Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miles Davis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miles Davis. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 d’octubre del 2014

John McLaughlin: guia per l'obra d'un guitarrista excepcional




Tenint en compte que l'enorme nombre d'àlbums on ha participat com a acompanyant, col·laborador o líder -preciós testimoni del seu caràcter positiu i espiritual- el genial guitarrista anglès John McLaughlin va accedir de bon grat a la petició de la revista anglesa Uncut  per reflexionar sobre el seu llegat, seleccionant els 9 discos més significatius de la seva llarga carrera. Tot i que el seu cor sempre ha estat amb el jazz, també ha fet incursions en el rock, el flamenco, el blues i la música india i ha tocat amb un variat grup de musics que inclouen a Miles Davis, Paco de Lucía, Jack Bruce, Carlos Santana i Jimi Hendrix. Una llegenda viva de la música del nostre temps. Us deixem amb les seves paraules.


Jack Bruce    Things we like 
1968 

Cap al 1964, jo tocava amb Jack Bruce i Ginger Baker a la Graham Bond Organisation però en un moment donat, gràcies a que em resultava fàcil llegir música, vaig esdevenir músic de sessió als estudis i vaig gravar amb Engelbert Humperdink, Petula Clark, Tom Jones, Dionne Warwick i The Four Tops. Vaig fer alguna cosa d'interessant, però la feina als estudis de gravació era mortal i a finals del 1968 ja no en podia més. Vaig ser molt feliç participant en aquest Things we like, perquè Jack i jo tornàvem a tocar junts uns anys després. Tot i que ell ja tocava amb els Cream, aquest àlbum sona més aviat com una mena de free a l'estil de Sony Rollins.


***

Extrapolation
1969

Em vaig traslladar a Bèlgica l'estiu del 1968 quan no em vaig veure en cor de tornar a agafar mai més una feina com a músic de sessió. De manera que vaig tornar a ser pobre una vegada més, però feliç. Hi ha alguna cosa en aquest disc, potser perquè va ser la meva primera ... tenia la oportunitat d'enregistrar la meva pròpia música, quin privilegi! Especialment quan ho veig avui, què no hi ha indústria de gravació per al jazz. Jo tenia una banda de jazz a Londres amb Dave Holland - de fet, en aquella època vivíem junts- John Surman i Tony Oxley amb la que tocàvem tota la meva música, però llavors, l'estiu del 1968 Dave va ser convidat per Miles Davis per tocar amb ell i, naturalment, ens va deixar. Estàvem entusiasmats. Vull dir, tots els jazzmen anglesos de l'època estàvem realment entusiasmats -un dels nostres tocant amb Miles! Jo vaig tornar a Londres al novembre per enregistrar aquest Extrapolation, amb Brian Odgers en el lloc de  Dave. El decembre m'en vaig anar , i quan l'àlbum va sortir jo ja estava a Nova York. 


***

Miles Davis     Bitches Brew 
1970

Traslladant-se als USA per tocar amb The Tony Williams Lifetime. John aviat es va trobar gravant amb el seu heroi en un grapat d'àlbums seminals. És significatiu que en Bitches Brew, un dels àlbums més importants en la història del jazz, un dels talls porta com a títol simplement...  'John McLaughlin'. 

Em van presentar a Miles el mateix dia que vaig arribar a Nova York i al dia següent ja estava amb ell a l'estudi gravant In a silent way, va ser increïble. M'havien fotocopiat la part de piano per a que toqués, però a Miles no li agradava com sonava i em va fer parar després d'alguns intents. Vaig dir: 'és una partitura de piano, jo no llegeixo les partitures de piano'. Ell va dir [veu ronca]: 'toca com si no sabéssis tocar la guitarra' . Típica petició ridícula de Miles ... ;-))) així que vaig passar de tots els acords i vaig tocar en Mi i a ell li va agradar. Vaig estar molt a prop de Miles, va començar a trucar-me i convidar-me a casa seva i cada vegada que jo no estava tocant amb Tony estava tocant amb Miles. Tenia el millor dels dos móns. 
En aquella època Miles escoltava més a James Brown que qualsevol cosa de jazz, volia integrar més elements de R&B i Funk en el seu so, cosa que és perfecta per a la guitarra. Vam començar a fer Bitches Brew, jo portava mig any al seu costat i ell estava realment evolucionant. Vam anar a l'estudi i des del principi vaig veure clar que ell no sabia el que volia fer, només sabia el que no volia fer. No volia fer res que s'assemblés al que ja havia fet, inclòs In a silent way. Així que tot el disc va ser completament experimental. 




