O Canada! - 1 : Montreal

Vancouver – Toronto – Montreal no es un vol amb escales sinó les tres ciutats que a hores d’ara representen el Triangle de les Bermudes musical més interessant dins l’actual escena de la música rock independent. Què està passant al Canadà? Perquè apareixen grups amb un so tan fresc, original, obert, que sóna a però diferent, amb una identitat i personalitat pròpies que els distingeixen? Quina confluència d’energies propicia l’aparició de músics que incorporen altres sonoritats, tradicionalment a les antípodas del rock?

Des de l’aparició al 2004 del disc Funeral del grup de Win Butler i Régine Chassagne, coneguts pel nom d’Arcade Fire, que la premsa musical i els aficionats a la música rock parem l’atenció a tot el que procedeix del país més septentrional del món, i amb raó. De sobte, descobrim que hi ha més vida a part de noms com Alanis Morrissette, Celine Dion, Avril Lavigne o Leonard Cohen (perdó Sr. Cohen per posar-lo en el mateix sac que a les tres senyoretes). Els Estats i UK han deixat de ser els amos indiscutibles de l’indie i l’efervescència musical canadenca ens obre els ulls i, sobretot les orelles, a propostes que es defineixen per la seva llibertat creativa.

Aquesta explosió de talents segurament té el seu origen en la importància que es dóna a la música des de l’educació primària. És a l’escola on els estudiants es familiaritzen amb l’estudi d’un instrument musical i, a diferència, de la nostra pobre experiència, la flauta no és l’instrument estrella (els pares canadencs tenen sort). Probablement a Espanya la flauta va aconseguir provocar el contrari que al Canadà: que els nens odiessin la classe de música. Per tenir una idea de la importància que té aquesta matèria en l’ensenyament al Canadà, cada any, el primer dilluns de maig, es celebra el Lundi en Musique on alumnes i professors de totes les escoles del país surten al carrer i ofereixen petits concerts. Durant aquesta jornada musical, a una hora determinada, tots els escolars interpreten la mateixa peça que trascendeix gèneres i distàncies, unint a la gent a través d’aquesta performance simultània.

Però com no només d’amor a l’art viu l’home, el govern del Canadà també recolça als músics i als empresaris musicals. El Ministeri del Patrimoni Canadenc, a través del programa Canada Music Fund ofereix ajuts econòmics i tècnics a músics, productors, segells discogràfics, associacions i empreses de l’àmbit musical. En definitiva, ser músic al Canadà no és sinònim de ser ”cantamanyanes”, tocat de l’ala o tirat-que-es-conforma-amb-4-duros, com encara es veu aquesta professió al nostre país. El músic és un creador de patrimoni cultural i això, els canadencs ho tenen bastant clar.

En aquesta primera part que dediquem a la música al Canadà, us presentem alguns grups procedents de les tres ciutats que conformen el Triangle de les melodies septentrionals estratosfèriques. Començarem pels músics de la ciutat de Montreal i en posteriors posts continuarem amb Vancouver i Toronto. De cada banda apuntem l’últim disc que han tret fins el moment i afegim un petit tast de la seva música.

ARCADE FIRE
Àlbum: Neon Bible. Merge Records, 2007.
És el grup canadenc de major repercussió internacional juntament amb els New Pornographers i es pot dir que, amb només dos discos, ja forma part important de la història de la música rock amb majúscules. El so Arcade es pot definir per una paleta sonora de matisos instrumentals que combina el pop més barroc, amb el rock de reminiscències post-punk. A tots els que som devots d’aquesta formació ens toca esperar, amb ànsia extrema, el seu proper treball. Prepareu el Transilium.


THE DEARS
Àlbum: Gang of losers. Arts & Crafts, 2006.
Sextet liderat per Murray Ligthburn, guitarra, cantant i compositor, al què s’afegeixen teclats, baix, bateria, lira i flauta. Aquest col·lectiu de músics factura un pop rock orquestral d’ascendència clarament britànica i efectes melodramàtics. És com si les restes de The Smiths, Blur i Joy Division haguessin ressorgit de les cendres convertits en aquest au Fènix musical.


FIFTHS OF SEVEN
Àlbum: Spry from Bitter Anise Folds. DSA, 2005
Trio instrumental format per Spencer Krug (Wolf Parade, Sunset Rubdown, Swan Lake i Frog Eyes), Becky Foon (A Silver Mt. Zion) i Rachel Levine. Cello, piano, mandolina i acordió per a unes composicions que fluctuen entre Erik Satie, la música folklòrica de l’Est d’Europa i el post-rock.

LES GEORGES LENINGRAD
Àlbum: Sangue Puro. Tomlab, 2006.
Electro-punk, Siouxsie Sioux passada de voltes i dadaísme musical, per no dir, absoluta bogeria. Tres psicòpates sònics disposats a deixar-te sord abans d’hora i treure’t el cervell per les orelles. Meravellosos, divertits, cafres, FLÀNTÀSTICS!


GODSPEED YOU BLACK EMPEROR!
Àlbum: Yanqui U.X.O. Constellation, 2002
Tot i que no han confirmat la seva separació, GYBE! s’ho prenen amb calma i els seus nou membres continuen fent música en altres formacions. Grup referent en l’escena del post-rock americà, les seves peces instrumentals combinen la calma amb l’èxtasi elèctric i donen com a resultat una música estranyament tensa.


HANDSOME FURS
Àlbum: Plague Park. Sub Pop, 2007.
Aventura paral·lela de Dan Boeckner, guitarrista i cantant de Wolf Parade, i la seva dona Alexei Perry. L’àlbum de debut, Plague Park combina el rock amb l’electrònica lo-fi per crear una música crepuscular, estranya i melancòlica. Una prova que la decadència és bella.

ISLANDS
Àlbum: Return to the Sea. Equator, 2006. El seu segon disc, Arm’s Way. Anti, 2008, s’editarà el 20 de maig.
Darrerament trobem bastants grups en l’escena indie rock amb una clara influència de la psicodèlia i el pop més al·lucinat de Brian Wilson o The Beatles. És el cas d’ Islands, que inevitablement s’emparenten amb Arcade Fire, Sleepy Jackson, Flaming Lips o Vampire Weekend. I una curiositat: en temes com Rough Gem em recorden als… Antònia Font!


PLANTS AND ANIMALS
Àlbum: Parc Avenue. Secret City, 2008.
Més psicodèlia i folk espacial. Quin tipus de música pot fer, si no, un grup amb un nom tan ecològic? Piano, violí, la veu de Warren Spicer, divagacions sonores de més de 7 minuts…Perfectes per quan vols perdre’t als núvols.


