dimecres, 22 de febrer de 2012

Plàstica musical -7: Reid Miles, el geni invisible de Blue note

Enllaç
Continuem la sèrie plàstica musical, que pretén oferir materials per valorar també aquelles obres del disseny que van acompanyar (i impulsar) l'estètica musical de les obres musicals que arropaven. Trobareu les inoblidables entrades anteriors aquí.

Una a una, són aquestes:

1. Mark Ryden album covers
2. Alex Grey, the man with the x-ray eyes
3. Peter Savlle, dissenyant la new wave
4. Giger, de de l'abisme
5. Storm Thorgerson, fascinació i enigma
6. Roger Dean, paisatges al·lucinats

Aquest capítol, el seté, aborda la història d'una de les millors sèries de portades de tots els temps: les portades de la discogràfica Blue Note. Aquesta discogràfica és la més emblemàtica de quantes van difondre el jazz a partir dels 40. Després, clar, no podem obviar Prestige, Riverside, Impulse, Atlàntic... Blue Note, però ha acabat erigint-se quasi en un estil, en un tipus de jazz que va del swing al hard, un signe de distinció.


Blue Note comença la seva producció el 1939, amb el tema Boggie Woogie Stomp i Albert Simmons. Aquesta grabació auroral perdura i està aquí, saltimbanqui i feliç abans de la guerra i com anterior al propi jazz. Des del començament van mostrar cura i dedicació a tot el que acompanyava els discos.

Però no va ser fins a mitjans dels 50 (al 56!) que van contractar al dissenyador Reid Miles, un geni del gust i la tipografia, que va aconseguir com a còmplice el fotògraf Francis Wolff. Els dos donarien un toc modern i un aire directe, clar, a les portades aconseguint que el comprador entrés a l'ambient del disc i del músic abans d'escoltar-lo. La seva imprompta, estilitzant, elegant i distingida.










Les fotografies de Francis Wolff sempre eren significatives i les treballava usant la técnica bicolor. Partint del blanc i negre, el blanc podia tornar-se blau, groc, carn. JORDI HURTADO. La creativitat tipogràfica també és digne de menció: la capacitat d'inventar lletres de Reid Miles sembla obra d'una empresa de tipògrafs i no d'un sol home. Sense remetre's a la imaginació, a la sordidesa, a cultura il·lustre... Només espai net per la imatge, per la cara o l'instrument del músic.

A més, cada una d'aquestes imatges fa justicia a la música que serveix, està a la seva alçada en gust, equilibri, modernitat.







Francis Wolff, productor musical a més de fotògraf, sabia captar els moments, els angles significatius que revelaven la personalitat del músic i la seva música. És a dir, que era ell qui triava la fotografia, feia alguns retocs de color, i després Reid Miles composava la portada. Quedava així desterrada l'il·lustració, que havia caracteritzat les primeres portades del jazz.







Us oferim un ventall de portades significatives del segell, però us animem a viatjar a través d'Internet per empapar-vos d'aquesta màgia pels ulls. N'hi ha d'exhaustives, per exemple, en aquesta pàgina o aquesta.













Hi ha un llibre que resum aquesta història: està aquí. Us recordem també que cada un d'aquests discos és una meravella de llibertat i gràcia. Blue Note és un continent de bellesa, ple i a la nostra disposició. Trobareu centenars de discos a Spotify, aquí. Les biblioteques públiques també us ofereixen un catàleg enorme d'aquests discos eterns.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Està molt be aquest apartat dedicat als il·lustradors de cobertes de discs.
Un parell de suggeriments per si els voleu recollir: Tadanori Yokoo i Mati Klarwein. Tots dos han donat imatge a alguns dels millors discs de l'inigualable Miles Davis (entre altres músics)

Musictecaris ha dit...

Thank you, anònim!
Prenem nota! I, si alguna vegada t'animes a escriure, aquí tindràs un bon lloc.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...