dilluns, 30 d’abril del 2018

Literatura i música: gènere negre

LITERATURA I LA MÚSICA QUE VA INSPIRAR


Sempre s'intenta buscar la millor banda sonora per les nostres lectures favorites. Però molts clàssics de la literatura han influït en la música que escoltem. En aquest cicle veurem com tres estils literaris, el genero negre, la ciència-ficció i l'horror, han inspirat a molts músics que han arribat a inventar-se estils nous únicament dedicats als seus llibres favorits.






3 de maig

Música i gènere negre

Del jazz de les antigues pel·lícules de gansters fins al hip-hop actual. Delinqüència, dones fatals, assassinats i els discos que van inspirar. 



Cicle impartit per Manu González (l'Hospitalet de Llobregat, 1974), autor de “Dance Electronic Music” (2016), una guia històrica sobre la música de ball, “Dioses, héroes y superhéroes” (2017), un tractat sobre les influències religioses en el còmic de superherois” i “Ciudades Fantásticas” (2018), una guia de viatges per cent ciutats imaginàries de la literatura i la ficció.


LIBROS
“Edipo Rey” de Sófocles (Penguin Clásicos)
“El nombre de la Rosa” de Umberto Eco (DeBolsillo)
“V de Vendetta” de Alan Moore y David Lloyd (ECC Ediciones)
“El collar de perlas o Sweeney Todd el barbero diabólico de la Calle Fleet” de James Malcoml Rymer (Pulpture Ediciones)
“Jack El destripador Caso Abierto” de Yvan Figueras y Tamara Mingorance (Aljia)
“El Dragón rojo” de Thomas Harris (DeBolsillo)
“From Hell” de Alan Moore y Eddie Campbell (Planeta DeAgostini)
“Las chicas” de Emmy Cline (Anagrama)
“Cadena Perpetua. La historia de Charles Manson” de Mariano Muniesa (Quarentena)
“El halcón maltés” de Dashiell Hammet (DeBolsillo)
“Anatomía de un asesinato” de Robert Traver (Quaterni)
“El hombre del brazo de oro” de Nelson Algren (Galaxia Gutemberg)
“Verano Rojo” de Daniel Quirós (Editorial Costa Rica)
“Miami blues” de Charles Willeford (RBA)
“Tatuaje” de Manuel Vázquez Montalbán (Booket)
"Jazz para el asesino del hacha" de Ray Celestin (Alianza)
“Un ciego con una pistola” de Chester Himes (RBA)
“Generación hip-hop” de Jeff Chang (Caja Negra)
“Ghetto Brother” de Julian Voloj (Sapristi)
“El poder del Perro” de Don Winslow (DeBolsillo)

DISCOS
“Las mejores obras del canto gregoriano” de Coro Monjes Monasterio Silos (EMI)
“Sweeney Todd Soundtrack” de Varios Autores (Nonesuch)
“The Beatles (Álbum Blanco)” de The Beatles (Parlophone)
“The Manson Family Sings the songs of Charles Manson” de The Manson Family (M-T Archives)
“Anatomy of a murder” de Duke Ellington (Not Now Music)
“The man with the golden arm” de Elmer Bernstein (Sound Track Factory)
“Touch of Evil” de Henry Mancini (Hot Record Society
“Jazz on film: Film noir” (caja) de Varios Autores (Moochin’ about)
“Siembra” de Willie Colón y Rubén Blades (Discos Musart)
“Romesco” de Gato Pérez (Picap)
Cualquier recopilatorio de Louis Armstrong
“Spillane” de John Zorn (Warner)
“Haunted Dancehall” de The Sabres of Paradise (Warp)
“Murder Ballads” de Nick Cave And The Bad Seeds (EMI)
“American Murder Ballads” de Varios artistas (Not Now)
“Straight Outta Compton” de NWA (Best Side)
“Doggystyle” de Snoop Doggy Dogg (Death Row)
“Illmatic” de Nas (Sony)
“Desde el Azteca” de Los Tigres del Norte (Mis)

