trobar una mica de diversió. Un cop allà va viure en squats, va conèixer al Joe Strummer i Paul Simonon la va batejar amb el nom de Palmolive, més pronunciable per a un anglès. Com Palmolive sonava a nom de rock and roll star, la Paloma decideix fer-li honor i comença a tocar la bateria. Després d'assistir a un concert de la Patti Smith, decideix muntar una banda juntament amb la seva amiga Ari Up. S'afegirien dues fèmines més, la Kate Korus i la Suzy Gutsy: havia nascut THE SLITS. The Slits van tocar amb The Clash i amb els Sex Pistols, van treure el seu primer disc Cut l'any 1979 i el segon i darrer disc l'any 1981, Return of the Giant Slits. Una vida musical curta i intensa, com li toca viure a una banda punk. Ah! la Paloma va deixar la formació l'any 1979 per crear un altra mítica punk band: The Raincoats, però aquesta ja és una altra història.




CHERRY VANILLA:

La Cherry Vanilla era cantant i actriu de sèrie Z; alegrava la vista i les nits del Nova York dels setanta, tot promocionant artistes emergents com... David Bowie i The Police! Com escolteu. De fet, l'any 1977 Stewart Copeland i Sting (si no vaig errada, el de darrera, a la foto) tocaven en la banda de la Cherry i uns novells The Police debutaren com els seus teloners. Però la memòria és cosa dolenta... Ni Sting ni cap police han reconegut mai la influència de la Cherry. C'est la vie.
Cherry Vanilla va fer els seus "cameos" amb el Warhol, va compartir escenari amb la senyora County (llegiu més avall) i va editar dos discos, Bad Girl (1978), un híbrid perfecte de punk i burlesque, i Venus d'Vinyl (1979). Després, va desparèixer del negoci musical i puntualment ha tornat per col·laborar en algun treball del Vangelis.




SUPERSNAZZ:
Com m'agradaven la Spike, la Tomoko, la Kanako i la Skinnie Minnie. El seu disc Superstupid! (1993) rivalitzava aferrissadament pel primer lloc en el meu tocata amb els àlbums d'altres bandes garatge-punk com The Donnas, Thee Headcoatees o The Muffs. Eren els 90 i tot i que el grunge s'imposava, havien grups com els que us acabo d'esmentar que bebien directament del so del sixties-punk inventat per (una reverència, si us plau): The Sonics. Supersnazz es van crear l'any 1990 i van editar quatre discos fins que van passar a millor vida l'any 1999. De poca trascendència però amb molta gràcia i energia supervitaminant i supermineralitzant. Quentin Tarantino les hauria de rendre homenatge en algun dels seus films. Si els Ramones haguessin tingut filles, haurien estat com elles!




RUYTER SUYS - NASHVILLE PUSSY:
Uff! La primera vegada que vaig veure en concert als Nashville Pussy vaig flipar en colors. Portaven una baixista-faquir (Corey Parks) de metro noranta que em va deixar bocabadada, però damunt l'escenari qui realment portava la guitarra pel mànec era la Ruyter Suys. Si veure una baixista que treia foc per la boca ja em resultava increïble, veure en acció una dona tocant la guitarra amb aquella fúria salvatge em va deixar doblement sorpresa. La Ruyter és un nervi pur que no para de moure's per l'escenari, que toca agenollada, que treu uns riffs infernals i que, de tant en tant, treu també altres coses com podeu apreciar a la foto.
La influència dels AC/DC en la música de Nashville Pussy és evident però la ràbia i l'actitut de la banda és 100% punk-rock. Habituals dels escenaris espanyols, no us els perdeu si teniu ocasió perquè essencialment són una banda de directe. Porten deu anys en actiu i amb quatre discos editats fins ara.
http://www.nashvillepussy.com/



PATTI SMITH:

