La nostra amiga i companya Mer Moreno, estretament relacionada amb el col·lectiu Ampli, ens fa arribar una apassionada crònica del concert d'un dels seus ídols, el genial Bobby McFerrin.
Deu existeix. És negre, va néixer a Nova York, i es diu Bobby. Bobby McFerrin. Divendres 9 de maig va estar a Barcelona, i als qui vam poder pagar els preus abusius del Palau de la Música, ens va apropar al cel.
Escoltar-lo és una experiència trascendent, no només per la seva habilitat de produir sons (musicals i onomatopèiecs, colpejant-se el cos o retorçant la llengua), sinó per la capacitat d'integrar el públic en l'espectacle. I és que tots, dins de les nostres limitacions, podem fer música. És l'art més atàvica, la que connecta més directament amb les emocions. I sembla que en McFerrin sigui molt conscient que la música és un acte inherentment humà.
Tot i que disposa d'una dotzena de CDs, en solitari o en col.laboracions amb altres talents (són conegudes les seves cooperacions amb el pianista Chick Corea o el violoncel.lista Yo Yo Ma) la veritable experiència és escoltar-lo en directe. Sembla increïble els sons que un cos humà ben entrenat pot arribar a produir. I com amb una bona direcció qualsevol dels espectadors pot oferir una base rítmica sobre la que ell improvisa.
Per a algú que s'ha passat la vida explorant i innovant, està condemnat a que se'l recordi fonamentalment pel "Don't worry be happy", una peça concebuda i gravada pràcticament alhora. Es tracta d'algú amb una sòlida formació clàssica (és director d'orquestra!), que no es va conformar a explotar la veta de l'èxit comercial i ha optat per una trajectòria personalíssima i coherent amb les seves ànsies d'experimentar.
Mal que li pesi, la majoria del públic el relaciona d'immediat amb aquesta cançó, que per pura demanda popular té una secció dedicada a la web de l'artista . Si la visiteu, no us perdeu la secció anomenada "Sing and play with Bobby", accessible clicant sobre el cercle marró, on podreu superposar les pistes sonores (totes generades per la laringe prodigiosa de McFerrin) al vostre gust, fins a obtenir una peça rodona. Exactament com es va fer amb "DWBH". A destacar la notació musical que acompanya cada pista; al cap i a la fi, es tracta d'un gran divulgador...
Com ell mateix diu a la seva web: "Em molesta una mica perquè és la idea que molta gent té de mi. Em molesta que no es rendeixin a peces com les de Circlesongs. "Què has fet? No hem sentit res de tu" i jo els dic que és perquè no heu estat escoltant. No heu seguit altres coses que m'agrada fer. Però tinc un nucli de fans que saben el que poden esperar de mi. Esperar coses noves, noves experiències, independentment de què sigui jazz o clàssic o qualsevol altra cosa."
Circlesongs n'és un excel.lent exemple: un àlbum que conté 8 peces improvisades junt amb altres 12 veus, que parteix de "...la creença de què una de les formes més directes de pregar i meditar és cantant, i que cantar en comunitat té un poder excepcional. Poses a gent a cantar dins una habitació, i immediatament s'enderroquen les fronteres - els credos, el gènere, l'edat i la raça, tot."
Val la pena obrir el cor i obrir les orelles... només es pot esperar coses bones d'algú que no sols va composar i cantar "I'm my own walk man" ("Sóc el meu propi walkman", dins l'àlbum The Voice), sinó que també ho demostra, per exemple a:
A continuació, l'evidència que la veu és un instrument de corda:
A youtube trobareu multitud d'altres vídeos, entre ells l'Ave Maria on el públic participa... exploreu, feu-li l'honor de ser descobert, i feu-vos el regal de descobrir-lo.
Deu existeix. És negre, va néixer a Nova York, i es diu Bobby. Bobby McFerrin. Divendres 9 de maig va estar a Barcelona, i als qui vam poder pagar els preus abusius del Palau de la Música, ens va apropar al cel.Escoltar-lo és una experiència trascendent, no només per la seva habilitat de produir sons (musicals i onomatopèiecs, colpejant-se el cos o retorçant la llengua), sinó per la capacitat d'integrar el públic en l'espectacle. I és que tots, dins de les nostres limitacions, podem fer música. És l'art més atàvica, la que connecta més directament amb les emocions. I sembla que en McFerrin sigui molt conscient que la música és un acte inherentment humà.
Tot i que disposa d'una dotzena de CDs, en solitari o en col.laboracions amb altres talents (són conegudes les seves cooperacions amb el pianista Chick Corea o el violoncel.lista Yo Yo Ma) la veritable experiència és escoltar-lo en directe. Sembla increïble els sons que un cos humà ben entrenat pot arribar a produir. I com amb una bona direcció qualsevol dels espectadors pot oferir una base rítmica sobre la que ell improvisa.
Per a algú que s'ha passat la vida explorant i innovant, està condemnat a que se'l recordi fonamentalment pel "Don't worry be happy", una peça concebuda i gravada pràcticament alhora. Es tracta d'algú amb una sòlida formació clàssica (és director d'orquestra!), que no es va conformar a explotar la veta de l'èxit comercial i ha optat per una trajectòria personalíssima i coherent amb les seves ànsies d'experimentar.
Mal que li pesi, la majoria del públic el relaciona d'immediat amb aquesta cançó, que per pura demanda popular té una secció dedicada a la web de l'artista . Si la visiteu, no us perdeu la secció anomenada "Sing and play with Bobby", accessible clicant sobre el cercle marró, on podreu superposar les pistes sonores (totes generades per la laringe prodigiosa de McFerrin) al vostre gust, fins a obtenir una peça rodona. Exactament com es va fer amb "DWBH". A destacar la notació musical que acompanya cada pista; al cap i a la fi, es tracta d'un gran divulgador...
Com ell mateix diu a la seva web: "Em molesta una mica perquè és la idea que molta gent té de mi. Em molesta que no es rendeixin a peces com les de Circlesongs. "Què has fet? No hem sentit res de tu" i jo els dic que és perquè no heu estat escoltant. No heu seguit altres coses que m'agrada fer. Però tinc un nucli de fans que saben el que poden esperar de mi. Esperar coses noves, noves experiències, independentment de què sigui jazz o clàssic o qualsevol altra cosa."
Circlesongs n'és un excel.lent exemple: un àlbum que conté 8 peces improvisades junt amb altres 12 veus, que parteix de "...la creença de què una de les formes més directes de pregar i meditar és cantant, i que cantar en comunitat té un poder excepcional. Poses a gent a cantar dins una habitació, i immediatament s'enderroquen les fronteres - els credos, el gènere, l'edat i la raça, tot."
Val la pena obrir el cor i obrir les orelles... només es pot esperar coses bones d'algú que no sols va composar i cantar "I'm my own walk man" ("Sóc el meu propi walkman", dins l'àlbum The Voice), sinó que també ho demostra, per exemple a:
A continuació, l'evidència que la veu és un instrument de corda:
A youtube trobareu multitud d'altres vídeos, entre ells l'Ave Maria on el públic participa... exploreu, feu-li l'honor de ser descobert, i feu-vos el regal de descobrir-lo.
1 comentari:
Gràcies Mar,
a part, que jo sàpiga, McFerrin és la única persona que es dedica a fer aquest tipus de shows. Que nostrusenyó el conservi.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada