diumenge, 14 de març de 2010

El vídeo del diumenge: My favorite things


És l'últim diumenge d'hivern. La muntanya veïna recupera la realitat perduda durant la nit. Ja s'ha fos tota la neu, que serà humitat a les seves entranyes. Recordes aquella estrofa d'una deliciosa cançó infantil, que sembla escrita aquesta precisa setmana.



Girls in white dresses with blue satin sashes
Snowflakes that stay on my nose and eyelashes
Silver white winter that melts into spring
These are a few of my favorite things


O sigui:

Noies amb vestits blancs i cintes blaves de setí,
flocs de neu que es queden al meu nas i a les pestanyes,
hiverns platejats que es fonen en la primavera.
Aquestes són algunes de les meves coses favorites.


La sinapsi i youtube fan la resta. Pots convocar als morts a la teva pantalla, ara i aquí, amb l'estrambòtic poder d'un click. Sigui. El ritual és breu: només cal escriure el nom triat i "my favorite things" i compareixen els quatre. Jimmy Garrison. Elvin Jones. McCoy Tyner. I ell, amb 39 anys. El segon perseguidor. 14 hores diaries de recerca. 41 anys de vida.

Allà va. Els ulls tancats amb una pressió inquietant, commovedora. L'aparent incapacitat de les cames per sostenir l'atlant. El fum que surt dels cossos, estranya aura tèrmica. Les infinites variacions de la possessió musical que es disparen pels altaveus contemporanis. Cal pujar el so al màxim per arribar a Bèlgica, a l'any 1965. El temps com una serp encantada a mans d'un saxofonista que intenta cartografiar els seus límits. Els últims 20 segons t'agafen ja sense alè i són els més esfereïdors: la multitud, enorme, que escolta i que ovaciona. L'escena és d'una raresa total, ahistòrica. I ell, aliè, encara en trance, girant la seva insondable corpulència. Aquesta esquena més enllà de l'anatomia.




Ja només queda esperar una nova primavera i passar la resta del diumenge entre llistes de coses que alegren la vida i vestits blancs i aquests versos de Pepo.

BUSCANDO LAS ESQUINAS

Cuando se apagan las luces
y el silencio se vuelve un lugar
tan absolutamente ajeno
y creemos que todo lo pasado era
nada más que necesario
para llegar a este momento
nos preguntamos si alguna vez
hubo un día,
un día entero y terminado,
un día al borde del olvido,
vacío de la íntima alegría
de ser el portador del secreto
de unos pocos compases perdidos,
de unas notas, aire apenas,
del aliento de un hombre
que se llamó John Coltrane.

1 comentari:

lori ha dit...

when the dog bites
when the bee stings
when i'm feeling sad
i simply remember my favourite things
and then i don't feel so bad

com millora la cançoneta si la toca un dels grans

thanks director ;-)

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...