La música en l'Any de les Biblioteques : situació i vies de futur

El Govern ha declarat el 2015 l'Any de les Biblioteques, una commemoració dels 100 anys de biblioteca pública catalana.  En paraules de la Carme Fenoll, que com a cap del Servei de Biblioteques de la Generalitat presidirà el Consell Assessor d'aquest esdeveniment, "l’Any de les Biblioteques vol situar aquest equipament cultural bàsic en els nuclis dels debats sobre les polítiques culturals. Així, mitjançant una programació imaginativa i atractiva es vol difondre el paper de les biblioteques com a espai viu, que acull i expressa la màxima diversitat. Però més enllà d’aquesta agenda especialment plena, cal aprofitar la commemoració per iniciar nous projectes que perdurin i que esdevinguin el llegat de l’any de les biblioteques. L’excepcionalitat no ha de venir tant per la quantitat d’esdeveniments, com pel punt d’inflexió que implica iniciar noves estratègies, nous serveis."

Entre els projectes que coneixem fins ara per aquest proper any, des del punt de vista musictecari en destacaríem dos: l'e-biblio i el catàleg únic. L'e-biblio és una plataforma de descàrrega d’ebooks per a biblioteques que segons la presentació que en va fer la pròpia Carme Fenoll "se centrarà de moment en la compra de llibres de ficció, amb la voluntat de lluitar contra la pirateria. Les biblioteques poden captar usuaris cap a una lectura digital legal, per bé que gratuïta i ser un revulsiu en aquest canvi de paradigma”

Durant el 2015, fruit d'un acord entre el Govern i la Diputació de Barcelona es treballarà en la creació d’un únic catàleg de biblioteques públiques, disponible a partir del primer semestre de 2016. Mentrestant i en el primer semestre de 2015 es posarà en funcionament una passarel·la tecnològica que permeti la consulta simultània dels actuals catàlegs de les biblioteques públiques que gestionen ambdues institucions, el catàleg Aladí de la Diputació i l’Argus del Departament de Cultura.

Sembla doncs un bon moment per resumir l'estat de la qüestió i presentar apertures en el que sembla una missió encara més complexa:  començar a perfilar, estratègica i definitivament, el nou paper de la música dins la biblioteca pública així com integrar la realitat digital també en el servei musical de la biblioteca.

Les dades del darrer informe publicat pel Baròmetre de la cultura confirmen les d'anys anteriors: la música ocupa un lloc molt destacat en el consum cultural de la població al nostre país. Òbviament, la biblioteca pública també hauria de ser conseqüent amb aquest fet.

I

Fins ara, la selecció dels documents existents a les biblioteques ha estat un dels elements més valuosos de la professió bibliotecària. La col·lecció sempre ha constituït en si mateixa una prescripció cultural professional. La biblioteca, el bibliotecari, ofereix al ciutadà un filtratge qualitatiu de documents que, des de la revolució digital i de les TIC, probablement ara és més important que mai. La clau resideix, en aquest moment de canvis profunds, en trobar la millor manera d'oferir aquest servei. Fent una analogia amb el món del llibre, però, les diferències que observem amb el de l'enregistrament sonor són prou notables per entendre que cal plantejar la qüestió d'una perspectiva també diferent. 

En l'àmbit de la col·lecció física, els llibres adquirits per a les biblioteques sempre han tingut un abast concret: predomini pràcticament absolut de l'edició nacional-estatal i majoritàriament en llengua castellana i catalana.  Els enregistraments sonors, en canvi, no han estat mai limitats per aquests factors. La música és un llenguatge universal no subjecte als mateixos paràmetres de consum que el llibre. La selecció dels documents musicals considerats més apropiats per a les biblioteques està molt condicionada per dos aspectes contradictoris: d'una banda l'àmbit de selecció és molt més ampli, milers i milers d'àlbums de totes les èpoques i gèneres publicats literalment a tot el món que exigeixen un filtratge encara més acurat i complex quan, al mateix temps, la seva adquisició comercial resulta cada dia més difícil i moltes vegades senzillament impossible. 

De tota manera, sembla evident el que apunta el veterà llibreter Oriol Serrano (Les Punxes) en una recent i lúcida entrevista: "El llibre [de paper] està abocat a ser un objecte no residual, però molt menys important del que havia arribat a ser. Els llibres digitals no han acabat de quallar, tot i que cada cop se'n vendran més. Però el canvi d'hàbits propiciat per internet ha vingut per quedar-se. Tot això evolucionarà d'una manera que no ens podem ni imaginar."   Aquesta afirmació, certament, val també pels CDs.

En l'àmbit digital, la tendència sembla clara en el cas del llibre: adquisició de llicències per al préstec d'eBooks com un servei més de la biblioteca. Cal valorar com positiva la decisió d'iniciar definitivament aquest camí també al nostre país. Era ja gairebé urgent integrar a les biblioteques els nous hàbits de lectura. Som conscients, però, de les limitacions actuals: qualsevol plataforma editorial que ofereix aquest servei presenta, òbviament, el "seu" catàleg, amb la qual cosa el filtratge professional queda ubicat dins un reduït subconjunt x de títols els drets dels quals són propietat d'una determinada empresa. Sembla assenyat, doncs, començar a oferir aquest servei d'una manera progressiva amb una oferta de llibres [per exemple, la literatura de ficció] que pugui ser suficientment atractiva tant pels lectors habituals d'eBooks com per facilitar-ne l'entrada a aquest món als lectors del llibre tradicional. 