DVDS PELÍCULAS
“Edipo Rey” de Pier Paolo Passolini
“El nombre de la Rosa” de Jean-Jacques Annaud
“V de Vendetta” de James McTeigue
“Sweeney Todd” de Tim Burton
“Asesinato por decreto” de Bob Clark”
“From Hell” de Albert y Allen Hughes
“El dragón rojo” de Brett Ratner
“El silencio de los corderos” de Jonathan Demme
“Manson, retrato de un asesino” de Tom Gries
“Anatomía de un asesinato” de Otto Preminger
“El hombre del brazo de oro” de Otto Preminger
“Sed de Mal” de Orson Welles
“Pulp Fiction” de Quentin Tarantino
“Pepe Carvalho” (Serie de Juanjo Puigcorbé)
“Asesinato en el Comité Central” de Vicente Aranda
“La noche del cazador” de Charles Laughton
“El halcón maltés” de John Huston
“Colors: Colores de guerra” de Dennis Hooper
“Los chicos del barrio” de John Singleton
“Clockers (Camellos)” de Spike Lee
“Traffic” de Steven Soderbergh
“Sicario” de Denis Villeneuve

dijous, 26 d’abril del 2018

Rascar allà on no pica: una feina musictecària de primer ordre


Les col·leccions de música, que van dotar d’una aparent modernitat les biblioteques públiques, semblen condemnades a donar-los una aparença d’obsolescència només 20 anys després. Què ha passat aquí? I què s’hi pot fer? Aquesta presentació és un intent de reflexió sobre aquesta qüestió palesa a totes les biblioteques públiques. I també és un intent d’elevar aquesta qüestió a nivell simbòlic, per si la seva problemàtica il·luminés de retruc altres àrees de la biblioteca i fins i tot l’ofici de bibliotecari. Ho farem a través d’una reflexió carregada de preguntes, de forma personal, recopilant el parer de bona part de l’equip de la biblioteca Vapor Vell, de Biblioteques de Barcelona. Deixarem que els anys d’experiència professional i d’observació, i el natural meditatiu dels bibliotecaris, ens permetin fer un exercici de reflexió i dubte en directe.


Petita història d’un èxit

Els primers 15 anys de les col·leccions de música van ser espectaculars. Perquè:
-          Oferien una bona contribució als préstecs.
-          Mostraven una obertura de la biblioteca a d’altres formats que no eren llibres.
-          Aproximaven altres públics no literaris o informatius.

Què fèiem els professionals de les biblioteques per aconseguir aquest efecte? senzillament adquirir els documents. La resta succeïa de forma natural i quasi espontània. L’èmfasi, per tant, estava en la selecció. Els bibliotecaris havíem de seleccionar amb criteris professionals, atenent als principis de varietat, representació i eclecticisme característics del nostre sector. Així que els debats de l’època eren entorn aquest tema:
-          Si havíem de comprar discos d’OT.
-          Si el préstec de música (i cinema) no era un demèrit en relació al préstec de llibres.
-          Si havíem de cenyir-nos a la compra de rareses i material de difícil adquisició per part dels usuaris.

Molts d’aquests debats tenien el seu què, però com es veu hi havia una omissió clara: la dinamització. El bibliotecari era un selector i un dispensador. La seva vessant dinamitzadora era anecdòtica o ornamental a la música. La més potent es reservava per a les àrees que no sortien de forma tan fàcil, com ara els llibres.


Silenci

A la Biblioteca Vapor Vell, el 2006, es compraven 100 CD mensuals (1.200 a l’any!) a part de tots els que arribaven del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Amb tot, la col·lecció creixia a raó de 1.500 discos anuals. Es va arribar a les 15.000 referències en menys de 10 anys. Els préstecs de CD representaven el 30% del préstec total de la biblioteca. Pràcticament no es feien activitats musicals enlloc, però totes les biblioteques estaven encantades amb la música.