STARS
Àlbum: In Our Bedroom After the War. Arts & Crafts, 2007.
Mirar un cel estrellat et fa pensar inevitablement en el passat, en allò que has perdut i no tornaràs a tenir. Emoció, nostàlgia, malenconia, substantius que descriuen la música d’aquesta banda de pop acurat que en ocasions té un regust a The Smiths, Deacon Blue o inclòs a Belle & Sebastian. Tres dels components del grup, Amy Millan, Torquil Campbell y Pat McGee formen part també del col·lectiu Broken Social Scene.


THE STILLS
Àlbum: Without Feathers. Vice, 2006.
Guitarres enamorades que creen atmosferes intenses, fosques, captivadores. The Stills tenen editats, fins ara, dos discos i han talonejat a grups com Interpol, amb qui comparteixen les influències de la new wave i el post-punk.


SUNSET RUBDOWN
Àlbum: Random Spirit Lover. Jagjaguwar, 2007.
Sunset Rubdown és un dels projectes paral·lels del prolífic Spencer Krug, líder de Wolf Parade. És amb aquesta banda, on sembla que Krug es deixa anar cap al folk-rock que adorna amb la seva veu, entre histriònica i desesperada. En l’últim disc que han tret fins ara, trobem detalls sonors procedents d’instruments com ara el glockenspiel i el vibràfon que, juntament amb les guitarres, contribueixen a crear unes atmosferes al·lucinades.

THEE SILVER MT ZION MEMORIAL ORCHESTRA AND TRA-LA-LA BAND
Àlbum: 13 Blues for Thirteen Moons. Constellation, 2008
Tres components del grup Godspeed You! Black Emperor van decidir crear, l’any 1999, aquest grup juntament amb d’altres músics. Un exemple més de banda-col·lectiu on tenen cabuda dos guitarres, dos violins, un cello, un contrabaix i una bateria. Cinc àlbums avalen la seva trajectòria que els situa entre el post-rock, el noise i la música minimalista.

WE ARE WOLVES
Àlbum: Total Magique. Dare to Care, 2007.
Col·legues dels Health i de les Gossip; amb això està tot dit, si més no perquè tots tres grups estan al bàndol dels bons. Però We Are Wolves són menys experimentals que els primers i més electro que les segones. Es mouen entre el so violent de l’industrial, l’electro-punk i el noise. Demolidors.


WOLF PARADE
Àlbum: Apologies to the Queen Mary. Sub Pop, 2005.
El 6 de juny podrem veure a Wolf Parade en concert a la Sala Apolo i, si el grup no ens defrauda, podrem comprar el dia 17 el seu segon disc, que portarà el títol de Kissing the Beehive. S’emparenten musicalment amb Arcade Fire, de fet el seu teclista i líder Spencer Krug ha prestat els seus serveis a la banda dels arxiconeguts canadencs. Krug també té altres projectes paral·lels amb Sunset Rubdown, Swan Lake, The Fifthy of Seven i Frog Eyes. Creativitat sense límits.

Selecció de novetats discogràfiques, Setembre 2026

                                                               Cocanha - Flame Folclòre

 

Resum de les darreres novetats discogràfiques en CD seleccionades per la Unitat de Gestió de la Col.lecció de la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. 

Una proposta bimensual de música de qualitat que abasta diferents estils i pretén ser un punt de partida per descobrir artistes i tendències allunyades dels circuits més comercials. Un servei que es manté actiu sense interrupcions des del 1988 i que ha anat conformant l'estructura bàsica dels fons musicals de les biblioteques públiques de la Xarxa de Biblioteques Municipals.

 Músiques del món

• Ali & Charif Megarbane. Tirakat. Fusió de funk psicodèlic indonesi dels 70 amb ritmes tradicionals malaies i melodies àrabs. Una col·laboració del trio Ali de Yakarta i el multiinstrumentalista libanès Charif Megarbane. 
• Quico El Célio, El Noi I El Mut De Ferreries. Jota x cobla. Música mediterrània d’arreu del territori català. Un recull de la jota del sud de Catalunya i de la cobla sardanística. 
• Mah Damba. Taabolo Koura. Una de les veus més preuades de Mali. Un disc modern arrelat en el llinatge jali. Fet en família: nebot, fill, filles i netes als instruments i cors. 
• Cocanha. Flame Folclòre. El duet reconstrueix el repertori tradicional occità per parlar de la lluita de la dona i l’ecologia. 
• Ballareu. Arada. El duet d’Olesa de Montserrat celebra deu anys de trajectòria amb el seu tercer treball on ens fan ballar amb el cançoner popular català.
• Mexican Institute of Sound & Meridian Brothers. Ruido Tovar. El disc rend homenatge a Ringo Tovar. Una reconstrucció de la música mexicana amb guitarres elèctriques, teclats i òrgans. Una connexió, a través del ball, entre Mèxic i Colòmbia; amb la col·laboració de Beck.

Jazz, blues i soul

• Jeff Parker Eta Ivtet. Happy today. Gravat en directe en el Logde Room de Los Ángeles. Un treball d’improvisació minimalista marcat per la guitarra de Parker. 
• Jalen Ngonda. Doctrine of Love. El disc presenta cançons inèdites d’un dels cantants de soul més reconeguts de l’estil inconfusible del so Motown. 
• Ambrose Akinmusire, Mary Halvorson Slo-mo neon luminate hoverings. Primer treball de dues de les figures més innovadores del jazz contemporani. La trompeta de Akinmusire i la guitarra de Halvorson dialoguen entre textures electròniques i silencis. Música que queda suspesa a l’aire i a la memòria. 
• Nils Petter Molvaer. Be quiet. El músic noruec es mou entre el jazz, el drum’n’ bass i l’electrònica. Un disc amb nou temes tocats a duo amb artistes de tot el món i de diferents gèneres musicals. 

• Keb,Mo. The breakdown. Després de 50 anys de carrera el guitarrista ens presenta el seu àlbum més minimalista. Les gravacions es redueixen a la seva guitarra, la seva veu i algunes col·laboracions com el Soweto Gospel Choir o el sextet Take 6. 
• Fathers. Fathers. El col·lectiu de musics i productors experts en groove evoquen joies del pop i l’electrònica amb petjades de Rhythm and Blues.