***

Miles Davis  A tribute to Jack Johnson
1971

Miles em va dir, a mi i a un munt de gent, que aquest era, de lluny eh?, el seu àlbum favorit de tots els que havia fet. Quan estàvem a l'estudi, Miles solia apareixer amb un got de café en una bossa de paper marró. Treia el got de la bossa, en feia trossos, n'escrivia alguns acords i partíem d'aquell punt. Amb Jack Johnson no tenia ni el paper de la bossa! . Teniem un riff -funk realment ràpid, l'encantava aquell riff. Estàvem a l'estudi i Miles es va posar a parlar amb [el productor] Teo Macero. Vint minuts després jo m'estava aborrint i em vaig posar a tocar una cosa que després va acabar sent el tema de la Mahavishnu  The Dance of Maya. Vaig començar-ho com un R&B shuffle , els altres es van incorporar al ritme i vam lligar alguna cosa. Miles va entrar literalment corrent a l'estudi, la llum vermella estava encesa i va estar tocant al menys un quart d'hora. Mai el vaig escoltar tocar com aquella vegada. Es va disparar. 



***

The Mahavishnu Orchestra    The Inner Mountain Flame
1971 

McLaughlin va emprendre el seu propi camí amb aquest quintet de jazz/rock que va obtenir molt èxit i que va ser de gran influència per a molts músics del moment, integrant a Billy Cobham. Jan Hammer, Jerry Goodman i Rick Laird. La guitarra Gibson SG de doble màstil i una imatge hindú i blanca identifiquen al John d'aquells anys. La música era un torrent desbordant de creativitat i virtuosisme col·lectiu.




Estava amb Miles en el camerí d'un club anomenat Lennie's-On-The-Turnpike a les afores de Boston quan es va girar cap a mi dient-me, "John és l'hora de que formis la teva pròpia banda", la quan cosa va fer volar la meva imaginació. Era l'home més honest que mai he conegut, brutalment honest, però meravellós, perquè amb Miles sempre sabies on estaves. Que em digués això significava que m'ho havia de prendre seriosament. Jo mai m'havia plantejat formar la meva pròpia banda. El primer a qui vaig trucar va ser a Billy Cobham, amb qui tenia molt bona relació a partir de Jack Johnson. En el meu grup també hi volia un violí, ja que la meva mare tocava el violí. Tot aquell pre-treball que havia fet amb Tony Williams, va esdevenir realitat amb la Mahavishnu Orchestra. Si hi va haver algun defecte va ser el de tenir massa èxit molt aviat. Aquella banda només va durar dos anys però, quin impacte!. I quan miro retrospectivament, l'impacte que va tenir és sorprenent. Vam ser molt afortunats de que a la gent realment li agradés el que feiem ... erem una banda de directe, de gira durant 300 dies l'any. va ser un fenomen increïble.

***

Carlos Santana & Mahavishnu John McLaughlin 
Love Devotion Surrender
1973 

Durant la primera gira per California amb la Mahavishnu vaig conèixer a Carlos Santana i ens vam fer molt bons amics. Un dia vaig somiar que estva tocant amb ell i li vaig comentar a Clive Davis, de CBS (la mateixa descogràfica dels dos guitarristes). Aquest va trobar que era una bona idea i ho vam posar en marxa fent una gira junts. En acabar aquesta gira, les friccions en el si de la Mahavishnu van fer impossible la continuïtat del grup. Jan i Jerry van arribar al punt de no voler parlar amb mi. mai vaig saber la causa ... tal vegada perquè jo estava en ple viatge meditatiu, jo tenia el meu guru. Però mai vaig imposar res als meus músics, tothom era lliure de fer el que volgués. Jo estava molt involucrat en la meva investigació espiritual personal, cosa que continua avui dia, ja que per a mi aquest és el sentit de la vida. Així docs, vam rescindir el contracte a finals del 1973 i la Mahavishnu original va acabar. Amb Carlos, però, mantenim una amistat de més de 40 anys. 



***

Shakti with John McLaughlin
1976

Estava aprofundint en les tradicions de la India, filosòficament, meditativament, espriritualment,  com ho vulguis dir. Ja portava temps escoltant i experimentant amb la música de la India i em vaig realment enamorar d'ella. Al 1971 havia tocat amb Zakir Hussain (tabla) a San Francisco amb la meva guitarra acústica i havia estat una experiència increïble. Aquest noi és un geni. Però mentre tant, vaig conéixer a L. Shankar, el violinista, a través d'un altre amic a la Costa Est. Vam començar a tocar junts, improvisant a casa, i sis mesos després li vaig dir: "hauriem de tocar junts amb Zakir Hussein" , i aquest va ser el naixement de Shakti, el 1973 i vam començar a  donar petits concerts paral·lelament als grans concerts amb la segona formació de la Mahavishnu, la qual m'encantava, però la vaig haver de deixar, ja que la música amb Shakti significava un repte musical i espiritual per a mi. El 1975 vam tocar a NovaYork i el concert va ser enregistrat i posteriorment publicat com el primer LP de Shakti. La gent em preguntava, la discogràfica, el meu manager, tothom, "que estàs fent tocant amb l'acústica assegut en una catifa tocant amb aquests indis? Estàs boig o que?" I , per descomptat, tots ho estàvem una mica,  però un ha de seguir el seu instint i ser sincer amb un mateix.