Avui el préstec de CD no arriba al 5% de la biblioteca. Es compren entre uns 10 CD al mes, que poca gent consulta. El Servei de Biblioteques pràcticament ha renunciat a l’adquisició d’aquest material. Avui, a les àrees musicals de les biblioteques públiques, l’única música que sona és  4’33, l’obra de John Cage. Silenci.

El bibliotecari era un selector i un dispensador. I ara la dispensa és als immensos portals de música en streaming (Spotify té 2 milions de discos), i els selectors s’han diversificat. Són directament els blocs de música i les ràdios de recomanacions automàtiques. Així, si desapareix el format, desapareix el bibliotecari?


Fora de joc

Ara bé, si fos així. No tindria sentit que hi hagués tampoc una àrea de poesia a les biblioteques, atès que no hi ha préstecs. Ni de filosofia. Ni de filologia catalana. Reproduiríem així els tics dels plans d’estudis, decantats per la vessant pràctica i poc humanística de l’educació. I no caldrien bibliotecaris. Les humanitats reflectides a les àrees no són mers espais de prestatgeries a omplir. Són temes a treballar. De la mateixa manera que la comunitat que usa la biblioteca no són consumidors d’aquests productes culturals sinó artífexs i còmplices del fòrum cultural comunitari que són les biblioteques.

A Granujas de medio pelo (Small Time Crooks), Woody Allen crea una farsa genial. Uns lladres volen atracar un banc pel mètode del butron. Amb aquesta intenció lloguen el local lateral del banc, i per no aixecar sospites munten una tenda de fer galetes i es disfressen de falsos cuiners. La tenda té tant d’èxit que es fan milionaris i obliden que el seu propòsit era atracar. Deixant de banda la dignitat de l’objectiu final, no serviria això per entendre les àrees musicals? El mitjà (els discos) han fet de màscara de l’objectiu (la difusió de l’art musical).

Les àrees musicals han quedat fora de joc, perquè la comunitat ha tirat endavant amb noves eines. O sigui, que ara el bibliotecari no pot ser només un dispensador i un selector. Fem-nos preguntes.


Preguntes

Com és que no s’està impulsant la música des de les biblioteques si és igual que la literatura a efectes de difusió? Són ingredients culturals indistingibles que podem donar a conèixer aprofitant aquestes plataformes privilegiades que són les biblioteques públiques. Per què privilegiades? Perquè són gratuïtes i són dels veïns i no tenen exigències ni condicionants comercials que influenciïn la seva activitat. I per què la música? Doncs perquè és una expressió artística i emocional de la comunitat i ens devem a ella. Tan fàcil com això. Però, què fer amb ella si ja no cal anar físicament a la biblioteca per accedir-hi?

El context social, i no només les biblioteques, també ha canviat. Hi ha una saturació cultural palpable. Les noves referències ens assalten diàriament. Avui és difícil sentir nous discos sencers, atendre a les lletres, incorporar noves estètiques als nostres gustos. Abans de repetir l’escolta d’un disc, o la lectura d’un llibre, saltem al següent. Una persona pot llegir uns 50 llibres l’any, uns 3000 en una vida longeva. I pot sentir, el que es diu escoltar amb atenció, 3000 discos. A la biblioteca Vapor Vell n’hi ha 15.000, o sigui, discos per a 5 vides senceres.

No ha arribat el moment, més que de seleccionar, d’aprofundir? De compartir? No poden generar les biblioteques espais de relaxació cultural o justament la potència és en que només hi ha 15.000 discos? No resulta més estimulant una llibreria amb quatre llibres, com la d’Alessandro Baricco, on el llibreter pugui donar la cara per cadascun d’ells o els veïns hagin contribuït a enriquir-la?


