Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música catalana. Mostrar tots els missatges

dimarts, 21 de març del 2017

Enderrock a les biblioteques de Girona: Concert de Pau Blanc a la biblioteca Ernest Lluch

A principis del mes de març la revista Enderrock va portar la música a les biblioteques de Girona, amb més d'una desena de concerts de petit format protagonitzats per artistes gironins emergents. Aquest cicle va ser l'aperitiu  dels Premis Enderrock - XIX Premis de la Música Catalana, que es van entregar el 9 de març a l'Auditori de Girona

Cartell dels concerts a les biblioteques



Tot preparat a la biblioteca

El bisbalenc Pau Blanc va tocar el 4 de març a la biblioteca Ernest Lluch les cançons del seu primer disc, "Jou", que es publicarà aquest 2017.  L'ambient del concert, afable, casolà i proper, va ser un reflex de la personalitat de Pau Blanc tot i que les lletres de les seves cançons s'acosten a la sàtira i a la crítica social a ritme de blues, folk i pop. 



Pau Blanc al piano 

Pau Blanc a la guitarra 

El bisbalenc va tocar les deu cançons del seu debut -bé, al final van ser onze perquè va decidir repetir-ne una, "Alopècia",  perquè com ell mateix va dir, "no li havia quedat bé" - acompanyant-se del teclat primer i després de la guitarra.  Ell mateix anava presentant les cançons i va comentar que les havia composat per ser tocades amb banda i que estava acabant de polir el format acústic i en solitari. 


El públic va omplir la biblioteca

Concert de ben a prop, sense escenari 

Entre el públic hi havia la professora de música Mercè Casamajor Colls, que ha tingut com a alumnes Imma Pascual (directora del Cor Geriona), Jaume Pla (Mazoni), Eduard Font (Lax'n'Busto), la soprano Maite Mer, la pianista Maria Canyigueral que estudia a la Royal Hall Academy de Londres i acaba de rebre fa poc un disc d'or a Califòrnia i al mateix Pau Blanc, entre d'altres.  Una vegada acabat el concert vam poder parlar amb Pau Blanc sobre la seves cançons i el seu proper disc. 

Pau Blanc en una foto promocional 

M'has comentat que vivies en una cabana de fusta. Com hi vas anar a parar? 

Sí, vivia en un lloc molt guai, al mig de les Gavarres. Es va construir als anys seixanta i pagava un lloguer. Hi vaig anar perquè volia estar tranquil en un lloc més aviat aïllat, sempre m'ha molat. Quan pugui, a la que tingui diners, tornaré a buscar un lloc així. També hi vaig anar per fer música. 

Algunes cançons de les que has tocat avui tenien un aire de blues. 

Sí, com "Al·lopècia". Però la veritat és que les cançons de "Jou" són bastant heterogènies. No tinc una línia molt definida. 

A més de l'Adrià Puntí, quines altres influències tens? 

Bé, a mi m'agrada molt Joni Mitchell, els Creedence, Beach Boys, tot aques tingladu dels seixanta. 

¿Per què t'agraden? 

El so és molt guai, sona molt orgànic i això m'encanta. A més s'implicaven molt en cada tema, tenien molts matissos i ara això crec que s'ha perdut. 

Tens lletres intimistes, d'altres més crítiques i satíriques. Per exemple parles de quedar-te calb i de moment sembla que no cal que pateixis pel teu cabell. 

Sí (riu), és que tinc moltes obsessions jo. Sempre havia pensat que em quedaria calb i em vaig posar al piano, va sortir la cançó i va quedar divertida. 

¿Et costa que et surtin les cançons? 

La veritat és que jo sóc partidari de la cocció lenta de les cançons. Hi ha gent que treballa sobre vint-i-cinc temes i en trien deu. En canvi jo, en vaig fer set i en vaig triar deu (riu). 


Pau Blanc en una actuació

Durant el concert has comentat vàries vegades que avui era el primer dia que tocaves les cançons en format acústic i que les havies escrit per ser tocades amb banda. 

