La discoteca d'AMPLI, IX: De La Rosa i Willie Hutch

Aquesta setmana Magnum i Gambita ens presenten dos discos dels quals només poden dir meravelles. És el novè lliurament de la Discoteca d'AMPLI, que us ofereix cada setmana un parell de referències discogràfiques seleccionades amb esperit musictecari per inspirar nous camins o, simplement, conèixer allò que no sabíem que ens agradaria conèixer.

1) Julio de la Rosa. M. O. S.

M.O.S. (Everlasting, 2004) és el primer disc en solitari de Julio De La Rosa, el que va ser cantant, guitarra i compositor d'El Hombre Burbuja, que es va dissoldre al seu últim concert al FIB’02, després del seu tercer treball, La paz está en las matemáticas, i sense haver aconseguit mai el reconeixement que es mereixia dins del rock independent! Al seu Myspace, però, anuncia un concert del grup pel dia de la música... Tot torna.

Després d’alguns anys de silenci, havent viatjat des de Sevilla fins a Nova York, Julio De La Rosa torna amb M.O.S., un àlbum de 12 temes i 45 minuts. Autoproduït totalment, grabat en directe (la majoria de les cançons) amb una guitarra, baix i bateria, continua la línia d’El hombre burbuja (inclou Braille, segunda parte; la primera Braille està al primer disc d’EBH editat al ‘99), això és: cançons per destripar l’ànima poc a poc. Com a mi m’agraden. Cançons amb lletres inquietants d’amor, de desamor més aviat, incomunicació, frustració, derrota i venjança. Plenes de ràbia, dures i viscerals. Sembla que De La Rosa hagi escrit les cançons per fer net dins seu, però l’únic que ha aconseguit és fer-se més mal...

No sé qui, parlant del disc diu: “Una vez más, De La Rosa ha sabido descubrirme lugares dentro de mí que no sabía que existieran.” Mira: el mateix que vaig dir a la ressenya d’El Columpio asesino!





Julio De La Rosa, és un dels membres de Fantasma 3 (juntament amb Pau Roca de La Habitación Roja i Sergio Vinadé d’El Niño Gusano i de Tachenko).
A més, composa bandes sonores (del curtmetratge Necesidades, de Paco Baños, Siete Vírgenes, de Alberto Rodríguez, etc).

El disseny gràfic i les il•lustracions del llibret són de Miguel Brieva, dibuixant de còmics i autor de la revista Dinero.

Si voleu llegir una entrevista curta de De La Rosa, sobre el seu retorn i sobre M.O.S. cliqueu aquí...

Magnum


2) Willie Hutch. The Mack.

Quasi per accident: gràcies al suggeriment fet sobre ell pel mànager de les Sisters Love, que havien d'aparèixer en el film. Així es com Willie McKinley Hutchinson, més conegut pel nom artístic de Willie Hutch, aconseguí enregistrar la banda sonora de la pel·lícula The Mack, un llargmetratge de blaxplotation, gènere híbrid entre la música i el cinema del qual parlarem més a fons en un proper article. Es tracta d'un corrent cinematogràfic que va tenir el seu apogeu durant els 70 als EUA a l'entorn de quatre preceptes bàsics:

a) Heroi o heroïna afroamericà.

b) Dolents molt dolents que solen estar relacionats amb les màfies de la droga.

c) Argument previsible i poc original i abús de la violència i l'acció.

d) Una excel·lent -molt sovint infinitament més brillant que no el resultat fílmic- banda sonora a nom de figures com Curtis Mayfield amb la BSO de Superfly, Isaac Hayes amb Shaft, Marvin Gaye amb Trouble Man, Quincy Jones amb Dollars, Edwin Starr amb Hell Up in Harlem o Willie Hutch amb Foxy Brown o The Mack.

Hutch era un lletrista, compositor, guitarrista, productor i cantant que havia debutat el 1964 en un petit segell anomenat Soul City Records amb el single Love Has Put Me Down i que després faria carrera a la Motown des de finals del 60 escrivint hits per als Jackson Five o Diana Ross, fent de productor i publicant discos al seu nom. La gran oportunitat de la seva trajectòria arriba amb The Mack l'any 1973, un disc que no desmereix la categoria de clàssic del s. XX. Es tracta de la banda sonora original de la pel·lícula amb el mateix nom i de la qual es varen extreure els dos singles que foren els dos únics Top 20 a les llistes de R&B del cantant d'origen californià: Slick i Brothers Gonna Work It Out.

Malauradament, encara no el trobem a cap biblioteca pública de Catalunya i ens costarà força si el demanem a una botiga de discos perquè és d'importació. Malgrat tot, també cal remarcar que potser no tant si, en contra de la nostra voluntat, ens veiem abocats a obtenir una còpia d'aquesta obra mestra per altres canals o conductes.

Gambita

La Biblioteca de Bon Pastor (BCN) i la difusió de la música.

La Biblioteca de Bon Pastor de Barcelona edita un butlletí trimestral, Cúbic: el fanzine de la Biblioteca Bon Pastor.

Hi publiquen les activitats programades, recomanacions de llibres, ens parlen del barri, de la gent que hi viu i dels seus racons... Al número d’aquest trimestre (abril-juny), a més hi podeu trobar 3 articles relacionats amb la música que creiem prou interessants:

1. El reportatge: Sala La Rulot. Un altre dels locals de música en directe de la ciutat (aquest al barri de Bon Pastor) que tanca les seves portes.
2. La tria C3: Cantes de ida y vuelta. Una breu repassada a la rumba catalana, orígens, rumberos i evolució.
3. Música: tal com sona!!! Una selecció dels festivals musicals de Barcelona d’aquests mesos.

Una altra forma de difondre el fons de música de la biblioteca...

Els butlletins de les biblioteques de Barcelona que n’editen els podeu trobar a www.bcn.cat/biblioteques, punxeu l’enllaç “serveis i informació” i cliqueu “butlletins”.

.

Selecció de blocs: a la platja amb Neil Young

No em fa res declarar la meva debilitat per Neil Young, un músic que sempre he sentit molt a prop.

Aquest estiu estarà de gira per diversos escenaris europeus. Si encara no l'heu pogut veure mai en directe, aprofiteu l'ocasió. Artistes de categoria mítica ja no en queden gaires i el cas de Neil Young és especialment destacable per la qualitat que ofereix sempre en els seus concerts, passi el que passi.

Us en fareu una idea llegint la crònica que va fer el nostre amic Eclipse d'un dels concerts que va oferir el passat mes de març al Hammersmith Apollo de Londres.
Ell va ser qui també ens va parlar del bloc que hem seleccionat avui:

En la playa de Neil

El bloc de referència d'aquest gran artista. Hi trobareu tot i més sobre el músic i la seva obra. Aquesta és la seva carta de presentació:
"Sitio no oficial pero con pretensiones, así que vamos a meter en este saco la información que vayamos recopilado de nuestro amigo Neil Young, solo, acompañado de Crosby, Stills y Nash, de Crazy Horse y de otros. Cuando fue Buffalo Springfield o cuando fue CSNY. Y también añadiremos cosas de algunos amigos comunes: Grateful Dead, Dylan, Springsteen, Zevon, The Band, Emmilou Harrys, Pearl Jam, The Byrds y otros, pero siempre de la mano del jefe y sus colegas."




.

Guia dels Festivals de Música de l'Estiu '08

Primavera Sound només és el primer d'una llarga llista del fenòmen socio-econòmic-musical que ha anat guanyant més i més predicament en els darrers anys: els macro (o micro) festivals d'estiu.
Un clima ideal, un país obert, ganes d'escoltar música en directe, veure als nostres músics preferits, possibilitat de viure un ambient excitant, possibilitat de conéixer nous artistes, noves propostes, nous amics...