Béns immobles i béns mobles

Una primera hipòtesi de resposta és deixar de pensar la biblioteca com un bé immoble. No són prestatgeries, documents i sales d’actes. La col·lecció és només el punt de partida de l’ofici, no el punt terminal. De fet podem ja treballar sense col·lecció, que és un dels debats candents i fèrtils a les mediateques. Les sales no són tampoc un únic ambient de concentració. La biblioteca vetlla per la creació de fors en els quals la seva comunitat s’expressa, crea, debat i comparteix informació. Per tant, han de passar coses a dins, no només oferir una col·lecció i els dispositius per escoltar-la. Anar a la biblioteca ha de ser també una experiència activa, tant per a l’usuari com per al bibliotecari. Igual que hi ha clubs de lectura hi ha clubs d’escolta. Igual que hi ha tallers d’escriptura hi ha tallers musicals. Igual que hi ha presentacions de llibres hi ha presentacions de discos. Igual que hi ha xerrades al voltant dels llibres hi ha xerrades al voltant dels discos. Exemples emblemàtics d’aquesta feina són el Music Spy Club, de la Biblioteca Vapor Vell, els cicles temàtics de música negra de la Biblioteca Vallcarca-Els Penitents, i el club de lectura de Novel·les Sonores de la Biblioteca Ramon d’Alòs-Moner.


El fòrum

Una altra pregunta que ens fem és si no seria útil començar a treballar fora de l’eix de la biblioteca. L’existència física no confereix centralitat cultural per se, no és en absolut imprescindible. La biblioteca té una missió i aquesta es pot acomplir sense edifici. O sigui, la biblioteca ha d’anar als fòrums naturals de la seva comunitat, i si no existeixen, impulsar-los. Si els fòrums són al carrer, a les sales de música, a les places a la xarxa virtual, cal incidir-hi. Exemples d’aquest treball són les playlists d’Spotify -la plataforma online legal de música en streaming- que es fan a les Biblioteques de Barcelona per acompanyar activitats, festivals i guies, sovint amb la col·laboració dels usuaris. També les exposicions i activitats compartides de la Biblioteca Vapor Vell amb la Sala Koitton. I fins i tot les recomanacions i reflexions del bloc de musictecaris AMPLI. Recomanar només allò que tenim físicament a la biblioteca és només mirar el cel que tenim a la finestra.


L’ecosistema

Arribats a aquest punt, mirem per una banda les àrees de música, per una altra les sales d’actes, per l’altra els usuaris i finament, per l’altra el barri com varetes d’un sol ventall. El clau és la biblioteca. Ens trobem a un context complex i propici: excés d’oferta, pèrdua de referents, inèrcia als gustos, utilització funcional de l’art, dispositius precaris d’escolta. És una sort perquè a la gent li agrada descobrir i als bibliotecaris ens encanta recomanar. L’ecosistema és perfecte! Disposem a més de bons equips, d’un punt de vista desinteressat, de la capacitat de posar en contacte agents molt diferents, de recursos per impulsar l’expressió local. Tenim a més moltes oportunitats:
·         la de que els usuaris siguin una part protagonista i no només usuària d’aquest camí cultural,
·         la de donar a conèixer artistes desconeguts,
·         la de conservar la memòria musical local,
·         la de generar patrimoni conjuntament.

Les biblioteques són espais d’expressió. Aquesta subtilesa potser la va escamotejar el silenci que abundava a les sales. A la nostra biblioteca somniada (cal pensar-la!) conviu el silenci amb l’agitació. A la pròpia biblioteca hi passen coses. Hi ha tallers de creació literària i musicals. Els veïns creadors hi tenen la seva plataforma d’expressió, preservada d’interessos privats.

Rascar allà on no pica

Hi ha un detall més subtil, que anomenarem, de forma còmica i seguint una suggestió de Pere Estupinyà, Rascar donde no pica. Anomenem d’aquesta manera l’art d’encuriosir-se i recomanar més enllà dels gustos. Amb els anys tots anem afinant la nostra estètica. Coneixem més el que ja ens agrada i ens fem sords a la resta. Si som d’esquerres llegirem llibres que ens confirmin. Si som de dretes també. Si som catòlics no llegirem reflexions sobre l’ateisme. Si som ateus no llegirem reflexions sobre el misticisme. Si estimem la música clàssica no sentirem música electrònica. Si ens agrada el folklore no sentirem pop. I viceversa. Un món sense bibliotecaris generaria aquesta inèrcia culturalment limitada sobre la que els estudiosos de la xarxa ja estan alarmant: el tub de confirmació.