***

John McLaughlin, Al Dimeola, Paco de Lucía
Passion, Grace & Fire
1983

Els tres monstres de la guitarra acústica en equip enregistrant àlbums en directe mega-venuts i en gires mundials sense fi. Aquest és un dels àlbums favorits de McLaughlin. 

En realitat, jo volia ser un guitarrista de flamenc abans de que el jazz em captivés. Estant a Paris la tardor del 1978 vaig escoltar Paco de Lucía a la ràdio i vaig pensar: "jo he de tocar amb aquest tio" . El vaig trucar a Madrid, ens varem trobar i vam tocar junts. llavors vaig cridar al meu vell amic Larry Coryell proposant-li fer un trio de guitarres. Vam fer una gira per Europa que va tenir tant èxit que vam haver de repetir-la. A finals del 1979 Larry tenia problemes personals que afectaven realment la música, així que en el seu lloc va entrar Al Dimeola i va ser genial. 




* * *

John Mclaughlin & The 4th Dimension
Now Here This
2012

He tingut un bon nombre de grans bandes als 80 i als 90 però després de dos o tres anys, ja saps, els camins divergeixen. És com els matrimonis, la gent es divorcia, i això no vol dir que la gent ja no s'agradi l'una a l'altra, només és que la gent es mou, la gent canvia... Ara he tornat a tocar la guitarra elèctrica. Vaig evolucionar molt ràpidament des del 1995 tocant amb The 4th Dimension. Aquesta banda és per a mi com  un híbrid de cadascuna de les experiències que he tingut a través de tots aquests anys. Per a mi, aquesta és la banda més gran i probablement també la meva última banda.



***

Bonus track: 

Els més mitòmans de la guitarra extra-terrenal tenen ara l'oportunitat d'escoltar també aquesta jam session de 25 minuts entre Jimi Hendrix, John McLaughlin i Dave Holland. Una veritable raresa, enregistrada als legendaris estudis Record Plant de Nova York , el 25 de Març del 1969 : https://www.youtube.com/watch?v=9lcjivCDdqs

***

Discografia completa de John a la Wikipedia

divendres, 17 de gener del 2014

Guies per llegir i escoltar. Miles Davis


Des de la Biblioteca Vallcarca i els Penitents us presentem la primera de les Guies per llegir i escoltar, fruit del curs "Polítiques de col·lecció: música" que en Josep LLuís Villanueva, membre de l'AMPLI, va impartir el mes de novembre passat.


Aquest primer número està dedicat a la figura de Miles Davis i a alguns dels principals estils que va contribuir a evolucionar, com el Cool Jazz, el Hard bop i el Post bop. La idea no és fer unes guies exhaustives de tot el material disponible a la biblioteca sobre un músic o un moviment, sinó relacionar els documents en paper amb els CD's de l'artista i els estils musicals associats a ell, tot apropant la seva obra al públic no expert que vulgui orientar la seva escolta.



Tant la tria de CD's, com la de les cançons que formen part de la playlist de l'Spotify, s'ha fet a partir de les valoracions de la web allmusic.com i del llibre The Penguin Guide to Jazz recordings, més concretament de la llista Core Collection, que recull els 100 millors CD's de jazz de tots els temps, segons els seus editors.




Text, guia i playlist: Joan Carles Tobajas (Biblioteca Vallcarca i els Penitents).

dimecres, 17 de setembre del 2008

Pepe Zawinul

El que ve tot seguit és el text d'un article que es va publicar en una revista dedicada al jazz i altres danys colaterals publicada per l'editorial Ares i de nom tan eloqüent com anticreatiu: Revista de Jazz. Un autèntic forat negre econòmic que va sobreviure -si no recordo malament- agònicament uns 13 números però que va oferir algunes pàgines interessants des d'una perspectiva diferent del món del jazz i músiques afins.


El mag austríac dels teclats ens va deixar ara fa poc més d'un any, l'11 de setembre de 2007. L'article el podeu llegir en l'idioma original i es va publicar en el número 11, crec que de setembre de 2006 (era una publicació periòdica que sortia més o menys periòdicament un cop al mes). Com que passat el temps no el veig de la mateixa manera que quan el vaig escriure, m'he permès de fer-hi algunes correccions de gramàtica, estil i contingut.


