Al Fonti, diletant i racional
Es diu Tim Minchin, canta amb una veu poderosa i toca el piano amb una solvència al·lucinant. Això, per si sol, no el distingeix d'altres músics. Si el recomanem, i aquesta és una feina musictecària de primer ordre, és perquè:
1) No és gens conegut (per les coses molt conegudes ja no calen professionals de la informació)
2) La seva originalitat és inusitada.
3) El seu discurs, el seu to, l'objecte de les seves lletres sembla desmentir la clàssica idea de que totes les cançons són variacions dels mateixos 4 temes universals (amor, desamor, mort, etc.)
El millor és que ell, abans de cantar ni asseure's al piano, us presenti la seva pròpia intel·ligència recitant un poema ritmat anomenat "Storm". Després de sentir-lo fer una confessió sobre un dels temes claus del nostre temps (perquè a la gent li sembla pitjor la vida artificial que la natural, i les seves conseqüències en diàlegs de sobretaula) ens sentim menys sols. Va, Tim:
Així que seguirem així, deixarem que sigui ell qui es vagi presentant amb les seves interpretacions on la intel·lilgència, l'humor i la música es donen de la mà com feia temps que no passava. Aquí us pot mostrar un dels temes cabdals en art (perquè la gent atribueix més profunditat a la tristor que a l'alegria? no serà a l'inrevés?) donant música i donant que pensar. Què més es vol? Ah, sí, una miniparòdia insertada sobre Eddie Vedder. Dark Side!
Tim va nàixer al 75 a Anglaterra. Amb 35 anys ja ha enregistrat ja sis discos, tres DVD's i la seva gira actual el porta a presentar-se arreu del món amb orquestra. Un talent en erupció! Seguim donant-li veu, perquè és la millor presentació. La seva sinceritat és total. Un optimista racional dins l'art. Aquí ens explica perquè no serà mai una estrella del rock and roll com havia somniat, sinó un nerd, un rock and roll nerd.Continua el propi Tim mostrant-se a si mateix. Seguim aquí el lema d'Stendhal "Muestre, no declare". Doncs aquí va Tim atacant un dels seus temes preferits, la irracionalitat que pretén imposar-se a l'espai col·lectiu, les creences individuals i la seva falta d'autoritat ètica per erigir-se en reguladores de l'ordre comú. "The good book"!
Continua el seu show, barreja de cabaret mig actor, mig cantautor, mig comediant, exhibint les possibilitats que la comunicació amb el públic pot comportar. Aquí va Tim tractant d'explicar qué és un èsser humà, fent-se petit, cada vegada més petit fins arribar al cervell:
Ara la prova és aquesta: encendre la ràdio i deixar qualsevol emissora a l'atzar i sentir el que diuen les lletres. Després demanar un gintònic i tornar a Tim Michin. Podem assistir al seu show sencer gràcies a Internet. Sortirem com el seu públic dels teatres: alegres, millors, remoguts. Necessitem més Tim Minchins. No tot està dit, tot instant és inèdit.