El diari digital Vilaweb ofereix, avui, l'agenda de tots els festivals programats aquest estiu als Països Catalans. Una extensa oferta per a tots els gustos. Diversió asegurada.

Festivals de música: Estiu 2008


.

Guia Primavera Sound de la Biblioteca Fort Pienc (BCN)

Els companys musictecaris de la biblioteca Fort Pienc ens passen aquesta guia del Primavera Sound: una recull de tot el que tenim disponibles a les biblioteques dels grups que actuaran al festival (29-31 de maig). A més hi recullen totes les revistes especialitzades de música que podeu trobar a les biblioteques i una selecció de pàgines web d'altres festivals de música alternativa de Barcelona. (Que l'estiu és molt llarg i no es pot desaprofitar!).
Si no vas al festival, o si hi vas i et quedes amb ganes de més, dona-li un cop d'ull. Segur que algun se t'ha passat per alt!!

Per a un correcte visionat del document, només s'ha de clicar l'opció "View" a la part inferior esquerra del quadre i posteriorment, ja dintre del servidor, l'opció "Full" .

| View | Upload your own

Un cop tancada la redacció de la guia, les biblioteques hem incorporat (o incorporarem aviat!) alguns dels cds que faltaven: Russian Red, el darrer dels Portishead o de Tindesticks, entre d'altres. Consulteu el catàleg per estar al dia...
.

Music Maps: els top 10 dels cinc continents

Quina música escolten els nigerians? És possible que estigui Metallica entre els 10 grups més populars a Kuwait? I Avril Lavigne, també tallarà el bacallà a Singapur?

Totes aquestes preguntes tenen resposta a Music Maps una eina online que permet consultar quina és la música que s’escolta en els diferents països del món i quins són els àlbums més populars del moment.

La companyia Gracenote, responsable de l’ enginy, manté una base de dades de discos gegant que detecta quina música escolta l’usuari, proporcionant el nom de l’artista i l’àlbum entre d’altres informacions. Serveis com iTunes d’Apple, Yahoo! Music Jukebox i Winamp utilitzen l’aplicatiu de Gracenote per detectar els temes que reprodueix el client en el seu ordinador. Així, cada vegada que escoltem un artista amb l’iTunes o amb Winamp la informació va a parar directament a la base de dades d’aquesta empresa. És la manera que té Gracenote de poder confeccionar els top 10 de cada país. En el cas dels EEUU, a més, Music Maps permet conèixer l’estadística de cada estat.

L’ús d’aquesta eina, és molt senzill. A través d’una aplicació flash es mostra un mapamundi sobre el qual pots clickar sobre el país que t’interessa i es despleguen dues llistes: un top 10 d’artistes i un top 10 d’àlbums. També es poden realitzar cerques per autor, títol de disc o de cançó i es pot enllaçar directament amb els punts de venda d’Amazon i d’iTunes.


Altres possibilitats que ofereix Gracenote és la consulta dels 100 àlbums més populars i els 10 àlbums més demanats durant la setmana anterior. Aquestes informacions també les obtenen a través de la seva base de dades Gracenote’s Media Database.

No sé fins a quin punt són fiables les dades que consultem a través de Gracenote però, com a mínim, és una aplicació curiosa. No obstant, això que algú em controli, fins i tot, la música que escolto des del meu pc em fa una mica de ràbia i una mica de por.

L'ofrena musical de Johann Sebastian Bach

Joan Sebastià

L'Ofrena Musical representa, en el seu conjunt, un dels assoliments suprems de Bach al terreny del contrapunt. És tota ella una sola vasta fuga intel·lectual en la qual s'han travat i entreteixit moltes idees i moltes formes i en la que sorgeixen a cada moment al·lusions subtils i dobles sentits juganers.

I és una creació bellíssima de la intel·ligència humana, digna de ser admirada per sempre.

Els deu cànons de l'Ofrena Musical (a Frederic el Gran, rei de Prusia), estan entre els més elaborats que va composar Bach però, curiosament, el propi Bach no va deixar escrit cap d'ells de principi a final. La seva presentació incompleta és cosa deliberada. Són com endevinalles que se li proposen al rei de Prusia. Un joc musical molt practicat a l'època consistia en escriure un tema , acompanyar-lo d'algunes indicacions més o menys enigmàtiques i deixar que el cànon basat en aquest tema fos "descobert" per un altre jugador. Per a saber com és possible això s'han d'entendre algunes regles del cànon:


Cànons i fugues

El cànon es caracteritza essencialment per un tema que serveix alhora de melodia i d'acompanyament. Per aconseguir això es distribueixen "còpies" del tema entre les diferents veus executants. Però hi ha diversos procediments. El més simple i directe és el cànon circular, com "Frére Jacques".
Entra el tema en la primera veu: després d'un lapse ben mesurat entra una de les seves "còpies" exactament en la mateixa tonalitat; passat el mateix lapse en la segona veu, entra la tercera de les còpies del tema, i així successivament. Qualsevol melodia no pot harmonitzar amb si mateixa en aquesta forma. Perquè una successió de notes funcioni com a tema de cànon es requereix que cada una d'aquestes notes compleixi un paper doble (o triple, o quàdruple, etcètera): en primer lloc ha de ser part d'una melodia i en segon lloc ha de ser part d'una harmonització d'aquesta mateixa melodia.
Quan hi ha, per exemple, tres veus canòniques, cada nota del tema necessita funcionar de dues maneres harmòniques diferents, a més de conservar la seva funció melòdica. En altres paraules, cada una de les notes del cànon té més d'un sentit musical: l'oïda i el cervell de l'oient donen automàticament amb el sentit adequat, tenint en compte el context.

Existeixen, clar, espècies més complicades de cànons. Un primer grau en l'escala de complexitat s'aconsegueix quan les "còpies" del tema s'escalonen no solament en el temps, sinó també en el to; per exemple, la primera veu pot començar el tema en do, i llavors la segona, en entroncar amb la primera després del lapse de rigor, canta aquest mateix tema però començant quatre notes a dalt, és a dir en sol ; si hi ha una tercera veu, aquesta haurà d'entroncar amb les altres dues, al seu temps degut, començant quatre notes a dalt d'on va començar la segona, és a dir en re, i així successivament. Un segon grau en l'escala de complexitat es dóna quan la velocitat varia d'una veu a l'altra; quan, per exemple, la segona veu canta el doble de ràpid o el doble de lent que la veu inicial. El primer s'anomena disminució, el segon aumentación (perquè el tema sembla encongir-se o dilatar-se respectivament).

I això no és tot. La següent etapa de complexitat en la construcció de cànons consisteix a invertir el tema, la qual cosa significa elaborar una melodia que salti cap a baix cada vegada que el tema original salta cap a dalt, però fent que el salt mesuri exactament el mateix nombre de semitons. L'efecte produït per aquesta transformació melòdica és un punt rar, però quan un s'acostuma a sentir temes invertits, ja comença a trobar-los completament naturals.

