El video del diumenge: Teardrop

Reprenem aquesta sana costum de començar el diumenge amb un vídeo. Per si voleu fer una sessió retrospectiva, les sessions anteriors estan aquí:

Vídeo del diumenge: Hurt, el testament de Johnny Cash
Vídeo del diumenge: The Specials
Vídeo del diumenge: James Taylor i Carole King
Vídeo del diumenge: Misty, d'Errol Garner, interpretat per Ella Fitzgerald
Vídeo del diumenge: Surfin' Monster Guitars
Vídeo del diumenge: Sabotage de Beastie Boys
Vídeo del diumenge: Richard Wright's Paint Box
Vídeo del diumenge: David Bowie
Vídeo del diumenge: John McLaughlin
Vídeo del diumenge: Telephone call from Istanbul
Vídeo del diumenge: Víctor Jara
Vídeo del diumenge: PLAY FROM YOUR FUCKING HEART
Vídeo del diumenge: Yoko Ono
Vídeo del diumenge: Nova cançó de l'amor perdut
Vídeo del diumenge : Susanna and the Magical Orchestra plays Joy Division
Vídeo del diumenge : John Zorn's Masada Sextet
Vídeo del diumenge: T-Bone Walker
Vídeo del diumenge: Prince
Vídeo del diumenge: Antonio Vega
Vídeo del diumenge: L'art de la fuga
Vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball
Vídeo del diumenge: Boys Town Gang - Can't take my eyes off you
Vídeo del diumenge: els descreguts
Vídeo del diumenge: Velha Chica
Vídeo del diumenge: Tango to Evora / To Tango tis Nefelis
Vídeo del diumenge: Listen to me
Vídeo del diumenge: Roy Orbison, A black & white night
Vídeo del diumenge: Òpera al bar !
Vídeo del diumenge: Diana Krall, Temptation (Tom Waits)
Vídeo del diumenge: La dansa de la primavera
Vídeo del diumenge: Lluís LLach a València cantant damunt un camió
Vídeo del diumenge: Atzucac
Vídeo del diumenge: Domingo astromántico
Vídeo del diumenge: l'amitié
Vídeo del diumenge: talkin' about a revolution
Vídeo el diumenge: Round Midnight
Vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota

Però per aquest diumenge hivernal tenim un vídeo de partida i un d'arribada. El de partida és una cançó senzilla, inspirada, Teardrop, d'una de les bandes més conegudes dels últims 20 anys: Massive Attack.Una tema pop, sensible, melangiós, amb un vídeo entre esfereïdor i evocatiu.

Un vídeo que ens posa l'alè a tó per arribar a l'elevació. El punt d'arribada és fruit del vol del nostre Intercessor, un dels pianistes de jazz i improvisació contemporània més dotats del nostre temps (i no direm lloc, perquè no n'hi ha en aquest àmbit): BRAD MEHLDAU. Un home de formació clàssica i jazzística, sense por a cap partitura, ni a la partitura en blanc. Mehldau, d'impecable discografia, sempre sensible, agafa el tema Teardrop i tanca els ulls, durant quasi nou minuts. No hi ha ja públic, ni escenari. Cap al minut 4 no hi ha ni piano. Cap al minut 6 no hi ha músic ni art musical, sinó una altra cosa, sense nom.

Mehldau, amb la cura d'un subaltern musical que vigila que cada constelació armonitzi amb la veïna, sense que cap astrònom ho pugui predir. Orifici d'entrada i de sortida. Res pel No-Res. Un músic fora de la música, com un ocell aliè a la ornitologia. 

El diumenge ja és carn de Silencio Loco.

El vídeo del diumenge: Telephone call from Istanbul

És un diumenge de primavera. Al llarg de la setmana has vist com pedregava i la gent mirava amb melanconia aquest fenomen des dels portals. També ha sortit el sol amb molta força i t'has passejat per la platja. T'has refugiat en un café perquè plovia inesperadament. I ja és diumenge: recapacites i delires pensant en les altres vides que t'esperen amagades a qualsevol cantonada. Per exemple, un dia rebràs una trucada d'Istanbul, d'algú que podria estar celebrant la fi del món -potser dins del wc d'una sala de jocs de mala mort- i et trucaria per compartir la seva fosca alegria.

Ara el teu deliri podria ser real: algú et truca des d'Istanbul i està bramant al capdavant d'una de les bandes més desbandades de la història. És Tom Waits, monstre tendre i apassionat. El guitarrista és inoblidablement Marc Ribot. L'any és el 88, probablement ja havies nascut. Et truquen... l'agafes?

El diumenge queda marcat per l'última nota greu -vagament apocalíptica- del solo de saxo.
El diumenge sembla un carrousel sense fregar.