Sí tinc una banda que és amb la que he gravat el disc i que està consolidada. Hi toca la bateria l'Aleix Bou, que també m'ha produït el disc i ha fet molta feina. Hi ha tres músics més de La Bisbal i un noi que vaig conèixer a través d' "Alls Nous Piquen" i que viu a Barcelona. Jo canto, toco la guitarra i el piano, després hi ha una segona guitarra, un baix i una bateria. 

¿I aquesta armilla que et poses per tocar? 

Mira no sé, és simbòlica i ja està. 

¿Pel format en acústic per què has escollit fer-lo amb piano i guitarra? 

Doncs mira perquè penso que l'ordre és important i perquè hi ha cançons que queden més bé amb un instrument que amb l'altre. Hi ha cançons que no me les sento tan meves i les toco amb l'instrument que millor queda amb la cançó. Es tracta d'anar-los intercalant perquè el públic i també jo les disfrutem. 

¿Les cançons les compons amb la guitarra o amb el piano? 

Doncs n'hi ha de totes. També n'hi ha que les començo per la lletra. De fet vaig començar a tocar perquè m'agradava molt escriure. De vegades és al revès, però d'altres cançons les faig perquè tinc coses escrites que m'agraden i intento vestir-les amb música. Però el "modus operandi" tampoc el tinc molt establert. 


Pau Blanc en un moment de la gravació del seu disc 

¿Per quan tens previst treure el teu debut, "Jou"?

Doncs tan aviat com ens entenguem amb el segell. Ja fa temps que tinc tots el temes mesclats i tot. M'agradaria treure'l tan aviat com sigui possible. 

¿Tens algun altre concert a la vista? 

Sí, tenim previst tocar al festival Gat Bornaix al monestir de Sant Miquel de Cruïlles i a les festes de Palafrugell. Amb el disc a la mà és més fàcil trobar bolos i per això espero que es publiqui aviat. 

Mentre esperem que arribi el "Jou" podeu escoltar dues de les seves cançons. 




diumenge, 18 de maig del 2014

El vídeo del diumenge: 'To de re per a mandolina i clarinet'




L'any 1971, el mercat central de Barcelona abandonava el vell edifici metal·lic del Born i amb ell desapareixia bona part de la vida comercial del barri de la Ribera. Molts dels immobles que fins llavors havien estat utilitzats com a magatzems o petites factories manufactureres quedaven ara buits i abandonats. Al final del carrer Plateria, ara Argenteria, molt a prop de la basílica de Santa Maria del Mar, n'hi havia un del segle XIV que havia estat una fàbrica de cera, una capella i magatzem de draps. 

Aquest és el local que Víctor Jou i l'arquitecte Pepe Aponte varen comprar i habilitar com a sala de concerts inspirada en el Marquee de Londres, un lloc on el públic pogués estar a tres pams dels músics.

Així, el 1973 es va celebrar el primer concert a la sala batejada com Zeleste, amb una actuació del grup Slo Blo on hi havia músics com Rafael Zaragoza 'Zarita', Xavier Patricio 'Gato' Pérez o Albert Batiste. L'underground barceloní de seguida va prendre el Zeleste com a centre d'operacions i molt aviat es va convertir en un espai llegendari a la ciutat.  

D'aquestes coses els adolescents de l'època ens n'assabentàvem gràcies a la mítica revista setmanal Disco Expres i posteriorment també al Vibraciones i el Popular1, finestres des d'on poder esbrinar una mica el que passava al món i començava a passar també a casa nostra. Barcelona era una ciutat molt gris, extremadament gris i pocs músics de rock venien a tocar ; només el promotor Gay Mercader amb la seva empresa Gay & Co. s'arriscava a portar de tant en tant algunes de les grans figures angleses o americanes que s'avenien a actuar en un país sota una dictadura. 

Així doncs, el Zeleste realment va ocupar un lloc fonamental a la ciutat. Impossible oblidar els diumenges a la tarda entre 1974 i 1977 compartint amb un parell d'amics aquelles hores al barri de la Ribera que ens connectaven als somiats ambients de llibertat i cultura que imaginàvem propis de Londres, Amsterdam o San Francisco. Obrien les portes a les 5 de la tarda, però nosaltres hi anàvem molt abans per seure enmig dels hippiosos a les escales de Santa Maria del Mar, com un assaig reverencial abans d'entrar al sancta sanctorum del rrollo

La veritat, encara no entenc com ens deixaven entrar amb 14 o 15  anys, que era l'edat que teniem llavors. Com normalment solíem ser els primers, assèiem davant de tot, just tocant l'escenari. En aquell ambient càlid i fascinant ens sentíem al centre d'on passaven les coses i fèiem durar la cerveseta que entrava de consumició amb el ticket durant les 4 hores anteriors al concert de torn, mentre escoltàvem les novetats discogràfiques més enrrollades del moment. Com anècdota encara més personal, que crec que reflexa bé l'època, m'agrada explicar que els meus primers concerts al Zeleste només duraven 30 o 40 minuts ja que, com a la cançó del Serrat, jo també havia d'estar a casa a les 10 de la nit ... Per sort, a casa van acabar flexibilitzant aquest horari que em tallava el rollo de mala manera.

Però més enllà de sala de concert i lloc de trobada d'una fauna urbana bastant diversa i enrrollada, allò de Zeleste aviat va esdevenir també un segell discogràfic associat a la veterana companyia Edigsa, una agència de management, així com promotora de concerts i festivals (com el Canet Rock de 1975) dedicat bàsicament a la difusió dels músics més interessants del moment [interessant apuntar que Víctor Jou fins i tot va crear el 1978, comprant la resta de l'edifici del propi Zelestel'Escola de Música del Centre de Difusió Musical del barri de la Ribera, una mena d'escola alternativa de la que Carles Santos va ser un dels promotors]  i ben aviat aparegué a les botigues de discos la primera producció del nou segell discogràfic, un àlbum que esdevindria emblemàtic: 


Orquestra Mirasol Salsa Catalana 
Zeleste/Edigsa, 1974


Salsa Catalana, primera iniciativa discogràfica de Víctor Jou, es va enregistrar i mesclar els dies 20 i 21 de Juny, i 11 i 12 de Juliol del 1974,  als estudis EMI-Odeon de Barcelona.  Els músics que van participar en aquest treball eren una combinació entre tres veterans professionals del jazz barceloní amb dos joves i talentosos músics del barri de Gràcia:
  • Ricard Roda (1931 - 2010) als saxos i flautes, ja entrat en els quaranta, era un gran músic de reconeixement internacional que havia participat en les sessions del vell Jamboree a finals dels 60. Roda ja havia treballat amb figures de la categoria de Gerry Mulligan, Dizzie Gillespie, Bill Coleman, Art Farmer, Tete Montoliu, així com d'altres artistes catalans com Xavier Cugat, Serrat o La Trinca.
  • Pedrito Díaz  (1914-1984), percussionista, era un sexagenari músic cubà amb una extensíssima carrera que havia compaginat amb l'ensenyament; a ell li devem un dels primers mètodes de percussió publicats al nostre país . Posteriorment participaria en alguns enregistraments de Zeleste, com la col·laboració amb el grup Barcelona Traction.
  • Miquel Lizandra, a la bateria, havia col·laborat amb Pedrito Díaz en enregistraments de Tete Montoliu ; després de tocar amb l'Orquestra Mirasol no va a tornar a participar en cap altre enregistrament de Zeleste
  • César Vieira, percussions
  • Víctor Ammann (1949 - 2013) Piano elèctric Fender Rhodes i altres teclats, compositor i co-lider de la banda. A principi dels setanta Víctor havia coincidit amb Xavier Batllés al grup d'Ovidi Montllor. Amb el cantautor d'Alcoi van enregistrar Crònica d'un temps (Discophon, 1973), un treball avançat al seu temps en què Ovidi donà gran llibertat als músics per facturar un àlbum que apropa la cançó al rock i a la psicodèlia. L'experiència amb Ovidi Montllor va ser el germen creatiu del que seria l'Orquestra Mirasol.  Posteriorment, va formar part de Blay Tritono i de La Rondalla de la Costa. Ammann va col·laborar també amb Maria del Mar Bonet en discos mítics com ara Alenar (Ariola, 1977).  Els darrers anys va dedicar el seu treball a la direcció musical pels diferents projectes del gran Tortell Poltrona i de Pallassos Sense Fronteres
  • Xavier Batllés (1954 -) Mandolina, baix elèctric, compositor i co-lider de la banda. Xavier Batllés havia format part de diversos grups musicals col·legials i post-col·legials entre 1966 i 1969 . Entre aquests últims destaca un d'influències country i rhythm & blues amb Xavier Patricio 'Gato' Pérez. El 1970 va treballar com a ajudant de tècnic de so en els Estudis Gema 1 de Barcelona  i un any més tard va formar part del grup d'acompanyament d'Ovidi Montllor, amb qui va gravar l'esmentat Crònica d'un temps i tres EP s de música per a nens per encàrrec de Jordi Roure. Batllés va centrar la seva activitat en els arranjaments, la composició i, en l'aspecte instrumental, en el baix i les dobles cordes. Va ser col·laborador proper i arranjador del grup infantil Ara va de bo. Posteriorment a la seva carrera amb la Mirasol  va fundar amb Mariano Albero La Rondalla de la Costa  i va començar a treballar amb molts cantants de la cançó catalana, grups i músics del país, sota una intenció de recerca d'identitat mediterrània.
Crida l'atenció, casualitats del món de la música, que en aquest històric enregistrament hi participin Lizandra i Vieira, músics que no formaven part de l'entorn musical de Zeleste, en el lloc de gent del rrollo, com Salvador Font, Nacho Quixano, Dave Pybus, Krupa Quinteros o Santa Salas, els músics que van defensar el Salsa Catalana als escenaris.