Bach, que era aficionat a les inversions, les prodiga a la seva obra, sense exceptuar, sens dubte, l'Ofrena Musical. (Pot servir d'exemple la melodia de "Good King Wenceslas", amb la seva inversió feta en la forma indicada: es comença amb la melodia original, i després de dos compassos entra com a segona veu la inversió, que en comença una vuitena a baix; el cànon que resulta és bastant agradable, un descobriment de Scott Kim.) Finalment, la més esotèrica de les "còpies" és la còpia retrògrada, en la qual el tema s'executa al revés de com està escrit, és a dir, d'enrere per a endavant. El cànon que utilitza aquest truc es diu familiarment cànon cranc, a causa de les peculiaritats locomotives d'aquests crustacis. Ni falta no fa dir que Bach va posar un cànon cranc en la seva Ofrena Musical. Cal observar que els diferents tipus de "còpia" conserven tota la informació que hi ha en el tema original, la qual cosa vol dir que el tema és totalment recuperable a partir de qualsevol de les seves còpies. Aquesta transformació mantenidora de la informació sol anomenar-se isomorfisme [...]

De vegades resulta desitjable afluixar una mica el rígid de la forma cànon. Una manera d'aconseguir-ho és permetre petites desviacions de la còpia perfecta, perquè l'harmonia resulti més fluida. Hi ha també cànons amb veus "lliures", que no utilitzen el tema i serveixen només per harmonitzar agradablement amb les veus que formen part estricta del cànon.

Cada un dels cànons de l'Ofrena Musical té com a tema una variant del Tema del Rei, i tots els recursos de complicació a dalt descrits s'exploten en ells fins i tot l'últim; més encara, de vegades es combinen alguns d'aquests recursos en un sol cànon, per exemple en el que s'intitula "Cànon per Augmentationem, contrari Motu." És un cànon a tres veus; la veu central és lliure (si bé el que canta és justament el Tema Real), i les altres dos ballen canònicament per sobre i per sota, emprant els recursos de l'augmentació i de la inversió. Un dels cànons porta el críptic títol "Quaerendo inventeu" ("Buscant trobareu" ). Tots els enigmes d'aquest i dels altres cànons de l'Ofrena han estat resolts. Les solucions canòniques són obra de Johann Philipp Kimberger, deixeble de Bach. Però sempre hi ha el dubte de si no quedarà alguna solució per descobrir.

Pot ser necessari també explicar quina cosa és una fuga. La fuga s'assembla al cànon pel fet de basar-se gairebé sempre en un tema que es va tocant en diferents veus i en diferents tons, i de vegades a diferents velocitats o amb intervals tonals invertits o d'enrere per a endavant. El principi de la fuga és, tanmateix, molt menys rígid que el del cànon i per tant hi ha en ella major espai per a l'expressió emotiva i artística. La marca caracterizadora d'una fuga és la manera com comença: amb una veu sola que canta el seu tema. Entra després una segona veu que comença a quatre tons per sobre o quatre tons per sota d'on ha començat la primera. Mentrestant, la primera prossegueix el seu camí cantant el "contratema" o "contrasubjecte", això és, un tema secundari, destinat a subministrar-li contrasts rítmics, harmònics o melòdics al tema.

Cada una de les veus va entrant en el seu moment i canta el tema, acompanyada sovint pel contrasubjecte, que s'encomana a alguna altra veu, mentre les altres executen quantes meravelles musicals se li han ocorregut al compositor. Quan totes les veus han entrat ja en el joc, s'acaben les regles. Hi ha, sens dubte, certes coses que normalment es fan en una fuga, però no són coses establertes com a regla: no hi ha regles fixes, no hi ha una fórmula per fer fugues. Les dues de l'Ofrena Musical són exemples excel·lents de fugues que mai no haguessin pogut ser "compostes segons fórmula". Hi ha en elles una mica molt més profund que la simple fugalitat.

Un Cànon Eternament Remuntant

Hi ha en l'Ofrena Musical un cànon particularment insòlit. Es diu "Cànon per Tons" i és a tres veus. La de dalt canta una variant del Tema Real mentre les altres dos executen una harmonització canònica basada en un segon tema. La més baixa d'aquestes dues veus canta el seu tema en do menor (que és la tonalitat del cànon en seu amb junt), i l'altra canta el mateix tema, però desplaçat cap a dalt per un interval de cinquena. El que fa d'aquest cànon una mica diferent de qualsevol altre és que quan acaba -quan sembla acabar, més ben dit- no està ja en la tonalitat de do menor, sinó en la de re menor. D'alguna manera se les ha enginyat Bach per a modular (canviar de to) davant els nassos de l'oient. I a més, el cànon està construït de manera que el seu acabament s'enllaça sense la menor violència amb el seu propi començament, de manera que pot repetir un el procés i, començant ara en la tonalitat de re, acabar en la de mi, i recomençar llavors en mi per acabar en fa sostingut, etcètera. Aquestes successives modulacions van portant l'oïda a províncies tonals més i més remotes, de manera que a la tercera o quarta d'elles se sent un desesperadament lluny de la tonalitat inicial. Però, com per art de màgia, en arribar a la sisena de les modulacions en queda un instal·lat de nou en la tonalitat de do menor. Totes les veus es troben ara exactament una vuitena més amunt de com es trobaven al principi i en aquest punt pot donar-se per conclosa la peça d'una manera musicalment agradable. Es pot imaginar que tal va ser la intenció de Bach; però no hi ha dubte que a Bach li encantava la idea que aquest procés seguís i seguís ad infinitum. Potser sigui aquest el sentit de les paraules que va escriure al marge de la peça: "Que així com s'aixeca la modulació, així s'aixequi la Glòria del Rei". Per subratllar aquesta qualitat seva de potencialment infinit, el nom que li dono és "Cànon Eternament Remuntant".[...]

Douglas R. Hofstadter. Gödel, Escher, Bach: un Eterno y Grácil Bucle. Barcelona: Tusquets, 1987

Amb il·lustracions de Maurits Cornelis Escher

Aquesta és la versió que us recomana l'AMPLI per escoltar sencera i atentament:




Johann Sebastian Bach

Musikalisches Opfer
Le Concert des Nations - Jordi Savall
Alia Vox AV 9817 [CD]

1. Thema Regium
2. Ricercar a 3
3. Canon perpetuus super Thema Regium (7)
4. Canon 1 a 2 (cancrizans)
5. Canon 2 a 2 Violoni in unisono
6. Canon 3 a 2 per Motum contrarium
7. Canon 4 (A) per Augmentationem, contrario Motu
8. Ricercar a 6 Sonata sopr'il Soggetto Reale
9. Largo
10. Allegro
11. Andante
12. Allegro
13. Canon a 2 Quaerando invenietis (9A)
14. Canon a 2 Quaerando invenietis (9B)
15. Canon 5 a 2 per Tonos "Ascendenteque Modulatione ascendat Gloria Regis"
16. Fuga canonica in Epidiapente (6)
17. Canon 4 (B) per Augmentationem, contrario Motu
18. Canon perpetuus [per justi intervali] (8)
19. Canon a 4 (10)
20. Ricercar a 6

Playing time: 71' 57"

Performers:
Le Concert des Nations
Marc Hantaï (tranverse flute), Pierre Hantaï (harpsichord), Manfredo Kraemer (violin), Pablo Valetti (violon), Bruno Cocset (cello, bass violin), Sergi Casademunt (tenor viola da gamba), Lorenz Duftschmid (violone), Jordi Savall (treble viola da gamba, bass viola da gamba)
Jordi Savall, dir.

Recording site and date:
Colegiata del Castell de Cardona, Catalunya [11/1999, 04/2000];
Rel.: 09/2001, 10/2001 (AV)

la composició comença així ...

Thema Regium
Ricercar a 3
Canon Perpetuus super Thema Regium

Selecció de novetats discogràfiques, maig 2008

Us presentem la selecció de novetats discogràfiques per a la xarxa de biblioteques de la província de Barcelona corresponent al mes de maig de 2008.