En el cas dels enregistraments sonors, però i com veurem, no es recomanable emprendre un camí similar.

La primera explosió digital significativa en el món de la música es va produir aquí a principis del segle XXI amb el boom de la descàrrega massiva de fitxers musicals, legal o il·legalment, deixant en coma permanent la poderosa indústria musical fins al punt de liquidar per sempre els models que havien funcionat des del seu naixement. En aquest blog podeu trobar nombrosos articles analitzant aquest fenomen. La segona ha estat molt menys espectacular però més efectiva i es diu streaming, o escolta online en temps real, sense descàrrega. 

Naturalment, la clau de l'estabilitat, ara i en tot moment, tant en les obres escrites com en la música o el vídeo, resideix en la propietat dels drets d'autor i aquest fet ha determinat la curiosa evolució de la música digital des dels seus inicis fins ara. Repassant-la, en podem destacar 5 noms : MP3, Napster, Internet Archive, iTunes i Spotify,  probablement els agents que millor van llegir els nous temps en cada moment : fitxers musicals comprimits que faciliten la seva transmissió per la xarxa, plataformes digitals online per compartir aquests fitxers, plataformes de música de domini públic o en copyleft, venda legal d'aquests fitxers (el pervers 1 cançó = 1 euro) amb els seus corresponents dispositius mòbils (el genial iPod)  i, finalment, 'la música com l'aigua', l'escolta legal  a la carta sense necessitat d'acumular fitxers en els nostres dispositius, gratuïta o per abonament mensual. 

Aquest model, l'streaming musical, conté actualment suficients elements com per considerar-lo definitivament estable i amb perspectives de consolidació generalitzada al nostre país. En poc temps, el seu nombre d'usuaris ha anat creixent de forma progressiva i constant gràcies a la seva comoditat i, en alguns casos, també a una estratègia comercial intel·ligent. Si bé la plataforma Deezer (francesa i juntament amb Ezmo, Imeem o Grooveshark, una de les pioneres d'aquest model) és la més utilitzada a França, a la resta del món s'imposen altres com la sueca Spotify (disponible a 55 països)  o la nord-americana Pandora (només als USA). Està per veure com actuarà Google, qui ha anunciat una nova plataforma musical en streaming, exclusivament de pagament, a través de Youtube, però del qual encara no hi ha notícies de quan sortirà al mercat ni amb quines característiques.  

Atesa la forta implantació de la plataforma Spotify al nostre país, val la pena analitzar-ne els possibles motius. El 2014 la companyia ha obtingut beneficis per primera vegada i ha ampliat la quantitat i qualitat del seu servei de forma notable. Progressivament, ha anat adquirint els catàlegs dels artistes més rellevants  que encara es resistien i, al mateix temps, incorporen de manera àgil un alt percentatge de les principals novetats discogràfiques. La seva interfície està en constant renovació, potenciant la música social, la participació dels usuaris per crear llistes temàtiques compartibles en les xarxes socials (les famoses playlist) així com la recomanació automàtica, un servei que millora de forma exponencial la pertinència de les seleccions musicals proposades. Un altre dels aspectes més interessants i que apunten per on poden anar els trets: el valor afegit que suposa la connexió amb la impressionant base de dades All Music, oferint la biografia, discografia i fotografies dels artistes que hi conté així com els artistes relacionats. 

Com a principals punts febles: el discutible benefici, quan aquest existeix, que reben els músics, la caòtica recuperació de la informació, on artistes i obres no estan normalitzats de cap manera i els resultats d'una recerca es presenten de forma deficient, i la impossibilitat d'obtenir dades d'us, només l'empresa coneix i explota les dades de consum. Considerant en conjunt tots aquests aspectes, sembla raonable l'atenció que ja fa uns anys que aquesta plataforma ha despertat progressivament també en la biblioteca pública. Així, hem vist com s'ha anat incrementant el nombre de biblioteques o xarxes bibliotecàries que en fan ús regular per tal de recomanar música als seus usuaris en tota mena d'espais a la xarxa: blogs, xarxes socials o websites. 

Per contra, la descàrrega i acumulació d’arxius musicals, la ‘possessió’ d’arxius musicals en els nostres ordinadors personals o dispositius mòbils va caient en desús tan ràpidament com va créixer. En conseqüència, no te sentit aplicar el model de compra de llicències temporals d’accés a fitxers musicals a alguna plataforma amb un fons suficientment atractiu, a la manera del que es fa amb l’e-Book. De fet, des de l’aparició de la música digital, molt poques biblioteques al món van optar per aquest sistema, i en tot cas ho han fet en l’àmbit de la promoció de la música local. 

Però el rol de la música a la biblioteca ja no pot quedar limitat al préstec tradicional de CDs o la creació i distribució de playlists i més playlists a Spotify, de les quals en tenim molt poques possibilitats de conèixer si realment desperten l'interès de l'usuari ... Pensem-hi,  què pot fer que la selecció proposada per una biblioteca destaqui entre els milers de playlists que la pròpia plataforma ofereix? 