El títol del present missatge prové d'una de les innumerables anècdotes que un personatge tan especial com Zawinul va protagonitzar. Al llarg de la seva discografia hi detectem títols com Gibraltar, Plaza Real o Manolete que denoten una especial predilecció per la cosa ibèrica. Per exemple, era un merengue fanàtic i, coses de la vida, va oferir el seu darrer concert al Galapajazz de Madrid. Pepe és el sobrenom amb què era conegut de petit el músic austríac amb avantpassats hongaresos, txecs i gitanos. I és que com va dir un cop un gran baixista: "when you play, you play life".


JOE ZAWINUL


Nacido en Viena el 7 de julio de 1932 como Josef Erich Zawinul, quizás el músico austríaco más destacado del último siglo, estamos ante el máximo exponente de la revolución electrónica aplicada al jazz.




Empezó a lo grande con Cannonball Adderley, influyó decisivamente en el giro eléctrico que dio a su carrera Miles Davis y fundó Weather Report, uno de los grupos que aparecen en las enciclopedias solventes. A los 6 años ya tocaba el acordeón con soltura y al año siguiente empezó sus estudios de piano clásico y composición en el conservatorio de su ciudad natal. En 1944 tuvo que ser evacuado a Checoslovaquia por el avance aliado. Volvió a Viena y pronto mostró interés por el jazz: su primera colaboración fue con el saxo Hans Koller en 1952. Con las tempranas influencias de Erroll Garner y George Shearing como guía, poco después ya estaba de gira por Francia y Alemania con su propio trío. Después de unos años consolidando su estilo junto a los más destacados jazzmen del país, decidió dar el gran salto a los Estados Unidos, donde llega a finales de 1958 con 26 años. Allí consigue entrar en Berklee, la prestigiosa escuela de música ubicada en Boston. Sólo dura como alumno una semana al ser contratado por el trompetista Maynard Ferguson para una serie de conciertos a lo largo de ocho meses. En el grupo de Ferguson estaba Wayne Shorter, con el que años después lideraría Weather Report.


Miles Davis le descubre durante esta etapa pero Zawinul, una vez finalizada su colaboración con Ferguson, ingresa en el grupo de Slide Hampton para inmediatamente después pasar a ser el pianista de la gran Dinah Washington durante un par de años, de 1959 a 1961. Ése mismo año emprende una larga y fructífera colaboración con Cannonball Adderley que durará hasta 1970 y en la que empezará a mostrar sus dotes como compositor con piezas como Mercy, Mercy, Mercy o Money in the Pocket, que catapultaron al grupo de Adderley a lo más alto de las listas de éxitos de los Estados Unidos. La primera llegó al número 11 en las listas de pop de Billboard en 1966. Con Adderley, Zawinul empieza a explorar el mundo de los teclados Wurlitzer y Fender Rhodes. Otros intérpretes legendarios como Herbie Hancock y Chick Corea también aportarán su inventiva a los nuevos timbres de los teclados y la aplicación de efectos como chorus, delay, distorsión, etc. Los tres acabarán coincidiendo más tarde bajo el mando de Miles Davis en obras influyentes y seminales como In A Silent Way o Bitches Brew. El quinteto base formado por Cannonball Adderley al saxo alto, su hermano Nat Adderley a la corneta, Zawinul al piano, el contrabajista Sam Jones y el batería Louis Hayes grabaron discos de éxito y fueron de los primeros en realizar giras mundiales, siendo aclamados por doquier. Con la adición ocasional de Yusef Lateef y su pequeño arsenal de vientos, practicaban un jazz de espíritu soul y funk con sólidos anclajes en el blues y una orientación festiva y espontánea que algunos críticos calificaron erróneamente de comercial, quizás guiados en exclusiva por la repercusión de su música, sin hacer el esfuerzo de comprender el alcance de las nuevas ideas que transportaba la música del grupo. Este enfoque sesgado y/o malicioso por parte de la facción más conservadora y acomodada de la crítica ha perseguido a Zawinul a lo largo de su dilatada y meteórica carrera. Y no sólo la incomprensión y el rechazo a una aproximación única y muy personal a las posibilidades de la tecnología en la música ha provenido siempre de la crítica, sino también de los sectores tradicionalistas del propio jazz. Lo único que pasó fue que Zawinul -como un cohete- había quemado ya su etapa be-bop. No todo el mundo puede o quiere hacerlo.