Aquesta tria està realitzada en funció dels criteris establerts en la Política de desenvolupament de la col·lecció del Servei de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i està condicionada per la disponibilitat al mercat dels títols i nombre d'exemplars sol·licitats. En la selecció està la totalitat de la tria; cada biblioteca rep més o menys títols en funció del mòdul (petita, mitjana o gran) al qual correspon.

Amb aquest post iniciem el que entenem com una eina cooperativa, pràctica i útil per als bibliotecaris musicals del nostre àmbit. És un dels principals objectius del col·lectiu AMPLI el promoure la idea de compartir les seleccions musicals per a la biblioteca pública amb criteris estrictament musictecaris.

Des d'aquí us animem a que ens envieu les vostres seleccions per compartir-les amb la resta de companys. No dubteu que seran de gran utilitat per a tots.
L'AMPLI està a la vostra disposició.


Per a un correcte visionat del document, només s'ha de clicar l'opció "View" a la part inferior esquerra del quadre i posteriorment, ja dintre del servidor, l'opció "Full" .

| View | Upload your own

.

Electrocució amb Javier Blánquez

Escena musictecària: haig de comprar Cd's de música electrònica, i em trobo una maranya de noms desconeguts, tant de bó m'assessorés un expert... Potser aquest post t'ajudarà.

El passat 23 de maig es va fer la última sessió del MUSIC SPY CLUB de la temporada, al Vapor Vell. L'encarregat de la mateixa era el periodista Javier Blánquez, potser el crític de música electrònica més acreditat. Ha col·laborat amb El Mundo, RockdeLux i Go Mag, entre d'altres, on ha desenvolupat una tasca de crítica i divulgació de música electrònica sense desentendre's de la resta de músiques. Va coordinar el ja històric llibre Loops: una història de la música electrònica, així com Teen Spirit: de viaje por el pop independiente, que podeu consultar i utilitzar com a guia d'escolta a la majoria de biblioteques. És un cas de coherència estètica i professional: "escric sobre música perquè no sé fer res millor".

La música electrònica és força desconeguda pel gran públic, que generalment la vincula a ambients de festa (el Sónar és ja immiment!). El desconeixement ve determinat, segons ell, per l'atomització del gènere - que es subdivideix en estils, subestils, subsubestils...- i en la pròpia usura de les emocions que treballa. És una música que no busca argument, sinó que és fonalment interior, mental; busca arribar a estats de conciència soterrats, com una mineria de la matèria emocional.

Seguint les pautes del Music Spy Club, el Javier Blánquez va presentar 10 peces acabades de publicar; la més antiga té set mesos, algunes encara han de sortir. És un playlist de referència per les col·leccions de les biblioteques públiques. Aquí va:

1. Peter Broderick: “Stopping on the Broadway Bridge”, de l'àlbum Float, Type, 2008.

2. Williams: “Love on a real train (orig.)”, del maxi Love on a real train, Love Triangle Music, 2008.

3. Gas: “Zauberberg”, de la caixa recopilatòria Nah und fern, Kompakt, 2008.

4. Deepchord: “Vantage isle (DC mix I)”, de l'àlbum Vantage isle sessions, Echospace[detroit], 2008.

5. The Field: “Day”, de l'àlbum Sound of light, Heartbeats International, 2008.

6. Let’s Go Outside: “I’ll lick your spine”, de l'àlbum A picnic with the hunters, Soma, 2008.

7. Guillaume & The Coutu Dumonts: “Les gans”, de l'àlbum “Face à l’est”, Musique Risquée, 2007.

8. Portishead: “Machine gun”, de l'àlbum Third, Island, 2008.

9. Benga: “Zero M2”, de l'àlbum Diary of an afro warrior, Tempa, 2008.

10. Kettel: “The wombat”, de l'àlbum Myam James part 1, Sending Orbs, 2008.

És música. No mossega, o només mossega l'ànima (poseu-la als animals i veureu con en tenen). Gràcies, Javier!

P.D.: Si voleu aprofundir en la visió panoràmica del Javier Blánquez sobre la música electrònica, consulteu aquesta suculenta entrevista aquí.

P.D. del mateix Javier: "Después de la muerte hay vida, y si no hay vida hay fanta y coca cola" [Chiquito de la Calzada]

La discoteca d'AMPLI, VIII: Pau Riba, Toti Soler i Cinta Massip

Vuitè lliurament d'aquesta sèrie de recomanacions discogràfiques personals que cada setmana, i generalment de dos en dos, els diferents membres del col·lectiu AMPLI us proposen per compartir.

Aquest cap de setmana Gambita i Fonti treuen la pols a dos enregistraments poc coneguts dins les discografies dels seus protagonistes.

Pau Riba. Amarga crisi (Edigsa, 1981).

L'any 1981 és un any difícil per en Pau Riba. Es troba al bell mig d'una dràstica reducció d'expectatives en dos fronts: el personal i el sociopolític. Ell mateix ha assenyalat en alguna ocasió que fou un moment de perplexitat i decepció per a ell per l'encallament de les propostes i l'acció dels moviments socials que havien lluitat contra la dictadura, i pel rumb de les coses durant el -suposat- final de la Transició.

Amb Amarga crisi, un disc poc estimat pel seu protagonista portat d'una certa desafecció envers el resultat obtingut, la part de bon poeta que hi ha en Riba torna a casa i es col·loca al capdavant d'una banda pensada com a supergrup. "Els millors que havien tocat amb mi fins aleshores", segons Riba. Max Sunyer i Toti Soler comparteixen inspirades guitarres en un disc que també compta amb la presència d'un altre nom important de l'escena catalana dels 70: Jordi Clua a càrrec del seu baix personalitzat.

Primer disc enregistrat a l'estudi-hotel Ibiza Sound, Riba hi incorpora altres col·laboradors de prestigi afegits expressament, entre ells l'enginyer de so Brian Humphries (entre d'altres, Pink Floyd) als comandaments. El mateix Pau explica des de la seva web que el títol s'ha de llegir a partir de la sisena lletra...

És un fantàstic disc en CD amb propietats curatives per a moments de crisi d'un dels grans de la música catalana i el podeu trobar a determinades biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona i també de la resta de biblioteques públiques de Catalunya.

Gambita

* * *

Toti Soler i Cinta Massip diuen i canten Miquel Martí i Pol Per molts anys! Bon profit! (K-Indústria Cultural, 1999)


Desconec el motiu, però no és fàcil trobar enregistraments per a infants amb qualitat artística notable, excel·lent o simplement original al nostre país.
Per sort, de tant en tant apareixen agradables sorpreses dins aquest important i escàs gènere musical. Des de l'Ampli intentarem destacar alguns dels més interessants. Com el que us presentem avui.

La trajectòria musical de Toti Soler bé mereix un article a l'Ampli. Es, al meu parer, un dels millors guitarres que tenim, si més no... el meu favorit. Desde sempre dic als amics que si fos músic m'agradaria tocar la guitarra com el Toti.


Avui, però, us vull recomanar un disc una mica diferent. El títol ho diu tot i és ben bé així.
És un disc que pot fer molt bé als nostres fills, nebots, nets, amics, nens en general ... petits o grans.
Si fos un LP cada cara tindria un tema: els mesos de l'any, un per un, a la cara A i coses bones per menjar, a la cara B.

Tots petits poemes de Miquel Marti i Pol



tots amb la guitarra sempre extraordinària del Toti i el bell dir de la Cinta Massip

Petites meravelles per gaudir del poder de la poesia més simple, més veritable, més viva, més pura, més quotidiana, sense guarnicions ni pretensions, gracies al bon fer de tres grans artistes.

