dijous, 13 de novembre de 2008

Lisboa, 2a part

Després de la primera part, Marta Bramon, la nostra amiga i companya musictecària de Banyoles, ens presenta el segon episodi de la seva sèrie dedicada a la música de Lisboa.

Un vespre fred de novembre, escoltava un programa musical a la ràdio. De sobte, una veu que no era la d'Amalia, però que cantava com si ho fos, va acaparar tota la meva atenció: el locutor va presentar-la: era Mariza. Uns quants anys després, al cor mateix de Lisboa, peregrinava sota la pluja per un carrer estret, prop de la casa on cantà Maria Severa. Els veïns del mateix barri m'ho van confirmar: "Mariza e Camané sâo agora os fadistas mais fadistas de Portugal".

Fados, de Carlos Saura (2007).




En els últims anys, el fado, la cançó de Lisboa, està de moda. Joves músics i cantants ens ofereixen propostes originals, alhora que recuperen l'estil més tradicional del fado. Aquest nou fado és hereu directe dels grans fadistes que van obrir el camí durant els anys 30, 40 i 50 del segle XX. Les seves cançons perduren en les noves veus.

Si em voleu seguir, agafarem el tramvia 28 i farem un recorregut pels carrers estrets dels barris de Lisboa, buscant les petjades del vell fado i també dels nous fadistes.

Silêncio ... que se vai cantar o fado.

Amalia Rodrigues (1920-1999)

Amalia internacionalitza el gènere, el renova i el combina amb noves experiències musicals que coneix en els seus viatges: músiques tradicionals, jazz, flamenc, sons del Brasil... La dictadura de Salazar es va apropiar de l'èxit d'Amalia, la va convertir en un símbol del règim. Tot i així, després de la Revolució de 1974, aquest fet li fou disculpat i el fado, novament es va anar erigint en un gènere musical per sobre de conflictes polítics, socials o nacionals. Una petita tafaneria: el mateix José Saramago confirma que Amalia, d'amagatotis, va participar durant anys en el finançament del Partit Comunista Portuguès.






Mariza (1973)

És la representant femenina més internacional de la última fornada de fadistes de Lisboa. Una veu potent, una figura allargassada que no s'acaba mai, una posada en escena molt teatral i unes interpretacions dels fados més clàssics plens de força i convicció.

Treballs d'estudi: Fado em mim (2001), Fado Curvo (2003), Transparente (2007) i Terra (2008). Aquest últim, amb producció de Javier Limón.

Més informació a: www.mariza.com


Loucura-Mariza, concert a Lisboa



Alfre
do Marceneiro (1893-1982)



Entre todos o primeiro
Fadista desta Lisboa

Alfredo Marceneiro
Ele era o fado em pessoa


[Versos del fado: Figuras do passado, de Joâo Alberto.]





Actualment, Alfredo Marceneiro és considerat el fadista més important del segle XX. És el gran referent de les veus masculines del fado més nou. Maceneiro no només interpretava cançons, sinó que també fou compositor i lletrista de fados que han esdevingut patrimoni popular. De fet, alguns dels temes més emblemàtics del fado són seus: Fado Bailado, Fado Louco, A casa das Mariquinhas o Estranha forma de vida. Imatge mítica de Marceneiro: assegut a la taula d'una taverna, guitarres a banda i banda, cigarreta en mà i recitant històries en forma de fado.



Camané (1967)

Carlos Manuel Moutinho, Camané, és la veu masculina del fado actual. Des de ben petit, es va passejar pel país cantant en diversos festivals fins que, ja en plena joventut, va decidir donar-se un descans. No eren temps propicis pel fado. Ara, Camané i els seus germans es dediquen plenament a la cançó lisboeta: component, interpretant i produint treballs d'altres fadistes. Camané destaca per oferir sempre un bon repertori, per una dicció perfecte i pel seu domini a l'hora de modular la veu. Camané, quan interpreta, és la imatge viva del fado: una mà a la butxaca, el cap inclinat ... els ulls tancats.