Nacho Quixano, Pedrito Díaz, Ricard Roda, Salvador Font, Víctor Ammann 
i Xavier Batllès. La Orquestra Mirasol, a la porta de la sala Zeleste. 
Barcelona, novembre de 1973.  
Foto: arxiu personal de Xavier Batllès via Germán Lázaro


A Salsa Catalana ja estan contingudes totes les característiques que van definir al moviment progressiu català de la segona meitat dels 70 : una música de qualitat executada per músics professionals residents a Barcelona; una notable influència del rock progressiu anglès fonamentalment Soft Machine i el Canterbury Sound amb el jazz fusion dels fills elèctrics de Miles Davis ; finalment, una feliç integració de les arrels populars catalana, espanyola i llatina que aportessin un so original, inconfusible. El roc laietà va produir alguns dels millors treballs de la història del rock fet a Espanya creant un so recurrent que encara es reconeix avui en dia.

Tota l'essència del que estem comentant aquesta recollit en les dues parts de To de re per a mandolina i clarinet, preciosa composició de Batllés / Roda amb que s'obre el disc i on destaca la presència de la mandolina , nostàlgica i continguda, a la primera part i l'alegria del saxo baríton i de les percussions en la segona part.  El  'To de re' va ser un clàssic instantani que obria una nova etapa en la vida musical de la ciutat i també del país. Escolteu quina delícia per la que no passen els anys ...



Molts anys després, el 2011, es va presentar al Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona In-Edit  un documental (produït pel programa Sputnik de la televisió pública catalana TV3) amb el mateix títol del tema que avui ens ocupa. El documental "To de re per a mandolina i clarinet" és el retrat d'una escena irrepetible que va reunir els talents més creatius de la Barcelona dels anys 70: Jaume Sisa, Gato Pérez, Música Urbana, l'Orquestra Mirasol, la Companyia Elèctrica Dharma, l'Orquestra Plateria, Blay Tritono, Iceberg, Secta Sònica... En aquest documental, que compta amb els testimonis dels noms clau de l'Ona Laietana i amb imatges gairebé mai vistes, el cantautor Roger Mas desenterra la història del que va ser el primer moviment "underground" musical de la ciutat. Un document formidable que es podeu veure integrament en streaming  simplement clicant aquest enllaç:



La filmació comença amb uns operaris treballant amb un atrezzo que vol recrear el més exactament possible la forma i l'atmosfera de l'històric escenari del local del carrer Plateria i acaba amb un autèntic dream team de l'Ona Laietana interpretant en aquest escenari zelestial una deliciosa versió, gairebé idèntica a la de l'enregistrament original, de la primera part del tema, el composat per Xavier Batllés.