Tot és posar el disc i, immediatament, el somriure sincer i poderós d'un nen s'instal·la a la nostra cara per no abandonar-nos fins que el disc s'acaba ... i una estoneta més.

36 minuts que passen com 3. Cal dir més?

Fonti

.

L'hora del conte en Jazz a la Biblioteca de Manlleu

La nostra companya Núria Silvestre, de la Biblioteca Municipal de Manlleu (Osona) ens fa arribar una original proposta per a l'hora del conte.


Dissabte, 10 de maig de 2008, a la Biblioteca Municipal de Manlleu es va realitzar una Hora del conte per a infants amb música en directe. La sessió, titulada Hi havia una vegada el jazz..., va anar a càrrec dels músics osonencs Edna Sey i Enric Puigdesens. Va consistir en un breu repàs de la història del jazz, gènere molt desconegut pel públic infantil. Amb l'ajut d'un titella de Louis Armstrong, l'Edna va cantar un duet amb el titella que va fer moure tot el públic.


També van explicar què és el blues, i per a l'ocasió van preparar una versió en blues del conte de la Caputxeta vermella. No hi van faltar algunes referències als estàndards jazzístics i a la fusió més actual del jazz amb ritmes pop-rock. Tot i la dificultat d'explicar als nens què és tot això del jazz, es va aconseguir transmetre quins són els ritmes bàsics del gènere i tothom va cantar i ballar una estona.


A l'Ampli tenim una especial debilitat per la música afroamericana ... el Blues, el Jazz, el Rythm&Blues, el Soul, el Funk ...

Considerem que aquest tipus d'iniciatives són molt necessàries per apropar aquesta extraordinaria i dissortadament minoritaria música als infants.
El pop estandard de consum massiu prové directament d'aquestes profundes arrels ... i l'original sol ser gairebé sempre molt superior a la còpia.

Des de la biblioteca també podem contribuïr a formar l'esperit crític musical des de ben aviat amb activitats lúdiques tradicionalment associades a la biblioteca com l'hora del conte.

La nostra enhorabona doncs als companys de Manlleu.

Bad Music For Bad People -1-: Hasil Adkins

Inaugurem una nova sèrie dedicada a aquells músics penjats en els dos sentits de la paraula: penjats per la seva excentricitat musical i penjats perquè van aconseguir un reconeixement minoritari de, també, 4 penjats que van saber valorar actituds i propostes originals, en alguns casos, massa avançades per l’època en què es produïen. Autenticitat esbojarrada, música per a maníacs i inadaptats, explosions sonores primitives. Tots ells van tenir algun fugaç moment de glòria que es va esvair ràpidament per perdre’s en el cel de les estrelles del rock. Cometes musicals o, millor, meteorits provinents del planeta Hercólobus.

Bad Music For Bad People vol reconèixer aquests músics, rescatar-los de l’oblit perquè esdevinguin els vostres col·legues i els vostres mestres espirituals. Deixa el llibre de Bucay que t’estiguis llegint, agafa una guitarra i comença a cridar amb tota la teva ànima. Si ells ho van fer, tu també pots fer-ho. Així de fàcil i alliberador.


El primer dels nostres salvatges amics és l’ Hasil Adkins, també conegut amb el sobrenom de “The Haze” i d’Elvis Hasil Adkins per als seus fidels i fanàtics seguidors, que el consideraven el veritable Rei del rock i no el que cantava Love Me Tender. Perquè Hasil, de fet, va inventar el rockabilly i, alhora, el psychobilly i, alhora també, el drunkabilly i el chickenbilly…. Sí amics, i tot això ell sol, sense banda i de manera autodidacta, aprenent pel seu compte a tocar la guitarra, la bateria i l’harmònica [i sense el Youtube, que eren els anys 50 i internet encara era un projecte].

Hasil va néixer a Boone County, West Virginia el 29 d’abril de 1937 i va morir atropellat un 25 d’abril de l’any 2005, també a West Virginia d’on, de fet, mai va sortir. L’any 1955, el jove Haze escoltant un tema del Hank Williams per la ràdio té una revelació: Chuck Berry, Jerry Lee, Eddie Cochran, Gene Vincent i el propi Hank, feien la seva música tots sols, sense banda. Així que ell, Hasil Adkins, també podia fer-ho. Dit i fet, el nostre amic comença a reproduir la música que més li agradava, el rock’n’roll, amb objectes de la vida cotidiana que tenia al seu abast. Més tard, quan aconsegueix instruments de veritat, i obté el so salvatge i bestial que el caracteritza, esdevé imparable. Va escriure 7000 cançons i les va gravar ell mateix amb un equip més que rudimentari. L’Ed Wood de la música?

Els temes sobre els que escriu “The Haze” no podem dir que siguin del gust de la societat de l’època: pollastres, noies a les que vol assassinar i entrepans de mantega de cacauet. De fet, deu ser l’únic músic de la història que compta amb una llarga llista de cançons dedicades als pollatres, i es que Hasil, admirava l’inventor del Kentucky Friend Chicken, el coronel Harland Sanders. La seva col·leció de chicken songs és la següent:

Chicken Walk
Chicken Hunch
Chicken Hop
Chicken Run
Chicken Wobble
Cookin' Chicken
Chicken Flop
Chicken Hop
Chicken Shake
Chicken Blues
Pick That Chicken
Chicken Twist
Chicken on the Bone

Hasil sempre actuava a prop de casa seva, per West Virginia, i en poques ocasions va compartir l'escenari. Sembla ser que els Southern Culture on the Skids van ser dels pocs privilegiats.

La discografia del nostre chicken man està editada per Norton Records, segell que, com ells mateixos es defineixen, és a label specialized in Wild Rock. Aquesta discogràfica i alguns grups dels anys 80, com ara els The Cramps, van reivindicar l'Hasil com a veritable pare fundador del psychobilly. El seu moment de glòria efímera havia arribat.


Us convidem a descobrir aquest músic cavernícola i us encoratgem a aconseguir algun dels seus discos per a la vostra preciada discoteca psicòtica.


SeeqPod - Playable Search


"AaaaaaaaaaaaaHeeeeeeeeeeee-Wooo!!!!". Hasil Adkins, va dir.

Dogmazic: Música Lliure a la Médiathèque de Gradignan

Durant el llarg cap de setmana del passat primer de maig vam tenir ocasió de visitar aquesta moderna i fantàstica biblioteca pública, molt propera a la ciutat de Bordeaux, que coneixiem ja per ser una de les pioneres en la distribució de música digital des de la pròpia sala.

El sistema escollit per aquesta mediateca ha estat el proposat per l'associació de música lliure Dogmazic els quals, al mateix temps, han desenvolupat el projecte Automazic : una tecnologia per posar el seu catàleg a l'abast del públic a través d'un terminal/estació de servei instal·lat a l'espai música de la biblioteca.

L'usuari pot escoltar de forma autònoma, i mitjançant una atractiva pantalla tàctil, els continguts musicals sota llicencies lliures, sel·leccionats previament pels bibliotecaris musicals del centre, així com descarregar-se lliurement els temes escollits a la seva clau USB o un CD (ens van comentar que pràcticament ningú ho fa en suport cd).

Es posa una especial incidència en la música local de tots els gèneres, així com informació de concerts i seguiment de la vida musical del seu entorn.
Periòdicament, els bibliotecaris musicals hi posen playlists específiques amb les seves recomanacions.
Encara no fa mig any de la posada en marxa d'aquest servei i encara és prematur extreure conclusions del seu rendiment però Sylvette Peignon, responsable de l'espai música de la mediateca, ens va comentar que ara per ara té un éxit i un ús considerable.










