Fòrum de l'estat de la música '09: INFOXICACIÓ

El dijous 26 de març, a l'encantador teatre del Centre Moral de Gràcia, els inquiets activistes d’Indigestió van organitzar el 8è Fòrum sobre l'estat de la música. Una iniciativa original on 10 persones vinculades a la música disposen de 5 minuts per abordar un tema i deixar l’aire ple de suggestions. El baix d’Eduard Altaba va emmarcar cada intervenció generant un fèrtil estat d’expectativa.

Un musictecari era allà per dir la seva. A continuació trobareu, més o menys, el que va encertar a dir, sota el títol d’INFOXICACIÓ.


1.- Signs of the times

En un típic viatge, tard o d’hora apareix una església al paisatge i algú, mirant el seu arc, diu: “es gòtica” o “és romànica”. És una observació elemental que sempre m’ha fascinat per la seva modesta obvietat (com dir “la porta és verda” o “és de metall”). Però potser també em fascina per alguna raó més insidiosa, relacionada amb el tema d’aquesta presentació: per la senzillesa simbòlica i informativa que hi ha al darrera. La possibilitat de que una estètica que abasta anys, segles, es pugui identificar amb un emblema simple: arc semicircular o arc de pic.

Immediatament, és temptador preguntar-se si hi ha alguna signe a l’estètica dominant dels últims 20 anys que funcioni com les portes de les esglésies pel món de la música i permeti al seu consumidor identificar-la amb el seu temps.

És difícil distingir els signes d’una època quan encara s’hi està immergit. Però sembla clar que ara podríem apuntar cap a un cert amuntegament, observant que tots els estils tenen la seva vigència, simultàniament: la world music, el punk, el new age, el hip hop, l'indie, el folk, el rock, el heavy, el jazz, el pop… Només predomina de forma mediàtica la música adolescent, però fora d’aquesta exigua franja d’edat tot va a l’hora. Tot està a disposició permanent de tothom, i sense una sola forma identificativa a les portes de les nostres esglèsies estètiques. Potser l'únic signe possible d'aquests temps és aquesta suma encavalcada de signes.


2.- Internet fa vaga a la japonesa

He dit 20 anys, perquè coincideix amb el naixement d’Internet, malgrat que els seus dispositius més potents i determinants han anat apareixent els últims 10 -o millor 5- anys.

Em depassa la possibilitat de calibrar la importància d’Internet. Però el seu caràcter de revolució informacional és inqüestionable. Potser aquesta revolució no té una traducció cultural o estètica immediata: és cert que està generant les seves dinàmiques, les seves pròpies mitologies, però també (segons experiència quotidiana de cadascú de nosaltres) està comportant grans tones d’informació i propostes superficials, falses o gratuïtes. Fins al punt que -sovint- es podria pensar, potser equivocadament, que la sofisticació i el treball meticulós de les obres li quedarien al marge.

Hi ha tantes vies informatives que enumerar-les és ociòs. Però només cal pensar en la inaturable metàstasi de fòrums, blocs, comentaris de blocs... tantes veus i tantes possibilitats de gestió i comunicació directa i informació.

Però afortunadament aquesta presentació no és una glosa de l’eina meravellosa que és Internet, sinó que es centra en una de les seves possibles conseqüències: la infoxicació, la intoxicació informativa. Es pot donar aquesta intoxicació per excés (indigestió), per falta d’elements d’origen saludable (contaminació), per l’admissió d’afirmacions no justificades que generen coneixements falsos (manipulació). A una enciclopèdia hi ha experts, autoritats, que signen la informació i les fonts. A Internet els continguts sovint són frankensteins fills del copy/paste/adulterate, i l’autoritat és una hidra difusa.

Quan s’està orientat dins un tema, i es busca una cosa concreta, Internet esdevé l’eina informacional més potent inventada per la humanitat. Però quan no es té una idea precisa, quan es l'usuari necessita orientació, es té al davant un calaix desastre amb escasses garanties, que desborda per la seva immensitat.

