A tall de preludi hem entrevistat els dos protagonistes de les vesprades.
Eva Rosa
Em dic Eva
i sóc petita, miop i periodista. Això últim ho sóc a Ràdio Gavà, on porto el
magazín matinal i el programa especialitzat en indie pop nacional “El sonido de
las montañas al revés”. Els micròfons amplifiquen la veu, així que no confio en
els locutors que criden, prefereixo aquells que parlen com si fossin al sofà de
casa seva i et fan sentir allà.
De petita
que volies ser?
Cuinera o jardinera. Encara ho vull ser, potser és que no he
deixat de ser petita (si atenem a la meva alçada).
De gran
que vols ser?
Feliç.
Com vas
arribar a la ràdio?
De petita gravava cassettes amb la meva cosina imitant els
presentadors dels 40 Principales. Durant el primer any de carrera vaig fer just
d’això, de presentadora de radiofòrmula a la ràdio de la seva ciutat, tot
tancant el cercle. Però està encerclada no m’agrada, així que vaig decidir
ràpid que aquell model de ràdio era exactament oposat al que volia fer.
Per quina
porta vas entrar a la música?
Per la porta relativament gran per després acabar
travessant les petites. De mesclar el flamenc del meu pare, los Brincos de la
meva mare, les bandes sonores del meu germà i la ràdio comercial del 90 va
sortir aquesta afició meva pel pop independent. Els amics amb bons gustos
musicals no en van aparéixer fins a la majoria d’edat.
Creus en
la música Indie?
No puc creure en allò que no puc definir. Crec en altres
músiques possibles a les comercials, majoritàries, etc, encara que cadascú
marcarà els seus límits aquí. Malgrat tanta indefinició, si em pregunteu quina
música escolto diré “música indie”. Potser no hi crec, però m’agrada.
De petita feies servir les biblioteques?
Recordo hores a la biblioteca de l’escola
consultant aquells volums gegants enciclopèdics (i escrivint notes amb les
amigues amb l’entrepà mig embolicat sobre la taula). Vaig fer-me assídua fora
de les aules a l’adolescència, quan van obrir la Central de Cornellà.
Com veus
les biblioteques avui en dia?
Han evolucionat més enllà del paper i del préstec.
Les biblioteques són una eina de democratització de la cultura i avui també de
dinamització, oferint concerts, xerrades, punts de trobada... Teniu un paper
important que moltes esteu aprofitant. Avui amb la crisi, com aquelles primeres
biblioteques dels 80, tenen un paper fonamental de permetre un consum cultural
amb despesa zero.
Quina
feina creus que podem fer les biblioteques respecte la música?
És un terreny
complicat. Fa anys que el cd com a suport ha perdut (molta) força i no sembla
gaire atractiu oferir-los a la biblioteca. Fa 15 anys, anar a la biblio a
agafar cds era una manera de descobrir grups o aconseguir les cançons que ja
t’agradaven. Avui no cal (amb excepcions), tenim internet i plataformes com
Spotify. El vinill (i el cassette també vol fer-ho) ha guanyat pes, però tampoc
és atractiu en aquest cas: com un objecte preuat, qui vol un vinil el desitja
per sempre a la seva col·lecció i no només per uns dies, és un suport delicat,
etc. Crec que s’ha d’oferir el plus de concerts, audicions i trobades amb
l’artista (la Vapor Vell de Barcelona té una programació excel·lent), llistes
periòdiques a Spotify o Deezer, especialització en grups locals o estils molt
concrets, documentals musicals (el festival In-Edit ha demostrat que hi ha
afició) i altres iniciatives que surtin del cercle marcat (els cercles, sempre
cal sortir d’ells i pintar fora de la línia!).
Com veus
el nou entorn musical amb el que convivim (plataformes de descàrregues legals i
il·legals, escoltes en Streaming, entorns digitals, nous hàbits de consum,
etc)?