En 1970, Zawinul abre una puerta que ya estuvo unos años antes a punto de abrirse: Miles Davis. In A Silent Way, Bitches Brew, Live-Evil y Big Fun son los discos en los que participó Zawinul justo antes de formar Weather Report junto a Wayne Shorter en 1971. Este gran paso hacia lo eléctrico representa un giro en la carrera de Zawinul. En la mañana del 18 de febrero de 1969 fue invitado por Davis a una sesión de grabación que se había preparado para ese mismo día. El pianista llevaba consigo un tema que se titulaba In A Silent Way y que había compuesto en un hotel de Viena durante una tormenta de nieve. La música de In A Silent Way –el título que Miles puso al disco- era algo nuevo, nunca antes había existido algo así: una música creativa, enérgica, ambiental y etérea a la vez. Y fue un indicador de la orientación que Davis seguiría desde entonces, habiéndole dado ya todas las vueltas posibles al calcetín del be-bop. Algunos críticos se limitaron a hablar del “rock suave que practica Davis con su nueva banda”. La nueva formación, con su anterior quinteto como base –excepto Ron Carter- y algunos nuevos fichajes: Tony Williams, John McLaughlin, Dave Holland, Wayne Shorter, Herbie Hancock y Chick Corea, siguió rompiendo esquemas con el inmediatamente posterior Bitches Brew, para el que Zawinul preparó Pharaoh’s Dance. El disco fue un éxito total y ha pasado a la posteridad como el más vendido de la historia del jazz, rebasando las fronteras del género e influenciando a toda una generación de músicos y público. Zawinul también colaboró en las dos siguientes obras de Miles: el directo Live-Evil y el doble Big Fun, una aventura multicolor con mucho personal, tabla, sitares y experimentación.


Eran tiempos en los que Miles se paseaba con su banda por festivales como el de la isla de Wight en 1970, triunfando ante medio millón de personas. Miles llega a aseverar en su autobiografía que aprendió más de Zawinul que el teclista austríaco de él. Zawinul ya había abandonado el barco para entonces, decidido a emprender de una vez su propio camino y llevar a cabo sus propias ideas. En 1971 forma Weather Report junto a Wayne Shorter, otro discípulo de Miles. La primera alineación de la banda estuvo formada por Zawinul a los teclados, Shorter a los saxos, el checo Miroslav Vitous al contrabajo, el batería antillano Alphonse Mouzon y los percusionistas Airto Moreira, Don Alias y Barbara Burton.


El primer disco, Weather Report, se graba durante la primavera de ese mismo año y la máquina ya no se detendrá hasta 1986. A lo largo de esos quince años grabarán dieciséis álbumes. El grupo será un éxito total y pasará a la historia como el ejemplo más claro de fusión en un sentido amplio. En Weather Report hay jazz, funk, rock, músicas del mundo, ambient, etc. La exploración exhaustiva de Zawinul en todo lo referente a la tecnología con aparatos hoy clásicos como el Fender Rhodes, el Arp 2600, los Oberheim de cuatro y ocho voces, el Prophet 5... todo ello está en la música del grupo.


Mucho le debe la escena electrónica actual a pioneros como Zawinul. Pero Weather Report no sólo eran Zawinul y Shorter. No hay otro grupo en la historia de la música por el que hayan pasado la flor y nata de cada instrumento: los bajistas Miroslav Vitous, Alphonso Johnson, Jaco Pastorius o Victor Bailey; los baterías Alphonse Mouzon, Ndugu Leon Chancler, Álex Acuña, Peter Erskine u Omar Hakim o los percusionistas Airto Moreira o Manolo Badrena. Un detalle de la grabación de su primer disco nos puede dar una visión certera de la búsqueda creativa de Zawinul y Shorter. Zawinul contó en una entrevista realizada en 1984 un secreto que se había negado a revelar antes en otras entrevistas: cómo habían creado los sonidos de Milky Way, el tema que abre el disco. “Yo tocaba un acorde suave en el piano y Wayne ponía un arpegio de ese acorde con el saxo un poco por dentro del piano. El truco estaba en que se empezaba a grabar justo después del soplido de Wayne, con lo que se conseguía ese bonito efecto de eco. Después lo hicimos con varios acordes a la vez y lo editamos. Es una idea que tenía en mente desde hacía tiempo. De hecho, un día probaré a colocar pedales de bombo a los lados del piano y lo usaré para producir sonidos. El piano es el instrumento que tiene el cuerpo que mejor suena de todos.”