Podeu completar la informació sobre el sistema en la presentació de la pròpia Sylvette als Rencontres celebrats a Toulouse a través d'aquest enllaç.

Recomanem una visita a la website de la Médiathèque de Gradignan on trobareu tota la informació sobre la mediateca i podreu veure una molt bona galeria fotogràfica que, tot i així, no fa justícia a la bellesa d'aquest espai públic.

Salutacions i agraïments a Sylvette Peignon, Sophie (de la Médiathèque) i Eric Aouanès (president de l'associació Dogmazic.net) pel seu acolliment i amabilitat.
.

Una tarda amb Mike Ibañez

AMPLI es va reunir dissabte 10 de maig amb l'agitador cultural Mike Ibáñez. El punt de trobada, el Bar La Violeta, triat per ell mateix, oferia diversos encants per la conversa: una ambient trempador, una taula rodona i bones tapes.

Pels qui no el coneixeu, Mike Ibañez és un periodista freak-lance. Autor d'un dels assajos més extrems publicats mai a Espanya (Pop Control), és un expert en cultura psicotrònica i conspiranoica. Inicia la seva activitat com a disc jockey al programa La Rosa de Vietnam (1983) a Ràdio 3, i es desenvolupa durant els anys daurats de Radio PICA amb programes com El Caos (versió psicotrònica de "El Caso"), M&M: Moonlight & Muzak, o els especials d'estiu Marxa i Tirus, tots ells veritable ràdio creativa on es combinaven seleccions musicals amb relats originals i experiments sonors analògics. Col·labora puntualment amb Fonti i Francesc Díaz i Melis, al programa Costa Barbara de Contrabanda FM , fet que produia una radiomutació generadora d'un subpugrama anomenat Costa Brava, denominació amb futura fortuna per a tot tipus de locals conspiranoics. Dins d'aquest espai radiofònic es remarcable la difusió urbi et orbi de mites de l'underground cañí com Cecilio o Toni & Susi.Col·laboracions sòniques regulars amb Nad Spiro: escolteu el Fightclubbing o el darrer Tinta Invisible, ambdós a Vapor Vell i altres biblioteques. Coeditor de la llegendària Futura Ediciones, juntament amb Alicia Escuer i Paco Peiró, el 1995 publica Zap, un assaig demolidor sobre TV (avui llibre de culte que, afortunadament, es va adquirir en el seu moment -i podem trobar- a la xarxa de biblioteques de la província de Barcelona) entre altres títols. Molts elements atractius, singulars i originals per passar una vetllada repassant el panorama sociomusical actual en clau conspiranoica. La conversa - fluctuant, digressiva i espontània - és irreproduïble íntegrament aquí, però us en fem cinc cèntims del que hi ha enregistrat a un, ja històric, MiniDisk. És el testimoni d'una tarda parlant de música, des d'una altra perspectiva:

... la música del CD Fightclubbing va arribar al Vapor Vell de la seva pròpia mà. Hi ha manipulacions sonores, micropercussions, passatges subliminals. La seva impulsora principal, Rosa Arruti, manté la vida musical d'aquest projecte radicalment electrònic a festivals com el LEM, o a l'Antic Teatre...

... a la pregunta "Algú conspirarà contra nosaltres?" Respon: ...potser Teddy Baustista, que ja conspirava quan era músic. L'SGAE, un tema en si mateix que es va desenvolupar informalment. Segons Mike s'observen les pràctiques monopolístiques d'una empresa privada, amb una xarxa de "comercials" que ofereixen "protecció". Es comenta l'existència d'una web anomenada EXGAE, de membres afectats per l'SGAE...

... "El reglamento del Hotel Sherry Netherland de NY prevé que tal como pasó en el Titanic una orquesta deberá tocar música ligera durante los ataques atómicos". Aquesta insinuació provoca que el Mike faci el seu playlist sobre la fi del món, i els demés ens hi afegim:

Playlist 2537-A
 Los Bitels de Cadiz. La loteria   (Café Creme. Unlimited citations)
Sun Ra. Nuclear War
Marvin Gaye. Nuclear Juice
Herbie Hancock. Chemical Residue

[Tall de la cinta... amb comentaris dispersos sobre el crim d'Alcàsser i l'oli de colza] 

... Ràdio Contrabanda fa més una vintena d'anys que funciona com a ràdio "lliure". Allà, al programa Costa Bárbara, Mike col·laborava amb Fonti i van difondre, entre d'altres, a Cecilio (Link!!!). Ràdio Pica, una altra emissora històrica, continua en actiu tot i haver cedit la meïtat del seu horari d'emissió a Ràdio Gladys...

... es constatable diàriament l'enorme poder de seducció, manipulació i commoció que té la veu humana. La ràdio és el seu primer exponent (Antonio Herrero, Orson Welles, Jose Ma. García...). És preocupant el fet que no neixi ràdio nova. Atenció al perill que s'abraona sobre Ràdio 3; potser la ràdio a través d'Internet és ja una de les vies de futur d'aquest medi...

... Mike Ibáñez es confessa radiòpata: conserva centenars d'hores de ràdio grabades en casset amb partes de Ràdio Nacional (sobre el crim d'Alcàsser), amb el Butanito arengant sobre una històrica derrota del Madrid... El crim d'Alcàssser ens porta a la fascinació del crim en algunes cançons. Mike ens fa alguns suggeriments per un playlist criminal: 

Playlist 2537-B 
The Beatles, Helter Skelter, escoltada obsessivament (al dret i al revés, cercant missatges ocults)
Charles Manson, Mechanical Man
Kaka de Luxe, Rosario
Rolling Stones. Too much blood
Siniestro Total, Bailaré sobre tu tumba
Intronautas, Barbie debe morir
Depressing Claim, Doble asesinato
Shock Treatment, Sangre fresca
Screaming Lord Sutch, Jack The Ripper

[Un altre tall de la cinta... serveixen més tapes]

... hi ha una banda japonesa, Acid Mothers Temple, que van pel món, entre d'altres, amb el xiringuito del Japanese New Music Festival. Un dels shows més freaks que s'han vist mai a BCN. Un espectacle amb sis projectes, amb "La balanguera" com a leiv-motif, executat per uns japonesos virtuosos dels seus instruments. Hiperrecomanat!...

... Els japonesos menjen gossos de manera habitual. Hi ha una llegenda sobre Demis Roussos al respecte, però ens quedem amb el seu passat com a vocalista de l'Aphrodite's Child, una banda amb Vangelis...

... existeixen mites culinaris, paràmetres culturals. Un dels mites més estranys: la Vagina Dentata, un organ genital provist de dents que es menja altres organs... Això va inspirar el músic Jordi Valls per una de les bandes més originals del panorama català: VAGINA DENTATA ORGAN. Els mites, sempre perillosos: "¿Val més el pél de Chapman que el de Lennon?"...
... Internet (un invent que feia desconfiar Mike al principi, donat que es tracta d'una eina del Pentàgon) ha sigut acceptat per la societat civil. És una dels camins de difusió de la música. Gary Glitter, no va veure el potencial de control que això tenia... Watch this...

Fins aquí la cinta i els nostres records de la vetllada. Mil gràcies al Mike, amb les seves ulleres es veuen-escolten coses necessàriament curioses. Continuarà?