"Conocí a Patti Smith a través de Tony Ingrassia que dirigía Fama en Broadway. Patti nunca usaba desodorante y olía mucho. ¡Cielos! ¡Apestaba de verdad! A veces en el Max’s Kansas City toda la primera fila al completo se quedaba vacía porque no querían olerla cuando levantaba los brazos en el aire y aquellas enormes manchas de olor corporal bajo sus peludos sobacos despedían aquel desagradable aroma que olía tan mal como un perro muerto tirado en la carretera durante 6 semanas!!! Patti salía al escenario gritando, Vamos tío, vamos, caballos, caballos, caballos, vacas, vacas, cabras, cabras, hormigas de pis, hormigas de pis y el olor era como algo sacado de una Vieja Granja de Mc Donald’s! " . Jane County.
Enrera queden aquests temps de suor, poca depilació i dadaísme verbal. La Patti Smith s'ha fet gran, és una senyora i no està per muntar els numerets de quan era la poetesa del punk. Continua tenint coses interessants a dir, però em quedo amb el seu primer disc, Horses (1975), produït per John Cale (Velvet Underground). La Patti Smith va ser i és una gran influència per a tota dona que decideix pujar a un escenari i comportar-se com la seva mare mai hagués desitjat. M'agrada que tingui una carrera musical coherent, que conservi una actitut crítica i, aquesta personalitat inquieta i creativa, ara en la música, ara en les arts plàstiques, ara en la poesia... Accessible i gens diva (bé, potser una mica massa arty?). Aprén, Lou Reed.

	Patti Smith - Gloria
	Found at skreemr.com

WAYNE / JAYNE COUNTY:
De Nova York és la primera transexual del rock'n'roll, protegida de David Bowie i reina de l'escena glam de la gran poma allà pels 70. També va ser una criatura Warhol, a l'igual que la Cherry Vanilla, i va destacar pels seus shows irreverents, divertits, innovadors, bojos, fent competència directe als New York Dolls. Us recomano que clickeu aquí i llegiu un interessant article sobre County que resumeix perfectament la seva trajectòria i la seva trascendència en el món de la música rock. La Jane encara continua donant guerra damunt els escenaris; la foto en color que veieu és de l'any passat en un directe a Estocolm.



"Sí, vaig ser el primer artista transgenèric de Rock & Roll, Glam i Punk, en centrar la música en la transexualitat i els anomenats estats de desviació sexual! La major part dels trannies (transexuals) no estaven ficats en el Rock o Punk, com Amanda Lear que era una artista Disco. La meva primera banda de Nova York s'anomenava Queen Elizabeth. S'anomenava així no per la Reina d'Anglaterra, sinó por una drag d' Atlanta (Georgia), que treballava en una botiga com a model de roba de dona. Un dia l'amo de la botiga es va trobar accidentalment a la Queen Elizabeth quan s'estava canviant de roba interior i...SORPRESA!". Jane County.
Pàgina web de l'artista: http://www.jaynecounty.com/
Myspace Wayne: http://www.myspace.com/waynejaynecounty
Myspace Jayne: http://www.myspace.com/jayneisblonde



Bye, bye, punk girls... bye, bye.

Dames Perilloses del Rock, S.L. : 2a part

[Foto: Diamanda Galás]

La señora condesa de Lorsange era una de esas sacerdotisas de Venus cuya fortuna es obra de una bonita cara y de una mala conducta, y cuyos títulos por pomposos que sean, sólo se encuentran en los archivos de Citeres, forjados por la impertinencia con que los toma, y mantenidos en la necia credulidad que los concede: morena, hermoso talle, ojos con una singular expresión; con esta incredulidad muy de moda, que, confiriendo un atractivo más a las pasiones, hace buscar con mayor ahínco a las mujeres en quienes se supone; un poco malvada, sin principio alguno, no viendo mal en nada, y sin embargo sin la suficiente depravación en el corazón como para haber extinguido la sensibilidad; orgullosa, libertina: así era la señora de Lorsange.
Marqués de Sade. Justine.