Definitivament, el futur de la música a la biblioteca passa per oferir un servei públic musical el més integral possible, amb tendència a assumir un rol cada vegada més pedagògic, ajudant a la formació en el coneixement de la història de la música, la formació d'un gust musical i un esperit crític així com facilitar-ne el gaudiment i la pràctica activa.

Una tendència lògica que s’ha vist plasmada durant el 2014 en el principal congrès sobre música a la biblioteca pública que se celebra al món: els Rencontres Nationales des Bibliothécaires Musicaux. 

Naturalment, emprendre un servei així d'ambiciós  està molt subjecte a la importància estratègica que els responsables dels equipaments hi confereixin a la música com a factor cultural de primer ordre a l'hora de decidir-se a impulsar i desenvolupar projectes musicals de forma permanent o eventual, tant en el si de la biblioteca com a internet. El repte pot ser veritablement excitant.  El disseny (o re-disseny) dels espais dedicats a la música dins els nous o vells equipaments haurien d’estar també en consonància amb el nou temps. La complicitat dels agents musicals de l’entorn de la biblioteca (escoles, músics, associacions i entitats de caràcter musical o locals musicals) resulta òbviament essencial. Simplificant: cada equipament hauria de tendir a ser, de forma natural i progressiva, el centre de la vida musical del poble o del barri on està ubicat. Pocs exemples poden ser més inspiradors que el de la famosa Biblioteca 10 de Helsinki, un model de biblioteca, de filosofia cultural i de civisme al qual hauríem de voler aspirar sense complexes.

II

Treballar en xarxa aporta molts avantatges, els recursos generats per una biblioteca poden ser utilitzats per les altres biblioteques de la zona o de tot el país; l’economia cooperativa i la generositat és beneficiosa per a tothom. Cal, però, entendre que les iniciatives (recursos, activitats, ressenyes, exposicions, recomanacions, etc. ) solen respondre a realitats concretes, és a dir, a equipaments on les circumstàncies ho afavoreixen (un regidor de cultura sensibilitzat, un bibliotecari, un usuari, o un equip expert en un tema i generós en la seva naturalesa, un equipament ben dotat, un entorn social actiu ...). Són aquestes iniciatives les que tenen sentit i les que solen tenir èxit. Els serveis centrals haurien de captar-les àgilment i projectar-les de manera ben visible a tota la xarxa de biblioteques per tal de que puguin ser aprofitades per qualsevol altre equipament. 

Un dels elements que donen més consistència al concepte “biblioteques en xarxa” és el catàleg col·lectiu online, un recurs orgànic i nuclear que adquireix nou protagonisme ara. Està per veure com es desenvoluparà el projecte de fusió dels dos principals catàlegs catalans, Aladí (en aquest moment 229 biblioteques dins la província de Barcelona) i Argus (150 biblioteques de la resta del país) que en una primera fase constarà en una passarel·la i l’any que ve en la unificació pròpiament dita. Un treball molt complex que desitgem estigui a l’alçada de la riquesa documental que hi conté. El que ens fa diferents a Google i, per tant, ens dona una de les claus del nostre valor professional és la qualitat i la normalització de les dades i  les metadades i, en conseqüència, en la pertinència en la recuperació de la informació. És d’esperar que la fusió dels dos catàlegs iguali o millori l’alta qualitat que actualment presenten per separat.  

Un catàleg col·lectiu de totes les biblioteques catalanes, potent i dotat de les possibilitats tecnològiques actuals, obre també noves possibilitats de serveis musicals. Com comentàvem al principi, la selecció musical, la col·lecció total de discos continguda en el conjunt de biblioteques és en si mateixa la nostra prescripció com a bibliotecaris, una col·lecció construïda durant gairebé 30 anys amb criteris de qualitat, diversitat i proporcionalitat. El catàleg col·lectiu online és la porta d’entrada del món al nostre fons documental ... físic. 

Cal  que sigui només físic? ...  I perquè no també en streaming?  Considerant els factors apuntats anteriorment, aquesta sembla una opció ben interessant. 

Partint de que existeix la possibilitat real d’accedir gratuïtament a gran quantitat de música gràcies a aquest sistema, sembla lògic simplement utilitzar-ho.  Com? : senzillament incorporant un camp al registre bibliogràfic del document. Res de nou en realitat, actualment molts registres bibliogràfics ja contenen vincles directes a llocs d’internet, per exemple a la web del autor o de l’obra a través d’aquest camp.

La idea, però, és tan simple com sorprenentment innovadora: l’usuari del catàleg col·lectiu accedeix per primera vegada directament a la música proposada per les biblioteques. Cada àlbum accessible en streaming te una adreça URL corresponent a la plataforma on s’allotja que passaria a formar part del registre bibliogràfic. En aquest moment ja es podrien utilitzar plataformes com Spotify, Deezer, Bandcamp o Youtube. En el cas de la plataforma Spotify, l’usuari ha de tenir un compte (gratuït o de pagament), en les altres no és necessari. Només amb les plataformes esmentades ja es pot enriquir de forma espectacular el nostre catàleg col·lectiu oferint un salt molt significatiu cap a una nova utilitat del mateix. Tecnològicament no presenta entrebancs i el cost en recursos humans o econòmics és pràcticament zero, el rendiment és, per tant i lògicament, sempre positiu. Podríem finalitzar aquesta proposta recordant que totes les grans bases de dades musicals serioses (All Music, Pitchfork, BBC Music, etc.) ja ofereixen aquest mateix servei des de fa anys.