Pop i rock

• Kneecap. Fenian. La banda irlandesa torna a ritme de trip-hop, dubstep i ho fan amb una dura crítica al govern britànic. 
• Kevin Morby. Little wide open. El vuitè treball del cantautor de folk rock tanca la trilogia sobre el centre dels Estats Units. Música que acompanya als paisatges del medi oest americà.
• Ed O'Brien. Blue Morpho. Segon àlbum en solitari del guitarrista de Radiohead. Set peces extenses i entrellaçades que ens transporten al món dels sentiments.
• Boards of Canada. Inferno. Primer treball en 13 anys del duet escocès de música electrònica. Ens ofereixen un ambient enigmàtic amb tocs retro.
• Gigi Masin. Movement. L’artista venecià torna en solitari amb la música ambient entre la melancolia, la robòtica i el groove. La dansa i el moviment corporal són l’essència d’aquest nou treball. 
• Chanel Beads. Your day will come. L’inclassificable banda plagia títol del seu primer treball. Així són Chanel Beads: irreverents i confusos. La seva música navega entre cançons de bressol i ritmes sinistres interromputs amb frases o sorolls domèstics, amalgamant pel pop. 
• Olivia Rodrigo. You seem pretty sad for a girl so in Love. La cantant, guanyadora de tres Grammy, i amb Nigro a la producció, presenta un treball emmarcat en el principi i final d’una relació amorosa.
• Nia Archives. Emotional Junglist. L’artista britànica utilitza ritmes afrocaribenys, el soundsystem i la música electrònica amb un toc de Rhythm and Blues per dotar la música jungle del seu estil inconfusible. 
• Loathe. A stranger to you. La banda de metal reprèn la producció del seu nou treball amb un punt de maduresa  personal i musical. Una combinació de metalcore, shoegaze (nu-gaze) amb un post hardcore cada vegada més progressiu. 
• Mary in the junkyard. Role model hermit. Música indie amb una gran varietat de registres. Àlbum debut d’una de les bandes britàniques del moment.
• Beth Orton. The ground above. La veterana artista ens presenta un àlbum amb cançons de llarga durada, una veu avesada a les dificultats i tocs de jazz. Orton deixa total llibertat a les improvisacions al piano de Sam Beste, la bateria de Chris Vatalaro i la trompeta de Christos Styliandes. 
• Show me the body. Alone together. Quart treball del trio de post-rock experimental que posa la música al servei de lluita contra la “pobre praxis actual”. 
• Kelela. New avatar. Tercer treball on Kelela combina els seus orígens a l’escena indie punk i amplia les possibilitats del R&B amb tocs d’electrònica. A.K. Paul, Fousheé i PinkPantheress son alguns dels seus col·laboradors.
• Muse. The wow! Signal. La ciència ficció, un dels grans temes del grup, torna per incloure el petit univers personal i emotiu en la gran conspiració còsmica, a ritme de rock progressiu i música electrònica. 
• Kelsey Lu. So help me God. Un àlbum sobre l’autoconeixement on la violoncel·lista i cantant ens presenta cançons intimistes amb un pop-folk orquestral. Compta amb contribucions de Kim Gordon i Kamasi Washington. 
• Laurie Anderson. Let X=X (live). Un recorregut en directe per la trajectòria d’aquesta veterana artista experimental a través de 23 cançons. 
• Shearwater. The new world. El músic i biòleg ens presenta un àlbum creat després d’una expedició a l’Antàrtida. Sota una sonoritat bàsica amb baix, guitarra i bateria s’amaguen flautes, clarinets i violoncels, que doten de profunditat un treball inspirat en la natura. 

Música clàssica

• Langlois, Christie. Le violon de Rameau. Àlbum fruit de la recerca entorn l’obra del compositor barroc Jean–Philippe Rameau on es reinterpreta la seva música instrumental i lírica. A càrrec de Théotime Langlois al violí i del clavecinista William Christie.
• Mark Adamo. Lysistrata. Excel·lent enregistrament de l’òpera basada en l’obra d’Aristòfanes a càrrec de l’Odyssey Opera i el Boston Modern Opera Project, sota la direcció de Gil Rose. Amb un repartiment nombrós, 24 papers en solitari, en destaca Lysia, interpretada per Anya Matanovic.
• Henryk Wieniawski. Chamber Works. Una selecció personal d’obres del compositor i violinista polonès Henryk Wieniawski. Per a la gravació s’han utilitzat instruments de l’època: Piotr Pawlak toca un piano de 1853 fabricat a Leipzig i Mikołaj Zgółka un violí napolità de 1839. 
• Adrian Willaert Dyonisos now. Adriano 6. El grup dirigit pel tenor Tore Tom Denys ens ofereix una sèrie dedicada a la música d’Adrián Willaert. L’extensa Missa Laudate Deum  motets i madrigals del renaixement. Una gravació plena de detalls i riquesa que fa honor a la música del compositor flamenc.

Música clàssica contemporània 

• György Kurtág. Fin de partie. Esplèndida primera gravació de l’òpera basada en l’obra de Samuel Becket creada al 2018. La gravació correspon a la interpretació en el Müpa de Budapest al 2023, amb direcció de Markus Stenz.
• John Williams, Flute concerto; Bernard Herrmann. Souvernirs de voyage. Obres de compositors coneguts per les seves aportacions al cinema. De John Williams es recullen dues obres creades a la dècada dels 60: Concert de flauta i Assaig per cordes; Bernard Hermann ens ofereix els seus Records de viatge originalment per a quintet de clarinet; i finalment Hugo Friedhofer amb una Suite per a cinc instruments de vent amb reminiscències de Ligeti o Webern.

Bandes sonores

• Companyia Les solidàries. Durruti t'estimo. Doble àlbum del musical rock dedicat a la vida i pensament del combatent anarquista. El llançament del disc coincideix amb el 90è aniversari de l’esclat de la Guerra Civil. Amb música de Guillem Caballero i lletra de Tuli Márquez. 
• Green day. Nimrods. Doble CD de la banda sonora de la pel·lícula sobre les primeres gires de la icònica banda de punk rock. 
• Miles Davis, Michel Legran. Dingo. El propi Miles Davis va participar a la pel·lícula i va comptar amb la col·laboració del veterà compositor francès Michel Legrand. Premi de l’Australian Film Institute a la millor banda sonora al 1991. 
• Ken Russell. The music lovers. Antologia d’un dels “enfants terribles” del cinema britànic. Va dirigir pel·lícules com Tommy per The Who i en aquest CD es recull la música de les pel·lícules de les dècades dels 60 i 70. (No surt a la llista d’Spotify)

 

AMPLI NEWS: notícies d’interès per a musictecaris #Febrer 18

Iniciem una secció mensual de selecció de notícies relacionades amb la música aparegudes a diferents mitjans que ens poden servir als musictecaris per estar al dia en el nostre àmbit professional.