Un altre punt complicat. Estic a favor del streaming de pagament i el
faig servir, encara que no de les condicions que ofereixen als músics, i del
gratuït, com ara Soundcloud o Bandcamp, trobo que pot ser útil per als grups.
També estic a favor de les descàrregues legals, encara que no les faig servir.
Jo compro discos i vaig a concerts, a la vegada que pago Spotify i escolto
música gratis a Bandcamp. Trobo que l’ideal seria una feliç convivència de tot
plegat, però també veig que, cada cop més, hi ha menys gent que paga per la
música. Gent que no paga ni 5 euros per una entrada, que només va a concerts
gratuïts o molt cars, ja sabeu, festivals on cal lluir modelet. Gent que no
compra cap disc a l’any ni paga, un altre cop, ni els 5 euros que costa la
subscripció més barata a la plataforma de streaming més famosa. Admeto que és
una conseqüència de la crisi però és molt cínic dir que només és per això. Es
tracta de prioritats i de valorar les coses en la seva justa mesura i hi ha qui
té la música, i la cultura, en una posició molt baixa de la seva escala de
valors.
Creus
que la nostra ciutadania viu un procés de desafecció respecte la música, o al
contrari n’escolta i l’estima més que mai?
No crec que pugui fer afirmacions en
aquest sentit, però parlaria d’una polarització: una minoria de gent que sí
estima, i molt, la música i munta grups, organitza concerts i festivals petits
o crea mini segells (existeixen, jo en conec uns quants!) i una majoria de gent
que no l’importa gens, escolta el “hit” de moda als altaveus del mòbil i
l’oblida tan ràpidament com aquella moda que dictava que el rosa fluor era
tendència. Un apunt: als concerts, com a mínim a l’escena que conec, la mitjana
d’edat és perillosament alta, poques vegades baixa dels 30.
Cristóbal Pérez
Al
Cristóbal li van regalar la seva primera guitarra quan tenia 9 anys. Des de
aleshores, sempre li ha acompanyat. És el seu més estimat mitjà d’expressió, el
seu hobby, la seva passió, el seu lloc de meditació, la seva manera de crear...
la forma en que els seus somnis es transformen en música.
En els
últims anys ha creat un repertori propi que no es deixa definir per cap estil i
que intenta només ser una expressió sincera de la seva pròpia individualitat i
la seva relació amb el món.
De petit que volies ser?
Maquinista
de trens. Encara ara m’encanta pujar-hi i veure’ls passar. Ho associo al viatge
llarg i a mirar per la finestra com va canviant el paisatge davant dels teus
ulls.
De gran que vols ser?
Res en
especial. Una persona no s’acaba en la seva professió ni en els seus hobbies o
passions. Crec que el summum és arribar a ser Persona amb majúscules.
Per quina porta vas entrar a la música?
He anat
trobant moltes portes, camins, laberints, pujades i baixades diferents. El meu
primer instrument, que jo recordi, va ser un triangle. Encara recordo però que
allò no m’acabava de convèncer. Jo volia tocar instruments més rics
harmònicament. Tot i que aleshores encara no sabia ben bé que volia dir això!
Però només donar cops a un triangle de tant en tant no m’acabava d’omplir. De seguida,
però, va aparèixer la guitarra i suposo que em va enamorar perquè als 9 anys ja
havia convençut els meus pares a que em regalessin una.
Com vas arribar al fingerstyle i a la guitarra-arpa?
Un dia
passejava pel carrer Consell de Cent, quan vivia a Barcelona, de camí cap a
casa. Pot ser farà uns 10 anys o una mica més. Vaig entrar
a la botiga de discos Gong. Malauradament ja han hagut de tancar. En aquella
època estava estudiant guitarra flamenca al Conservatori del Liceu i li vaig
preguntar al noi de la botiga si tenia res de guitarra que no fos el de sempre,
jazz, blues, flamenc, clàssic, rock,.... Necessitava
alguna cosa nova, diferent. Sempre m’ha agradat descobrir coses noves i alhora
estava una mica cansat de sentir sempre el mateix.
El noi de
la botiga em va ensenyar un disc d’en Michael Hedges. Només com m’ho va
presentar va ser suficient per comprar-ho i portar-m’ho a casa sense ni tan
sols sentir-ho a la botiga. I va ser un
encert total. Aquell guitarrista, malauradament mort feia uns any, expressava
emocions profundes de manera sincera i no s’amagava darrera de tècniques
apresses. No pertanyia a cap estil i aprofitava al màxim la guitarra sense
vergonya, ni prejudicis; fent cops a les fustes, tappings, sorolls i tot el que
calgués en pro de poder expressar sense límits tot el que portava dintre. Després
Internet em va posar en la pista dels seus seguidors, molt vinculats amb la
guitarra acústica canadenca i nord-americana. El fingerstyle és la definició
que es donen a si mateixos aquests guitarristes americans (i ara ja de molts
altres països) que toquen amb dits per poder crear harmonies riques, i que
normalment comparteixen aquest esperit lliure a l’hora de composar i tocar. La guitarra arpa és un dels instruments recuperats pel Michael Hedges. És una
guitarra amb 6 cordes més que sonen per simpatia o per pulsació. Això fa que
guanyis en reverberació i en baixos a l’hora que, en tant que és un instrument
germà de la guitarra però diferent, t’empeny a composar de maneres diferents a
quan tens una guitarra a sobre.
Quin es el teu credo musical?
Que
no hi ha cap credo. Que el camí te’l fas tu en un diàleg sincer amb tu mateix.
Que moltes vegades no pots decidir cap a on anirà una composició perquè el teu
cos pren les seves decisions i l’has de seguir. I que disfrutar és el millor
senyal de que vas pel bon camí.
De petit feies servir les biblioteques?
Em van fer fora de la biblioteca del barri per entregar
massa tard uns llibres. I mira que jo era un bon lector!
Com veus les biblioteques avui en dia?
Ara només les visito quan vaig amb la meva filla petita a
alguna activitat. En els últims anys no és que hagi tingut gaire temps lliure i
l’he dedicat tot el possible a composar i tocar.
Quina feina creus que podem fer les
biblioteques respecte la música?
Les biblioteques són dels pocs bastions culturals que encara
no han caigut. Crec que s’han de convertir en els centres culturals
multidisciplinaris més importants dels pobles i dels barris. Em penso que
d’alguna manera ja van en aquesta línia des de fa uns anys.
Com veus el nou entorn musical amb el que
convivim (plataformes de descàrregues legals i il·legals, escoltes en
Streaming, entorns digitals, nous hàbits de consum, etc)?
No soc gens fatalista al respecte dels canvis i les noves
eines de comunicació. Si no hagués estat per elles, no hauria conegut a la majoria
de musics que ara escolto. Ni hauria comprat els seus discos. Ara pots fer arribar les
teves creacions a tot el món i això no pot ser dolent. Tu pagaries per una
imatge en jpg d’un quadre de Picasso? Perquè has de pagar per una versió
enllaunada mp3 d’una cançó? Això si, si vols veure el quadre en viu, llavors et
toca pagar entrada. I si vols sentir bona música en directe també.
Creus que la nostra ciutadania viu un procés
de desafecció respecte la música, o al contrari n’escolta i l’estima més que
mai?
Trobo que ara hi ha menys temps per posar-te a escoltar els
cinc concerts de Brademburg de Bach, però siguem sincers, fa 30 anys tampoc ho
posaven massa per la radio. Tot i així, dubto que Mozart hagués sentit més
música en la seva vida que qualsevol persona de carrer d’avui dia. Estem
envoltats de música per tot arreu. Al igual que amb el menjar, però, hi ha molt
més que abans, però segueix sent difícil trobar-ne de qualitat.
Podeu consultar el seu canal de youtube.
* * *
Lo Jaume i Maite Pinteño