Certament, costa trobar-hi arguments de pes en contra, que és possible que n’hi hagi i que seria desitjable que s’exposessin també en els comentaris d’aquest article al blog o en qualsevol altre fòrum de debat. Ara per ara, no obstant, aquests arguments semblarien més relacionats amb la relativa vistositat mediàtica d’aquesta innovació que no pas d’un altre tipus. En tot cas, innovacions ara tan assimilades com la incorporació als registres bibliogràfics d'imatges de les cobertes dels documents, o els propis enllaços a les webs d’autors, o els resums de les editorials  es van anar produint de forma tan silenciosa com efectiva, fins al punt que el que crida l’atenció ara és trobar un registre bibliogràfic sense imatges o enllaços d’enriquiment. 

I ja finalitzant, l’Any de les Biblioteques pot representar també la oportunitat de recuperar una antiga iniciativa molt interessant per bé que molt més complexa i ambiciosa : El Portal de la Música Catalana.

En un curs per a bibliotecaris musicals impartit pel Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra (GTM) celebrat el novembre del 2009, vam tenir l’oportunitat de conèixer el treball que s’estava realitzant ja en aquell moment en aquest sentit: la base de dades de la música catalana, un projecte molt brillant amb l’objectiu de reunir tota la producció musical del país, amb continguts i amb eines tecnològiques per buscar i recomanar la música. Desconeixem els motius i el moment en el qual el projecte es va aturar.

El GTM , dirigit per Xavier Serra, és una institució capdavantera a nivell mundial en la innovació de la tecnologia musical, sistemes de recuperació de la informació musical i la seva interacció entre bases de dades, aplicacions i usuaris. Pel que vàrem poder veure del projecte ja al 2009 de la mà de l’Òscar Celma, es tractava d’una plataforma francament espectacular. No ens costa imaginar com ho seria ara mateix ... Biografies, discografies, imatges, vídeos, música en streaming, artistes relacionats, recomanacions automàtiques pertinents ...  Tenim aquesta sort i sembla poc explicable no aprofitar-ho.

És un bon moment per plantejar de nou el projecte com una iniciativa de la biblioteca pública catalana, aportant les possibilitats d’explotació d’aquesta eina des de la nostra posició estratègica com agents culturals. Posar-lo en marxa de nou amb les possibilitats actuals suposaria un notable increment del prestigi cultural del nostre país, així com dotar al ciutadà d’una valuosa eina pel seu enriquiment. 

La cultura musical és un dels signes més distintius del nivell cívic d’una societat i la biblioteca pública ha de ser un dels seus actius més potents. Està en les nostres mans. 

Josep Lluís Villanueva Fontanella

Gener del 2015

Homenatge a Teresa Rovira

L’àngel blanc

Passen els anys i em commou el vertigen del temps a través del mirall. Quan comença la consciència d’un mateix? En quin moment un nen entén que pensa coses? Un dia descobrim que som el que es belluga dins el cap i el que ens fa mal quan quelcom passa i aquell enorme i petit món que hi ha per tot arreu.

Sortir del nucli que ens empara i viatjar. I els cercles que ens envolten són més grans cada vegada, de la cambra dolça fins a una aula, el pati, la solitud estranya ... quin mestre? I quins companys acolliran de cor, pors i silencis?  Així és que poc a poc l’existència es manifesta, ens entenem sentint, pensant coses i fent-les, creient que som algú, els amos d’una vida.

Aprendre i ensenyar-nos que estem fets per sobreviure, per portar a passejar una il·lusió, per fer l’amor, per riure. Fins que, per terra, vençuts per la ignorància un dia, creiem que no podrem, que no serà possible resistir un altre cop per sempre.

Qui es va inventar que hi ha fades i àngels?  ...  segurament algú que jo ja coneixia fa un bon grapat de milions d’anys. Una entitat que viu calmosa i divertida, volant per qualsevol racó de l’univers, trobant conversa amb qui potser busca sentits sense saber que no caldria, que vol  ser ocell per veure-ho tot de lluny, distret, inofensivament distant de tota cosa. I amb gest suau, una veu blanca i un somriure i tot, de sobte, tot, torna a ser blau, com abans, quan entenia el so de la llet tèbia.

Era com jo, menuda, el primer sentiment d’una complicitat primària. De blanc, i el cabell ros i blanc, i la veu blanca en una sala enorme, una solemnitat que fa el record encara més lluent. La Teresa estava allà, en un contrast amable enmig d’un escenari valquirià, flanquejada per dues presències imponents, Rosalia Guilleumas i Mercè Rossell, custodiant un temple antic de fusta i lletres que ens fa memòria de qui som. Què pot intimidar si no, a qui tot just acaba d’arribar al món cruixent del silenci, de les parets folrades amb una olor que és de vernís i pensament? La primera impressió va ser tan colpidora que va canviar la meva percepció d’un temps que imaginava incert. De sobte el món semblava mític com els somnis.

