La discoteca d'AMPLI, VI: Jimmy Smith i Level 42

Back at the Chicken Shack (1960) + Midnight Special (1960)

Diuen que la música amansa les feres i potser, per això, els dies que més necessito relaxar-me i fer un reset en el meu sistema nerviós és quan em poso determinats músics de jazz en el reproductor de cd’s o en el meu tocata (sí, encara tinc i compro vinils). Tanco els ulls, em poso còmode i començo a gaudir imaginant el que sento: que si ara entra el saxo, que si ara el piano… i visualitzo als músics com si els tingués davant meu.

Un d’aquests músics és Miles Davis i, concretament, el seu àlbum Kind of Blue exerceix en mi sorprenents efectes terapèutics. Altre músic que m’agrada sentir és Jimmy Smith, el rei de l’òrgan Hammond.

Jimmy Smith va començar a tocar l’òrgan Hammond a principis dels anys 50 i entra a la nòmina del prestigiós segell Blue Note l’any 1956. A partir d’aquest moment, el músic i la discogràfica mantindran una intensa relació musical que els portarà a gravar trenta dos àlbums en set anys.

D’aquest fructífer període comprés entre els anys 1956 i el 1963 pertanyen els dos discos que us recomano avui: Back at the Chicken Shack (1960) i Midnight Special (1960). Tots dos àlbums gravats durant la mateixa sessió i amb els mateixos músics:



Jimmy Smith (orgue Hammond)
Stanley Turrentine (saxo tenor)
Kenny Burrell (guitarra)
Donald Bailey (bateria)

Un quartet de luxe que desenvolupa amb aquests dos discos l’híbrid meravellós del soul jazz que el moviment mod, a Anglaterra, adoptaria com a un dels gèneres musicals que no podia faltar a cap allnighter. Vint anys després, els grups britànics de l’acid jazz el reinventarien i reivindicarien.

Simplement cool.

A la Biblioteca Vapor Vell podeu trobar un article interessant sobre aquest músic aparegut a Cuadernos de Jazz, l'any 2004:

Jimmy Smith, el maestro supremo del Hammond B3
Autors: M. Hennesey
Revista: Cuadernos de jazz, ISSN 1134-7457, Nº. 85, 2004 , pags. 46-49

Els dos discos que us recomano, els trobareu a la Biblioteca Montbau de Barcelona.


Track: Jumpin' the blues. Àlbum: Midnight Special


Miss D

Level 42. A Physical Presence (1985).

Els Level 42, practicants d'un jazz/funk/rock a l'europea publicaren l'any 1985 aquest espectacular doble LP en directe del qual hem extret i col·locat un breu apunt instrumental per escoltar aquí mateix.

La banda britànica -encara en actiu després d'una etapa de dissolució entre 1994 i 2001- pot ser considerada un dels darrers vestigis de l'efervescent escena funk del Regne Unit durant els 70 i 80. Una bona mostra d'aquesta època daurada la tenim en el recopilatori de Soul Jazz Records British Hustle: The Sound of British Jazz-Funk 1974-1982. Dissortadament, són tots dos CD que no trobem encara a cap biblioteca pública de Catalunya. De fet, són difícils de trobar a qualsevol botiga de discos que no sigui estrangera. Però no patiu, no costen tant de trobar en altres llocs.

Com solia passar abans de l'adveniment de l'era dels MP3, després de vendre més de 31 milions de discos, la banda va començar a mostrar signes de defalliment: el seu estil original s'havia descolorit força sota els efectes d'una dècada llarga de concessions comercials, fins al punt que les lletres del grup van arribar a ser qualificades de "les més tontetes i insulses del pop britànic". Això era cap al 1994 i l'etapa dels grans èxits s'havia acabat.

Però a mitjans dels 80, ja amb uns quants hits a l'esquena i encara amb la formació original integrada per Mark King al baix i la veu -gran estrella de l'slap i excepcional baixista-, Mike Lindup als teclats i cors, Boon Gould a la guitarra i Philip Gould a la bateria, Level 42 van fer una demostració de força amb un doble en directe que és l'autoretrat d'una autèntica presència física en el punt culminant de la seva carrera.


Gambita