El diumenge, de sobte, deixa de ser el Dia del Sol.

El vídeo del diumenge: Domingo astromántico

Com ja sabeu, molts diumenges deixem descansar la mirada amb un vídeo que acompanyi la jornada de descans. Aquí trobareu la sèrie completa. Per aquest primer diumenge de maig, en que el sol ja convida a certes càlides nostàlgies, us proposem una cançó senzilla per un diumenge astronòmic i romàntic: astromàntic.

Y ya lo sé, otra vez ha sucedido,

volaron los manteles y el domingo se hizo especial.

Són Love of Lesbian, que ja han col·laborat musictecariament amb les biblioteques. Vegeu l'experiència aquí. Santi Balmes és el responsable de la lletra i de la música d'aquesta peça íntima. Una escena de monòleg interior, de coses que no es diran mai.

Flotaba en azoteas todo mi deseo,

un solecito bueno y tus faldas al viento,

nada más.

Aeroplanos que saludo moviendo un espejo,

la ropa y tu pelo se movían al mismo compás,

nada más.

El vídeo és reposat, cinematogràfic, evocador. Un diumenge que podia haver estat d'una altra manera. Terrats, sabates als estenedors, filmació casera, verbena domèstica, pots de iogurt, barrets de llana:.

Recuerdo que sopló la luna y era en pleno día

y entre aquellas nubes vislumbraste la estrella polar,

y algo más.

Madelmans haciendo slalom por tu cuello,

aire que se lleva tus misterios, hacia el Sur se van.

El vídeo d'una cançó de diumenge que reclama màgia per continuar. Màgia amb estrelles pintades enfront les reals, avions de paper sota els que volen a l'estratosfera. Una demanda de màgia que es xiuxiueja a l'orella i travessa el dia:

Salut i alegria!

El vídeo del diumenge: Mingus, 1964

Els diumenges no existirien sense els cicles laborals (com la il·lusió d'un canvi de dia no existeix amb l'insomni), però els pactes col·lectius són així i esperes cada diumenge com una possibilitat d'apertura a un temps propi, intern, sol amb els teus ànims.

I de cop i volta aquesta dia ideal comença a realitzar-se: has trobat un concert íntegre del Charles Mingus Sextet, del 1964 a Youtube. El Vídeo del Diumenge, amb unes majúscules que no s'autodestrueixen després d'escrites.

Charles Mingus (1922-1979) és un dels tres grans compositors de jazz de tots els temps (juntament amb Monk i Ellington), i un dels contrabaixistes amb una pulsació més orgànica que es coneixen. Una força de la natura, psicològicament terrible, artísticament insubornable (ningú se l'imagina fent poses ni treballant per res que no fos el seu art), estèticament admirable. Va ser un compositor infatigable, original, i un pedagog lluitador, un reivindicador de la improvisació col·lectiva.

L'any 64 el seu prestigi estava en les cotes màximes. No en va havia publicat, en cinc anys aquests discos cabdals (és una selecció):

• Blues & Roots (1959, Atlantic)
• Mingus Ah Um (1959, Columbia)
• Mingus Dynasty (1959, Columbia)
• Jazz Portraits: Mingus in Wonderland (1959, United Artists)
• Pre-Bird (aka Mingus Revisited) (1960, Mercury)
• Mingus at Antibes (1960, Atlantic)
• Charles Mingus Presents Charles Mingus (1960, Candid)
• Reincarnation of a Lovebird (1960, Candid)
• Tonight at Noon (1961, Atlantic)
• Oh Yeah (1961, Atlantic)
• Tijuana Moods (1962, RCA)
• The Black Saint and the Sinner Lady (1963, Impulse!)
• Mingus Mingus Mingus Mingus Mingus (1963, Impulse!)
• Mingus Plays Piano (1963, Impulse!)
• Town Hall Concert (1964, Fantasy)
• The Great Concert of Charles Mingus (1964, America)
• Right Now: Live at the Jazz Workshop (1964, Fantasy)
• Mingus at Monterey (1964, Mingus JWS)

Amb aquesta força havia reunit un sextet que és, peça per peça, un cubo rubik d'artistes únics.

La formació és:

Charles Mingus: contrabaix
Eric Dolphy: saxo alt, saxo baix i clarinet
Jaki Byard: piano
Johnny Coles: trompeta
Clifford Jordan: saxo tenor
Dannie Richmond: bateria

Aquí teniu el document, més de 2 hores amb improvisacions dirigides, amb solos que són un cant a la imaginació humana i a la seva llibertat creadora, amb la mostra viva d'unes personalitats al marge de les fotografies, les modes, les tendències, les tribus urbanes. Sis homes informals, pràcticament inadaptats per res que no fos música, units per un art únic.