FEBRER '18: 

DIVULGACIÓ MUSICAL: 

"Música clàssica: com es pot fer més atractiva" per Pol Gómez Carbó. 

El mite diu que és cara i elitista, però no és cert. La televisió i YouTube són ara mateix els canals que han trobat els millors divulgadors del gènere per arribar al cor de la gent
https://play.ara.cat/musica/Musica-classica-pot-mes-atractiva_0_1962403745.html

Ara.cat. suplement "Play", 16/02/2018. 

GESTIÓ CULTURAL

"Music City, musicalitzar les ciutats"

La música sol ressonar amb més força entorn les aglomeracions urbanes. S'hi concentren més espais on poder crear i mostrar música, hi sorgeixen més bandes, s'hi celebren festivals, o simplement h trobem més músics al carrer. Podríem dir que de ciutats musicals en trobem arreu del món, però hi ha unes premisses essencials segons l'IFPI, per considerar aquestes, com a ciutats musicals. 

Accés a l'informe "The Mastering of a Music City" per Music Canada i l'IFPI.  

http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2018/%252Fmusic-city
15/02/2018 a Interacció. 

NOUS GÈNERES MUSICALS: 

"El Trap. Pistes perquè ho entenguin els adults" per Nando Cruz. 

Després del rap i el reggaeton, aquest gènere musical que neix als EUA arrasa entre la joventut espanyola davant el menyspreu, el desconcert i la preocupació del món madur.
https://www.elperiodico.cat/ca/mes-periodico/20180217/trap-pistes-per-entendre-adults-6626012

El Periódico, 17/02/2018. 

Orgull 2022: Prou home per ser una dona

 L'atac a un conegut bar LGTBI d'Oslo ens recorda que el Dia de l'Orgull ha de ser un dia reivindicatiu. Des de l'Ampli aportem el nostre humil gra de sorra a l'orgullosa diada recomanant discos, pel·lícules i llibres. Abans de desgranar la nostra llista, felicitar a Netflix per la seva aposta pels continguts  LGTBI amb sèries com Heartstopper , adaptació del còmic homònim, Orange Is the New Black  o l'excel·lent capítol de Black Mirror "San Junipero". (Recopilat per: Lídia Noguerol) 

                                                   Una dona deixant flors al lloc de l'atemptat 

Enguany al nostre país el Dia de l'Orgull està dedicat a la visibilitat lèsbica. Lidia Damunt porta anys reivindicant-la i acaba de treure un disc nou, "EX", on torna a evolucionar i sorprendre a cada cançó. 

                                                                                             Portada del disc 

Amb una llei trans aprovada que no acaba de convèncer a tot el col·lectiu, m'he recordat de la cançó "We Exist" del disc "Reflektor" (2014) d'Arcade Fire , on l'actor Andrew Garfield interpreta una dona trans. 

La llibreria bar "La Raposa" va passar el 15 de juny en pantalla gran el documental Keyboard Fantasies , que narra la vida de Beverly Glenn Copeland la única alumna negra de l'escola de música clàssica The McGuill Music Academy  (Canada).A més a més, era lesbiana i durant els anys seixanta, quan l'homosexualitat era delicte, mostrava obertament la seva orientació sexual. Més endavant esdevindria transgènere. El 1986 va enregistrar el disc de jazz  electrònic  Keyboard Fantasies, que anys més tard va ser rescatat de l'oblit per un col·leccionista japonès. 

Acabem recomanant quatre llibres: Els grans optimistes, Man Enough To Be a Woman,  i Olivia on the record. 

Els grans optimistes. Rebecca Makkai. Edicions del Periscopi. Barcelona, 2021.  

Els grans optimistes ens transporta, primer, entre els anys 1985 i 1992, quan la ciutat de Chicago es veu trasbalsada per una epidèmia mortal devastadora. Yale Tishman comença a prosperar en l’àmbit professional com a promotor d’exposicions d’art, aportant una extraordinària col·lecció de pintures dels anys vint i veient com la majoria dels seus amics homosexuals emmalalteixen per la SIDA. 

Man Enough To Be A Woman. Jayne County. Colectivo Bruxista. Gijón, 2022. 

De memòria recordo a Jayne County a "Por favor, mátame, ", quan en un concert el cantant dels Dictators, Dick "Handsome" Manitoba" la va insultar i ella el va colpejar amb el pal del micro i li va obrir el cap. El Colectivo Bruxista resumeix el llibre així: 

"Desde que abandona Georgia para probar las mieles de la contracultura, la historia de Jayne sigue el arco de la liberación LGTBI en los Estados Unidos. Llegó a la mayoría de edad viviendo al día, se enfrentó a la policía en Stonewall y se declaró transgénero mientras estaba de gira por Europa con su banda. Fue a todas partes, conoció a todo el mundo y vivió para contarlo. Man Enough to be a Woman es la crónica de ese viaje extraordinario: un relato inspirador de una vida vivida al límite en el lado más salvaje de la segunda mitad del siglo XX."

 

Olivia On The Record. A Radical Experimental in Women's Music. Ginny Z. Berson. Aunt Lutte Books. Sant Francisco, 2020. 

Ja vam parlar d'Olivia Records, però recomanem aquest llibre escrit per una de les seves fundadores.

Sedaví i el jazz

No és cap secret que el foc i la pólvora sempre han estat autèntiques passions per a milers de valencians, fins al punt que han esdevingut un tret característic d’una gent que no pot concebre cap festa o celebració sense la crema d’una traca i d’un bon grapat de masclets, que és com a València s’anomenen els petards que sonen com a bombes.
En ocasions, els valencians defineixen el soroll de la pólvora com una simfonia. De fet, l’aspiració de tota mascletà fallera consisteix en dotar l’aldarull dels explosius d’una seqüència rítmica farcida de musicalitat. Per això, quan s’analitza o es descriu el desenvolupament d’una mascletà, es fan servir termes com ara, ritme, harmonia i compàs. Aquest fet ens ajuda a comprendre fins a quin punt assoleix importància en la vida dels valencians altra de les seves passions: la música.