P.D.: Si voleu abundar, més info a http://www.mess-age.com/

P.D.2537.: El propi Mike Ibáñez ens envia un article pel bloc, la descoberta d'una visió psicotrònica dels Beatles. La conversa continua a l'AMPLI. 

HISTÒRIA SAGRADA DE LA MÚSICA
Capítol 2537-B. David A. Noebel: Trashical Histery Tour 

“La música dels Beatles, així com d’altres ritmes aparentment innocus escoltats quotidianament pels nois americans, formen part en realitat d’un pla sistemàtic per convertir a tota una generació de joves americans en malalts mentals i emotivament inestables, amb objecte d’hipnotitzar la joventut americana i preparar-la per una futura submissió i pel control d’elements subversius”. Communism, Hypnotism and The Beatles, Reverend David A. Noebel. Un dels rock writers de culte, el Lester Bangs mongoloïd, és, sense cap mena de dubtes, el Reverend David A. Noebel. Membre de la Anti-Communist Youth University, i pastor i degà de la Christian Crusade, Noebel és un referent inevitable per tothom que vulgui informació sobre què passà realment la dècada crucial dels 60, i què s’amaga al rerafons de The Beatles. Dos veritables musts delirants publicats des de Tulsa, Oklahoma, per la Christian Crusade Publications, posaran les coses a puesto. 1965: Communism, Hypnotism and The Beatles: an Analysis of Communist Use of Music (The Communist Master Music Plan), on aborda The Beatles, i 1966: Rhythm, Riots and Revolution, on, a més de seguir amb la seva dèria sobre el poder de la música i el seu us pels comunistes, el rentat de cervell, etc., també destriparà a Bob Dylan –que surt a la coberta i té capítol propi: “Prince of Rock ‘n’ Folk”-, i també li fot mà a tot el poti poti de la cançó protestant –o protesta-, cantautors i cantautistes: Phil Ochs, Pete Seeger, Joan Baez, etc.), abastant les dues obres allò que ell veia com Conspiració Total per degenerar i cretinitzar la mutxatxada yanki: el rock ‘n’ roll (adreçat als estudiants d’ensenyament mitjà de les high schools, els instituts) i la folk music, (adreçada als estudiants de colleges, universitaris).

Després d’aquests veritables tours de force psicotrònics, i tot i sent per exemple Rhythm, Riots and Revolution qualificada d’una manera obertament maliciosa com “una peça de basura paranoïca i racista col.locada com ‘text cristià’”, lo reverend seguí amb la seva inabastable tasca i amb la seva biblioteca musical de culte. L’any següent, 1967, va diseccionar una altra faceta del negoci: Columbia Records: Home of the Marxist Ministrels, ampliat l’any 1974 amb The Marxists Minstrels: A Handbook on Communist Subversion of Music. I també, ja als 70, va deixar per la posteritat dos obres cabdals per l’anàlisi del fenòmen beatle: The Beatles: A Study in Drugs, Sex and Revolution (1971), o un del llibres que, diuen, influïren a Mark David Chapman: The Legacy of John Lennon: Charming or Harming a Generation (1972). D’això se’n diu beatlemania –o millor, beatlepatia-, i no bajanades com pagar una pasta per una torrada babejada pel Maca o per un pel de pixa de John Lennon a una subhasta de miserabilia rock a una Fira Tardà per tarats. Reverend Noebel…PRESENT!"

El Blues de la Tecla

No és fàcil trobar, en l’àmbit bibliotecari, exemples de col·laboracions amb associacions que tenen com a finalitat la divulgació de la música. La Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet i la Societat de Blues de Barcelona van decidir endegar, a la tardor del 2006, un experiment musictecari que es concretava en crear una secció especialitzada en blues i música afroamericana a la biblioteca i en la programació regular d’activitats per donar a conèixer i difondre aquest gènere musical.

La Societat de Blues de Barcelona (SBB) es va crear el febrer del 2005 per iniciativa de músics i aficionats amb el desig de promoure i difondre el blues a través de l’organització de concerts, programacions musicals, jams sessions, cicles, festivals, etc. Des de l’inici de la seva activitat, van creure en la necessitat de comptar amb un centre de documentació de blues, fet que els va endur a contactar amb la Biblioteca Central Tecla Sala de l’Hospitalet de LLobregat que va acollir bé la idea de crear una secció especialitzada en blues a la seva àrea d’audiovisuals.

La tardor del 2006, coincidint amb la primera edició del Cicle Hospitalet Blues & Boogie, la biblioteca fa la presentació oficial del Fons de Blues amb la programació d’un concert a càrrec del prestigiós pianista Lluís Coloma i l’harmonicista Joan Pau Cumellas.

El Fons de Blues de la Tecla Sala es composa de discografia, bibliografia, videoteca, publicacions especialitzades i cartellisme, a l’abast de músics, docents, estudiants, aficionats i, en general, de qualsevol persona interessada en el gènere. Actualment integren el fons aproximandament 1000 documents audiovisuals, dels quals el 95% són cd’s i maquetes; la resta, són vídeos editats i gravacions de concerts, procedents, la major part, del Cicle Hospitalet Blues & Boogie i del Centre Cultural Collblanc-La Torrassa, programador habitual de concerts de blues.

Ens comenta Jordi Puig, responsable de la secció, que cada any incorporen al fons uns 50 cd’s i adquireixen tots els llibres editats a Espanya sobre blues i música afroamericana. La Biblioteca rep i guarda, també, els números de les revistes Jaç, Cuadernos de Jazz, Living blues (americana) i la revista de la pròpia SBB .

La difusió del Fons es realitza a dos nivells. Per una banda, la biblioteca edita guies de lectura i fulls de novetats amb les noves adquisicions. Fins el moment, s’han editat dues guies: Blues a les biblioteques i Geografia del blues. Per altra banda, es porten a terme activitats com ara concerts, exposicions i presentacions de llibres. La relació d’activitats programades fins ara per la Biblioteca i la SBB són les següents:

Any 2006:

Novembre - Concert de presentació de la secció a càrrec de Lluís Coloma i Joan Pau Cumellas.
Novembre - Exposició Blues: il·lustracions i dibuixos, de R.M. Guera, dibuixant serbi.
Novembre: Cicle de conferències per a batxillerat "Aproximació al blues", amb audició de música en directe a càrrec de Lluís Coloma i Joan Pau Cumellas.
Desembre: Conferència "Vinyetes de blues" a càrrec del periodista Manolo López Poy.

Any 2007:

Maig - Presentació del llibre d'Elisenda Rosselló Donde el Mississippi sonríe amb concert inclòs. Novembre - Exposició de fotografies Imatges de blues, de Jordi Vidal, cap de fotografia de la revista Guitarra total. Desembre - Lectura de poemes dels usuaris intercalats amb música blues en viu.

I com parlar de blues sense sentir-ne res seria poc musictecari, sentiu aquest tema d'un dels meus bluesman preferits, el gran Muddy Waters:

La discoteca d'AMPLI, VII: ESG i Screaming Headless Torsos

Un nou batch de recomanacions, casualment del 2002. Aquesta coincidència la propicien Magnum i el Director Wilkins. Veritablement, qualcuno l’ha mai ascoltata?… 1) ESG, Step Off. Soul Jazz, 2002

Cap a mitjans dels ’70 una mare de South Bronx estava preocupada perquè les seves filles adolescents passaven massa temps lliure al carrer. Es va gastar tots els diners que tenia en alguns instrument i els hi va donar. El gasto no va arribar per poder pagar cap classe de música així que elles van anar fent. S’inspiraven en James Brown, la Motown i la música llatina. Es van presentar a un concurs de música que no van guanyar però algú amb una petita discogràfica les va descobrir i els hi va editar un disc. A partir d’aquí la historia continua i la podreu llegir per internet si busqueu.