En aquest vídeo veureu interpretacions dels següents temes:

So Long Eric
Peggy's Blue Skylight
Meditations On Integration
Orange Was The Color Of Her Dress, Then Blue Silk
Parkeriana
Take The "A" Train

Tots temes de Mingus, llevat de "Take The A Train", del seu mestre Duke Ellington. Els temes estan repetits dos o tres vegades, en una cerca instrumental, orquestral i musical pròpia d'aquests jazzmen que es passaven 8 hores al dia investigant el seu instrument i treballant la seva harmonia. Homes sense diumenge.

El vídeo del diumenge: Kill the guy with the ball

L'ocell ha tornat a cantar aquest matí, a les 6:10. Ell què sap quina cosa és un diumenge. El cant t'acompanya quasi humanament. Bon dia, piolín. La seva innocència et sembla preciosa i decideixes escoltar-lo amb atenció.

Immòvil, al llit, segueixes les seves curioses variacions. Allarga una frase, l'interromp abruptament, tempteja diferents notes. No facis literatura: no està buscant, troba. Sovint sembla que hi hagi més d'un ocell.

El grabes:

El sol és el mateix pet tots dos: una bendició. Així que, animat, també comences a cantussejar distretament. No hi ha lletra en això que cantes, i ho trobes natural. Saps que la majoria de la música no està lligada a paraules, ni a cap predeterminació. És l'insondable música instrumental, expulsada dels àmbits majoritaris del pop i del rock. Només alguns casos particulars, i la música electrònica, sovint exploradora.

L'ocell és instrumental. Quina frase més imperfecta. Però aquest matí ja et serveix per aventurar-te a una altra perspectiva musical. La hipòtesi d'una història de la música popular sense cantants. Una música que expressés sense orientació verbal.

Busques al teu cap algun intercessor, algú que hagi decidit tancar la boca (malgrat que sabria obrir-la) i preocupar-se de la emoció musical per sí mateixa. El trobes: és ell. Un virtuòs de la guitarra, habilitat que potser ha enfosquit un fet palmari: els seus àlbums sempre amaguen joies compositives.

El vídeo no té res de l'altre món, ni cal. La música és més que suficient, et convé recordar-ho. Només és gent tocant, desertors de les paraules. Té tres parts:

1) Improvisació orquestral: Entra l'orquestra, en ple trerrabastall percussiu. Després ell, dirigint com ho faria l'ocellet si l'obeís el món. Des del principi perceps el sentit lúdic i intens de la seva música.

2) Al minut 3:01 entra Kill the Guy with The Ball, i descobreixes ritmes i mètriques inutilitzades al pop i al rock durant dècades, però que són una festa, una festa rítmica.

3) Al minut 4:40 comença una altra festa: harmònica. Es diu The God Eaters. Relaxada i melòdica. Original. Sense gènere! Hi ha mil escales, mil colors harmònics, al món sonor. Ell les va explorant amb curiositat, com un nen-ocell de fusta, electricitat i sensibilitat. Què et fa sentir aquesta música que no et diu el que has de sentir?

Han estat 6 minuts 38 segons. I ara creus estar en silenci. Però no. Només és que no hi ha paraules.

Però la muntanya és plena de vida bullent. Un escenari sonor. La multiplicitat i varietat del món són una evidència. Tot suma (mamífers, ovípars, mecanismes) dins l'orquestra viva. L'obra ha començat avui a les 6:10, amb aquest petit ocell de diumenge. Calles, per sentir-la.

El vídeo del diumenge: els descreguts

"Libre te quiero / pero no mía / ni de nadie / ni tuya siquiera " Agustín García Calvo

Sembla que és un nou diumenge. Qualsevol ho diria. Estàs mig despert. "Duermevela", l'oxímoron més ben trobat. En aquests moments ets qualsevol, qualsevol home que encara no sap on és. Et sents com una sola cosa psicofísica, postrada, horitzontal, poc conscient, vagament sensible. Veus la llum a través de la persiana:

Les franges horitzontals i intermitents de llum et semblen precioses. T'hi estàs una bona estona mirant-les. Tot apunta a que la Realitat segueix allà fora, i que hauria de ser igual que la vas deixar ahir. Els mateixos carrers, les mateixes teulades, les mateixes antenes. Aixeques la persiana i la monotonia es confirma. La muntanya apareix allà, inalterable, i et retorna a la ficció d'una identitat, d'un nom personal, d'un àmbit constant, permanent, teu.

Pero encara no ets ningú, ni pertanys a cap horda, i només penses en una música escaient. Algú t'acompanyarà cantant com si fossiu qualsevol... Busques mentalment i el trobes a ell, Brassens, l'intercessor, sempre enllitat en plena festa nacional. Un home al marge, que s'aparta mentre la multitud passa. Un artista gens estrident, enraonador, a qui escoltar de tu a tu. Un ningú de "Mala reputació".