Segona part de Les Dames Perilloses del Rock, després d'una primera dedicada a Wendy O. Williams, Las Vulpes, Lydia Lunch, Gitane Demone, Siouxsie Sioux i Babes in Toyland. Amb tots vosaltres, les altres Senyores de Lorsange:



DIAMANDA GALÁS:
Va interpretar a una de les núvies de Dràcula al millor film sobre el comte transilvà rodat fins ara, el Dràcula (1992) de Francis Ford Coppola. I de fet, no poques vegades s'ha qualificat la Diamanda de satànica, bruixa, blasfema i obsessionada pel vampirisme. Però la millor definició de la Galás és que es tracta d'una artista excepcional, amb un gran talent interpretatiu i una veu que arriba a límits extraterrenals (tres octaves i mitja). La seva veu és un instrument que utilitza per sobrecollir l'espectador, per declamar com si es tractés d'una actriu de teatre expressionista, per recitar salms bíblics de manera angoixant i aterradora. En l'obra de Galás trobem temes constants com són: l'aillament social que pateixen els malalts mentals o els seropositius, la marginació i la mort. Els seus concerts són espectaculars, esglaiadors, recolçats per un tractament lumínic i efectes teatrals que enfatitzen el soroll i la fúria.
Escolteu tot seguit un tema del seu millor àlbum Plague Mass (1991), disc oratori on l'artista denuncia la gent que considera la SIDA com un càstig diví. El tema que hem escollit és un bon exemple del tractament que Diamanda Galás dóna a la seva veu, produïnt laments, udols, gemecs, crits desesperats, murmuris agònics. Un collage sonor infernal:


Puta, santa, dimoni, amant, loca o àngel, no hi ha una altra veu al rock, al jazz o a l'avantguarda musical amb la seva violència, amb la seva abrasadora passió i pura força elemental. John Gill al "Time Out London".




NICO:
No trobo millor definició de Nico que l'apareguda a la contracoberta de la seva biografia, escrita per Richard Witts i editada al castellà per Circe: Actriu underground als seixanta, diosa musical als setanta, musa del moviment punk als vuitanta. Nico va enlluernar a tots els que la van conèixer. Va inspirar una cançó a Bob Dylan, un poema a Jim Morrison, una pel·lícula a Andy Warhol, un relat a Ernest Hemingway i un assaig a Jean Baudrillard. La seva bellesa, la seva adicció a la heroïna, els seus amors amb actors de cinema com Alain Delon i els seus contactes amb la banda terrorista Baader Meinhoff, la van convertir en una figura controvertida. Parlar de la Nico donaria per alguns posts a l'AMPLI, així que millor us recomano la lectura de la biografia abans esmentada, que podeu agafar en préstec a les biblioteques públiques. En ella trobem una Nico bastant desmitificada, una persona amb els seus defectes i les seves particulars formes de relacionar-se amb els altres. De l'artista, recomanar-vos, com no, els seus discos, sobretot el The Velvet Underground & Nico (1967), el seu primer àlbum en solitari Chelsea Girl, també editat el 1967, i el disc The End (1974) que va comptar amb la col·laboració de Brian Eno. Del disc The End hem extret aquest tema, on podeu comprovar com s'avança als postulats de l'after punk:



MARIANNE FAITHFULL:
Si amb la Nico us recomanava la lectura de la seva biografia, amb la Marianne Faithfull us recomano la seva autobiografia, editada al castellà l'any 1995 per Celeste, i que només trobareu a les biblioteques públiques perquè es tracta d'un llibre descatalogat. L'autobiografia de la Marianne Faithfull és un cru relat dels anys 60, de les llums i les ombres del Swinging London, de la seva relació amb Jagger i dels seus anys d'addicció a l'heroïna. Però també és una crònica fidel d'una època d'esplendor musical i d'una carrera difícil per a una dona que era bastant més que la groupie preferida dels Stones.
Tot seguit podeu escoltar un tema escrit per Mike Jagger i Keith Richards, del disc Strange Weather (1987), un dels seus millors àlbums:





THE RUNAWAYS:
M'encanta el rock macarra de les Runaways, aquest punt que tenen de punks teenagers de sèrie B em fascina. L'edat de Joan Jett, Jackie Fox, Lita Ford, Sandy West i Cherie Currie no arribava als 17, quan Kim Fowley les va captar per crear un grup prefabricat que tingués fama entre els adolescents àvids de glam i de carn fresca. Van triomfar als Estats Units i al Japó, van telonejar als Ramones i van deixar un llegat de hits explosius com Cherry Bomb o Born to be bad. Vaig saber de les Runaways per primer cop gràcies a un reportatge del Jaime Gonzalo aparegut al Ruta 66 l'any 1993 (nº 84, exemplar que trobareu a la Biblioteca Vapor Vell) i vaig córrer directament a una botiga de discos del carrer Sitges per comprar-me el primer que trobés d'elles. El Jaime m'havia posat el carmel a la boca després de llegir coses com: Aunque ostentan el título de primera y más popular all girl band de los 70, la posteridad oficial viene ignorando su existencia con pertinaz desdén; sus discos no son coleccionables, hay escasas probabilidades de que se las recupere vía album tributo o recalificación de cult band. Craso error, las chicas eran un filón de los gordos. Tenían un look de manolis de discoteca lésbica que sigue anonadando, y su grito de guerra era el del rock julandrón y el bubbleglam-metal abierto de piernas.



JOAN JETT:
Després que les Runaways es separessin l'any 1979, la Joan Jett va continuar la seva carrera en solitari com a guitarrista i cantant però també treballant dins el camp de la producció musical. És com a productora que va col·laborar amb el grup americà de punk The Germs, en l'edició del que va ser l'únic disc de la banda (la història de The Germs, mereix un article a l'Ampli). La Joan Jett ha estat una gran influència (potser la influència més evident) per a bandes de rock femenines com les Bikini Kill, Hole, Lunachicks o The Donnas. Tot i que continua donant guerra en els escenaris, sempre serà recordada per immortalitzar una versió de l'I Love Rock'n'Roll, original de The Arrows. Un tema que segur que us portarà records de nits màgiques i kàrmiques:




SUZI QUATRO:
Cuir negre i rock'n'roll: aquesta era la recepta estètica de la Suzi Quatro quan el glam va irrompre per imposar les plataformes impossibles, les pestanyes quilomètriques i la sobredosi de purpurina a tant folk seriós i compromés. La Suzi es va atrevir a portar un vestit de cuir marcant figura i a cantar com si estigués possessa. Va fer gires amb Alice Cooper, però la seva popularitat va ser efímera. Van transcórrer només tres anys de l'èxit atronador que va tenir el seu segon single editat l'any 1973, Can the Can (1973), fins la pèrdua de popularitat l'any 1975.
La Suzi es mereix ració doble. El primer tema un dels meus preferits i, el segon, el Can the Can, un dels seus hits més famosos. Ale, perquè ella s'ho val:


http://www.suziquatro.com/



COURTNEY LOVE - THE HOLE:
Courtney Love es va convertir en la Yoko Ono dels 90 i es va merèixer tota una sèrie de dolços qualificatius, tant de la premsa musical com dels fans de Nirvana, que la converteixen en la reina indiscutible de les Venus de les pells. La Love va liderar Hole, el grup que va treure un disc fonamental per entendre el rock fet als 90: Pretty on the inside (1994), àlbum generacional produït per Kim Gordon (Sonic Youth) i on es nota la mà del seu marit, Kurt Cobain. Des del moment que Courtney es converteix en una celebritat i comença a deixar la guitarra pels oropels de Hollywood, va perdre la gràcia. Després de fer-se un munt d'operacions d'estètica, on va deixar l'esperit Riot Grrrls? On va quedar la ràbia i la força que ens va contagiar? Hole, Courtney, porten 10 anys sense treure ni un sol disc. RIP.





TERE DESECHABLE - LOS DESECHABLES:
Al bloc, altament recomanable, de Sílvia ex-Último Resorte, la veterana cantant rendeix homenatge a Tere Desechable, l'altra cara visible de l'escena punk barcelonina dels 80. Bona definició de la Sílvia: Tere cantaba con su incitante voz, como lanzándola desde el centro de su líbido, como un volcán que acababa abrasando a todo su público, en un oleaje avasallador de canciones hipnóticas con letras llenas de azotes y de indolentes maldades (...). Era una pequeña tigre rugiendo con sus vísceras desde la naturaleza salvaje de su actitud y sus canciones, haciendo vibrar el escenario en un despliegue de gestos eróticos de exquisita y sensual sutileza. Els Desechables van ser una de les millors bandes de punk rock fetes a casa nostra. Aquí els teniu, el so no fa justícia però les imatges serveixen per fer-nos una idea de com serien aquells concerts a la Barcelona subterrània dels anys 80:




LAS FURIAS:
A la mitologia grega, les Fúries eren unes criatures nascudes de la nit que tenien com a missió castigar les ànimes dels criminals condemnats a l'infern. Las Furias de Barcelona també són tres i no porten fuets de cuir, com a la història mitológica, però han nascut per a castigar (en el bon sentit de la paraula) les vostres oïdes amb un punk rock potent i visceral. Nascudes l'any 2006 de les cendres de les Perras del Infierno i amb un projecte paral·lel amb el grup Virüs, acaben d'editar el seu primer disc amb l'explícit títol de Disco Dinamita (Lucinda Records). I dinamita seran els seus concerts que podrem veure properament:
24/10/08. 20h: al Puerto Hurraco. Las Furias + Toxicas + Hipnosis Kardiaka.
08/11/08. 20h: Salamandra. Festival las Chicas también rockean: Las Furias + Murfila + Lula + Suzy & los 4.
http://www.myspace.com/lasfuriass



Fi de la segona part. D'aquí 7 dies més. No sabeu el que us espera. No tindré pietat.


CONTINUARÀ...

Dames Perilloses del Rock, S.L. : 1a part

[Foto: Wendy O. Williams]

Wanda le ha atado las manos a la espalda, le ha pasado una cuerda por los brazos y otra por el cuerpo y le ha sujetado a la ventana. Luego se ha echado el abrigo de pieles hacia atrás, ha cogido el látigo y se ha plantado ante él.
Leopold Von Sacher Masoch. La Venus de las Pieles. Tusquets, 1993


Cap de les nostres protagonistes d'avui podria ser la nova cantant de L'Orella de Van Gogh, ni la imatge de cap marca de xampú, ni la jove estimada per la teva mare. Tampoc la princesa dels teus somnis, ni la musa ideal per a poetes torturats. No t'agradaria suportar el seu síndrome premenstrual i no la trobaries mai en un curs de balls de saló. Prince no lligaria amb elles ni fart de vi i no et farien mai la carmanyola amb el dinar per portar a la feina.
Les nostres protagonistes d'avui els sobra adrenalina; han nascut per a fuetejar des d'un escenari als seus devots esclaus que les desitgen i les odien per igual.
Totes elles són les Venus de les pells o les Venus in Furs que cantava Lou Reed. Són les filles de Lilith, les que porten la marca de Caïm, les alumnes avantatjades de Lou Andreas Salome , les dames perilloses del rock.


WENDY O. WILLIAMS - PLASMATICS:


Stripper reconvertida a rockstar, Wendy O. Williams, líder del grup punk Plasmatics, va ser anomenada Reina del Shock Rock. La seva estètica de porno punk amb cresta mohicana juntament amb la seva particular forma de desfer damunt l'escenari que incloïa: voladura d'equips musicals, destrucció de guitarres amb motoserres, explosió de televisors, nudisme i números explícitament eròtic-pornogràfics, la van convertir en un personatge polèmic i, com podeu imaginar, amb una reputació que no voldria cap aspirant a Primera Dama. Els Plasmatics van iniciar la seva carrera l'any 1978, en una primera actuació al mític CBGB, per disoldre's quatre anys després. L'any 1984, Wendy O. inicia la seva carrera en solitari amb el disc WOW produït per Gene Simmons i comptant amb els Kiss com a banda d'acompanyament. Tot i la seva imatge dura i radical, Wendy va ser en la seva vida privada una gran defensora dels drets dels animals, vegetariana i activista pro alimentació natural. L'any 1998, als quaranta-vuit anys, Wendy es va suicidar disparant-se un tret; sembla ser que moments abans havia donat de menjar a uns esquirols. Wendy O. Willims ha estat una gran influència en moviments i bandes posteriors, com les Riot Grrrls i en artistes com Texas Terri o Courtney Love. El tema Butcher Baby que podeu escoltar, va ser el primer senzill editat pels Plasmatics.
http://www.plasmatics.com/


VULPES:
Anarkoma Zorrita, Evelyn Zorrita, Ruth Zorrita i Pigüy Zorrita eren les Vulpes, terme que en llatí significa "Guineu" (ejem). Quatre noies fans d'Iggy Pop que van versionejar l'I Wanna Be Your Dog en un únic, però fantàstic single, titulat Me gusta ser una zorra. La banda amb dos parells de...bones intencions, va interpretar la seva cançó al programa Caja de Ritmos de Carlos Tena que s'emetia en horari infantil. Era l'any 1983, quan encara no existia el Síndrome de l'Emperador i els nens també volíem portar cresta com els nostres germans grans; però l'Espanya post-franquista encara no estava preparada per aquest tipus d'expressió àcrata i salvatge, així que l'escàndol va ser monumental. Carlos Tena va haver de dimitir del càrrec i Caja de Ritmos va passar a la història. Les Vulpes no van tornar a gravar fins l'any 2006, amb l'aparició al mercat de Me gusta ser, el disc que havia d'haver-se publicat 23 anys abans. Llarga vida a l'esperit de les guineus!

Vídeo del tema Me gusta ser una zorra, segurament una de les cançons preferides del periodista Luis del Olmo...;)
http://www.myspace.com/vulpesspunkrock



LYDIA LUNCH:

Brutalitat, és la meva paraula preferida -va dir ella, i ella és Lydia Lunch una de les artistes més singulars i polifacètiques de les últimes dècades. Ella és performer, cantant, compositora, artista multimèdia, escriptora de prosa i poesia, rapsoda... Ella va impulsar l'spoken word i va ser la ideòloga de la No Wave. Ella es va iniciar amb 16 anys (l'any 1976) en el món de la música, com a guitarrista d'un grup punk nomenat Teenage Jesus And The Jerks i ha continuat deixant la seva empremta des que va publicar el Queen of Siam, un disc fonamental en la història del rock més underground. Ha col·laborat amb artistes com Nick Cave, Einstürzende Neubauten, Marc Almond, Michael Gira (Swans), Foetus o Sonic Youth, entre d'altres.
Tota la seva obra, de forta càrrega feminista i política, gira obsessivament al voltant del dolor, el desig, el sexe i la violència. L'any 1997 Lydia Lunch va publicar Paradoxia: diario de una depredadora , novel·la autobiogràfica que l'editorial Melusina ha reeditat aquest any, i que compta amb pròleg de Virginie Despentes i epíleg de Thurston Moore (Sonic Youth). Aquesta novel·la, que trobareu a les biblioteques, narra la història d'una adolescent prostituta, drogadicta, nimfòmana i sadomasoquista que, escapant dels abusos sexuals paterns s'endinsa pels baixos fonds de Manhattan i Los Angeles fent del nihilisme la seva forma de vida.
Tindrem l'oportunitat de veure a Lydia Lunch en acció el proper diumenge 2 de novembre a les 22:00h al bar Heliogàbal . L'artista presentarà un show de poesia i música que titula The night after the day of the dead.
http://www.lydia-lunch.org/



PAULINE MURRAY - PENETRATION:

Pauline Murray era la veu dels Penetration, grup de Durham (UK) format l'any 1976, en plena explosió punk. Van debutar amb el single Don't Dictate editat per la Virgin. L'any 1978 va aparèixer el seu primer LP titulat Moving Targets, un dels millors discos punk publicats a l'època del imperdible. Un any després els Penetration editen el seu segon i darrer àlbum, Coming Up For Air, i es separen poc temps més tard. La Pauline va continuar la seva carrera musical amb la formació Pauline Murray And The Invisible Girls però no va tenir la repercussió que s'esperava.
Cliqueu aquí si voleu veure la Pauline i els Penetration interpretant el Don't Dictate l'any 1977 a l'Electric Circus de Manchester.
http://www.myspace.com/penetration78