Joan Albert Amargós (palmes)
Victor Ammann (piano Rhodes)
Xavier Batllés (percussió)
Carles Benavent (mandola)
Joan Fortuny (saxo soprà)
Manel Joseph (percussió)


... aqui el teniu, el To de re per a mandolina i clarinet, el vídeo del diumenge d'avui a l'AMPLI:
que ho disfruteu! 




Bonus track: 

En el segón disc de l'Orquestra Mirasol  D'Oca A Oca i tira que et toca (1975), excel·lent àlbum doble i també altament recomanable, trobem una nova versió del  To de re ...  interpretat ara només amb una guitarra acústica per Rafael Zaragoza 'Zarita' :  




Bibliografia recomanada:   
Àlex Gómez-Font  Barcelona, del rock progresivo a la música layetana y Zeleste  (Milenio, 2011)   
A les biblioteques catalanes : http://aladi.diba.cat/record=b1665331~S171*cat 

Més sobre l'Ona Laietana a l'AMPLI:
Tatuaje: el rock laietà com a música de pel·lícula





dilluns, 27 de juny del 2011

Linòleum en concert al Bandcamp de la Maria Coma

Com deia en Vicent Andrés Estellés ... Que voleu que hi faça ! ... aquest bloc, a més de col·laboratiu i bibliotecari, també és un bloc personal des del primer post que es va publicar.

Sempre ha estat així, però ara que els biblioblogs catalans ja són més nombrosos, doncs ... potser que recuperem una mica aquest toc personal que aporta aquella cosa diferent a la feina musictecària que l'AMPLI sempre intenta promoure entre el col·lectiou professional ...

De fet, de vegades penso que si no és aquesta cosa personal que intenta combinar passió amb professió, no sé ben bé que és el que els bibliotecaris podem aportar al món de la cultura i el coneixement d'ara i de demà.

Res, tot això només era una excusa per justificar una nova entrada de la Maria Coma a l'AMPLI.

Si, és clar, la Maria Coma és la meva aposta personal de la nova música catalana. Res més que això, i per això, segueixo de ben a prop la seva producció artística des de la seva aparició i procuro difondre-la tant com puc.

Fa molt poquet que la Maria ha publicat el seu recent disc en directe (amb les cançons de Linoleum, el seu primer treball) a la plataforma BandCamp com un aperitiu del proper àlbum amb noves cançons.

A mi m'ha agradat moltíssim i em sembla mereixer una AMPLIficació musictecària, així que... aquí el teniu per a que el disfruteu calentet, acabat de sortir del forn. Sencer i amb molt bona qualitat de so.

Així ens el presenta:

Aquest febrer, després d’acabar la gira de 60 concerts del disc “Linòleum”,
ens vam tancar amb el Pau (Vallvé) a gravar el meu nou disc. Ara, després de 4 mesos, hem acabat la gravació i comencem les mescles i els dissenys.
Per anar escalfant motors de cara a l’octubre, que és quan sortirà el nou disc, editem digitalment un directe de la gira anterior.
Es titula “Linòleum en Concert” i per nosaltres és un record d’aquest any i mig de concerts que ens fa molta il·lusió compartir.
El disc estarà disponible molt aviat a iTunes, Spotify, Amazon, etc i des d’avui el podeu sentir sencer i de franc al meu BandCamp!