Els meus ho saben bé, la Teresa va arribar en el moment precís, potser el més important, i a ella dec en bona part el que he estat després. I molt probablement ella no ho sap, ni potser ho entendrà si ho llegeix ara. O potser sí que ho sap, potser sempre m’ha recordat igual que el primer dia, com jo, prescindint del temps que ha anat passant per sobre. Em va donar la mà i em va ensenyar un camí on poder ser bastant lliure. I aprendre i treballar pensant que aquest treball també podia ser, si no un amic, almenys un bon company de viatge. 

No hauria imaginat ser mai bibliotecari però, als meus 22 anys, una dona molt fina d’ulls gegants, llavors als seus 63, em fascinava d’una manera molt nova i sorprenent. Sense adonar-me’n gairebé, deixant-me portar tranquil pel magnetisme, molt aviat no tindria cap dubte de quin seria el meu destí professional, que començava en aquell moment. Sofisticada i natural alhora, -i guapa, sí senyor- la recordo entrant, ho notava de lluny perquè l’aire canviava de color i de sobte vibrava alguna cosa dintre meu. Els senyals per dins eren prou clars, un fenomen harmònic encaixant un trencaclosques.

Deixeu-me pintar una mica més aquell paisatge i el moment, perquè tot ha canviat tant des d’aleshores que semblaria estar vivint una altra era però, per a mi llavors, també un nou planeta.

1982. Som dins la Central de Populars, una petita dependència, una senzilla unitat dins l’enorme laberint gòtic de la Biblioteca de Catalunya on, no fa molt, la Teresa n’és la cap i jo he de preparar des de zero la col·lecció de la futura biblioteca d’Aiguafreda. Allà hi viu la veterana Maria Paz buscant una vegada més al fonedís ‘Gonsáleeeees!‘ mentre el ‘més que veterà’ subaltern amaga el tros de caliquenyo, apagat dins la butxaca de la bata, sorgint de no se sap  on. En aquell racó del fons hi habita la Montserrat Prat, parapetada rera un milió de fitxes, catalogant el món sota un arrissat hereu dels anys 60. I orbitant el llegendari moble-cedulari  d’aspecte juràssic que impressiona tothom que s’hi apropa, la Núria Ferrer, amb l’enyorada Humi, després la meva companya de feina més antiga. I, finalment, dins una estança oculta, la Mercè Gasch custodiant implacable els pressupostos i més enllà la Marga, secretària de tot en un món petit inoblidable. Els recordo a tots ells com a molt bons companys, tots em van ajudar i em sentia estimat.

Però la Teresa em va donar en aquell moment el que només alguns poden donar: una confiança en mi mateix que no he perdut mai més. Va ser molt poc després dels primers dies que vaig saber qui era, el seu origen i el seu passat d’exili a França, la seva vocació bibliotecària, els seus valors republicans... però jo em sentia connectat del tot a ella, sense saber ben bé per què. Potser perquè de nois, en aquell temps, n’hi havia ben pocs en el món bibliotecari, potser perquè la Teresa veia en mi un xic de l’aire nou que ella volia introduir durant el seu mandat... Potser sense perquè.

Recordar sol ser un fet benèvol, tendim a oblidar les males experiències de forma racional, però jo no en recordo cap amb ella. Mireu, si no: la Teresa un dia va venir volant damunt una catifa amb un carregament de cava i un altre carregament de taps de cava, uns taps que no eren taps de suro, eren de xocolata, i farcits de marc de cava. I duia també un estri metàl·lic que no havia vist mai, un obridor especial per ampolles de cava amb tap rebel ... amb forma d’ampolla de cava. I sabeu què? Un llevataps daurat que guardo des de llavors i m’ha salvat la vida mil vegades.

La Teresa ens mostrava el vestit blanc de la República. Ens recordava el passat i ens obria el futur. Em sentia molt afortunat d’estar al seu costat i de gaudir del seu afecte, d’aprendre sempre alguna cosa nova quan parlava, de veure que em volia tal qual, tal com jo era, sense ribots, somrient i lleugera. Un dia d’aquells, inesperadament, em va regalar un llibre, el seu pare recordava els pitjors moments de la vida en aquell llibre, el terror de l’exili amb sicaris de Franco trepitjant-los els talons, destruint el món al seu pas. Una dedicatòria per a mi, amb la seva lletra inconfusible, circular i molt petita obria el llibre. El cor encara avui em va més de pressa quan ho penso. La Teresa, però, va sobreviure, va tornar a casa i ara estava allà, inundant de llum una estança fosca, senzillament recordant que el món no és gris com la cendra.