Treballs discogràfics: Uma noite de fados (1995), Na linha da vida (1998), Esta coisa da alma (2000), Pelo dia dentro (2001), (2003), i Como sempre ... como dantes (ao vivo) i Sempre de mim (2008).

Vídeoclip Sei de um rio-Camané




Maria Teresa de Noronha
(1918-1993)


Si els artistes anteriors representen el fado més popular i els orígens més humils, Maria Teresa de Noronha representa l'anomenat fado aristocràtic. Noronha provenia d'una família noble i amant de la música. Ara és una de les figures representatives del fado que més reivindiquen alguns artistes i estudiosos del fado, com el mateix Carlos do Carmo.







Mísia
(1955)

De pare portuguès i mare catalana, Mísia es va deixar seduir ben aviat pel fado. Especialista en musicar versos de poetes i escriptors de gran rellevància en la literatura portuguesa actual, com Antonio Lobo Antuntes, José Saramago o Lídia Jorge. Alguns parlen de Mísia com la fadista intel·lectual. Mocadors negres, cap inclinat, olhos fechados: fado.

Treballs d'estudi: Mísia (1991), Fado (1993), Tanto menos tanto mais (1995), Garras dos sentidos (1998), Paixoes diagonais (1999), Ritual (2001) - gravat en takes sencers i amb micròfon de vàlvues, exactament com es feia fa cinquanta anys-, Canto (2003) -dedicat al guitarrista i compositor portuguès Carlos Paredes- i Drama box (2005).

Videoclip Garras dos sentidos-Mísia


Argentina Santos (1926)


Argentina Santos és la mestressa d'una de les cases de fado de més prestigi de Lisboa, A Parreirinha de Alfama. Va néixer el 1926, a Lisboa, i la seva vida ha transcorregut entre els fogons i els fados, dues ocupacions que sovint l'han fet deixar-ne una per dedicar-se a l'altra. En els últims temps, ha decidit tornar als escenaris. Quan Argentina Santos canta un tema com Vida vivida es fa el silenci: é que está à cantar uma das mais grandes fadistas.



Carlos do Carmo
(1939)

And last but not least, Carlos do Carmo: tot un gentleman portuguès. Do Carmo té l'habilitat d'unir els cantants més moderns amb els més veterans en el mateix escenari, i d'envoltar-se en un mateix concert de veus com Camané, Argentina Santos o Mariza. Assessor de Carlos Saura a la pel·lícula Fados, mestre de cerimònies i presentador. Una de les veus en actiu més peculiars i precioses del fado lisboeta. Carlos do Carmo ha actuat arreu del món i part de Catalunya: concretament a Sant Feliu de Guíxols (2008) i a Cardedeu (2007) ! Llarga vida, fadista!

Eu sou o homem da cidade
que manhã cedo acorda e canta,

e, por amar a liberdade,

com a cidade se levanta.


Nas minhas mãos a madrugada
abriu a flor de Abril também,
a flor sem medo perfumada

com o aroma que o mar tem,

flor de Lisboa bem amada

que mal me quis, que me quer bem.


[Versos de la cançó: Um homem na cidade, d'Ary dos Santos, una de les cançons que més ha interpretat i que identifica la figura de Carlos do Carmo.]

Por morrer uma andorinha-Carlos do Carmo


Tudo isto existe, tudo isto é triste, tudo isto é fado!



Marta
mediatecabanyoles.blogspot.com



4 comentaris:

Director Wilkins ha dit...

Gràcies Marta!
Lisboa i el fado circulen pel corrent sanguini d'europa com una bona defensa contra la insensibilitat.

Gambita ha dit...

M'ha agradat molt el post... gràcies Marta!

Lórien ha dit...

Celebro que us agradi, muito obrigada ;-)

Les bibliothécaires musicaux ha dit...

Very useful and interesting as usual :-) Nicola

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...