Admires aquesta forma tan natural de dir, aquesta manera d'utilitzar la música per transmetre allò que se sent quan s'està sol -sense cap pressió externa- i només s'és un mamífer. Aquest format que no depén de cap electricitat. Aquesta música de claustre, d'habitació, de nits d'amistat i guitarra compartida, que t'acompanya com si ell estigués a casa teva.

El cap et porta a un altre ningú a la seva alçada descreguda i literària. Es diu Javier Krahe, responsable de bona part de les millors lletres que has sentit. Cada paraula ha estat pensada. Cada idea ha estat rumiada. I, com quasi sempre amb els descreguts, tot viatja amb un cert humor que fuig de la solemnitat (el solo d'armònica d'una sola nota...). Arribes a "Las antípodas" i el sents cantar com si estigués al sofá buit que tens al costat:

Encara no estàs totalment despert i ja se t'han acostumat la pupil·les a la llum. Vas de descregut en descregut. Encara trobes un últim company, Chicho Sánchez Ferlosio, que misteriosament t'ha anat acompanyant durant dos dècades. També ho fa aquest matí, com el final d'una seqüència lògica. Chicho és un dels homes més rars que has conegut. Chicho, l'inventor de mecanismes i jocs inverosímils, l'erudit de mil i una cultures remotes, el cupletista de poble, la intel·ligència insubornable que va decidir viure i cantar com un pagès, com canta qui no és ningú, qui està a terra de ningú. Aquest vídeo remot aconsegueix que t'abandonis, que t'oblidis de la obstinada realitat. Serà la seva imatge dubtosa. Serà la seva senzilla melodia que sembla travessar segles.

Tres homes qualsevol. Quina glòria escassa. Bah. No creus ni en la utilitat d'escriure aquest post, però "il faut tenter de vivre!". Així intentaràs passar aquest diumenge d'estiu, impersonalment. No estàs fet del tot, no estàs sencer, el fang no s'acaba mai d'assecar, no ets una cosa ja acotada, idèntica, autodefinible. Sortiràs al carrer i serà com entrar dins una proveta.

El vídeo del diumenge: L'art de la fuga

Ja és mitjanit, o sigui diumenge. La lluna està minvant, però encara és una autèntica llanterna. Sota la seva llum la muntanya té una aparença immortal. Estava abans que tu i et sobreviurà. Sense escarafalls.

T'espera una llarga nit, ritual. Música fins les tantes. El desaforat volum de la festa contemporània. L'alegria imperfecta i compartida. Però ara estàs sol, a casa, en silenci. I necessites - quasi físicament - una música prèvia que et traslladi ara i aquí a un món preindustrial.

No dubtes: és l'última peça de Bach, que no va completar mai. "Art de la fuga, contrapunt XIV, 3a part". La improrrogable mort va impedir que rematés aquesta obra. No has aprés a gaudir de l'arquitecte rigoròs que era Bach, potser perquè mai no l'has sorprés despentinat. Qui sap si aquesta és la raó per la qual aquesta peça interrompuda, sense final, amb el contrapunt inconclús, et depara una apertura interior especial.

Era l'inconcebible 1750. El manuscrit va acabar aquí:




Aquest diumenge, únic, necessites aquesta música abans de la dissolució nocturna. I és ell l'innombrable, l'intercessor. Segurament el millor intèrpret de Bach, i un dels més grans pianistes de tots els temps. Quan es va filmar aquest vídeo, ja feia anys que s'havia retirat dels escenaris i només enregistrava a estudis de gravació. Com és possible què puguis veure aquestes imatges? Quina estranya meravella fa que puguis assistir als moments més íntims de la història recent quan tu ho vols, a la teva pròpia casa, a la teva soledat?

Tot és necessari. La seva cadireta minúscula, vella. La mà esquerra, que dibuixa música aèria abans d'aterrar sobre el teclat. Encorbat, atent i alienat alhora, el pianista avança cap al crispament final. Aquesta mà esquerra que torna a separar-se del piano l'últim segon per apuntar bruscament amunt, cap al final involuntari provocat per la mort física del compositor.





Ja estàs preparat. Conscient i efímer, gràcies a la fascinació musical. El que t'espera serà una nova fuga inconclusa i nocturna. Va, surt. La màquina s'interromp després de qualsevol nota.

No importa. Què ha d'importar. La muntanya, al matí, encara estarà allà.

El vídeo del diumenge: Atzucac

La música popular manega aparentment elements senzills. Les diferències evidents sovint es troben en les formes. La sinceritat que converteix en únic a l'èsser que les transporta. La capacitat d'enllumenar zones inexplorades. L'aventura de la sensibilitat més enllà de la seva acollida, dels seus oïents, de les regles, de les caselles. La capacitat de catalitzar sense desdibuixar-se.

Sota una cabra hi ha un cornut
escanyolit sense banyes
estabornit tot somicant,
qui sap on les hi han serrades.

Fora de focus, però, les referències es van perdent. I l'excès de focus (per exemple, Internet) amenaça amb cegar-ho tot. Però encara està ell, l'intercessor sense bruixola. Sol, o dins un escàs arxipèlag o potser està ell, o ell. Només similar a sí mateix o al seu germà o al seu doble o al seu Mr. Hyde. Atrapat a un atzucac inconfusible.

Oh, déu meu,
torna el vent boig
ombra de fang, trucs de cucanya.
deix d'hora blava i no és l'estiu,
ungles brutes, mots i torraines, sang...

Posseïdor d'una veu superdotada i d'una sensibilitat sense frens, Adrià/Josep Puntí no aterra quan se l'espera sinó quan passa. És autor de bona part de les millors lletres i cançons escrites mai en català, però continua trepitjant els escenaris com si la fi del món o del seu món l'hagués de trobar en combustió i despertant la rialleta minusvalidadora.

tot és tou
un pelegrí atacant la verge en un desert,
un tuareg tocant la flauta a soles,
atrofiat pels mots.

Va ser el mortal cantant, prim i delirant, d'Umpah-pah, l'esperança antiestètica enmig d'una generació mediàtica crescuda a base de prioritzar valors extramusicals als artístics. Allà es va quedar per molta gent. Però la seva vida pòstuma i transpersonal continua portada per un vent boig.

Torna el vent boig, torna el vent boig
torna el vent...
nius de serpents, cucs fent la becaina,
ulles de puça tot filant el fi
un escorpí ben boig, sense el fibló
és ben mort, oh....

Avui diumenge, passada la festa ritual, la festa pactada, previsible, l'orgull col·lectiu, agraeixes l'aparició d'un individu fora d'hordes, l'actuació d'algú que no saps per on sortirà, si podrà mirar-te als ulls, si obrirà una distància o t'unirà inesperadament, si imitarà ancestralment un animal o es quedarà pensant mentre canta. Un artista més enllà de la sempre censora vergonya col·lectiva. Un pintor signant desastre...

un pintor signant desastre, pessimista amb ull,
un tuareg tocant la flauta a soles,
atrofiat pels mots.
Torna el vent boig, el vent boig,
torna'l ben boig...

Continuaria cantant encara que no hi hagués ningú al davant. Hi ha artistes que no saben quin dia cau el diumenge, però són conscients d'estar obrint sarna allà on la foscor no és una pose. Que la distància amb la flama sigui propicia per la vida pràctica i per l'artística.

El vídeo del diumenge: My favorite things

És l'últim diumenge d'hivern. La muntanya veïna recupera la realitat perduda durant la nit. Ja s'ha fos tota la neu, que serà humitat a les seves entranyes. Recordes aquella estrofa d'una deliciosa cançó infantil, que sembla escrita aquesta precisa setmana.

Girls in white dresses with blue satin sashes
Snowflakes that stay on my nose and eyelashes
Silver white winter that melts into spring
These are a few of my favorite things

O sigui:

Noies amb vestits blancs i cintes blaves de setí,
flocs de neu que es queden al meu nas i a les pestanyes,
hiverns platejats que es fonen en la primavera.
Aquestes són algunes de les meves coses favorites.

La sinapsi i youtube fan la resta. Pots convocar als morts a la teva pantalla, ara i aquí, amb l'estrambòtic poder d'un click. Sigui. El ritual és breu: només cal escriure el nom triat i "my favorite things" i compareixen els quatre. Jimmy Garrison. Elvin Jones. McCoy Tyner. I ell, amb 39 anys. El segon perseguidor. 14 hores diaries de recerca. 41 anys de vida.

Allà va. Els ulls tancats amb una pressió inquietant, commovedora. L'aparent incapacitat de les cames per sostenir l'atlant. El fum que surt dels cossos, estranya aura tèrmica. Les infinites variacions de la possessió musical que es disparen pels altaveus contemporanis. Cal pujar el so al màxim per arribar a Bèlgica, a l'any 1965. El temps com una serp encantada a mans d'un saxofonista que intenta cartografiar els seus límits. Els últims 20 segons t'agafen ja sense alè i són els més esfereïdors: la multitud, enorme, que escolta i que ovaciona. L'escena és d'una raresa total, ahistòrica. I ell, aliè, encara en trance, girant la seva insondable corpulència. Aquesta esquena més enllà de l'anatomia.