Sabia que l’enyoraria molt quan finalment hagués d’anar a Aiguafreda a treballar. Però llavors em va animar a entrar a l’Escola de Biblioteconomia i no m’ho vaig pensar gens. Aquell fet va ser determinant. Allà, a l’Escola, vaig trobar-hi la Montserrat Massip, la Núria Mulé, l’Imma Sala, el Santi Subirats, la Lluïsa Núñez, la Isabel Soler... alguns dels meus millors amics per sempre i entre ells, casualitat, la Joana Comas i la Montserrat Suárez, dues nebodes de la Teresa i, més encara, també era allà la Tona Barceló, la meva companya durant més de mitja vida i mare dels meus fills. I un món tan sorprenent com màgic. Qui m’havia de dir a mi que riuria tant i tan a gust, tant dins com fora de les aules, i que viuria alguns dels episodis més excitants que recordo? La imatge estàndard encara era la del monyo i la severitat, el sssssshhhh! Ritual mirant per sobre unes ulleres a mig nas ... una imatge encarcarada i mongívola que encara es podia respirar però que s’extingia juntament amb tota una època.

Perquè entre Aiguafreda i l’Escola volaven uns dies frenètics que duraven normalment més de 24 hores, la formació barrejada amb feina i diversió intensa. Em veig a mi mateix encara fascinat per l’aixopluc de llibertat que la Teresa em feia sentir quan la podia veure en les enyorades trobades mensuals de les bibliotecàries de la Xarxa. Sí. M’agradaven molt aquelles trobades. Allà un dia em va presentar l’Assumpta Estivill, professora que jo mai vaig tenir a l’Escola, després d’explicar els rudiments de l’ISBD. I allà, en aquella sala noble de la Biblioteca de Catalunya, vaig entendre fins a quin punt la Teresa havia entrat dins el meu cor per quedar-s’hi quan em sentia personalment ofès per la manera en què alguns companys criticaven intencionadament la seva gestió o les seves decisions.

Uns mesos abans que la Teresa acabés la seva etapa professional a la Xarxa de Populars em va trucar a Aiguafreda per comunicar-me que volia que m’incorporés a l’equip de la Biblioteca de Sant Pau de Barcelona que, durant els anys de transició de la dictadura a la democràcia, havia estat el centre on s’experimentaven les principals innovacions en la biblioteconomia del moment i en les quals la Teresa va tenir un rol molt actiu. Aquell trasllat també va ser clau en la meva vida. Encara que fos per poc temps ja, la tornava a tenir a prop. Ara la veig anant a prendre un cafè a la Granja Aliberas amb la seva Carme Ribé i els vestits de punt i la poderosa fragilitat d’aquella imatge menuda i blanca que per a mi és reflex de les coses que més aprecio en la condició humana.

I se’n va anar a casa i ens va deixar allà més preparats per afrontar canvis encara més grans que havien de venir. I jo l’he enyorada sempre i l’he estimada encara més amb els anys, i he anat entenent millor la seva transcendència en la meva vida, el seu testimoni d’humanitat, civilització i coratge, així com el seu llegat professional.

Guardaré sempre per a mi l’emoció d’un dia especial quan, ja retirada, a finals dels anys 80 ens va convidar a dinar a la vella casa dels pares, la casa d’Horta. La Pepa Agramunt, la Joana Comas, la Teresa Pagès, la Joana Vives, l’Eugènia Serra i jo, alguns dels seus amics bibliotecaris més joves, vam compartir uns records d’infantesa i de primera joventut i l’absència dels llibres que els soldats s’havien emportat.

I guardaré sempre per a mi l’emoció de cadascuna de les visites al seu pis del carrer Muntaner i la impressió de les seves paraules, breus i contundents als seus 94, donant el 1er Premi a la Innovació a les biblioteques públiques que porta el seu nom, precedint una explosió càlida de respecte i reconeixement de tot el col·lectiu bibliotecari del nostre país.

Per a mi la seva veu menuda i el somriure divertit com de bombolles de cava, i els ulls enormes d’àngel blanc ...

  

Josep Lluís Fontanella

a Barcelona, abril del 2014

[Text publicat originalment el 4 de Novembre de 2014 en el suplement Recull de records de Teresa Rovira del número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a Teresa Rovira]

Amb la Teresa al seu pis del carrer Muntaner de Barcelona, el dia 29 de maig d'aquest any.

Va ser  l'última vegada que vam estar junts.

La foto la va fer la Joana Comas amb qui sempre l'anava a visitar, comentant la jugada, parlant de com anava canviant el món …

Meeting Boulevard # 17 : Núria Ventura

Meeting Boulevard és un punt de trobada, un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la biblioteca, la professió bibliotecària i,  més concretament, la música a la biblioteca pública.

Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado,  Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo, Francesc Pujol, Mercè Barnadas, Maite Pinteño, Neus Castellano, Carme Ortiz, Begonya Ferré i Emma Armengod, continuem la sèrie amb la Núria Ventura directora de la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona, del 1986 al 1995. En el moment de la seva jubilació, el passat desembre del 2013, la Núria era cap de la Secció de Cooperació i Serveis Bibliotecaris de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. 