GITANE DEMONE - CHRISTIAN DEATH:

Si hi ha algú que fascina amb la seva imatge de dominatrix és la Gitane Demone, ex component dels llegendaris Christian Death, pares del gòtic i del death metal. La Gitane va abandonar la formació l'any 1989 per seguir la seva carrera en solitari.
De veu poderosa i elegant, l'estil de la Gitane ha fluctuat del goth rock a l'electrònica amb influències de la música de cabaret i el blues. Escolteu el següent tema obscur, inquietant, hipnotitzador, 100% Gitane:

http://www.gitanedemone.com/
http://www.myspace.com/gitanedemone



SIOUXSIE SIOUX - SIOUXSIE AND THE BANSHEES, THE CREATURES:

Reina gòtica per excel·lència i icone del punk femení, Siouxsie Sioux als seus 51 anys ha tornat a reclamar el tron editant l'any passat Mantaray, el seu primer treball en solitari. Susan Janet Ballion es va convertir en Siouxsie l'any 1976 quan, juntament amb uns quants amics (Sid Vicious entre ells), va donar-se a conèixer com a líder de Siouxsie and the Banshees, en la primera edició del International Punk Festival que es va fer en el mític 100 Club d'Oxford Street de Londres. L'any 78 graven el primer dels seus 11 discs d'estudi fins el 1996 que la banda decideix separar-se. Altre projecte paral·lel de Siouxsie eren els The Creatures, que va formar l'any 1983 amb Budgie, bateria dels Banshees i marit; amb ells va editar cinc discos fins a la seva dissolució l'any 2003.
Excel·lent crítica del disc Mantaray al Pitchforkmedia, aquí.



BABES IN TOYLAND:
Power trio de Minneapolis que va irrompre en l'escena punk americana de la mà dels seus fadrins Sonic Youth. Líders de l'escena foxcore juntament amb altres grups com L7, Bikini Kill, Hole o Lunachiks, publiquen l'any 1990 el seu primer disc titulat Spanking Machine, un àlbum transgressor que ràpidament compta amb el beneplàcit dels indies europeus. Les Toyland comparteixen escenari amb Nirvana, Faith No More i Alice in Chains: els grups del Grunge fan ressò a les propostes de les Riot Grrrls. Després de diferents canvis en la formació original de la banda, les Babes in Toyland deixen els escenaris l'any 1997: les seves seguidores encara plorem tan lamentable pèrdua.



No us afligiu: ja sé que necessiteu més estrògens i progestàgens . D'aquí uns dies us proporcionarem una dosi extra que us compensarà per l'espera.

CONTINUARÀ...


La canción transmitida por Televisión Española a una audiencia mayoritaria de jóvenes, adolescentes y niños, degrada a la sociedad española, subleva al padre de familia, indigna al ciudadano responsable, quebranta la intimidad del hogar, lesiona lo establecido en la Constitución y traspasa los límites de lo tolerable. Es una vergüenza.
Fragment de l'editorial apareguda al diari ABC, amb motiu de l'emissió del vídeo de Las Vulpes al programa Caja de Ritmos (1983).

La discoteca d'AMPLI, I : Pau Riba & Perucho's i Gossip

L'ha udita mai qualcuno?


1) Pau Riba & Perucho’s Astarot Universdherba (G3G, 1998)

Enregistrat en directe al festival Canet Roc de 1977, va ser publicat pel segell G3G l’any 1998. Es tracta d’un document únic (34 minuts) en el qual per primera i última vegada trobem la col·laboració entre el rapsoda Pau Riba (en un dels millors moments de la seva carrera), el grup Perucho’s en formació de trio (saxo alt, saxo tenor i bateria) i la defensiva reacció in crescendo de l’enfangat públic assistent al festival (entre els quals es trobava qui escriu). Un poema tràgic que, envoltat del free sense concessions dels Perucho’s, forma part dels mites de l’avantguarda musical catalana.