El bibliotecari sovint parla de prescripció, el que és útil i necessari i en bona hora. Però existeix també la recomanació a la contra o complementària. Oferir novel·la negra als amants de la novel·la rosa. Recomanar Bach als seguidors de Björk. La vida cultural comunitària és un diàleg i, com a tal, la confrontació i expressió de raons divergents... que busquen algun punt de convergència. Internet no garanteix aquest tipus de prescripció, ja que els nostres hàbits confirmatius converteixen la xarxa en una gran màquina de donar-nos la raó. Ara, el diàleg, sentir coses que no sentiríem (des d’un llibre o d’un veí) és una de les garanties de la democràcia des del demos i potser la millor manera de conèixer. “Entre tots ho sabem tot”, que va dir Alfonso Reyes.


Comunitats de pràctica

L’empoderament dels usuaris és un dels reptes més interessants que planteja la societat i la biblioteca d’avui. Què vol dir empoderar? Per començar, ser més que usuaris. Partícips, incididors, decisoris. Des de batejar la biblioteca (es dirien molt diferent, segur), fins a decidir què passa i a quines hores.

Posem un exemple més tradicional a les biblioteques. Podem decidir treballar la memòria local. Per això farem tallers i concursos i recopilarem part d’aquesta memòria i guiarem a alguns usuaris. Aquí, empoderar els usuaris seria, posem per cas, seguir l’exemple de la Biblioteca de la Loma de San Javier, de Medellín, on el bibliotecari va ensenyar als joves del barri a enregistrar amb càmera de vídeo, a editar el resultat i a penjar-lo a un canal de youtube del propi barri. Els mateixos joves anaven a les cases dels vells del poble i els entrevistaven. En 5 anys tenien 600 enregistraments. La biblioteca aquí és el punt de partida, i la comunitat és la que es va coneixent i funciona sola. Entre tots ens ho podem ensenyar tot. 

Pel que fa a la música sembla més difícil. Però les idees són infinites: des d’ensenyar a tocar instruments, a musicar poemes, a creuar poetes amb músics, a fer mapes sonors del barri, a recrear musicalment la història, a preguntar als veïns per les seves músiques, a crear espais de recomanacions. Tots recordem l’època en que quedàvem a casa d’algú per escoltar música, amb l’entusiasme i la recomanació dels nostres amics. Si això no és un musictecari...

Library happens

Alhora que amb la comunitat, hi ha un creuament entre agents artístics, periodisme, agents educatius, agents socials i artistes (en el cas de la música) amb els que s’ha d’articular la missió de biblioteca. Fins fa 5 anys la música es presentava sola a la biblioteca i discutíem si comprar discos d’OT o no. Els usuaris ja sabien el que volien i nosaltres només satisfeien les seves necessitats. Ara ja no cal perquè hi ha una necessitat més curiosa, indetectada i simbòlica: rascar allà on no pica. No sabem res d’allò que ens podria agradar perquè no en tenim noticia. Aquest és un altre filó únic pels companys musictecaris, una feina sense fi.

El desconegut pintor James Whistler és autor d’una de les frases més afortunades sobre l’art: “Art happens”. L’art passa (en el sentit que és succés). O sigui, l’art no és el resultat d’una sèrie de característiques d’una representació sensorial. És una experiència. El mateix podríem dir, per acabar, de la biblioteca. La biblioteca no és només el resultat de la suma de documents i usuaris i bibliotecaris. La biblioteca ha de ser una experiència, una cosa que passa dins i fora de les seves parets.