Núria Ventura

De petita volies ser bibliotecària? Des de quan ho ets?
De petita m’agradava molt llegir: llegia tebeos que intercanviava pel balcó amb les veïnes de l’escala del costat, llegia els contes que em compraven els meus pares i buscava entre la biblioteca familiar qualsevol cosa que tingués text escrit i una mica d’il·lustració. Quan estava malalta era feliç, perquè sabia que podria llegir durant hores sense que ningú m’interrompés! Semblava lògic que si m’agradava tant llegir em dediqués a aquesta professió, amb la falsa idea que els bibliotecaris es passen el dia llegint llibres ! Vaig acabar la carrera l’any 1970 i me’n vaig anar amb una beca a París a fer unes pràctiques a la Biblioteca Infantil de Clamart, que aquella època era la biblioteca més innovadora en el camp infantil. A primers del 1971 vaig començar a treballar a la Xarxa de Biblioteques Populars de la Diputació de Barcelona, primer fent una suplència a Arenys de Mar i desprès muntant la Biblioteca Sant Pau de Barcelona, sota el mestratge de la Teresa Rovira.  

Que és el que més t'ha agradat i t'agrada d'aquesta professió? 
El tracte amb la gent. Mentre treballava a les biblioteques el que m’encantava era aconsellar els usuaris en la cerca dels llibres més adequats a cadascú i a les seves necessitats, des d’ajudar-los a cercar una informació, fins a triar una novel·la o un conte adequat als seus gustos i edat .I també el poder organitzar activitats culturals i contribuir en la mesura del possible a crear un lligam cultural amb les entitats del barri o poble.  Pel que fa a tots els anys que ocupat càrrecs de direcció, que no eren de tracte directa amb usuaris, m’ha agradat treballar en equip, poder canviar estructures que semblaven inamovibles, experimentar noves propostes, renovar i ampliar el fons documental, veure créixer nous edificis... I sobre tot comprovar que el públic respon i que les biblioteques són plenes de gent de totes les edats i condicions!  

Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca? 
Moltes relacionades amb les maneres tant diverses amb que la gent pretén explicar-te el tema d’un llibre del qual no recorden el títol. Concretament recordo un nen que em va demanar llibres sobre “aquells senyors tan antics que caminaven de perfil” ( i va imitar la posició) per aclarir que volia un llibre sobre els antics egipcis.  I també situacions poc usuals, com una vegada que per la presentació d’ un llibre juvenil se’m va acudir obsequiar els assistents amb sangria i en vaig preparar tanta que desprès dubtava si muntar una barra lliure a l’exterior de la biblioteca per acabar amb tot aquell vi!

Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques? 
La gent te molt clar que la situació és complicada, especialment en alguns ajuntaments que han estirat més el braç que la màniga i que cada euro s’ha de justificar i lluitar per tenir-lo al pressupost. Però disposem de bones estructures bibliotecàries , el treball en xarxa afavoreix el poder seguir avançant. L’intercanvi d’experiències, projectes i la col·laboració entre biblioteques són punts a favor. Veig els professionals animats i plens d’idees, buscant aliats per moltes bandes i crec que hi ha molt camí per corre encara, malgrat la crisi econòmica. Però hi ha un punt en que cal seguir insistint : l’adquisició de fons. El fons documental és la pedra angular de les biblioteques i aquí cal seguir comprant, perquè encara que se sigui molt emprenedor i ple d’idees, si no s’adquireixen les darreres novetats bibliogràfiques i no es disposa d’un fons atractiu que es renovi constantment, les biblioteques no estaran acomplint amb la seva missió.

Després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació sembla raonable pensar que el rol del bibliotecari hauria d'evolucionar assumint cada vegada més el paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte? 
Crec que justament aquest és el paper que pot diferenciar als bibliotecaris: saber destriar el gra de la palla, que n’hi ha molta a les xarxes, i ajudar els ciutadans a buscar la informació verídica , fiable i a mida del que necessita cada persona segons la seva edat i nivells de coneixement. Justament fa pocs dies la periodista  Milagros Pérez Oliva reflexionava sobre aquest tema , que també afecta molt als periodistes, i posava l’exemple de la informació sobre el càncer que es troba a internet, que tant pot provenir dels serveis sanitaris nacionals, que són clarament fiables, com d’un “curandero” que es faci passar per metge i presenti les alternatives més absurdes. I cal explicar a la gent quina és la informació fiable i com accedir-hi.
Crec que en general els bibliotecaris estan preparats, però de la meva experiència corregint exàmens i proves d’oposicions veia que a la gent li feia molta por contestar temes sobre novel·les i literatura en general, quan és un dels aspectes més engrescadors i amables de la professió. D’altra banda un gran percentatge dels usuaris van a les biblioteques a cercar llibres de ficció i crec que és un camp on cal estar molt preparats. Així mateix hi ha molt bibliotecaris especialistes en llibre infantil i juvenil, com per exemple els que formen part del grup Bib Botó. Curiosament potser en el camp de la novel·la hi hauria d’haver més prescriptors...