La presentació del CD en una llauna de conserva, també va suposar un repte avantguardista per a l’ofici del musictecari a l’hora d’ubicar-lo dins la col·lecció de discos de les 60 biblioteques de la Xarxa que el van rebre. Idea per a treball d’estudiant de biblioteconomia: “estudi de les diferents solucions musictecàries davant el disc Astarot...”.

Propietat de la foto i més informació sobre aquest disc i altres de relacionats a:

http://spanishprogressiverock.blogspot.com/

L’AMPLI te previst presentar properament una extens informe / entrevista exclusiva amb Oriol Perucho, antic bateria dels Perucho’s i altres formacions així com autor de diversos àlbums al seu nom.

Fonti

2) Gossip Standing in the way of control (Kill Rock Stars, 2006)

Fa temps que els crits de guerra de les riot grrrls passaren a la història i el lloc que ocupaven les ministresses del punk-rock femení dels 90, restava parcialment buit. Fins que la Beth Ditto va aparèixer damunt un escenari, amb la seva rotunda veu i la seva rotunda presència i, tothom, es va quedar bocabadat. La Beth canta molt bé i crida com poques. La vocalista de Gossip té mala llet però, a diferència de les noies emprenyades de la dècada grunge, no canta amb la desesperació i la ràbia premenstrual d’aquelles; no ens vol apunyalar amb lletres que expliquen que és fotut ser lesbiana en una ciutat ultracatòlica dels EEUU i vestir una talla XXL en una època d’anorèxia mental i consumisme bulímic. Ben al contrari, Ditto exhibeix contenta el seu físic i se sent orgullosa per partida doble amb la seva condició de dona i la seva homosexualitat. Reivindicativa, sí, original, sí, però la diva que menjava esquirols de petita, sobretot transmet ganes de passar-s’ho bé i fer el que li dóna la gana, sense complexes i amb humor. I percebre aquesta actitud en la vocalista d’un grup (i en qualsevol persona, en general) m’agrada i molt.

Al marge de consideracions formals totalment subjectives i alienes al fet musical, he de dir que Gossip és una banda de difícil classificació. Com ja ens tenen acostumats, a Standing in the way of control, el seu tercer disc, conjuguen el garage punk, el soul, la música de ball i el pop. Sense marques ni cicatrius, sense artificis ni produccions màgiques, Gossip és un projectil de punk-soul fresc, directe i amb caràcter. Avui mateix, 1 d’abril, surt al mercat el seu quart àlbum, un concert gravat a Liverpool el 9 de juliol de 2007. Live in Liverpool recull tots els seus grans èxits en directe i els augura un present i un futur ple de Festivals i seguidors incondicionals.

Dues dades interessants sobre l’Standing: la primera és que està produït per Guy Picciotto (membre de Fugazi i productor també de Blonde Redhead); la segona, és que al llibret del CD llegeixo els agraïments del grup a tota una sèrie d’amics/músics, com ara la Kim Gordon / Sonic Youth, Les George Leningrad, We Are Wolves, The Hidden Cameras i Le Tigre. “Dime con quién andas...”. Sí, senyora, el refrany li va al pél al trio calavera. No m’estranya que la Gordon, abella-mare de la colmena foxcore, els hagi donat la seva benedicció ni que el Picciotto estigui darrera de l’artefacte. Tot encaixa perfectament. Ara només faltaria que la Virginie Despentes, en el cas d’animar-se a fer la segona part de Baise-Moi, els inclogués a la banda sonora. Per cert, per a una millor degustació del disc, recomano sentir-lo després de llegir Teoría King Kong, l’últim tret literari de l’escriptora francesa. Com si es tractés de la cigarreta que t’encens “després de”, Standing in the way of control, et sabrà a glòria celestial.

Per a incondicionals de les pel·lis de John Waters i els fans de Bellrays, Bikini Kill, Le Tigre i Sleater Keany. Bon profit.

Miss Danger