A partir del segundo disco, I Sing the Body Electric, Zawinul empieza a ofrecernos su faceta electrónica, al incorporar el Arp 2600, toda una novedad en 1972 y hoy considerado un clásico de la era electrónica. Ahí empieza el sonido que hace reconocible al instante a Zawinul desde entonces. Dos nuevos miembros, Dom Um Romao a la percusión y el batería Eric Gravatt, sustituyen a Airto y Mouzon. Ese mismo año realizan una pequeña gira por Japón, durante la que se graba el tercer disco de la banda, Live in Tokyo. Una apuesta radical por la improvisación en directo muy bien acogida por el público japonés, siempre tan receptivo y abierto a cualquier tipo de expresión musical con sustancia. En un artículo publicado en 1977, el periodista Sy Johnson exponía sus impresiones sobre un concierto del grupo en este período: “Vi al grupo en un club del Village poco después de la aparición de su primer disco y la vaguedad que parecía haber detectado en él desapareció por completo. Irradiaba del escenario una energía y una confianza desbordantes. Eric Gravatt era el batería y conducía el grupo con una musicalidad aplastante. Dom Um Romao había ocupado el lugar de Airto a la percusión y... [el grupo] era lo que uno pueda imaginar, y más...



En 1973 vuelven al estudio y publican Sweetnighter, una obra con la que Zawinul pretendía dar por cerrada una primera fase caracterizada por la experimentación y la exploración. Temas más estructurados y un peso mayor del funk y el groove en el sonido de la banda abrirán el camino hacia discos como Mysterious Traveller, Tale Spinnin’, Black Market y Heavy Weather, que marcará el momento de máximo esplendor de la banda. Por supuesto, el cambio de orientación requería sustituciones en el equipo titular, por lo que el primero en abandonar el barco fue el batería Eric Gravatt, que ya no participó en las sesiones de Mysterious Traveller. Interrogado sobre la posibilidad de incorporar a un guitarrista, Zawinul afirmó que “añadir otro instrumento melódico como la guitarra rompería la química existente en la banda, además aún no he conocido ningún guitarrista al que me gustase tener con nosotros”. Años más tarde, su Zawinul Syndicate incluíria de forma habitual un guitarrista. Pero nunca en Weather Report.


Zawinul afirmó años después que “me interesa mezclar y samplear; siempre me ha interesado. De hecho, creo que yo inventé el hip-hop. El tema 125th Street Congress de Sweetnighter es la primera base de hip-hop que se grabó. Y es de 1973. Lo digo porque en más de cincuenta discos de ese estilo se ha utilizado música mía. A mí me viene muy bien porque eso se reconoce y cobro mis derechos de autor pero, además, les viene bien a todos los chavales porque gracias a esas cosas abren su curiosidad hacia el jazz”. Claro que Zawinul tiene su parte de razón pero Miles Davis había grabado poco antes On The Corner, en el que se cocía algo nuevo, a su vez muy próximo a lo que hoy conocemos como hip-hop. En líneas generales, más de treinta años después, es innegable que el germen de la música del futuro se encontraba en todos esos discos.
Weather Report trasladó a la práctica desde un punto de vista más solidario entre los miembros de la banda el concepto de improvisación colectiva que algunos músicos avanzados como Ornette Coleman, Eric Dolphy o Albert Ayler habían experimentado en los 60 en otros contextos. El significado del innovador concepto queda reflejado en la ya famosa frase de Zawinul sobre la dinámica natural del grupo: “Nadie hace un solo, todos hacemos solos”.


En 1974, Weather Report publica Mysterious Traveller. En aquel momento, el puesto de batería resultaba un problema importante para Zawinul porque no encontraba al candidato idóneo que fuese capaz de tocar en la onda que andaba buscando. El nuevo rumbo que tomaba el grupo determinó también que Miroslav Vitous abandonase de forma definitiva. El batería Greg Errico, ex de Sly & The Family Stone, tomó las baquetas durante la gira de presentación de Sweetnighter y, según declaró, “Miroslav amaba el funk e intentaba tocar así pero para su gran habilidad rítmica y melódica la orientación inicial del grupo, más jazzística, era mejor. Él tocaba el contrabajo y, bueno, no le salía del todo en el sentido que le quería imprimir Joe [Zawinul].” El propio Errico acabó siendo descartado por Zawinul dado que si bien era un gran batería de rock y R&B, cualquier inflexión hacia el jazz se convertía en su particular agujero negro. Tras la marcha de Vitous se incorpora al grupo un nuevo bajista, monstruo del instrumento: Alphonso Johnson.


El periodista Ray Townley, que escribía para la revista Down Beat, le sugirió que Mysterious Traveller era un disco mucho más “terreno” y cálido a lo que el austriaco respondió que “hemos tenido más éxito aún... pero lo importante no es el éxito sino la disciplina... como dijo el pintor catalán Miró: si quieres dar un gran salto debes mantener tus piernas firmes en el suelo.” En 1978 Zawinul recordaba que “la incorporación de Alphonso nos abrió un nuevo universo de posibilidades porque era capaz de tocar cualquier cosa con una precisión y una fuerza impresionantes”.



