dimarts, 6 de maig de 2008

O Canadà! -2: Toronto

Segona parada per terres mapleianes.

Si Montreal era un lloc màgic catalitzador de creativitat sense límits, Toronto és més terrenal però igual de sorprenent. Aquí també trobem les bandes col·lectiu, músics que entren i surten de diferents formacions, que tenen vides musicals paral·leles, que toquen mil instruments, que et fan envejar no haver nascut en una ciutat on es troba el Toronto Music Garden. Una ciutat que encarrega dissenyar un jardí al costat del seu port inspirat en la primera suite de Bach per a cello i on cada moviment de la peça correspon a una secció diferent del jardí, ja ens dóna una idea de la importància que té la música per als seus habitants.

Em pregunto si algun dia en aquesta Barcelona meva podré respirar música com al Canadà. M’agradaria que l’art en totes les seves variants fos el motor de la vida del lloc on visc i vull creure que amb l’AMPLI uns quants creients de la religió de “l’amor a l’art” contribuim amb un gra de sorra virtual a construir un altre món (musictecari, ampli i lliure) possible.

Us oferim una selecció dels músics més interessants de la ciutat del jardí musical. Com en l’anterior post, apuntem l’últim disc que han tret fins ara i un petit tast de la seva música.

APOSTLE OF HUSTLE
Àlbum: National Anthem of Nowhere. Arts & Crafts, 2007.
Andrew Whiteman, líder apostòlic del bullici, és també guitarrista a Broken Social Scene. Aquest projecte paral•lel neix després que Whiteman passés un temps a Cuba i tornés a Toronto amb ganes de recollir la varietat dels ritmes caribenys i barrejar-los amb altres sonoritats més properes al rock. El resultat són dos discos que es caracteritzen per la seva heterogeneïtat i un omnipresent to latinitzant que en ocasions ens pot recordar a Calexico.



BASIA BULAT
Àlbum: Oh, My darling. Sinnamon, 2007.
Oh, My Darling és el primer disc d’aquesta cantautora mig folk, mig pop, mig country, mig artie. Basia Bulat és tot això a més a més de multinstrumentista, com ja ens tenen acostumats els músics canadencs, per a enveja dels què ni tan sols hem pogut tocar l’ Oh Susanna amb l’harmònica. Excel•lent veu, que em recorda a vegades a Joni Mitchell, per a unes cançons rodones.


BORN RUFFIANS
Àlbum: Red Yellow Blue. Warp, 2008.
M’agradaria saber què es déu sentir quan un segell discogràfic del prestigi de Warp Records decideix editar el primer disc del teu grup. També m’agradaria saber com et deus sentir quan altre grup nomenat Vampire Weekend factura una música en la mateixa onda que la teva però és ell qui s’emporta els llorers. Empatia a banda, m’agraden els Born Ruffians perquè són com els puzzles que feia de petita: descriuen paisatges aparentment senzills però plens de matissos inaccessibles al primer cop d’ull / d’orella. I és precisament això el que et fa adicte als puzlles i als rufians.


BROKEN SOCIAL SCENE
Àlbum: Broken Social Scene. Arts & Craft, 2005.
Àlbum: Broken Social Scene Presents Kevin Drew - Spirit If... Arts & Crafts, 2007 (Kevin Drew en solitari però amb l’acompanyament de bona part dels músics de BSS)
Mosaic multicolor on tenen cabuda músics que entren i surten, que compten amb projectes paral•lels, que fan d’aquesta banda-col•lectiu una caixa de sorpreses i cantera excepcional per al rock independent.


THE CANSECOS
Àlbum: Juices!. Upper Class, 2007.
Bo i bonic (barat, no crec) són els adjectius que defineixen el so d’aquesta parella de músics especialistes en l’electro-dance. Juices! és el seu segon àlbum publicat fins ara.


CONSTANTINES
Àlbum: Kensington Heights. Arts & Crafts, 2008.
El passat 15 d’abril sortia a la venda el quart disc d’aquest grup de guitarres afilades com a ganivets. La veu aspra del seu contant i guitarra, Brian Webb, és una barreja de Springsteen i Strummer; el primer single del darrer disc titulat Hard Feelings em recorda als Jane’s Addiction. I diuen els periodistes musicals que li deuen el so a Fugazi i Make-Up. Què més podem demanar?


COWBOY JUNKIES
Àlbum: At the End of Paths Taken. Cooking Vinyl, 2007.
La veu de Margo Timmins és profunda, emotiva i captivadora. Els discos d’aquesta banda formada l’any 1985 són reflexius i intimistes, per sentir-los quan necessites tancar els ulls i aillar-te del món. L’any 2007 van treure el que és, fins ara, el seu darrer i excel·lent disc: At the End of Paths Taken. Country folk que destila poesia per tot arreu. Coneixer-los és amar-los.
Podeu llegir una entrevista realizada al grup per Ignasi Julià (Ruta 66, nº 177, 2001), a l’enllaç: http://www.atiza.com/entrevista/cowboyjunkies/


CRYSTAL CASTLES
Àlbum: Crystal Castles. Last Gang, 2008.
Sovint, els grans descobriments es produeixen inesperadament, sense buscar-los, inclòs per error . És el cas de la parella musical formada per Alice Glass i Ethan Kath, dos pirats que es van conèixer quan feien de lectors en un centre per a cecs mentre complien amb els serveis a la comunitat. Tot va començar per provar un micro i un sintetizador al què havien afegit un xip d’un Atari 5200. La gravació d’aquella prova la va penjar el company de l’Alice a un compte de Myspace que va obrir sense que ella sabés res. L’èxit no va trigar en aparèixer en forma de trucades de companyies discogràfiques disposades a produir-los. A partir d’aquest moment, Crystal Castles fan remescles de temes de Klaxons o Bloc Party i editen diferents EP’s que s’esgoten com les rebaixes de l’H&M. El passat 18 de març editaren el seu primer llarg durada amb covers, temes prèviament apareguts als seus EP’s i alguns temes nous. Música de ball inspirada per assassinats, ganivets i noies amb mirades buides.