Bibliografía

Blondeau, Nicolás. El mercat discogràfic i les pràctiques musicals. Dossier ACIM, edició 2014. [http://musictecaris.blogspot.com.es/2014/07/estadistiques-sobre-la-musica-la.html]

Cortázar, Julio. Argentina: años de alambradas culturales. Buenos Aires: Muchnik, 1984

Ford, Andrew. Música presente: perspectivas para la música del siglo XXI.
Madrid: Fundación Autor, DL 2006

Vanegas, Gabriel Jaime. Balloon maping: el caso de ConVerGentes en la Loma. 2º Encuentro nacional de comunidades digitales. Ibagué, Colòmbia. [https://www.youtube.com/watch?v=vz-t4nNdeSM]

Villanueva Fontanella, Josep Lluís. Música digital: nous reptes a la biblioteca. Barcelona: [s.e], 2008.  [Doc. electrònic intern]

Villanueva Fontanella, Josep Lluís. Selecció de música a la biblioteca pública. Barcelona: [s.e], 2008.  [Doc. electrònic] [http://www.slideshare.net/fonti/selecci-de-msica-a-la-biblioteca?src=embed]


Recursos web:

<http://musictecaris.blogspot.com/> [Blog de bibliotecaris musicals de Barcelona]
<http://mediamus.blogspot.com/> [Mediamus: Le blog des bibliothécaires musicaux de la Médiathèque de Dole]


[Comunicació presentada a les Jornades de Documentació de l'any 2016]

dimarts, 24 d’abril del 2018

De l'Amor i del Temps. Artigas canta Ferrater a Música de Tothom. Entrevista


Després de fer de professor de secundària durant trenta-sis anys, Joan Artigas vol dedicar la resta de la seva vida a la seva gran passió: La música. Parlem amb ell de com es va gestar “De l’amor i del temps”, el disc que presenta a Girona i del que diu: "A través de la música, he volgut rescatar la cara més amable i positiva del poeta. Les constants de la seva poesia són l’amor, l’erotisme franc, les dones, el difícil pas del temps. Ferrater ens relata sovint experiències quotidianes. No li cal crear-se un univers particular. El seu món és el real, el de cada dia. Va publicar tres únics reculls ( mai una obra tan breu havia tingut una repercussió semblant ): Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962) i Teoria dels cossos (1966), recollits en un volum únic (Les dones i els dies, 1968). Els poemes “In memoriam” i “Poema inacabat" són dos dels testimonis més valuosos de la guerra civil espanyola i de les seves conseqüències".



                                                                    Cartell del concert 

Portada del disc. Escolta'l

Vas començar cantant Serrat i ben aviat et vas interessar pels poetes catalans. Com els vas descobrir i què et va atraure d’ells? 

Els vaig descobrir quan tenia 17 anys i vivia fora de Catalunya, a Saragossa. Jo pertanyo a aquella generació que va aprendre català al carrer. A l’escola no se’n parlava. Jo volia aprendre a escriure en català i aprofundir en el coneixement de la meva llengua. I ho vaig fer a través de les cançons de Serrat i dels poetes catalans del segle XX.

Comentes que et vas endinsar en Gabriel Ferrater el 2014. Per què Gabriel Ferrater i no un altre poeta? Què té que et va captivar fins a dedicar-li un disc? 

L’obra poètica de Ferrater va fer envellir de cop tota la poesia del segle XX. Va ser un poeta molt innovador. Sempre m’he sentit molt atret per aquest poeta, crític i pensador.
A més, Ferrater va viure els darrers anys de la seva vida a Sant Cugat del Vallès, la meva ciutat, on va deixar un empremta molt profunda.

Gabriel Ferrater a Sant Cugat 



Et va costar fer la selecció de poemes del disc? 

La selecció va ser laboriosa però al final jo sempre crec que poses música als poemes que es deixen musicar. Hi ha textos que per molt que t’agradin no els hi acabes de trobar un ritme i una melodia. És tot un misteri.

Ja composes la música dels teus discos. No t’atreveixes a escriure’n les lletres? 

Ho he fet alguna vegada però dec ser un poeta difícil de musicar. Estic segur que un dia m’hi posaré de debò amb la mateixa passió que vaig començar el projecte Ferrater. No tardaré gaire.



Formes part de l’Associació Gabriel Ferrater. Entre altres activitats heu impulsat l’estudi de la seva vida i obra a la universitat –el poeta va ser contractat com a jardiner per la Universitat Autònoma de Barcelona- i a secundària. El poeta Josep Pedrals s’ha encarregat de donar a conéixer el poeta de Reus als instituts. En què consisteix exactament aquesta activitat i quina acollida ha tingut? 

Des de l’Associació Gabriel Ferrater volem impulsar el gust per la lectura i la producció poètica dels més joves. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat, hem facilitat la realització de sessions de poesia als centres de secundària de Sant Cugat. En Josep Pedrals ens ha ajudat molt perquè és un gran comunicador i connecta amb els joves com ningú.

                                             El disc en/doll de Guillamino i Josep Pedrals 

                                          Pedrals amb el seu llibre "Romanço d'Anna Tirant" 

Des de l’Associació us heu proposat que l’any 2022 sigui l’any Ferrater i que es publiqui una biografia del poeta. En quin punt es troben aquests propòsits? 

Estem treballant amb els ajuntaments de Sant Cugat i Reus, on va néixer el poeta, i també amb l’Institut de les Lletres Catalanes per tal que l’any 2022, centenari del seu naixement i cinquantenari de la seva mort, sigui l’any Ferrater. Ho aconseguirem, segur. D’altra banda, estem en contacte amb alguns escriptors per aconseguir tenir enllestida una biografia pel 2022. 

Tornant al teu disc “De l’amor i del temps”, em va sobtar que fos un disc de jazz i bossa nova amb regust mediterrani. Van ser els poemes de Ferrater els que et van portar a fer un disc d’aquest estil o ja ho tenies pensat des del principi? 

Volia mostrar un Ferrater ple de vida i tot el color de la seva poesia per contrastar amb la visió fatídica i pessimista que de vegades hem tingut del poeta. Res millor que la música llatina o la mediterrània, el jazz i la cançó d’autor per aconseguir-ho.
D’altra banda els poemes tenen el seu ritme i els textos em van portar a aquestes músiques.

                                                                        Poesia cantada 

Els últims anys has tocat amb una banda de pop, la Cherish band, que dius que t’ha portat a encarar una nova etapa musical. Per què? 

L’experiència de tocar en una banda de pop-rock em va obrir la ment a explorar noves músiques. Vaig créixer molt com a músic. Tocar Pink Floyd o Queen és meravellós i s’aprèn molt.

                                                  Joan Artigas sempre aprenent 

Cantes i toques la guitarra, però al disc t’acompanyen més músics. Com els vas escollir i com va ser el procés de gravació del disc? 

Els músics que m’acompanyen són genials. Sergi Sirvent és el pianista més innovador del nostre país. El contrabaixista Artur Regada ha tocat amb els millors ( Tete Montoliu, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, La vella Dixieland). Martí Hosta és un percussionista molt potent i original amb experiència en música tradicional ( Coetus ). I en Pau Domenech és un virtuós dels clarinets, la flauta i el saxo. Ha acompanyat a Raimon durant molts anys. Ja veus, gairebé, res.

                                                                 Joan Artigas amb banda 

En directe tens diferents formats per “De l’amor i el temps” un amb banda i l’altre en solitari?

Segons les possibilitats dels espais i els organitzadors es pot adaptar a fer-ho en solitari, a duo, trio o tota la banda. Aquí a Girona vinc jo sol. És un format que també m’agrada perquè tu ets responsable de tot. És un “Solo ante el peligro”. Però tocar amb tota la banda és deliciós i llueix molt, clar.




                                                                  Joan Artigas a la guitarra 


Has musicat altres poetes catalans com Foix, Espriu i Pere Quart. A Espriu, Pere Quart i Ferrater, els has dedicat espectacles com “Tot recordant Pere Quart”, “Espriu i companyia, cent anys” i “Artigas canta Ferrater”. Els espectacles sobre Pere Quart i Gabriel Ferrater han esdevingut un EP i un disc. Què et va fer decidir a enregistrar-los? 