Seguint aquest fil, la ‘prescripció’ apareix com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Hi estàs d'acord? . En cas afirmatiu, et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser? 
Ara i sempre un dels valors més importants dels bibliotecaris ha estat el de ser uns bons prescriptors: parlar amb els usuaris per saber els gustos i interessos de cadascú i trobar el llibre més adequat, descobrir aquella música que li encantarà, o la informació més adient que li pot ajudar en la feina o en els estudis. Difícilment cap cercador pot substituir la intuïció i el saber d’una persona que et mira els ulls i intenta satisfer la teva demanda. I perquè davant l’allau d’informació que proporcionen els mitjans s’agraeix que algú et doni a triar entre tres llibres que coneix i no entre 300 d’aquell tema.
Evidentment estic d’acord en que l’especialització i la cooperació són els eixos per a un bon treball en tots els camps, perquè no som genis que puguem tocar de tot i és molt important ajuntar esforços i coneixements. En aquest sentit s’ha treballat en aquests darrers anys des de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, amb els grups de treball que col·laboren en els prestatges virtuals temàtics de la Biblioteca Virtual, que estan fent molt bona feina, així com també amb tots els bibliotecaris d’àrees infantils que col·laboren amb el Gènius, aportant  crítiques de llibres, bibliografies temàtiques etc. 

Alguns creiem que, justament ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?  
Des de que es van començar a implementar les seccions de música a les biblioteques he tingut la sensació que, amb honroses excepcions, es treballava poc en aquest camp, perquè la música ja es prestava molt. I ara que ja quasi no es presta, perquè la gent ja s’ho baixa directament al seu ordinador o telèfon, cal plantejar-se de nou què fer amb la música. Perquè malgrat l’esforç que han fet  molts municipis creant escoles de música , així com el treball continuïtat de l’escola, manca formació musical i em pregunto per què no s’ensenya a gaudir de la música sense necessitat de fer una carrera o estudiar un instrument. Saber escoltar molts tipus de música, entendre els llenguatges musicals i les emocions que ens trameten, saber triar entre la multitud de gèneres musicals i en definitiva, cultivar la sensibilitat de les persones . Hi ha molt camí per corre i les biblioteques penso que hi poden treballar molt. 

El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid? 
Jo soc de les que no renuncio a escoltar CDs amb un amplificador de qualitat i trobo que això no està renyit amb utilitzar l’spotify o qualsevol altra plataforma. El camp és immens i molt enriquidor. D’altra banda observo com els disc-jockeys estan utilitzant discos de vinil i molts amics tornen a adquirir aparells per escoltar-los ( jo encara conservo discos “de pedra “ dels meus avis). Hi ha tecnologies que sumen, però és cert que es va al més fàcil, a portar-ho tot en una tablet o en un mp3 per la facilitat que suposen en qualsevol lloc o situació.  
Tornant a les biblioteques penso que haurien de tenir reproductors de qualitat per poder treballar aquesta vessant pedagògica i escoltar música en una sala amplia, de manera que el so també es pugui sentir amb tot el cos, com quan hi ha un concert en directa, que t’envolta la música i que no es pot mai comparar amb una reproducció, per bona que sigui.

Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música a través d'internet. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció? 
Crec que això formaria part del tema de les especialitzacions de les biblioteques, però em sembla que amb l’oferta actual n’hi ha per a tots els gustos i ja es fa prou presentant una oferta atractiva i variada a partir de les múltiples opcions que hi ha avui. En tot cas és un tema que no conec prou com per tenir-ne una opinió. 

Has dedicat bona part de la teva vida a la biblioteca pública, ara que et retires de la vida professional activa quins són els teus projectes més il·lusionants? Penses seguir vinculada d'alguna manera amb el món bibliotecari ? 
Pel que fa al món bibliotecari, desprès de quasi 43 anys dedicada a les biblioteques, el lligam és tan gran que no es pot interrompre de cop, encara que no hagi d’ anar a treballar cada dia. M’agradaria escriure sobre la memòria del canvi de les biblioteques, de com han evolucionat aquests anys, perquè ara tot sembla molt clar, però cal tenir present d’on veníem i com es va arribar al que som avui. I també com va sorgir l’ Associació de Bibliotecàries, que va ser l’embrió de l’actual Col·legi, de la qual vaig ser secretària durant set anys.  I potser alguna altra cosa que es presenti... No faig plans a llarg termini!

De jove vas formar part del llegendari grup de música per a infants 'Ara va de bó' i sempre has sentit especial interès per la música tradicional.  En quin moment musical et trobes actualment? T'agradaria tornar a fer música? Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat? 
No m’he desvinculat mai de la música: amb els amics sempre acabem les festes cantant, he estat 5 anys en corals de gospel, ara participo en una tertúlia musical que fem una colla d’amics un cop al mes..  La meva parella, el Tòfol Mus, ha escrit un centenar de lletres de cançons, especialment havaneres ( algunes amb l’Ortega Monasterio), així com cançons marineres i algun musical i jo exerceixo de crític ferotge abans que les enviï cap a l’Empordà, perquè els amics músics li posin la tonada.
M’emocionen moltes músiques, especialment les cançons cantades des de molt endins. Crec que el millor instrument és la veu humana! M’agraden les grans dones del jazz i el blues, els cantants brasilers, el vells cubans del son i la seva cadència tan especial...
I un disc que he descobert darrerament d’ un jove pianista de jazz, menorquí, Marco Mezquida, que es diu “La hora fértil” (What about music).

La Núria al Port de Maó 

Moltes gràcies Núria per la teva participació