Els músics que m’acompanyaven en directe en la passada gira (i que toquen en aquest disc en concert) són el Pau Vallvé a la bateria i glokkenspiel amb arquets, el Jordi Lanuza (d’Inspira) al baix i en alguns concerts especials la Núria Maynou al violoncel i el Joan Gerard Torredeflot al violí.
Espero que us agradi el disc en concert!
Molt aviat més novetats sobre el nou disc!
Maria



dilluns, 20 de desembre del 2010

Noves veus del pop a Catalunya : una guia de la biblioteca Armand Cardona (Vilanova i la Geltrú)


Els companys de la biblioteca Armand Cardona, de Vilanova i la Geltrú, han publicat en el seu bibliobloc Una mar de lletres , una extensa guia dels enregistraments sonors relatius al nou pop català disponibles en el seu fons i exposats a la biblioteca durant aquests dies.
Un excel·lent treball compilador perfectament útil per als companys d'altres biblioteques; fonament i sentit del treball cooperatiu que es vol impulsar des del primer dia des d'aquest bloc musictecari.


selecció de cançons dels enregistraments de la guia


Secció musical de la biblioteca Armand Cardona
.



.

dilluns, 23 de març del 2009

Patrimoni musical català: recull i difusió a la web


Un dels principals objectius del col·lectiu AMPLI és justament aquest: sentir-nos un col·lectiu i participar cooperativament amb la resta de persones del nostre entorn interessades en la música. Per això ens complau especialment poder fer un post com aquest.

En les darreres setmanes hem tingut l'alegria de rebre comunicació de la feina que fan altres companys i avui ens en volem fer ressó de dos projectes personals i col·lectius al marge d'entitats institucionals. Una feina generosa i humil, plena d'amor per la música i amb un gran valor cultural pel que te de recerca i difusió d'un patrimoni injustament poc conegut.


Jordi Arimany, company de la Biblioteca Municipal de Manlleu, ens ha donat a coneixer aquest col·lectiu i la seva tasca:



El Col·lectiu Obaga és una associació sense afany de lucre pensada per oferir diferents serveis i recursos, a totes aquelles persones, de qualsevol edat i condició, sensibles al medi rural.

El Col·lectiu Obaga vol difondre i promocionar activitats i treballs de tothom que tingui interès en compartir les seves inquietuds, experiències i esforços pel manteniment de la identitat i la memòria de l’àmbit rural, cultural i tradicional català.

Faristol d'Obaga és una secció del col·lectiu amb l'objectiu d'estudiar, informar i divulgar materials del món de la música popular i d'arrel tradicional catalans. Tot i que en l'àmbit d'actuació no s'imposa límits, centre les prioritats de recerca i estudi a la zona del Bisaura i comarques veïnes.

Faristol d'Obaga vol aportar recursos musicals que no siguin massa editats o que, pel seu origen o estructura, complementin allò que ja existeix a la xarxa.

Així, de mica en mica, es publicarà material amb modèstia i obert a qualsevol crítica o suggeriment.

Faristol d'Obaga no té cap ànim de lucre en la publicació d’aquests materials, que són únicament testimonials. El col·lectiu no té cap dret sobre les obres i agrairà que no s’utilitzin amb altres finalitats que no siguin, igualment, altruistes i de divulgació.


Site del col·lectiu: http://www.rostoll.cat/obaga/index.htm

Faristol d'Obaga:
http://www.rostoll.cat/obaga/Faristol/index.htm


.......
L'amic Oriol, per la seva banda, comparteix amb tots nosaltres la seva excel·lent feina:


Cançons en català i més

"He creat aquest blog per tal de difondre cançons dels anys 50, 60 i 70 en català que varen significar un moment de vitalitat de la societat catalana. Crec que ningú podra considerar vulnerats els seus drets d'autor, ja que l'origen per difondre aquestes cançons son discos de vinil de l'epoca digitalitzats particularment. I si malgrat aixó algú creu que una canço no ha de figurar en aquest blog, sense problemes m'ho comunica i la treuré"

La visita a Cançons en català i més és una delícia per al discòfil. Dia rera dia, Oriol treu a la llum veritables rareses a 45 rpm amb la seva corresponent presentació i context, amb la possibilitat d'escoltar i descarregar les cançons ...



Cançons en català i més: http://orio43musica.blogspot.com/



Moltes gràcies a tots dos.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...