dilluns, 6 d’abril de 2009

El futur de la música: les prediccions de Philippe Astor



Seguint amb la sèrie de reflexions al voltant del futur de la música, i gràcies al treball de vetlla documental dels nostres col·legues de Dole, ens complau presentar avui el que considerem un lúcid article en sintonia amb les intuïcions de Gerd Leonhard ... i cada vegada més gent. El futur de la música se'ns apareix cada dia amb més claredat.

Des de l'excel·lent blog sobre actualitat tecnològica, mediàtica i cultural Electron Libre el periodista especialitzat en indústria de la música Philippe Astor ens retrata un futur musical molt proper.


Dins d'alguns decennis, els nostres nets o bisnets s'abocaran damunt els tresors de les nostres golfes, dels bolquets de capses de CDs, aquestes galetes rodones damunt les quals els nostres avantpassats emmagatzemaven, de manera bastant rudimentària, la música.

Discuteixo amb alguns amics al voltant d'un aperitiu en ocasió dels 50 anys del nostre amfitrió. Sona una playlist a Spotify en l'equip de música que presideix la sala. He descarregat i instal·lat el programari en 5 minuts, abans de buscar la música. Els que han portat CDs ni tan sols no obren la seva bossa. La discussió gira al voltant d'aquests nous serveis de música.
Explico que molt aviat, mitjançant un abonament d'alguns euros per mes, cadascun de nosaltres tindrà accés a un servei de l'estil d' Spotify al seu mòbil. Que de manera instantània podrem intercanviar playlists o àlbums entre nosaltres al mateix bar amb les nostres combinacions, pilotar a distància la música difosa per l'ordinador o una cadena d'alta fidelitat via bluetooth, o inclús programar un ambient musical per a l'àpat en alguns segons, tenint en compte l'ambient general, les circumstàncies de la reunió i els gusts musicals de cadascuna de les persones presents.
Les preguntes esclaten. I si el nostre amfitrió no tingués connexió a Internet ni hi hagués a prop cap servei wi-fi? Preguntes encara més pertinents en la mesura que som a alguns quilòmetres d'una petita ciutat de província, en un poble on els nostres telèfons mòbils esgoten la càrrega de la seva bateria a intentar captar una xarxa. Vet aquí partit en l'explicació de dos principis : el dels sistemes de cache (memòria cau), i els de «criats digitals».


Còpia tècnica

El primer consisteix a emmagatzemar diverses hores de música en la memòria d'un aparell, per tal de poder escoltar-los sense que es requereixi connectar-se a Internet o a una xarxa 3G. Així que la combinació és a l'abast d'una connexió wi-fi, la seva memòria cache s'actualitza automàticament amb les últimes playlists del seu propietari, els últims àlbums que ha seleccionat, les últimes recomanacions dels seus amics, els últims podcasts descarregats, etc.
Aquesta còpia «tècnica» d'alguns centenars o milers de títols de música permet suplir, arribat el cas, l'absència de connexió a Internet. Encara millor, permet posar disposar de serveis de música sense requerir connexió permanent. És el principi sostingut per Slacker, un aparell de ràdio interactiva comercialitzat als Estats Units. Spotify utilitza ja aquest sistema de cache al PC, el que li permet alimentar el seu sistema de difusió parcialment peer-to-peer.
Però, com determinaran aquests serveis el que s'ha d'actualitzar a la memòria del walkman? És llavors quan intervenen els «criats digitals», assistents digitals que coneixen perfectament els gusts del propietari, la seva personalitat musical, la banda sonora de la seva vida, i que han conservat un rastre de les seves últimes peregrinacions musicals, són capaços d'establir charts (llistes) dels seus artistes preferits i les cançons més escoltades, i d'agregar de forma intel·ligent tota mena de paràmetres permetent programar una sincronització pertinent de la seva memòria cache.
És clar, aquests «criats digitals» no són per ara més que intuicions. Tanmateix, es poden imaginar molt realment «mashups» que permeten concebre aquest gènere d'agent musical intel·ligent. Combinant per exemple les estadístiques de Last.fm (el meu perfil) i de les eines de generació de playlists de l'estil de MusicIP Mixer . Aconseguint un primer grau d'intel·ligència amb objectius de personalització.


Agents intel·ligents

Aquest agent intel·ligent pot també ser dotat d'una certa autonomia i recórrer totes les xarxes socials, serveis musicals i altres intercanvis del seu propietari relatius a la música (per e-mail i missatgeria instantània, als fòrums, etc.), per tal d'optimitzar el grau de pertinència de la pròxima sincronització, en funció de paràmetres diversos que es podran fer variar a voluntat.
Es podrà per exemple demanar al seu agent la capacitat de preveure diferents ambients musicals per a una trobada entre amics, posant-lo en relació amb els agents intel·ligents de tots els invitats, per tal del que tingui igualment compte dels seus gusts musicals.
Se li podrà igualment confiar el paper de mantenir a la nostra disposició sigui quin sigui el servei al qual un es connecta (Deezer, Jiwa, Spotify, Last.fm, Pandora, etc.), el conjunt de les nostres playlists, preferències i altres criteris de navegació als catàlegs de música.
És en aquest àmbit que resideixen els majors jaciments d'innovació i de creació de valor afegit en matèria de serveis musicals. I és aquest gènere de valor afegit el que estarem del tot disposats a pagar en el futur, per damunt de l'accés més obert que sigui al conjunt dels catàlegs, cosa que resultarà una comoditat.
La «descàrrega» de música, llavors, quan es produeixi encara, esdevindrà una senzilla comoditat tècnica totalment transparent, tal com la sincronització d'un mòbil o d'un walkman. Serà un senzill mitjà tècnic per suplir l'absència esporàdica de connexió al «cloud», al núvol musical dins Internet.
En aquest context, la descàrrega «il·legal», tal com es practica avui, amb l'única finalitat de constituir el propi núvol de música en local, ja no tindrà molt interès. I la seva «gratuïtat» no li procurarà cap avantatge veritablement « competitiu » de cara a les ofertes de servei legals. S'haurà convertit, fins i tot, en el parent pobre del consum de música.
Haver de descarregar la música abans d'escoltar-la s'haurà fet un procés arcaic, una restricció a la qual ja no tindrem necessitat de doblegar-nos, com a molt un dispositiu tècnic transparent destinat, com el sistema cache de Slacker, a garantir-nos un accés instantani al «cloud», en qualsevol lloc i en qualsevol circumstància.