La siguiente grabación oficial es Tale Spinnin’, publicado en abril de 1975. El líder había proclamado que “la madre de la música es el bajo y la batería es el padre”. Con Johnson, la cuestión del bajo quedaba solucionada. Sin embargo, hasta ocho baterías habían desfilado ya por Weather Report y Zawinul no acababa de dar con uno capacitado para resolver sin problemas el soporte rítmico que necesitaba el grupo. El batería Chuck Bazemore no pudo resistir la presión y abandonó el grupo justo antes de entrar en el estudio después de semanas de ensayos. Le sustituyó a toda prisa el entonces batería de Santana, Ndugu Leon Chancler, que se metió una semana en el estudio con Weather Report y grabó el disco sin hacer lo que los humanos entendemos por ensayar. Chancler se sale en Tale Spinnin’. Según Zawinul “hizo un trabajo excelente”. Por su parte, el teclista toca en el disco muchas cosas y muy divertidas: el Arp 2600, el sintetizador TONTO -un modelo de Moog-, el Rhodes, el piano, la melódica, los steel drums, el xilófono, pone las voces en ese “lenguaje” suyo tan peculiar... Tale Spinnin’ es más que un disco de Weather Report, es un símbolo, una señal de que el grupo estaba tocando más allá de 1975.


La irrupción de Jaco Pastorius en la escena mundial de la mano de Weather Report es legendaria y daría para unos cuantos artículos más pero baste recordar que Pastorius se presentó ante Zawinul en el backstage de un concierto blandiendo una cinta que había grabado y afirmando sin ningún rubor que el perplejo Zawinul tenía delante al mejor bajista del mundo. Esta escena aconteció a comienzos de 1975, después de un concierto en Miami. En abril de 1976 se ponía a la venta Black Market, el séptimo elepé de Weather Report. Con los fichajes de Alex Acuña, Narada Michael Walden y Chester Thompson a la batería, Manolo Badrena a la percusión y el hasta ese momento desconocido Jaco Pastorius al bajo. El bajo seguía en manos de Johnson pero había dos temas con Pastorius: Cannon Ball y Barbary Coast. La primera aparición de Jaco en un disco de Weather Report tuvo consecuencias para Johnson –que dejaría el grupo poco después- y para bastantes de los que escucharon con atención el disco. Pastorius marcaba un antes y un después, pasaba a ser un referente históricamente fundamental de su instrumento.


En Black Market, Zawinul incorpora el sinte Oberheim a su arsenal. No hay que olvidar además la paleta de colores melódicos de aire latino o afromediterráneo, que ya se percibían con claridad en Tale Spinnin’, y que aquí definen la sonoridad de una obra redonda. ¿Es Black Market el primer disco de World music? ¿Qué es la World music? ¿Qué es el Jazz?


A partir de 1977 llega el éxito masivo, las giras mundiales con entradas agotadas en estadios, los escenarios gigantes con láseres, etc. El elepé es Heavy Weather, premiado por casi todo el mundo como disco de jazz de ese año, disco de oro -más de medio millón de copias en las primeras semanas- y número 30 en las listas pop de Billboard. Incluye temas como Birdland, convertido en hit discotequero del año. Pastorius consta en los créditos como coproductor junto a Zawinul, desplazando al colíder Shorter, que llegará a temer por su puesto ante el empuje del lanzado bajista.

Mr. Gone es el disco que pone algo en claro: Zawinul no dará su brazo a torcer. Es un fracaso comercialmente hablando aunque los resultados creativos llaman la atención por cuanto se trata de una grabación realizada en 1978, cinco años antes de la aparición del primer estándar MIDI. Muchos aún se preguntan hoy cómo consiguió Zawinul orquestar toda esa fascinante colección de texturas y sonidos. Podemos escuchar aquí a Pastorius en una divertida entrevista en la BBC de Londres durante la gira de presentación del disco.


Más tarde, ya disuelta la banda, en 1986 publica el disco en solitario Dialects, una bofetada en pleno rostro a la corriente retro abanderada por Wynton Marsalis y muchos de los Young Lions. En él, el pianista de origen austríaco vuelca toda su creatividad en los sintetizadores y el apoyo vocal de Bobby McFerrin y un trío de vocalistas, en una apuesta de electrónica radical que ahora casi nadie juzgaría de antimusical, aunque sólo fuese por su condición de pionera. Lo que Zawinul grabó en 1986 no es sino un paso más y una reafirmación de su condición de embajador de la electrónica, lo digital, la tecnología al servicio de la música. Un disco que es jazz, techno y electro a la vez, no siendo aún cotidiano el uso de estos términos por entonces, a mitad de los años ochenta. De todos modos, el álbum tuvo una difusión limitada e incluso durante la gira de promoción el público mostró su incredulidad hacia el hecho de que una sola persona tocase todo lo que salía por los altavoces durante los conciertos.