Ja només queda esperar una nova primavera i passar la resta del diumenge entre llistes de coses que alegren la vida i vestits blancs i aquests versos de Pepo.

BUSCANDO LAS ESQUINAS

Cuando se apagan las luces
y el silencio se vuelve un lugar
tan absolutamente ajeno
y creemos que todo lo pasado era
nada más que necesario
para llegar a este momento
nos preguntamos si alguna vez
hubo un día,
un día entero y terminado,
un día al borde del olvido,
vacío de la íntima alegría
de ser el portador del secreto
de unos pocos compases perdidos,
de unas notas, aire apenas,
del aliento de un hombre
que se llamó John Coltrane.

El vídeo del diumenge: King Crimson 1974

King Crimson  

1974  

El video del diumenge és una de les sèries clàssiques d'aquest bloc on podeu trobar una selecció de documents àudio-visuals de qualsevol època o gènere musical. Tota selecció pot ser interessant per si mateixa en quant a peça escollida, pel motiu que sigui, entre moltes altres. Les seleccions musictecàries tracten d'aportar un context cultural a certs documents musicals destacats per raons artístiques, socials, tècniques, històriques, innovadores o senzillament pel seu poder sentimental subjectiu.

Avui volem presentar una filmació de notable valor per als aficionats al  rock més complex i creatiu.



King Crimson és una de les grans institucions musicals contemporànies que compta ja 44 anys d'existència en constant evolució artística sota la direcció del guitarrista i compositor Robert Fripp com a únic membre permanent. La seva trajectòria consta de diferents etapes que combinen activitat i interrupció des del 1968 fins al moment actual incorporant diverses influències i instrumentació durant la seva història incloent el jazz i la música folk, música clàssica i experimental, rock psicodèlic, hard rock i heavy metal, New Wave, gamelan, l'electrònica i el drum and bass.

La primera encarnació de KC (1968-1969) va tenir tant èxit com curta vida, deixant un llegat de gran valor amb l'extraordinari i mític àlbum In the Court of the Crimson King , complementat per la recopilació Epitaph, un cofre de 4 CDs recollint els seus millors enregistraments en viu.
D'aquesta etapa no es coneix cap document vídeo a excepció d'un curt fragment de la seva actuació al Hyde Park de Londres en el famós festival encapçalat pels Rolling Stones dos dies després de la mort de Brian Jones.
En aquest període King Crimson va establir bona part dels fonaments de la música coneguda com rock progressiu.

De la segona formació estable (1971-1972) després d'un periode d'interregne convuls en tenim abundant documentació sonora, tant en estudi com en directe, però cap document àudio-visual.
Com anècdota d'aquesta segona alineació, comentarem que tant Bryan Ferry com Elton John van ser candidats per ocupar la plaça de vocalista. Tots dos van ser descartats en favor de Boz Burrell.
Aquesta època es caracteritza per la fricció entre la intensitat i la cerebralitat anticomercial de Robert Fripp per una banda, i la tendència al rhythm & blues i el rock style of life dels altres membres per un altra.

Una fricció que desemboca en una nova encarnació. Nous músics i nou concepte musical amb més predomini de la experimentació i la improvisació, ampliant una vegada més els limits del rock amb altres elements musicals. Així, des del 1972 fins al 1974, el nou King Crimson enregistra una excel·lent trilogia en estudi: els àlbums Larks' Tongues in Aspic , Starless and Bible Black i Red  (un dels meus favorits de la producció total de KC), així com abundants enregistraments dels seus concerts.  Aquests enregistraments en directe són d'especial importància degut al caràcter improvisador d'aquesta formació. D'entre ells destaquem la magnífica recopilació The Great Deceiver .

I per primera vegada, disposem de material àudiovisual de King Crimson:

1) 1973: una filmació en estudi per al llegendari programa Beat Club de la televisió alemana (Bremen) amb la formació inicial d'aquest període crimsonià:

    Jamie Muir a la percussió

    Bill Brufford a la bateria

    Robert Fripp a la guitarra i melotró

    David Cross al violí i melotró

    John Wetton al baix i la veu

filmació dividida en tres part al Youtube:

Part 1: http://www.youtube.com/watch?v=EZCS7RGlujM 
Part 2: http://www.youtube.com/watch?v=k03s1W3NR1E
Part 3: http://www.youtube.com/watch?v=5FNiK73zqm4


2) 1973: una filmació de 12 minuts en directe al Central Park de Nova York, ja sense la percussió de Jamie Muir

http://www.youtube.com/watch?v=8kLt2wdvDHQ

3) 1974: I, finalment, el vídeo del diumenge d'avui, el concert de 29 minuts enregistrat en estudi per al programa Melody de la televisió francesa ORTF. Un document molt especial per la seva excel·lent qualitat de imatge i so i perquè recull la única filmació coneguda de la interpretació del tema Starless (un dels cims de la música del King Crimson dels anys 70's) a càrrec de la formació original.

