La discoteca d'AMPLI, VII: ESG i Screaming Headless Torsos

Un nou batch de recomanacions, casualment del 2002. Aquesta coincidència la propicien Magnum i el Director Wilkins. Veritablement, qualcuno l’ha mai ascoltata?… 1) ESG, Step Off. Soul Jazz, 2002

Cap a mitjans dels ’70 una mare de South Bronx estava preocupada perquè les seves filles adolescents passaven massa temps lliure al carrer. Es va gastar tots els diners que tenia en alguns instrument i els hi va donar. El gasto no va arribar per poder pagar cap classe de música així que elles van anar fent. S’inspiraven en James Brown, la Motown i la música llatina. Es van presentar a un concurs de música que no van guanyar però algú amb una petita discogràfica les va descobrir i els hi va editar un disc. A partir d’aquí la historia continua i la podreu llegir per internet si busqueu.

ESG, al principi, eren Maria Scroggins (congas, veu), Renee Scroggins (guitarra, veu), i Valerie Scroggins (bateria), Deborah (baix, veu) i Leroy Glover (baix). La formació va anar canviant amb altes i baixes de les germanes fins que finalment es van afegir Nicole i Chistelle, les petites... Si mireu el catàleg de la xarxa de Biblioteques els seus discs estan a la secció de punk. Elles deien que no venien de l’escena punk del moment, ni s’incloïen en cap gènere, elles, deien, només volien tocar la seva pròpia música sense etiquetes i fer-se riques.

La seva música però tira més cap al soul jazz. Crea un so polirrítmic potent però amb una estructura simple que s’omple amb les seves veus, la percussió i el baix i la guitarra. Els seus hits, que podeu trobar a per Internet (heu provat http://www.imeem.com/?), són “Dance”, “Moody”, “UFO”. La música de ESG va ser “samplejada” per força músics: TLC, Wu-Tang Clan, Beastie Boys, Liars, etc... Al 1992, ESG va treure un EP titulat Sample Credits Don't Pay Our Bills. Diu molt d’elles!

El disc que us recomano aquesta setmana és Step off, sorgit arrel de la incorporació de les germanes petites Chistelle (guitarra) i Nicole (baix) i després d’onze anys de silenci (tret del recopilatori A South Bronx Story, 2000).

Us adjunto un parell de temes: Talk it, atenció amb la percusió, i It’s not me, la manera més flipant de dir que no, només amb un baix i la veu! Brutal!

Magnum

2) Screaming Headless Torsos. 1995. Fuzelicious, reed. 2002.

Resulta tan difícil parlar del disc 1995 com intentar definir el vermell en termes d’un altre color. Va ser el disc de debut d’Screaming Headless Torsos, una banda de música esbojarrada, indescriptiblement funky-rock, que no es podia haver fet sinó al moment en que es va fer: ara. Aquesta banda està liderada pel guitarrista-compositor, David “Fuze” Fiuczyinski, segurament el guitarra amb una “veu” menys convencional del panorama rock dels últims 10 anys. S’afegeixen als seus desplegaments inaudits una secció rítmica bèstia: el bateria, la percussió i el baix generen un efecte de tracció animal, com si un pop gegant volgués conquerir el món humà i cridés al seu exercit de pops colpejant aquests instruments. A més, hi ha un vocalista, Dean Bowman, tan negre, imaginatiu, elegant, agressiu i funky com digne d’estudi sobre les possibilitats de la veu humana en un ambient de llibertat creativa (la banda es diu “Screaming” per ell...). 1995, va sortir aquell any, i ens va deixar amb cara de I-això-d’on-ha-sortit?. Però la seva reedició del 2002 està millorada i ampliada, i inclou aquesta frapant versió de Little Wing de Hendrix. Flipeu, i digue-me si després de Hendrix i Zappa no és potser l’única guitarra nova que podem escoltar:
Ara que ja intuïu l’aire que es respira amb els torsos descapçats, podeu endinsar-vos amb aquest video en directe del tema Word to Herb.
1995 són 67 minuts de funk, rock, alegria de viure, estètica de crooner delirant, ritme de possessió ritual i un sentit de la llibertat estètica que fa venir ganes d’obrir les finestres, fer-li petons als escombriaires, llençar confetti al mig de les conferències i dir-li als elefants que els estimem. Screaming Headless Torsos és una banda indiscutiblement original, genialota, que ha canviat el signe de la música més boja del món, i que roman desconeguda, sense promoció: és carn de difusió de biblioteca pública musictecària. Aquesta és la seva web.

Director Wilkins