dijous, 22 de maig de 2008

Bad Music For Bad People -1-: Hasil Adkins

Inaugurem una nova sèrie dedicada a aquells músics penjats en els dos sentits de la paraula: penjats per la seva excentricitat musical i penjats perquè van aconseguir un reconeixement minoritari de, també, 4 penjats que van saber valorar actituds i propostes originals, en alguns casos, massa avançades per l’època en què es produïen. Autenticitat esbojarrada, música per a maníacs i inadaptats, explosions sonores primitives. Tots ells van tenir algun fugaç moment de glòria que es va esvair ràpidament per perdre’s en el cel de les estrelles del rock. Cometes musicals o, millor, meteorits provinents del planeta Hercólobus.

Bad Music For Bad People vol reconèixer aquests músics, rescatar-los de l’oblit perquè esdevinguin els vostres col·legues i els vostres mestres espirituals. Deixa el llibre de Bucay que t’estiguis llegint, agafa una guitarra i comença a cridar amb tota la teva ànima. Si ells ho van fer, tu també pots fer-ho. Així de fàcil i alliberador.


El primer dels nostres salvatges amics és l’ Hasil Adkins, també conegut amb el sobrenom de “The Haze” i d’Elvis Hasil Adkins per als seus fidels i fanàtics seguidors, que el consideraven el veritable Rei del rock i no el que cantava Love Me Tender. Perquè Hasil, de fet, va inventar el rockabilly i, alhora, el psychobilly i, alhora també, el drunkabilly i el chickenbilly…. Sí amics, i tot això ell sol, sense banda i de manera autodidacta, aprenent pel seu compte a tocar la guitarra, la bateria i l’harmònica [i sense el Youtube, que eren els anys 50 i internet encara era un projecte].

Hasil va néixer a Boone County, West Virginia el 29 d’abril de 1937 i va morir atropellat un 25 d’abril de l’any 2005, també a West Virginia d’on, de fet, mai va sortir. L’any 1955, el jove Haze escoltant un tema del Hank Williams per la ràdio té una revelació: Chuck Berry, Jerry Lee, Eddie Cochran, Gene Vincent i el propi Hank, feien la seva música tots sols, sense banda. Així que ell, Hasil Adkins, també podia fer-ho. Dit i fet, el nostre amic comença a reproduir la música que més li agradava, el rock’n’roll, amb objectes de la vida cotidiana que tenia al seu abast. Més tard, quan aconsegueix instruments de veritat, i obté el so salvatge i bestial que el caracteritza, esdevé imparable. Va escriure 7000 cançons i les va gravar ell mateix amb un equip més que rudimentari. L’Ed Wood de la música?

Els temes sobre els que escriu “The Haze” no podem dir que siguin del gust de la societat de l’època: pollastres, noies a les que vol assassinar i entrepans de mantega de cacauet. De fet, deu ser l’únic músic de la història que compta amb una llarga llista de cançons dedicades als pollatres, i es que Hasil, admirava l’inventor del Kentucky Friend Chicken, el coronel Harland Sanders. La seva col·leció de chicken songs és la següent:

Chicken Walk
Chicken Hunch
Chicken Hop
Chicken Run
Chicken Wobble
Cookin' Chicken
Chicken Flop
Chicken Hop
Chicken Shake
Chicken Blues
Pick That Chicken
Chicken Twist
Chicken on the Bone

Hasil sempre actuava a prop de casa seva, per West Virginia, i en poques ocasions va compartir l'escenari. Sembla ser que els Southern Culture on the Skids van ser dels pocs privilegiats.

La discografia del nostre chicken man està editada per Norton Records, segell que, com ells mateixos es defineixen, és a label specialized in Wild Rock. Aquesta discogràfica i alguns grups dels anys 80, com ara els The Cramps, van reivindicar l'Hasil com a veritable pare fundador del psychobilly. El seu moment de glòria efímera havia arribat.


Us convidem a descobrir aquest músic cavernícola i us encoratgem a aconseguir algun dels seus discos per a la vostra preciada discoteca psicòtica.


SeeqPod - Playable Search


"AaaaaaaaaaaaaHeeeeeeeeeeee-Wooo!!!!".
Hasil Adkins, va dir.


2 comentaris:

Fonti ha dit...

Increible personatge, si senyor. No sé perquè em ve al cap una escena d'amor i pollastre al film "Pink Flamingos" de John Waters. Amèrica profunda i psicòtica. El R'n'R no seria el mateix sense aquestes expressions de misterioses connexions neuronals combinades amb un país de por i música.
Agraïments pel descobriment Miss Danger!

Miss Danger ha dit...

He, he, he. Sí, és veritat, el que dius de l'escena de Pink Flamingos.
Els ianquis tenen aquestes coses entre genials, xalades i borderline.
Recomano visionar la pel·li 2000 Maniacs, retrata molt bé com és la gent dels Estats (de l'Amèrica profunda). A més a més de ser una pel·li descollonant i la preferida de l'Hasil.

:D

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...