ESG, al principi, eren Maria Scroggins (congas, veu), Renee Scroggins (guitarra, veu), i Valerie Scroggins (bateria), Deborah (baix, veu) i Leroy Glover (baix). La formació va anar canviant amb altes i baixes de les germanes fins que finalment es van afegir Nicole i Chistelle, les petites... Si mireu el catàleg de la xarxa de Biblioteques els seus discs estan a la secció de punk. Elles deien que no venien de l’escena punk del moment, ni s’incloïen en cap gènere, elles, deien, només volien tocar la seva pròpia música sense etiquetes i fer-se riques.

La seva música però tira més cap al soul jazz. Crea un so polirrítmic potent però amb una estructura simple que s’omple amb les seves veus, la percussió i el baix i la guitarra. Els seus hits, que podeu trobar a per Internet (heu provat http://www.imeem.com/?), són “Dance”, “Moody”, “UFO”. La música de ESG va ser “samplejada” per força músics: TLC, Wu-Tang Clan, Beastie Boys, Liars, etc... Al 1992, ESG va treure un EP titulat Sample Credits Don't Pay Our Bills. Diu molt d’elles!

El disc que us recomano aquesta setmana és Step off, sorgit arrel de la incorporació de les germanes petites Chistelle (guitarra) i Nicole (baix) i després d’onze anys de silenci (tret del recopilatori A South Bronx Story, 2000).

Us adjunto un parell de temes: Talk it, atenció amb la percusió, i It’s not me, la manera més flipant de dir que no, només amb un baix i la veu! Brutal!

Magnum

2) Screaming Headless Torsos. 1995. Fuzelicious, reed. 2002.

Resulta tan difícil parlar del disc 1995 com intentar definir el vermell en termes d’un altre color. Va ser el disc de debut d’Screaming Headless Torsos, una banda de música esbojarrada, indescriptiblement funky-rock, que no es podia haver fet sinó al moment en que es va fer: ara. Aquesta banda està liderada pel guitarrista-compositor, David “Fuze” Fiuczyinski, segurament el guitarra amb una “veu” menys convencional del panorama rock dels últims 10 anys. S’afegeixen als seus desplegaments inaudits una secció rítmica bèstia: el bateria, la percussió i el baix generen un efecte de tracció animal, com si un pop gegant volgués conquerir el món humà i cridés al seu exercit de pops colpejant aquests instruments. A més, hi ha un vocalista, Dean Bowman, tan negre, imaginatiu, elegant, agressiu i funky com digne d’estudi sobre les possibilitats de la veu humana en un ambient de llibertat creativa (la banda es diu “Screaming” per ell...). 1995, va sortir aquell any, i ens va deixar amb cara de I-això-d’on-ha-sortit?. Però la seva reedició del 2002 està millorada i ampliada, i inclou aquesta frapant versió de Little Wing de Hendrix. Flipeu, i digue-me si després de Hendrix i Zappa no és potser l’única guitarra nova que podem escoltar:
Ara que ja intuïu l’aire que es respira amb els torsos descapçats, podeu endinsar-vos amb aquest video en directe del tema Word to Herb.
1995 són 67 minuts de funk, rock, alegria de viure, estètica de crooner delirant, ritme de possessió ritual i un sentit de la llibertat estètica que fa venir ganes d’obrir les finestres, fer-li petons als escombriaires, llençar confetti al mig de les conferències i dir-li als elefants que els estimem. Screaming Headless Torsos és una banda indiscutiblement original, genialota, que ha canviat el signe de la música més boja del món, i que roman desconeguda, sense promoció: és carn de difusió de biblioteca pública musictecària. Aquesta és la seva web.

Director Wilkins

Bobby McFerrin al Palau de la Música Catalana

La nostra amiga i companya Mer Moreno, estretament relacionada amb el col·lectiu Ampli, ens fa arribar una apassionada crònica del concert d'un dels seus ídols, el genial Bobby McFerrin.

Deu existeix. És negre, va néixer a Nova York, i es diu Bobby. Bobby McFerrin. Divendres 9 de maig va estar a Barcelona, i als qui vam poder pagar els preus abusius del Palau de la Música, ens va apropar al cel.

Escoltar-lo és una experiència trascendent, no només per la seva habilitat de produir sons (musicals i onomatopèiecs, colpejant-se el cos o retorçant la llengua), sinó per la capacitat d'integrar el públic en l'espectacle. I és que tots, dins de les nostres limitacions, podem fer música. És l'art més atàvica, la que connecta més directament amb les emocions. I sembla que en McFerrin sigui molt conscient que la música és un acte inherentment humà.

Tot i que disposa d'una dotzena de CDs, en solitari o en col.laboracions amb altres talents (són conegudes les seves cooperacions amb el pianista Chick Corea o el violoncel.lista Yo Yo Ma) la veritable experiència és escoltar-lo en directe. Sembla increïble els sons que un cos humà ben entrenat pot arribar a produir. I com amb una bona direcció qualsevol dels espectadors pot oferir una base rítmica sobre la que ell improvisa.

Per a algú que s'ha passat la vida explorant i innovant, està condemnat a que se'l recordi fonamentalment pel "Don't worry be happy", una peça concebuda i gravada pràcticament alhora. Es tracta d'algú amb una sòlida formació clàssica (és director d'orquestra!), que no es va conformar a explotar la veta de l'èxit comercial i ha optat per una trajectòria personalíssima i coherent amb les seves ànsies d'experimentar.

Mal que li pesi, la majoria del públic el relaciona d'immediat amb aquesta cançó, que per pura demanda popular té una secció dedicada a la web de l'artista . Si la visiteu, no us perdeu la secció anomenada "Sing and play with Bobby", accessible clicant sobre el cercle marró, on podreu superposar les pistes sonores (totes generades per la laringe prodigiosa de McFerrin) al vostre gust, fins a obtenir una peça rodona. Exactament com es va fer amb "DWBH". A destacar la notació musical que acompanya cada pista; al cap i a la fi, es tracta d'un gran divulgador...

Com ell mateix diu a la seva web: "Em molesta una mica perquè és la idea que molta gent té de mi. Em molesta que no es rendeixin a peces com les de Circlesongs. "Què has fet? No hem sentit res de tu" i jo els dic que és perquè no heu estat escoltant. No heu seguit altres coses que m'agrada fer. Però tinc un nucli de fans que saben el que poden esperar de mi. Esperar coses noves, noves experiències, independentment de què sigui jazz o clàssic o qualsevol altra cosa."

Circlesongs n'és un excel.lent exemple: un àlbum que conté 8 peces improvisades junt amb altres 12 veus, que parteix de "...la creença de què una de les formes més directes de pregar i meditar és cantant, i que cantar en comunitat té un poder excepcional. Poses a gent a cantar dins una habitació, i immediatament s'enderroquen les fronteres - els credos, el gènere, l'edat i la raça, tot."

Val la pena obrir el cor i obrir les orelles... només es pot esperar coses bones d'algú que no sols va composar i cantar "I'm my own walk man" ("Sóc el meu propi walkman", dins l'àlbum The Voice), sinó que també ho demostra, per exemple a:

A continuació, l'evidència que la veu és un instrument de corda:

A youtube trobareu multitud d'altres vídeos, entre ells l'Ave Maria on el públic participa... exploreu, feu-li l'honor de ser descobert, i feu-vos el regal de descobrir-lo.