Cadascun dels pobles del País Valencià, per petit que sigui, compta amb la seva banda de música, nodrida per alguns veïns que -a partir dels 8 o 9 anys d’edat- entren al conservatori del municipi en busca del seu instrument. Molts d’ells cultiven al llarg de tota la vida l’aprenentatge musical amb el clarinet, la flauta o el trombó que la banda els ha deixat gaudir en una mena d’usdefruit.
Hi ha llocs que s’han aprofitat d’aquesta cultura, arrelada gràcies a les bandes municipals, per a crear un brou de cultiu musical enèrgic i divers. Es tracta de pedanies, vil·les o petites ciutats on s’ha fet servir, espontàniament, aquesta capacitat de llegir i escriure música que molts dels seus veïns atresoren, per tal de convertir al municipi en una prolífica font d’activitat artística, deslligada de l’institucionalisme cultural imperant.
D’exemples en trobem uns quants, però aquell que més crida l’atenció és Sedaví, ja que, probablement, sigui la població que compta amb més músics de jazz per metre quadrat de tot l’Estat.

Sedaví és un poble de la comarca de l’Horta Sud, famós per ser el bressol de l’industria del moble. Als darrers anys, la seva activitat econòmica s’ha diversificat però, fins fa poc de temps, la major part dels seus veïns vivien de la fusta o de l’agricultura, sent l’arròs el principal cultiu de la zona.
Sedaví ha estat conegut per l’afició de molts dels seus veïns a la boxa, i per ser un dels pocs pobles valencians on els simpatitzants del Llevant Unió Esportiva gairebé igualen en nombre als del Valencia Club de Futbol. La passió per la boxa i pel Llevant són, precisament, dos dels trets que defineixen a un dels seus veïns més il·lustres, en Ferran Torrent. Aquest escriptor, un dels que més llibres ven a l’àmbit de la literatura escrita en català, va néixer a Sedaví i continua vivint en aquest poble que, com portava per títol una de les seves obres, es troba “tocant València” ( a tan sols 5 kilòmetres de la ciutat).
La població del municipi, un dels més petits de l’àrea metropolitana de la ciutat de València, ronda els 10.000 habitants, i entre els seus carrers, a cada pas, en cada cantonada, el vent que bufa es bressola en les notes d’un jazz inspirat en els més grans autors del gènere, però impregnat d’una sensibilitat forjada en les experiències autòctones.

A punt estava de nàixer la dècada dels 90 quan una colla de amics, molts d’ells membres de la Banda de Música del poble, decidiren desenvolupar la seva creativitat més enllà del taller municipal de música. Qui sap si, inspirats per la pel·lícula que llavors Alan Parker estrenava a les nostres sales de cine, aquest grup de joves s’ajuntaren per formar una mena de Commitments del sud d’Europa, desitjosos de portar a la seva gent no tant l'energia del Soul com la llibertat del Jazz.

Les fonts consultades desvetllen, però, que la llavor havia estat plantada, uns anys abans, pel saxo baríton Francisco Angel Blanco “Latino”, que va anar regant-la amb el propòsit de llaurar un terreny fèrtil per al jazz en un àrea geogràfica que reunia les condicions idònies per al seu cultiu.
El resultat immediat d’aquesta inquietud col·lectiva fou el naixement de la Big Band Jazz de Sedaví, agrupació formada, majoritàriament, per musics del poble, però que també incloïa instrumentistes dels municipis propers.
La Big Band Jazz trigà molt poc de temps en donar-se a conèixer, duent a terme un gran nombre d’actuacions a diferents llocs de Valencia. Afortunadament, aquesta aventura anà molt més enllà d’un simple passatemps per els seus integrants i, al 1991, es va crear “Sedajazz”, un col·lectiu de músics independents que, avui en dia, s’ha convertit en una empresa de gestió musical amb una oferta de més de cinquanta músics professionals, que la integren sota diverses presentacions -big band, ensemble, dixieland, marching band, orquestra, grups de corda, trios, quartets...-.
La Big Band Jazz de Sedaví va convertir-se en la Sedajazz Big Band, autèntica bandera del col·lectiu que, des de la seva fundació, ha dut a terme més de 400 actuacions en auditoris i festivals internacionals, d’entre els quals destaquen, el Festival de Jazz de San Sebastián, l’any 1999; el Festival de Jazz de Valladolid, al 2001; i el Festival de Sassari Cerdeña (Italia), al 2004.

La Sedajazz Big Band ha gaudit de la participació de músics de la categoria de Pat Metheny, Mike P. Mossman, Horacio "El Negro" Hernández, Ramon Cardo, i Kurt Rosenwinkel, entre d’altres, i de cantants com Deborah Carter, Soledad Giménez (Presuntos Implicados), Juan Diaz “El Indio” o la cubana Arahí Martínez.

Sedajazz Big Band amb el trombonista Mark Nightingale, al gener de 2008.

A més, aquesta agrupació compta amb tres treballs discogràfics: “Three Deuces”, “De sentir latino” i “Muñequita Linda”, aquest últim, editat per la discogràfica Lola Records, de Fernando Trueba.
La formació de Sedajazz Big Band que va participar en la gravació de “Muñequita linda”, esdevé una mena de “Dream team” del jazz valencià, amb Perico Sambeat, Vicente Macián, Jesús Santandreu i Ivan Albuixec, als saxos; David Pastor, Raul Garcia, Paul Evans i Paco Mifsud, a les trompetes; Toni Belenguer, Carlos Martín, Paco Soler i J. Miguel Sauco als trombons; Santi Navalon, al piano; Oscar Cortes, al baix; Mique Casany, a la guitarra; Felipe Santandreu, a la bateria; i Carlos Llidó, a les Conges.La direcció va correr a càrrec del saxo baríton Francisco Angel Blanco “Latino”, autèntic impulsor, no tan sols d’aquesta formació, si no també del col·lectiu sencer.

A banda de la Big Band, Sedajazz aglutina moltes altres formacions, com ara:
Latino Blanco Band; Sedajazz Latin Ensemble; Sedajazz Octet & Mark Nightingale; Nova Dixieland Band; Perico Sambeat Boogaloo Sessions; Vicent Macián Jazz Group; Albert Sanz y los once dedos, ...

El passat 10 de novembre, una de les figures més representatives del jazz nascut a Sedaví, el trompetista David Pastor, va presentar el seu disc amb Nu Roots a la Sala “Continental”, de Barcelona.
En la seva faceta de músic "freelance", David Pastor ha actuat i gravat amb artistes com Presuntos Implicados, Michael Bubble, Armando Manzanero, Celia Cruz, Lucrecia, Martirio, Lolita, Jaime Urrutia o la Fundación Tony Manero. Al 1997 va realitzar una gravació per a BMG amb el grupo Solar Sides, a Lausanne (Suïssa). A més a més, ha participat en la gravació d’un LP monogràfic de Maurice Ravel amb l’orquestra Filharmònica de Gran Canària. Sol col·laborar assíduament amb músics com Perico Sambeat, Ximo Tebar, Mario Rossy, Eladio Reinón, Joan Soler, Jordi Vilá o Fabio Miano.
Ha tocat als festivals de jazz de Montreal (Canada), Montreux (Suiza), Eurojazz (México), Cully (Suiza), San Sebastián, San Javier, Terrassa, Madrid i Barcelona.