Fa sis anys, en Pau Domenech em va introduir en el món dels músics professionals. A partir d’aquí tot va anar rodat. Aprenc molt de tots ells. Jo he estat professor de secundària durant trenta-sis anys. I un bon profesor ha de ser un bon aprenent.

                                                        Portada de l'EP 

Ens podries recomenar llibres o poemes de Foix, Espriu i Pere Quart

De Foix destacaria “Sol i de dol”, els millors sonets en llengua catalana.
De Pere Quart, el “Llibre de les decapitacions” o el “Bestiari”.
De Salvador Espriu, “Les cançons d’Ariadna” o “La pell de brau”.


                                                                Portada 



                                                                                                          Portada 

                                                                              Portada 

Tocaràs a Girona el 24 d’abril. A quins altres llocs has presentat de “L’amor i del temps”

Hem presentat aquest concert al Cicle Viu la Cultura de prop de Sant Cugat, al Festival Litterarum de Mora d’Ebre, a Reus, al Festival de poesia de Sant Cugat i a l’Auditori de Terrassa. Durant el proper mes de maig anirem a Sant Quirze del Vallès i, una altra vegada a Reus.
                                                                            En concert 

Què t’ha fet més il·lusió del disc dedicat a Gabriel Ferrater

Haver donat a conéixer aquest gran poeta, de vegades massa ignorat o oblidat.
Poder oferir aquesta feina a la ciutat on visc, Sant Cugat, des de fa vint anys i que tantes coses bones m’ha donat. Haver tingut la sort de tocar amb aquests grans músics que m’acompanyen. I sobretot, el suport de la meva familia, la meva dona i els meus dos fills. Ha estat el projecte de tots. Han fet molta promoció tots plegats i, a més, el meu fill Sergi ha fet el disseny interior i exterior del CD

                                                         CD en Digipack 

Vista exterior i interior del CD 

                                                                    Vista interior del CD 

POESIA CANTADA. LA SELECCIÓ DE LA BIBLIOTECA ERNEST LLUCH

Miguel Poveda – Desglaç (Discmedi, 2005)
El primer disc del "cantaor" en català pren el nom d’un poemari de Maria Mercè Marçal. Inclou poemes de Jacint Verdaguer, Joan Margarit i Joan Brossa, entre d'altres. 

                                                                                                          Portada 

Xavi Múrcia – A través de Vinyoli (Discos a mà, 2014)
El 2014 va ser l’any Vinyoli i es va celebrar el centenari del seu naixement. El cantautor Xavi Múrcia apassionat de Vinyoli li va dedicar un espectable que va girar per tot Catalunya i que va acabar convertit en disc. El resultat: Vinyoli a ritme de folk, rock i cançó d’autor.


                                                                            Portada 

Toti Soler: Deu catalans i un rus (K, Indústria Cultural, 2005)
Juntament amb Ester Formosa (veu) i Carles Rabassa (recitat), Toti Soler va fer un homenatge a Ovidi Montllor: “Hem volgut obrir un petit ventall de les diferents maneres que tenia l’Ovidi d’expressar el seu art: músiques, cançons i poemes que són part de la vida d’aquest aritsta incomparable”. Hi trobareu poemes de Blai Bonet, J.M. de Segarra, Estellés i Salvat-Papasseït al costat de composicions pròpies de Toti Soler i Ovidi Montllor.


                                                                               Portada 

Serrat – Hijo de la luz y la sombra ( Sony Music, 2010)
Un altre disc que va néixer per commemorar el centenari del naixement d’un altre poeta: Miguel Hernández.


                                                                              Portada 

RACÓ POÈTIC. PINTEM POESIA 

La biblioteca té a la primera planta la secció “Racó Poètic. Pintem Poesia”, dedicada a un poeta diferent cada cert temps. 

                                              Pintem Poesia ara està dedicat a Tomàs Garcés 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...