divendres, 6 de març de 2009

I és que... no som ningú!


Foto: Francis Crick.

Sóc una noia. De petita no m'agradava jugar a nines i no m'agradava ni Starsky ni Hutch ni Leift Garret. A l'institut les úniques amistats que vaig fer van ser les de dos heavys, una rockabilly i una gòtica. Jo em debatia entre els mods i els punks, així que no trobava el meu lloc ni en un bàndol ni en l'altre. De fet, m'agradava tant el James Brown com els Sex Pistols, Joy Division i els Small Faces. Ara crec que, potser, no hi ha tanta diferència entre els uns i els altres.

Amb el pas del temps, les meves afinitats estètiques, musicals i vitals s'han anat fent cada cop més flexibles. Als 20 anys odiava la salsa, ara m'encanta, fa dues setmanes que vaig descobrir aquest grup cubà gestat al Nova York dels 70, el Grupo Folklórico y Experimental Nuevayorquino:



El jazz em semblava avorrit fins que va arribar el dia que vaig deixar de banda els meus prejudicis i em vaig posar a escoltar el Kind of Blue de Miles Davis. Llavors alguna porta del meu cervell es va obrir.

















Potser ha estat una curiositat malaltissa (heretada de ves a saber qui) que m'ha portat a escoltar i ballar música que molta gent no coneix,


PIERRE HENRY. Psyche Rock (1967).

que m'ha fet gaudir de poetes maldits,

¿Acaso soy mejor yo que los otros?
¿Son mi cuerpo y espíritu especiales?
¿Acaso soy yo un héroe excepcional
de esos de las películas y libros?

He de asentar los pies sobre la tierra.
Verme como el sinónimo ruinoso
de uno más del tropel de los humanos.
Alguien muy parecido a aquellos otros
que yo he menospreciado muchas veces.

¿Por qué, pues, no sumarme en el gran número?
¿Y por qué no me acepto en mi destino
si es vano rebelarse? No se puede.
No es posible escapar de lo que es uno.
Destrucción de la mañana. José María Fonollosa.



veure pel·lis que mai podrien rebre un Oscar però que m'han fet la vida més divertida,


Pink Flamingos (1972). John Waters

llegir llibres que no tenen reserves kilomètriques pels usuris de la biblioteca pública del meu barri,















interessar-me per gent una mica rara...

Foto: William Burroughs.









i fer amics semblants a aquest parell:

Foto: Clerks (1994) de Kevin Smith.













Us preguntareu perquè us explico tot això si, de fet, jo no sóc ningú, i les meves filies i la meva vida no són millors ni pitjors que les vostres... Doncs senzillament perquè crec en la cultura en un sentit AMPLI, en un sentit allunyat del consum cultural estrictament comercial, aquell que sembla que tothom practica perquè tothom accepta, tohtom menys els "ningú". Tothom, ningú, ningú, tothom, tothom, ningú, la la la la!

Jo sóc ningú i m'agrada descobrir música i músics de tots colors, clàssics o moderns, amb propostes radicals i cacofòniques o armonioses i melòdiques. M'agrada perdre'm per les prestatgeries d'una biblioteca i que el llibre d'un autor que desconec sobresurti perillosament del prestatge esperant cridar la meva atenció (Vila-Matas, abans de ser popular, el vaig descobrir gràcies a la força de la gravetat...). M'agrada que els meus ulls traspassin al cervell un gran interrogant davant portades de discos com aquesta:
















Algun cop he sentit comentaris d'altres companys de professió del tipus "aquesta música no la coneix ningú, no surt en préstec, no sé per quina raó la compres". Si us trobeu en una situació similar, amics musictecaris, digueu que seleccioneu música per a encomanar a la gent una mica d'aquesta curiositat malaltissa que ens fa gaudir tant als que no som ningú.

10 comentaris:

Director Wilkins ha dit...

Gracias, Miss. Con posts como este la ciudad se vuelve más habitable.

Fonti ha dit...

:-)

Les bibliothécaires musicaux ha dit...

Bravo et merci pour cet article original plein d'humour, de fantaisie :-)
Nicolas

Diletant ha dit...

Hola Miss Danger,

sé que un comentari com aquest potser no l'hauria ni de deixar. Però, no sé, crec que l'escrit parteix de la idea que té un públic. Jo em sento part d'aquest, i també sento necessitat de manifestar la meva reacció. Així que d'entrada, demano disculpes.

Som molts els que no som "ningú", tants que cada cop és més mentida que som ningú. Qui no ha vist un munt d'exemplars de Compactos a l'FNAC? Em molesta una mica aquesta reivindicació del jo sóc underground, jo vaig descobrir això i allò. Si realment som conscients que som ningú i la música i la cultura ens aporten tant i ho sabem viure per nosaltres i volem que els altres ho visquin només per a ells mateixos, realment cal vanagloriar-se'n d'aquesta manera? No és pur aparador això? Com puc estar-ne segur?

Vull dir, és clar que està bé tenir certa entitat com a grup, sobretot en el sentit, com diu en Jordi Oliveras, que el públic és imprescindible en la pròpia obra. Però jo estic una mica fart d'aquest el·litisme fàcil, de veritat. Prefereixo de molt aquelles recomanacions que passen per una declaració d'amor a l'obra. És aquest vincle el que m'interessa.

En qualsevol cas, ho sento pel missatge. Fins aviat.

Gerard

Sophie ha dit...

j'adore ! :-)))))

Miss Danger ha dit...

Hola Gerard,

gràcies per la teva opinió/reflexió em sembla interessant.

En cap moment he intentat ser elitista (tu parles del Jordi Oliveres, bé, crec que Indigestió precisament no té un públic gaire ample) i menys reivindicadora de res (ni de "jo underground" ni de comulgadora amb la massa). Si has interpretat això és que no he sapigut expressar-me millor, ho sento, no sóc cap periodista ni crítica musical, ni tinc talent literari. Només sóc una persona amant de la música i d' aquells que m'han fet passar bones estones. Resulta, però, que molts d'aquells que m'han fet passar bones estones no surten gaire a la tele ni es poden escoltar a les emissores més majoritàries. Ja m'agradaria, de veritat.

M'encantaria poder compartir més sovint amb més gent els meus gustos musicals, literaris, estètics... És més divertit... Però no és així, doncs, ok, tampoc passa res. De fet, jo no sóc qui posa l'etiqueta d' "underground" a res...

Aquest post està escrit en un context i en un moment determinat que no ve al cas, però que té una raó de ser. Suposo que m'hauria d'explicar però per escrit se'm fa una mica pesat. Si t'interessa o tens curiositat em trobes a l'hàbitat de la biblioteca Montbau. Pregunta per Rosa, estaré encantada de xerrar una estona amb tu sobre les nostres filies i les nostres fòbies musicals o no.


Fins aviat,

MD: No em vanaglorio de res... uff, no, no, ben al contrari.

Miss Danger ha dit...

Volia parlar de tenir curiositat per descobrir coses noves, en cap cas vull que s'interpreti aquest post com: "que way que som els que no escoltem X o ens agrada Y". També el que volia dir era que amb el temps he après a ser més oberta en els meus gustos musicals o culturals.
Aquesta era la idea.
Però em sembla molt bé algú que només li agradi escoltar Bruce Springsteen o ballar patxanga (estic pensant en una amiga meva). Pues genial!
:)

David Cuadrado ha dit...

Yo no entiendo ni comparto los comentarios de esos "compañeros" ¿bibliotecarios? sobre las selecciones de música.

¿Acaso no se dan cuenta de que esa música de "Carrefour" de artistas que tienen la sensibilidad musical en su cuenta bancaria es la que se va a llevar por delante la piratería?

Es esa música que promocionan "los 40 gilipollas" (y perdón por el exabrupto) la que más rápido queda obsoleta y muere en nuestras estanterías y la que escucha la gente que no distingue entre el sonido de un buen equipo de música y los altavoces de su movil. Y es esa gente que no aprecia el valor de una grabación en CD y tira con cualquier bitrate de MP3 bajado en P2P, la que ha dejado de interesarse por la música que se ofrece en las bibliotecas.

Yo soy un amante del Hardcore old school y estoy tranquilo, sé que mis grupos preferidos nunca van a dejar de hacer música y dar conciertos... ¿Pueden decir lo mismo los fans del amigo Ramoncín?

Felicidades por el post.

Marta ha dit...

Recordo perfectament l'època que vaig passar dels 40 principales a Radio3. El meu cervell es va AMPLIAR.
Recordo quan vaig descobrir músiques d'arreu del món i de ben a prop que, evidentment, no coneix ningú -tot i que després els concerts estiguin a vessar de gent-. La meva curiositat musical es va AMPLIAR encara més.
I també recordo el curtcircuit fulminant i definitiu que em va obrir les portes al jazz.

Al llarg dels anys, per alguns he estat una tiquismiquis amb gustos estranys. Per altres, un exemple de bon gust i fins i tot ¡criteri!

Fa 9 anys que treballo en una biblioteca pública i trio la música que adquirim. Gràcies al meu suposat "bon criteri musical". Procuro equilibrar entre músiques comercials de llarg recorregut, clàssics de tota mena i d'arreu del món que no moriran mai i, evidentment, música que no coneix ningú.

I precisament,aquesta "música que no coneix ningú" és la que més satisfacció m'ha donat a mi, a nivell professional, ja que no poques vegades algun o altre usuari m'ha felicitat per la seva adquisició. És un veritable plaer descobrir noves propostes musicals i compartir-les. I quin lloc més AMPLI que la biblioteca pública?

I encara una altra cosa i ja no m'enrollo més. A mi, com a usuària, no m'agradaria veure com els diners de tothom es gasten en segons quins CD, DVD o llibres que seran obsolets en 1 any, essent optimistes. Això em vaig trobar jo (en certs gèneres musicals) quan vaig arribar a la meva biblioteca. I estic ben orgullosa d'haver-ho canviat en la mesura que m'ha estat possible.

Gràcies Rosa, per aquest post. I gràcies infinites per incloure-hi un poema del gran Fonollosa!

Ànims a tots els musictecaris i llarga vida a l'AMPLI!

Miss Danger ha dit...

És molt gratificant poder treballar en una feina que ens permet DESCOBRIR en un sentit ampli del verb. Descobrir i compartir.
És un plaer poder donar a conéixer propostes culturals que es mereixen una difusió que, d'altra forma, difícilment podrien tenir. Aquestes propostes ens poden agradar més o menys personalment però les creiem interessants i per això intentem que algú altre les pugui gaudir. És la part que més m'agrada de la nostra feina.

Gràcies Marta i David pels vostres comentaris que amplien el post i que expressen molt clarament el que intentava dir d'alguna forma amb més o menys encert :)

¡¡Alegría y manos de Santo (San Don Nadie)!!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...