Bibliografía


Davis, Miles; Troupe, Quincy. Miles: la autobiografía. Barcelona: Ediciones B, 1995.


Glasser, Brian. In a silent way: a portrait of Joe Zawinul. London: Sanctuary, 2001.


Milkowski, Bill. Jaco: the extraordinary and tragic life of Jaco Pastorius. San Francisco: Miller Freeman, 1995.


Selección de webs


http://www.binkie.net/zawinul


http://todaslasnovedades.net/documentos/2002/octubre/articulos/JoeZawinul.jsp


Discografía


En solitario


To You with Love (1958)  The Rise & Fall of the Third Stream (1965)  Money in the Pocket (1966)  Zawinul (1970)  Concerto Retitled (1970)  Dialects (1986)  The Beginning (1990)  My People (1992)  Stories of the Danube (1995)  Mauthausen (2000)


Con Miles Davis


In A Silent Way (1969)  Bitches Brew (1970)  Live-Evil (1970)  Big Fun (1970


Con Weather Report


Weather Report (1971)  I Sing the Body Electric (1971)  Live in Tokyo (1972)  Sweetnighter (1973)  Mysterious Traveller (1974)  Tale Spinnin’ (1975)  Black Market (1976)  Heavy Weather (1977)  Mr. Gone (1978)  8:30 (1979)  Night Passage (1980)  Weather Report (1982)  Procession (1983)  Domino Theory (1983)  Sportin’ Life (1984)  This Is This! (1985)


Con Zawinul Syndicate


The Immigrants (1988)  Black Water (1989)  Lost Tribes (1992)  World Tour (1998)  Faces & Places (2002)  Vienna Nights: Live at the Joe Zawinul’s Birdland (2005)

dilluns, 4 d’agost del 2008

La Discoteca d'Ampli, XVI: Betty Davis

Betty Davis. This Is It! (Vampisoul, 2005).

La Discoteca d'aquesta setmana en què hem arribat al -vacacional per a molts- mes d'agost té com a protagonista la Betty Davis i el recopilatori que el providencial segell madrileny Vampisoul va publicar ara fa tres anys.

Nascuda a la ciutat de Durham, a l'estat nord-americà de Carolina del Nord, el 26 de juliol de 1945, sota el nom de Betty Mabry, va créixer a Pittsburgh i sobre els inicis dels anys 60 ja voltava per Nova York.

Allà coneixeria el seu futur primer marit: Miles Davis. Però abans publicaria un single el 1964 i escriuria un èxit per als Chambers Brothers el 1967, amb només 22 anys. Poc després coneix Miles i es casen. El propi Miles admet en la seva autobiografia un parell de coses sobre Betty. Una: que el va introduir en el món del rock i el vestuari "modern". Dues: que era massa jove i salvatge per a ell. Així les coses, l'any següent es divorcien i Betty segueix amb el nom de Davis una carrera que no serà massa exitosa però sí remarcable perquè ha creat certa escola dins i fora de la música afroamericana: una barreja entre la Tina Turner més desbocada, el David Bowie més glam, unes gotes de Hendrix, Miles i una personalitat i estil insòlits fins aquell moment. La seva música era potent però les seves lletres ho eren fins i tot més. Fins al punt que era víctima freqüent dels grups religiosos en forma de cancel·lació de concerts i d'un nul suport des de les emissores de ràdio.

D'aquesta època es podrien explicar moltes altres coses... potser la més intrigant és que la pròpia Betty ha declarat en més d'una ocasió que existeix un disc inèdit en què hi participaren ella, Miles i músics que havien tocat amb Jimi Hendrix i Miles. Un autèntic enigma i una llàstima que no s'hagi publicat encara.

Durant els anys 70 Betty Davis s'envolta de músics com el bateria i productor Greg Errico i el baixista Larry Graham dels Sly & the Family Stone, la secció de vents dels Tower of Power o les Pointer Sisters. El bo i milloret de l'escena funk del moment, vaja. Com qui no vol la cosa la Davis enregistrà tres magnífics vinils que trencaren molts esquemes per la forma i pel contingut. Betty Davis, They Say I'm Different i Nasty Gal queden recollits en el magnífic recopilatori que presentem aquesta setmana a la Discoteca amb temes com Anti Love Song, Your Mama Wants You Back o aquest He Was a Big Freak:


Bon estiu, bones vacances i bones vibracions!

Gambita

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...