Llista dels temes interpretats:

Larks' Tongues in Aspic (part II)

Improvisation

The Night Watch

Lament

Starless

Melody 

ORTF TV 
 Paris, França

22 Març 1974

* * *

Després d'aquest període de gran intensitat creativa King Crimson entra en un període letàrgic de 7 anys fins el 1981. Des de llavors i fins ara, KC ha seguit apareixent i desapareixent en diverses fases amb diferents formacions i diferents músiques que queden resumides en aquest gràfic:

La història i l'obra de King Crimson és una de les més interessants i influents de la història de la música contemporània i mereix ser coneguda i disfrutada. A continuació i com a despedida, apuntem 

els tres enllaços més importants per capbussar-se en aquesta institució musical única:

Article a la Wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/King_Crimson

Pàgina oficial: king-crimson.com

La Fan-page oficial: elephant-talk.com

" King Crimson és bàsicament una manera de fer coses: quan no hi ha res per fer, no es fa res i Crimson desapareix i quan hi ha música per ser tocada Crimson reapareix ". 

Robert Fripp 

El vídeo del diumenge: Iceman o el foc d'una sola nota

Al Maestro Vallejini, insustituible cómplice musical

L'any 1991 es va organitzar un extraordinari festival de guitarra a Sevilla. Durant 5 dies seguits, van passar alguns dels millors guitarristes del món de tots els estils. El primer dia estava dedicat al blues. Hi desfilaren Robert Cray, BB King, Bo Didley... però quan la nit estava encara a mig encendre va aparèixer com un cometa en combustió el gran ALBERT COLLINS.

Albert Collins -nascut a Texas- tenia llavors 59 anys. Va morir dos anys després. El seu estil amb la guitarra és completament incendiari: colpeja amb el dit estirat com si vulgués fustigar les cordes, porta l'instrument penjat de costat, i utilitza una distorsió ben trencada. Però el seu control del so i del temps és fora de sèrie.

A banda de les rareses tècniques, Collins va ser capaç d'injectar alegria i foc a un gènere on, com al flamenc, la festa parteix del lament. Albert Collins va sortir aquella nit amb tots els seus recursos expressius (gestials, vocals, guitarrístics) en plena forma. La tercera cançó va ser "Iceman", irònic sobrenom que li van posar a causa de les seves fogueres musicals. El solo que comença a partir del minut 3:30 és un prodigi d'intensitat, senzillesa i força interpretativa. Impossible per algú altre. No ho intentin als seus escenaris. És foc amb una sola nota.

Es recomana pujar el volum al màxim:

Una foguera per l'últim diumenge d'agost. Llarga vida al bluesman alegre i incendiari!
Aquí el trobareu a Spotify: Albert Collins

Fira Del Llibre Prohibit de Llagostera. La banda sonora de la censura

Canta Mazoni a "El crit" que : "Tots els passos endavant sempre han sigut violents/Les paraules amb sentit sempre han sortit d'un crit/El que és dintre de la llei en algun moment va estar prohibit". Aquesta cançó també es vàlida per parlar de llibres. Moltes obres que avui són clàssics de la literatura universal, quan van ser publicades van patir la censura o van ser prohibides. 

Cartell de la Fira 

Aquest diumenge 14 de setembre de 2014, podreu veure molts d'aquest llibres prohibits, juntament amb molts d'altres, a la Fira Del Llibre Prohibit, la primera que es fa a Europa. Se celebrarà a Llagostera -impulsada per l'espai de llibres usats Can Toni de les Eugues- i totes les biblioteques de Catalunya hi participaran amb diferents actes i exposicions. 

Exposició a la Biblioteca Just M. Casero (Girona)

Els musictecaris també hem col·laborat amb la Fira, perquè la música també ha estat prohibida. La Montse Vila l'organitzadora del sarau, ens va demanar un cop demà en la recerca de cançons i música prohibida, perquè "volíem un acte festiu a la Fira. I un concert ho és. I pensem que l'esdeveniment de la Fira, lligat sobretot a les prohibicions, pot ser engrescador per a la gent jove, que de fet són un públic que pretenem, que ens encantaria poder captar. I quan la Filmoteca ens va comunicar que el cicle "Cinema & Biblioteques" d'enguany el farien sobre llibres i autors prohibits, en motiu de la nostra fira, ja ho vam acabar de veure clar: la música també hi havia de ser present".