THE DIABLEROS
Àlbum: Aren’t Ready For The Country. Baudelaire, 2007
La resurrecció dels Pixies?! Ja us agradaria, eh? Doncs no, els Pixies no tornen i els Diableros no són els nous Pixies. Però també tenen talent i un riffs enèrgics. De moment, el debut ens apunta un grup al que augurem un present interessant i un futur que passa per la nominació a caps de cartells en festivals musicals de moda.


FEIST
Àlbum: The Reminder. Interscope, 2007.
Una altra criatura procedent de la banda-col•lectiu Broken Social Scene. Té tres discos però ha estat l’últim d’ells, The Reminder, el què l’ha situat entre els primers llocs de les songwriters amb classe i personalitat. La seva música és intimista com la que ens regala la Chan Marshall (Cat Power), brillant com un dia assolejat a Barcelona, amb un regust soul que et fa :) … Leslie Feist estarà tocant a la sala Apolo el proper 7 de juny. No ens la perdrem, desitjo escoltar en directe temes com ara My Moon My Man. Quina delícia.


FINAL FANTASY
Àlbum: He Poos Clouds. Blocks / Tomlab, 2006.
Final Fantasy és el nom artístic d’Owen Pallett, músic i col·laborador dels Hidden Cameras i dels Arcade Fire. Però lluny de l'opulència sonora dels Arcade i de la Gay Church folk music dels HC, Pallett, amb el seu violí i el pedal de loops, factura un pop folk de cambra, elegant i auster però alhora amb una amplitud de registres contundent. Fins al moment, només ha tret un sol disc però participa en altres bandes i projectes paral·lels a la seva carrera en solitari.


HIDDEN CAMERAS
Àlbum: Awoo. Arts & Crafts, 2006.
Hidden Cameras és Joel Gibb, cantant, guitarrista i compositor d’aquesta formació on l’únic que resta inamovible és ell. El grup el completen diferents músics que toquen una varietat considerable d’instruments. Però Hidden Cameras és molt més que un bon grup de melodies pop. De fet, i segons paraules del mateix Gibb, el so de la banda és Gay church folk music, definició que destil•la ironia a l’igual que les lletres de les seves cançons.
Awoo, darrer disc fins ara, està inspirat en els cicles lunars i en els rites pagans d’amor i mort.


METRIC
Àlbum: Live it out. 2005
DVD: Live At Metropolis (2008)
Emily Haines té una veu tan intensa que et deixa KO quan la sents. Més dolça que Patti Smith però tan condemnadament intensa… He utilitzat conscientment el mateix adjectiu dos cops per intentar descriure-la perquè és la paraula que s’apropa més al que em transmet. Amb Metric, l’Emily divaga pel pop electrònic, suau i melancòlic. En solitari, i amb els Soft Skeleton, prefereix el folk més artie.


MSTRKRFT
Àlbum: The Looks. Last Gang, 2006
Electropop que fa ballar als morts. Aquesta és la música dels MSTRKRFT, pronunciat Master Kraft. Divertits i funkoides, els han comparat en ocasiones als Daft Punk potser perquè les dues formacions estan influenciades pel house de Chicago. Aquesta parella de músics han remesclat, a més a més, a grups com Justice, Gossip, Bloc Party, The Kills i Juliette and the Licks. Mireu el vídeo i comprovareu com els vostres peus i les vostres espatlles cobren vida pròpia.


PICASTRO
Àlbum: Whore Luck, 2007
Quan sentis per primer cop als Picastro, et vindrà inevitablement al cap, el nom de Cat Power, perquè uns i l’altra tenen en comú facturar música crua i melancòlica, perfecte pels dies que vols identificar-te amb algú que també tregui cap a fóra els seus fantasmes interiors.
Fixeu-vos en la portada del seu darrer disc, Whore Luck. Defineix a la perfecció el que sentireu: un petó gelat.


RON SEXMITH
Àlbum: Time Being, 2006
Cantautor veterà que el proper juliol treurà a la venda el seu desè disc. Cançons que et donen les bones nits abans d’anar a dormir i que et desitgen somnis de maduixa. El to melanconiós i sobri, el sitúa entre mig del pop d’Elvis Costello i el de Sir Paul McCartney. Poesia i classicisme a la barra d’un bar.


THE RUSSIAN FUTURISTS
Àlbum: Me, Myself and Rye. Upper Class, 2007
Matthew Adam Hart volia jugar a despistar i per això es va posar un nom artístic que suggereix multitud. Però The Russian Futurists és el projecte d’un home sol, home orquestra especialitzat en crear bones melodies pop amb pinzellades psicodèliques. D’inspiració clàssica, la major part dels seus temes parlen d’amor i desamor, però sense melodrames. Que la vida és molt curta, caray, i no ens hem de posar tristos.

1 comentari:

Fonti ha dit...

WAH! Masterkraft!!!

Feia temps que no m'ho passava tant be mirant un video.

Thanks :D

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...