David Pastor + Nu Roots a la sala Continental, al barceloní barri de Gràcia. 10 de novembre de 2009.

A continuació, transcrivim una xerrada amb el David, que després del seu concert a Barcelona tingué l’amabilitat de respondre a unes preguntes per a l’AMPLI.

Comptes amb una formació amb la que interpretes en directe els temes de “Stringworks”, a més a més, toques amb Nu Roots i col·labores amb artistes de diferents estils. Com ho compagines tot?
Stringworks es va presentar a Valencia al 2006 i Nu-Roots es presentarà, també a Valencia, segurament al gener o febrer de 2010, encara que varem fer una prèvia del grup al Març de 2009, a la sala C.C.C. Octubre.
Aquest any també l’he dedicat a produir l’últim treball de Miquel Gil amb el Manel Camp trio. A part, he col·laborat amb el projecte “Sueño Inmaterial” de Laura Simó i Pedro Ruy-Blas, que es va presentar el 28 de juny de 2009 al Carnegie Hall de Nova York.
Sí que es cert que tinc una agenda apretada i, a més a més, soc professor del I.S.E.M. (Taller de Musics de Barcelona) però quan la teva feina és també la teva passió, treus el temps d’on calgui.

La improvisació és un element importantíssim al jazz... el projecte amb Nu Roots és la formula que has triat per portar aquesta improvisació a l’extrem?
Pense que encara es podria portar més enllà.
El que fem amb Nu-Roots és intentar canviar el jazz; és a dir, ens fem servir del llenguatge tradicional del jazz i l’adaptem a noves arrels musicals, com ara el pop, el Hip-Hop… etc

Les teves col·laboracions amb altres músics són moltes i variades. Què és allò que més t’atreu d’una col·laboració?
Cada col·laboració és un repte, i soc un gran amant dels reptes. Ara mateix estic clavat en uns arranjaments de cançons de Miquel Gil per a la Banda de la Unió Musical de Llíria, i és la primera volta que escric música per a tanta gent.

Quins són els propers projectes de David Pastor?
De moment, presentar oficialment el treball NU-ROOTS, i el destí dictarà el següent.

Hi han pocs llocs amb un ambient jazzístic tan actiu i prolífic com el que es viu a Sedaví. Quins penses que han estat els ingredients que han possibilitat el sorgiment d’un fenomen com el que s’ha viscut al teu poble?
El “Alma Matter” de Sedajazz ha estat Francisco Blanco “Llatino”. Ell és l’autèntic responsable de tot el que ha passat a Sedaví, per tat, ell podria explicar-te millor quins són els ingredients que han possibilitat el fenomen.

Quina opinió et mereix el Festival de Jazz de Terrassa?
La meva opinió és immillorable. Pense que és el millor festival al jazz de tot el país.

Sou moltíssims els músics vinculats a Sedajazz i, la majoria, treballeu junts o col·laboreu assíduament. Suposo que uns i altres us haveu influenciat recíprocament. Creus que el jazz que ha nascut o s’ha forjat a Sedaví ha acabat assolint certes particularitats? És a dir, creus que existeix un “So Sedaví”?
No sabria exactament dir-te si hi ha un “So Sedaví” perquè, precisament, el que ens ha donat a conèixer ha estat la diversitat de projectes que s’han fet, des de grups petits (trios i quartets) fins a una orquestra amb cordes, així com –evidentment- la Big band. I els estils musicals han estat molt diversos, anant des de el dixieland a la música de cinema passant per el Swing, la música llatina i el Cool-jazz.
El que sí que és cert és que la majoria dels músics vinculats a Sedajazz té avui la seua veu dins del panorama jazzístic nacional.

Acabem amb una pregunta –gairebé- personal. Quins són els 5 discos que més t’han marcat?
- “Kind of Blue” de Miles Davis.
- “Standards Time” de Wynton Marsalis.
- “The Moontrane” de Woody Shaw.
- “The Joshua Tree” de U2.
- “Anjo de Mim” de Ivan Lins.

David Pastor + "Nu-Roots"

David Pastor inicià el seus estudis de jazz al Taller de Jazz de Sedaví, a l’any 1988, i fou alumne dels Conservatoris Superiors de València i Barcelona, on va obtenir el Premi d’Honor final de carrera, sota la batuta de D. Jaume Espigolé.
Seria fàcil dir que en David i els seus col·legues del món jazzístic de Sedaví, estigueren al lloc idoni en el moment oportú, però aquesta afirmació seria tan injusta com absurda, ja que són ells mateixos els que, amb el seu esforç i unes grans dosis de talent, han fet d’un petit poble una autèntica referència en l’àmbit del jazz.
En tot cas, la sort que han tingut consisteix en haver coincidit en el temps per poder motivar-se professionalment els uns als altres. L’empenta i la iniciativa de Francisco Angel Blanco “Latino”, va fer la resta però, el “Alma Matter” de Sedajazz –com l’anomena David Pastor- mereix un capítol a banda que, probablement, s’escriurà a l’AMPLI properament.

La Discoteca d'Ampli, LIII: Salmaia, a la manera mediterrània

.

bahia de Göçek, la mar Egea

Tal vegada és un tòpic, però hi ha part de veritat: el poder cultural i mediàtic de la música anglòfona és tan gran, que moltes vegades eclipsa injustament fins i tot la que ens és més pròpia ... o propera. En tot cas, un no és partidari de les exclusions sinó més aviat de les sumes, tot és susceptible d'enriquir-nos en un o altre sentit. En qualsevol gènere musical o àrea geogràfica podem trobar músiques que ens poden donar molt plaer. Llàstima de tants pre-judicis estètics i culturals que ens priven d'experimentar sensacions desconegudes.

Coneixem la nostra música?, realment la valorem? quins són els nostres fonaments musicals? ... personalment adoro el pop anglès, la psicodèlia, el blues del Delta i de Chicago, el jazz en les seves múltiples expressions, que dir del R&B, el funk, la música caribenya i antillana, la història sencera del Rock !!! ... però la passió per tota aquest música profunda i divertida, enrrollada i meravellosa, no m'ha tancat els sentits a ni el cor a altres músiques, algunes més difícils (música clàssica de la India) i altres més immediates (amor físic, la cançó de l'estiu ...) ; potser per això des de petit, sempre he vibrat i m'he emocionat absoluta i bojament amb infinitat de músiques que m'activen un altre tipus de connexions sensibles i que, amb el temps, he comprovat que, efectivament, tenen una cosa en comú: la matriu mediterrània. I una cosa que sempre m'ha semblat absurda és la mútua negació que alguns troben entre ambdós mons musicals, simplement absurda.

Apreciacions subjectives apart ... existeix tal cosa? es pot parlar de música mediterrània?
... jo crec que sí, de la mateixa manera que es pot parlar de música afroamericana quan volem encabir el blues, el jazz, el R&B etc. D'alguna manera, intentem trobar aquell antecessor del qual provenen una espectacular diversitat de balls, d'instruments de corda i percussió, de melodies i tonades, de ritmes i sonoritats... aquells factors comuns que, a poc que escoltem, es fan evidents de seguida.
El flamenc, la canzone, el ρεμπέτικο ... músiques que van i venen d'una a l'altra banda de la mar del mig de la terra, com àmfores plenes de vi o d'oli, dins vaixells fenicis.
Músiques amb gust a ρετσίνα i a pa amb oli , músiques amb forma de xiprer, amb color de cal i buguenvíl·lea, amb l'olor dels ports que vas deixant enrere ...

capvespre a Μεγίστη, la mar Egea

Si, definitivament, la música mediterrània existeix malgrat que molt poques vegades ha estat treballada i promocionada pel màrqueting de les multinacionals discogràfiques. Algú ha decidit que aquesta música no interessa als joves perquè és música local, no pas música "universal" de consum massiu i internacional, territori ocupat tradicionalment en ampla majoria per artistes angloamericans. Realment són tan bons com per ocupar el 80% dels mass media? ...

Així, en bona part per causa d'aquest ... control amb una certa ferum colonial, artistes enormes com Roberto Murolo (Nàpols), Γιώργος Νταλάρας [Iorgos Dalaras] (Grècia) o Mercan Dede (Turquia) o Rabih Abou-Khalil (Líban) , per citar només alguns casos flagrants, són pràcticament ignorats fora del seu àmbit territorial. Una llàstima, insisteixo, al meu entendre, però també una oportunitat per als musictecaris per ajudar a omplir i superar aquesta trist mancança cultural ...

La Discoteca d'Ampli, multiforme i polièdrica com ella sola, intentarà avui obrir alguns portes convidant als lectors d'aquest bloc a deixar-se seduir per una sonoritat que prové directament dels nostres ancestres i, per tant, una sonoritat integrada en la nostra naturalesa més íntima.

Per descomptat, es pot escollir entre infinitat d'artistes igualment representatius d'aquesta sensibilitat o d'aquesta altra manera de crear i interpretar música al marge dels cànons habituals, però crec que tinc un deute particular amb la nostra convidada d'avui des de fa molts anys, en concret des de que em va hipnotitzar en un recital a l'antic Teatre Lliure de la vila de Gràcia, a finals dels 70, a un metre de distància i acompanyada per Lautaro Rosas. Hi ha moments en que la potencia expressiva d'un artista resulta demolidora i ens deixa senyal per sempre. Hi ha un altre motiu per escollir-la a ella per parlar de la música mediterrània, perquè com la Maria del Mar, la mar també és dona.

Maria del Mar Bonet va sentir ja des de molt jove que no es trobava còmoda amb els clixés del pop, cosa que molts dels que admiràvem el seu talent vam lamentar en un principi. Existeix un rar enregistrament* , molt difícil de trobar, on canta la magnífica Jo em donaria a qui em volgués acompanyada pels Om, el llegendari grup de rock progressiu liderat per Toti Soler i Jordi Sabatés que també va crear el so del mític Diòptria de Pau Riba. En aquesta cançó es pot endevinar l'altra carrera musical que podria haver seguit la Bonet, i que de ben segur l'hauria projectat molt més enllà de la buida i ofensiva etiqueta "world".

De fet, ben d'hora va trobar el seu camí expressiu, una elecció que amb la perspectiva del temps s'ha demostrat encertada. En el seu cas, la seva naturalesa illenca segurament ha resultat determinant.

Maria del Mar Bonet

Amb els anys, Maria del Mar ha esdevingut un nom de referència quan es parla de música mediterrània i les col·laboracions amb altres músics de la mar nostra han sigut nombroses, constants i fecundes; permeteu-me, encara, explicar aquí una altra petita anècdota.
Una tarda d'estiu a Barcelona, faltaven només un parell de dies (o tal vegada era el dia abans?) per a la inauguració dels Jocs Olímpics del '92 i jo estava amb un amic a "La Vinateria" una petita taverna del barri gòtic que no sé si encara existeix ... quan va aparèixer la Maria del Mar acompanyada ni més ni menys que pel conegut (gràcies a Hollywood, aquest sí) músic grec Mikis Teodorakis, un home molt alt i gran en persona. Van seure tots dos, just a una tauleta del costat, de tal manera que vaig escoltar la seva conversa tant si volia com si no... bé, reconec que com a admirador dels dos, potser si que vaig pujar una mica la intensitat del radar ;D . Pel que semblava, es coneixien de feia poc i ella li explicava amb orgull coses de la música i els vins i els menjars de casa nostra. Poc després, vaig tornar a veure a Teodorakis per la tele, participant en l'espectacle d'inauguració dels Jocs i, un any després, la Maria del Mar va publicar El·las: Maria del Mar Bonet canta M. Teodorakis. I dos anys més tard, el que presentem avui:

Maria del Mar Bonet Salmaia (Ariola, 1995)

Salmaia: mescla d'aigua dolça i salada. Des d'aquesta "salmaia" de cançons, vull agrair especialment la idea d'Omar Zülfü Livaneli que els Països de la Mediterrània formen el "sisè continent" ... jo també ho penso i per la meva admiració a la seva obra i la sort d'haver pogut cantar junts a la Plaça del Rei l'estiu de l'any '94, he inclòs les seves cançons Merhabà, Lemliy Ley, Cirak Araniyor, i Yigidim Aslanim dins d'aquest disc.
Amb elles es troben cançons, també, d'Eivissa, l'Alguer, Grècia, Nàpols, Turquia i Sicília, així com l'acompanyament tunisenc de Fethi Zghonda i l'Ensemble de Musique Traditionelle de Tunis, format per ell mateix i per Jelloul Jelassí, Mohamed Mabrouk i Taoufik Zghonda. ja fa uns quinze anys que col·laborem junts en alguns recitals i discs. No intento definir la meva Mediterrània en els meus discos. Hi ha tanta riquesa musical en aquest "continent" ! Però sempre intent aproximar-m'hi, conèixer-lo més i cantar-lo.
[ del text de Maria del Mar en el fullet d'acompanyament del disc]

Els altres músics que participen en l'enregistrament són: Feliu Gasull, Javier Mas, Toti Soler, Dimitri Psonis, Stephen de Swardt, Jordi Gaspar, Enric Canada, Fèlix Llepas, Jaume Cortadellas, Enric Llobell, Mark Friedhoff, Pere Bardagí, Margarida Arnal, Philippe Vallet i Francesc Capella.

Aquest àlbum de cançons és un exponent tan bo com qualsevol altre entre els molts que ha dedicat a la recuperació, adaptació i divulgació de diverses procedències i tradicions, un enregistrament que conté molts dels elements distintius d'aquesta música que podem anomenar com mediterrània ja amb naturalitat, i que m'agradaria destacar i compartir amb vosaltres per mitjà de cinc d'elles.

Merhabà
(Albert García - Zülfü Livaneli)

Una remor de fons dona pas a un salteri, cordes metàl·liques percutides amb varetes de metall que introdueixen un ritme fresc, alegre i misteriós a base de cordes dobles, trinant nervioses, que prepara l'entrada d'una veu que ens saluda salpicant aigua salada; en un minut ens trobem ja navegant en mig de la mar, a tota vela!

Al record d'ulisses que ensenyà a la terra
la passió primera de fer-se a la mar.
al jardí d'escuma que envolta el viatge,
cada cop que l'home torna a navegar.
al vaixell que passa amb la vela estesa,
la sola bandera que ha tingut la mar.
al cel de gavines coronant les barques,
cada cop que tornen: hola! merhaba!

al dofí que muda la rancor per dansa,
i quan veu la barca corre a saludar.
a la pau que deixa un temps de bonança
a la mar cansada: hola! merhaba!
a la veu salada que va dir a la terra:
tu ets la meva filla, no ho oblidis mai.
al país que encara obre la frontera
a la mar mestissa: hola! merhaba!

En aquest vídeo de l'any 2003, la Mediterrània es vesteix de llarg. Versió catalana de Bir demet Yasemen del gran Zeki Müren atenció a l'espectacular solo d'arxillaüt del mestre Xavier Mas





La Serenata
(Voce'e notte)
(Eduardo Nicolardi - Ernesto de Curtis)

Versió d'una canzone napoletana clàssica. La pasione es desferma en el tema universal de l'amor inabastable amb un poema bellíssim i el so de la mandolina, aquí amb la sonoritat de l'arxillaüt i la bandurria.

Si et desperta una veu de matinada,
mentre t'abraça qualcú que no sóc jo,
amor escolta, si vols pots escoltar-la
sense renou: tu fes que encara dorms.

No has de dubtar, ni anar a la finestra,
aquesta veu només pot ser la meva,
la que et parlava quan érem l'un per l'altre
un sol país tenint un sol llenguatge.

Si la veu que duu la matinada
desperta l'altre, tu no tremolis, vida,
digues que va sense nom la serenata,
fes que s'adormi, amb qualsevol mentida.

Pots dir-li així: qui canta sense mida
o està embogit o es mort de gelosia;
la nit s'apiadi del desesperat.
La veu va sola i un cant a tu què et fa?



Tots dos ens equivocàrem
(Isidor Marí - Zülfü Livaneli)

Ja des de les primeres notes ens n'anem a l'altra banda de la mar, un exotisme que resulta tan proper que per un moment despareix la distància estètica o cultural. Poema d'un eivissenc, cantat per una mallorquina sobre una música d'un turc interpretada per músics de Tunisia i Catalunya.
El so és extraordinari, net, virtuós, contundent, compacte, atenció especial a la pandereta i la flauta, fent justícia a la potència dramàtica del poema i la veu angoixada de Maria del Mar.
El mar aproximant dues vides, dues realitats, per després separar-les ...

Com més llunyana, més bella,
terra desig i record.
Quan ja siguis impossible,
de tan bella m'hauràs mort.
Tu sempre em seràs esquiva,
jo per sempre seré teu, adéu.

Tots dos ens equivocàrem,
tots dos vàrem perdre el nord.
Tu quan a pams et venies,
jo quan deixava el teu port.
Ara els dos a la deriva
paguem l'error i ens sap greu.

Diuen que el somni s'abasta
quan el desig és prou fort.
Fossis tu tal com podies,
jo no voldria més sort.
Pogués veure't lliure i viva,
llavors sí que em fóra lleu l'adéu.


Per Hipòcrates
(Albert García - Popular grega)

Estem entre un parell d'amics en una taverna portuària d'una petita illa cíclada o jònica, sota una parra, amb un got d'ouzo amb aigua damunt una taula amb estovalles d'hule quadriculades amb blau i blanc.
Un d'ells ens explica el seu episodi amb el metge del poble de l'illa (més gran) del costat mentre un altre tonteja distret amb el seu baglamà.
Un parell d'estrofes sintetitzen tranquil·lament tota la filosofia mediterrània, mentre la vida brilla amb el so del buzuki .

Jo tenia un mal ben dins el cor
i a un metge encomaní tot el meu cos;
en comprovar que tot era al seu lloc
així, improvisà les conclusions:

-Si vol, pot fer
com fa tota la gent:
deixar tots els plaers,
morir una mica abans.

-Savis han dit
que el peix era roí,
que l'oli era un verí,
i el vi pecat mortal.

Com que el doctor em va guarir d'un cop,
brindàrem per Hipòcrates, tots dos
tot recordant cançons a cada glop
de Creta, de l'Alguer i d'altres llocs.

El vi també
dansava en els tonells
brindant pels seus parents,
les vinyes prop del mar.
El Penedès
volia vi arlès
i a Dènia el moscatell
retsina demanà.



Sevasdà
(Albert García - Popular turca)

Estudiants turques ballant i cantant en el sopar de graduació del batxillerat, Istambul 30 de Maig del 2010


Atenció a aquesta peça, deixeu-vos seduir per aquesta delícia turca. Un groove mediterrani fascinant a base de corda, pandereta i tambor. El solo central de flauta ens convida a deixar-nos anar i ballar damunt la taula plena de plats, ampolles i gots. El següent solo, curtet, el fan les percussions i, finalment, el solo de salteri ens acaba d'embriagar completament, emplenant-nos d'un fort sentiment mediterrani, intens, alegre i vital.

Ganes tenia de venir
i repetir que volia
viure com si cada dia
fos l'últim jorn de la vida.
I la vida, així, va enamorant-se de mi.

A Elif, a l'altra banda de la mar

.