L'organitzadora de la Fira. Montse Vila

Els musictecaris també ho vam veure clar i després d'un breu "brainstorming" i unes primeres cançons -"L'estaca del Llach", "La cançó d'amor i de guerra (Els soldats de l'ideal), que van fer el musical al Victòria", "Hi ha la de Sud-Àfrica que cantaven els bòers contra els anglesos!", "I el Boris Vian i el seu Le déserteur"-; i de trobar que la Fira era una "gran idea, tant la dels llibres, com la de la música!", "el tema és megainteresant i dóna per molt", els van fer arribar: 

-Un petit recull de premsa digital (i els comentaris que va suscitar): 

"Aquí n'hi ha unes quantes amb petits comentaris": 

Canciones Prohibidas

"Les del musical Per tu ploro":

"Les de Cuba. En la Fiesta de Blas no es podia cantar!"

"Hi va haver una expo sobre Raimon amb cançons prohibides durant el franquisme"

"Música degenerada I"

"Música degenerada II"

"I aquesta guia de la Biblioteca Vapor Vell: La censura a la música".

Laura Ensesa, cantant i una de les organitzadores del concert de cloenda, juntament amb Carme Lleixà, professora de l'escola de música de Llagostera, ens comenta "que del material que ens vau passar, el que vam utilitzar més va ser l'enllaç del programa  "Canciones prohibidas" de Luis Lapuente, de Radio 5, i després alguna altra cançó de les que ens vau citar. Pel concert tenim els mitjans que tenim, però donarem el millor. Algunes cançons les cantaré jo i m'acompanyarà la Carme. El que també hem fet, com ja t'he dit per adaptar-nos als recursos que tenim, en comptes de cantar el tema prohibit, en farem una altra del mateix autor. Especialment pel concert, també hem creat  el Cor Participatiu de Llagostera, que dirigirà la Carme Lleixà. La Carme s'ha encarregat de cercar i de triar totes les obres de música clàssica. També ha elaborat una línia del temps amb el repertori del concert, una mostra en forma de cronologia de la música prohibida que va de la clàssica a la moderna, fins arribar als nostres dies. La podreu visitar al Casino Llagosterenc i també consultar-la en línia." I també clicant aquí.

MÚSICA PROHIBIDA - PLAYLIST



Fires com la de Llagostera recorden que tota autoritat és sospitosa i que almenys aquest diumenge, està PROHIBIT PROHIBIR. Podeu consultar el programa de la Fira del Llibre Prohibit aquí. 

            Al llibre "Ser realistas. Pedid lo imposible"  trobareu el logo/pintada original del maig francès. 

El vídeo el diumenge: Round Midnight

L'èsser sensible que protagonitza aquest vídeo de l'any 65 és Wes Montgomery, un dels millors guitarristes de jazz de la història si no el millor. Wes, el jazzman tímid.

La seva naturalitat interpretativa i vital és total: allunyat de la pose, de la clàssica àura maleïda i drogadicta dels primers jazzmen, fugint de qualsevol afectació a la manera de Chet Baker, evitant tota trascendència intel·lectual, senzillament se seia i tocava la guitarra amb una facilitat, amb un swing i una claredat que desarmen.

La seva tècnica única (només utilitzava el dit gros de la mà dreta, recurs aprés per suavitzar el seu to i fer front a les queixes dels veïns quan practicava) sembla portar-lo a desenvolupar un llenguatge aparentment senzill però que sembla seguir aquestes paraules de Borges: "Al principio, todo escritor es barroco, vanidosamente barroco, y al cabo de los años puede lograr, si son favorables los astros, no la sencillez, que no es nada, sino la modesta y secreta complejidad".

El vídeo té una realització preciosa i l'encant d'una realitat impossible -irreal- generat pel blanc i negre. En ell, la banda de Wes Montgomery interpreta la gran balada jazzística, Round Midnight, una de les màgiques creacions de Thelonius Monk: una balada jazz, on l'harmonia i el flow suren com una despreocupada nit d'estiu. Aquesta és la partitura immortal, segons va quedar escrita al mític Real Book:

El vídeo passa com una exhalació lenta, si és que això és possible. Es produeix la clàssica suspensió de la temporalitat, amb una calma tan natural que els nostres cervells no arriben a ser conscients de la causa. Les estranyes llums confereixen una aire d'estranyesa, com de boite a una extraterra mansa, com una ciència ficció dòcil. Però ni ciència ni ficció: art contemporani, la música popular arribant als seus punts més àlgids de màgia sensible.

Youtube, aquesta plataforma que fa 7 anys no podíem ni imaginar, ens permet passar un diumenge sencer veient vídeos de l'any 65, amb la companyia d'un artista elegant i suau que va morir massa jove. Els diumenges del 2011 ja no són només del 2011.

Link de Round Mignight a Spotify: Wes Montgomery – Round Midnight
Link de Wes Montgomery a Spotify (quasi tota la discografia completa!): Wes Montgomery