El context esdevé el rei

Des de demà, les botigues virtuals d'Apple, de Nokia, de Blakberry, de Google, vessaran d'agents musicals intel·ligents que es podran instal·lar sobre el mòbil o qualsevol walkman wi-fi, i des dels quals es podran utilitzar els serveis per uns quants euros al mes. És allà on residirà, en essència, la nova economia de la música. I els que la produeixen podran saber, a l'instant T, quantes persones, en un poble, una ciutat, una regió o un país particulars, han escoltat o estan escoltant tal o tal títol.
Ja no és el propi contingut, o el fet de posseïr-lo, que tindrà un valor en si mateix, sinó la seva pertinència respecte al context en el qual hom hi accedirà. I el valor afegit d'un servei de música, la que el consumidor estarà dispossat a pagar alguns euros per mes, residirà en la seva capacitat per concedir aquest contingut en perfecta adequació amb un context, que podrà ser una emoció o una circumstància particular.
Des d'aquest moment, serà el nombre d'escoltes, i no el nombre de descàrregues, que determinarà la remuneració dels titulars dels drets de la música. I com més riques i pertinents siguin les metadades que acompanyaran una cançó o un fragment de música, més oportunitats tindran de sortir en un context particular i de ser escoltats.
Un projecte de llei com Creació i Internet no preveu en absolut aquesta evolució, amb totes les conseqüències que això pot tenir: per exemple, la de frenar la innovació en el desenvolupament d'ofertes legals amb gran valor afegit, que tenen en compte aquest nou paradigma. Però la resta del món, és una sort, no esperarà que França es desperti.

Enllaç a l'article original en francès.
Traducció de Josep Lluís Villanueva Fontanella
.

4 comentaris:

Miss Danger ha dit...

Aleshores, si el futur de la música prén aquest romb, als musictecaris no ens faltarà la feina. Haurem de desenvolupar, més que mai, el nostre paper de difusors / recomanadors de música, orientant als usuaris en l'elecció de la música que volen escoltar, facilitant la descoberta musical en sintonia amb les seves preferències.
S'obren interrogants, però, pel que fa a l'existència de les col·leccions en suport cd. Si el consum de música canvia tan radicalment respecte al model actual, tindrà sentit tenir col·leccions de cd's a les àrees musicals de les biblioteques?
Només hauríem d'oferir música digital?

El que sembla clar, llegint l'article de l'Astor i de l'Enrique Dans ("Música 2.0." http://profesores.ie.edu/enrique_dans/download/EDans-Musica20b.pdf) és que estem davant un Canvi monumental i els governs i les administracions encara no han reaccionat. I les biblioteques i els bibliotecaris quan reaccionaran?

Gràcies, Fonti, per la traducció d'un article generador d'interrogants.
;-)

Marta ha dit...

Aquest futur musial el veig lluny encara de les biblioteques, almenys en el nostre país.

De moment, crec que haurem de seguir combinant les col·leccions en CD (hi ha moltíssima gent encara, per increïble que pugui semblar, que no escolta música via internet), i el nostre paper com a difusors en blocs, guies digitals, etc.

D'altra banda ... el futur sembla que s'apropa cada vegada més ràpid ... i potser aquest gran canvi serà més aviat del que jo em puc imaginar ara.

Gràcies per l'article! Seguir els col·legues francesos és imprescindible per estar a la última ;-)

Gambita ha dit...

Ultrainteressant article!! Gràcies Fonti!!

Gambita ha dit...

D'acord amb vosaltres. Crec que és perfectament combinable el CD i la digital, que té tota una altra gamma de possibilitats. Fins i tot, amb aquests nous serveis la podem fer servir d'"esquer virtual" per conduir l'usuari cap a la col·lecció "real" de CD. És una idea... El futur és aquí però encara és ple d'interrogants, sobretot pel que fa a la gestió dels drets... els autors i editors pressuposen que els interessa marejar la perdiu al màxim però potser farien bé d'adoptar un punt de vista més d'acord amb els temps que corren i mostrar una autèntica preocupació per la música i la formació cultural de la ciutadania i no pas només per la perpetuació d'un model de negoci que ni té un futur tan brillant ni ha tingut mai en compte la -nul·la- sostenibilitat del model actual de ciutadà com a consumidor de cultura. Segueixo pensant que el veritablement fonamental és enriquir i donar valor a les nostres col·leccions i, per damunt de tot, fer-ne una bona difusió des del nostre paper de musictecaris (bibliotecaris que tenen a la màniga mil i una cartes, recursos i coneixements per atreure l'usuari cap a la música)...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...