Per a les ciències de la informació (parlo tant de periodisme com de la biblioteconomia) l’excés de resposta és una mala resposta i s’anomena soroll. En l’àmbit científic es coneix com a agnotologia: és el procés mitjançant el qual més informació genera menys coneixement. Es tracta d’un llindar atordidor, una vaga a la japonesa de la informació per boicotejar el coneixement que Internet ha traspassat. Quan el volum d’informació és improcessable, augmenta la pèrdua de sentit (i augmenta també la seva cerca d’un sentit per mitjans no lògics, sinó fins i tot esotèrics). La gratuïtat -en els dos sentits de la paraula- de bona part de la oferta de la xarxa pot resultar molt cara.

És evident que Internet, juntament als seus incommensurables beneficis informatius, porta adherida aquesta amenaça als seus bolquers. L'expansió ensordidora de l'agnotologia, de la infoxicació. Si això no sembla clar, potser és que aquesta paraula -agnotologia-, al sumar-se al terme infoxicació, genera també la metàstasi bloquejadora del coneixement que ella mateixa descriu. Com aquesta mateixa intervenció: més soroll ambiental.

Aquesta intoxicació massiva d’informació té algunes conseqüències socials:
- info-estrés
- falta de temps per digerir i processar la informació
- la sospita de que la hipòtesi de Divertirse hasta morir, de Neil Postman era vàlida: repassant les dues distopies literàries del segle XX, la nostra societat no seria tant 1984, com Un mundo feliz. No viuríem tant en un món de control fred, sinó en un ambient diversió (que no alegria) a tota hora.


3.- La infoxicació musical

La difusió de la música ha trobat a Internet eines de capacitats inaudites. I això l'ha revolucionada totalment. També ha afectat a la set de música, més gran que mai. Qualsevol ordinador personal acumula milers de megas de música que potser no s’escoltaran mai. L’allau és (tot són hipòtesis) aplanador.

Conseqüències per a l'adquisició de música: tot està a disposició permanent i gratuïta, quasi tota la música està a xarxes de descàrregues P2P i a portals com el brillant Spotify, on ja no cal descarregar res.

En aquest context, un usuari que vol orientar-se en un domini musical que ignora, què tria?, quina música es descarrega? qui l’aconsella? Com distingir uns arcs musicals d’uns altres al nostre temps i amb tants gegantins calaixos desastre a la nostra disposició? Si un usuari pot escoltar 10 CD’s nous al dia, els hi podrà fer algun cas?, podrà posar-hi tanta atenció en l’escolta com a aquell disc al que tornaves i tornaves quan només en tenies 30 discos al teu abast? més discos, a partir d'un cert llindar, no serà igual a menys discos?

A l'àmbit musical aquestes eines han generat:

- una increïble proliferació de propostes: s’ha trencat la clàssica cadena “Selecció de talent” -> “Producció i gravació” -> “Difusió i distribució”, cadascuna d’aquestes etapes amb els seus poderosos interessos creats. Això ha comportat la creació de tones de música autoproduïda, ha desvinculat l'obra de les prestacions físiques i s'han atomitzat gèneres i tendències (senyors, existeix el japo-techno-grass!).

- noves possibilitats com la música lliure (els seus dipòsits ara per ara no estan filtrats per qualitat o per cap altre criteri i difícilment assoleixen el valor representatiu de qualsevol col•lecció tradicional), i el contacte virtual de músics i fans
- falta de temps per tornar a un disc repetidament
- falta o evanescència de referents col•lectius
- possibilitat de serendipies fèrtils a les cerques atzaroses

A Internet, on estan els precriptors de la música? Podrien ser personals, com els bloggers. Podrien ser automàtics, com els mecanismes de personalització de les plataformes musicals (tipus “My LastFm”).

Fora de la Xarxa, trobem encara la crítica musical impresa. I, perquè no, els centres musicals públics. Aquells obertament desinteressats, guiats per criteris artístics. Les biblioteques públiques. Els musictecaris del temps present que refusen morir.